europeana/dev/ 0000777 0000000 0000000 00000000000 14035123361 012313 5 ustar root root europeana/dev/europeana.dev.is.xml 0000777 0000000 0000000 00000135565 14035001226 016220 0 ustar root root
Fatet fra Øystese
Fatet som er eid av Daniels bestefar Håkon Thomassen, som har han arvet fra sin mor.
Fatet er laget i 1948 og bakpå fatet står det:
"Minne fra Øystese, Hardanger. ~1948~ "
Daniel sin bestefars familie ble evakuert Øystese, er en bitte liten plass i Hardanger, under krigen.
Daniels oldemor fikk dette fatet av sin venninne Hilde Hus når de reiste hjem igjen til Alta.
Hilde var rosemaler og lagde slike fat selv, det var derfor en meget personlig gave.
Daniels oldemor og Hilde var blitt meget gode venninner under oppholdet i Øystese.
Familien besto av far og mor og syv søsken.
På Øystese skole var det da bare syv elever, og det var Daniel sin bestefar og hans søsken.
Så familien hevet innbygger tallet betraktelig i den bittelille bygda.
Daniel sin bestefar tenker ikke noe spesielt om tingen, men han liker å lese det lille verset som står rundt og tar det av og til ned for å friske opp hukommelsen.
Han kan nemlig dette verset utenat og det har han gjort siden de fikk fatet.
"Lat det ganga fram, lat det sign! Berre eitt eg yngsjer og bed: at me itte så høgt måtte stiga, at me gløyma vår fedrane - sed. "
Han synes det er et fint vers og at den gamle nynorsken er litt morsom.
Også i Valbonne er verden liten
Det var i julehelgen, men det var 20 grader pluss. Fordi vi var i Valbonne - noen kilometer opp fra Middelhavet og Antibes. Vi hadde nylig flyttet til området og spaserte rundt i småbyene i området for å bli kjent.
En lys og fager dame kom oss i møte. Hun må være nordisk, tenkte jeg, og spurte om veien til byens sentrum, på norsk. Hun svarte på svensk, og vi slo følge til en fortausrestaurant hvor vi spiste lunch sammen.
Damen het Birgitta og fortalte at hennes farmor var fra indre norske Østland, og at hennes far hadde tatt morslektens gårdsnavn Øystad og forsvensket det til Øjstad, som da også var hennes pikenavn. "Navnet er kanskje fra Søndre Land", sa jeg, "hvor jeg bodde en stor del av min barndom". Og det var det. Hun hadde besøkt bygda sammen med sin farfar og sin franske mann, Patrick Griolet. Han er historiker og hadde arbeidet i Sverige som gjesteprofessor og i Norge som kulturråd. Sverige belønnet ham med en kone, mens han i Norge bare ble ridder av St. Olav.
Birgitta og jeg snakket om gårdene som våre forfedre og slektninger hadde hatt og hadde, til lenge etter at min samboer hadde fått nedfallende ører og var blitt flakkende i blikket. Jeg lovet å gå inn i mitt Brother's Keeper slektsprogram med 17.000 navn for å se om Birgitta og jeg kunne ha noen felles slektninger registrert der.
Jeg fant ingen. Årsaken viste seg å være at Birgittas norske forfedre hadde skiftet etternavn fem ganger over de siste generasjoner, fordi hennes aktuelle slektslinje gikk gjennom kvinnene, og som etter tidens skikk tok ektefellens etternavn. Frem med "Boka om Land", bind III. Dessuten fikk jeg låne Birgittas eksemplar av hennes slektning Rolf Hornsliens "Slekten Hornslien fra Hadeland og Land".
Da jeg fikk plassert hennes kvinner med "riktige" menn, ble det blink: Hun var både min fjortenmenning og datter til min trettenmenning. Det kom av at i perioden 1550 til 1750 gikk denne slektslinjen min ut i to grener som gikk sammen igjen på siste tidspunkt. I mellomtiden hadde den ene grenen klart å skape en generasjon mer enn den andre.
Birgittas og min første felles ane var Eystein Guttormson Bratt (ca 1475 - 1550). Det tør man nesten ikke mer enn å hviske, fordi det har vært mye og sikkert saklig bra kritikk av svak dokumentasjon for deler av denne slekten, angivelig for å pådra seg gloriøse og blodtørstige vikingkonger som forfedre, og adelige gen-ytere i mellomtiden. Det er viktig å påpeke at min kompetanse om dette er svak, så amatører som jeg må også alltid nøye angi kilde for de opplysninger som gis (unntatt her, for å unngå spurveskyting med kanoner for ikke-slektsgranskere!). Slektsgranskning medfører ofte mistanke om snobberi: Mesteparten av våre forfedre var vanlige hverdags-mennesker som gjorde så godt de kunne under vanskelige forhold, men blir lett borte i historiens skumring - mens de rike, ledende, kjente og ikke alltid like sympatiske har satt spor etter seg, som det er mye lettere å se og finne. Dessuten er det mye enklere for historisk interesserte, uten vitenskapelige ambisjoner, å relatere de kjente mennesker man finner til deres samtids historie.
Men når man leser de gamle bygdebøker dukker det også opp holdninger og undersøkelser som i nåtid ikke er helt i tråd med god tone og det politisk korrekte, kanskje særlig innen antropologi. Selv om det understrekes at andre raser enn den nordiske også kan være bra, vil Birgitta og jeg her kunne lære at vi som Landinger tilhører et område i verden som er av de mest renraset nordiske, særlig med hensyn til øye-og hårfarge, høyde, lemlengde og langskalleform. Det er også antydninger om at innmaten i nordiske raseskaller heller ikke er av de dårligste. Mine rundskallede venner heller til andre oppfatninger.
Tilbake til våre forfedre - uansett hjerne-emballasjens form: Eystein Guttormson Bratt hadde som oldebarn Ingrid (f ca 1595) som er en av Birgittas formødre. Ingrids bror Guttorm Bratt (ca 1580 - 1661) var forfar på min side og regnet seg som bygdas fremste i Land. Han var en notorisk kranglefant som lå i tvister med mange, herunder en av mine andre forfedre - sognepresten Niels Lauritzen Gram (1599 - 1679), blant annet om hvem av dem som skulle oppføres først på offentlige lister. Det ble sagt at ved en anledning plasserte Guttorm under prekestolen en butt med ikke helt vellykket rakefisk, som stinket så ille at den gode Niels måtte ut og brekke seg. Det ga Guttorm anledning til å innklage presten for å ha vært beruset under gudstjenesten, slik at han måtte ut og spy. Hadde de to herrer visst at de skulle ha felles slektninger 350 år senere, ville antagelig begge rotert heftig i graven!
I 1612 var prestens far Laurits Gram (ca 1570 - 1631) fogd, som sammen med bøndene stoppet skottetoget i Gudbrandsdalen på leiesoldatenes ferd mot Birgittas svenske forfedre. Etter sigende ble de fleste skotske krigsfangene hugget ned, unntatt offiserene som ble sendt til Danmark for rettergang, og de menige som hadde et yrke man hadde bruk for - hverken demokratisk eller særlig humanistisk, men "historisk". En av disse håndverkere fra Ross i Skottland var muligens stamfar til en familie jeg er inngiftet i.
Kultur? Kanskje er det primært fellesskap - som genealogi - på godt og vondt? Som er mer omfattende enn vi til vanlig vil tro? Derfor, neste gang du gammel-chevaleresk kysser en vakker dame på hånden et eller annet sted i verden, så vær forsiktig slik at senere kunnskap ikke gjør at høfligheten kan bli oppfattet som et listig, om enn ikke bevisst, skritt mot lindrig incest.
Denne fortellingen er et bidrag til DIS-Norges konkurranse om digitale familiehistorier. Lenke til mer informasjon om dette øverst i høyre spalte.
Den kan spilles på ennå, om enn noe "hardspilt". Gitaren ble kjøpt brukt av min far i 1918. Han brukte den i mange år, mens jeg ikke har slitt så mye på den.
Gitaren er opprinnelig kjøpt hos "P.L. Dieseths Musikhandel Kristiania".
Stålekleivloftet
Stålekleivloftet (eller Vindlausloftet) er Norges eldste profane (ikke-kirkelige) trebygning. Dendrokronologisk datert til ca 1170. Loftet har altså vært med om svartedauen året 1349 og denne fortelling handler om hvordan loftet kan ha opplevt denne perioden.
Se også fortellingen Beskyttelse som forteller om hvordan og hvorfor menneske tatt hånd om loftet i alle disse år.
I fortellingen - Tenk hva jeg har sett! - kan du få vite mer om hva loftet tenker om da folk overnattede i gjesterommet.
Huset Ibsen-museet ligger i ble bygget i 1756 av legen Honoratus Bonnevie. Fra 1759 til 1863 eide Andersen-slekten bygningen. Karen Geelmuyden, født Andersen, bestemte seg etter hvert til å leie ut noen rom i husets første etasje.
I 1847 flyttet apotekeren Lars Nielsen og hans medhjelper Henrik Ibsen inn med hele apotekerinventaret. De leide to rom og tok i tillegg i bruk uthuset som bryggerhus, mens fru Geelmuyden og hennes pike Sofie bodde i resten av huset. Ibsen reiste fra apoteket og Grimstad i april 1850, men Nielsen leide rommene frem til 1852/53, da kjøpmann Ole Olsen overtok lokalene for å drive brennevinshandel. Karen Marie Geelmuyden døde i 1863 og flere mennesker flyttet inn i huset etterpå: først "seilmager" Gabriel Rasmussen med kone, tre barn, seks lærlinger og tre tjenestepiker, senere blant annet Jens Glatved med familie og postmester Hans Norman med kona, barn og tjenestepike.
Lokalene i første etasje ble i mange år brukt til brennvinshandel. I 1901 ble byens første brændevinssamlag etablert. Samlaget solgte huset i 1914 til Ibsen-komiteen, som ville etablere et museum til Henrik Ibsens minne. Et gavebrev datert 1916 bekrefter at Grimstad kommune har eid bygningen i nøyaktig 90 år i 2006. Den 27. februar 1924 ble bygningen fredet og har siden vært brukt som museum.
Tidligere het Henrik Ibsens gate Østregade.
Betydning av jektefarten
I flere århundrer har jektene vært livsnerven i Nord-Norge. To ganger for året seilte de til Bergen med varer fra landsdelen. Det viktigste var tørrfisk. Den første turen sørover gikk ved St.Hanstider. Da var årets tørrfisk ferdig tørket og klar for salg. Jektene ble lastet langt oppetter masta med fisk. Jektestyrmannen måtte bruke stige for å komme fram til sin arbeidsplass om bord. Han stod nemlig ikke til rors selv, men var derimot plassert helt fremst i jekta og ropte ordrer bak til rorvakta. En god jektestyrmann kjente leia like godt som sin egen bukselomme og hadde en kraftig og klar stemme.
Jekta ble tømt for fisk i Bergen. Nordlendingene kjøpte varer som er vanskelig eller umulig å produsere selv hjemme på gårdene i Nord-Norge. I tillegg fikk de med seg kulturimpulser fra Europa. Handelsmennene og væreierne fikk tak i nydelige rokokkosalonger, kostbare kjolestoffer, kunnskapsrike håndverkere og internasjonale handelsforbindelser. Fiskerne kjøpte fargerike silketørklær til kjæresten, likkister fylt med vannkringler, noen tønner korn til å forsyne familien over vinteren, salt, kaffe og tobakk.
Forliste jekta var katastrofen ute for bygdelaget som hadde fylt den med last. Bygdas menn var mannskap i jekta, bygdas verdier var om bord - enten i form av fisken som skulle selges, eller varene som skulle i retur. Hele bygder kunne gå mot en meget vanskelig og sulten vinter om ikke jekta kom velberget hjem etter Bergensturen.
Ny teknologi faser jektene utEtter hvert ble jektene erstattet av jaktene og senere dampskipene. Jektas tid er over og deres liv vil i fremtiden kun være å finne på museum.
"Brødrene"I 1939 kjøper Nordlandsmuseet jekta "Brødrene" for å dokumentere både jekta som fartøy og selve jektefarten. "Brødrene" hadde hjemmehavn på Melbo i Vesterålen. Den var opprinnelig ei klinkbygd flakjekt, men hadde fått satt på kravellhud og helt dekk. Jekta "Brødrene" kunne dokumentere jektenes ulike stadier fra de siste klinkbygde med fast dekk, til de eldste åpne jektene hvor lasta ble dekt med flaker.
"Brødrene" ble sendt til båtbyggerne på Rognan for nødvendige reparasjoner. Den skulle også få lagt inn flaker i stedet for fast dekk. Repslagernes Landsforbund donerte alt tauverk som trengtes for å lage rigg på jekta. Ny mast ble funnet og hogd i skogen.
Brødrene forliser 1940
Julaften 1940 inntreffer katastrofen: En storm rev jekta løs fra sine fortøyninger og den drev i fjæra. Det var dessverre umulig å berge vraket. På grunn av krigen gikk jekta tapt, selv om den ikke hadde fått vesentlig skade av grunnstøtingen. Etter krigen ble Nordlandsmuseet oppfordret til å skaffe ny jekt.
Finansiering av ny jekt
Styret i museet var sterkt i tvil om det økonomisk kom til å la seg gjøre for museet å klare å kjøpe ei ny jekt. Mange var engasjert i jektesaken og oppfordret museet til å prøve en gang til. Etter lange forhandlinger ble Anna Karoline kjøpt. Museet søkte om ekstraordinært statsbidrag for å kjøpe jekt, men måtte trekke søknaden for i stedet å søke om midler til å bevare Kjerringøy Handelssted. For å klare å kjøpe jekta måtte museet ta opp lån. Lånet var i overkant stort for museets trange økonomi.
Den siste jekta
I 1954 kjøpte Nordlandsmuseet jekta Anna Karoline av J. Angell & Sønner i Hopen i Lofoten. Hun var bygd i Mosvik i Nord-Trøndelag i 1876. Da hun var ny var skroget klinkbygd som på en nordlandsbåt og hun hadde ikke fast dekk. Rundt 1890 ble hun modernisert. Skroget ble utvendig høvlet ned, og det ble lagt glatt kravellhud utenpå.
I alle år tjente hun som fraktebåt. I begynnelsen seilte hun de to turene til Bergen eller Trondheim hver sommer, og var flytende landhandel under Lofotfisket. På slutten av sin tjeneste var hun rigget ned og hang på slep etter en motorbåt. Hun var på Finnmarksfiske om våren og fraktet guano og tørrfisk til Møre og Bergen om sommeren.
Anna Karoline er den siste autentiske jekta, men hun holder på å synke på land.
Bodøsjøen utenfor Bodø sentrum ble hennes aller siste anløpssted. Hit kom hun for å ta fatt på et nytt liv som museumsjekt. I 1959 ble hun dratt opp på land og fikk solide fundamenter å stå på. Folk i Bodø ble glade i jekta som stod der med stolt forstavn. Hun stod der, like stolt, i all slags vær. Selv høststormene taklet hun tilsynelatende like fint som når hun hadde flere favner vann under kjølen. Hun savnet nok bølgene. De hjalp henne å unngå at vann ble liggende på dekk.
I dag har hun fått et skur rundt seg. Det hjelper mot vanndammene på dekk. Likevel holder hun på å synke. Inn i glemselen. I skuret får ingen se henne, som det hun virkelig er: Et fantastisk fartøy med råseil, tungt lastet med vår kystkultur. Hun har vært med på å holde liv i en hel landsdel. Hun var del av en århundrelang jekteflåte som bragte spennende impulser og nyheter til oss her nord. Nordnorske damer arbeidet i slåtta kledt i europeisk mote. Handelsmannen nøt sin sigar i finstua mens han studerte kameler og orientalske damer med slør på tapeten. Mannskapet på jekta møtte damer på sin ferd, som de tok med hjem som koner. I gode år hadde hun med velstand til hjembygda, i dårlige år samhold og felles trøst i felles skjebne.
Anna Karoline er den siste autentiske jekta. Hvis hun synker har vi bare kopier igjen.
Dette bildet viser en vandringsstav av en litt spesiell utgave: Inne i staven er det skjult et stikkvåpen med 3 egger som gjorde den til et effektivt verge mot overfall.
Han som brukte denne staven het Vebjørn og var fra oppe i Dagali og Uvdal i Numedal og han drev i sine yngre år som krøtterhandler og førte dyr over til Vestlandet og solgte dem der. Noe senere begynte han som skreppekremmer og han flyttet etter hvert til Elverum og hadde distriktet sitt i grensetraktene og helt ned til bl.a. Torsby i Värmland. Han hadde nødvendigvis atskillig med penger om hender etter handelen sin på disse vandringsferdene og vi har notater og enkle gjeldsbrev som viser at han også drev pengeutlån. Det var nok derfor viktig å ha med seg et skikkelig verge hvis han skulle komme ut for overfallsmenn.
På en av sine handelsferder ble han like før 1860 kjent med ei jente fra Søgar'n i Galåsen. Han sa til jenta at når hun ble voksen, skulle han komme tilbake til Trysil og gifte seg med henne. Alle som hørte dette - sannsynligvis også Vebjørn selv - tok nok dette som en spøk, men Vebjørn kom tilbake noen år senere og giftet seg med Marthe Galåsen i 1863.
Noen få år etterpå ver det en passende gard til salgs, nemlig Nordre Sørby, Strandvold, ei halv mil nord for Innbygda. Den gamle slekta med 3 generasjoner som hadde bodd der, utvandret i 1867/68 til Amerika og solgte alt de eide i Trysil. Vebjørn og Marthe kjøpte garden og slo seg ned der. Kjøpet omfattet selve garden, Mørsøyteigen og Lortsetra. Skjøtet ble tinglyst 8/9 1870. De tok straks etternavnet Strandvold, og etter dette har slekta vår holdt til her på denne gardden. Vi føler det slik et det er denne vandringsstaven som etter å ha vært en trofast følgesvenn på mange slags veger, førte stamfaren og slekta vår trygt hit.
En liten etterskrift kan passe for å fortelle litt mer om den første Vebjørn på Strandvold. Han hadde en barndomsvenn oppe i Dagali og Uvdal som het Kittil Staaland. Han drev også som skreppekar. De var da ungkarer begge to og de lovet hverandre at hvis en av dem skulle bli enslig og ugift sine gamle dager, skulle han få bo hos den andre så lenge han levde. Det falt seg at det ble Kittil som forble ugift, og han flyttet til Trysil og bodde sine siste på det såkalte "Kittilkammerset" i 2. etasje i Rødbygningen på Strandvold. Dette må en kunne kalle ekte vennskap!
9. mai 1864 utkjempet danske og østerrikske/prøyssiske styrker et sjøslag ved øyene kalt Helgoland i Nordsjøen, ca. 45 km fra Schleswig-Holsteins vestkyst. Slaget var en del krigen mellom Danmark på den ene siden og Østerrike og Preussen på den andre. Slaget om Helgoland ble til slutt vunnet av danskene, en av deres sjeldne seire i krigen de til slutt tapte. 14 dansker mistet livet under slaget, mens 37 av motpartens menn ble drept.
Til Kristiansand
Fregatten "Jylland" kom seg nærmest uskadet ut av kampene og med de 14 drepte og flere titalls sårede om bord satte de, sammen med fregatten Niels Juel og korvetten Heimdal, kursen nordover. De danske marinestyrkene ble beordret til Kristiansand, der den også hadde vært forut for slaget. 10. mai ankom de danske skipene byen; de ankret opp i Byfjorden og føringsprammer brakte de sårede og døde inn til Tollbodbrygga. Derfra ble de sårede fraktet til garnisonssykehuset for behandling. Under reisen til Kristiansand døde én av de sårede, mens tre andre mistet livet etter ankomst, slik at det totale antall døde kom opp i 18.
13. mai ble det holdt en gripende minnehøytidelighet på Kristiansand kirkegård. De omkomne danske sjømennene ble da stedt til hvile. Pastor ved Christianssands domkirke, Albert Peter Sagen diktet salmen "Hvor skjønt at slaa for fædrelandet" for anledningen, og den samme salmen blir sunget ved markeringen den dag i dag. Cirka ett år senere ble det satt opp en bauta til minne om de falne.
Minnemarkeringer
Hvert år siden den danske fregatten "Jylland" la til kai den maidagen i 1864 har begivenheten blitt markert i Kristiansand. På dagen for sjøslaget, 9. mai, blir de danske sjøheltene hedret og minnet. Fra 1964 ble arrangementet gjennomført av den danske konsul i samarbeid med den eldste danske sjøoffiser i Norge, og det norske Sjøforsvaret i Kristiansand. I 1996 ble det opprettet en dansk-norsk forening kalt Helgolandslauget, som siden har stått for seremonien i samarbeid med den eldste danske sjøoffiser i Norge, samt fartøyer fra det danske Søheimeværn.
I 1914 markerte kommunen 50-årsdagen for Helgolandsslaget. 17. mai-komitéen i byen fikk i oppgave å stå for gjennomføringen av arrangementet 9. mai. I den forbindelse ba lederen for komiteen formannskapet om ekstrabevilgning ettersom man ønsket å gå til "anskaffelse af 10 dusin danske flag og (...) blomsterdekoration ved graven". Formannskapet vedtok å innvilge de ekstra pengene som komiteen ba om. Det danske marinefartøyet "Peder Skram" meldte sin ankomst, det samme gjorde et norsk marinefartøy.
Ekstra stas i 1964
Under hundreårsmarkeringen i 1964 slo Kristiansand kommune virkelig på stortromma. Det ble invitert til festmiddag i Klubben. 2-300 dansker kom til Kristiansand, med arveprins Knut og arveprinsesse Caroline Mathilde i spissen. I tillegg kom det flere prominente gjester fra Norge. Kristiansand Dampskibsselskap satte til og med opp ei ekstra rute med M/S Skagen for å frakte danske tilreisende. Markeringen i 1964 ble behørig dekket i både danske og norske regionaviser.
Om drøye syv måneder blir de 18 falne danske sjømenn igjen hedret og minnet på Kristiansand kirkegård, 146 år etter at de mistet livet i slaget om Helgoland.
Denne artikkelen stod på trykk i Kristiansand Avis 15. oktober 2009.
Det var noen uvirkelige dager i en uoversiktlig og vanskelig tid. Sigrid Undset var på flukt fra tyskerne, hennes familie var gått i oppløsning, framtida var usikker. I frykt for bombing ble Sigrid hver dag sendt opp til en av de øverste gårdene i bygda. Her bodde Marit Hovde sammen med mann og fire sønner. Marit var en reflektert husfrue, hun var myndig og dyktig. I dager fylt med uro og frykt har nok Sigrid Undset hentet styrke fra samtalene med Marit, samtidig som hun tok inn sterke inntrykk fra naturen i Dovrebygda. Dette skriver Sigrid Undset om da hun senere kommer fram til San Francisco, hvor hun oppholdt seg under krigen.
Plutselig en dag forsvant Goe og jotunkongen ble stiv av skrekk. Han sendte Nor og Gor for å lete etter henne. Gor dro med skip langs kysten og Nor tok skia fatt. Nor kalte landet han farte over for Norge. De lette langt om lenge og lengre enn langt før de fant henne. De fant til slutt Goe i Oppland. Hun hadde giftet seg med sønnen til en jotne. De fikk mange barn og det var disse barna som var starten på alle nordmenn.
Tekst: Anette Askedal
Den 29. mai 1899 får Kristiansand magistrat og formannskap inn et brev fra teaterdireksjonen i Kristiansand med spørsmål om å få anlagt et "Pissoir til afbenyttelse for Publikum under Theaterfore-stillingerne." Teaterdireksjonen ber videre om at kommunen dekker utgiftene til oppførelse av bygget med den begrunnelse av at "Theateret ingen overflødige Midler har at raade over".
Kristiansand Magistrat Hans Knudtzon svarer på henvendelsen ved å be statsingeniør Collin å uttalelse seg i saken og videre gi et overslag over forventede kostnader ved oppførelse av et slikt bygg.
Statsingeniøren svarer med å komme med en anbefaling av et pissoar i Kristiansand. Han skriver: "Af Hensyn til den ofte meget store Trafik i gaden og specielt under Forestillingsaftener i Theateret eller Festligheder paa Odderøen vil det være særdeles ønskeligt, at ogsaa et Pissoir blev opsat i denne Bydel [...]"
Collins skisserer to ulike forslag til egnet beliggenhet, en i Kongens gate, og en på teaterets tomt i Vestre Standgate. På bakgrunn av prisoverslag fremhever han Vestre Strandgate som den mest ideelle av disse to. Som en følge av anbefalningene fra statsingeniøren godkjenner magistrat Knudzen forslaget "under Forudsætning af, at Theateret samtykker i at Pissoiret [...] lægges paa Theaterets Tomt". Dette til tross for at magistraten helst så at teateret sto for halvparten av de forventede utgiftene til pissoaret. I formannskapets arkiv "stopper" saken her. Så hvordan det gikk videre er vi usikre på. Kanskje noen andre vet noe mer om saken?
Ulrick Erhard Riedl (1865-1942) var omreisende handelsmann. Med sine kofferter dro hans rundt & solgte varer. var en av dem. På hans gravstøtte på Bodø kirkegård står det at han kom fra Tjekkoslovakiet.
I Norge traff han Hilda Kaspara Nilssen fra Salangen. De ble gift & slo seg ned i Bodø, & kjøpte i 1907 Villa Birkelund. Huset i Parkveien 46 er et prakthus i sveitserstil, nå fredet av antikvariske myndigheter. Etter han brukes fortsatt ordet Riedlskogen om en tidligere trerik eiendom.
Riedl var døvstum. I Storgata 34 - krysset med Havnegata - drev han en "altmulig butikk". Her var alle slags varer, unntatt kolonialvarer. Fra gitarstrenger til finerplater. Ved dåpen til dattera Marie Barbara 29. august 1897 (nr 64) står det boghandler i kirkeboka. Når kundene kom inn i butikken hans måtte de skrive på ei blokk hva de skulle kjøpe. Riedl leste opp-ned-skrifta flytende, & før kunden hadde fullført setninga sto varene på disken. Han hadde noe både for barn - & voksne. M. Tjærandsen reise sin gård på det stedet etter 1945.
Riedl var en foretaksom person. Han ga ut postkort på eget forlag, mange med fotos av byfotograf Helgesen, & noen med de populære tegninger av hus & steder arrangert kunstnerisk på forsida. Riedl døde i 1942 i en alder av 77 år. Riedl var ikke av jødisk ætt, & hadde det ikke verre enn andre nordmenn under den tyske okkupasjonen.
Illustrasjonen er et brev fra Ulrick Riedl til Sveits før krigen [1939].
Fra Store norske leksikon henter jeg forklaringen på to av ordene på konvolutten til Riedl: galanteri, pynt; det å være galant; ridderlighet. galanterivarer, eg. fransk betegnelse for elegante, kostbare gjenstander, gitt som gave for å smigre en person. Betegner nå nærmest nips, små luksusgjenstander el.l.
kortevarer, gammel betegnelse på varer som ikke blir målt eller veid, men solgt stykkevis, dusinvis el.l.: knapper, sakser, kammer & andre småsaker.
Denne fortellingen er et bidrag til DIS-Norges konkurranse om digitale familiehistorier. Lenke til mer informasjon om dette øverst i høyre spalte.
Oslo Museum har tatt initiativ til skoleprosjektet Kjenner du Oslo, egentlig? Et digitalt verksted om byens mange ansikter. Prosjektet er støttet av Den kulturelle skolesekken. Prosjektet handler om utveksling av opplevelser og erfaringer med byen som oppvekstmiljø. Dette innebærer ett besøk fra, og ett besøk til, en skoleklasse på en annen kant av byen. Hensikten er å gi elevene mer konkret kunnskap om "de andres" virkelighet, etablere kontakt på tvers av bydelsgrensene, samt gjøre dem kjent med nye og ukjente deler av byen. I tillegg får de prøvd seg på å lage digitale fortellinger, noe de kan bruke senere i mange sammenhenger.
Til nå har vi samarbeidet med to 9. klasser fra hhv Abildsø og Øraker skole. På bakgrunn av dokumentasjonsarbeid utført i hverandres nærmiljø har elevene laget digitale historier om hva de har sett, og om hva de andre stort sett gjør og liker. Men vel så mye handler disse historiene om elevenes egne fordommer. For 150 år siden ble grunnlaget for det øst - og vestkantpolariserte skillet i Oslo lagt med Akerselva som den symbolske grensengangen. Båstenkningen lever videre, og i disse 10-12 "filmene" kommer forestillingene til overflaten på ærlig vis.
100 røde telefonkiosker er vernet rundt om i landet. Lurer du på om kiosken hos deg er vernet? Du finner adressene på: www.telemuseum.no/verneplanen
Norges lille røde Telefonkiosken - et rødt hus fylt med minner; glede og sorg, frustrasjon og kjærlighet. Min far fortalte meg om da han mistet sin mor på slutten av 60-tallet, da måtte han stille seg i kø foran telefonkiosken nede ved togstasjonen for å ringe sine søsken om den triste nyheten. Da han var ferdig med samtalene og gikk ut, så klappet de i som sto i køen han på skulderen og ga han noen trøstende ord. Tenk alle de minnene som er rundt dette lille røde huset. På 60- og 70-tallet var det mange som ikke hadde telefon hjemme i stua, ja det var opptil to års ventetid på å få telefon, hvis du ikke var lege da. Jeg kikket på noen gamle avisutklipp fra 30 og 40-tallet om telefonkiosken. Der fant jeg mange sinte leserinnlegg, som: Menn synes det var forkastelig at kvinner okkuperte kioskene med "tant og fjas", når menn med viktigere ærender sto utenfor og ventet på tur. Ja, det burde være egne telefonkiosker forbeholdt menn, sa en annen. Jeg var tenåring på 80-tallet. Vi brukte ofte telefonkiosken som et møtested, det var som et kommunikasjonssenter, der vi kunne kontakte alle. Vi hadde jo telefon hjemme også, men den sto så sentralt til i huset, så alle hørte hva vi snakket om. Også var det jo så dyrt. Det var kun viktige beskjeder som skulle formidles på den telefonen. Telefonkiosken derimot, den kunne vi tulle og tøyse i. Den vekker minner. Har du noen minner fra telefonkiosken?
Prosjektet Kystkultur i Telemark viser fortellinger fra Telemarkskysten. Fortellingene er resultat av kurs/workshops i Langesund, Porsgrunn og Kragerø høsten 2009, høsten 2010 og vinter 2011. Filmene er produsert av mange ulike deltakere fra kystkultur-relaterte miljøer i Telemark, samt elever ved 3. klasse i medier og kommunikasjon, Porsgrunn vgs.
Prosjektet handler om å formidle kulturarven på Telemarkskysten med digitale fortellinger som verktøy. Prosjektet er finansiert av Norsk Kulturråd, Telemark Fylkeskommune, Bamble, Kragerø og Porsgrunn kommuner. Verkstedene er gjennomført i samarbeid med Bjarne Nærum ved Høgskolen i Telemark (prosjektleder) og selskapet Jazzmontør.
For mer informasjon - se lenke(r) oppe til høyre.
Du må gjerne legge inn en kommentar til fortellingen i feltet på høyre side.
Og, ikke minst, lag din EGEN fortelling og del den med oss og andre - her!
Alle hadde ei. Den var orange og gul og ble hengt opp i vinduet en av de første dagene i desember. Jeg syntes den var aldeles skrekkelig fin, papirjulestjerna. Når den kom opp i vinduet, var det et tegn på at en kunne begynne å lengte etter julen.
Om mamma ikke hadde hatt tid til å hente papirjulestjerna i esken med julepynt som var stuvet opp i et skap på rommet til mamma og pappa, eller at pæra var gått og vi ikke hadde en maken og den måtte kjøpes, ja så maste jeg på at også vår stjerne måtte komme opp i vinduet. Det var så fint å være ute og se på alle stjernene som hang i vinduene i alle husene. Det fantes flere varianter av julestjerna, men fellesnevneren var at den var laget av papir. Den var sammen med adventskalenderen selveste vitnesbyrdet om at julen var i anmarsj.
Vår julestjerne ble slitt av bruken. Da ble den tatt ned og teipet behørig før den igjen kom på plass. Det var ikke snakk om å kjøpe en ny. Den holder nok ett år til, pleide mamma å si. Og det gjorde den. Om natta måtte vi alltid dra ut støpslet til stjerna. Jeg hører enda pappas formanende stemme om at det kunne bli brann for stjerna den var av papir. Og vi var påpasselig. Den siste som gikk opp loftstrappa hadde i oppgave å dra ut støpslet. Og den første som stigla seg ned lofstrappa måtte sette den i. Papirjulestjerna lyste meg gjennom alle julene i barndommen og ungdommen. Det var forresten litt underlig for noen likte stjerna så godt at de hadde den hengende oppe helt til påske. Med lys i. Det var nærmest en kuriositet som vi unger valfartet forbi med jevne mellomrom.
Stjerna brant gjennom hele advent og langt ut i det nye året. Som barn var jeg ikke riktig sikker på hvorfor vi hadde stjerne i vinduet. Da var det bare vakkert å se på. Som voksen har jeg ofte tenkt at om de tre vise menn virkelig kom til Norge en førjulsdag, så ville de bli helt forvirret for det ville være mange tusen julestjerner som ledet dem i alle retninger!
Nå er julestjerna bare et symbol. Men et riktig vakkert ett, det er langt sør til Betlehem i mørketida i nord. Julestjerna i vinduet er fremdeles med på å glede et barnlig hjerte på at nå er det snart solsnu og vi går mot lysere tider, Derfor finnes også en god gammeldags papirjulestjerne i mitt vindu i adventstiden.
En ny kirke
7.november 1955 vedtok Tromsøysund formannskap at eiendommen "Sofiero" skulle være en kirketomt. Kirkebygget skulle gi plass til gravkapell og menighetssal. Byggearbeidene ble påbegynt 1. April 1964 og kirken var ferdigstilt i 1965. Kirken ble vigslet 19.desember samme år av biskop Monrad Norderval.
I utgangspunktet var tanken bak den nye kirken som skulle bygges i Tromsø, at den skulle ligne Harstad kirke som også var helt ny, en kirke Hovig tegnet noen år tidligere. Harstad kirke er en av de første arbeiderkirkene i Norge. Denne kirken var også konstruert i betong og utformet som en geometrisk form. Men man kan si at Ishavskatedralen var enda mer "radikal" i utforming, og ulik andre kirker fra samme epoke, da de fleste andre kirker oppført på den tiden var mer tradisjonelle, likevel var den tiden begynnelsen på mer eksperimentering når det kom til utforming av kirkebygg.
Det var på 1900-tallet at den modernistiske epoken startet, der funksjonalisme stod i fokus. Bygningskonstruksjoner ble holdt oppe av skjelett av stålarmert betong. Glass, stål og betong var dominerende materialer, og bygningene var strengt geometriske. Bauhaus-skolen er et klassisk eksempel på streng funksjonalistisk arkitektur fra 1900-tallet. Sullivans utsagn "form følger funksjon" var gjeldende. Likevel blir det litt feil å kalle Ishavskatedralen for et funksjonalistisk bygg, da mye rom går tapt i høyden på grunn av lamellene. Men å si at Ishavskatedralen er et arkitektonisk uttrykk med fokus på estetikk blir derimot mer korrekt å si.
Arkitektonisk uttrykk
Ishavskatedralen er utformet som et trekanttema. Betongskiver er satt opp mot hverandre i spisser og danner såkalte lameller (= grupper av frittliggende parallelle, ensartede bygninger med enkel, rektangulær form stilt sammen i rekker. Vanlig på 30-tallet), som er asymmetrisk plassert fra et lavpunkt med stigende høyde ut mot endeveggene. Tak og vegger er med andre ord én og samme konstruksjon. Det har også blitt satt inn en betongboks i kirkas østende. Den inneholder kontor, presterom og sakristi.
11 lameller danner kirkens form, og åpningene dem i mellom slipper inn dagslys. Når det er mørkt lyses bygningen opp innenfra. Gavlveggen mot vest som er hovedfasaden, er en glassvegg. Frontpartiet mot vest er 35 m høyt. Her fyller et stort betongkors høyden. Victor Sparre monterte det store glassmaleriet på den østlige gavlveggen i 1972. Hovedmotivet forestiller Guds hånd med tre lysstråler; en gjennom Jesus, en gjennom en kvinne og en gjennom en mann. Mosaikken kom på plass i 1972 og er en av Europas største.
På innsiden
Grunnflaten i kirkesalen er 900 kvm, og det finnes sitteplasser til 720 mennesker. Kjellerplanet har en grunnflate på 1020 kvm. Det som en gang var et gravkammer, har i ettertid blitt bygd om til en undervisningssal.
Kirkebenkene av eik, de store prismelysekronene, alterringen og prekestolen utgjør det viktigste av innredningen.
Restaureringen
Kirken gikk under noen forandringer da den ble restaurert mellom april 2008 og mars 2009. Den vestlige glassveggen ble byttet ut, mens den østlige glassveggmosaikken ble rengjort. Taket ble isolert og reparert og det ble skiftet glass og lysarmatur mellom takskivene. Veggene på innsiden ble malt, slik at alle synlige sprekker ble borte, og menighetssalen og gangene ble malt. I tillegg ble det lagt nytt gulvbelegg i kjelleren og menighetssalen, i sistnevnte fikk man også satt inn nye bord og stoler.
Symbolikk
Tilbake til hva som gjør Ishavskatedralen så unik, er det mye; utformingen, lokaliseringen og det ekspressive uttykket kirka utstråler til sine omgivelser. Kirkas utforming gir en slags illusjon av å strekke seg mot himmelen med alle sine diagonale linjer, og kanskje akkurat dét er meningen? En annen tanke var også at det skulle være samhørighet mellom kirka og Tromsøbrua, som ble oppført på omtrent samme tid.
Men Ishavskatedralen minner også om mye annet som ofte forbindes med både det kalde nord og selve Tromsø; både klippeøya Håja, naust, fiskehjeller, isfjell, nunatakker (fjell som stikker gjennom isbreen), nordlys og lavvo. Så på mange måter kan en si at Ishavskatedralen, et av Tromsøs mest kjente symboler, er en sammensmelting av ulike kulturelle sider av Ishavsbyen.
Det som også er spesielt er at kirka, som i århundrer har vært et knutepunkt mellom mennesker, fortsatt er det, bare på en litt annen måte. Norge er et svært sekularisert land, men likevel er det noe så religiøst og hellig som ei kirke som er en av tingene vi forbinder med Tromsø, og dét er jo spesielt.
Det var ingenting som tilsa at Rønnaug skulle bli en anerkjent kunstner. Hun ble dukkemaker mer på tross av enn på grunn av at omstendighetene lå til rette for henne. Innen 1921 var Rønnaug flyttet til Svolvær, hvor hun ble ansatt som sekretær i Postverket. Hun ble i Svolvær i 10 år, og der fortsatte hun med sin hobby, å tegne, forteller datteren Bodil Petterssen Meleney. Jeg vet ikke helt hvorfor mor begynte å lage dukker. Hun laget en kunstdukke mens hun var i Lofoten. Den dukken har jeg. I Svolvær var der et stort kunstnermiljø som mor vanket i. I 1929 fikk hun, gjennom en tysk legefamilie, anledning til å reise til akademiet i Berlin og studere tegning og modellering. Her laget hun en modell i gips av en tre år gammel gutt. Dette ble senere modellen for dukkene hennes med filtansikter. Hun laget også et annet gipshode som ble brukt til samedukkene i slutten av 30 årene, presiserer Bodil.
Inspirasjon
Etter oppholdet i Berlin, kom Rønnaug tilbake til Svolvær i 1931 og fortsatte jobben i postverket. - Men ikke lenge etter fikk hun en kullosforgiftning på jobben. Erstatningen fra postverket gjorde det mulig for henne å reise til Spania for å få helsen tilbake. Dette var i 1933. Dukkene til Rønnaug vakte med en gang oppsikt. Hun ble bedt om å stille ut i "Brukskunst" og ledelsen ba henne om å lage dukker med Norske folkedrakter. Dukkene hun begynte med hadde samiske drakter. Etter hvert ble hun i tillegg kjent for de små souvernirdukkene med autentiske folkedrakter fra ulike steder i Norge. - Mor kopierte ned draktene på en måte som gjorde at hver drakt beholdte sitt særpreget. Hun fikk låne deler av drakter på Norsk folkemuseum, og far, Hans Kunze, hjalp henne med å tegne deler og broderier. Dette var et stort arbeide. Dette resulterte i at hun i 1937 ble bedt om å representere Norge under verdensutstillingen i Paris og i 1939 i New York, med dukkene sine. New York var det stedet som solgte best, og hun vakte en enorm internasjonal oppsikt. Da utstillingen kom hjem, fikk hun Aftenpostens pris for å ha solgt mest under utstillingen. I denne tiden laget hun også karakterdukker og tok inspirasjon fra ulike eventyr og folkehistorier. Prinsesser, konger, dyr og mere. Resultatet av arbeidet både med produksjonen av souvenir- og karakterdukker ledet til at hun ville lage filtmasker, forteller Bodil, som holder på med et manuskript om morens arbeid.
Stipend og nye studier
- I 1937 fikk Rønnaug et stipend fra Danmark for å studere hvordan en lager bronseformer til filtansikter. Hun reiste til Berlin og fikk laget former til ansikter for de større dukkene, i 22, 30 og 42 cm størrelse. Frem til utbruddet av krigen laget hun både bunadsdukker og lekedukker i forseggjorte klær.
Under krigen opphørte all dukkeproduksjon. Det var tøffe tider for familien. Jeg var så ung at jeg ikke forstod det, men de voksnes angst smittet av på meg. Mamma ville ikke snakke om bakgrunnen sin, verken den samiske eller at min far var tysk. Slik var det bare, sier Bodil. - Etter krigen kom mamma i gang igjen med produksjon av dukkene. I begynnelsen hadde hun produksjonslokaler hjemme så for meg var det naturlig med dukker.
Atelier Rønnaug Pettersssen
- Selv før krigen hadde mamma hjelp til mange av deloperasjonene, av kvinner hun lærte opp til dukkeproduksjon. Siden alt var håndlaget, kan kanskje ikke produksjonen ha vært en voldsomt stor produksjon i tall. I hvert fall var 50- og 60-årene glanstiden for produksjonen med salg innen- og utenriks. Mamma pleide å si at dukkene solgte seg selv. Hun la så stor vekt på kvalitenen at hun ikke trengte å avertere dem. Hun destillerte produksjonen så mye hun klarte, for å få best mulig økonomiske kår for hjelperne. De arbeidet hjemme hos seg selv og laget dukkedeler, broderte bunader, laget klær eller kledde dukker. På det meste var det ca 50 kvinner som jobbet deltid for Rønnaug, forteller Bodil. - Innen begynelsen av 50-årene fikk mor et eget lokale til produksjonen. Den var like i nærheten av der hvor vi bodde. Rønnaug la ned dukkeproduksjonen i 1975. Da var hun 74 år, og kreftene begynte å svikte. Aagot Noss, som i lang tid hadde vært hovedkonservator i tekstil- og draktavdelingen på Norsk Folkemuseum, var fra begynnelsen av 1970-åra en av pådriverne til at Rønnaug fikk større annerkjennelse. Hun har skrevet om mors viktige arbeider i forordet til utstillingen av Rønnaugs dukker; "Fra Setesdal til Sør Varanger" som gikk rundt Nordland og Finmark og endte på Folkemuseumet.
Dukkene er verdensborgere
-Utenrikstjenesten lånte ofte dukker når de skulle åpne utstillinger i andre land, eller for å ha dukkene utstilt i ambassadene. Mors dukker er verdensborgere. Det var utstillinger på ambassader og andre steder Norge skulle representere i utlandet. Rønnaug solgte også dukker i to butikker i USA, på fast basis. Jeg husker at dukker ble sendt over hele verden. I 1975 kjøpte Utenriksdepartementet en kolleksjon av store dukker som ble sendt på en vandreutstilling rundt i USA som del i feiringen av 150-jubileet for norsk utvandring. Disse dukkene er nå utstillt på norsk utvandrermuseum i Ottestad, sier Bodil tenksomt..
Boken om mor
- Det er så unikt det arbeidet mor har gjort. Jeg vil så gjerne få dokumentert arbeidet hennes gjennom ord og bilder sier hun stille. Manus er på 200 sider og har et fotomateriale på opp under 300 bilder. - Min far var maler og fotograf og flink til å fotografere mors dukker, så det er et spennende materiale jeg sitter med, avslutter hun.
Mannfolk i finstasen brukte jakke og vest.
Dette er et lommeur med kjede. Det lille runde klipset kan tres gjennom et knapphull i vesten og festes til en lenke i kjedet. Slik er en sikret mot å miste klokka om den faller ut av vestelomma.
Den tre cm lange pinnen kan trekkes gjennom et knapphull og sørge for dobbelt sikring eller ganske enkelt dingle sammen med kjedet på maven og dekorere både vesten og mannen.
Jeg fikk gullklokka av min far i 1959. I år 2000 hadde vi besøk av et barnebarn til fars eldste bror i Amerika, og han ble meget forundret da han fant ut at klokka i Norge var nøyaktig lik den han hadde fått av sin bestefar i Amerika. Senere fikk vi bekreftet at klokkene var gjensidig presang til brødrene, noe de hadde felles,enten de bodde i Minnesota, California, Montana eller Norge.
Klokka åpnes foran ved å trykke på opptrekkskruen. I det dobbelte baklokket står stemlet FAHYS MONARCH 14 K. FAHYS er klokkekasse-fabrikanten. MONARCH er navnet, og 14 K er 14 karat gull. Monarch har 20 års garanti, og er såkalt "gold filled" ikke "gold solid". I følge Internett betyr "gold filled" at kassa er av messing overtrukket med 14 karat gull. Det finnes klokker med kasse i massivt gull ,men altså ikke denne.
På urverket er inngravert urverkets fabrikknavn WALTHAM. Byen Waltham i Massachusetts kalles The Watch City,og produserte urverk fra 1851 til 1956. Typenummer angir via fabrikkens hjemmeside at klokka er produsert i 1892. Adjusted står det også, noe som betyr at urverket er kontrollert og funnet i orden. Det kan jeg i sannhet bekrefte, for gullklokka har ikke vært brukt på 50 år,men da jeg trakk opp fjæra, tikket den ivei, og gikk helt nøyaktig - 34 timer på ett opptrekk.. Etter en uke med trekking en gang i døgnet, går den fortsatt helt riktig. Garantitiden kunne så langt vært 117 år, ikke bare 20 år. Tiden går - gamle urverk består.
Diskurinn frá Øystese Diskurinn er í eigu afa Daníels, Håkon Thomassen, sem erfði hann frá móður sinni. Diskurinn var búinn til 1948 og á bakhlið disksins segir: "Minning frá Øystese, Hardanger. ~ 1948 ~ "
Meðan á stríðinu stóð var fjölskylda afa Daníels flutt til Øystese sem er pínulítill staður í Hardanger. Langamma Daníels fékk þennan disk frá Hilde Hus vini sínum þegar þau komu heim til Alta. Hilde var rósamálari og bjó til slíka diska sjálf svo þetta var mjög persónuleg gjöf. Langamma Daníels og Hilde urðu mjög góðar vinkonur meðan á dvöl þeirra í Øystese stóð. Fjölskyldan samanstóð af föður, móður og sjö systkinum. Í Øystese skólanum voru þá aðeins sjö nemendur sem voru afi Daníels og systkini hans. Svo fjölskyldan ól íbúana töluvert upp í litla þorpinu.
Afi Daníels finnst ekkert sérstakt við það en honum finnst gaman að lesa litlu vísuna sem gengur á milli manna og skrifar hana af og til niður til að hressa upp á minni sitt. Hann kann þetta vers utanað og hann hefur gert það síðan þau fengu diskinn. "Slepptu því, láttu það skrifa! Aðeins eitt endurtek ég og bið: Að við megum ekki rísa svo hátt, að við gleymum sið feðra okkar. "
Honum finnst þetta fallegt vers og að gamla nýnorskan sé svolítið fyndin.
Heimurinn er líka lítill í Valbonne
Þetta var um jólahelgina en það var 20 stiga hiti. Vegna þess að við vorum í Valbonne; nokkrum kílómetrum upp frá Miðjarðarhafinu og Antibes. Við vorum nýlega flutt á svæðið og gengum um litlu bæina á svæðinu til að kynnast hvort öðru.
Skarpleg og falleg dama mætti okkur. Hún hlýtur að vera norræn, hugsaði ég og spurði til vegar að miðbænum, á norsku. Hún svaraði á sænsku og við fórum á útiveitingastað þar sem við borðuðum saman hádegismat.
Daman hét Birgitta og sagði að amma sín væri frá innlöndum Austur-Noregs og að faðir hennar hefði tekið bæjarnafn móðurinnar, Øystad og þýtt það sem Øjstad, sem þá var líka ættarnafn hennar. "Nafnið kann að vera frá Søndre Land," sagði ég, "þar sem ég bjó stóran hluta bernsku minnar". Og þannig var það. Hún hafði heimsótt þorpið með afa sínum og franska eiginmanni sínum, Patrick Griolet. Hann er sagnfræðingur og hafði starfað í Svíþjóð sem gestaprófessor og í Noregi sem menningarráðherra. Svíþjóð verðlaunaði hann með eiginkonu en í Noregi varð hann aðeins riddari heilags Olavs.
Við Birgitta ræddum um bæina sem forfeður okkar og ættingjar höfðu átt og áttu, þar til löngu eftir að herbergisfélagi minn byrjaði að blunda og augu hennar gljáðu. Ég lofaði að fara í fjölskylduforritið my Brother's Keeper með 17.000 nöfnum til að sjá hvort við Birgitta gætum fundið einhverja sameiginlega ættingja skráða þar.
Ég fann enga. Ástæðan reyndist vera sú að norskir forfeður Birgittu höfðu skipt um eftirnafn fimm sinnum á síðustu kynslóðum, vegna þess að núverandi ætt hennar fór í gegnum konurnar sem samkvæmt venjum þess tíma tóku eftirnafn makans. Áfram með "Boka om Land", bindi III. Ég fékk líka lánað eintak Birgittu af bók ættingja hennar Rolf Hornslien, "Slekten Hornslien fra Hadeland og Land".
Þegar ég fékk að staðsetja konur hennar með "alvöru" fólki var það uppljómun: Hún var bæði mín fjórtán ára og dóttir minnar þrettán ára. Það kom að því að á tímabilinu 1550 til 1750 kvíslaðist þessi ætt mín í tvær greinar sem sameinuðust aftur á síðustu stundu. Á meðan hafði ein kvíslin náð að skapa einni kynslóð meira en hin.
Fyrsti sameiginlegi forfaðir okkar Birgittu var Eystein Guttormson Bratt (í kringum 1475-1550). Maður þorir varla að hvísla þessu því að það hefur verið mikil og vissulega góð gagnrýni sem byggð er á rökum, á lélegri skjalfestingu á hluta þessarar ættkvíslar. Gagngrínin snýr að því að vísað er til frægra og blóðþyrstra víkingakónga sem forfeðra og göfugra genagjafa. Það er mikilvægt að benda á að hæfni mín í þessu er veigalítil, svo áhugafólk eins og ég verður líka alltaf að taka vandlega fram hvaðan upplýsingarnar koma (nema hér, til að forðast ofgnótt fyrir ekki-ættfræðinga!). Ættfræðirannsóknir leiða oft til gruns um snobb: Flestir forfeður okkar voru venjulegt hversdagsfólk sem gerði það besta sem það gat við erfiðar aðstæður en týndist auðveldlega í rökkri sögunnar. Á meðan þeir ríku, leiðandi, frægu og ekki alltaf jafn skilningsríkir, hafa skilið eftir sig spor sem er miklu auðveldara að sjá og finna. Þar að auki er miklu auðveldara fyrir þá sem hafa áhuga á sögu en eru án vísindalegs metnaðar að tengja fræga fólkið sem maður finnur við samtímasögu þeirra.
En þegar maður les gömlu þorpsbækurnar koma fram viðhorf og rannsóknir sem eru nú ekki alveg í takt við góðan tón og pólitíska rétthugsun, kannski sérstaklega í mannfræði. Þó að það sé lögð áhersla á að aðrir hópar en Norðurlandabúar geti líka verið góðir, munum við Birgitta læra hér að við, sem upphaflega frá landinu, tilheyrum einu hreinræktaðasta norræna svæðinu í heiminum, sérstaklega hvað varðar augn- og hárlit, hæð, lengd á útlimum og langt höfuðkúpulag. Það eru líka vísbendingar um að innmaturinn í norrænum kynþáttaskeljum sé ekki heldur það versta. Sköllóttir vinir mínir hyllast fremur aðrar skoðanir.
Aftur til forfeðra okkar - burtséð frá lögun heilaumbúða: Eystein Guttormson Bratt átti langömmubarnið Ingrid (f. Um 1595) sem er ein af formæðrum Birgittu. Bróðir Ingrid Guttorm Bratt (í kringum 1580-1661) var forfaðir mín megin og taldi sig vera fremsta mann þorpsins í landinu. Hann var alræmdur deilumaður sem deildi við marga, þar á meðal einn af öðrum forfeðrum mínum, sóknarprestinn Niels Lauritzen Gram (1599-1679), meðal annars um hvor þeirra ætti að vera skráður fyrst á opinberum listum. Sagt var að í eitt skiptið hefði Guttorm lagt undir ræðustólinn ámu með úldnum rakfisk sem lyktaði svo illa að Níels góði varð að fara út og kúgast. Þetta gaf Guttorm tækifæri til að saka prestinn um að hafa verið drukkinn meðan á guðsþjónustunni stóð svo að hann hafi þurft að fara út og kasta upp. Hefðu herrarnir tveir vitað að þeir ættu sameiginlega ættingja 350 árum síðar, hefðu þeir líklega báðir snúið sér harkalega í gröfinni!
Árið 1612 var faðir prestsins Laurits Gram (í kringum 1570-1631) fógetafulltrúi sem ásamt bændunum stöðvaði Skotalestina í Gudbrandsdalen á ferð málaliðanna í átt að sænskum forfeðrum Birgittu. Sagt er að flestir skoskir stríðsfangar hafi verið drepnir, nema foringjar sem voru sendir til Danmerkur til réttarhalda og óbreyttu hermennirnir sem kunnu iðngreinar sem þurfti - hvorki lýðræðislegt né sérstaklega húmanískt, en "sögulegt" engu að síður. Einn þessara iðnaðarmanna frá Ross í Skotlandi var mögulega forfaðir fjölskyldu sem ég er gift inn í.
Menning? Kannski er það fyrst og fremst samfélag - eins og ættfræði - með góðu eða illu? Hvort er yfirgripsmeira en við höldum venjulega? Þess vegna, næst þegar þú setur upp á gamla mátann, riddaralegan koss á hönd fallegrar dömu einhversstaðar í heiminum, vertu varkár svo að seinni tíma þekking breyti ekki kurteisi þinni í slæg, þó ekki meðvituð, skref í átt að vægum sifjaspellum.
Þessi saga er framlag í samkeppni DIS-Norge um stafrænar fjölskyldusögur. Tengill til frekari upplýsinga um þetta er efst í hægri dálknum.
Það er enn hægt að spila á hann þó að það þurfi smá "harkalega spilun". Gítarinn var keyptur af föður mínum árið 1918. Hann notaði hann í mörg ár á meðan ég hef ekki spilað mikið á hann.
Upphaflega var gítarinn keyptur af "PL Dieseths Musikhandel Kristiania".
Stålekleivloftet
Stålekleivloftet (eða Vindlausloftet) er elsta vanhelga (ekki trúarlega) timburhús Noregs. Það var árshringjaaldursgreint sem í kringum 1170. Háaloftið hefur þannig tekið þátt í Svartadauða árið 1349 og þessi saga er um það hvernig háaloftið kann að hafa upplifað slíkt tímabil.
Sjá einnig söguna Beskyttelse (Vernd) sem lýsir því hvernig og hvers vegna menn sáu um háaloftið í öll þessi ár.
Í sögunni - ímyndaðu þér bara það sem ég hef séð! - þú getur fundið meira um hvað háaloftinu fannst þegar fólk gisti í gestaherberginu.
Húsið sem Ibsen safnið er í var byggt árið 1756 af lækninum Honoratus Bonnevie. Frá 1759 til 1863 átti Andersen fjölskyldan bygginguna. Karen Geelmuyden, fædd Andersen, ákvað að lokum að leigja út nokkur herbergi á fyrstu hæð hússins.
Árið 1847 flutti lyfjafræðingurinn Lars Nielsen og aðstoðarmaður hans Henrik Ibsen inn með allar lyfjabirgðirnar. Þeir leigðu tvö herbergi og notuðu einnig útihúsið sem brugghús en frú Geelmuyden og dóttir hennar Sofie bjuggu í restinni af húsinu. Ibsen yfirgaf apótekið og Grimstad í apríl 1850 en Nielsen leigði herbergin til ársins 1852/53, þegar Ole Olsen kaupmaður tók við húsnæðinu til að reka áfengisverslun. Karen Marie Geelmuyden andaðist árið 1863 og nokkrir fluttu í húsið á eftir: Fyrst "seglagerðarmaðurinn" Gabriel Rasmussen með konu, þrjú börn, sex lærlinga og þrjár vinnukonur; síðar meðal annarra Jens Glatved með fjölskyldu sinni og póstmeistaranum Hans Norman með konu sinni, börnum og vinnukonu.
Húsnæðið á jarðhæðinni var notað í mörg ár til áfengisviðskipta. Árið 1901 voru fyrstu brandísamtök borgarinnar stofnuð. Samtökin seldu húsið árið 1914 til Ibsen-nefndarinnar sem vildi koma á fót safni til minningar um Henrik Ibsen. Gjafabréf frá 1916 staðfestir að sveitarfélagið Grimstad hafi átt bygginguna í nákvæmlega 90 ár árið 2006. 27. febrúar 1924 var byggingin skráð sem minjar og hefur síðan verið notuð sem safn.
Hlið Henriks Ibsen var áður kallað Østregade.
Mikilvægi bátahraða
Í nokkrar aldir hafa slúppur verið lífæð Norður-Noregs. Tvisvar á ári sigldu þær til Bergen með vörur frá svæðinu. Mikilvægasti farmurinn var harðfiskur. Fyrsta ferðin suður var á St. Hanstider. Harðfiskur ársins var alveg þurrkaður og tilbúinn til sölu. Slúppur voru hlaðnar upp að toppi mastursins með fiski. Bátsfélaginn þurfti að nota stiga til að komast á vinnustað sinn um borð. Hann var ekki sjálfur við stjórnvölinn heldur var settur við bóg bátsins og hrópaði fyrirmæli á bak við stýrimanninn. Góður bátsfélagi þekkti verslunina sem eigin buxnavasa og hafði kröftuga og skýra rödd.
Slúppur losuðu fisk sinn í Bergen. Norðlendingar keyptu vörur sem erfitt eða ómögulegt var að framleiða jafnvel heima á bæjunum í Norður-Noregi. Að auki fengu þeir menningarleg aðföng frá Evrópu. Kaupmenn og húseigendur náðu í fallegar rókokó-stássstofur, dýrt kjólaefni, fróða iðnaðarmenn og alþjóðleg viðskiptatengsl. Fiskimenn keyptu litríka silkiklúta fyrir kærusturnar sínar, kistur fylltar með vatnskringlum, nokkrar tunnur af korni til að sjá fyrir fjölskyldunni yfir veturinn, salt, kaffi og tóbak.
Skipbrot var hörmung fyrir þorpsliðið sem hafði fyllt það af farmi. Þorpsmenn voru áhafnir um borð í slúppunni og þorpseignirnar voru um borð; annað hvort í formi fisks sem átti að selja eða vörunum sem átti að skila. Heilu þorpin gætu átt fyrir höndum mjög erfiðan og svangan vetur ef slúppan kæmi ekki örugg heim eftir Bergen ferðina.
Ný tækni er að taka við af slúppumAð lokum var slúppum skipt út fyrir almennilega flutningabáta og síðar gufuskip. Tímabili slúppanna er lokið og í framtíðinni verður líf þeirra aðeins að finna á söfnum.
"Bræðurnir"Árið 1939 keypti Nordland-safnið "Brødrene"; slúppu til að skjalfesta bæði bátinn sem skip og sjálfan bátahraðann. "Bræðurnir" átti heimahöfn í Melbo í Vesterålen. Það var upphaflega skarsúðuð flöt slúppa, en hafði verið sett á naglaskinn og alveg þakin. Slúppan "Brødrene" gat skjalfest mismunandi stig slúppa, frá síðustu skarsúðuninni með föstum þilförum, upp í elstu opnu snekkjurnar þar sem hleðslan var þakin með flögum.
"Bræðurnir" var send til bátasmiðanna í Rognan vegna nauðsynlegra viðgerða. Það átti einnig að fá flögur í stað fasts þilfars. Repslagernes Landsforbund gaf allt reipi sem þurfti til að búa til seglbúnað slúppunnar. Nýtt mastur fannst og var fellt í skóginum.
Bræðurnir sökk árið 1940
Á aðfangadagskvöld 1940 gerist stórslysið: Stormur reif slúppuna lausa frá landfestum sínum og hana rak á land. Því miður var ómögulegt að bjarga flakinu. Vegna stríðsins tapaðist slúppan, þó að hún hefði ekki skemmst verulega af árekstrinum. Eftir stríðið var Nordland-safnið hvatt til að eignast nýja slúppu.
Fjármögnun nýrrar slúppu
Stjórn safnsins hafði verulegar efasemdir um hvort það væri fjárhagslega gerlegt fyrir safnið að hafa efni á nýrri slúppu. Margir komu að "slúppu" málinu og hvöttu safnið til að reyna aftur. Eftir langar samningaviðræður var Anna Karoline keypt. Safnið sótti um óvenjulegan ríkisstyrk til að kaupa slúppu en varð að draga umsóknina til baka og í staðinn sækja um fjármagn til varðveislu Kjerringøy Handelssted. Til þess að geta keypt slúppuna þurfti safnið að taka lán. Lánið var líklega of hátt fyrir þröngan fjárhag safnsins.
Síðasta slúppan
Árið 1954 keypti Nordland safnið slúppuna Önnu Karoline af J. Angell & Sønner í Hopen í Lofoten. Hún var byggð í Mosvik í Nord-Trøndelag árið 1876. Þegar hún var ný var skrokkurinn skarsúðaður eins og á Nordland bátnum og hún var ekki með fast þilfar. Hún var nútímavædd um 1890. Skrokkurinn var sléttaður að utanverðu og slétt skriðhúð lögð að utan.
Hún starfaði sem flutningaskip alla sína tíð. Í byrjun sigldi hún ferðirnar tvær til Bergen eða Þrándheims á hverju sumri og var fljótandi verslun á fiskveiðitímabilinu í Lofoten. Að lokinni þjónustu sinni voru seglin lögð niður og hún hengd í tog af vélbáti. Hún var í Finnmörku við veiðar á vorin og flutti gúanó og harðfisk til Møre og Bergen á sumrin.
Anna Karoline er síðasta ekta slúppan en hún er að "sökkva" á landi.
Lake Bodø fyrir utan miðstöð Bodø varð hennar allra síðasti viðkomustaður. Hún kom hingað til að öðlast nýtt líf sem safnslúppa. Árið 1959 var hún dregin á land og sett á traustan grunn. Fólk í Bodø var ánægt með slúppuna sem stóð þarna með stoltan bóg. Hún stóð þarna, alveg jafn stolt, í alls kyns veðri. Jafnvel í hauststormunum tókst henni greinilega eins vel upp og þegar hún hafði nokkra faðma vatns undir kjölnum. Hún saknaði líklega aldanna. Þeir hjálpuðu henni að koma í veg fyrir að vatn lægi á dekkinu.
Í dag er hún með skúr í kringum sig. Það hjálpar gegn pollunum á þilfarinu. Samt er hún að sökkva. Í gleymskunnar dá. Í skúrnum fær enginn að sjá hana, eins og hún er í raun: Frábært skip með hrá segl, drekkhlaðin af strandmenningu okkar. Hún hefur hjálpað til við að halda lífinu í heilu héraði. Hún var hluti af aldalöngum flota sem færði spennandi langanir og fréttir til okkar hér í norðri. Norður-norskar konur unnu á túninu, klæddar samkvæmt evrópskri tísku. Kaupmaðurinn naut vindils síns í stofunni á meðan hann virti fyrir sér úlfalda og austurlenskar dömur með slæður á veggfóðrinu. Áhöfn slúppunnar hitti dömur á ferð sinni sem þeir tóku með heim sem eiginkonur. Á góðum árum hafði hún fært heimabæ sínum velmegun; á slæmum árum, einingu og sameiginlega huggun í sameiginlegum örlögum.
Anna Karoline er síðasta upprunalega slúppan. Ef hún sekkur eigum við aðeins eftir afrit.
Þessi mynd sýnir göngustaf af svolítið sérstakri útgáfu: Inni í stafnum er falið stunguvopn með þremur brúnum sem gerði hann að góðri vörn gegn árásum.
Notandi stafsins var kallaður Vebjørn og kom ofan úr Dagali og Uvdal í Numedal. Á sínum yngri árum starfaði hann sem nautgripasali; flutti dýr til Vestur-Noregs og seldi þau þar. Litlu síðar byrjaði hann sem skipstjóri og að lokum flutti hann til Elverum og hafði umdæmi sitt á landamærunum og meðal annara staða allt niður í Torsby í Värmlandi. Hann hafði töluvert reiðufé á sér af illri nauðsyn vegna viðskiptaferðanna og við höfum seðla og einfalda víxla sem sýna að hann stundaði einnig lánastarfsemi. Þess vegna var líklega mikilvægt að bera á sér góða vernd til að verjast árásarmönnum.
Í einni af verslunarferðum sínum, rétt fyrir 1860, hitti hann stúlku frá Søgar'n í Galåsen. Hann sagði stúlkunni að þegar hún yrði stór myndi hann snúa aftur til Trysil og giftast henni. Allir sem heyrðu þetta, þar á meðal Vebjørn sjálfur, tóku þetta líklega sem brandara en Vebjørn sneri aftur nokkrum árum síðar og giftist Marthe Galåsen árið 1863.
Nokkrum árum síðar var til sölu bær við hæfi, nefnilega Nordre Sørby, Strandvold, hálfri mílu norður af Innbygda. Gamla fjölskyldan sem hafði búið þar í þrjár kynslóðir, flutti 1867/68 til Ameríku og seldi allt sem hún átti í Trysil. Vebjørn og Marthe keyptu bæinn og settust þar að. Innifalinn í kaupunum var bærinn sjálfur, Mørsøyteigen og Lortsetra. Eignarskráningin var skráð 8. september 1870. Þau tóku strax eftirnafnið Strandvold og fjölskylda okkar hefur búið hér á þessum bæ alla tíð síðan. Okkur finnst eins og þessi göngustafur hafi, eftir að hafa verið dyggur félagi á ýmsum vegum, komið forföður og ættingjum okkar örugglega hingað.
Lítið eftirskrift gæti verið viðeigandi til að segja þér aðeins meira um hinn fyrsta Vebjørn í Strandvold. Hann átti æskuvin uppi í Dagali og Uvdal að nafni Kittil Staaland. Hann starfaði einnig sem skransali. Þeir voru báðir unglingar og lofuðu hvor öðrum að ef annar þeirra væri einhleypur og ógiftur í ellinni myndi hann vera hjá hinum svo lengi sem hann lifði. Það vildi svo til að það var Kittil sem var ógiftur, og hann flutti til Trysil og bjó til sín síðasta dags í svokölluðu "Herbergi Kittil", á 2. hæð Rauðu byggingarinnar við Strandvold. Talandi um sanna vináttu!
Þann 9. maí 1864 börðust danskar og austurrískar/prússneskar hersveitir í sjóorrustu við eyjarnar sem kallast Helgoland á Norðursjó, u.þ.b. 45 km frá vesturströnd Schleswig-Holstein. Bardaginn var liður í stríðinu milli Danmerkur annars vegar og Austurríkis og Prússlands hins vegar. Orrustan við Helgoland vannst að lokum af Dönum, einn af sjaldgæfum sigrum þeirra í stríðinu sem þeir töpuðu á endanum. 14 Danir týndu lífi í orrustunni en 37 menn andstæðingsins voru drepnir.
Til Kristiansand
Freigátan "Jylland" komst næstum ósködduð út úr bardögunum og með 14 drepna og tugi særða um borð settu þeir, ásamt freigátunni Niels Juel og Corvette Heimdal, stefnuna norður. Dönsku flotasveitunum var skipað til Kristiansand, þar sem þær höfðu einnig verið fyrir bardagann. 10. maí komu dönsku skipin til borgarinnar; þau lögðu upp í Byfjorden og leiðsöguprammar komu með særða og látna inn á Tollbodbryggu. Þaðan voru hinir særðu fluttir til setuliðsspítalans til aðhlynningar. Á ferðalaginu til Kristiansand lést einn hinna særðu en þrír aðrir týndu lífi eftir komu og var heildarfjöldi látinna orðinn 18.
Hinn 13. maí var hrífandi minningarathöfn haldin í Kristiansand kirkjugarðinum. Hinir látnu dönsku sjómenn voru síðan lagðir til hvílu. Prestur í Christiansand dómkirkjunni, Albert Peter Sagen samdi sálminn "Hversu fallegt það er að berjast fyrir föðurlandið" í tilefni dagsins og sami sálmurinn er sunginn við hátíðarhöldin til dagsins í dag. Um það bil ári síðar var reistur minnisvarði til minningar um hina föllnu.
Minnisvarðar
Árlega síðan danska freigátan "Jylland" lagði að bryggju þennan dag í maí árið 1864 hefur atburðurinn verið merktur í Kristiansand. Á degi sjóorrustunnar þann 9. maí eru danskar sjóhetjur heiðraðar og þeirra minnst. Frá 1964 var viðburðinum stýrt af danska ræðismanninum í samvinnu við elsta danska flotaforingjann í Noregi og norska sjóherinn í Kristiansand. Árið 1996 voru stofnuð dönsk-norsk samtök að nafni Helgolandslauget, sem síðan hafa staðið fyrir athöfninni í samvinnu við elsta danska flotaforingjann í Noregi auk skipa frá danska sjóhernum.
Árið 1914 markaði sveitarfélagið 50 ára afmæli bardagans við Heligoland. 17. maí-nefndinni í borginni var falið að framkvæma viðburðinn þann 9. maí. Í þessu samhengi bað leiðtogi nefndarinnar forsetaembættið um aukafjárveitingu þar sem þeir reyndu að "útvega 10 tylftir danskra fána og (...) blómaskreytingar við gröfina". Forsetaembættið ákvað að veita aukaféð sem nefndin óskaði eftir. Danska flotaskipið "Peder Skram" boðaði komu sína sem og norska flotaskipið.
Viðbætur árið 1964
Aldarafmælið árið 1964 var stórviðburður í Kristiansand sveitarfélaginu. Það var boðið til hátíðarkvöldverðar í Klúbbnum. 2-300 Danir komu til Kristiansand með Knut krónprins og Caroline Mathilde krónprinsessu við stjórnvölinn. Að auki komu nokkrir áberandi gestir frá Noregi. Kristiansand Dampskibsselskap byggði meira að segja aukaveg með M/S Skagen til að flytja danska gesti. Merkingin árið 1964 var til umfjöllunar bæði í dönskum og norskum héraðsblöðum.
Á rúmum sjö mánuðum verða hinir 18 föllnu dönsku sjómenn aftur heiðraðir og minnst í kirkjugarðinum í Kristiansand, 146 árum eftir að þeir týndu lífi í orrustunni við Heligoland.
Þessi grein var birt í Kristiansand Avis 15. október 2009.
Þetta voru nokkrir óraunverulegir dagar á ruglingslegum og erfiðum tíma. Sigrid Undset var á flótta undan Þjóðverjum, fjölskylda hennar hafði sundrast, framtíðin var óviss. Af ótta við sprengjuárás var Sigrid send á hverjum degi til eins stærsta bóndabæjarins í þorpinu. Marit Hovde bjó hér með eiginmanni sínum og fjórum sonum. Marit var hugsandi húsmóðir, hún var fullveðja og vandvirk. Á dögum fullum af ólgu og ótta hefur Sigrid Undset líklega öðlast styrk úr samtölunum við Marit, á sama tíma og hún fékk sterk hughrif frá náttúrunni í Dovrebygda. Um þetta skrifar Sigrid Undset þegar hún kemur síðar til San Francisco þar sem hún dvaldi í stríðinu.
Einn daginn hvarf Goe skyndilega og Jotun konungur varð stjarfur af hræðslu og sendi Nor og Gor til að leita að henni. Gor fór með skipi meðfram ströndinni og Nor kannaði fjöllin. Nor kallaði það land sem hann sigldi yfir til, Noreg. Þeir leituðu mjög lengi áður en þeir fundu hana. Þeir fundu að lokum Goe í Oppland. Hún hafði gifst syni jötuns. Þau eignuðust mörg börn og það voru þessi börn sem voru upphaf allra Norðmanna.
Texti: Anette Askedal
Hinn 29. maí 1899 barst sýslumanni og forsetaembætti í Kristiansand bréf frá leikhússtjórninni í Kristiansand þar sem beðið var um að "þvagskál yrði notuð af almenningi meðan á leiksýningunum stæði." Leikhússtofan biður ennfremur um að sveitarfélagið standi straum af kostnaði við byggingu hússins á þeim forsendum að "leikhúsið hafi enga umfram fjármuni til ráðstöfunar".
Hans Knudtzon, sýslumaður í Kristiansand bregst við fyrirspurninni með því að biðja Collin ríkisverkfræðing um að tjá sig um málið og leggja frekar fram áætlun um væntanlegan kostnað við byggingu slíkrar byggingar.
Ríkisverkfræðingurinn bregst við með því að koma með tilmæli um þvagskál í Kristiansand. Hann skrifar: "Með hliðsjón af mjög mikilli umferð um götuna og sérstaklega á sýningarkvöldum í leikhúsinu eða hátíðahöldum á Odderøen, væri mjög æskilegt að þvagskál væri einnig sett upp í þessu hverfi [...]"
Collins dregur fram tvær mismunandi tillögur um hentugan stað: ein í Kongens hliðinu og ein á lóð leikhússins í Vestre Standgate. Byggt á verðmati undirstrikar hann Vestre Strandgate sem heppilegasta kostinn. Í framhaldi af tilmælum ríkisverkfræðings samþykkir sýslumaður Knudzen tillöguna "með því skilyrði að leikhúsið samþykki að þvagskálin [...] verði lögð á lóð leikhússins". Þetta er þrátt fyrir að sýslumaðurinn hafi frekar viljað sjá að leikhúsið dekkaði helming væntanlegra útgjalda vegna þvagskálarinnar. Í skjalasafni forsetaembættisins "stöðvast" málið hér. Þannig að við erum óviss um hvað raunverulega gerðist síðar. Kannski að einhver annar viti eitthvað meira um málið?
Ulrick Erhard Riedl (1865-1942) var farandkaupmaður. Með ferðatöskur sínar fór hann um og seldi vörur. Á legsteini hans í kirkjugarðinum í Bodø kemur fram að hann hafi komið frá Tékkóslóvakíu.
Í Noregi kynntist hann Hildu Kaspara Nilssen frá Salangen. Þau giftu sig, settust að í Bodø og keyptu Villa Birkelund árið 1907. Húsið í Parkveien 46 er glæsilegt hús í svissneskum stíl, nú verndað af minjayfirvöldum. Eftir hann er orðið Riedlskogen enn notað um fyrrum þriggja hektara eign.
Riedl var heyrnarlaus og mállaus. Í Storgötu 34 - gatnamótunum við Havnegötu - rak hann almenna verslun. Hann seldi alls konar vörur nema matvörur. Frá gítarstrengjum til viðarspóns. Við skírn dóttur sinnar Marie Barböru 29. ágúst 1897 (nr. 64) skráði hann sig sem bókakaupmann í kirkjuskrána. Þegar viðskiptavinir komu inn í verslun hans urðu þeir að skrifa í skrifblokk hvað þeir ætluðu að kaupa. Riedl las handritið á hvolfi reiprennandi og áður en viðskiptavinurinn hafði lokið setningunni var varan á afgreiðsluborðinu. Hann átti eitthvað fyrir bæði börn og fullorðna. M. Tjærandsen fór með bú sitt til þessa staðar eftir 1945.
Riedl var framtakssamur maður. Hann gaf út póstkort í sínu eigin forlagi, mörg með myndum eftir Helgesen borgarljósmyndara og sum með vinsælum teikningum af húsum og stöðum, listilega raðað á forsíðuna. Riedl lést árið 1942, 77 ára að aldri. Riedl var ekki af gyðingaættum og var ekki verr settur en aðrir Norðmenn meðan á þýska hernáminu stóð.
Myndskreytingin er bréf frá Ulrick Riedl til Sviss fyrir stríð [1939].
Í Store norske leksikon finn ég skýringuna á tveimur orðanna á umslagi Riedl: Hugprýði, skraut; að vera hugrakkur; riddaramennska. Vefnaðarvörur, td. Franskt hugtak fyrir glæsilega, dýra hluti, gefið sem gjöf til að smjaðra fyrir manneskju. Táknar nú næstum glingur, litla munaðarvöru o.s.frv.
stuttar vörur, gamalt nafn yfir vörur sem ekki eru mældar eða vigtaðar, en seldar í stykkitjali, tugum o.s.frv .: hnappar, skæri, kambar og aðrir smáhlutir.
Þessi saga er framlag í samkeppni DIS-Norge um stafrænar fjölskyldusögur. Tengill til frekari upplýsinga um þetta er efst í hægri dálknum.
Oslóarsafn hefur haft frumkvæði að skólaverkefninu "Þekkirðu virkilega Ósló?" Stafræn vinnustofa um mörg andlit borgarinnar. Verkefnið er stutt af Den Kulturelle Skolesekken (Menningarlega skólataskan). Verkefnið snýst um að skiptast á reynslu og lífslexíum við borgina sem vaxandi umhverfi. Þetta felur í sér eina heimsókn frá og eina heimsókn í skólabekk í hinum enda bæjarins. Tilgangurinn er að veita nemendum áþreifanlegri þekkingu á veruleika "hinna", koma á sambandi þvert á borgarmörkin og kynna fyrir þeim nýja og óþekkta borgarhluta. Að auki fá þeir að reyna sig við að búa til stafrænar sögur sem þær geta notað síðar í allskonar samhengi.
Hingað til höfum við unnið með tveimur 9. bekkingum frá Abildsø og Øraker skólanum. Á grundvelli skjalavinnu sem unnin er í nánasta umhverfi hvers annars hafa nemendur gert stafrænar sögur um það sem þeir hafa séð og um hvað hinir gera aðallega og hvað þeim líkar. En alveg jafn mikið eru þessar sögur um fordóma nemendanna sjálfra. Fyrir 150 árum var grunnurinn að austur- og vesturenda skiptingarinnar í Osló lagður með Akerselva sem táknrænnar landamærastöðvar. Båsten-hugsunin lifir og í þessum 10-12 "kvikmyndum" koma gjörningar upp á yfirborðið á heiðarlegan hátt.
100 rauðir símaklefar eru verndaðir víða um land. Ertu að velta fyrir þér hvort þinn símaklefi sé verndaður? Þú getur fundið heimilisföngin á: www.telemuseum.no/verneplanen
Litli rauði símaklefi Noregs ; rautt hús fullt af minningum; gleði og sorg, gremju og ást. Faðir minn sagði mér frá andláti móður sinnar seint á sjöunda áratugnum, þegar hann þurfti að stilla sér upp í röð fyrir utan símaklefa niðri við lestarstöð til að hringja í systkini sín vegna sorglegu fréttanna. Þegar hann hafði lokið samtölunum og yfirgefið klefann, klöppuðu þeir í biðröðinni á öxlina á honum og gáfu honum nokkur huggunarorð. Hugsaðu um allar minningarnar sem umlykja þennan litla rauða klefa. Á sjötta og sjöunda áratugnum voru margir sem áttu ekki síma heima í stofu. Reyndar var allt að tveggja ára bið eftir því að fá síma nema þú værir læknir. Ég skoðaði nokkrar gamlar úrklippur úr dagblöðum frá 4. og 5. áratugnum um símaklefann. Þar fann ég mörg bréf frá reiðum lesendum, t.d.: Körlum fannst ámælisvert að konur héldu klefanum uppteknum fyrir "frænku og frænda", þegar karlar með mikilvægari erindi stóðu fyrir utan og biðu síns tíma. Já, það ættu að vera sérstakir símaklefar fráteknir fyrir karlmenn, sagði annar. Ég var unglingur á áttunda áratugnum. Við notuðum oft símaklefa sem fundarstaði. Þeir voru eins og samskiptamiðstöð þar sem við gátum haft samband við alla. Við höfðum líka síma heima en hann var svo miðsvæðis í húsinu þannig að allir gátu heyrt samtal okkar. Símareikningurinn var líka ákaflega dýr. Aðeins átti að flytja mikilvæg skilaboð í þeim síma. Símaklefann gátum við hins vegar fíflast með. Það vekur upp minningar. Átt þú einhverjar minningar úr símaklefanum?
Strandmenningarverkefnið í Telemark sýnir sögur frá Telemarkströndinni. Sögurnar koma frá námskeiðum sem haldin voru í Langesund, Porsgrunn og Kragerø haustið 2009, haustið 2010 og veturinn 2011. Kvikmyndirnar eru framleiddar af mörgum mismunandi þátttakendum úr umhverfi tengdu strandmenningu í Telemark, auk nemenda í 3. bekk í fjölmiðlun og samskiptum í Porsgrunn menntaskóla.
Verkefnið snýst um að miðla menningararfi við Telemarkströndina með stafrænum sögum sem verkfæri. Verkefnið er styrkt af Norska menningarráðinu, sveitarfélaginu Telemark, Bamble, Kragerø og Porsgrunn sveitarfélögunum. Námskeiðin voru unnin í samstarfi við Bjarne Nærum við Telemark háskólann (verkefnastjóri) og fyrirtækið Jazzmontør.
Nánari upplýsingar - sjá hlekk(i) efst til hægri.
Ekki hika við að skilja eftir athugasemd við söguna í reitnum til hægri.
Og ekki síst, búðu til þína EIGIN sögu og deildu henni með okkur og öðrum - hér!
Allir áttu eina. Hún var appelsínugul og gul og var hengd upp í gluggann á fyrstu dögum desembermánaðar. Mér fannst hún algjörlega, afskaplega indæl, þessi pappírs jólastjarna. Þegar hún var komin upp í glugganum var það merki um að maður gæti farið að hlakka til jólanna.
Ef mamma hefði ekki haft tíma til að ná í pappírsstjörnuna í kassann með jólaskrautinu sem hafði verið geymt í skáp inni í herbergi mömmu og pabba; eða ef peran var sprungin og við áttum engar eldspýtur þannig að það varð að kaupa þær; jæja þá heimtaði ég að okkar stjarna yrði líka að fara upp í gluggann. Það var svo gaman að vera úti og skoða allar stjörnurnar sem héngu í gluggum allra húsa. Það voru nokkur afbrigði af jólastjörnunni en samnefnarinn var að hún var gerð úr pappír. Ásamt aðventudagatalinu var hún helsti vitnisburðurinn um að jólin væru að koma.
Jólastjarnan okkar var slitin af notkuninni. Svo var hún tekin niður og límd almennilega áður hún fór aftur á sinn stað. Það kom ekki í mál að kaupa nýja. "Hún endist í annað ár", var mamma vön að segja. Og hún gerði það. Á kvöldin þurftum við alltaf að taka stjörnuna úr sambandi. Ég heyri enn þá áminnandi rödd pabba um að það gæti kviknað í af því að stjarnan var úr pappír. En við vorum varkár. Sá síðasti sem fór upp risstigann hafði það verkefni að slökkva. Og sá fyrsti sem klifraði niður háaloftstigann varð að setja í samband. Pappírsjólastjarnan skein á mig gegnum öll jólin í bernsku minni og æsku. Meðan ég man, það var svolítið skrýtið vegna þess að sumum líkaði stjarnan svo vel að þeir höfðu hana hangandi til páska. Með ljósi. Það var næstum því af forvitni sem við krakkarnir lögðum í pílagrímsferð reglulega.
Stjarnan brann alla aðventuna og langt fram á nýtt ár. Sem barn var ég ekki alveg viss af hverju við áttum stjörnu í glugganum. En hún var bara falleg á að líta. Sem fullorðinn maður hef ég oft haldið að ef vitringarnir þrír kæmu virkilega til Noregs eitt aðfangadagskvöld yrðu þeir alveg ruglaðir vegna þess að það væru mörg þúsund jólastjörnur sem stýrðu þeim í allar áttir!
Nú er jólastjarnan aðeins tákn. En virkilega falleg, hún er langt suður til Betlehem á myrkum tíma í norðri. Jólastjarnan í glugganum er enn að hjálpa til við að gleðja barnslegt hjarta og minna á að bráðum kemur sól og við erum að fara í átt að bjartari tímum. Þess vegna er líka góð gamaldags pappírsstjarna í glugganum mínum á aðventunni.
Ný kirkja
7. nóvember 1955 ákvað forseti Tromsøysund að eignin "Sofiero" skyldi verða kirkjulóð. Kirkjubyggingin átti að veita rými fyrir greftrunarkapellu og safnaðarheimili. Framkvæmdir hófust 1. apríl 1964 og kirkjunni lauk árið 1965. Kirkjan var vígð 19. desember sama ár af Monrad Norderval biskupi.
Upphaflega var hugmyndin á bak við nýju kirkjuna sem reist var í Tromsö að hún ætti að líta út eins og Harstad kirkjan; glæný kirkja sem Hovig hafði hannað nokkrum árum áður. Harstad kirkjan er ein fyrsta verkamannakirkjan í Noregi. Þessi kirkja var einnig smíðuð úr steinsteypu og hönnuð sem rúmfræðileg lögun. En það má segja að Norðuskautsdómkirkjan hafi verið enn "róttækari" í hönnun og ólík öðrum kirkjum frá sama tíma, þar sem flestar aðrar kirkjur sem byggðar voru á þessum tíma voru hefðbundnari, en sá tími var samt upphafið að fleiri tilraunum þegar það kom að hönnun kirkjubyggingar.
Það var á 20. öldinni sem módernískt tímabil hófst og setti áherslu á fúnksjónalisma. Byggingarmannvirki voru studd af stálstyrktum steypugrindum. Gler, stál og steypa voru ríkjandi efni og byggingarnar voru stranglega rúmfræðilegar. Bauhaus skólinn er sígilt dæmi um strangan fúnksjónalískan arkitektúr frá 20. öld. Yfirlýsing Sullivans; "Form fylgir hlutverki", átti sannarlega við. Engu að síður væri það teygjanlegt að kalla Norðuskautsdómkirkjuna hagnýta byggingu þar sem mikið rými tapast á hæð vegna rimlanna. En að segja að Norðurskautsdómkirkjan sé byggingarfræðileg tjáning með áherslu á fagurfræði væri réttara.
Byggingarleg tjáning
Norðurskautsdómkirkjan er hönnuð með þríhyrningslaga þema. Steypuhellur eru settar upp hver við aðra í skörpum sjónarhornum og mynda svokallaða rimla (e. hópar aðskilinna samhliða, einsleitra mannvirkja með einfaldri, rétthyrndri lögun raðað saman í raðir og algengt á 4. áratugnum) sem er raðað ósamhverft frá lágpunkti með aukinni hæð í átt að endaveggjum. Með öðrum orðum, loft og veggir eru ein og sama byggingin. Einnig hefur verið settur upp steypukassi í austurenda kirkjunnar. Hann hefur að geyma skrifstofu, prestssetur og skrúhús.
11 rimlar mynda lögun kirkjunnar og opin á milli þeirra hleypa inn dagsbirtu. Við dimmu er byggingin lýst upp að innan. Gaflveggurinn í vestri, sem er aðalhliðin, er glerveggur. Fremri hlutinn til vesturs er 35 m á hæð. Hér fyllir stór steypukross hæðina. Victor Sparre setti stóra litaða gluggann á austurgaflvegginn árið 1972. Helsta mótífið sýnir hönd Guðs með þremur ljósgeislum; einn í gegnum Jesú, einn í gegnum konu og einn í gegnum mann. Mósaíkverkið varð til árið 1972 og er eitt það stærsta í Evrópu.
Kirkjuinnréttingar
Gólfflötur safnaðarheimilisins er 900 fm og þar eru sæti fyrir 720 manns. Gólfflötur kjallarans er 1020 fm. Það sem áður var grafreitur hefur síðan verið breytt í kennslusal.
Eikarbekkirnir, stóru prisma-ljósakrónurnar, altarishringurinn og ræðustóllinn eru mikilvægasti hluti inréttinganna.
Enduruppbyggingin
Kirkjan tók nokkrum breytingum þegar hún var endurreist milli apríl 2008 og mars 2009. Skipt var um vestur glervegginn en austur glerveggsmósaíkin var hreinsuð. Þakið var einangrað og lagfært og skipt um gler og ljósabúnað á milli þakplatna. Veggirnir að innan voru málaðir þannig að allar sýnilegar sprungur hurfu ásamt því sem kirkjusalur og gangar voru málaðir. Þar að auki voru ný gólfefni lögð í kjallara og á sal safnaðarheimilisins og einnig voru sett ný borð og stólar í þann síðarnefnda.
Táknsæi
Það er svo margt sem gerir Norðurskautsdómkirkjuna svo einstaka; hönnunin, staðsetningin og svipmikil tjáning kirkjunnar geislar til umhverfis hennar. Hönnun kirkjunnar gefur eins konar blekkingu þess að teygja sig í átt til himins með öllum sínum skáhalla línum og... kannski er það einmitt málið? Önnur hugmynd var einnig að tengsl ættu að vera milli kirkjunnar og Tromsø-brúarinnar sem var byggð um svipað leyti.
En Norðurskautsdómkirkjan minnir líka á margt annað sem oft er tengt bæði hinu kalda Norðri og Tromsö sjálfri; bæði klettaeyjan Håja, bátaskýli, veiðihæðir, ísjakar, nunatakker (fjöll sem skaga fram úr jöklinum), norðurljós og lavvo. Svo að mörgu leyti geta menn sagt að Norðurskautsdómkirkjan, eitt frægasta tákn Tromsö, sé samsuða mismunandi menningarþátta norðurskautsborgarinnar.
Það sem er líka sérstakt er að kirkjan, sem um aldir hefur verið miðstöð fólks, er enn til staðar, aðeins á örlítið frábrugðinn hátt. Noregur aðhyllist mjög veraldarhyggju, en samt er eitthvað eins trúarlegt og heilagt og kirkja sem er eitt af því sem við tengjum við Tromsø og það er sérstakt.
Það var ekkert sem benti til þess að Rønnaug yrði þekktur listamaður. Hún gerðist fyrst og fremst brúðuframleiðandi "þrátt fyrir ástandið", vegna þess að aðstæður voru réttar fyrir hana. Árið 1921 hafði Rønnaug flutt til Svolvær þar sem hún var ráðin sem ritari pósthússins. Hún dvaldi í Svolvær í 10 ár og þar hélt hún áfram með áhugamál sitt, að teikna, segir dóttir hennar Bodil Petterssen Meleney. Ég veit ekki alveg af hverju mamma byrjaði að búa til brúður. Hún bjó til gervibrúðu meðan hún var í Lofoten. Ég geymi ennþá brúðuna. Í Svolvær var mikið listamannasamfélag sem móðir mín bjó áður í. Árið 1929, í gegnum þýska læknisfjölskyldu, fékk hún tækifæri til að ferðast til akademíunnar í Berlín og læra teikningu og líkanagerð. Hér bjó hún til líkan úr gifsi af þriggja ára dreng. Þetta varð síðar fyrirmyndin fyrir brúður hennar með andlitum úr filtefni. Hún bjó einnig til annað gifshöfuð sem notað var fyrir Samí brúðurnar seint á þriðja áratugnum, leggur Bodil áherslu á.
Innblástur
Eftir dvöl sína í Berlín sneri Rønnaug aftur til Svolvær árið 1931 og hélt áfram störfum sínum á pósthúsinu. Stuttu síðar fékk hún kolsýringseitrun í vinnunni. Bæturnar sem hún fékk frá póstþjónustunni gerðu henni kleift að ferðast til Spánar til að ná heilsu á ný. Þetta var árið 1933. Brúður Rønnaugs vöktu strax athygli. Hún var beðin um að sýna í "Brukskunst" og stjórnendur báðu hana að búa til brúður með norskum þjóðbúningum. Brúður sem hún byrjaði með voru í samískum búningum. Að lokum varð hún einnig þekkt fyrir litlu minjagripabrúðurnar með ekta þjóðbúningum frá ýmsum stöðum í Noregi. - Mamma afritaði búningana á þann hátt að hver búningur hélt sérkennum sínum. Henni var leyft að fá lánaða hluta af búningum frá norska þjóðminjasafninu og faðir hennar, Hans Kunze, hjálpaði henni að teikna hluti og útsaum. Þetta var mikil vinna. Þetta leiddi til þess að hún var beðin 1937 um að vera fulltrúi Noregs á heimssýningunni í París og árið 1939 í New York með brúðurnar sínar. New York var sá staður þar sem seldist best og hún vakti mikla alþjóðlega athygli. Þegar sýningin kom heim fékk hún verðlaun Aftenposten fyrir að hafa selt mest á sýningunni. Á þessum tíma bjó hún einnig til karakterbrúður og sótti innblástur í ýmis ævintýri og þjóðsögur. Prinsessur, konungar, dýr og margt fleira. Árangurinn af vinnunni við bæði framleiðslu á minjagripum og persónubrúðum varð til þess að hún bjó til filtgrímur, segir Bodil sem vinnur að handriti um verk móður sinnar.
Styrkir og nýtt nám
- Árið 1937 hlaut Rønnaug styrk frá Danmörku til að kanna hvernig á að búa til bronsmót fyrir feltandlit. Hún ferðaðist til Berlínar og lét búa til mót fyrir andlit stærri brúðanna, í stærðum 22, 30 og 42 cm. Þar til stríðið braust út bjó hún til bæði bunad brúður og leikfangabrúður í vönduðum fötum.
Í stríðinu hætti öll brúðuframleiðsla. Þetta voru erfiðar stundir fyrir fjölskylduna. Ég var svo ung að ég skildi það ekki en kvíði fullorðna fólksins barst til mín. Móðir mín vildi ekki tala um bakgrunn sinn, ekki um Sama né að faðir minn væri þýskur. Þetta var bara svona, segir Bodil. - Eftir stríðið byrjaði mamma að framleiða brúðurnar aftur. Í upphafi hafði hún framleiðsluaðstöðu heima, svo fyrir mér var eðlilegt að vera í kringum brúður.
Atelier Rønnaug Pettersssen
- Jafnvel fyrir stríð hafði móðir mín hjálp við margar undiraðgerðir, frá konum sem hún þjálfaði til brúðuframleiðslu. Þar sem allt var handunnið gæti framleiðslan ekki hafa verið mikið magn. Allavega, voru 6. og 7. áratugirnir blómaskeið framleiðslunnar með sölu innanlands og utan. Mamma var vön að segja að brúðurnar seldu sig sjálfar. Hún lagði svo mikla áherslu á gæði að hún þurfti ekki að auglýsa þær. Hún sinnti framleiðslunni eins mikið og hún gat, til að fá sem best fjárhagsleg skilyrði fyrir aðstoðarkonur sínar. þær unnu heima og bjuggu til brúðuhluta, saumuðu út þjóðbúninga, bjuggu til föt eða klæddu brúður. Þegar mest var unnu um 50 konur hlutastarf fyrir Rønnaug, segir Bodil. - Í byrjun 6. áratugarins stofnaði mamma sitt eigið framleiðsluhúsnæði. Það var mjög nálægt þar sem við bjuggum. Rønnaug hætti brúðuframleiðslu árið 1975. Hún var þá 74 ára gömul og styrk hennar tók að dvína. Aagot Noss, sem lengi hafði verið aðalsýningarstjóri textíl- og búningadeildar norska þjóðminjasafnsins, var einn af drifkröftunum frá því snemma á 8. áratugnum í því að veita Rønnaug meiri viðurkenningu. Hún hefur skrifað um mikilvæg verk móður sinnar í formála sýningarinnar á brúðum Rønnaugs; "Frá Setesdal til Sør Varanger" sem fór um Nordland og Finmark og endaði í Folkemuseum.
Brúðurnar eru heimsborgarar
-Utanríkisþjónustan fékk oft lánaðar brúður þegar hún átti að opna sýningar í öðrum löndum, eða láta brúðurnar sýna í sendiráðunum. Brúður mömmur eru heimsborgarar. Það voru sýningar í sendiráðum og öðrum stöðum þar sem kynna átti Noreg erlendis. Rønnaug seldi einnig brúðurnar reglurlega til tveggja verslana í Bandaríkjunum. Ég man að brúður voru sendar út um allan heim. Árið 1975 keypti utanríkisráðuneytið safn af stórum brúðum sem voru sendar á farandsýningu um Bandaríkin sem hluti af hátíðarhöldum 150 ára afmælis brottflutnings frá Noregi. Þessar brúður eru nú til sýnis í Norska brottflutningasafninu í Ottestad, segir Bodil hugsi.
Bókin um mömmu
- Verk móður minnar eru svo einstök. Ég myndi vilja hafa verk hennar skráð með orðum og myndum, segir hún hljóðlega. Handritið er 200 blaðsíður að lengd og hefur ljósmyndaefni með allt að 300 myndum. - Faðir minn var málari og ljósmyndari og góður í að mynda brúður móður minnar, svo þetta er spennandi efni sem ég hef undir höndum, segir hún að lokum.
Karlar í "finstas" voru í jökkum og vestum.
Þetta er vasaúr með keðju. Litla hringklemmuna er hægt að þræða í gegnum hnappagat í vestinu og festa við keðjuhlekk. Þannig geturðu forðast að missa úrið ef það dettur úr vestisvasanum.
Þriggja cm langa stafinn er hægt að draga í gegnum hnappagat og veita tvöfalda festingu eða einfaldlega dingla meðfram keðjunni á kviðnum og skreyta bæði vestið og manninn.
Ég fékk gullúrið frá föður mínum árið 1959. Árið 2000 fengum við heimsókn frá barnabarni elsta bróður föður míns í Ameríku og hann var mjög hissa þegar hann komst að því að klukkan í Noregi var nákvæmlega sú sama og hann hafði fengið frá afa sínum í Ameríku. Seinna fengum við staðfestingu á því að úrið væri gagnkvæm gjöf til bræðranna, nokkuð sem þeir áttu sameiginlegt, hvort sem þeir bjuggu í Minnesota, Kaliforníu, Montana eða Noregi.
Úrið er opnað að framan með því að ýta á togskrúfuna. Í tvöföldu bakhliðinni er áletrunin "FAHYS MONARCH 14 K. FAHYS," nafn framleiðanda úrumgjarðarinnar. MONARCH er nafnið og 14 K stendur fyrir 14 karata gull. Monarch er með 20 ára ábyrgð og er það sem kallað er "gullhúðað" en ekki "gegnheilt gull". Samkvæmt Internetinu þýðir "gullhúðað" að umgjörðin er úr látúni sem húðað er með 14 karata gulli. Til eru úr með hulstri úr gegnheilu gulli en þetta er ekki eitt þeirra.
Nafnið á úrsmíðaframleiðandanum WALTHAM er grafið á klukkuverkið sjálft. Borgin Waltham í Massachusetts er kölluð Úraborgin og framleiddi úr frá árunum 1851 til 1956. Tegundarnúmerið gefur til kynna í gegnum vefsíðu verksmiðjunnar að úrið hafi verið framleitt árið 1892. Þar segir einnig "aðlagað", sem þýðir að hreyfingin er athuguð og stillt. Ég get sannarlega staðfest það, vegna þess að gullúrið hefur ekki verið notað í 50 ár, en þegar ég trekkti það upp á ný tifaði það áfram og gekk nákvæmlega í 34 klukkustundir í einni lotu. Eftir viku af trekkingu einu sinni á dag gengur það enn alveg rétt. Ábyrgðartímabilið hingað til gæti verið 117 ár, ekki bara 20 ár. Tíminn líður en gömul úrverk standa eftir.
Fatet från Øystese Fatet ägs av Daniels farfar Håkon Thomassen, som han ärvde av sin mor. Fatet tillverkades 1948 och på baksidan står det: "Minne från Øystese, Hardanger. ~1948~"
Daniels farfars familj evakuerades från Øystese, ett litet ställe i Hardanger, under kriget. Daniels farmor fick detta fat av sin väninna Hilde Hus när de återvände hem till Alta. Hilde var en rosmålare och gjorde sådana fat själv, så det var en mycket personlig gåva. Daniels gammelfarmor och Hilde hade blivit väldigt goda vänner under sin vistelse i Øystese. Familjen bestod av far och mor och sju syskon. På skolan i Øystese fanns det då bara sju elever, och det var Daniels farfar och hans syskon. Så familjen höjde befolkningstalet avsevärt i den lilla byn.
Daniels farfar tänker inte något särskilt om saken, men han gillar att läsa den lilla versen som står runt och tar ibland ner den för att friska upp sitt minne. Han kan versen utantill och det har han gjort sedan de fick fatet. "Låt det gå fram, låt det välsignas! Endast en sak önskar jag och ber: att vi ej så högt må stiga att vi glömmer vår fädernesed. "
Han tycker att det är en trevlig vers och att den gamla nynorskan är lite komisk.
Även i Valbonne är världen liten
Det var under julhelgen, men det var 20 plusgrader. För vi var i Valbonne - några kilometer upp från Medelhavet och Antibes. Vi hade nyligen flyttat till området och spatserade runt i de små städerna i området för att lära känna det.
Vi träffade på en ljus och vacker dam . Hon måste vara nordisk, tänkte jag, och frågade om vägen till centrum på norska. Hon svarade på svenska och vi slog följe till en gaturestaurang där vi åt lunch tillsammans.
Damen hette Birgitta och sa att hennes farmor kom från det inre norska Östlandet, och att hennes far hade tagit moderns familjenamn Øystad och försvenskat det till Öjstad, som då också var hennes flicknamn. "Namnet kommer kanske från Søndre Land", sa jag, "där jag bodde under en stor del av min barndom". Och så var det. Hon hade besökt byn med sin farfar och sin franska make, Patrick Griolet. Han är historiker och hade arbetat i Sverige som gästprofessor och i Norge som kulturråd. Sverige belönade honom med en fru, medan han i Norge bara blev en riddare av St. Olav.
Birgitta och jag pratade om de gårdar som våra förfäder och släktingar hade haft och hade, tills långt efter att min sambos öron hade ramlat av och hans blick flackade. Jag lovade att gå in på mitt Brother's Keeper-släktprogram med 17 000 namn för att se om Birgitta och jag möjligen kunde ha några gemensamma släktingar registrerade där.
Jag hittade ingen. Anledningen visade sig vara att Birgittas norska förfäder hade bytt efternamn fem gånger under de senaste generationerna, eftersom hennes nuvarande släktlinje gick igenom kvinnorna, som enligt tidens sed tog makens efternamn. Fram med "Boka om Land", volym III. Jag fick också låna Birgittas exemplar av hennes släkting Rolf Hornsliens "Slekten Hornslien fra Hadeland og Land".
När jag kunde placera hennes kvinnor med "riktiga" män, blixtrade det till: hon var både min fjortonmänning och dotter till min trettonmänning. Det kom sig av att denna släktlinje under perioden 1550 till 1750 grenades ut i två, och slogs samman igen vid den senare tidpunkten. Under tiden hade den ena grenen lyckats skapa en generation mer än den andra.
Birgittas och min första gemensamma förfader var Eystein Guttormson Bratt (ca 1475 - 1550). Man vågar knappt viska detta, för det har förekommit mycket och säkert befogad kritik om svag dokumentation för delar av den här släkten, med påståenden om gloriösa och blodtörstiga vikingakungar som förfäder, och adliga anfädrar genom tiden. Det är viktigt att påpeka att min kompetens inom detta är svag, så amatörer som jag måste också alltid noga ange källan till informationen (utom här, för att undvika att icke-släktforskare skjuter sparvar med kanon!). Släktforskning leder ofta till misstankar om snobberi: de flesta av våra förfäder var vanliga vardagliga människor som gjorde så gott de kunde under svåra förhållanden, men har försvunnit i historiens skymning - medan de rika, ledarna, kändisarna och de inte alltid lika sympatiska har lämnat spår som är mycket lättare att se och hitta. Dessutom är det mycket lättare för historiskt intresserade, utan vetenskapliga ambitioner, att relatera till de kända människor man hittar till deras samtida historia.
Men när man läser de gamla byböckerna framträder också hållningar och undersökningar som för närvarande inte är helt i linje med god ton och det politiskt korrekta, kanske särskilt inom antropologin. Även om det betonas att andra raser än de nordiska också kan vara bra, kommer Birgitta och jag att här kunna lära oss att vi som Landingar tillhör ett område i världen som är ett av de mest renrasiga nordiska, särskilt när det gäller ögon- och hårfärg, kroppslängd, arm- och benlängd och långskallighet. Det finns också antydningar till att innanmätet i nordiska rasens skallar inte heller är de sämsta. Mina rundskalliga vänner är av andra uppfattningar.
Åter till våra förfäder - oavsett hjärnförpackningens form: Eystein Guttormson Bratts barnbarnsbarn hette Ingrid (f. Omkring 1595) och är en av Birgittas förmödrar. Ingrids bror Guttorm Bratt (ca. 1580 - 1661) var en förfader på min sida och ansåg sig vara byns främsta i Land. Han var en ökänt krånglig man som låg i tvister med många, inklusive en av mina andra förfäder - sockenprästen Niels Lauritzen Gram (1599 - 1679), bland annat om vilka av dem som skulle uppföras först på offentliga listor. Man sa att Guttorm vid ett tillfälle placerade en bunke under predikstolen med inte helt färsk rakfisk, som stank så illa att den goda Niels blev tvungen att gå ut och ta en paus. Detta gav Guttorm tillfälle att anklaga prästen för att ha varit berusad under tjänsten, så att han var tvungen att gå ut och kräkas. Hade de två herrarna vetat att de skulle få gemensamma släktingar 350 år senare, hade de antagligen båda vänt sig kraftigt i graven!
År 1612 var prästens far Laurits Gram (ca 1570 - 1631) fogde, som tillsammans med bönderna stoppade skottetåget i Gudbrandsdalen på legosoldaternas färd mot Birgittas svenska förfäder. Det sägs att de flesta skotska krigsfångar höggs ned, förutom de officerare som skickades till Danmark för rättegång och de meniga som hade ett yrke var användbart - varken demokratiskt eller särskilt humanistiskt, men "historiskt". En av dessa hantverkare från Ross i Skottland var möjligen förfäder till en familj jag är ingift i.
Kultur? Kanske är det främst gemenskap - som släktforskning - på gott och ont? Vilket är mer omfattande än vad vi vanligtvis tror? Så nästa gång du kysser en vacker dam på handen någonstans i världen, var försiktig så att senare kunskap inte innebär att artighet kan uppfattas som ett listigt, om än inte avsiktligt, steg mot mild incest.
Denna berättelse är ett bidrag till DIS-Norges tävling om digitala familjehistorier. Länk till mer information om detta finns längst upp till höger.
Den går fortfarande att spela på, även om den är något "hårdspelad". Gitarren köptes av min far 1918. Han använde den i många år, medan jag inte har slitit så mycket på den.
Gitarren köptes ursprungligen hos "PL Dieseths Musikhandel Kristiania".
Stålekleivloftet
Stålekleivloftet (eller Vindlausloftet) är Norges äldsta profana (icke-kyrkliga) träbyggnad. Dendrokronologiskt daterad till cirka 1170. Loftet har alltså varit med om digerdöden år 1349, och den här berättelsen handlar om hur loftet kan ha upplevt denna period.
Läs också berättelsen Beskyddande som berättar om hur och varför människor har tagit hand om loftet under alla dessa år.
I berättelsen - Tänk vad jag har sett! - får du reda på mer om vad loftet tycker om när människor övernattade i gästrummet.
Huset där Ibsen-museet ligger byggdes 1756 av läkaren Honoratus Bonnevie. Från 1759 till 1863 ägde släkten Andersen byggnaden. Karen Geelmuyden, född Andersen, beslutade så småningom att hyra ut några rum på första våningen i huset.
1847 flyttade apotekaren Lars Nielsen och hans assistent Henrik Ibsen in med hela apotekslagret. De hyrde två rum och använde också uthuset som ett bryggeri, medan fru Geelmuyden och hennes dotter Sofie bodde i resten av huset. Ibsen lämnade apoteket och Grimstad i april 1850, men Nielsen hyrde rummen fram till 1852/53, då köpmannen Ole Olsen tog över lokalerna för att driva en spritbutik. Karen Marie Geelmuyden dog 1863 och flera personer flyttade in i huset efteråt: först "segelmakare" Gabriel Rasmussen med hustru, tre barn, sex lärlingar och tre pigor, senare bland annat Jens Glatved med familj och postmästare Hans Norman med hustru, barn och piga.
Lokalerna på bottenvåningen användes under många år som spritbutik. År 1901 grundades stadens första spritförening. År 1914 sålde föreningen huset till Ibsenkommittén, som ville upprätta ett museum till Henrik Ibsens minne. Ett gåvobrev daterat 1916 bekräftar att Grimstad kommun år 2006 har ägt byggnaden i exakt 90 år. Den 27 februari 1924 fredades byggnaden och har sedan dess använts som museum.
Tidigare hette Henrik Ibsens gata Østregade.
Betydelsen av segelbåttrafiken
I flera århundraden har segelbåtarna varit livskraften i norra Norge. Två gånger om året seglade de till Bergen med varor från regionen. Den viktigaste var torrfisk. Den första resan söderut gick i midsommartider. Då var årets torrfisk helt torkad och redo att säljas. Segelbåtarna lastades med fisk långt upp i masten. Styrman var tvungen att använda en stege för att ta sig till sin arbetsplats ombord. Han stod nämligen inte vid rodret själv, utan placerades istället i fören på båten och ropade order till rorsman. En bra jaktstyrman kunde rutten som sin egen byxficka och hade en kraftfull och tydlig röst.
Jakten tömdes på fisk i Bergen. Nordlänningarna köpte varor som är svåra eller omöjliga att producera själv hemma på gårdarna i norra Norge. Dessutom fick de med sig kulturella impulser från Europa. Handlarna och husägarna fick tag i nymodiga rokokodivaner, dyra klädtyger, kunniga hantverkare och internationella handelsförbindelser. Fiskarna köpte färgglada silkeshalsdukar till sina käraste, kistor fyllda med vattenkringlor, några tunnor spannmål att förse familjen med över vintern samt salt, kaffe och tobak.
Om segelbåten förliste innebar det katastrof för byalaget som hade fyllt den med last. Männen i byn var besättning på båten, byns dyrbarheter var ombord - antingen i form av fisken som skulle säljas eller varorna som skulle skickas i retur. Hela byar kunde stå inför en mycket svår och hungrig vinter om båten inte kom hem säkert efter Bergen-resan.
Ny teknik fasar ut segelbåtarnaSå småningom ersattes segelbåtarna med större segelfartyg och senare ångfartygen. Segelbåtarnas tid är över och i framtiden kommer de bara att finnas på museer.
"Brødrene"År 1939 köpte Nordland Museum båten "Brødrene" för att dokumentera både segelbåten som ett fartyg och själva båthastigheten. "Brødrene" hade sin hemhamn vid Melbo i Vesterålen. Den var ursprungligen en klinkbyggd båt, men hade fått kravell och helt däck. Segelbåten "Brødrene" kunde dokumentera segelbåtens olika stadier från den sista klinkerbyggda med fasta däck till de äldsta öppna båtarna där lasten täcktes över.
"Brødrene" skickades till båtbyggarna i Rognan för nödvändiga reparationer. Den skulle också förses med flak istället för fast däck. Repslagernes Landsforbund donerade alla rep som behövdes för att göra en rigg på båten. En ny mast hittades och höggs till i skogen.
Brødrene förliser 1940
På julafton 1940 inträffar katastrofen: en storm slet loss båten från förtöjningarna och den drev i land. Tyvärr var det omöjligt att rädda vraket. På grund av kriget gick båten förlorad, även om den inte hade skadats väsentligt av grundstötningen. Efter kriget uppmuntrades Nordlandsmuseet till att skaffa en ny båt.
Finansiering av ny båt
Museets styrelse tvivlade starkt på det skulle vara ekonomiskt genomförbart för museet att köpa en ny båt. Många var inblandade i båtfrågan och uppmuntrade museet att försöka igen. Efter långa förhandlingar köptes Anna Karoline. Museet ansökte om ett extraordinärt statligt bidrag för att köpa en båt, men tvingades dra tillbaka ansökan och istället ansöka om finansiering för att bevara handelsstaden på Kjerringøy. För att kunna köpa båten fick museet ta ett lån. Lånet var mer än stort för museets snäva ekonomi.
Den sista segelbåten
1954 köpte Nordland Museum båten Anna Karoline från J. Angell & Sønner i Hopen i Lofoten. Hon byggdes i Mosvik i Nord-Trøndelag 1876. När hon var ny var skrovet klinkerbyggt som på en nordlandsbåt och hon hade inte ett fast däck. Runt 1890 moderniserades hon. Skrovet hyvlades ner på utsidan och kravellbyggdes på utsidan.
Under alla sina år tjänstgjorde hon som fraktbåt. I början seglade hon de två resorna till Bergen eller Trondheim varje sommar och var en flytande landhandel under Lofotfisket. I slutet av sin tjänst riggades hon ner och sattes på släp efter en motorbåt. Hon var på Finnmarksfiske på våren och transporterade guano och torrfisk till Møre och Bergen på sommaren.
Anna Karoline är det sista autentiska segelfartyget, men hon håller på att sjunka på land.
Bodøsjøen utanför Bodø centrum blev hennes allra sista anlöpshamn. Hon kom hit för att börja ett nytt liv som museeskepp. 1959 drogs hon i land och fick solida fundament att stå på. Folk i Bodø var nöjda med båten som stod där med stolt förstäv. Hon stod där, lika stolt, i alla slags väder. Till och med höststormarna klarade hon uppenbarligen lika bra som när hon hade flera famnar vatten under kölen. Hon saknade nog vågorna. De hjälpte henne att förhindra att vatten blev liggande på däck.
Idag har hon ett skjul runt sig. Det hjälper mot vattenansamlingarna på däck. Ändå håller hon på att sjunka. Ner i glömska. I skjulet får ingen se henne som hon verkligen är: ett fantastiskt fartyg med ett råsegel, tungt lastat med vår kustkultur. Hon har hjälpt till att hålla en hel landsdel vid liv. Hon var en del av en hundra år lång fartygsflotta som gav oss spännande impulser och nyheter här i norr. Nordnorska damer arbetade på ängen klädda på europeiskt sätt. Handlaren njöt av sin cigarr i finstugan medan han studerade kameler och orientaliska damer med slöjor på tapeten. På sin resa mötte segelbåtens besättning damer som de tog hem som fruar. Under goda år förde hon välstånd till sin hemby, under dåliga år sammanhållning och gemensam tröst i ett gemensamt öde.
Anna Karoline är det sista autentiska segelfartyget. Om hon sjunker har vi bara kopior kvar.
Den här bilden visar en käpp av ett något speciellt slag: inuti käppen gömmer sig ett stickvapen med 3 eggar som gjorde det till en effektiv väktare mot överfall.
Han som använde denna käpp hette Vebjørn kom från uppe i Dagali och Uvdal i Numedal, och han bedrev i sina yngre år boskapshandel och förde över djur till Vestlandet och sålde dem där. Lite senare började han som skeppshandlare och så småningom flyttade han till Elverum och hade sitt distrikt i gränsområdena och ända ner till bl.a. Torsby i Värmland. Han hade såklart mycket pengar till hands efter sin handel på dessa vandringsturer och vi har sedlar och enkla skuldebrev som visar att han också bedrev penningutlåning. Det var förmodligen därför viktigt att ha ett ordentligt skydd utifall han skulle bli överfallen.
På en av hans handelsresor strax före 1860 träffade han en flicka från Søgar'n i Galåsen. Han sa till flickan att när hon växte upp skulle han återvända till Trysil och gifta sig med henne. Alla som hörde detta - antagligen också Vebjørn själv - tog det antagligen som ett skämt, men Vebjørn återvände några år senare och gifte sig med Marthe Galåsen år 1863.
Några år senare blev en lämplig gård till salu, nämligen Nordre Sørby, Strandvold, en halv mil norr om Innbygda. Den gamla släkten med tre generationer som hade bott där utvandrade 1867/68 till Amerika och sålde allt de ägde i Trysil. Vebjørn och Marthe köpte gården och slog sig ner sig där. I köpet ingick gården, Mørsøyteigen och Lortsetra. Lagfarten registrerades 8/9/1870. De tog genast efternamnet Strandvold, och efter detta har vår familj bott här på gården. Vi känner att det är denna käpp som, efter att ha varit en trogen följeslagare på många olika vägar, tryggt förde anfadern och våra släktingar hit.
En liten efterskrift kan vara lämplig för att berätta lite mer om den första Vebjørn på Strandvold. Han hade en barndomsvän uppe i Dagali och Uvdal som hette Kittil Staaland. Han arbetade också som kringresande handlare. De var båda ungkarlar och de lovade varandra att om en av dem skulle förbli ensamstående och ogift på gamla dar, skulle han få bo hos den andra så länge han levde. Det föll sig så att det var Kittil som förblev ogift, och han flyttade till Trysil och bodde in i det sista i den så kallade "Kittilkammaren" på andra våningen i Rødbygningen på Strandvold. Detta måste kallas sann vänskap!
Den 9 maj 1864 utkämpade danska och österrikiska/preussiska styrkor en sjöstrid bland öarna som heter Helgoland i Nordsjön, ca. 45 km från Schleswig-Holsteins västra kust. Striden var en del av kriget mellan Danmark å ena sidan och Österrike och Preussen å den andra. Slaget vid Heligoland vanns så småningom av danskarna, en av deras sällsynta segrar i kriget de så småningom förlorade. 14 danskar förlorade sina liv under striden, medan 37 av motståndarens män dödades.
Till Kristiansand
Fregatten "Jylland" slapp nästan oskadd ur striderna, och med de 14 dödade och dussintals sårade ombord styrde de, tillsammans med fregatten Niels Juel och korvetten Heimdal, kosan norrut. De danska marinstyrkorna beordrades till Kristiansand, där de också hade varit före striden. Den 10 maj anlände de danska fartygen till staden; de slog ankar i Byfjorden och förbåtar tog de sårade och döda till Tollbodbrygga. Därifrån transporterades de sårade till garnisonssjukhuset för behandling. Under resan till Kristiansand dog en av de sårade, medan tre andra förlorade sina liv efter ankomsten och det totala antalet döda uppgick till 18.
Den 13 maj hölls en rörande minnesgudstjänst på Kristiansands kyrkogård. De döda danska sjömännen lades sedan till vila. Pastorn vid Christiansands domkyrka, Albert Peter Sagen, komponerade psalmen "Hvor skjønt at slaa for fædrelandet" för tillfället, och samma psalm sjungs vid firandet än idag. Ungefär ett år senare uppfördes ett minnesmärke till minne av de fallna.
Minnesmärken
Varje år sedan den danska fregatten "Jylland" lade till den majdagen 1864 har evenemanget utmärkts i Kristiansand. På dagen för sjöstriden, 9 maj, hedrar och minns man de danska sjöhjältarna. Från 1964 genomfördes evenemanget av det danska konsulatet i samarbete med den äldsta danska flottofficeraren i Norge och den norska flottan i Kristiansand. 1996 bildades en dansk-norsk förening med namnet Helgolandslauget, som sedan dess har varit ansvarigt för ceremonin i samarbete med den äldsta danska flottofficeraren i Norge samt fartyg från den danska flottan.
År 1914 höll kommunen 50-årsjubileet för Heligolandstriden. 17 maj-kommittén i staden fick i uppdrag att genomföra evenemanget den 9 maj. I samband med detta bad kommitténs ledare ordförandeskapet om extra finansiering, eftersom de ville gå till "anskaffning av tio dussin danska flaggor och (...) blomdekorationer vid graven". Ordförandeskapet beslutade att bevilja de extra pengar som kommittén bad om. Det danska marinfartyget "Peder Skram" meddelade sin ankomst, liksom ett norskt marinfartyg.
Extra prakt 1964
Under 100-årsjubileet 1964 slog Kristiansand kommun verkligen på stortrumman. Det bjöds in till festmiddag i klubben. 200-300 danskar kom till Kristiansand med kronprins Knut och kronprinsessa Caroline Mathilde i spetsen. Dessutom kom flera framstående gäster från Norge. Kristiansand Dampskibsselskap skapade till och med en extra rutt med M/S Skagen för att transportera danska besökare. Högtiden 1964 beskrevs behörigen av både danska och norska lokaltidningar.
Om drygt sju månader kommer minnet av de 18 fallna danska sjömännen åter att hedras på Kristiansands kyrkogård, 146 år efter att de förlorat sina liv i slaget vid Helgoland.
Denna artikel publicerades i Kristiansand Avis den 15 oktober 2009.
Det var några overkliga dagar i en förvirrande och svår tid. Sigrid Undset var på flykt från tyskarna, hennes familj hade splittrats, framtiden var osäker. Av rädsla för bombningar skickades Sigrid varje dag till en av de övre gårdarna i byn. Här bodde Marit Hovde tillsammans med sin man och fyra söner. Marit var en eftertänksam hemmafru, hon var vuxen och skicklig. Under dagarna fyllda av oroligheter och rädsla har Sigrid Undset hämtat styrka från samtalen med Marit, samtidigt som hon tog starka intryck av naturen i Dovrebygda. Detta är vad Sigrid Undset skriver om när hon senare anländer till San Francisco, där hon stannade under kriget.
Plötsligt en dag försvann Goe och jötnakungen blev stel av rädsla. Han skickade Nor och Gor att leta efter henne. Gor drog med fartyg längs kusten och Nor började åkte på skidor. Nor kallade landet han korsade Norge. De sökte länge och väl, längre än länge innan de hittade henne. Så småningom hittade de Goe i Oppland. Hon hade gift sig med en sonen till en jötunn. De fick många barn, och dessa barn blev ursprunget till alla norrmän.
Text: Anette Askedal
Den 29 maj 1899 fick Kristiansand magistrat och ordförandeskap ett brev från teaterledningen i Kristiansand med frågan om att få anlägga en "urinoar för användning av allmänheten under teaterföreställningarna." Teaterledningen begär vidare att kommunen täcker kostnaderna för byggnaden med motiveringen att "teatern inte har överflödiga medel till sitt förfogande".
Kristiansand Magistrat Hans Knudtzon svarar på förfrågan genom att be statsingenjör Collin kommentera ärendet och dessutom ge en uppskattning av de förväntade kostnaderna för att uppföra en sådan byggnad.
Statsingenjören svarar med att rekommendera en urinoar i Kristiansand. Han skriver: "Med tanke på den ofta mycket tunga trafiken på gatan och särskilt under föreställningskvällar i teatern eller festligheter på Odderøen, skulle det vara särdeles önskvärt att en urinoar också anlades i detta distrikt [...]"
Collins skisserar två olika förslag för en lämplig plats, ett på Kongens gate och ett på teaterns tomt på Vestre Standgate. Baserat på prisuppskattningar lyfter han fram Vestre Strandgate som det mer idealiska av dessa två. Till följd av rekommendationerna från statsingenjören godkänner magistrat Knudzen förslaget "under förutsättning att teatern samtycker till att urinoaren [...] anläggs på teaterns tomt". Detta trots att magistraten föredrog att teatern helst täckte hälften av de förväntade kostnaderna för urinoaren. I ordförandeskapets arkiv "slutar" ärendet här. Så hur det gick är vi osäkra på. Kanske någon annan vet något mer om saken?
Ulrick Erhard Riedl (1865-1942) var en resande köpman. Med sina koffertar drog han runt och sålde varor. var en av dem. På hans gravsten på Bodøs kyrkogård står det att han kom från Tjeckoslovakien.
I Norge träffade han Hilda Kaspara Nilssen från Salangen. De gifte sig och bosatte sig i Bodø och köpte år 1907 Villa Birkelund. Huset på Parkveien 46 är ett magnifikt hus i schweizisk stil, nu skyddat av antikvariska myndigheter. Efter honom används ordet Riedlskogen fortfarande om en tidigare tre hektar stor egendom.
Riedl var dövstum. På Storgata 34 - i korsningen med Havnegata - drev han en "diversebutik". Här fanns alla slags varor förutom livsmedel. Från gitarrsträngar till fanérskivor. Vid dottern Marie Barbaras dop den 29 augusti 1897 (nr 64) står det bokhandel i kyrkoboken. När kunder kom in i hans butik var de tvungna att skriva i ett block vad de skulle köpa. Riedl läste texten flytande upp och ner, och innan kunden hade skrivit färdigt meningen stod varorna på disken. Han hade något för både barn och vuxna. M. Tjærandsen reste sin gård på den platsen efter 1945.
Riedl var en företagsam person. Han publicerade vykort genom sitt eget förlag, många med foton av stadsfotograf Helgesen, och några med de populära ritningarna av hus och platser konstnärligt arrangerade på förstasidan. Riedl dog 1942 vid 77 års ålder. Riedl var inte av judisk härkomst och hade det inte sämre än andra norrmän under den tyska ockupationen.
Illustrationen är ett brev från Ulrick Riedl till Schweiz före kriget [1939].
Från Store norske leksikon får jag förklaringen till två av orden på Riedls kuvert: galanteri, dekoration; det att vara galant; ridderlighet. galanterivaror, eg. fransk term för eleganta, dyra föremål, givna som gåva för att smickra en person. Betecknar nu närmast krimskrams, små lyxföremål, etc.
korta varor, gammalt namn på varor som inte mäts eller vägs, men säljs styckvis, dussinvis, etc.: knappar, saxar, kammar och andra småsaker.
Denna berättelse är ett bidrag till DIS-Norges tävling om digitala familjehistorier. Länk till mer information om detta finns längst upp till höger.
Oslo Museum har tagit initiativet till skolprojektet Känner du verkligen Oslo? En digital workshop om stadens många ansikten. Projektet stöds av Den kulturelle skolesekken. Projektet handlar om att utbyta erfarenheter och upplevelser med staden som uppväxtmiljö. Detta innebär ett besök från, och ett besök till, en skolklass från en annan del av staden. Syftet är att ge eleverna mer konkret kunskap om "de andras" verklighet, skapa kontakt över stadens gränser och introducera dem för nya och okända delar av staden. Dessutom får de prova på att skapa digitala berättelser, något de senare kan använda i många sammanhang.
Hittills har vi samarbetat med två niondeklasser från Abildsø- och Øraker-skolan. På basis av dokumentationsarbete som utförts i varandras närmiljö har eleverna skapat digitala berättelser om vad de har sett och om vad de andra gör och gillar mest. Men lika mycket handlar dessa berättelser om elevernas egna fördomar. För 150 år sedan lades grunden för den polariserade klyftan mellan öst och väst i Oslo med Akerselva som den symboliska gränsövergången. Kategoritänkandet lever vidare, och i dessa 10-12 "filmer" kommer föreställningarna upp till ytan på ett ärligt sätt.
100 röda telefonkiosker är skyddade runt om i landet. Undrar du om din kiosk är skyddad? Du hittar adresserna på: www.telemuseum.no/verneplanen
Norges lilla röda Telefonkiosken - ett rött hus fyllt med minnen; glädje och sorg, frustration och kärlek. Min far berättade om när han förlorade sin mor i slutet av 60-talet, då han blev tvungen att ställa sig i kö framför telefonkiosken nere vid tågstationen för att ringa sina syskon angående de sorgliga nyheterna. När han hade avslutat samtalen och gick ut klappade de i kön honom på axeln och gav honom några tröstande ord. Tänk på alla minnen som finns kring detta lilla röda hus. På 60- och 70-talet var det många som inte hade en telefon hemma i vardagsrummet - ja, det var upp till två års väntetid på att få en telefon, om du inte var läkare då. Jag tittade på några gamla tidningsurklipp från 30- och 40-talet om telefonkiosken. Där hittade jag många upprörda läsarinlägg, såsom: Män tyckte att det var förkastligt att kvinnor ockuperade kioskerna med "fjollerier", när män med viktigare ärenden stod utanför och väntade på sin tur. Ja, det borde finnas separata telefonkiosker reserverade för män, sa en annan. Jag var tonåring på 80-talet. Vi använde ofta telefonkiosken som en mötesplats, det var som ett kommunikationscenter där vi kunde kontakta alla. Vi hade en telefon hemma också, men den var så centralt belägen i huset, så alla hörde vad vi pratade om. Och det var ju så dyrt. Det var bara viktiga meddelanden som fick förmedlas på den telefonen. I telefonkiosken, däremot, kunde vi tjata på. Det väcker minnen. Har du några minnen från telefonkiosken?
Projektet i Kystkultur i Telemark visar berättelser från Telemarks kust. Berättelserna är resultatet av kurser/workshops i Langesund, Porsgrunn och Kragerø hösten 2009, hösten 2010 och vintern 2011. Filmerna produceras av många olika deltagare från kustkulturrelaterade miljöer i Telemark, liksom tredjeklasselever vid media- och kommunikationslinjen, Porsgrunns gymnasium.
Projektet handlar om att sprida kulturarvet på Telemarks kust med digitala berättelser som verktyg. Projektet finansieras av Norsk Kulturråd, Telemark Fylkeskommune och kommunerna Bamble, Kragerø og Porsgrunn. Workshopparna genomfördes i samarbete med Bjarne Nærum vid Høgskolen i Telemark (projektledare) och föreningen Jazzmontør.
För mer information - se länken/länkarna längst upp till höger.
Lämna gärna en kommentar till berättelsen i fältet till höger.
Och inte minst, skapa din egen berättelse och dela den med oss och andra - här!
Alla hade en. Den var orange och gul och hängdes i fönstret en av de första dagarna i december. Jag tyckte att den var väldigt fin, pappersjulstjärnan. När den sattes upp i fönstret var det ett tecken på att man kunde börja längta efter julen.
Om mamma inte hade haft tid att plocka upp pappersjulstjärnan ur lådan med julpynt som hade förvarats i ett skåp i mamma och pappas rum, eller att glödlampan hade gått sönder och vi inte hade en ny utan måste köpa en, ja, då insisterade jag på att även vår stjärna måste komma upp i fönstret. Det var så fint att vara ute och titta på alla stjärnor som hängde i fönstren i alla hus. Det fanns flera sorter av julstjärnan, men den gemensamma nämnaren var att alla var gjorda av papper. Tillsammans med adventskalendern var det själva vittnesbördet om att julen var i antågande.
Vår julstjärna blev sliten av all användning. Då togs den ner och tejpades ordentligt innan den sattes tillbaka på sin plats. Det var inte fråga om att köpa en ny. Det håller nog ett år till, brukade min mamma säga. Och det gjorde den. På natten var vi alltid tvungna att dra ut kontakten till stjärnan. Jag kan fortfarande höra pappas förmanande röst om att det kunde börja brinna, eftersom stjärnan var gjord av papper. Och vi var försiktiga. Den sista personen som gick uppför vindstrappan hade i uppgift att dra ut kontakten. Och den första som kom nerför vindstrappan fick sätta i den. Pappersjulstjärnan lyste mig genom alla jular i min barndom och ungdom. Det var förresten lite konstigt, eftersom vissa gillade stjärnan så mycket att de hade den hängande fram till påsk. Med lampan i. Det var nästan en kuriositet som vi barn regelbundet gjorde pilgrimsfärd till.
Stjärnan brann under hela advent och långt in på det nya året. Som barn var jag inte riktigt säker på varför vi hade en stjärna i fönstret. Då var den bara vacker att se på. Som vuxen har jag ofta tänkt att om de tre vise männen verkligen kom till Norge en julafton skulle de bli helt förvirrade eftersom det skulle finnas tusentals julstjärnor som leder dem åt alla håll!
Nu är julstjärnan bara en symbol. Men en riktigt vacker sådan, det är långt söderut till Betlehem under den mörka tiden i norr. Julstjärnan i fönstret hjälper fortfarande till att glädja ett barnsligt hjärta över att det nu snart blir soligt och vi går mot ljusare tider, och därför finns det även nu en fin gammaldags pappersjulstjärna i mitt fönster under advent.
En ny kyrka
Den 7 november 1955 beslutade Tromsøysund formannskap att fastigheten "Sofiero" skulle vara en kyrkotomt. Kyrkbygget skulle ha plats för ett gravkapell och en församlingssal. Byggnadsarbetet började den 1 april 1964, och kyrkan stod färdig 1965. Kyrkan invigdes den 19 december samma år av biskop Monrad Norderval.
Ursprungligen var tanken bakom den nya kyrkan som skulle byggas i Tromsø att den skulle se ut som Harstads kyrka, som också var helt ny, en kyrka som Hovig designade några år tidigare. Harstads kyrka Harstads kyrka var en av de första arbetarkyrkorna i Norge. Denna kyrka var också konstruerad av betong och hade en geometrisk form. Men man kan säga att Ishavskatedralen var ännu mer "radikal" i sin design, och olik andra kyrkor från samma era, eftersom de flesta andra kyrkor som byggdes på den tiden var mer traditionella, men likväl var den tiden början på mer experimenterande när det kom till att utforma kyrkobyggnader.
Det var på 1900-talet som den modernistiska eran började, där funktionalismen var i fokus. Byggnadskonstruktioner stöddes av stålarmerade betongskelett. Glas, stål och betong var dominerande material och byggnaderna var strikt geometriska. Bauhausskolan är ett klassiskt exempel på strikt funktionalistisk arkitektur från 1900-talet. Sullivans uttalande "form följer funktion" var det som gällde. Ändå blir det lite fel att kalla Ishavskatedralen en funktionalistisk byggnad, eftersom mycket utrymme går förlorat i höjd på grund av lamellerna. Det är däremot mer korrekt att säga att Ishavskatedralen är ett arkitektoniskt uttryck med fokus på estetik.
Arkitektoniskt uttryck
Ishavskatedralen är utformad med ett triangulärt tema. Betongplattor är placerade mot varandra i spetsar och bildar så kallade lameller (= grupper av fristående parallella, enhetliga konstruktioner med en enkel, rektangulär form ordnade tillsammans i rader. Vanligt på 30-talet), som är asymmetriskt placerat från en låg punkt med ökande höjd mot ändväggarna. Med andra ord är tak och väggar en och samma konstruktion. En betongbox har också installerats i kyrkans östra ände. Den innehåller kontor, prästgård och sakristia.
11 lameller bildar kyrkans form och öppningarna däremellan släpper in dagsljus. När det är mörkt lyses byggnaden upp från insidan. Gavelväggen mot väst, som är huvudfasaden, är en glasvägg. Den främre delen mot väst är 35 m hög. Här fyller ett stort betongkors upp höjden. Victor Sparre monterade den stora glasmålningen på den östra gavelväggen år 1972. Huvudmotivet skildrar Guds hand med tre ljusstrålar; en genom Jesus, en genom en kvinna och en genom en man. Mosaiken kom på plats år 1972 och är en av Europas största.
På insidan
Kyrkosalen har en golvyta på 900 kvm och det finns sittplatser för 720 personer. Källarplanet har en golvyta på 1020 kvm. Det som en gång var en gravkammare har sedan dess byggts om till en undervisningssal.
Kyrkbänkarna, de stora prismaljuskronorna, altarringen och predikstolen utgör den viktigaste delen av inredningen.
Restaureringen
Kyrkan genomgick vissa förändringar när den restaurerades mellan april 2008 och mars 2009. Den västra glasväggen byttes ut, och den östra glasväggsmosaiken rengjordes. Taket isolerades och reparerades och glas och ljusarmaturer mellan takpanelerna ersattes. Väggarna på insidan målades så att alla synliga sprickor försvann, och kyrkan och församlingssalen och gångarna målades. Dessutom lades nytt golv i källaren och församlingssalen, och i den senare sattes det in nya bord och stolar.
Symbolik
Åter till vad som gör Ishavskatedralen så unik, det finns mycket; kyrkans utformning, läge och uttrycksfulla uttryck strålar ut i omgivningen. Kyrkans utformning ger en slags illusion av att sträcka sig mot himlen med alla diagonala linjer, och kanske är just det poängen? En annan tanke var också att det skulle finnas en samhörighet mellan kyrkan och Tromsøbron, som byggdes ungefär samtidigt.
Men kyrkan påminner också om mycket annat som ofta förknippas med både den kalla Norden och själva Tromsø; både klippön Håja, båthus, torkhässjor, isberg, nunataker (berg som sticker ut genom glaciären), norrsken och lavvo. Så på många sätt kan man säga att Ishavskatedralen, en av Tromsøs mest kända symboler, är en blandning av olika kulturella aspekter av ishavsstaden.
Det som också är speciellt är att kyrkan, som i århundraden har varit en knutpunkt mellan människor, fortfarande är det, bara på ett lite annat sätt. Norge är ett mycket sekulariserat land, men likväl är det fortfarande något så religiöst och heligt som en kyrka som är en av de saker vi associerar med Tromsø, och det är något speciellt.
Det var inget som tydde på att Rønnaug skulle bli en känd konstnär. Hon blev dockmakare trots omständigheterna, snarare än på grund av att de var rätt för henne. År 1921 flyttade Rønnaug till Svolvær, där hon anställdes som sekreterare för Postverket. Hon bodde i Svolvær i tio år, och där fortsatte hon med sin hobby, att teckna, berättar dottern Bodil Petterssen Meleney. Jag vet inte riktigt varför mamma började göra dockor. Hon gjorde en konstgjord docka när hon var i Lofoten. Den dockan har jag. I Svolvær var det en stor konstnärsmiljö som mamma bodde i. År 1929 fick hon genom en tysk läkarfamilj möjlighet att resa till akademin i Berlin och studera teckning och modellering. Här gjorde hon en modell i gips av en treårig pojke. Det blev senare modellen för hennes dockor med filtansikten. Hon gjorde också ett annat gipshuvud som användes för samedockorna i slutet av 30-talet, betonar Bodil.
Inspiration
Efter sin vistelse i Berlin återvände Rønnaug till Svolvær år 1931 och fortsatte sitt arbete på postkontoret. - Men inte långt efter drabbades hon av kolmonoxidförgiftning på jobbet. Ersättningen från postkontoret gjorde det möjligt för henne att resa till Spanien för att återfå sin hälsa. Detta var 1933. Rønnaugs dockor väckte genast uppmärksamhet. Hon ombads att ställa ut i "Brukskunst" och ledningen bad henne att göra dockor med norska folkdräkter. Dockorna hon började med hade samiska dräkter. Så småningom blev hon också känd för de små souvenirdockorna med autentiska folkdräkter från olika platser i Norge. - Mor kopierade dräkterna på ett sätt som gjorde att varje dräkt behöll sin särprägel. Hon fick låna delar av dräkter på Norsk folkmuseum, och hennes far, Hans Kunze, hjälpte henne att teckna delar och broderier. Det var ett stort jobb. Det resulterade i att hon år 1937 ombads att representera Norge under världsutställningen i Paris och 1939 i New York med sina dockor. New York var den plats som sålde bäst, och hon väckte enorm internationell uppmärksamhet. När utställningen kom hem fick hon Aftenpostens pris för att ha sålt mest under utställningen. Vid den här tiden gjorde hon också karaktärsdockor och hämtade inspiration från olika äventyr och folksagor. Prinsessor, kungar, djur och mer. Resultatet av arbetet med både produktion av souvenir- och karaktärsdockor ledde till att hon ville göra filtmasker, säger Bodil, som arbetar på ett manuskript om sin mors arbete.
Stipendier och nya studier
- År 1937 fick Rønnaug ett stipendium från Danmark för att studera hur man gör bronsformer för filtansikten. Hon reste till Berlin och lät skapa former för de större dockornas ansikten, i storlekarna 22, 30 och 42 cm. Fram till krigets utbrott gjorde hon både folkdräktsdockor och leksaksdockor med omsorgsfullt gjorda kläder.
Under kriget upphörde all dockproduktion. Det var tuffa tider för familjen. Jag var så ung att jag inte förstod det, men de vuxnas ängslan smittade av sig på mig. Min mamma ville inte prata om sin bakgrund, varken den samiska eller att min far var tysk. Så var det bara, säger Bodil. - Efter kriget kom min mamma igång med att producera dockorna igen. I början hade hon produktionslokaler hemma, så för mig var det naturligt med dockor.
Atelier Rønnaug Pettersssen
- Redan före kriget hade min mamma hjälp med många delprocedurer, från kvinnor hon utbildade i dockproduktion. Eftersom allt var handgjort kan kanske produktionen inte ha varit enorm till antalet. I vilket fall som helst var 50- och 60-talet produktionens storhetstid, med försäljning både hemma och utomlands. Mamma brukade säga att dockorna sålde sig själva. Hon lade så stor vikt vid kvaliteten att hon inte behövde marknadsföra dem. Hon destillerade produktionen så mycket hon kunde för att få bästa möjliga ekonomiska villkor för medhjälparna. De arbetade hemma hos sig själva och gjorde dockdelar, broderade folkdräkter, gjorde kläder eller klädde dockor. Som mest var det cirka 50 kvinnor som arbetade deltid för Rønnaug, berättar Bodil. - I början av 50-talet fick mamma en egen lokal för produktionen. Det var precis i närheten av där vi bodde. Rønnaug lade ner dockproduktionen år 1975. Hon var då 74 år gammal och krafterna började att svikta. Aagot Noss, som länge varit huvudkurator på textil- och dräktavdelningen på Norsk Folkemuseum, var från början av 1970-talet en av drivkrafterna bakom att Rønnaug fick större erkännande. Hon har skrivit om sin mors viktiga arbete i förordet till utställningen av Rønnaugs dockor; "Från Setesdal till Sør Varanger" som gick runt Nordland och Finmark och slutade på Folkemuseum.
Dockorna är världsmedborgare
- Utrikestjänsten lånade ofta dockor när de skulle öppna utställningar i andra länder eller för att ställa ut dockorna på ambassaderna. Mammas dockor är världsmedborgare. Det var utställningar på ambassader och andra platser där Norge skulle representeras utomlands. Rønnaug sålde också dockor regelbundet i två butiker i USA. Jag minns att dockor skickades över hela världen. 1975 köpte Utrikesdepartementet en kollektion av stora dockor som skickades på en vandringsutställning runt USA som en del av firandet av 150-årsjubileet för norsk utvandring. Dessa dockor visas nu på Norsk utvandrermuseum i Ottestad, säger Bodil eftertänksamt.
Boken om mamma
- Det är så unikt, det arbete som mamma har gjort. Jag vill så gärna att hennes arbete dokumenteras i ord och bilder, säger hon stilla. Manuset är 200 sidor långt och har ett fotografiskt material strax under 300 bilder. - Min far var målare och fotograf och bra på att fotografera min mammas dockor, så det är ett spännande material jag sitter på, avslutar hon.
Fina män hade kavaj och väst.
Detta är ett fickur med kedja. Den lilla runda klämman kan träs genom ett knapphål i västen och fästas vid en länk i kedjan. På så sätt skyddas man mot att förlora klockan om den faller ur västfickan.
Den tre cm långa pinnen kan dras genom ett knapphål och ge dubbel säkring, eller helt enkelt hänga längs kedjan på magen och smycka både västen och mannen.
Jag fick guldklockan från min far 1959. År 2000 hade vi besök av ett barnbarn till min fars äldsta bror i Amerika, och han blev mycket förvånad när han fick reda på att klockan i Norge var precis lik den han fått av sin farfar i Amerika. Senare fick vi bekräftat att klockorna var en ömsesidig gåva till bröderna, något de hade gemensamt, oavsett om de bodde i Minnesota, Kalifornien, Montana eller Norge.
Klockan öppnas på framsidan genom att trycka på dragskruven. I det dubbla bakstycket finns stämpeln FAHYS MONARCH 14 K. FAHYS är tillverkaren av klockans hölje. MONARCH är namnet, och 14 K är 14 karat guld. Monarch har 20 års garanti, och är så kallad "gold filled" inte "gold solid". Enligt internet betyder "gold filled" att höljet är gjort av mässing belagt med 14 karats guld. Det finns klockor med ett hölje i massivt guld, men alltså inte den här.
Fabriksnamnet WALTHAM är ingraverat på urverket. Staden Waltham i Massachusetts kallas The Watch City och producerade urverk från 1851 till 1956. Typnumret indikerar via fabrikens webbplats att klockan tillverkades år 1892. Det står också "Adjusted", vilket innebär att urverket har kontrollerats och bedömts korrekt. Jag kan sannerligen bekräfta det, för guldklockan har inte använts på 50 år, men när jag drog upp fjädern tickade den på och gick exakt 34 timmar på en uppdragning.. Efter en vecka med uppdragning en gång om dagen går den fortfarande helt rätt. Garantitiden har hittills varit 117 år, inte bara 20 år. Tiden går - gamla urverk består.
Syftet med denna undersökning är främst att studera om eleverna har tillräckliga kunskaper om vattnets kretslopp och växtfysiologi samt vilka begrepp de har, för att kunna diskutera miljöförstöring inom dessa områden. En jämförelse mellan elevernas kunskaper och vad som står i kursplanerna gjordes då det framkommit genom andras undersökningar att det finns brister inom det naturorienterande (No) ämnet i skolan.
Undersökningen har genomförts på 28 elever i årskurs 5, med hjälp av en enkätundersökning. Deras lärare har intervjuats och jag har studerat deras lokala kursplaner samt elevernas grundskoleböcker i No.
I resultaten av enkätundersökningen framkommer att eleverna hade brister inom områden gällande växtens liv och miljöförstörning, vilket även deras lärare hade en föraning om.
Slutsatsen är att de behöver komma ut mer i naturen och se hur växter och miljön påverkas av olika faktorer. Då skolan har en skolskog, är denna utmärkt att utnyttja. Vidare behöver man inte oroas över elevernas bristande kunskaper eftersom elevernas grundskoleböcker följer kursplanernas mål.
Sammanfattning
Jag har i min studie undersökt om lärarna i grundskolans tidigare år använder sig av integrering av de estetiska ämnena bild och musik i sin naturorienterade undervisning och i sin biologiundervisning. Avgränsningen till bild och musik bottnade i att dessa ämnen inte kändes så komplicerade i integreringen. Litteraturstudier inom det valda ämnesområdet bidrog till en fördjupad kunskap om estetik i kombination med skolvärlden. Jag har intervjuat sex stycken klasslärare som arbetar på låg och mellanstadiet. Där framkom att pedagogernas kompetens och personliga åsikter om bild och musik påverkade om läraren valde att integrera dessa eller inte. Pedagogernas inställning till bild och musik varierade, men undersökningen gav ett tydligt svar då nästan ingen av lärarna integrerade de estetiska ämnena i sin undervisning. Pedagogernas bristande intresse och/eller kompetens visar sig vara en av anledningarna till detta. Detta kan medföra att barnen inte får möjlighet att utveckla olika sätt att uttrycka sig på och därmed inte få möjlighet att förmedla sina tankar på det sätt som lämpar sig bäst för individen.
Sammanfattning
Jag valde att göra den här undersökningen då jag ofta undrar över varför det verkar så svårt för eleverna att nå målen i naturorienterande ämnen och varför de kan tycka att något som är så intressant för mig kan vara så tråkigt och svårt för dem.
Metoden jag använt mig av är att jag utformat ett test utifrån uppnåendemålen år 9. Detta har jag sedan genomfört med alla elever i årskullen i Karlskoga. Resultaten har jag sedan sammanställt och jämfört mot mål och betyg.
Resultatet visar för mig att det finns ganska stora brister och ganska stor avvikelse från givna betyg. Det är betydligt större andel elever som inte når målen enligt min undersökning än vad betygen visar.
Slutsatsen jag drar av detta är att det utifrån uppställda mål och med stöd av den forskning som finns måste satsas hårdare på naturorienterande ämnen i skolan om vi i Sverige ska kunna fortsätta att hålla en hög internationell nivå inom naturvetenskapen.
Sammanfattning
Syftet med undersökningen är att ta reda på pedagogers olika synsätt angående vad och varför det är viktigt att lära barnen om människokroppen, och på vilka sätt man kan förmedla denna kunskap. Sju pedagoger är genom kvalitativa intervjuer tillfrågade om deras synsätt på undervisning om människokroppen i förskolan.
Pedagogerna verkar inte reflektera så mycket över ämnet, vilket tyder på att en kunskapsutveckling behövs inom området. Det är i första hand barnens spontana frågor som styr vad pedagogerna talar med barnen om. De organsystem som omnämns oftast och som anses viktigast att lära barnen är cirkulationssystemet och matspjälkningssystemet.
Pedagogerna anser att det är viktigt att barnen får kunskap om människokroppen för ökad kroppsuppfattning och självuppfattning, men också att det ligger som grund för andra kunskaper, exempelvis om djur.
Vid ortopedavdelning 3A och 3B inom länsverksamhet ortopedi Landstinget i Värmland har ett projekt startats för att förändra organisation och arbetssätt utifrån så kallade patientnärmre vård. Detta är en arbetsmodell som bygger på att vården skall ske i nära anslutning till patienterna och en förutsättning är att selektera bort så mycket vårdadministration som möjligt från sjuksköterskornas praktiska arbete. Syftet med studien, som är en del i ett större projekt, var att beskriva nuläget vid ortopedavdelningarna 3A och 3B före införandet av arbetsmodellen patientnärmre vård. Enkäter delades ut till patienter och medarbetare där de viktigaste frågeområdena var vårdkvalitet, hälsoindex, arbetsklimat och delaktighet. Undersökningsgruppen bestod av 130 patienter (96% svarsfrekvens) och 64 medarbetare (94% svarsfrekvens). Resultatet visade på en högt skattad vårdkvalitet i patientgruppen och en något lägre skattad vårdkvalitet i medarbetargruppen. Patientgruppens lägsta skattningar handlade om "delaktighet i beslut", "egna önskemål" och "information om ansvarig sjuksköterska". Patienterna skattade genomgående de olika kartlagda vårdaspekterna som mer betydelsefulla än vad medarbetarna gjorde. Patienterna upplevde sitt hälsotillstånd som relativt gott, det psykiska välbefinnandet skattades dock som bättre än den fysiska hälsan. Medarbetarna upplevde stor delaktighet i det egna teamet och närhet till patienterna. Lägre värden framkom dock på möjligheter att observera patienterna och att påverka arbetet. Arbetsklimatet upplevdes som stagnerat inom dimensionerna konflikt, utmaning och frihet. I dimensionerna idé-stöd och risktagande närmade sig organisationen ett innovativt klimat, vilket kan ha positiv betydelse vid ett förändringsarbete.
Företag lär genom sina medarbetare. Med denna uppsats vill jag undersöka hur kunskapsöverföring och lärande sker hos Metso Paper Karlstad AB, en organisation med delvis projektbaserat arbetssätt.
Resultatet av undersökningen är att det finns många faktorer som påverkar kunskapsöverföringen inom företag. Kunskapsöverföring sker mellan individer, mellan avdelningar och mellan övriga aktörer. I "glappen" mellan alla dessa aktörer föreligger risk att kunskap inte överförs vilket således är hinder för lärande. Mycket av kunskapsöverföringen och lärandet sker idag utifrån individers egen drivkraft och motivation. Jag funnit att individer har olika motiv för att överföra kunskap eller att inte överföra. Det finns individer som förstår och agerar för företagets bästa men även de som agerar utifrån sina egna syften, vilket kan vara makt och karriär. Viljan att överföra kunskap påverkas även av hur trygg eller otrygg man känner sig i sin yrkesroll och i sin anställning. Därutöver tillkommer de individer som resignerat och inte intresserar sig vare sig för företagets bästa eller för egen vinning, de har en mera passiv hållning. Dessa faktorer presenteras i en modell i uppsatsen. En kartläggning av omfattningen av dessa olika typer av individer kan hjälpa företaget att välja rätt insatser för att öka kunskapsöverföringen. Några generella aktiviteter som påverkar kunskapsöverföring inom företag är ledningens förståelse av betydelsen att överföra kunskap och långsiktighet i arbetet. Det är även viktigt att medarbetarna förstår sin roll i företagets process men även sin roll som bärare av kunskap. Ökad interaktion mellan avdelningar och behovsanpassade interna utbildningar stimulerar sannolikt kunskapsöverföring mellan avdelningar.
Sammanfattning
Syftet med den här undersökningen är att ta reda på hur barns tankar kring ekologiska processer kan utvecklas, samt att ta reda på vad i undervisningen som anses vara avgörande för att förmå barn att utveckla sina ekologiska reflektioner. Kvalitativa intervjuer och ett undervisningstillfälle ligger till grund för undersökningen. Därefter sammanställdes och kategoriserades barnens ekologiska processtankar. Resultatet av undersökningen visar att förutsättningen för utvecklande undervisning, är pedagogens kännedom om barnets individuella erfarenheter. Det är utifrån dessa som barnet tar emot ny kunskap och sedan kopplar ihop den med tidigare upplevelser. Ett kort undervisningstillfälle resulterade i att sju av åtta barn kompletterade sina kunskaper och deras tankar om processen utvecklades i flera steg.
Min slutsats utifrån denna granskning är att ålder och mognad inte är avgörande för ett barns förmåga att utveckla kunskap. Då barnets erfarenheter förvaltas och betraktas som tillgångar, kan tankarna utmanas och en utveckling ske.
Den här rapporten undersöker vilken uppfattning och kunskap lärarna i förskolan har om naturvetenskap och hur den införlivas i praktiken enligt förskolans läroplan och lokala styrdokument. Syftet med den här undersökningen är att ta reda på: (i) Vad är naturvetenskap för lärarna i förskolan? (ii) Vilka mekanismer styr lärarnas planering och realisering av naturvetenskapen i det pedagogiska vardagsarbetet?
Material och data till undersökningen har samlats ihop genom kvalitativa intervjuer med sju lärare i förskolan.
Rapporten visar att övervägande delen av lärarna i förskolan ser naturvetenskapen som att vistas i skog och mark. Vad det gäller faktorer som påverkar planering och realisering av naturvetenskapen framkom det genom intervjumaterialet att det är: (i) Kompetens, (ii) förståelse av naturvetenskapen och dess innehåll och (iii) insikten av de styrdokument som förskolan lyder under.
Utifrån gällanden styrdokument i förskolan är naturvetenskapen ett kunskapsområde som bör lyftas och synliggöras i den pedagogiska vardagen. För att uppfylla dessa krav bör lärarna i förskolan öka sin kunskap inom denna vetenskapsgren.
Förekomsten av migration är vida känt i djurvärlden och fåglars flyttning är kanske den mest uppenbara typen. I vissa populationer flyttar alla fåglar, i andra flyttar ingen. Blåmesen tillämpar partiell migration, dvs. en del individer i populationen flyttar medan andra stannar. Vissa år lämnar partiellt flyttande fåglar fortplantningsområdet i stora antal och invaderar andra områden – dålig födotillgång och höga populationstätheter är två viktiga, utlösande faktorer.
I den här studien undersöktes successionen av flyttande blåmesar vid Hammarö fågelstation i norra delen av Vänern (HBO) med avseende på ålders- och könsfördelning. Under höstarna 1977-2005 fångades och ringmärktes totalt 13 944 blåmesar vid HBO. Den största delen av de fångade blåmesarna var ungfåglar, av vilka honor och obestämda fåglar dominerade. Juvenila hanar utgjorde den tredje största gruppen, medan de adulta fåglarna var få. Den period då de flesta fåglarna fångades var 28 september till 2 oktober. Mediandatum för fångst var 2 oktober, medan medeldatumet var 30 september. Tvärtemot förutsägelserna anlände inte juvenila honor signifikant tidigare än andra kategorier. Det finns en trend att fåglarna fångas allt tidigare på hösten, vilket kan vara ett resultat av ett varmare vårklimat med tidigarelagd häckning som följd. Regressioner visade att proportionen juvenila fåglar ökade signifikant med medelankomstdatum och med det totala antalet fångade fåglar. En jämförelse mellan HBO, Falsterbo och Ottenby visade att fåglarna anlände signifikant tidigare till HBO. 1990 och 2003 var de enda år då HBO, Falsterbo, Ottenby och Jomfruland fångade fler fåglar än respektive stations medelvärde. Åren 1995, 1998 och 2002 fångades färre fåglar än medelvärdet på samtliga stationer.
Utifrån intervjuer med biologilärare och elever presenteras ett antal punkter som viktiga, eller som grundförutsättningar, för att motivera och intressera elever för ämnet biologi. Några av dessa är varierad undervisning, lärarens engagemang och berättarförmåga samt individuella greppbara mål. Praktisk tillämpning och verklighetsanknytning, ämnets mediala aktualitet samt att eleverna upplever nytta av sitt lärande är andra exempel på viktiga faktorer.
Omständigheter runt lärare och elever påverkar vilka faktorer som spelar mest in. Detta måste varje pedagog känna av, beroende på egna egenskaper och elevmålgrupp.
Lärare och elever är eniga om vilka faktorer som är viktiga för att göra lektionen intressant. Eleverna betonar dock vikten av variation och menar att flertalet lärare har alltför långa teoretiska genomgångar.
Hur ser man inom förskolan på naturvetenskap? Spelar pedagogens utbildning och intresse en roll för hur man arbetar med naturvetenskap? Och påverkar pedagogen barns intresse för naturvetenskap, vad tror pedagogen själv? Dessa frågor har jag ställt mig under min lärarutbildning och under vikariat i förskoleverksamhet och de ligger till grund för min undersökning. Jag har i undersökningen intervjuat fem pedagoger på olika förskolor.
Resultatet i min undersökning blev att jag kunnat se ett visst samband mellan hur man inom förskolan arbetar med naturvetenskap och den utbildning eller intresse som pedagogen har. Att man ofta förknippar naturvetenskap med naturkunskap spelar också roll. Överlag tycks pedagoger vara positiv till naturvetenskap, den känns främmande och svår beroende på avsaknad av kunskaper. Vad jag också fått fram är att pedagoger tror att deras syn på naturvetenskap smittar av sig.
För att öka ungdomars intresse för teknik är det viktigt att det finns goda förebilder av båda könen för elever att identifiera sig med. Därför har jag gjort en kvantitativ analys av två läroböcker i teknik för skolår 6-9. Böckerna är publicerade 1995 resp. 2005 och är skrivna av samma författare. Analysen har ett genusperspektiv och frågeställningarna är följande:
Har bildmaterialet förändrats så att könen är mer jämt representerade i antal och typ av sysselsättning? Har textmaterialet förändrats så att könen är mer jämt representerade i antal och typ av sysselsättning? Har tillgången på förebilder för båda könen ökat i den senaste upplagan av boken?
Resultatet är att könsfördelningen är mycket ojämn till männens fördel och ojämlikheten är större i text än i bild. Ojämlikheten har även ökat mellan de båda upplagorna, främst på grund av den kraftigt ökade förekomsten av män i den senare upplagan. Dock har det skett en kvalitativ förändring mellan upplagorna så att fler människor, både kvinnor och män visas som verkliga, yrkesverksamma individer i den senare upplagan.
Syftet med mitt arbete var att undersöka sexåringars miljömedvetenhet, samt hur de har tillförskaffat sig denna kunskap. Jag har genomfört kvalitativa intervjuer med samtliga 13 elever i en förskoleklass. Genom att diskutera kring 7 saker glasburk, läskedrycksburk, löv, papptallrik, plastmugg, tidning och äppelskrutt som vi lade ut i skogen under en månad fick jag kunskap om vad barnen trodde skulle ske med sakerna under tiden i skogen, var barnen skulle ha slängt sakerna samt hur de hade erhållit denna kunskap.
Barnen trodde att det var vädret som påverkade processen med sakerna i skogen. De utgår från vad de har sett och sätter in det i ett sammanhang. Det har lärt mig att utgå från barnens vardag när det gäller naturvetenskapliga fenomen.
När det gäller återvinning var kunskapen större om glasåtervinning än om plaståtervinning hos sexåringarna. Kunskapen om kompostering var obefintlig. Genom detta arbete tror jag att kompostering kan vara ett bra sätt att väcka miljöintresse hos barn.
Jag fann att mamman var en viktig kunskapsförmedlare inom detta område. 10 av 13 barn svarade att någon anhörig hade lärt dem det som de svarade i denna studie. Av dessa 10 barn nämnde 8 mamma eller mamma och pappa som anhörig. Två av barnen svarade att de hade erhållit kunskapen genom TV. Ingen av barnen nämnde förskolan eller förskoleklassen som kunskapsförmedlare.
Berättelsen och berättandet har under de senaste årtiondena som kunskapsform fått en allt mer erkänd plats i vetenskapliga sammanhang. Narrativ forskning betyder förenklat berättelseforskning och beskrivs sedan mitten av åttiotalet som ett tvärdisciplinärt forskningsfält på framfart. Syftet med denna c-uppsats var att utifrån tre äldre kvinnors livsberättelser, narrativ teori och metod synliggöra berättandet och livsberättelsens påverkan på identitetsskapandet samt upprätthållandet av den egna självbilden. Metoden som legat till grund för undersökningen har varit av deduktiv, kvalitativ art med viss inspiration från hermeneutiken. Datainsamlingen har skett genom halvstrukturerade intervjuer. Som teoretisk referensram för arbetet ligger åttonde steget i Eriksons teori om jagutvecklingen liksom Tornstams gerotranscendensteori och Antonovskys salutogena hälsomodell. Resultaten som framkommit i undersökningen visar att berättandet och livsberättelsen upptäcker och skapar självets identitet samt bidrar till upprätthållandet av den egna självbilden. De aktuella kvinnorna har genom att delge sin livsberättelse förstärkt sin kulturella tillhörighet som samhällsmedborgare, vilket i sin tur ökat kvinnornas förutsättningar att bekämpa ev. angrepp på den egna personligheten i form av den ålderism som finns i vårt samhälle.
Syftet med denna uppsats är att ta reda på vilka attityder elever i grundskolans senare år har gentemot den praktiska undervisningen i de naturorienterande ämnena sett ur ett genusperspektiv.
För att studera elevernas attityder har enskilda semistrukturerade intervjuer valts som metod. Semistrukturerade intervjuer ger intervjuaren möjlighet att följa upp respondenternas svar med olika följdfrågor, som kan varieras relativt fritt vilket bidrar till att intervjuaren kan bilda sig en uppfattning om respondenternas attityder.
De attityder gällande praktisk undervisning i de naturorienterande ämnena som påträffats var främst positiva och samtliga respondenter var eniga om att den praktiska undervisningen hjälper till att öka förståelsen. Undersökningen visade att flickorna föredrog biologi eftersom detta inte ansågs vara lika svårt som fysik och kemi, medan pojkarna i undersökningen fann mer intresse i fysik och teknik. Meningarna huruvida den praktiska undervisningen examineras gick isär.
Slutsatsen som kan dras från uppsatsens undersökning blir således att pedagoger bör försöka att utveckla en praktisk undervisning som passar alla dagens ungdomar, oavsett kön, samt att tydliggöra syftet och målet innan det praktiska arbetet inleds.
Sammanfattning
I slutet av 1900-talet ansågs det inte längre möjligt att styra statens och kommunernas omfattande verksamhet i detalj. Offentliga organisationer ställdes inför nya problem, utmaningar och krav på förändrad styrning. Målstyrning sågs i mycket stor utsträckning som lösningen på framtidens problem. Målstyrning är en styrteknik som i korthet innebär att det är de övergripande målen som ska styra verksamheten genom att de inom verksamhetens olika delar konkretiseras och att kontinuerliga utvärderingar genomförs och ligger till grund för framtida beslut om verksamheten. Det blev dock vanligt i målstyrda organisationer att utvärderingarna endast behandlade de mål som föreföll enklast att mäta, det vill säga de kvantitativa målen. Problemet i offentliga organisationer är att den verksamhet som bedrivs där är svår att mäta, eftersom målen oftast är av kvalitativ karaktär. Det har därför varit få av de offentliga organisationer som sagt sig vara målstyrda som haft utvärderingssystem som på ett tydligt sätt har mätt graden av måluppfyllelse.
Denna uppsats skrevs i huvudsak kring mitten av 1990-talet och består dels av en teoretisk genomgång av målstyrningens framväxt, viktigaste beståndsdelar samt en kort presentation av den kritik som riktats mot målstyrningen, dels av en empirisk undersökning inom två daghemsenheter i Karlstad kommun. Jag valde att fokusera kommunal daghemsverksamhet därför att jag där förväntade mig hitta i huvudsak kvalitativa mål. Jag valde att undersöka vilka metoder som användes inom denna verksamhet för att utvärdera verksamhetens utfall och hur utvärderingsresultaten relaterades till de politiskt uppsatta målen för den samma.
Det framträdde i denna undersökning en skillnad mellan de intervjuade när det gällde kunskapen om mål på kommunal nivå. Det var också oklart om de nationella målen för barnomsorgen verkligen hade konkretiserats på denna nivå. Målformuleringsprocessen präglades inte av att chefer och medarbetare på olika nivåer tillsammans formulerade målen för verksamheten. På politiker- och förvaltningsnivå antog de intervjuade att de politiskt uppsatta målen utgjorde tydliga ramar för verksamheten. De mål som styrde arbetet på resultatenhets- och avdelningsnivå hade dock formulerats utifrån de behov som avdelningspersonalen upplevde att barnen hade, utan anknytning till de politiskt uppsatta målen för verksamheten.
De utvärderingsmetoder som användes på politiker- och förvaltningsnivå skiljde sig från de metoder som användes på avdelningsnivå. Utvärderingsmetoderna på olika nivåer fångade olika delar av verksamheten och de metoder som användes för attutvärdera verksamhetens utfall ansågs vara begränsade och förmådde inte fånga alla aspekter av daghemsverksamheten. Undersökningsresultatet visade att det inte förekom någon samordning mellan organisationens hierarkiska nivåer när det gällde utvärderingsmetoder, eller tillvaratagandet av utvärderingsresultat. Det var heller inte självklart att de delar av verksamhetens utfall som utvärderades inom de undersökta enheterna, ställdes i relation till de mål som fanns för verksamheten på respektive nivå i organisationen. Utvärderingsresultaten från resultatenhets- och avdelningsnivå verkade inte föras upp till politiker- och förvaltningsnivå och kunde därför inte sägas ligga till grund för framtida politiska beslut om daghemsverksamheten. Det var svårt att få en uppfattning om i vilken utsträckning målen faktisk styrde verksamheten och således målens funktion. Mellan den kommunala nivån och resultatenhetsnivå genomfördes såväl målformulerings- som utvärderingsprocessen i stort sätt som isolerade företeelser.
Syftet med denna uppsats är att undersöka om revisionsplikten för små och mikro AB bör finnas kvar eller inte. Inom den Europeiska Unionen (EU) är det endast Sverige och Malta som i nuläget har plikten kvar fullt ut. För att få en uppfattning om vad debatten handlar om har vi i första hand studerat aktuella artiklar. Vi har även använt oss av två olika forskarrapporter inom området och litteratur. Åsikter i debatten har vi även tagit del av genom sju stycken olika intervjuer med anställda hos banker, Skatteverket, revisionsbyråer och ägare i små och mikro AB. Genom vår studie har vi kommit fram till att fördelar med en revisionsplikt är att den fungerar som ett kontrollinstrument för intressenter och bidrar till en kvalitetsstämpel för bolagen. Vi har dock sett att det viktigaste inte är själva plikten, utan revisionen i sig. De främsta intressenterna av revision är kreditgivarna och dessa kommer troligtvis att kunna kräva reviderat material, även om plikten avskaffas. Med andra ord är inte kreditgivarna beroende av en revisionsplikt. Vi anser därför att det är bättre att revision är självvald. Detta tror vi bidrar till en ökad status för revisorn och en högre kvalitetsstämpel för revisionen i sig.
Syfte och frågeställningar
Syftet med denna studie är att undersöka vilka kunskaper om hälsa gymnasielever har. Därutöver är syftet att reliabilitetstesta det kunskapsprov som utformats och använts i undersökningen. De frågeställningar som skall besvaras är: Vad kan elever på gymnasiet om hälsa? - Föreligger det några skillnader i kunskap mellan eleverna i de olika årskurserna? - Föreligger det några skillnader i kunskap mellan eleverna på de olika gymnasieprogrammen? Hur hög reliabilitet har det kunskapsprov som använts, det vill säga, hur tillförlitliga är de resultat som framkommit av undersökningen?
Metod
En kunskapsmätning på John Bauer gymnasiet i en storstadskommun har utförts där 219 elever i årskurs ett och årskurs två medverkade. Av dessa svarade 141 elever på ett prov med tjugo kunskapsfrågor inom områdena fysisk aktivitet, kost och allmän hälsa. Resultaten har därefter analyserats i både Excel och statistikprogrammet SPSS, där även reliabilitetstestet av provet utförts. Efter reliabilitetstestet skapades ett nytt index "Sammanfattande kunskap" och resultat beräknades även utifrån detta test.
Resultat
Medelvärdet för samtliga elever låg på 11,61 antal rätta svar av tjugo möjliga på kunskapsprovet, med standardavvikelsen 2,89. En viss tendens till högre kunskap inom området kost kunde urskiljas. Inga direkta skillnader kunde ses mellan vare sig de olika årskurserna eller de olika gymnasieprogrammen. Dock kan en tendens till en högre kunskapsnivå på entreprenörsprogrammet ses. Efter utfört reliabilitetstest visade sig reliabiliteten på kunskapsprovet som helhet endast uppgå till 0,525. Det nya indexet "Sammanfattande kunskap" gav en reliabilitet på 0,669 och dess resultat visade inte heller på några direkta skillnader mellan årskurserna eller de olika gymnasieprogrammen
Slutsats
Resultaten av denna undersökning och även tidigare forskning visar att kunskapen om hälsa generellt är relativt låg. Forskning visar olika svar gällande sambanden mellan kunskap och verkligt beteende, där en del menar att kunskap direkt kan påverka beteenden medan andra menar att andra faktorer också måste in för att en beteendeförändring skall kunna ske. Oavsett vilket samband som finns mellan kunskap och verkligt beteende kan det konstateras att folkohälsan är ett stort problem i samhället och något måste göras åt det, frågan är vad som bör göras och vem som bör göra det. Är det verkligen kunskap det är brist på eller ligger problemet någon annanstans?
SYFTE OCH FRÅGESTÄLLNINGAR
Syftet med denna uppsats var att undersöka vad som hänt med Stockholms fotbollstalanger födda 1983-1989 både på och utanför fotbollsplanen. Avsikten var att skapa ett underlag för Stockholms Fotbollförbund (StFF) som de ska kunna använda för att förbättra talangutvecklingen inom stockholmsfotbollen. Följande huvudfrågeställningar låg som grund för studien: - Vad gör talangerna idag på och utanför fotbollsplanen? - Vad är det som främst har påverkat deras utveckling? - Hur har talangernas karriärövergångar påverkat deras utveckling? - Om de inte är aktiva längre, vilka olika faktorer har bidragit till att de slutat?
METOD
Vi valde att göra en kvantitativ studie. Vi bestämde oss för att undersöka de som varit med på Bosölägret eftersom de vid ett tillfälle ansetts som Stockholms största talanger. Datainsamlingen har skett genom att skicka ut en enkät till de 392 talangerna där vi ställde en blandning av öppna och stängda frågor för att försöka få en så bra bild som möjligt av vilka faktorer som påverkat deras utveckling som fotbollsspelare.
RESULTAT & SLUTSATS
Vi har inte lyckats hitta någon klar väg till framgång när det gäller talangutveckling. Vi har däremot kunnat dra en del slutsatser från svaren vi fått och fått in en del förslag på förbättringar. Vi anser att det i Stockholm är en för tidig elitsatsning som påverkar många av spelarna negativt. I de tidiga tonåren kan den fysiska utvecklingen skilja sig mycket mellan olika individer/talanger och för många utslagningar i den åldern kan få många att avbryta sin elitsatsning för tidigt. Vi anser att det går att se att fotbollsgymnasium är bra för spelarnas utveckling. Det är en miljö där spelarna kan utvecklas utan att ha stora krav på kortsiktig framgång som i klubbarna. Respondenterna har överlag varit nöjda med sina karriärövergångar men det är mycket som kan gå fel vid en karriärövergång och som kan få spelarna att tappa motivationen för en fortsatt elitsatsning. Det är få som går vidare till att bli tränare eller domare, 90 % av dem som slutat spela fotboll har inte någon roll alls nu inom fotbollen.
Uppsatsen undersöker hur kön/genus och sexualitet representeras i text och bild på Internet-communityt Sylvia, vars primära målgrupp är tjejer. Studien ger en överblick över den kulturella kontext som Sylvia utgör genom att undersöka den estetik, de regler och de valmöjligheter som sätter ramen för användarna. Med detta som bakgrund studeras de tio användarprofiler som vid tiden för studien var mest besökta. Profilerna undersöks utifrån en konstruktivistisk syn på kön/genus och analyseras utifrån såväl feministiska som queerteoretiska perspektiv samt i ljuset av feministiska debatter om sexualitet och erotik. Utifrån studien går det bland annat att se hur Internet som forum och den icke-heterosexuella kontexten Sylvia öppnar upp för en konstruktivistisk syn på kön och ett ifrågasättande av "manlighet" och "kvinnlighet". Men det biologiska könet bibehåller sin status eftersom sidan explicit för en diskussion om biologiskt kön i samband med att den riktar sig till tjejer som ska kunna känna sig trygga i utövandet av sin sexualitet. Därför faller kön/genusstrukturerna på communityt ofta tillbaka i en binär och essentialistisk könsuppdelning. Sylvia blir något av en frizon av kvinnlig gemenskap som öppnar upp för ett experimenterande med sexualitet som sträcker sig bortom den heterosexuella erotiseringen av kvinnokroppen. I användarprofilerna återfinns även subversiva genusuttryck som ifrågasätter heteronormen. Trots att det är möjligt att välja mellan ett flertal alternativa kön/genus fortsätter majoriteten av användarna att definiera sig själva som "tjejer" och "killar". Studien visar på att Sylvia hela tiden förhåller sig till världen "utanför" och härmed minskar Internets möjliga dekonstruerande effekt på identiteter online.
Syfte och frågeställningar
Syftet med denna studie var att belysa hur regelbunden fysisk aktivitet kunnat vidmakthållas under längre tid än ett år hos motionärer som tidigare genomgått beteendeförändring mot en mer fysiskt aktiv livsstil. Frågeställningar: Har motiven till att vara fysiskt aktiv förändrats? Vilka strategier för vidmakthållande av fysisk aktivitet kan identifieras? Vilka andra faktorer för vidmakthållande av fysisk aktivitet kan definieras? Vad krävs för att vidmakthålla den fysiska aktivitetsgraden?
Metod
Utifrån studiens syfte befanns en kvalitativ ansats vara den mest lämpade. Fem motionärer, vilka samtliga vidmakthållit regelbunden fysisk aktivitet längre än ett år, intervjuades. Fem semi-strukturerade djupintervjuer utfördes. Genom den semistrukturerade karaktären på intervjun fanns möjligheten att ställa följdfrågor och vidga perspektiven ytterligare. Därpå analyserades samt tolkades det erhållna materialet. Intressanta delar valdes ut och relevanta citat kategoriserades. Respondenternas tankebanor behandlades och kopplades an till relevant teori i en resultatdel.
Resultat
Studien har visat att motiven till viss del har förändrat karaktär under förändringsprocessens gång. Fokus har riktats från att till stor del handla om en förbättring av den kroppsliga hälsan, till att även innefatta ett nöje av att bedriva fysisk aktivitet. Respondenterna har använt sig av en rad olika beteendeprocesser under förändringsprocessens gång. De strategier vilka belystes mest var engagemang och socialt stöd. En annan faktor som bidrog till vidmakthållande av den fysiska aktiviteten var närheten till anläggningar och grönområden. Det som krävdes av respondenterna för att vidmakthålla sin nuvarande aktivitetsgrad var bl.a. tron på sin egen förmåga, undvikande av sjukdom eller skada och ett fortsatt psykiskt välbefinnande.
Slutsats
Följande faktorer har i denna studie befunnits viktiga för att vidmakthålla fysisk aktivitet på längre sikt (över ett år): Delvis ändrade motiv mot att även uppnå känsloupplevelser av motionerandet, användning av strategierna "engagemang" och "socialt stöd", närhet till anläggningar och grönområden samt en hög grad av "self-efficacy".
Under min sista termin på lärarprogrammet har fokus bland annat legat på betyg. Vanligtvis är det politikers syn på betyg som framkommer i betygsdebatten. Syftet med min undersökning är att lyfta fram elevperspektivet i betygsdebatten. Detta ledde fram till min huvudfråga om vilken syn gymnasieelever har på betyg. För att få reda på detta ställde jag delfrågor om betygens rättvisa, betygens existens och upplevelsen av betyg. Metoden jag använde för att besvara frågorna var intervjuer med gymnasieelever på Karlbergsgymnasiet i Åmål. Resultatet av intervjuerna sammanställdes genom ad hoc-metoden, vilket innebar att jag försökte finna mönster i elevernas svar.
Det jag kom fram till i min undersökning är att majoriteten av gymnasieeleverna tycker att betygen inte är rättvisa. Men de anser att betyg behövs eftersom de fungerar som urvalsinstrument till högre studier och jobb och ger information om hur eleven ligger till. Flera elever vill ha fler betygssteg, för att betygen ska bli mer rättvisa. Vissa elever tycker betyg är dåligt för att de jämför sig med andra och får dåligt självförtroende av det. De negativa känslorna som ett dåligt betyg kan frambringa gör att vissa elever ger upp skolarbetet. Men andra elever motiveras av betyg och studerar mer på grund av dem. Detta visar på komplexiteten i fenomenet betyg. Gymnasieeleverna har både en positiv och negativ syn på betyg.
Syftet med denna studie är att undersöka om det råder jämställdhet enligt parametrarna lön, utbildning och sjukfrånvaro bland skolledarna inom Barn och Utbildningsnämnden i Bollnäs kommun.
PROBLEM: Finns det, trots vidden av situationer där förhandlingar kan uppkomma, raden av potentiella förhandlingssituationer och inblandade parter några gemensamma aspekter eller nämnare som alltid verkar finnas där när parterna upplever att en förhandling i kris är lyckad?
SYFTE: Syftet med denna uppsats är att beskriva vilka beståndsdelar en lyckad förhandling i kris består av.
METOD: Uppsatsens vetenskapliga ansats är i huvudsak fenomenologi.
RESULTAT: Essensen i upplevelsen av en lyckad förhandling i kris utgörs av graden av förberedelse, att motparten känner ett förtroende för representanten, att representanten agerat sakligt i bemärkelse att denne stöder sig på fakta, samt att en hög grad av målkongruens mellan parterna uppnås.
Utbildning och erfarenhetsutbyte inom franchise är ett lagstadgat krav och nyckelfaktorer för en fungerande och framgångsrik franchiseverksamhet. Franchisegivare försöker därför ständigt förbättra utbildningen och erfarenhetsutbytet och frågan är om e-learning kan vara ett lämpligt verktyg för detta. Denna uppsats syfte är att undersöka möjligheten att komplettera utbildningen av franchisetagare och erfarenhetsutbytet mellan franchisegivare och franchisetagare med e-learning. Vidare att presentera en rekommendation för den mest lämpliga e-learningplattformen. För att uppfylla syftet valde vi att kartlägga hur utbildningen och erfarenhetsutbytet går till idag och vilken kunskap som förmedlas, intresset för att komplettera dessa aktiviteter med e-learning samt vilken e-learningplattform som är lämplig för detta. Genom att intervjua sex franchisegivare i detaljhandelsbranschen på ett kvalitativt sätt avser vi besvara dessa frågor. I analysen av intervjuerna har vi använt oss av addiemodellen som är en beprövad modell för att kartlägga typer av kunskap och vilken e-learningplattform som är lämplig.
Utifrån intervjuerna kom det fram att samtliga franchisegivare var intresserade av att komplettera nuvarande utbildning av nya franchisetagare med hjälp av e-learning. Det framkom även att franchisegivarnas utbildningsförfarande liknande varandra. Vidare visade det sig att en Web based training (WBT) lösning med fokus på att förmedla cognitive skills som är memoriserbar kunskap vore lämpligast för att komplettera nuvarande förfarande. Det framkom även att e-learning endast kan vara ett komplement eftersom praktiska och fysiska moment i utbildningen är nödvändiga för att lära ut övriga kunskapstyper i utbildningsförfarandet. Utifrån intervjuerna framkom det att samtliga franchisegivare var intresserade av att komplettera erfarenhetsutbytet mellan franchise-givaren och franchisetagarna med hjälp av e-learning och förfarandet för detta var väldigt liknande varandra och förmedlade kunskap som är möjlig att förmedla med hjälp av e-learning. Vidare visade det sig att en Web asynchronous classroom (WAC) lösning med fokus på att stödja förmedling av cognitive skills som är analyserande och utvärderande kunskap vore lämpligast för att komplettera nuvarande förfarande. Franchisegivarna nämnde även önskemål om en forum funktion vilket WAC kan tillgodose. Det framkom även att e-learning endast kan vara ett komplement eftersom det endast var en av kunskapstyperna som var aktuell att förmedla med hjälp av e-learning, franchisegivarna påpekade även att det var viktigt att mötas fysiskt och socialisera.
Vår rekommendation till franchisegivare är att införa en WBT lösning med kompletterande WAC funktioner i form av ett chattrum eller ett forum. Det finns ett behov och ett intresse bland franchisegivare att använda e-learning.
Syfte och frågeställningar
Syftet är att undersöka hur naturen påverkar människan, samt på vilket sätt företag kan använda sig av friluftsliv i ett led till ökade ekonomiska och hälsorelaterade vinster. Detta med föresatsen att friluftsliv är en kombination av naturvistelse och fysisk aktivitet.
- Vilken inverkan har naturen på människan? - Hur kan en arbetsgivare tjäna på att erbjuda sina anställa friluftslivsaktiviteter? - Hur kan friluftsliv utveckla gruppdynamik?
Metod
Forskning och litteratur har granskats för att svara på studiens syfte. En hypotetiskt deduktiv metod för sökning av fakta och forskning kring naturens positiva inverkan på hälsan, kopplingen natur och hälsa samt grupper och grupputveckling har använts. Resultatet av en enkätundersökning kring företags intresse av friluftsliv som friskvård, utgör även det en del i bakgrunden i denna kvalitativa litteraturstudie.
Sammanfattande diskussion
Sverige förlorar varje år stora summor pengar på sjukfrånvaro till följd av fysisk inaktivitet. Fysisk aktivitet är sedan länge även det en välkänd hälsoförbättrare samtidigt som många forskningsresultat visar på att naturen påverkar människans hälsa positivt. I och med dessa fakta vore det bra om ett koncept där fysisk aktivitet kombineras med naturvistelse(friluftsliv) kunde erbjudas för företag, som ett alternativ till traditionell friskvård.
En framtida utmaning är att få företag att se vinsterna med att satsa pengar på att få deras personal mer fysiskt aktiv och därmed öka deras hälsa. Positivt är att enkätundersökningen visar att de vinster företagen själva såg som resultat av deltagande i friluftsaktiviteter var; minskad sjukfrånvaro, gladare, piggare personal, mer motiverad personal samt bättre effektivitet. Detta tyder på att viss kunskap kring vikten av en frisk personal redan finns i arbetslivet.
Hur beter sig skärpiplärkor (Anthus petrosus) när de försvarar reviret mot en inkräktare under häckning? Eskalerar de aggressivitet olika eller har de en gemensam strategi? Påverkas beteendet av häckningsfas? Kan använd tid säga något om motivation att försvara revir? För att besvara dessa frågor placerades en burhållen artfrände av endera kön i etablerade revir. I studien mättes ägnad tid åt olika aggressiva beteenden, vilka hade klassats och graderats beroende av styrkan i hoten. Resultatet visade att alla hanar eskalerar aggression på ett likartat sätt och ägnade i medeltal lika lång tid åt olika nivåer. Individuella skillnader förekom dock då några individer eskalerade lite snabbare men det tolkades inte som ökad motivation att försvara revir. Tiden de ägnade åt de olika nivåerna varierade inte beroende av häckningsfas.
Den här uppsatsen handlar om individ och individuation som det definieras hos Leibniz och Spinoza. Jag följer användandet och definitionen av individ i fyra etapper.
Först diskuterar jag Spinozas individ som relationen av en sammansättning av delar och Leibniz individ som en fullständig notion bestående av alla händelser i ett subjekts liv.
Därefter diskuteras perceptionens roll hos Leibniz, liksom individuation genom olika tydliga perceptioner, samt perceptionens affinitet med affektionen.
För individens del mynnar diskussionerna ut i en del om individens essens i form av dess begär. Den sista etappen diskuterar mångfalden såsom en egen individ.
För kunskapsintensiva företag är det viktigt att arbeta aktivt med kunskap, kunskapsdelning och Knowledge Management (KM) för att vara konkurrenskraftiga på dagens föränderliga marknad. Vi har i denna studie fokuserat på existerande hinder för kunskapsdelning, användning av IT som stöd och hur motivation, belöning och bestraffning påverkar kunskapsdelningen. Hinder inom KM minskar effektiviteten av hur ny kunskap skapas, lagras och delas, vilket därför måste tas hänsyn till och helst minskas eller undanröjas för att uppnå högsta möjliga värde för organisationen. För att företag ska få största möjliga värde av sitt KM-arbete, är det viktigt att det blir en naturlig del av de anställdas vardag. Därför är det viktigt att skapa en inre långsiktig motivation genom till exempel utbildning, belöning och arbetslivsförutsättningar.
Utifrån problemdiskussionen ovan ställer vi oss frågorna "vilka hinder finns?", "hur används befintlig IT som stöd?" och "vilken påverkan har motivation, belöning och bestraffning på kunskapsdelning?". Genom att utföra en kvalitativ fallstudie på ett kunskapsintensivt företag i Huskvarna, ska vi svara på frågorna ovan och även ge rekommendationer för hur företaget kan reducera de hinder vi kartlägger och därmed skapa förutsättningar för mer effektiv kunskapsdelning. Vi genomförde en intervju och observation av hur en anställd på företaget arbetade med kunskapsdelning.
Genom fallstudien fick vi reda på att företaget arbetade med kunskapsdelning genom ett diskussionsforum och en CV-databas på deras intranät. Dock kunde vi kartlägga hinder och de viktigaste var att personalen hade låg medvetenhet av värdet och fördelarna med den innestående kunskapen för andra anställda, företaget hade inte en medveten KM-strategi samt att de IT-system som företaget använde inte var anpassade efter personalens behov. Den främsta konsekvensen av hindren blir att företaget inte mer effektivt kan nyttja den kunskap som är den främsta resursen för att företaget ska vara konkurrenskraftigt. Eftersom motivation och förståelse för kunskapsdelning är två av de viktigaste faktorerna för att personal naturligt ska vilja arbeta med kunskapsdelning, rekommenderar vi företaget att införa någon form av belöningssystem kombinerat med utbildning för att uppnå detta.
Vi har genom denna uppsats lärt oss att kunskapsdelning förekommer på alla företag, med en medveten eller omedveten strategi och med eller utan IT som stöd. Således förekommer det också hinder på alla företag. Det viktiga att förstå är att företag aktivt måste arbeta med att reducera eller undanröja hinder, oavsett om det är ett eller flera. Kunskap har idag blivit en så pass viktig resurs att inget kunskapsintensivt företag har råd att ignorera detta faktum.
Miljöförstöringen håller på att få allt för stora proportioner, vilket genom bland annat växthuseffekten leder till att vår planet snart är obeboelig för människan.
Byggbranschens andel i miljöförstöringen är onödigt stor genom transporter, energianvändning, maskinanvändning och miljömässigt dåliga material.
Vår frågeställning är: går det att ersätta de konventionella byggmaterialen med ekologiska sådana? JM vill även få beprövat om de är så bra, miljömässigt, som de tror. Detta ska besvaras genom en analys av tre ekologiska material som sedan jämförs med konventionella material för samma funktion.
Newbeam är ett material som planeras gå i produktion till hösten 2007. Det består av autoklaverad aspflis och ligninbaserat lim som pressas till profilerade balkar i önskad form. Denna produkt har i media benämnts "stålbalk av trä" på grund av sin höga hållfasthet. Dess egenskaper liknar i många avseenden snarare stålbalkar än de traditionella träbalkarna. Priset på denna produkt beräknas bli cirka 20% lägre än motsvarande priskonkurrenter. Den är ämnad att användas som lastbärande strukturer för golvbjälklag, inner- och ytterväggar och takstolar.
BioBased är ett sojabaserat isoleringsmaterial som liknar fogskum. Det tillverkas i USA och finns ej tillgängligt i Sverige ännu. Det sprutas på plats och är helt lufttätt. Därmed monteras BioBased i ett steg och man slipper montera ångspärr samt vindskydd. Isoleringsförmågan är likvärdig med Isovers glasullsisolering.
Foamglas är ett beprövat isolermaterial med hög tryckhållfasthet och vid användande av Koljerntekniken kan det nyttjas som platta på mark. Dock kan det bara användas för laster upp till motsvarande ett femvånings trähus.
I jämförelsen betygsattes materialen enligt den mall vi gjort upp.
Vi fann att Newbeam är ett mycket bra alternativ till trä och stål, såväl ekologiskt som ekonomiskt. Vissa begränsningar finns dock. Det kan ej ersätta stål som material i långa pelare och balkar.
BioBased är även det ett godtagbart alternativ, men det produceras i USA. Det är detta faktum som gör att Isover vinner betygsjämförelsen.
Foamglaset vann jämförelsen mot betong. Dess fördelar gentemot betong är dels att man slipper torktider, Foamglasets lätta vikt och att det är återvinnings- och återbrukbart. Foamglasplattan är, i vår jämförelse, mer än dubbelt så dyr som en konventionell betongplatta.
JM, som valt att tackla miljöproblemen genom att bygga energisnåla hus, ligger bra till i sitt miljöarbete. Dock kan de göra mer genom att till exempel använda mer ekologiska byggmaterial.
Vi har, i rapporten, kommit fram till att det går att ersätta vissa material med ekologiskt sett bättre sådana.
Arbetet syftar till att undersöka möjligheten att med hjälp av moderna arbetssätt få en arbetsgång med ständiga förbättringar inom anläggningsbranschen. Sökandet sker med hjälp av litteraturstudier kring ISO 9000 och LEAN samt studiebesök vid två företag, Hauler & Loaders Arvikafabriken (Volvo Wheel Loaders AB) samt PartnerTech Karlskoga AB. Detta är företag som under tid arbetat med dessa frågor och som nått goda resultat.
Det framkommer att ISO 9000 är mycket öppet och inte detaljstyrande men att det finns vinster att hämta genom nyttjande av standarden. Kunder får en bekräftelse på att företaget i fråga har uppnått en god lägstanivå och det certifierande tredjepartsföretaget kan under externa revisioner hjälpa till att förbättra kvalitetssystemet. LEAN däremot är mer handfast även om det precis som ISO 9000 innehåller en stor del vision och filosofi.
Studiebesöken har mynnat ut i ett flertal handfasta arbetsmetoder redo att anpassas för tester inom anläggningsbranschen. Synliggörande och tydlighet genom 5S och visualisering är en bra bas för ett vidare arbete. På detta kan sedan system för små ständiga förbättringar så som taggsystemet (ett system används av Hauler & Loaders Arvikafabriken för att ta om hand medarbetares idéer) användas. Även kvalitetscirklar framstår som ett bra arbetsmönster.
Det är viktigt att gradvis bygga kvalitetssystemet från grunden och uppåt. Att direkt försöka bli världsbäst är inte rimligt och ett sådant försök kommer misslyckas.
Objektorienterade mönster och omkonstruktion är två olika designstrategier som har ett gemensamt mål: att göra mjukvarusystem mer förändringsbara och mindre komplexa. Mönster tillämpas för att förebygga utvecklingen av komplexitet i mjukvara. Omkonstruktioner görs för att reducera komplexitet som redan uppstått i mjukvarans inre struktur. Denna rapport identifierar fyra grundläggande strukturproblem som gör mjukvara onödigt komplex och svår att förändra: duplicerad kod, villkorslogik, långa metoder och bristande inkapsling. Rapporten visar hur objektorienterade mönster kan införas i mjukvara genom omkonstruktion och göra mjukvara mer förändringsbar genom att reducera de fyra nämnda strukturproblemen. Som en fallstudie om mönsterbaserade omkonstruktioner, omkonstrueras en del av systemet INCA genom att tillämpa mönstren Template Method och Strategy.
Bakgrund & Problem: Revisionsplikten infördes i början av 1983 med argumentet att den hade en förebyggande effekt mot ekonomisk brottslighet. Nu diskuteras det kring huruvida revisionsplikten ska avskaffas då den medför en alldeles för hög kostnad för små aktiebolag samt att det arbetas för en regelförenkling för dessa företag. Vilken effekt skulle ett avskaffande av revisionsplikten ha för arbetet mot att förhindra ekonomisk brottslighet?
Syfte: Syftet med undersökningen är att ta reda på hur avskaffning av revisionsplikt för s.k. mikroföretag kommer att påverka myndigheternas förebyggande arbetet mot ekonomisk brottslighet.
Avgränsningar: Uppsatsen är avgränsad till att omfatta endast de myndigheter som arbetar med att förebygga ekonomisk brottslighet med hjälp av revisionen och som berörs av en eventuell avskaffning, det vill säga Ekobrottsmyndigheten samt Skatteverket.
Metod: Undersökningen bygger på ett kvalitativt tillvägagångssätt i form av personliga intervjuer med två respondenter från respektive myndighet. Datainsamling har även skett via litteratursökning samt databaser.
Slutsats: Resultatet visar att revisionen har en viktig betydelse för myndigheterna i deras förebyggande arbete. Ett avskaffande skulle leda till att de oaktsamma brotten ökar då det inte längre finns en oberoende granskning av revisionen som kan förhindra dessa.
Uppsatsen fokuserar på att undersöka hur säljare tänker när de ska välja fastighetsmäklare inför en bostadsförsäljning. Syftet är att dels utveckla kunskapen kring säljarens beslutsprocess och dels att utvärdera hur valet av mäklare upplevs av säljaren. Genom nio intervjuer framkom på vilka grunder säljarna valde mäklare och om de var nöjda med sitt val av mäklare eller inte. Respondenternas första intryck av mäklaren blev i de flesta fall avgörande för deras val. Enligt respondenterna var det mäklarens attityd som avgjorde valet. Om respondenterna blev nöjda med mäklaren berodde på flera faktorer. Den viktigaste faktorn var hur mycket pengar säljaren till slut fick för sin bostad.
Denna rapport beskriver utvecklingen av en Instant Messaging klient som implementerats som en språkwrapper. Klienten använder ett känt öppen källkods-bibliotek vid namn libGaim för att få tillgång till Instant Messaging tjänster. Klienten fungerar som en språkwrapper till detta bibliotek, och låter andra applikationer nyttja biblioteket genom ett databasgränssnitt. Arbetet har utförts åt och hos Evolve i Karlstad. Systemet som utvecklats klarar att hantera vanliga Instant Messaging-funktioner så som uppkoppling av konto, nedkoppling, ändring av status, visa kompisikoner, och hämtning av information angående kompisar.
I beskrivandet av arbetet med detta system ges bakgrundsinformation angående wrappers och Instant Messaging, och dessutom angående de verktyg och metoder som använts likt byggverktyget SCons och utvecklingsmetoden eXtreme Programming. Valet av lösning och design presenteras.
Som en del av arbetet undersöks språkwrappers med hjälp av av ett antal tester. Dessa tester visade på vilka skillnader som kan väntas beroende på valet av språkwrapper. En språkgenerisk språkwrapper (som skapar ett gränssnitt mot flera språk) behöver inte utgöra någon större prestandaoverhead jämfört med en språkstatisk språkwrapper (som skapar ett gränssnitt mot ett språk).
Resultatet av arbetet blev ett system som Evolve blev nöjda med och som uppfyllde alla krav som ställdes, antingen fullständigt eller delvis.
Populationer av öring består av både migrerande och stationära individer, och det tycks vara både genetiska och miljömässiga faktorer som påverkar en individs beslut att vandra eller ej. Syftet med denna studie var att testa vilken effekt tillgång på föda har på tillväxt och smoltifieringsprocess hos öring (Salmo trutta). Min hypotes var att öring med hög tillförsel av mat växer bättre och smoltifieras därmed inte till samma grad som öring med låg tillförsel av mat. Som en konsekvens av skillnader i mattillgång förväntades att ATPas-aktiviteten, vilken indikerar smoltstatus, var lägre vid god tillförsel av mat än vid låg tillförsel. Experimentet utfördes från november 2003 till april 2004 vid fiskeodlingen i Brattfors, Värmland, där 2+ Klarälvsöringar utsattes för tre olika födonivåer, med fyra replikat av varje födonivå. Var 4-5 vecka fångades fisken för att vägas och mätas och slutligen togs biopsi på öringens gälar för en analys av Na+,K+ -ATPas aktivitet. I slutet av experimentet klassificerades fiskarna som parr eller smolt.
Parr hade en signifikant lägre Na+, K+ -ATPas aktivitet än smolt i de tre olika födonivåerna. Na+, K+ -ATPas aktiviteten visade dock ingen signifikant skillnad mellan födonivåerna. Parr hade ökat sin vikt och längd mest i samtliga födonivåer och störst skillnad var det i den lägsta födonivån, parr hade ökat i genomsnitt 17 g och 3,5 mm mer än smolt. Av de två högsta födonivåerna var andelen klassificerade som smolt 37 % och vid den lägsta födonivån var andelen smolt 76 %.
SYFTE: Att ta reda på hur identitetsskapande och gemenskap yttrar sig inom black metal-kulturen, att få en inblick i varför folk dras till black metal, samt vad det fyller för funktion för anhängarna/utövarna.
METOD: Analyser av intervjuer gjorda av författarna. Utöver dem nyttjas litteratur, främst i bokform, för teorier.
RESULTAT: Vi har sett att det finns black metal-gemenskaper, trots en stark individualism inom kulturen. Och döden är viktig för kulturens och individernas överlevnad.
Denna rapport är en del i en högskoleingenjörsutbildning vid Tekniska Högskolan i Jönköping. Arbetet är utfört på Huskvarna Prototyper AB (HPAB). Uppgiften var att ta reda på vilka kvalitetskrav som är rimliga att ställa på småserietillverkare och vad småserietillverkarna kan göra för att uppfylla kraven.
Bilindustrin ställer i dag höga krav på sina underleverantörer. De ska kunna visa att de har dugliga processer och på de detaljer de levererar ska det inte finnas några kvalitetsbrister. För att säkerställa hög kvalité jobbar många företag med statistiska metoder där man med hög säkerhet kan visa att ens måttvariation skiftar inom ett litet intervall.
Statistisk processstyrning (SPS) är ett hjälpmedel för att säkerhetsställa god kvalité. Genom regelbundna mätningar får man fram värden som man för in i ett styrdiagram. Med hjälp av detta styrdiagram, som består av en övre och en undre styrgräns, kan man avläsa när processen måste justeras.
Bilindustrin kräver att deras underleverantörer har stabila processer. Detta kan man visa genom att ta fram ett korrigeradat maskinduglighetsvärde, Cpk. QS 9000 med dess Production Part Approval Process (PPAP), är den standard som har tagits fram av bilindustrin kräver att processerna ska ha ett Cpk som är större än 1,33 för att processen ska vara godkänd.
HPAB har problem med detaljen Scuff Plate som är en detalj till Volvo XC90. Vid fyra olika tillfällen har maskinduglighetstest utförst på HPAB:s quintusspress. I rapporten kan man följa hur Cpk-värdet vid första observationen på 0,15 har ökat till 1,34 vid det fjärde testet. Att Cpk-värdet har ökat beror på att man ändrat inställningar mellan de olika observationstillfällena.
Författarna har tagit fram en mall för hur HPAB, som mestadels tillverkar små volymer, ska hantera de krav som bilindustrin ställer vid både långa och korta serier.
Luvata Sweden AB, Finspång, tillverkar tunna kopparband till fordons- och elektro-nikindustrin. Koppar har en förmåga att kemiskt reagera med den omgivande luften. Detta orsakar att kopparn missfärgas - det vill säga att metallen får en avvinkade färg. För att undvika att kopparn missfärgas under transport till kund, behandlas banden med ett missfärgningsskydd. Vid enstaka tillfällen fallerar dock detta skydd med missnöjda kunder och reklamationer som följd.
Syftet med detta examensarbete är att undersöka möjligheten att reducera problemet med missfärgning. Detta har gjorts genom att undersöka möjligheten att dels införa en nyutvecklad kontrollutrustning och dels genom att förbättra produktionsproces-sen.
Möjligheten att använda kontrollutrustningen för acceptanskontroll undersöktes grundligt. Parametrar som förekomsten av systematiska och slumpmässiga fel under-söktes. Dessa undersökningar visade att utrustningen inte är lämplig att användas som acceptanskontroll - dels för att utrustningen är svår att använda och ibland ger felaktiga resultat, men framförallt för att produktionsproverna generellt har så dåligt missfärgningsskydd att samtliga prover blir underkända.
Möjliga förbättringar av påverkbara parametrar i produktionsprocessen undersöktes. Detta utfördes med ett så kallat flerfaktorförsök (DoE). Undersökningarna visade att det finns parametrar som bör förbättras. Det är emellertid inte möjligt att införa före-slagna förbättringar utan ganska omfattande förändringar i processen.
Sammanfattning
Syftet med denna c-uppsats är att belysa den påverkan som media har på sina användare. Frågeställningen är: Finns det något samband mellan rapporteringen på Aftonbladet.se och det slutgiltiga resultatet i Melodifestivalens final?
För att få svar på frågeställningen har jag gjort en undersökning i två delar. Den första är en kvantitativ innehållsanalys där jag har undersökt hur ofta och på vilket sätt bidragen har framställts i artiklarna. Den andra delen är en kvalitativ diskursanalys där jag har analyserat språkbruket och hierarkin i artiklarna. I undersökningen har jag analyserat 26 artiklar från Aftonbladet.se som alla handlar om ett eller flera bidrag från finalen i Melodifestivalen. Artiklarna är skrivna av journalister och är allmänt tillgängliga på Internet.
Resultatet jag har kommit fram till är att det finns indikationer på att Aftonbladet.se:s rapportering kan ha påverkat utgången i Melodifestivalen. Av de artiklar som publicerades veckan innan finalen nämndes The Ark i flest antal artiklar, följt av Andreas Johnson och Måns Zelmerlöw. Det är även dessa tre artister/grupper som har nämnts ihop med flest värdeladdade ord.
Uppsatsen handlar om tre informanter som intervjuats angående sin syn på alternativa behandlingar och alternativa diskurser i kontrast till dominerande diskurser inom medicin och samhälle. Viktiga avsnitt rör till exempel sådant som vad är healing, hur kan en behandling gå till, grundläggande synsätt i alternativa diskurser och hur man ser på sjukdom.
Manlighet och känslor är, historiskt sett, två sällan sammankopplade fenomen. Mannen har i stor utsträckning setts som den rationella och känslokalla av de två könen. Manlighetsidealet håller dock på att förändras och både forskning och mina informanter menar att mannen idag tillåts visa känslor i mycket större utsträckning än vad som var tillåtet i det manlighetsideal som fanns förr. I Sverige verkar det som att vi numera har androgynatet som dominerande patriarkatfas, vilket innebär mer jämlikhet och individualism. Detta verkar innebära mer frihet för mannen att välja vilka delar av manlighetsidealet han ska internalisera i sitt liv. Utifrån mina informanters resonemang bedömer jag att det rådande manlighetsidealen för dem i stor utsträckning är en medveten man som har kontakt med sitt känsloliv och kan vara sig själv.
Syftet med denna rapport var att undersöka vilka kostnader som uppkommer i samband med reklamationer t.ex. direkta kostnader som uppkommer då de anställda på Skandinaviska Byggelement AB (SBE) lägger ner tid på reklamationer. SBE i Katrineholm är ett företag som tillverkar prefabricerade betongelement i form av plattbärlag och skalväggar. I processen för att tillverka dessa element blir det ibland fel vilket leder till reklamationskostnader för SBE. Dessa kostnader har vi lokaliserat och analyserat för att se vilka fel som är vanligast och kostnader för dem.
Många fel begås i projekteringsfasen då man på konstruktionsavdelningen sammanställer de ritningar och handlingar som kommer in som underlag. Grunden till felen kan finnas hos flera olika inblandade konsulter eller andra parter och det är som med många sammansatta processer att information kan försvinna på vägen. Någon har missat något eller inte tänkt på hur de andra arbetar. Det är allmänt känt inom byggbranschen idag att det finns ett glapp mellan de olika funktionerna som skall hjälpas åt för att tillsammans skapa ett hus. Kvalitetssystem som arbetats fram de senaste 25 åren har kommit långt och fungerar bra men det är övergångarna från delprocess till delprocess i huvudprocessen som inte alltid fungerar.
I rapporten har vi fokuserat på processen och kartlagt arbetet från konstruktion till leverans till kund för att skapa en förståelse av komplikationerna som kan uppstå i arbetet mot kvalitetsförbättring. Vi har till vår hjälp haft dokumentering från ett flertal projekt, arbetsbeskrivnings pärmar och intervjuer av de anställda på SBE. Vi har under arbetets gång även sett att man förlorar erfarenhet på grund av den höga omsättning av personal man har på konstruktionsavdelningen. Enligt erfarenhetseffekten som beskrivs under teoretisk bakgrund tar det tid innan en anställd börjar bidra med sin fulla kapacitet till företaget, man har som anställd alltid en naturlig upplärningsperiod.
I undersökningen, i form av en enkätundersökning, om hur mycket tid var och en av tjänstemännen på SBE tillbringade med att arbeta med reklamationer gav resultatet att det var 55,8 timmar/vecka sammanlagat hos de 18 personerna, alltså i snitt 3,1 timmar/vecka per person. Därigenom kom vi också fram till att det var projektledarna som utgör största delen av denna tid och efter dem så var det konstruktionssidan och produktionsteknikern.
Tiden man lägger på att hantera reklamationer är en del av kvalitetsbristkostnaderna och i diskussionen berörs hur man förlorar goodwill vid reklamationer och hur viktigt det är i ett tillverkande företag att ständigt arbeta med förbättringar och behålla sin kundfokus. Då kostnaderna i form av reklamationskostnader ökar minskar företagets lönsamhet vilket man kan motverka genom att minska slöseri i form av reklamationskostnader.
I analysen av hur stor del av vinsten som reklamationskostnaderna utgjorde så ser vi att det är i genomsnitt ca 8,6 %. Här ser vi också att det är stora skillnader mellan de olika projekten och att reklamationerna ibland kan utgöra så stora delar som över 40% av vinsten.
Tilgangur þessarar rannsóknar er fyrst og fremst að kanna hvort nemendur hafi næga þekkingu á hringrás vatns og lífeðlisfræði plantna sem og hvaða hugtökum þeir búa yfir til að geta fjallað um umhverfishnignun hvað þessa þætti varðar. Samanburður á þekkingu nemendanna og því sem er í kennsluáætlunum var gerður þegar í ljós kom með rannsóknum annarra að vankantar eru á náttúrumiðuðu kennsluefni í skólanum.
Könnunin náði til 28 nemenda á 5. ári og fyrir þá voru lagðar spurningakannanir. Rætt var við kennara þeirra og ég kynnti mér skólanámskrána ásamt þeim grunnskólabókum sem nemendur nota við náttúrumiðuð kennsluefni.
Niðurstöður könnunarinnar sýna að vankantar eru á þekkingu nemenda hvað varðar plöntulíf og umhverfishnignun. Kennarar þeirra bjuggust líka við þessu.
Sú ályktun er dregin að nemendur þurfi að komast meira út í náttúruna og sjá hvernig plöntur og umhverfið verða fyrir áhrifum frá ýmsum þáttum. Þar sem skólinn er með grenndarskóg er tilvalið að nota hann. Enn fremur er engin þörf á að hafa áhyggjur af þekkingarskorti nemendanna því grunnskólabækur þeirra fylgja markmiðum kennsluáætlana.
Yfirlit
Í rannsókn minni kannaði ég hvort kennarar nýttu sér fagurfræði, nánar tiltekið myndefni og tónlist, við kennslu náttúrumiðaðra viðfangsefna og líffræðikennslu á fyrstu árum grunnskólanámsins. Takmörkun við myndefni og tónlist byggist á því að ekki er talið mjög flókið að samþætta slíkt efni við kennsluna. Ritheimildir valins viðfangsefnis veittu ítarlega þekkingu á fagurfræði í sambland við skólakerfið. Ég tók viðtöl við sex bekkjarkennara sem starfa í grunn- og gagnfræðiskóla. Í ljós kom að hæfni og persónulegar skoðanir kennaranna varðandi myndefni og tónlist höfðu áhrif á það hvort kennarinn kaus að samþætta slíkt efni við námið eða ekki. Viðhorf kennaranna til myndefnis og tónlistar var misjafnt en könnunin gaf skýrt svar þar sem nánast enginn kennaranna notaðist við fagurfræðilega nálgun í kennslu sinni. Skortur kennaranna á áhuga og/eða hæfni reynist vera ein af ástæðunum. Þetta gæti þýtt að börnin fái ekki tækifæri til að þróa með sér mismunandi tjáningarleiðir og fái því ekki heldur tækifæri til að koma hugsunum sínum á framfæri á þann hátt sem hentar einstaklingnum best.
Yfirlit
Þessi rannsókn kom til þar sem ég velti því oft fyrir mér hvers vegna nemendur virðast eiga erfitt með að ná settum markmiðum í náttúrumiðuðum fögum og hvernig þeim getur fundist eitthvað sem mér finnst svo áhugavert, vera svo erfitt og leiðinlegt.
Aðferðin sem ég notaði er próf sem ég hannaði út frá afreksmarkmiðum á 9. ári. Ég lagði það síðan fyrir alla nemendur þess árgangs í Karlskoga. Ég hef síðan tekið saman niðurstöðurnar og borið þær saman við markmið og einkunnir.
Niðurstöðurnar sýna mér að fremur miklir annmarkar og frávik eru til staðar miðað við gefnar einkunnir. Samkvæmt könnun minni er hlutfall nemenda sem ná ekki settum markmiðum töluvert hærra en einkunnirnar sýna í raun.
Sú ályktun sem ég dreg af þessu er sú að í ljósi settra markmiða og rannsókna sem liggja fyrir er nauðsynlegt að leggja meira fjármagn í náttúrumiðaðar námsgreinar í skólum ef við eigum að geta viðhaldið vísindakunnáttu hér í Svíþjóð á heimsmælikvarða .
Yfirlit
Tilgangur rannsóknarinnar er að komast að mismunandi skoðunum kennaranna um hvað sé mikilvægt að kenna börnum um mannslíkamann og þá hvers vegna og hvernig hægt sé að miðla slíkri þekkingu. Með eigindlegum aðferðum voru tekin viðtöl við sjö kennara þar sem þeir voru spurðir út í skoðanir sínar á kennslu um mannslíkamann á leikskólastigi.
Kennararnir virðast ekki velta viðfangsefninu mikið fyrir sér sem gefur til kynna að þörf sé á þekkingu á málaflokknum. Það eru fyrst og fremst sjálfsprottnar spurningar barnanna sem stjórna því sem kennararnir tala við börnin um. Þau líffærakerfi sem oftast eru nefnd og talið er mikilvægast að fræða börnin um eru blóðrásarkerfið og meltingarfærin.
Kennararnir telja að mikilvægt sé fyrir börnin að öðlast þekkingu á mannslíkamanum fyrir aukinni líkamsskynjun og sjálfsskynjun, en einnig að hún sé grundvöllur annarrar þekkingar, til dæmis á dýrum.
Á bæklunardeildum 3A og 3B innan sýslustarfsemi fyrir bæklunarlækningar í Värmland-sýslu hefur verkefni verið hleypt af stokkunum til að breyta skipulagi og vinnubrögðum sem byggja á svokallaðri sjúklingamiðaðri umönnun. Þetta er vinnulíkan sem byggir á því að umönnun fari fram í nálægð við sjúklingana og forsenda þess er að velja sem mesta umönnunarstjórnun úr verklegu starfi hjúkrunarfræðinganna. Tilgangur rannsóknarinnar, sem er hluti af stærra verkefni, var að lýsa núverandi ástandi á bæklunardeildum 3A og 3B áður en vinnulíkanið fyrir sjúklingamiðaða umönnun yrði innleitt. Könnunum var dreift til sjúklinga og starfsmanna þar sem lykilspurningarnar snéru að gæðum umönnunar, heilbrigðisstuðli, vinnuanda og þátttöku. Rannsóknarhópurinn samanstóð af 130 sjúklingum (96% svarhlutfall) og 64 starfsmönnum (94% svarhlutfall). Niðurstöðurnar sýndu að sjúklingahópurinn mat gæði umönnunar sem háa á meðan starfsmannahópurinn mat gæði umönnunar aðeins lægri. Þeir þættir sem sjúklingahópurinn lagði lægsta matið á snéru að "þátttöku við ákvarðanir", "eigin óskir" og "að vera upplýstir um hjúkrunarfræðing á vakt". Sjúklingarnir mátu hina ýmsu kortlögðu ummönnunarþætti mikilvægari heldur en starfsmenn gerðu. Sjúklingar skynjuðu heilsufar sitt sem tiltölulega gott en andleg líðan var metin betri en líkamleg heilsa. Starfsmennirnir upplifðu mikla þátttöku í eigin teymi og nálægð við sjúklingana. Hins vegar kom fram lægra mat hvað varðaði tækifæri til að fylgjast með sjúklingum og hafa áhrif á starfið. Vinnuandi var talinn standa í stað hvað varðaði átök, áskoranir og frelsi. Hvað varðar stuðning við hugmyndir og áhættutöku nálgaðist stofnunin slíkt með nýstárlegum hætti sem kann að hafa jákvæð áhrif á breytingarstarf.
Fyrirtæki læra í gegnum starfsmenn sína. Með þessari lokaritgerð vil ég kanna hvernig þekkingarmiðlun og fræðsla fer fram hjá Metso Paper Karlstad AB, fyrirtæki með verkefnamiðaða nálgun að hluta til.
Niðurstaða rannsóknarinnar er sú að margir þættir hafa áhrif á þekkingarmiðlun innan fyrirtækja. Þekkingarmiðlun á sér stað milli einstaklinga, milli deilda og milli annara þátta. "Bilið" sem verður milli allra þessara þátta myndar áhættu á því að þekkingarmiðlun eigi sér ekki stað og hindrar því fræðslu. Í dag verður stór hluti þekkingarmiðlunar og fræðslu til á grundvelli persónulegs hvata. Ég hef komist að því að einstaklingar hafa mismunandi ástæður fyrir því að miðla þekkingu eða að miðla henni ekki. Það eru einstaklingar sem skilja og starfa í þágu fyrirtækisins en einnig þeir sem starfa með eigin hagsmuni að leiðarljósi, sem geta verið vald og starfsframi. Viljinn til að miðla þekkingu áfram er einnig undir því kominn hversu öruggir eða óöruggir starfsmenn eru í faglegu hlutverki sínu og starfi. Auk þeirra eru áhugasnauðu einstaklingarnir. Þeir sýna hvorki eigin hagsmunum, né hagsmunum fyrirtækisins áhuga og viðhorf þeirra einkennist af meira framtaksleysi. Þessir þættir eru settir fram í líkani í ritgerðinni. Könnun á umfangi þessara ólíku einstaklinga getur hjálpað fyrirtækinu að sýna rétta viðleitni til að auka þekkingarmiðlun. Almennir þættir sem hafa áhrif á þekkingarmiðlun innan fyrirtækja er skilningur stjórnenda á mikilvægi slíkrar miðlunar og framtíðarstarfi. Auk þess er mikilvægt að starfsmenn hafi skilning á hlutverki sínu innan fyrirtækisins en einnig hlutverki sínu sem boðberar þekkingar. Aukið samspil milli deilda og innanhúsþjálfun sem tekur mið af þörfum veitir líklega hvata fyrir þekkingarmiðlun milli deilda.
Yfirlit
Tilgangur þessarar rannsóknar er að komast að því hvernig hægt er að þróa hugsanir barna varðandi vistfræðilega ferla ásamt því að komast að því hvaða þættir í kennslu eru taldir skipta sköpum við að ýta undir að börnin þrói með sér vistfræðilegar vangaveltur. Eigindleg viðtöl og kennslutækifæri eru grunnurinn að könnuninni. Vistfræðilegar hugmyndir barnanna voru síðan teknar saman og flokkaðar. Niðurstöður könnunarinnar sýna að forsenda þess að þróa kennslu er þekking kennarans á persónulegri upplifun barnsins. Barnið vinnur úr nýrri þekkingu á grundvelli þeirrar upplifunar og tengir hana við fyrri upplifanir. Stutt kennslustund leiddi til þess að sjö af átta börnum bættu við þekkingu sína og hugsanir þeirra um ferlið þróuðust á nokkrum stigum.
Byggt á þessu yfirliti er ályktun mín sú að aldur og þroski eru ekki afgerandi fyrir getu barns til þekkingarþróunar. Þegar byggt er á upplifun barnsins og litið á hana sem kost til að vinna með er hægt að ögra hugsunum og þróun getur átt sér stað.
Þessi skýrsla skoðar hugmyndir og þekkingu leikskólakennara á vísindum og hvernig átt er við viðfangsefnið í starfi samkvæmt leikskólanámskrá og starfsáætlun. Tilgangur þessarar rannsóknar er að komast að því: (i) Hvernig líta leikskólakennarar á vísindi? (ii) Hvað þættir eru leiðandi fyrir kennsluskipulag og notkun vísinda í daglegu uppeldisstarfi?
Efni og gögnum fyrir könnunina hefur verið safnað með eigindlegum viðtölum við sjö leikskólakennara.
Skýrslan sýnir að langflestir kennarar í leikskólanum tengja vísindi við að eyða tíma úti í skógi eða á túnum. Í viðtölunum kom fram að þeir þættir sem hafa áhrif á skipulagninu og framkvæmd vísinda í starfi eru: (i) Hæfni, (ii) skilningur á vísindum og því sem felst í þeim sem og (iii) sú námskrá og starfsáætlun sem leikskólinn tileinkar sér.
Samkvæmt núgildandi leikskólanámskrám og starfsáætlunum ætti að leggja áherslu á vísindaþekkingu í daglegu uppeldisstarfi. Til að uppfylla þessar kröfur ættu leikskólakennarar að auka þekkingu sína á sviði vísinda.
Árstíðabundnir flutningar í dýraríkinu er fyrirbæri sem víða er þekkt og þá er augljósasta dæmi þess líklega farfuglarnir. Hjá sumum fuglastofnum flytja allir fuglarnir á meðan fuglar úr öðrum stofnum flytja alls ekki. Blámeisan flytur sig að hluta til, þ.e. sumir fuglar stofnsins flytja sig um set eftir árstíðum á meðan aðrir halda til um kyrrt. Stofnar sem eru farfuglar að hluta til flytjast sum ár í ríkum mæli frá varpsvæði sínu til annara svæða. Lélegt fæðuframboð og fjöldi fugla á svæðinu vega þar þyngst.
Í þessari rannsókn var fylgst með farfuglategundinni blámeisu á fuglastöðinni í Hammarö við norðurhluta Vänern-vatns (HBO) með tilliti til aldurs og kynjadreifingar. Á haustmánuðum áranna 1977-2005 náðust alls 13.944 blámeisur og voru merktar. Meirihluti þeirra blámeisa sem náðust voru ungir fuglar og þar voru kvenkyns fuglar eða ógreinanlegt kyn ráðandi. Þriðji stærsti hópurinn voru ungir karlkyns fuglar en fullorðnir fuglar voru fáir. Flestir fuglar náðust á tímabilinu 28. september til 2. október. Miðgildisdagur þegar fuglar náðust var 2. október á meðan meðaldagsetning var 30. september. Ólíkt því sem spáð var komu ungir kvenkyns fuglar ekki marktækt fyrr en aðrir hópar. Þróunin hefur verið sú að fuglar eru að nást fyrr á haustin sem gæti verið afleiðing hlýrra loftslags að vori til sem verður til þess að varptími hefst fyrr. Aðhvarf sýndi að hlutfall ungra fugla jókst verulega með meðaltali komudags og heildarfjölda þeirra fugla sem náðust. Samanburður milli HBO, Falsterbo og Ottenby sýndi að fuglarnir komu marktækt fyrr til HBO. Árin 1990 og 2003 voru einu árin þar sem stöðvarnar HBO, Falsterbo, Ottenby og Jomfruland náðu fleiri fuglum miðað við meðaltal hverrar stöðvar. Árin 1995, 1998 og 2002 náðust færri fuglar miðað við meðaltal á öllum stöðvum.
Samkvæmt viðtölum við líffræðikennara og nemendur eru ýmsir þættir taldir vera mikilvægir liðir eða grunnforsendur þess að hvetja og vekja áhuga nemenda á viðfangsefnum tengdum líffræði. Sumir þessara þátta eru fjölbreyttar kennsluaðferðir, hversu vel kennarinn heldur sig við efnið og frásagnahæfileikar hans sem og áþreifanleg persónuleg markmið. Önnur dæmi um mikilvæga þætti eru hagnýting, tenging við raunveruleikann og hversu vel málefnið á við líðandi stund sem og að nemendur upplifi ávinning af lærdómnum.
Aðstæður í kringum kennara og nemendur hafa áhrif á hvaða þættir gegna stærsta hlutverkinu. Þetta verða kennarar að vita og taka mið af sínum eigin eiginleikum ásamt markhópi nemenda.
Kennarar og nemendur eru sammála um þá þætti sem eru mikilvægir til að gera kennslustundina áhugaverða. Hins vegar leggja nemendur áherslu á mikilvægi breytileika og telja að flestir kennarar einblíni of mikið á bóklega hlutann.
Hvernig lítur þú á vísindi í leikskóla? Spilar menntun og áhugi kennarans hlutverk í því hvernig þú vinnur að vísindum? Og ef kennarar hafa áhrif á áhuga barnanna á vísindum, hvaða skoðanir hafa kennararnir sjálfir? Ég hef spurt mig þessara spurninga við kennaranám mitt og tímabundin störf í leikskóla og þær eru grundvöllurinn að rannsókn minni. Í könnuninni tók ég viðtöl við fimm kennara sem starfa á mismunandi leikskólum.
Niðurstaða rannsóknar minnar var sú að ég greindi ákveðna tengingu milli menntunar eða áhuga kennara og þess hvernig vísindi eru sett fram í leikskólastarfi. Sú staðreynd að vísindi eru oft tengd við náttúruvísindi spilar líka inn í. Almennt séð virðast kennarar vera jákvæðir gagnvart vísindum, þeim finnst þau vera framandi og erfitt viðfangsefni vegna skorts á þekkingu. Það sem ég hef líka tekið eftir er að kennararnir telja að sýn þeirra á vísindi sé smitandi.
Til að auka áhuga ungs fólks á tækni er mikilvægt að til séu góðar fyrirmyndir af báðum kynjum sem nemendur geta samsvarað sig við. Þess vegna hef ég gert megindlega greiningu á tveimur kennslubókum í tæknifræði fyrir skólaárin sem ná frá sjötta til níunda árs. Bækurnar voru gefnar út árin 1995 og 2005 og eru skrifaðar af sama höfundi. Greiningin felur í sér kynjasjónarmið og spurningarnar eru eftirfarandi:
Hefur myndefnið breyst á þann hátt að kynin birtist í jafnara hlutfalli bæði hvað varðar fjölda og starfstegund? Hefur innihald texta breyst á þann hátt að kynin birtist í jafnara hlutfalli bæði hvað varðar fjölda og starfstegund? Hefur framboð fyrirmynda fyrir bæði kyn aukist í nýjustu útgáfu bókarinnar?
Niðurstaðan er sú að kynjadreifing er mjög ójöfn, karlkyninu í hag og ójöfnuðurinn er meiri í innihaldi texta heldur en á myndum. Ójöfnuður hefur einnig aukist milli þessara tveggja útgáfa, aðallega vegna stóraukinnar viðveru karlmanna í síðari útgáfunni. Eigindleg breyting hefur þó orðið á milli útgáfanna þannig að meira ber á að raunverulegt fagfólk, bæði konur og menn, sé sýnt í síðari útgáfunni.
Tilgangur vinnu minnar var að kanna umhverfisvitund sex ára barna og hvernig þau hafa öðlast þá þekkingu. Ég hef tekið eigindleg viðtöl við alls 13 nemendur í leikskólatíma. Með því að ræða um sjö hluti: Glerkrukku, gosdrykkjadós, lauf, pappadisk, plastbolla, dagblað og epladuft sem við settum út í skóg í heilan mánuð, öðlaðist ég þekkingu á því sem börnin töldu að yrði um hlutina yfir þennan tíma sem þeir voru í skóginum, hvar þau hefðu kosið að henda hlutunum og hvernig þau hefðu öðlast þekkinguna til að mynda sér skoðun á því.
Börnin töldu að það væri veðrið sem hefði áhrif á ferli hlutanna í skóginum. Þau byrja á því sem þau hafa séð og setja það í samhengi. Þetta hefur kennt mér að byrja á daglegu lífi barnanna þegar kemur að vísindalegum fyrirbærum.
Þegar kemur að endurvinnslu var þekking á meðal sex ára barna meiri um endurvinnslu glers en um endurvinnslu plasts. Þekking um moltugerð var engin. Með þessari vinnu tel ég að moltugerð geti verið góð leið til að vekja áhuga barna á umhverfinu.
Ég komst að því að mæður voru mikilvægir miðlarar þekkingar á þessu sviði. 10 af hverjum 13 börnum svöruðu að ættingi hefði kennt þeim það sem þau svöruðu í þessari rannsókn. Af þessum 10 börnum nefndu 8 móður sína eða móður og föður sem ættingja. Tvö barnanna svöruðu því til að þau hefðu öðlast þekkinguna í gegnum sjónvarp. Ekkert barnanna nefndi leikskóla eða leikskólatíma sem miðlara þekkingarinnar.
Á síðustu áratugum hefur sagnalist og frásagnir öðlast æ viðurkenndari sess í vísindalegu samhengi sem tegund þekkingar. Frásagnarannsóknir þýða einfaldaðar sagnarannsóknir og hefur verið lýst frá því um miðjan níunda áratuginn sem þverfaglegu rannsóknasviði í vinnslu. Tilgangur þessarar BS ritgerðar var að gera frásögnina og áhrif lífssögunnar á sjálfsmyndarsköpun og viðhald eigin sjálfsmyndar, sýnilegar á grundvelli þriggja lífssagna eldri kvenna, frásagnakenningu og aðferð. Aðferðin sem lá til grundvallar rannsókninni hefur verið eigindlegs eðlis og byggðist á afleiðslu með innblástri frá túlkunarfræði. Gagnaöflun fór fram með opnum viðtölum. Fræðilegur viðmiðunarrammi fyrir verkið er áttunda skrefið sem má finna í kenningu Erikson um sjálfsþróun sem og kenningu Tornstam um öldrunarinnsæi og hugmyndafræði Antonovsky um uppruna heilsu (salutogenesis). Niðurstöðurnar sem komu fram í könnuninni sýna að í gegnum frásögn og lífssögu uppgötvast sjálfsmyndin og verður til ásamt því að stuðla að viðhaldi eigin sjálfsmyndar. Með því að deila lífssögu sinni hafa umræddar konur styrkt menningarlega tilveru sína sem borgarar, sem hefur í staðinn aukið líkur kvennana á að berjast gegn hugsanlegum árásum á eigin persónu í formi aldurshyggjunnar sem er til staðar í samfélagi okkar.
Tilgangur þessarar ritgerðar er að komast að því hvaða viðhorf grunnskólanemendur undanfarinna ára hafa til hagnýtrar kennslu náttúrumiðaðra námsgreina út frá kynjasjónarmiðum.
Til að kanna viðhorf nemendanna var notast við opin einstaklingsviðtöl. Opin viðtöl veita spyrlinum tækifæri á að fylgja eftir svörum viðmælanda með ýmsum tengdum spurningum sem hægt er að breyta tiltölulega frjálslega. Þetta stuðlar að því að spyrillinn getur myndað sér skoðun á viðhorfum viðmælanda.
Viðhorfin til hagnýtrar kennslu í náttúrumiðuðum námsgreinum voru aðallega jákvæð og allir viðmælendur voru sammála um að hagnýt kennsla hjálpi til við að auka skilning. Könnunin sýndi að stúlkur kusu frekar líffræði vegna þess að þær töldu hana ekki jafn erfiða og eðlis- og efnafræði á meðan drengirnir í könnuninni fundu fyrir meiri áhuga á eðlisfræði og tækni. Skiptar skoðanir voru um hvort hagnýta kennslan sem verið var að skoða væri frábrugðin.
Sú ályktun sem hægt er að draga af rannsókninni sem lokaritgerðin fjallar um er því sú að kennarar ættu að reyna að þróa hagnýtar kennsluaðferðir sem henta unga fólkinu í dag, óháð kyni, ásamt því að gera grein fyrir tilgangi og markmiði áður en verklegt starf hefst.
Yfirlit
Í lok 20. aldarinnar var ekki lengur talið mögulegt að stjórna umsvifamikilli starfsemi ríkis og sveitarfélaga á ítarlegan hátt. Opinber samtök stóðu frammi fyrir nýjum vandamálum, áskorunum og kröfum um breytta stjórnarhætti. Litið var á markmiðsstjórnun að miklu leyti sem lausn á vandamálum framtíðarinnar. Markmiðsstjórnun er stjórnunartækni sem þýðir í stuttu máli að það eru heildarmarkmiðin sem munu leiða fyrirtækið með því að leggja þau til grundvallar hinna ýmsu hluta starfseminnar og einnig fari fram stöðugt mat sem myndi síðan undirstöðu framtíðar viðskiptaákvarðana. Samt sem áður varð algengt hjá markmiðadrifnum stofnunum að meta einungis markmiðin sjálf, en það virtist auðveldast að mæla þau, þ.e.a.s. megindleg markmið. Vandamálið hjá opinberum stofnunum er að vegna þess að markmiðin eru vanalega eigindlegs eðlis er erfitt að mæla þá starfsemi sem þar er stunduð. Því hafa fáar opinberar stofnanir sem lýsa því yfir að vera markmiðadrifnar haft matskerfi sem getur mælt árangur á skýran hátt.
Ritgerð þessi var að mestu leyti skrifuð um miðjan tíunda áratuginn og samanstendur að hluta til af fræðilegri endurskoðun á tilkomu markmiðsstjórnunar, mikilvægustu þáttunum hennar og stuttri kynningu á gagnrýni sem beinist að markmiðsstjórnun ásamt reynslurannsókn að hluta til sem beindust að tveimur dagvistunardeildum í sveitarfélaginu Karlstad. Ég valdi að einbeita mér að dagvistunarstarfi sveitarfélaga vegna þess að þar bjóst ég aðallega við að finna eigindleg markmið. Ég valdi að skoða hvaða aðferðir voru notaðar í þessari starfsemi til að meta árangur starfseminnar og hvernig matsniðurstöður tengdust pólitískt settum markmiðum starfseminnar.
Í þessari könnun kom fram munur á viðmælendunum hvað varðaði þekkingu á markmiðum sveitarfélagsins. Einnig var óljóst hvort innlend markmið fyrir umönnun barna hefðu raunverulega orðið að veruleika á þessu stigi. Markmiðsferlið einkenndist ekki af því að stjórnendur og starfsmenn á mismunandi stigum mótuðu markmið fyrirtækisins saman. Jafnt á pólitísku sem og stjórnsýslustigi gerðu viðmælendur ráð fyrir að pólitískt settu markmiðin væru skýr umgjörð um starfsemina. Markmiðin sem stjórnuðu starfsemi árangursdeildar og annara deilda höfðu hins vegar verið mótuð út frá þeim þörfum sem starfsmenn deildanna töldu að börnin hefðu, ótengt pólitískt settum markmiðum fyrir starfsemina.
Matsaðferðirnar sem notaðar voru á stjórnmála- og stjórnsýslustigi voru frábrugðnar þeim aðferðum sem notaðar voru á deildarstigi. Matsaðferðirnar á hinum ýmsu stigum náðu yfir mismunandi hluta starfseminnar og aðferðirnar sem notaðar voru til að meta árangur starfseminnar voru taldar takmarkaðar og náðu ekki yfir alla þætti dagvistunarstarfsins. Niðurstöður könnunarinnar sýndu að engin samræming var á milli hinna ýmsu stiga stofnunarinnar hvað varðar matsaðferðir eða nýtingu matsniðurstaðna. Ekki var heldur sjálfgefið að útkoma rekstrarþátta sem gengist höfðu undir matið væri sett í samhengi við fyrirliggjandi markmið hvers stigs stofnunarinnar. Matsniðurstöður frá árangursdeild og öðrum deildum virtust ekki vera skoðaðar með tilliti til stjórnmála- eða stjórnsýslustigs og því er ekki hægt að segja að þær myndi grundvöll framtíðar stefnuákvarðanna í pólitík hvað snertir starfsemi dagvistunar. Það var erfitt að fá hugmynd um að hve miklu leyti markmiðin stjórnuðu raunverulega rekstrinum og þar af leiðandi virkni markmiðanna. Jafnt á sveitarstjórnarstigi sem hjá árangursdeild fóru bæði markmiðsgerð og matsferli fram að mestu leyti sem einangraðir þættir.
Tilgangur þessarar lokaritgerðar er að kanna hvort halda eigi endurskoðunarskyldu fyrir lítil fyrirtæki og örfyrirtæki eður ei. Eins og er hafa einungis Svíþjóð og Malta slíka skyldu innan Evrópusambandsins (ESB). Til að fá hugmynd um hvað umræðan snýst höfum við fyrst og fremst kynnt okkur greinar til staðar. Við höfum einnig notað tvær mismunandi rannsóknarskýrslur á sambærilegu sviði sem og bókheimildir. Einnig fengum við álit á málefninu með sjö mismunandi viðtölum við starfsmenn banka, sænsku skattstofunar, endurskoðunarfyrirtækja og eigendur lítilla fyrirtækja og örfyrirtækja. Með rannsókn okkar höfum við dregið þá ályktun að kostir endurskoðunarskyldu séu þeir að hún virki sem eftirlitsverkfæri fyrir hagsmunaaðila ásamt því sem hún standi fyrir ákveðinn gæðastimpil fyrirtækjanna. Við höfum hins vegar séð að það mikilvægasta er ekki skyldan heldur endurskoðunin sjálf. Þeir sem bera mestan hag af endurskoðuninni eru kröfuhafarnir og þeir munu líklega geta krafist endurskoðaðs efnis, jafnvel þó að skyldan yrði afnumin. Með öðrum orðum, kröfuhafar eru ekki undir endurskoðunarskyldu komnir. Við teljum því betra að endurskoðunarskylda yrði valkvæm. Við teljum að slíkt stuðli að bættri stöðu endurskoðandans og hærri gæðastimpil fyrir endurskoðunina sjálfa.
Tilgangur og spurningar
Tilgangur þessarar rannsóknar er að kanna þá þekkingu á heilsu sem framhaldsskólanemendur búa yfir. Þar að auki er tilgangurinn einnig að prófa áreiðanleika þekkingarprófsins sem hannað var og notað í könnuninni. Spurningar sem leitast er svars við eru: Hvað vita framhaldsskólanemendur um heilsuna? - Er einhver munur á þekkingu milli nemenda á mismunandi skólaárum? - Er einhver munur á þekkingu milli nemenda á mismunandi námsbrautum í framhaldsskóla? Hvert er áreiðanleiki þekkingarprófsins sem notað var, þ.e.a.s. hversu áreiðanlegar eru niðurstöður könnunarinnar?
Aðferð
Þekkingarkönnun var gerð í John Bauer framhaldsskólanum á höfuðborgarsvæði. 219 nemendur á fyrsta og öðru ári tóku þátt. Þar af svöruðu 141 nemendur prófi sem innihélt tuttugu þekkingarspurningar á sviði hreyfingar, mataræðis og almennrar heilsu. Niðurstöðurnar voru síðan greindar bæði í Excel og tölfræðiforritinu SPSS þar sem áreiðanleikapróf var einnig framkvæmt. Eftir áreiðanleikaprófið var ný atriðasrá yfir "yfirlit þekkingar" búin til og niðurstöðurnar voru einnig reiknaðar út frá þessu prófi.
Niðurstöður
Meðalgildi allra nemenda var 11,61 fyrir fjölda réttra svara af tuttugu mögulegum í þekkingarprófinu, með staðalfrávik sem nam 2,89. Greina mætti ákveðna tilhneigingu til meiri þekkingar á sviði mataræðis. Ekki var hægt að sjá neinn beinan mun á milli skólaára eða námsbrauta. Hins vegar er meiri þekking á viðfangsefninu augljós hjá nemendum á frumkvöðlabraut. Eftir áreiðanleikapróf nam áreiðanleiki þekkingarprófsins í heild aðeins 0,525. Nýja atriðaskráin yfir "yfirlit þekkingar" gaf áreiðanleika sem nam 0,669 og auk þess sýndu niðurstöður hennar ekki beinan mun á skólaárunum eða mismunandi námsbrautum
Ályktun
Niðurstöður þessarar rannsóknar og fyrri rannsókna sýna einnig að þekking á heilsu er almennt tiltölulega lítil. Rannsóknir sýna mismunandi svör varðandi tengsl milli þekkingar og raunverulegrar hegðunar, þar sem sumir telja að þekking geti haft bein áhrif á hegðun á meðan aðrir telja að aðrir þættir verði líka að vera til staðar til þess að hegðunarbreyting geti átt sér stað. Burtséð frá tengslum þekkingar og raunverulegrar hegðunar má fullyrða að lýðheilsa er stórt vandamál í samfélaginu og eitthvað verður að gera í því. Spurningin er, hvað ætti að gera og hver ætti að gera það? Er það virkilega þekking sem skortir eða liggur vandamálið annars staðar?
TILGANGUR OG SPURNINGAR
Tilgangur þessarar ritgerðar var að kanna hvað varð um hæfileikafólk í knattspyrnu frá Stokkhólmi, fæddu á árunum 1983 til 1989, bæði innan og utan fótboltavallarins. Ætlunin var að skapa grundvöll sem knattspyrnusamband Stokkhólms (StFF) getur byggt á og notað til að bæta hæfileikaþróun í knattspyrnu í Stokkhólmi. Eftirfarandi meginspurningar voru grunnurinn að rannsókninni: - Hvað er hæfileikafólkið í knattspyrnu að gera í dag, innan og utan fótboltavallarins? - Hvað er það sem hefur aðallega haft áhrif á þróun þeirra? - Hvernig hafa umskipti á ferli hæfileikaríks knattspyrnufólks haft áhrif á þróun þeirra? - Séu þau ekki lengur virk í knattspyrnu, hvaða þættir stuðluðu að brotthvarfi þeirra frá íþróttinni?
AÐFERÐ
Við völdum að gera megindlega rannsókn. Við ákváðum að rannsaka þá sem hafa tekið þátt í æfingabúðum Bosölägret vegna þess að á sínum tíma var talið að þátttakendur fyrrnefndra æfingabúða væru helsta hæfileikafólk Stokkhólms. Gagnaöflunin var gerð með því að senda út spurningalista til hæfileikaríka knattspyrnufólksins sem taldi 392 manns, þar sem við notuðum blöndu af opnum og lokuðum spurningum til þess að reyna að ná sem bestri mynd af mögulegum þáttum sem höfðu áhrif á þróun þeirra sem knattspyrnufólks.
NIÐURSTÖÐUR OG ÁLYKTUN
Okkur hefur ekki tekist að finna skýra leið til árangurs þegar kemur að hæfileikaþróun. Á hinn bóginn höfum við getað dregið nokkrar ályktanir af gefnum svörum og fengið nokkrar tillögur um úrbætur. Við teljum að ótímabær fjárfesting á leikmönnum í besta úrtaki í Stokkhólmi hafi neikvæð áhrif á marga leikmenn. Snemma á unglingsaldri getur líkamlegur þroski verið mjög mismunandi milli einstaklinga/hæfileikafólks og of margar útilokanir á þeim aldri geta valdið því að margir stöðvi fjárfestingu sína á leikmönnum í besta úrtaki of fljótt. Við teljum að sýnt hafi verið fram á að framhaldsskóli í knattspyrnu sé jákvæður fyrir þróun leikmanna. Hann skapar umhverfi þar sem leikmenn geta vaxið án þess að þurfa að standa undir háum kröfum um velgengni á skömmum tíma eins og hjá félögunum. Svarendur voru almennt ánægðir með umskiptin á ferli sínum en það er margt sem getur farið úrskeiðis í umskiptum á ferlinum og valdið því að leikmenn missi hvatann fyrir áframhaldandi þáttöku í úrvalshópi. Einhverjir gerast þjálfarar eða dómarar en 90% þeirra sem hættu að spila knattspyrnu gegna nú engu hlutverki innan íþróttarinnar.
Ritgerðin kannar birtingarmyndir kyns og kynvitundar í rituðum texta sem og myndmáli í netsamfélaginu Sylvia, en aðalmarkhópur samfélagsins eru stúlkur. Rannsóknin veitir yfirlit yfir menningarsamhengið sem Sylvia stendur fyrir með því að skoða fagurfræði ásamt valkostum og reglum sem notendur þurfa að fylgja. Á þessum forsendum eru þær tíu notandalýsingar rannsakaðar sem mest voru skoðaðar meðan á rannsókninni stóð. Notandalýsingarnar eru skoðaðar með tilliti til kyns á grundvelli hugsmíðahyggju og rýnt er í þær út frá fræðilegum femínískum og hinsegin sjónarmiðum í ljósi femínískrar umræðu um kynhegðun og erótík. Í rannsókninni má sjá hvernig Internetið, sem vettvangur og Sylvia, sem hinsegin samhengi, opna á kynjasýn byggða á hugsmíðahyggju sem opnar á spurningar um "karlmennsku" og "kvenleika". Líffræðilegt kyn heldur þó stöðu sinni þar sem vefsíðan leiðir skýra umræðu um líffræðilegt kyn þar sem vefsíðan er ætluð stúlkum sem ættu að geta fundið fyrir öryggi við kynhegðun sína. Þar af leiðandi fellur kynjarammi samfélagsins oft aftur í tvístæða túlkun og eðlislæga kynjaskiptingu. Sylvia verður eins konar frísvæði fyrir kvennsamfélagið sem opnar fyrir ákveðnar tilraunir á kynhegðun sem ná út fyrir gagnkynhneigð erótísk sjónarmið á kvenmannslíkamanum. Notandalýsingarnar innihalda einnig byltingarkenndar kyntjáningar sem ögra gagnkynhneigðum venjum. Þrátt fyrir að hægt sé að velja milla fjölda annarra kynja heldur meirihluti notenda áfram að skilgreina sig sem "stúlkur" og "drengi". Rannsóknin sýnir að Sylvia tengir stöðugt við "raunheima" og dregur því úr mögulegum niðurrífandi áhrifum á einstaklinga á Netinu.
Tilgangur og spurningar
Tilgangur þessarar rannsóknar var að varpa ljósi á það hvernig hægt væri að viðhalda reglulegri hreyfingu lengur en í eitt ár hjá einstaklingum sem hafa þar á undan breytt hegðun sinni í átt að lífsstíl sem felur í sér meiri hreyfingu. Vandamál: Hafa ástæður fyrir því að stunda hreyfingu breyst? Hvaða leiðir má greina til að viðhalda hreyfingu? Hvaða aðra þætti til að viðhalda hreyfingu má skilgreina? Hvað þarf til þess að hægt sé að viðhalda hreyfingu?
Aðferð
Í samræmi við tilgang rannsóknarinnar var eigindleg nálgun talin henta best. Rætt var við fimm einstaklinga sem allir viðhéldu reglulegri líkamlegri hreyfingu í meira en eitt ár. Tekin voru fimm ítarleg og opin viðtöl. Vegna þess að viðtölin voru opin gafst tækifæri á að spyrja frekari spurninga og fá þannig víðari sýn á viðfangsefnið. Efnið sem fékkst var síðan greint og túlkað. Athyglisverðir hlutar voru valdir og viðeigandi tilvitnanir flokkaðar. Unnið var úr hugsunarhætti svarenda og hann tengdur viðeigandi kenningu í niðurstöðukafla.
Niðurstöður
Rannsóknin sýndi að hvatinn hafði að einhverju leyti breyst í eðli sínu meðan á breytingunni stóð. Aðalatriðið snýst þá ekki lengur að mestu leyti um að bæta líkamlega heilsu heldur einnig um ánægjuna af því að stunda líkamsrækt. Svarendur hafa nýtt sér fjölda mismunandi hegðunarferla meðan á breytingunni stóð. Þær aðferðir sem mest bar á voru skuldbinding og félagslegur stuðningur. Annar þáttur sem stuðlaði að viðhaldi hreyfingar var nálægðin við þar til gerðar aðstöður og græn svæði. Það sem svarendur þurftu á að halda til þess að viðhalda núverandi hreyfingu var meðal annars trú á eigin getu, hvatinn um að forðast sjúkdóm eða meiðsli og viðvarandi andleg vellíðan.
Ályktun
Í þessari rannsókn komu fram eftirfarandi þættir sem hafa reynst mikilvægir í því skyni að viðhalda líkamlegri hreyfingu til lengri tíma (meira en eitt ár): Breyttur hvati að hluta til þar sem sóst er í andlega ávinningin af hreyfingunni, notkun aðferða s.s. "skuldbindingar" og "félagslegs stuðnings", nálægð við þar til gerðar aðstöður og græn svæði ásamt mikilli sjálfstrú.
Á síðustu önn minni í kennaranámi hefur meðal annars verið lögð áhersla á einkunnir. Oftar en ekki eru það skoðanir stjórnmálamanna á einkunnum sem koma fram í umræðunni. Tilgangurinn með rannsókn minni er að draga fram sjónarhorn nemenda í umræðunni um einkunnir. Þetta leiddi til meginspurningar minnar um hvaða skoðun framhaldsskólanemendur hafa á einkunnum. Til að komast að þessu spurði ég undirspurninga um sanngirni einkunna, tilvist einkunna og reynslu af einkunnum. Aðferðin sem ég notaði til að fá svar við spurningunum voru viðtöl við framhaldsskólanema í Karlbergsgymnasiet (framhaldsskólinn í Karlberg) í Åmål. Niðurstöður viðtala voru teknar saman með sértækri aðferð sem þýddi að ég reyndi að finna mynstur í svörum nemendanna.
Þær ályktanir sem ég dró af könnuninni er að meirihluti framhaldsskólanema telur einkunnir vera ósanngjarnar. Nemendurnir telja samt sem áður að þörf sé á einkunnum vegna þess hlutverks sem þær þjóna sem valtæki fyrir frekara nám og störf ásamt því að veita upplýsingar um stöðu nemanda. Fleiri nemendur vilja fleiri stig í einkunnir svo að þær verði sanngjarnari. Sumum nemendum finnst einkunnir slæmar vegna þess að þeir bera sig saman við aðra og fá lítið sjálfsálit af því. Neikvæðu tilfinningarnar sem slæmar einkunnir geta leitt af sér valda því að sumir nemendur hætta skólastarfinu. Einkunnir virka þó sem hvati fyrir aðra nemendur sem læra meira vegna þeirra. Þetta sýnir hversu flókið fyrirbæri einkunnir eru. Framhaldsskólanemar hafa bæði jákvæða og neikvæða sýn á einkunnir.
Tilgangur þessarar rannsóknar er að kanna hvort jafnrétti kynja sé til staðar hvað varðar laun, menntun og veikindaleyfi á meðal skólastjórnenda innan barna- og menntamálaráðs í sveitarfélaginu Bollnäs.
VANDAMÁL: Þrátt fyrir hinar ýmsu aðstæður þar sem samningaviðræður geta komið upp á milli hluteigandi aðila, eru ákveðnir þættir eða samnefnarar sem virðast sífellt vera til staðar þegar hluteigandi aðilum finnst erfiðar samningaviðræður bera árangur?
TILGANGUR: Tilgangur þessarar ritgerðar er að lýsa hverju árangursríkar samningaviðræður samanstanda af.
AÐFERÐ: Vísindalega nálgunin á lokaritgerðina er aðallega fyrirbærafræði.
NIÐURSTAÐA: Undirstaða þess að ganga vel í erfiðum samningaviðræðum felst í réttum undirbúningi og því að mótaðilinn treysti því sem fyrir hann er lagt, finnist að komið hafi verið fram af hlutlægum og málefnalegum hætti í samræmi við staðreyndir og að samsvörun milli hluteigandi aðila sé náð.
Lykilatriði þess að sérleyfisrekstur gangi vel og beri árangur eru menntun og reynslumiðlun tengd rekstrinum. Sérleyfisveitendur eru því stöðugt að reyna að bæta þjálfun og skiptast á reynslu og spurningin er hvort rafrænt nám geti verið hentugt tól til þess. Tilgangur þessarar lokaritgerðar er að kanna möguleikann á að auka þjálfun sérleyfishafa og reynslumiðlun milli sérleyfisveitenda og sérleyfishafa með rafrænu námi. Þá enn fremur til að leggja fram tillögu um hentugasta vettvanginn fyrir rafrænt nám. Til að fylgja því eftir ákváðum við að kortleggja hvernig þjálfun og reynslumiðlun eiga sér stað í dag og hvaða þekkingu er miðlað; áhugann á að bæta slíka starfsemi með rafrænu námi og hvaða vettvangur hentar rafrænu námi best. Við hyggjumst svara þessum spurning í gegnum eigindleg viðtöl við sex sérleyfisveitendur í smásölubransanum. Við greiningu viðtalanna notuðum við ADDIE líkanið sem er viðurkennt líkan, notað til þess að kortleggja tegundir þekkingar og hvaða vettvangur henti best undir rafrænt nám.
Í viðtölunum kom fram að allir sérleyfisveitendurnir höfðu áhuga á því að bæta þjálfun nýju sérleyfishafanna í gegnum rafrænt nám. Einnig kom í ljós að aðferðir sem sérleyfisveitendur nota eru svipaðar sín á milli. Enn fremur kom í ljós að rafræn þjálfun (e. web based training) með áherslu á miðlun hugrænnar færni þar sem unnið er með minni sé hentugasti kosturinn til að bæta við þær aðferðir sem nú þegar eru notaðar. Það kom einnig í ljós að rafrænt nám getur aðeins verið viðbót vegna þess að hagnýtir og efnislegir þættir í þjálfuninni eru nauðsynlegir til að miðla annars konar þekkingu í ferlinu. Í viðtölunum kom fram að allir sérleyfisveitendurnir höfðu áhuga á því að bæta miðlun reynslu milli sín og sérleyfishafanna í gegnum rafrænt nám. Auk þess er verkferli þessara þátta mjög svipað og miðlaði þekkingu sem miðla má áfram með rafrænu námi. Enn fremur kom í ljós að ósamstillt nám á vefnum (e. web asynchronus classroom, WAC) með áherslu á miðlun hugrænnar færni þar sem unnið er með kunnáttu á greiningu og mati sé hentugasti kosturinn til að bæta við þær aðferðir sem nú þegar eru notaðar. Sérleyfisveitendur báðu einnig um samskiptavettvang sem hægt væri að nota samhliða ósamstillu námi á vefnum. Það kom einnig í ljós að rafrænt nám getur aðeins verið viðbót vegna þess að aðeins var hægt að miðla einni tegund viðeigandi þekkingar í gegnum rafrænt nám. Sérleyfisveitendurnir bentu einnig á að mikilvægt væri að hittast í eigin persónu og eiga samskipti.
Við ráðleggjum sérleyfisveitendum að taka upp rafræna þjálfun þar sem ósamstilltu námi á vefnum í formi samskiptaverkvangs eða spjallborðs er bætt við. Þörfin og áhuginn á að nota rafrænt nám er til staðar hjá sérleyfisveitendum.
Tilgangur og spurningar
Tilgangurinn er að rannsaka hvaða áhrif náttúran hefur á mannfólkið og hvernig fyrirtæki geta nýtt sér útivist sem hluta af auknum fjárhagslegum og heilsutengdum ávinningi. Þetta ásamt forsendunni að útivist sé sambland af náttúrudvöl og hreyfingu.
- Hvaða áhrif hefur náttúran á mannfólkið? - Hvernig getur vinnuveitandi haft hag af því að bjóða starfsmönnum sínum útivist? - Hvernig getur útivist þróað hópefli?
Aðferð
Farið hefur verið yfir rannsóknir og bókheimildir til að veita svör í samræmi við tilgang rannsóknarinnar. Notuð er tilgátuleg frádráttaraðferð til að leita að staðreyndum og rannsóknum á jákvæðum áhrifum náttúrunnar á heilsu, tengslum milli heilsu og náttúru ásamt því sem notast var við hópa og hópþróun. Niðurstöður könnunar á áhuga fyrirtækja á útivist sem vellíðan mynda einnig að hluta til bakgrunninn sem þessi eigindlega rannsókn byggir á.
Yfirlitsumræða
Á hverju ári tapar Svíþjóð miklum fjármunum vegna veikindaleyfa sökum líkamlegrar óvirkni. Heilsubætandi áhrif hreyfingar hafa lengi verið vel þekkt á meðan fjöldi rannsókna hefur sýnt fram á að náttúran hafi jákvæð áhrif á heilsu manna. Samkvæmt þessum staðreyndum væri gott ef hægt væri að bjóða fyrirtækjum upp á samhengi þar sem hreyfing og afþreying útivið (útivist) væri valkostur fyrir hefðbundna vellíðan.
Framtíðaráskorunin er að fá fyrirtæki til að sjá ávinning þess að fjárfesta í leiðum til að fá starfsfólk sitt til að hreyfa sig meira og þar af leiðandi bæta heilsu sína. Jákvæður þáttur sem kom fram í könnuninni sýnir að þeir ávinningar sem fyrirtækin sjálf tóku eftir í kjölfar aukinnar útivistar voru: Færri veikindaleyfi ásamt ánægðara og virkara starfsfólki sem vann með auknum drifkrafti og skilvirkni. Þetta gefur til kynna að einhver þekking sé nú þegar til staðar á vinnumarkaðnum varðandi mikilvægi heilbrigðs starfsfólks.
Hvernig haga strandtittlingar (anthus petrosus) sér þegar þeir verja yfirráðasvæði sín gegn boðflennum meðan á varpi stendur? Birtist árásarhvöt þeirra á mismunandi hátt eða fylgja þeir sameiginlegri stefnu? Hefur fengitíminn áhrif á hegðunina? Hefur lengd þess tíma sem fuglinn hefur haft aðsetur á svæðinu áhrif á hvatann til að verja yfirráðasvæðið? Til að svara þessum spurningum var fuglum af sömu fjölskyldu og báðum kynjum komið fyrir í búri á svæðunum. Rannsóknin mældi tímann sem varið var til ýmissa árásargjarnra hegðana sem höfðu verið flokkaðar og metnar eftir umfangi ógnanna. Niðurstöðurnar sýndu að árásagirni stigmagnast á svipaðan hátt hjá karlfuglum og þeir tileinka hinum ýmsu þáttum að meðaltali sama tíma. Munur á milli fugla kom þó upp þegar árásargirni stigmagnaðist örlítið hraðar en hjá öðrum en slíkt var ekki túlkað sem aukin tilhneiging til að verja yfirráðasvæðið. Tíminn sem fuglarnir tileinkuðu hinum ýmsu þáttum breyttist ekki í samræmi við fengitíma.
Þessi ritgerð fjallar um einstaklingshyggju og einstaklingsmiðun samkvæmt skilgreiningum Leibniz og Spinoza. Ég fylgist með notkun og skilgreiningu einstaklingsins á fjórum stigum.
Í fyrsta lagi fjalla ég um einstaklinginn eins og hann horfir við Spinoza; sem hluta af samsetningu stærri heildar og hinsvegar einstaklinginn eins og hann horfir við Leibniz; sem fullmótaðri hugmynd, byggðri á öllu því sem gerst hefur í lífi viðkomandi.
Því næst er rætt um hlutverk skynjunnar samkvæmt Leibniz, sem og einstaklingsmiðun með mismunandi fullmótuðum skynjunum ásamt samleið skynjunnar með ástúð.
Hvað varðar einstaklinginn ná umræðurnar hámarki í einum hluta þar sem rætt er um kjarna einstaklingsins í formi þráa hans og langana. Síðasti áfanginn fjallar um fjölbreytileika einstaklingsins.
Virk vinnsla með þekkingu, miðlun þekkingar og þekkingarstjórnun (e. knowledge management) er mikilvæg fyrir fyrirtæki í þekkingariðnaðinum til þess að vera samkeppnishæf á síbreytilegum markaði. Í þessari rannsókn höfum við lagt áherslu á núverandi hindranir fyrir miðlun þekkingar, notkun upplýsingatækni til stuðnings og hvernig hvatning, umbun og refsing hefur áhrif á miðlun þekkingar. Hindranir innan þekkingarstjórnunar draga úr skilvirkni þess hvernig ný þekking verður til, geymd og hvernig henni er miðlað. Með tilliti til þess ætti helst að draga úr slíkum hindrunum eða eyða þeim alveg til þess að fyrirtæki fái sem mestan ávinning. Til þess að fyrirtæki fái sem mestan ávinning úr þekkingarstjórnun sinni er mikilvægt að hún verði eðlilegur hluti af daglegum störfum starfsfólksins. Þess vegna er mikilvægt að skapa langtímahvatningu, t.d. í gegnum menntun, umbun og vinnuskilyrðum.
Í kjölfar umræðunnar um hindranir hér að ofan spyrjum við okkur: "Hvaða hindranir eru til staðar?", "hvernig er upplýsingatæknin sem búið er yfir notuð til stuðnings?" og "hvaða áhrif hafa hvatning, umbun og refsing á miðlun þekkingar?". Við svörum spurningunum hér að ofan í gegnum eigindlega tilviksrannsókn hjá fyrirtæki í þekkingariðnaði í Huskvarna og komum einnig með tillögur um hvernig fyrirtækið getur dregið úr þeim hindrunum sem við kortleggjum og þar með skapað skilyrði fyrir skilvirkari þekkingarmiðlun. Við tókum viðtal og fylgdumst með því hvernig starfsmaður hjá fyrirtækinu vann með miðlun þekkingar.
Með tilviksrannsókninni komumst við að því að fyrirtækið vann með þekkingarmiðlun í gegnum umræðuvettvang og gagnagrunn fyrir ferilskrár á innra neti fyrirtækisins. Við gátum þó greint hindranir og það sem skipti mestum sköpum var að starfsfólkið var illa meðvitað um gildi og ávinning framúrskarandi þekkingar fyrir annað starfsfólk. Þar að auki hafði fyrirtækið ekki meðvitaða stefnu í þekkingarstjórnun og upplýsingatæknin sem fyrirtækið notaði var ekki sniðin að þörfum starfsfólksins. Helsta afleiðing þessara hindrana er sú að fyrirtækið getur ekki nýtt þekkingu sem skiptir höfuðmáli fyrir samkeppnisstöðu fyrirtækisins á skilvirkan hátt. Þar sem hvatning og skilningur á þekkingarmiðlun eru tveir helstu þættirnir sem stuðla að því að starfsfólk sýni því áhuga að vinna með þekkingarmiðlun, mælum við með því að fyrirtækið taki í notkun einhvers konar umbunarkerfi í bland við þjálfun til að ná þessu fram.
Með þessari ritgerð höfum við séð að miðlun þekkingar á sér stað í öllum fyrirtækjum, með meðvitaðri eða ómeðvitaðri stefnu og með eða án stuðnings upplýsingatækni. Þannig að hindranir eru til staðar í öllum fyrirtækjum. Það mikilvægasta er að fyrirtækin vinni markvisst að því að draga úr eða eyða hindrunum, óháð því hvort ein eða fleiri séu til staðar. Í dag er þekking það mikilvæg auðlind að ekkert fyrirtæki hefur efni á því að hunsa þessa staðreynd.
Hnignun umhverfisins er orðin það mikil að vegna gróðurhúsaáhrifa meðal annars, mun mannfólkinu brátt ekki verða líft á plánetunni okkar.
Hlutdeild byggingariðnaðarins í umhverfishnignuninni er óþarflega mikill hvað snertir flutninga, orku- og vélarnotkun ásamt óvistvænum efnivið.
Spurning okkar er: Er mögulegt að skipta út hefðbundnum byggingarefnum fyrir vistvæna valkosti? JM vill einnig láta reyna á hvort slíkur efniviður sé jafn góður og vistvænn og talið er. Þessu verður að svara með greiningu á þremur vistvænum efnum sem síðan eru borin saman við hefðbundin efni fyrir sömu notkun.
Newbeam er efni sem fyrirhugað er að fari í framleiðslu haustið 2007. Það samanstendur af hita- og þrýstihertum asparspæni ásamt lignín-lími sem er pressað í bita sniðna eftir þörfum. Í fjölmiðlum hefur þessi vara verið kölluð "stálbitar úr viði" vegna styrkleika hennar. Eiginleikum efnisins svipar að mörgu leyti til stálbita frekar en hefðbundna viðarbita. Áætlað er að verð vörunnar sé 20% lægra en hjá samkeppnisaðilum. Hún er ætluð til notkunar fyrir burðarvirki gólfbita, veggi innan- og utanhúss og grindabita.
BioBased er soja-einangrunarefni sem svipar til fúgufroðu. Það er framleitt í Bandaríkjunum og er ekki enn fáanlegt í Svíþjóð. Því er úðað beint á þar sem skal einangra og er algjörlega loftþétt. BioBased er þannig sett upp í einu skrefi án þess að þurfa að setja upp gufuhindrun eða vindvörn. Einangrunargetan jafngildir Isover glerullareinangrun.
Frauðgler er viðurkennt einangrunarefni með mikinn þrýstistyrk og þegar notuð er Koljern aðferð (hefðbundinni einangrun skipt út fyrir gler) er hægt að nota það sem grunnplötu. Hins vegar er aðeins hægt að nota það fyrir álag sem samsvarar fimm hæða timburhúsi.
Í samanburðinum voru efnin flokkuð eftir sniðmátinu sem við bjuggum til.
Við komumst að því að Newbeam er mjög góður valkostur í stað viðar og stáls, bæði út frá vistfræðilegum sjónarmiðum sem og fjárhagslegum. Þó eru nokkrar takmarkanir til staðar. Það getur ekki í komið í stað stáls þegar um er að ræða langar stoðir eða bita.
BioBased er einnig ásættanlegur valkostur en það er framleitt í Bandaríkjunum. Það er þess vegna sem Isover kemur betur út í einkunnasamanburðinum.
Frauðgler vann samanburðinn gegn steypu. Kostir þess umfram steypu eru að hluta til enginn þurrkunartími, hversu létt frauðglerið er og að það sé endurvinnanlegt og endurnýtanlegt. Frauðglersgrunnur er meira en tvöfallt dýrari heldur en hefðbundinn steypugrunnur samkvæmt samanburði okkar.
JM, sem valið hefur að takast á við umhverfisvandamál með því að byggja orkunýtin hús, er vel statt í umhverfisstarfi sínu. Hins vegar getur JM gert meira, til dæmis með því að nota vistvænni byggingarefni.
Við drögum þær ályktanir af skýrslunni að mögulegt sé að skipta út ákveðnum efnum fyrir önnur vistvænni.
Verkið miðar að því að kanna möguleikann á að nota nútíma vinnubrögð til að ná fram verkflæði með stöðugum framförum í byggingariðnaðinum. Stuðst er við bókheimildir um ISO 9000 og LEAN við gerð þessarar rannsóknar ásamt því sem tvö fyrirtæki, Hauler & Loaders Arvika verksmiðjan (Volvo Wheel Loaders AB) og PartnerTech Karlskoga AB, voru heimsótt í rannsóknarskyni. Þetta eru fyrirtæki sem unnið hafa að umræddum málum um nokkurt skeið og náð góðum árangri.
Svo virðist sem staðallinn ISO 9000 sé mjög opinn án þess að fara út í smáatriði en þó fæst ávinningur af því að nota staðalinn. Viðskiptavinir fá staðfestingu á að viðkomandi fyrirtæki hafi náð góðu lágmarksstigi og vottunarfyrirtæki þriðja aðila geta hjálpað til við að bæta gæðakerfið við ytri endurskoðanir. LEAN er aftur á móti áþreifanlegri staðall þótt að rétt eins og ISO 9000 innihaldi hann mikla sýn og heimspeki.
Heimsóknirnar sem gerðar voru í rannsóknarskyni leiddu af sér fjölda áþreifanlegra verkaðferða sem eru tilbúnar undir prófanir í byggingariðnaðinum. Sýni- og skýrleiki með 5S ásamt sjónsköpun er góður grunnur fyrir frekari vinnu. Fyrir þetta er síðan hægt að nota litlar en stöðugar endurbætur eins og merkjakerfið (kerfi sem notað er af Hauler & Loader's Arvika verksmiðjunni til að vinna úr hugmyndum starfsfólks). Gæðahringir virðast einnig vera gott vinnulíkan.
Það er mikilvægt að smíða gæðakerfið smám saman frá grunni. Að reyna að verða bestur í heimi strax er ekki raunhæft og slík tilraun mun mistakast.
Hlutbundin líkön og endurhönnun eru tvær mismunandi hönnunarstefnur sem hafa sameiginlegt markmið: Að gera hugbúnaðarkerfi breytilegri og minna flókin. Mynstri er beitt til að koma í veg fyrir flókinn hugbúnað. Endurhönnun er gerð til að draga úr flækjum sem þegar hafa komið upp í innri uppbyggingu hugbúnaðarins. Þessi skýrsla greinir frá fjórum meginvandamálum í uppbyggingu sem gera hugbúnað óþarflega flókinn og erfiðan að breyta: Afrit kóða, skilyrt rökfræði, langdregnar aðferðir og skortur á hjúpun. Skýrslan sýnir hvernig hægt er að koma hlutbundnu mynstri í hugbúnað með endurhönnun og gera hugbúnað breytilegri með því að draga úr hinum fjórum áðurnefndum vandamálum í uppbyggingu. Sem hluti af tilviksrannsókn á endurhönnun sem byggist á mynstri, er hluti INCA-kerfisins endurhannaður með því að nota sniðmátsaðferðina (e. Template Method) og stefnumótunarmynstur (e. Strategy Patterns).
Bakgrunnur og vandamál: Endurskoðunarskyldan var kynnt í byrjun árs 1983 með þeim rökum að hún hefði fyrirbyggjandi áhrif á fjármálaglæpi. Nú er til umræðu hvort afnema eigi endurskoðunarskylduna þar sem hún hefur í för með sér allt of háan kostnað fyrir lítil fyrirtæki og hlutafélög og unnið er að því að einfalda reglur fyrir þessi fyrirtæki. Hvaða áhrif hefði afnám endurskoðunarskyldunnar á forvarnarstarfið gegn fjármálaglæpum?
Tilgangur: Tilgangur könnunarinnar er að komast að því hvernig afnám endurskoðunarskyldu svokallaðra örfyrirtækja muni hafa áhrif á forvarnarstarf yfirvalda gegn fjármálaglæpum.
Afmörkun: Lokaritgerðin tekur aðeins til yfirvalda sem vinna forvarnarstarf gegn fjármálaglæpum með aðstoð endurskoðunarinnar og sem verða fyrir áhrifum af hugsanlegu afnámi hennar, þ.e. sænsku umhverfisbrotastofnunarinnar og sænsku skattstofunar.
Aðferð: Könnunin byggir á eigindlegri nálgun í formi persónulegra viðtala við tvo svarendur frá hverju yfirvaldi. Gagnaöflun fór einnig fram í gegnum bókheimildir og gagnagrunna.
Ályktanir: Niðurstöðurnar sýna að endurskoðun er mikilvægur þáttur í forvarnarstarfi yfirvalda. Afnám hennar myndi leiða til aukinna gáleysisbrota þar sem ekki yrði lengur framkvæmd sjálfstæð rannsókn á endurskoðuninni sem gæti komið í veg fyrir brotin.
Lokaritgerðin beinist að því að skoða hverju ber mest á í huga seljenda þegar þeir velja sér fasteignasala áður en heimili er selt. Tilgangurinn er að hluta til að mynda þekkingu á ákvörðunarferli seljanda og að hluta til að leggja mat á hvernig seljandi upplifir valið á fasteignasala. Í gegnum níu viðtöl kom í ljós á hvaða forsendum seljendur völdu fasteignasala og hvort þeir voru ánægðir með val sitt á fasteignasalanum eða ekki. Sú hugmynd sem myndaðist við fyrstu kynni reyndist í flestum tilvikum afgerandi fyrir val seljanda. Samkvæmt svarendum var það afstaða fasteignasalans sem réði valinu. Það hvort svarendur voru ánægðir með fasteignasalann fór eftir nokkrum þáttum. Mikilvægasti þátturinn var hversu mikinn hagnað seljendur fengu að lokum fyrir hús sitt.
Þessi skýrsla lýsir því hvernig viðskiptavinur sem vinnur með snarskilaboð þróaði tungumálaborða Viðskiptavinurinn notar þekkt, opið heimildasafn sem nefnist libGaim til að fá aðgang að spjallskilaboðaþjónustu. Viðskiptavinurinn beitir sér sem tungumálaborða fyrir heimildasafnið og gerir þannig öðrum forritum kleift að nota heimildasafnið í gegnum viðmót gagnagrunns. Verkefnið var unnið fyrir og hjá Evolve í Karlstad. Kerfið sem þróað hefur verið er fært um að meðhöndla algenga spjalleiginleika, svo sem stofnun aðgangs, aftengingu, stöðubreytingu, birtingu táknmynda vina og sækja upplýsingar um vin.
Lýsingin á vinnunni við þetta kerfi veitir bakgrunnsupplýsingar varðandi borða og spjallskilaboð og einnig varðandi verkfærin og aðferðirnar sem notaðar eru og svipa til byggingartólsins SCons og þróunaraðferðinni "eXtreme Programming". Val á lausn og hönnun er kynnt.
Sem hluti af verkefninu eru tungumálaborðar skoðaðir í gegnum fjölda prófa. Þessi próf sýndu hvers konar mun má búast við eftir vali á tungumálaborða. Almennur tungumálaborði (sem skapar viðmót fyrir mörg tungumál) þarf ekki endilega að hafa mikla frammistöðustýringu miðað við kyrrlegan tungumálaborða (sem skapar viðmót fyrir eitt tungumál).
Niðurstaða verkefnisins var kerfi sem Evolve var sátt við og sem uppfyllti allar þær kröfur sem settar voru, annað hvort að fullu eða að hluta til.
Urriðastofninn samanstendur bæði af sjógengum og staðbundnum fiskum og þar virðast bæði erfðafræðilegir þættir sem og umhverfisþættir hafa áhrif á hvort fiskurinn ákveði að halda út á haf eða ekki. Tilgangur þessarar rannsóknar var að kanna áhrif fæðuframboðs á vöxt og aðlögun urriðans (salmo trutta) að sjó. Tilgáta mín var sú að urriði með mikið fæðuframboð vaxi betur og aðlögun að sjó verði því ekki á sama hátt og hjá urriða með lítið fæðuframboð. Vegna mismunar í fæðuframboði var gert ráð fyrir að ATPase-virknin, sem gefur til kynna stöðu gönguseiðisins, yrði lægri með miklu fæðuframboði. Tilraunin stóð yfir frá nóvember 2003 til apríl 2004 í fiskeldisstöðinni í Brattfors, Värmlandi, þar sem 2+ ferskvatns urriðar voru útsettir fyrir þremur mismunandi fæðustigum með fjórum endurtekningum á hverju fæðustigi. Á 4-5 vikna fresti var fiskurinn veiddur til að vigta og mæla hann og að lokum var tekin lífsýni úr tálknum urriðans til greiningar á virkni Na+, K+ -ATPase. Í lok tilraunarinnar var fiskurinn annað hvort flokkaður sem smá- eða gönguseiði.
Smáseiðin höfðu marktækt lægri Na+, K+ -ATPasa virkni miðað við gönguseiðin á fæðustigunum þremur. Hins vegar sýndi Na+, K+ -ATPase virkni ekki marktækan mun milli fæðustiga. Smáseiðin höfðu aukið þyngd sína og hæð mest í öllum fæðustigunum og mesti munurinn var á lægsta fæðustiginu. Smáseiðin höfðu þyngst 17 grömmum og 3,5 mm meira en gönguseiðin. Á tveimur hæstu fæðustigunum var hlutfall gönguseiða 37% og á lægsta fæðustiginu var hlutfall gönguseiða 76%.
TILGANGUR: Að komast að því hver tjáningarmynd sjálfsmyndar og samfélags er í svartþungarokksmenningunni til þess að fá innsýn í hvers vegna fólk laðast að svartþungarokki og hvaða hlutverki það gegnir fyrir fylgjendur/iðkendur.
AÐFERÐ: Greining á viðtölum sem höfundar hafa tekið. Auk viðtalanna er stuðst við ritaðar heimildir, aðallega bókheimildir hvað snertir kenningamyndun.
NIÐURSTÖÐUR: Við höfum séð að svartþungarokks-samfélög eru til staðar þrátt fyrir sterka einstaklingshyggju innan menningarsamfélagsins. Og dauðinn er mikilvægur til að menningin og einstaklingarnir lifi af.
Þessi skýrsla er hluti af verkfræðinámi við Jönköping háskóla. Vinnan fór fram í Huskvarna Prototyper AB (HPAB). Verkefnið fólst í því að komast að því hvaða gæðakröfur sé sanngjarnt að leggja á litla framleiðendur og hvað litlir framleiðendur geta gert til þess að uppfylla kröfurnar.
Nú á tímum gerir bílaiðnaðurinn miklar kröfur til undirverktaka sinna. Þeir verða að geta sýnt fram á að verkferlar þeirra séu góðir og það mega engir gæðagallar vera til staðar í smáatriðum sem þeir skila af sér. Til að tryggja há gæði nota mörg fyrirtæki tölfræðilegar aðferðir þar sem hægt er að sýna með mikilli vissu að frávik í mælingum breytast innan lítils bils.
Tölfræðileg gæðastjórnun (SPS) er tól til að tryggja góð gæði. Með reglulegum mælingum fást gildi sem hægt er að færa inn í stýriteikningu. Með hjálp þessarar stýriteikningar, sem samanstendur af efri og neðri stýrimörkum, kemur það greinilega fram þegar ferlið þarfnast stillingar.
Bílaiðnaðurinn krefst þess að undirverktakar hafi stöðug ferli sem hægt sé að treysta á. Hægt er að sýna fram á þetta með því að framleiða leiðrétt gildi fyrir vélarafköst, Cpk. QS 9000 með samþykkisferli sínu fyrir íhluti (PPAP) er staðall sem hefur verið þróaður af bílaiðnaðinum. Staðallinn krefst þess að ferlar séu með aðalvöruflokkun (CPC) sem er hærri en 1,33 fyrir samþykkta ferla.
HPAB á í vandræðum með hlífðarplötur inni í hurðarvals sem er smáatriði í Volvo XC90. Í fjórum mismunandi tilvikum hafa verið gerðar prófanir hjá HPAB á vélarafköstum fyrir svokallaða "Quintus-pressu". Í skýrslunni er hægt að fylgjast með því hvernig Cpk gildið sem nam 0,15 við fyrstu athugun jókst upp í 1,34 við fjórðu prófun. Cpk gildið jókst vegna breytinga í stillingum á milli hinna ýmsu punkta skoðunarinnar.
Höfundarnir hafa þróað sniðmát fyrir það hvernig HPAB, sem framleiðir aðallega í litlu magni, ætti að meðhöndla kröfurnar sem bílaiðnaðurinn gerir á hinar ýmsu bílagerðir.
Luvata Sweden AB, Finspång, framleiðir þunna koparlista fyrir bíla- og rafeindaiðnað. Kopar býr yfir þeim eiginleika að bregðast efnafræðilega við súrefni í umhverfinu. Þetta veldur því að koparinn aflitast, þ.e. málmurinn fær á sig annan lit. Til að koma í veg fyrir að koparinn aflitist við flutning til viðskiptavinarins eru listarnir meðhöndlaðir með litavörn. Í mjög sjaldgæfum tilvikum virkar slík vörn ekki sem skyldi sem leiðir af sér óánægða viðskiptavini og kvartanir.
Tilgangur þessarar lokaritgerðar er að kanna möguleikann á að draga úr vandamálinu vegna aflitunar. Það hefur verið gert með því að kanna möguleikann á að innleiða nýþróaðan eftirlitsbúnað og einnig með því að bæta framleiðsluferlið að hluta til.
Möguleikinn á að nota eftirlitsbúnaðinn fyrir eftirlit með viðurkenningu var rækilega kannaður. Breytur eins og tilvik kerfisbundinna og tilviljanakenndra villa voru kannaðar. Þessar rannsóknir sýndu að búnaðurinn er ekki hentugur til notkunar sem próf til viðurkenningar, meðal annars vegna þess að búnaðurinn er flókinn í notkun og gefur stundum rangar niðurstöður, en fyrst og fremst vegna þess að framleiðslusýnin hafa almennt svo lélega litavörn að öll sýni mistakast.
Kannaðar voru mögulegar endurbætur á stýranlegum breytum í framleiðsluferlinu. Þetta var gert með svokallaðri fjölþáttatilraun (DoE). Kannanirnar sýndu að breytur sem ætti að bæta eru til staðar. Hins vegar er ekki mögulegt að innleiða slíkar endurbætur nema með nokkuð umfangsmiklum breytingum á ferlinu.
Yfirlit
Tilgangur þessarar BS ritgerðar er að draga fram áhrif fjölmiðla á notendur sína. Spurningin er: Eru einhver tenging á milli fréttaflutnings á Aftonbladet.se og lokaniðurstöðu söngvakeppninnar Melodifestivalen?
Til að fá svar við spurningunni hef ég gert könnun í tveimur hlutum. Fyrri hlutinn er megindleg innihaldsgreining þar sem ég hef skoðað hversu oft og á hvaða hátt framlögin hafa verið sett fram í greinunum. Seinni hlutinn er eigindleg orðræðugreining þar sem ég hef greint orðlag og stigveldi í greinunum. Í könnuninni greindi ég 26 greinar frá Aftonbladet.se sem fjalla allar um eitt eða fleiri framlög úr lokakeppni Melodifestivalen. Greinarnar eru skrifaðar af blaðamönnum og eru víða aðgengilegar á Netinu.
Niðurstaðan sem ég hef komist að er að vísbendingar eru um að fréttaflutningur á Aftonbladet.se hafi haft áhrif á úrslit Melodifestivalen. Af þeim greinum sem birtar voru vikuna fyrir lokakeppnina var minnst á The Ark í flestum greinunum og síðan Andreas Johnson og Måns Zelmerlöw. Einnig var minnst oftast á þessa þrjá listamenn/hópa með gildishlöðnustu orðunum.
Ritgerðin fjallar um þrjá upplýsingagjafa sem rætt var við varðandi skoðanir þeirra á óhefðbundnum meðferðum og óhefðbundnum orðræðum sem ber í bága við ríkjandi orðræður í læknisfræðilegu samhengi sem og í samfélaginu. Mikilvægir kaflar varða til dæmis vangaveltur um hvað lækning er, hvernig hægt er að framkvæma meðferð, grundvallarsjónarmið í óhefðbundnum orðræðum og hvernig litið er á veikindi.
Karlmennska og tilfinningar eru tvö fyrirbæri sem sögulega eru sjaldan samtengd. Mikið hefur borið á að karlmenn séu álitnir sem skynsamara og kaldlyndara kynið. Hins vegar eru hugmyndir um karlmennsku að breytast og bæði rannsóknir og upplýsingagjafar mínir telja að karlmenn í dag upplifi að það sé í lagi að sýna tilfinningar í miklu meira mæli en áður var talið hæfa karlmennskuímyndinni. Í Svíþjóð virðist sem við höfum nú tvíkynjun sem ríkjandi feðraveldisfasa, sem þýðir meira jafnrétti og einstaklingshyggju. Þetta virðist þýða meira frelsi fyrir karlmanninn til að velja hvaða hluta karlmennskuímyndinnar hann vill tileinka sér í lífi sínu. Samkvæmt upplýsingagjöfum mínum met ég það svo að hugmynd þeirra um karlmennsku sé að miklu leyti meðvitaður maður í sambandi við tilfinningar sínar og sem getur verið hann sjálfur.
Tilgangur þessarar skýrslu er að kanna þann kostnað sem myndast í tengslum við kvartanir, t.d. beinan kostnað sem myndast þegar starfsfólk Skandinaviska Byggelement AB (SBE) verja tíma í kvartanir. SBE í Katrineholm er fyrirtæki sem framleiðir forsteyptar einingar í formi hellna og skelveggja. Það geta komið upp villur í framleiðsluferli þessara eininga sem leiða til kostnaðar tengdum kvörtunum fyrir SBE. Við höfum fundið og greint þennan kostnað til að sjá hvaða villur eru algengastar og kostnaðinn vegna þeirra.
Mörg mistök eru gerð á hönnunarstiginu þegar hönnunardeild tekur saman þær teikningar og skjöl sem liggja framleiðslunni til grundvallar. Upptök villnanna má finna hjá hinum ýmsu ráðgjöfum sem taka þátt í ferlinu ásamt öðrum aðilum. Eins og vitað er með flókin ferli þá eiga upplýsingar það til að tapast á leiðinni. Einhver tekur ekki eftir ákveðnum þætti eða hugsar ekki út í hvernig aðrir aðilar í ferlinu starfa. Það er almenn vitneskja í byggingariðnaði í dag að bil er á milli hinna ýmsu aðgerða sem verður að bæta svo hægt sé að byggja hús saman. Gæðakerfi sem hafa þróast yfir undanfarin 25 ár hafa náð langt og virka vel en það eru umskiptin frá undirvinnunni í undirvinnu aðalvinnunar sem ganga ekki alltaf upp.
Í skýrslunni höfum við lagt áherslu á ferlið og kortlagt það frá hönnun til afhendingar til viðskiptavinarins til að skapa skilning á þeim flækjum sem geta komið upp í ferlinu hvað varðar aukin gæði. Við höfum stuðst við gögn úr fjölda verkefna, vinnulýsingar og viðtöl við starfsfólk SBE. Meðan á verkefninu stóð tókum við einnig eftir því að reynsla tapast vegna mikillar veltu starfsfólks á hönnunardeildinni. Samkvæmt því sem lýst er í fræðilega bakgrunninum hvað varðar áhrif reynslu þá líður ákveðinn tími áður en starfsfólk byrjar að gefa sem mest af sér til fyrirtækisins vegna þess að áður þarf að fara fram þjálfunartímabil.
Í könnuninni, sem lögð var fram sem skoðanakönnun, var spurt hversu mikill tími launaðra starfsmanna hjá SBE færi í að vinna með kvartanir. Niðurstöðurnar voru 55,8 klst. á viku samtals fyrir 18 manns, þ.e. 3,1 klst. á viku að meðaltali á hvern mann. Þá komumst við einnig að því að verkefnastjórarnir lögðu mestan tíma í kvartanirnar og þar næst hönnunarstarfsfólk og síðan tæknimenn framleiðslu.
Tíminn sem fór í umsjón með kvörtunum er hluti af kostnaði vegna gæðaskorts og rætt er um hvernig viðskiptavild tapast vegna kvartana og hversu mikilvægt það er fyrir framleiðslufyrirtæki að vinna að úrbótum og viðhalda áherslu á viðskiptavini sína. Þar sem kostnaður vegna kvartana eykst, minnkar hagnaður fyrirtækisins. Hægt er að koma í veg fyrir það með því að draga úr sóun í útgjöldum vegna kvartana.
Greining á því hversu stór hluti hagnaðs fer í kostnað vegna kvartana sýnir að hlutfallið er að meðaltali um 8,6%. Hér sjáum við líka að mikill munur er á milli verkefna og að sumar kvartanir geta leitt af sér hærri kostnað sem nemur yfir 40% hagnaðs.
Formålet med denne undersøkelsen er først og fremst å studere om elevene har tilstrekkelig kunnskap om vannets kretsløp og plantefysiologi og hvilke begreper de har for å kunne diskutere miljøforurensning innenfor disse områdene. Det ble foretatt en sammenligning mellom elevenes kunnskaper og det som står i læreplanene, da det fremkom gjennom andres forskning at det er svakheter innenfor naturfagene (Nat) i skolen.
Undersøkelsen ble gjennomført blant 28 elever i 5. klasse ved hjelp av en spørreundersøkelse. Lærerne deres er blitt intervjuet, og jeg har studert de lokale læreplanene deres og elevenes grunnskolebøker i Nat.
Resultatene av spørreundersøkelsen viser at elevene hadde mangler innenfor områder som vedrører planteliv og miljøforurensning, noe lærerne også hadde en forutanelse om.
Konklusjonen er at de trenger å komme seg mer ut i naturen og se hvordan planter og miljø påvirkes av ulike faktorer. Siden skolen har en skoleskog, er det utmerket å benytte seg av denne. Videre er det ingen grunn til å bekymre seg over elevenes manglende kunnskaper, for elevenes obligatoriske skolebøker følger målene i læreplanene.
Sammendrag
I studien undersøkte jeg om lærerne i de første trinnene av grunnskolen bruker integrasjon av de estetiske fagene kunst og musikk i sin naturfaglige undervisning og i biologiundervisningen. Avgrensningen til kunst og musikk var basert på at disse fagene ikke føltes så kompliserte å integrere. Litteraturstudier innen det valgte fagområdet bidro til en større forståelse av estetikk i kombinasjon med skoleverdenen. Jeg har intervjuet seks klasselærere som arbeider i grunnskolen og ungdomsskolen. Det kom fram at lærernes kompetanse og personlige holdninger til kunst og musikk påvirket om læreren valgte å integrere disse eller ikke. Pedagogenes holdning til kunst og musikk varierte, men undersøkelsen ga et klart svar. Nesten ingen av lærerne integrerte de estetiske fagene i undervisningen. Lærernes manglende interesse og/eller kompetanse viser seg å være en av årsakene til dette. Dette kan bety at barna ikke får mulighet til å utvikle forskjellige måter å uttrykke seg på, og dermed heller ikke får muligheten til å formidle tankene sine på den måten som er best egnet for den enkelte.
Sammendrag
Jeg valgte å foreta denne undersøkelsen fordi jeg ofte lurer på hvorfor det virker så vanskelig for elevene å oppnå målene i naturorienterte fag, og hvorfor de kan synes at noe som er så interessant for meg, kan være så kjedelig og vanskelig for dem.
Metoden jeg brukte var å utforme en test basert på læreplanmålene for 9. klasse Dette har jeg senere gjennomført med alle elevene i årskullet i Karlskoga. Jeg har deretter samlet og vurdert resultatene i forhold til mål og karakterer.
Resultatene viser at det er ganske store mangler og ganske store avvik fra gitte karakterer. Ifølge undersøkelsen min er det en betydelig større andel elever som ikke når målene enn det karakterene tilsier.
Ut fra detter trekker jeg konklusjonen at, basert på fastsatte mål og understøttet av forskningsresultatene som foreligger, vi må satse hardere på naturorienterte fag i skolen hvis vi i Sverige skal kunne fortsette å opprettholde et høyt internasjonalt nivå innen naturvitenskapen.
Sammendrag
Hensikten med studien er å finne ut mer om pedagogers ulike syn på hva og hvorfor det er viktig å lære barn om menneskekroppen, og på hvilke måter denne kunnskapen kan formidles. Gjennom kvalitative intervjuer ble syv lærere spurt om deres syn på undervisning om menneskekroppen i førskolen.
Lærerne ser ikke ut til å reflektere så mye over emnet, noe som tyder på at det er behov for kunnskapsutvikling på området. Det er først og fremst barnas spontane spørsmål som styrer hva lærerne snakker med barna om. Organsystemene som oftest er nevnt og som anses å være viktigst å lære barn om, er blodomløpet og fordøyelsessystemet.
Lærerne mener at det er viktig at barna får kunnskap om menneskekroppen for økt kroppsbevissthet og selvfølelse, men også at det er grunnlaget for annen kunnskap, for eksempel om dyr.
Ved ortopedisk avdeling 3A og 3B innen fylkesaktivitet ortopedi i Landstinget Värmland er det startet et prosjekt for å endre organisering og arbeidsmetoder basert på såkalt pasientsentrert pleie. Dette er en arbeidsmodell som er basert på at pleien skal skje i nær forbindelse med pasientene, og en forutsetning er å selektere bort så mye pleieadministrasjon som mulig fra sykepleiernes praktiske arbeid. Hensikten med studien, som er en del av et større prosjekt, var å beskrive dagens situasjon ved ortopediske avdelinger 3A og 3B før innføringen av arbeidsmodellen pasientsentrert pleie. Spørrreskjemaer ble distribuert til pasienter og ansatte, de viktigste spørsmålsområdene var pleiekvalitet, helseindeks, arbeidsmiljø og deltakelse. Gruppen som deltok i undersøkelsen besto av 130 pasienter (96 % svarfrekvens) og 64 ansatte (94 % svarfrekvens). Resultatene viste en høyt verdsatt pleiekvalitet i pasientgruppen, og en noe lavere verdsatt pleiekvalitet i ansattegruppen. Pasientgruppens laveste vurderinger handlet om "deltakelse i beslutninger", "egne ønsker" og "informasjon om ansvarlig sykepleier". Pasientene vurderte konsekvent de forskjellige kartlagte pleieaspektene som viktigere enn det de ansatte gjorde. Pasientene opplevde sin helsetilstand som relativt god, men mental velvære ble vurdert som bedre enn den fysiske helsen. De ansatte opplevde stor deltakelse i eget team og nærhet til pasientene. Imidlertid fremkom det lavere verdier på muligheter for å observere pasientene og å påvirke arbeidet. Arbeidsmiljøet ble oppfattet som stillestående på dimensjonene konflikt, utfordring og frihet. På dimensjonene idestøtte og risikotaking nærmet organisasjonen seg et innovativt klima, noe som kan ha positiv betydning ved et endringsarbeid.
Foretak lærer gjennom sine ansatte. Med denne oppgaven ønsker jeg å undersøke hvordan kunnskapsoverføring og læring foregår ved Metso Paper Karlstad AB, en organisasjon med en delvis prosjektbasert tilnærming til arbeidet.
Resultatet av studien viser at det er mange faktorer som påvirker kunnskapsoverføring i bedrifter. Kunnskapsoverføring skjer mellom enkeltpersoner, mellom avdelinger og mellom øvrige aktører. I "gapet" mellom alle disse aktørene er det en risiko for at kunnskap ikke overføres, noe som dermed er til hinder for læring. Mye av kunnskapsoverføring og læring i dag skjer på bakgrunn av individers egen drivkraft og motivasjon. Jeg fant ut at enkeltpersoner har forskjellige motiver for å overføre eller ikke overføre kunnskap. Det er individer som forstår og handler for bedriftens beste, men også de som handler utfra sine personlige interesser, som f.eks. kan være makt og karriere. Viljen til å overføre kunnskap påvirkes også av hvor trygg eller utrygg man føler seg i sin profesjonelle rolle og i sin ansettelse. I tillegg er det enkelte som har resignert og ikke er interessert i verken bedriftens beste eller egen vinning, de har en mer passiv holdning. Disse faktorene presenteres i en modell i oppgaven. En kartlegging av omfanget av disse forskjellige typene enkeltpersoner kan hjelpe bedriften å velge riktig innsats for å øke kunnskapsoverføringen. Noen generelle aktiviteter som påvirker kunnskapsoverføring i bedrifter, er ledelsens forståelse av viktigheten av å overføre kunnskap og langsiktighet i arbeidet. Det er også viktig at ansatte forstår sin rolle i bedriftens prosess, men også sin rolle som bærere av kunnskap. Økt samhandling mellom avdelinger og behovstilpasset intern opplæring stimulerer sannsynligvis kunnskapsoverføring mellom avdelinger.
Sammendrag
Hensikten med denne studien er å finne ut hvordan barns tanker om økologiske prosesser kan utvikles, og å finne ut hva i undervisningen som anses å være avgjørende for å påvirke barn til å utvikle sine økologiske refleksjoner. Kvalitative intervjuer og et undervisningstilfelle danner grunnlaget for undersøkelsen. Barnas økologiske prosesstanker ble deretter satt sammen og kategorisert. Resultatene av undersøkelsen viser at forutsetningen for å utvikle undervisning er lærerens kunnskap om barnets individuelle opplevelser. Det er på bakgrunn av disse at barnet får ny kunnskap og deretter kobler den sammen med tidligere erfaringer. Et kort undervisningstilfelle resulterte i at syv av åtte barn supplerte sin kunnskap, og deres tanker om prosessen utviklet seg i flere trinn.
Min konklusjon basert på denne gjennomgangen er at alder og modenhet ikke er avgjørende for et barns evne til å utvikle kunnskap. Når barnets erfaringer forvaltes og betraktes som ressurser, kan tankene utfordres og en utvikling kan finne sted.
Denne rapporten undersøker førskolelærernes oppfatning og kunnskap om naturvitenskap og hvordan dette blir innlemmet i praksis i henhold til førskolens læreplan og lokale styringsdokumenter. Hensikten med denne studien er å finne ut: (i) Hva er naturvitenskap for førskolelærere? (ii) Hvilke mekanismer styrer lærernes planlegging og realisering av naturfag i det pedagogiske arbeidet i hverdagen?
Materialer og data for undersøkelsen er samlet inn gjennom kvalitative intervjuer med syv førskolelærere.
Rapporten viser at de aller fleste lærere i førskolen ser på naturfag som det å ferdes i skog og mark. Når det gjelder faktorer som påvirker planlegging og realisering av naturfag, kom det frem av intervjumaterialet at det er: (i) Kompetanse, (ii) forståelse av naturfaget og dets innhold og (iii) innsikten i styrende dokumenter som førskolen er underlagt.
Basert på gjeldende styringsdokumenter i førskolen er naturfag et kunnskapsområde som skal belyses og synliggjøres i den pedagogiske hverdagen. For å oppfylle disse kravene bør førskolelærere øke sin kunnskap innen denne vitenskapsgrenen.
Forekomsten av migrasjon er allment kjent i dyreverdenen, og fugletrekk er kanskje den mest åpenbare typen. I noen populasjoner trekker alle fugler, i andre trekker ingen. Blåmeisen bruker delvis migrasjon, dvs. noen individer i befolkningen trekker, mens andre blir værende. I noen år forlater delvis trekkende fugler reproduksjonsområdet i stort antall og invaderer andre områder – manglende tilgang til mat og høy bestandstetthet er to viktige utløsende faktorer.
I denne studien ble suksesjonen av trekkende blåmeiser ved Hammarö fuglestasjon i den nordlige delen av innsjøen Vänern (HBO) undersøkt med hensyn til alder og kjønnsfordeling. I løpet av høsten 1977-2005 ble totalt 13 944 blåmeiser fanget og ringmerket på HBO. Flertallet av blåmeisene som ble fanget var unge fugler, hvorav hunner og ubestemte fugler dominerte. Unge hanner utgjorde den tredje-største gruppen, mens de voksne fuglene var få. De fleste fuglene ble fanget mellom 28. september og 2. oktober. Median-dato for fangst var 2. oktober, mens gjennomsnittsdatoen var 30. september. I motsetning til antatt ankom ikke unge hunner vesentlig tidligere enn andre kategorier. Det er en tendens at fuglene blir fanget stadig tidligere på høsten, noe som kan være et resultat av et varmere vårklima med tidligere hekking som følge. Regresjoner viste at andelen ungfugler økte signifikant med gjennomsnittlig ankomstdato og med det totale antallet fangede fugler. En sammenligning mellom HBO, Falsterbo og Ottenby viste at fuglene ankom HBO signifikant tidligere. 1990 og 2003 var de eneste årene da HBO, Falsterbo, Ottenby og Jomfruland fanget flere fugler enn gjennomsnittet for hver stasjon. I 1995, 1998 og 2002 ble det fanget færre fugler enn gjennomsnittet på alle stasjoner.
Basert på intervjuer med biologilærere og elever presenteres et antall punkter som viktige, eller som grunnleggende forutsetninger for å motivere og interessere elevene for emnet biologi. Noen av disse er variert undervisning, lærerens engasjement og fortellerevne samt individuelle håndfaste mål. Praktisk anvendelse og tilknytning til virkeligheten, fagets medieaktualitet og det faktum at elevene opplever nytte av læringen er andre eksempler på viktige faktorer.
Omstendighetene rundt lærere og elever påvirker hvilke faktorer som spiller størst rolle. Dette må hver pedagog kjenne til, avhengig av sine egne egenskaper og elevmålgruppe.
Lærere og elever er enige om hvilke faktorer som er viktige for å gjøre undervisningen interessant. Elevene understreker imidlertid viktigheten av variasjon, og mener at de fleste lærere har for lange teoretiske gjennomganger.
Hvordan ser man på naturfag i førskolen? Spiller pedagogens utdannelse og interesse en rolle i hvordan man arbeider med naturfag? Og hvis læreren påvirker barns interesse for naturfag, hva mener læreren selv? Disse spørsmålene har jeg stilt meg selv under lærerutdanningen og i vikariater i førskolesektoren, og de danner grunnlaget for undersøkelsen min. I undersøkelsen intervjuet jeg fem lærere ved forskjellige førskoler.
Som resultat av forskningen ble jeg i stand til å se en viss sammenheng mellom hvordan man arbeider med naturfag i førskolen og utdannelsen eller interessen læreren har. At naturkunnskap ofte forbindes med naturvitenskap spiller også en rolle. Generelt ser lærere ut til å være positive til naturfag, men synes det føles fremmed og vanskelig på grunn av manglende kunnskaper. Jeg har også avdekket at lærere tror at deres eget syn på naturfag smitter av.
For å øke unges interesse for teknikk, er det viktig at det finnes gode forbilder av begge kjønn som elevene kan identifisere seg med. Derfor har jeg laget en kvantitativ analyse av to lærebøker i teknikk for skoleårene 6-9. Bøkene ble utgitt i 1995 resp. 2005, og er skrevet av samme forfatter. Analysen har et kjønnsperspektiv og spørsmålene er som følger:
Har bildematerialet endret seg slik at kjønnene blir jevnere representert i antall og type sysselsetting? Har tekstmaterialet endret seg slik at kjønnene blir jevnere representert i antall og type ansettelser? Har tilgjengeligheten av forbilder for begge kjønn økt i den siste utgaven av boken?
Resultatet er at kjønnsfordelingen er veldig ujevn til fordel for menn, og ulikheten er større i tekst enn i bilde. Ulikhet har også økt mellom de to utgavene, hovedsakelig på grunn av den sterkt økte tilstedeværelsen av menn i den senere utgaven. Imidlertid har det skjedd en kvalitativ endring mellom utgavene slik at flere mennesker, både kvinner og menn, blir vist som ekte, profesjonelle individer i den senere utgaven.
Hensikten med arbeidet mitt var å undersøke seksåringers miljøbevissthet, og hvordan de har tilegnet seg denne kunnskapen. Jeg har gjennomført kvalitative intervjuer med alle de 13 elevene i en førskoleklasse. Ved å diskutere de syv gjenstandene glasskrukke, brusboks, løv, papptallerken, plastkopp, avis og epleskrott som vi la ut i skogen i en måned, fikk jeg kunnskap om hva barna trodde ville skje med gjenstandene i løpet av tiden i skogen, hvor barna ville ha kastet gjenstandene og hvordan de hadde tilegnet seg denne kunnskapen.
Barna trodde at det var været som påvirket prosessen med gjenstandene i skogen. De tar utgangspunkt i det de har sett og setter det i en sammenheng. Det har lært meg å ta utgangspunkt i barnas hverdag når det gjelder naturfaglige fenomener.
Når det gjelder resirkulering, var kunnskapen blant seksåringene større om glassgjenvinning enn om plastgjenvinning. Kunnskap om kompostering var minimal. Gjennom dette arbeidet tror jeg at kompostering kan være en god måte å vekke miljøinteresse hos barn.
Jeg fant at moren var en viktig formidler av kunnskap på dette området. 10 av 13 barn svarte at en slektning hadde lært dem det de svarte i denne studien. Av disse 10 barna nevnte 8 mor, eller mor og far, som slektninger. To av barna svarte at de hadde tilegnet seg kunnskapen via TV. Ingen av barna nevnte førskolen eller førskoleklassen som kunnskapsformidler.
I de siste tiårene har fortelling og historiefortelling som kunnskapsform fått en stadig mer anerkjent plass i vitenskapelige sammenhenger. Narrativ forskning betyr forenklet fortellingsforskning, og er beskrevet siden midten av åttitallet som et tverrfaglig forskningsfelt i fremgang. Hensikten med denne c-oppgaven var å synliggjøre virkningen av livshistoriene, narrativ teori og metode for identitetsskaping og opprettholdelse av eget selvbilde for tre eldre kvinner. Metoden som dannet grunnlaget for studien har vært av en deduktiv, kvalitativ art med litt inspirasjon fra hermeneutikken. Datainnsamlingen har skjedd gjennom semistrukturerte intervjuer. Det åttende trinnet i Eriksons teori om selvutvikling, så vel som Tornstams gerotransendenssteori og Antonovskys salutogene helsemodell, danner en teoretisk referanseramme for arbeidet. Resultatene som kom frem i undersøkelsen, viser at fortellingen og livshistorien avdekker og skaper selvets identitet og bidrar til å opprettholde eget selvbilde. Ved å dele sin livshistorie har de aktuelle kvinnene styrket sin kulturelle tilhørighet som samfunnsborgere, som igjen har økt deres sjanser til å bekjempe eventuelle angrep på egen personlighet i form av den aldersdiskrimineringen som eksisterer i samfunnet vårt.
Formålet med denne oppgaven er å finne ut hvilke holdninger elever i grunnskolen de siste årene har til praktisk undervisning i de naturorienterte fagene sett fra et kjønnsperspektiv.
Til å studere elevenes holdninger er individuelle semistrukturerte intervjuer valgt som metode. Semistrukturerte intervjuer gir intervjueren muligheten til å følge opp respondentenes svar med ulike oppfølgingsspørsmål, som kan varieres relativt fritt, noe som igjen bidrar til at intervjueren kan danne seg en oppfatning av respondentenes holdninger.
Holdningene som fremkom til praktisk undervisning i de naturorienterte fagene var hovedsakelig positive, og alle respondentene var enige om at den praktiske undervisningen bidrar til å øke forståelsen. Undersøkelsen viste at jentene foretrakk biologi, som ble ansett som mindre vanskelig enn fysikk og kjemi, mens guttene i undersøkelsen viste mer interesse for fysikk og teknologi. Det var forskjellige meninger om hvorvidt den praktiske undervisningen ble undersøkt.
Konklusjonen som kan trekkes fra undersøkelsen er således at lærere skal prøve å utvikle en praktisk undervisning som passer alle unge mennesker i dag, uavhengig av kjønn, og å avklare formålet og målet før det praktiske arbeidet starter.
Sammendrag
På slutten av 1900-tallet ble det ikke lenger ansett som mulig å kontrollere statens og kommunenes omfattende virksomhet i detalj. Offentlige organisasjoner sto overfor nye problemer, utfordringer og krav om endret styring. Målstyring ble i veldig stor grad sett på som løsningen på fremtidens problemer. Målstyring er en ledelsesteknikk som kort sagt betyr at det er de overordnede målene som skal lede virksomheten ved å konkretisere dem innenfor de ulike delene av virksomheten, og at kontinuerlige evalueringer gjennomføres og danner grunnlaget for fremtidige beslutninger om virksomheten. Imidlertid ble det vanlig i målrettede organisasjoner at evalueringene bare handlet om de målene som virket enkleste å måle, dvs. de kvantitative målene. Problemet i offentlige organisasjoner er at det er vanskelig å måle aktivitetene der, ettersom målene vanligvis er av kvalitativ karakter. Derfor har få av de offentlige organisasjonene som hevder å være målstyrte, hatt evalueringssystemer som tydelig har målt graden av måloppnåelse.
Denne oppgaven ble skrevet hovedsakelig rundt midten av 1990-tallet og består delvis av en teoretisk gjennomgang av veksten av målstyring, de viktigste komponentene og en kort presentasjon av kritikken rettet mot målstyring, og delvis av en empirisk studie innen to barnehageenheter i Karlstad kommune. Jeg valgte å fokusere på kommunale barnehageaktiviteter fordi jeg forventet å finne hovedsakelig kvalitative mål der. Jeg valgte å undersøke hvilke metoder som ble brukt i denne aktiviteten for å evaluere utfallet av den, og hvordan evalueringsresultatene var relatert til de politisk fastsatte målene for det samme.
I denne undersøkelsen fremkom en forskjell mellom intervjuobjektene når det gjelder kunnskap om mål på kommunenivå. Det var også uklart om de nasjonale målene for barneomsorg virkelig hadde materialisert seg på dette nivået. Målformuleringsprosessen var ikke preget av at ledere og ansatte på forskjellige nivåer formulerte målene for virksomheten sammen. På politisk og administrativt nivå antok intervjuobjektene at de politisk fastsatte målene utgjorde en klar ramme for aktivitetene. Målene som styrte arbeidet på resultatenhets- og avdelingsnivå var imidlertid formulert på bakgrunn av behovene som avdelingspersonalet mente barna hadde, uten tilknytning til de politisk fastsatte målene for aktiviteten.
Evalueringsmetodene som ble brukt på politiker- og forvaltningsnivå skilte seg fra metodene som ble brukt på avdelingsnivå. Evalueringsmetodene på forskjellige nivåer fanget opp forskjellige deler av virksomheten og metodene som ble brukt til å evaluere utfallet av virksomheten ble ansett som begrensede og klarte ikke å fange opp alle aspekter av barnehagevirksomheten. Undersøkelsesresultatene viste at det ikke var noen koordinering mellom organisasjonens hierarkiske nivåer når det gjelder evalueringsmetoder, eller bruk av evalueringsresultater. Det var heller ikke selvinnlysende at de delene av virksomhetens utfall som ble evaluert innenfor de undersøkte enhetene, ble satt i forhold til målene som eksisterte for virksomheten på hvert nivå i organisasjonen. Evalueringsresultatene fra profitt- og avdelingsnivå så ikke ut til å bli tatt opp på politiker- og forvaltningsnivå og kunne derfor ikke sies å danne grunnlaget for fremtidige politiske beslutninger om barnehagevirksomhet. Det var vanskelig å få et inntrykk av i hvilken grad målene faktisk styrte virksomheten og dermed målenes funksjon. Mellom det kommunale nivået og resultatenhetsnivå ble både målformuleringen og evalueringsprosessen i stor grad gjennomført som isolerte fenomener.
Formålet med denne oppgaven er å undersøke om revisjonsplikten for små og mikro AS skal beholdes eller ikke. Innenfor EU er det for øyeblikket bare Sverige og Malta som fortsatt har beholdt plikten fullt ut. For å få et inntrykk av hva debatten handler om, har vi først og fremst studert aktuelle artikler. Vi har også brukt to forskjellige forskningsrapporter innen feltet og litteratur. Vi har også registrert meninger i debatten gjennom syv forskjellige intervjuer med ansatte i banker, den svenske skatteetaten, revisjonsselskaper og eiere av små og mikro AS. Gjennom studien vår har vi kommet til at fordeler med revisjonsplikt er at den fungerer som et kontrollinstrument for interessenter og bidrar til et kvalitetsstempel for selskapene. Vi har imidlertid sett at det viktigste ikke er selve plikten, men revisjonen i seg selv. De viktigste interessentene i revisjon er kreditorer, og de vil sannsynligvis kunne kreve revidert materiale, selv om forpliktelsen oppheves. Med andre ord er kreditorer ikke underlagt revisjonsplikt. Vi mener derfor at det er bedre at revisjon er selvvalgt. Vi mener dette bidrar til økt status for revisor og et høyere kvalitetsstempel for selve revisjonen.
Formål og spørsmål
Formålet med denne studien er å undersøke hvilken kunnskap elever på videregående skole har om helse. I tillegg er formålet å teste påliteligheten til kunnskapstesten som er utformet og brukt i undersøkelsen. Spørsmålene som skal besvares er: Hva vet elever på videregående skole om helse? - Er det noen forskjell i kunnskap mellom elevene i de forskjellige klassene? - Er det noen forskjeller i kunnskap mellom elevene i de forskjellige videregående retningene? Hvor høy reliabilitet har den anvendte pålitelighetstesten, det vil si hvor pålitelige er resultatene som fremkommer av undersøkelsen?
Metode
En kunnskapsundersøkelse ved John Bauer gymnasium i en storbykommune er utført, og det deltok 219 elever i årsklasse en og årsklasse to. Av disse svarte 141 eleverer på en test med tjue kunnskapsspørsmål innen fysisk aktivitet, kosthold og generell helse. Resultatene ble deretter analysert i både Excel og statistikkprogrammet SPSS, hvor pålitelighetstesten av undersøkelsen også ble utført. Etter pålitelighetstesten ble det opprettet en ny indeks "Sammenfattet kunnskap", og resultatene ble også beregnet ut fra denne testen.
Resultater
Gjennomsnittsverdien for alle elever var 11,61 antall riktige svar av tjue mulige på kunnskapstesten, med standardavviket 2,89. Man kunne se en viss tendens til bedre kunnskap om kosthold. Det var ingen direkte forskjeller mellom de ulike årsklassene eller de forskjellige videregående studieretningene. Imidlertid kan man se en tendens til høyere kunnskapsnivå i entreprenørstudieretningen. Etter å ha utført en reliabilitetstest fremkom en reliabilitet på kunnskapstesten som helhet på bare 0,525. Den nye indeksen "Sammenfattet kunnskap" ga en reliabilitet på 0,669, og resultatene viste heller ingen direkte forskjeller mellom karakterene eller de forskjellige videregående studieretningene
Konklusjon
Resultatene av denne studien, og også av tidligere undersøkelser, viser at kunnskap om helse generelt er relativt lav. Forskning viser forskjellige svar angående sammenhenger mellom kunnskap og reell atferd, der noen mener at kunnskap direkte kan påvirke atferd, mens andre mener at andre faktorer også må inkluderes for at en atferdsendring skal kunne finne sted. Uavhengig av sammenhengen mellom kunnskap og reell atferd kan det fastslås at folkehelse er et stort problem i samfunnet og at noe må gjøres, spørsmålet er hva som skal gjøres og hvem som skal gjøre det. Er det virkelig kunnskap som mangler, eller ligger problemet andre steder?
FORMÅL OG SPØRSMÅL
Hensikten med denne oppgaven var å undersøke hva som skjedde med Stockholms fotballtalenter født i 1983-1989, både på og utenfor fotballbanen. Hensikten var å skape et grunnlag for Stockholms Fotbollförbund (StFF) som kunne brukes for å forbedre talentutviklingen i Stockholm-fotballen. Følgende hovedspørsmål var grunnlaget for studien: - Hva gjør talentene i dag på og utenfor fotballbanen? - Hva har hovedsakelig påvirket deres utvikling? - Hvordan har talentenes karriereoverganger påvirket deres utvikling? - Hvis de ikke lenger er aktive, hvilke forskjellige faktorer har bidratt til opphør?
METODE
Vi valgte å foreta en kvantitativ studie. Vi bestemte oss for å undersøke dem som har vært i Bosölägret fordi de en gang ble ansett som Stockholms største talenter. Datainnsamlingen har skjedd ved å sende ut et spørreskjema til de 392 talentene hvor vi stilte en blanding av åpne og lukkede spørsmål for å få et så godt bilde som mulig av faktorene som påvirket deres utvikling som fotballspillere.
RESULTATER OG KONKLUSJON
Vi har ikke klart å finne en klar vei til suksess når det gjelder talentutvikling. På den annen side har vi kunnet trekke noen konklusjoner ut fra svarene vi har mottatt og fått inn noen forslag til forbedringer. Vi anser at det i Stockholm er en for tidlig elitesatsing, noe som påvirker mange av spillerne negativt. I de tidlige tenårene kan fysisk utvikling variere sterkt mellom forskjellige individer/talenter, og for mange ekskluderinger i den alderen kan føre til at mange avbryter sin elitesatsing for tidlig. Vi mener det er mulig å se at fotballgymnas er bra for spillernes utvikling. Det er et miljø hvor spillere kan utvikle seg uten å ha store krav til kortsiktig suksess, som i klubbene. Respondentene har generelt vært fornøyde med karriereovergangene, men mye kan gå galt i en karriereovergang, og det kan få spillerne til å miste motivasjonen til en fortsatt elitesatsing. Det er få som fortsetter til å bli trenere eller dommere. 90 % av de som har sluttet å spille fotball har ingen rolle i det hele tatt i fotball nå.
Oppgaven undersøker hvordan kjønn/genus og seksualitet er representert i tekst og bilder i internettmiljøet Sylvia, hvis primære målgruppe er jenter. Studien gir en oversikt over den kulturelle konteksten som Sylvia utgjør ved å undersøke estetikken, reglene og valgene som setter rammen for brukerne. Med dette som bakgrunn studeres de ti brukerprofilene som var mest besøkt på tidspunktet for studien. Profilene blir undersøkt med utgangspunkt i et konstruktivistisk syn på kjønn, og analyseres ut fra både feministiske og homofilteoretiske perspektiver, samt i lys av feministiske debatter om seksualitet og erotikk. Basert på studien er det mulig å se hvordan Internett som forum og den ikke-heterofile konteksten Sylvia åpner for et konstruktivistisk syn på kjønn, og setter spørsmålstegn ved "maskulinitet" og "femininitet". Men det biologiske kjønnet beholder sin status fordi siden eksplisitt fører en diskusjon om biologisk kjønn i forbindelse med at den retter seg mot jenter som skal kunne føle seg trygge i utøvelsen av sin seksualitet. Derfor faller kjønn/kjønnsstrukturene i samfunnet ofte tilbake i en binær og essensialistisk kjønnsinndeling. Sylvia blir en slags frisone for kvinnelig fellesskap, og åpner for en eksperimentering med seksualitet som strekker seg utover den heterofile erotiseringen av kvinnekroppen. Brukerprofilene inneholder også subversive kjønnsuttrykk som stiller spørsmål ved heteronormen. Selv om det er mulig å velge mellom en rekke alternative kjønn/genus, fortsetter flertallet av brukerne å definere seg selv som "jenter" og "gutter". Studien viser at Sylvia stadig forholder seg til verden "utenfor" og dermed reduserer internetts mulige dekonstruerende effekt på identiteter på nettet.
Formål og spørsmål
Hensikten med denne studien var å belyse hvordan regelmessig fysisk aktivitet kunne opprettholdes i mer enn ett år hos mosjonister som tidligere har gjennomgått en endring i atferd mot en mer fysisk aktiv livsstil. Problemer: Har motivene for å være fysisk aktive endret seg? Hvilke strategier for å opprettholde fysisk aktivitet kan identifiseres? Hvilke andre faktorer for å opprettholde fysisk aktivitet kan defineres? Hva kreves for å opprettholde nivået av fysisk aktivitet?
Metode
På bakgrunn av formålet med studien ble en kvalitativ tilnærming funnet mest hensiktsmessig. Det ble intervjuet fem mosjonister, som alle bedrev regelmessig fysisk aktivitet i mer enn et år. Fem semistrukturerte dybdeintervjuer ble gjennomført. Gjennom intervjuenes semistrukturerte natur var det mulig å stille oppfølgingsspørsmål og utvide perspektivene ytterligere. Materialet ble deretter analysert og tolket. Interessante deler ble valgt ut og relevante sitater kategorisert. Respondentenes tankesett ble behandlet og knyttet til relevant teori i en resultatdel.
Resultater
Studien har vist at motivene til en viss grad har endret karakter under endringsprosessen. Fokuset har skiftet fra å dreie seg stort sett om å forbedre fysisk helse til også å inkludere gleden av å drive med fysisk aktivitet. Respondentene har benyttet en rekke forskjellige atferdsmønstre under endringsprosessen. Strategiene som ble mest fremhevet, var engasjement og sosial støtte. En annen faktor som bidro til å opprettholde fysisk aktivitet, var nærheten til anlegg og grøntområder. Det som ble krevd av respondentene for å opprettholde sitt nåværende aktivitetsnivå, var bl.a. tro på egen evne, unngåelse av sykdom eller skade og fortsatt mental velvære.
Konklusjon
I denne studien ble følgende faktorer funnet å være viktige for å opprettholde fysisk aktivitet på lang sikt (over et år): Delvis endrede motiver mot også å oppnå emosjonelle opplevelser av trening, bruk av strategiene "forpliktelse" og "sosial støtte", nærhet til anlegg og grøntområder og en høy grad av "self-efficacy".
I løpet av mitt siste semester i lærerprogrammet har fokuset blant annet vært på karakterer. Vanligvis er det politikernes syn på karakterer som kommer frem i karakterdebatten. Hensikten med undersøkelse min er å belyse elevperspektivet i karakterdebatten. Dette førte til mitt hovedspørsmål om hvilket syn videregående elever har på karakterer. For å finne ut av dette stilte jeg underspørsmål om karakterenes rettferdighet, karakterenes eksistens og karakteropplevelsen. Metoden jeg brukte for å svare på spørsmålene var intervjuer med videregående elever ved Karlbergsgymnaset i Åmål. Resultatene av intervjuene ble samlet gjennom ad hoc-metoden, det innebar at jeg prøvde å finne mønstre i elevenes svar.
Det jeg kom frem til i undersøkelsen, er at flertallet av videregående elever mener at karakterene ikke er rettferdige. Men de mener at det er behov for karakterer fordi de fungerer som et utvelgelsesinstrument for høyere utdannelse og jobber og gir informasjon om hvordan eleven ligger an. Flere elever ønsker flere karaktertrinn, slik at karakterene blir mer rettferdige. Noen elever synes karakterer er dårlig fordi man sammenligner seg med andre og får lav selvtillit av det. De negative følelsene som en dårlig karakter kan gi, får noen elever til å gi opp skolearbeidet. Mens andre elever motiveres av karakterer og arbeider mer på grunn av dem. Dette viser kompleksiteten i karakterfenomenet. Ungdomsskoleelever har både et positivt og negativt syn på karakterer.
Formålet med denne studien er å undersøke om det er likestilling i henhold til parameterene lønn, utdanning og sykefravær blant skolelederne i Barne- og utdanningsnemnda i Bollnäs kommune.
PROBLEM: Finnes det til tross for bredden i situasjoner der forhandlinger kan oppstå, linjen med potensielle forhandlingssituasjoner og involverte parter, noen felles aspekter eller nevnere som alltid ser ut til å være der når partene føler at en kriseforhandling er vellykket?
HENSIKT: Hensikten med denne oppgaven er å beskrive hvilke komponenter en vellykket kriseforhandling består av.
METODE: Oppgavens vitenskapelige tilnærming er hovedsakelig fenomenologi.
RESULTATER: Essensen av opplevelsen av en vellykket kriseforhandling består i graden av forberedelse, at den andre parten føler seg trygg på representanten, at representanten har handlet objektivt i den forstand at han stoler på fakta, og at det oppnås høy grad av målkongruens mellom partene.
Utdanning og erfaringsutveksling innen franchise er et lovpålagt krav og nøkkelfaktorer for en fungerende og vellykket franchisevirksomhet. Franchisegivere prøver derfor kontinuerlig å forbedre utdanning og erfaringsutveksling, og spørsmålet er om e-læring kan være et passende verktøy for dette. Hensikten med denne oppgaven er å undersøke muligheten for å supplere opplæringen av franchisetakere og erfaringsutvekslingen mellom franchisegivere og franchisetakere med e-læring. Videre å presentere en anbefaling for den mest hensiktsmessige e-læringsplattformen. For å oppfylle formålet valgte vi å kartlegge hvordan utdanning og erfaringsutveksling foregår i dag og hvilken kunnskap som formidles, interessen for å supplere disse aktivitetene med e-læring og hvilken e-læringsplattform som er egnet for dette. Vi vil besvare disse spørsmålene ved å intervjue seks franchisegivere i detaljhandelen på en kvalitativ måte. I analysen av intervjuene har vi brukt addie-modellen, som er en utprøvd modell for å kartlegge kunnskapstyper og hvilken e-læringsplattform som passer.
Basert på intervjuene kom det frem at alle franchisegivere var interessert i å supplere den nåværende opplæringen av nye franchisetakere ved hjelp av e-læring. Det kom også frem at franchisegivernes opplæringsprosedyrer er like. Videre viste det seg at en nettbasert opplæringsløsning (WBT) med fokus på å formidle kognitive ferdigheter som gir kunnskap som kan memoreres, ville være mest hensiktsmessig for å utfylle den nåværende prosedyren. Det kom også frem at e-læring bare kan være et komplement, fordi praktiske og fysiske elementer i utdannelsen er nødvendige for å undervise i andre typer kunnskap i utdanningsprosessen. Basert på intervjuene kom det frem at alle franchisegivere var interessert i å supplere erfaringsutvekslingen mellom franchisegiver og franchisetakere ved hjelp av e-læring og at prosedyrene for dette var veldig like hverandre og formidlet kunnskap som kan formidles ved hjelp av e-læring. Videre viste det seg at en nett-asynkron klasseromsløsning (WAC) med fokus på å støtte overføring av kognitive ferdigheter som analytiske og evaluerende kunnskaper, ville være mest hensiktsmessig for å utfylle den nåværende prosedyren. Franchisegiverne nevnte også forespørsler om en forumfunksjon som WAC kan tilfredsstille. Det kom også frem at e-læring bare kan være et komplement fordi det bare var en av de typer kunnskap som var relevant å formidle ved hjelp av e-læring. Franchisegiverne påpekte også at det var viktig å møtes fysisk og sosialisere.
Vår anbefaling til franchisegivere er å innføre en WBT-løsning med komplementære WAC-funksjoner i form av et chatterom eller et forum. Det er behov og interesse blant franchisegivere for å bruke e-læring.
Formål og spørsmål
Hensikten er å undersøke hvordan naturen påvirker mennesker, og på hvilken måte bedrifter kan bruke friluftsliv som et ledd i å oppnå økte økonomiske og helserelaterte fordeler. Dette med utgangspunkt i at friluftsliv er en kombinasjon av naturopplevelser og fysisk aktivitet.
- Hvilken innvirkning har naturen på mennesker? - Hvordan kan en arbeidsgiver tjene på å tilby sine ansatte utendørsaktiviteter? - Hvordan kan friluftsliv utvikle gruppedynamikk?
Metode
Forskning og litteratur er gjennomgått for å svare på formålet med studien. Det er brukt en hypotetisk deduktiv metode for å finne fakta og forskning om naturens positive innvirkning på helsen, sammenhengen mellom natur og helse, samt grupper og gruppeutvikling. Resultatene fra en spørreundersøkelse om bedriftenes interesse for friluftsliv som helsetiltak er også en del av bakgrunnen i denne kvalitative litteraturstudien.
Sammenfattende diskusjon
Hvert år taper Sverige store summer på sykemeldinger som følge av fysisk inaktivitet. Fysisk aktivitet har lenge vært en velkjent måte å bidra til bedre helse, mens mange forskningsresultater viser at naturen har en positiv effekt på menneskers helse. Med disse fakta ville det være bra om et konsept der fysisk aktivitet kombinert med naturrekreasjon (friluftsliv) kunne tilbys bedrifter, som et alternativ til tradisjonelle helsetiltak.
En fremtidig utfordring er å få bedrifter til å se fordelene med å investere penger i å gjøre de ansatte mer fysisk aktive og derved forbedre helsen deres. På den positive siden viser undersøkelsen at bedriftene selv så at deltagelse i friluftsaktiviteter ga fordeler som redusert sykefravær, gladere, mer aktive og mer motiverte medarbeidere og økt effektivitet. Dette indikerer at det allerede eksisterer en viss kunnskap om viktigheten av et sunt personale i arbeidslivet.
Hvordan oppfører skjærpiplerker (Anthus petrosus) seg når de forsvarer territoriet mot en inntrenger under hekkingen? Eskalerer du aggresjon på forskjellige måter eller har de en felles strategi? Påvirkes oppførselen av hekkingsfasen? Kan tidsbruk si noe om motivasjon for å forsvare territorium? For å svare på disse spørsmålene ble en artstypisk burfugl av hvert kjønn plassert i etablerte territorier. Studien målte tid viet til ulik aggressiv atferd, som var klassifisert og rangert avhengig av styrken på truslene. Resultatene viste at alle hanner eskalerer aggresjon på en lignende måte og tilbrakte i gjennomsnitt like mye tid på forskjellige nivåer. Individuelle forskjeller forekom imidlertid da noen individer eskalerte litt raskere, men det ble ikke tolket som økt motivasjon for å forsvare territorium. Tiden de brukte på de forskjellige nivåene varierte ikke avhengig av hekkingsfasen.
Denne oppgaven handler om individ og individualisering som definert av Leibniz og Spinoza. Jeg følger bruken og definisjonen av individ i fire trinn.
Først diskuterer jeg Spinozas individ som relasjonen av en sammensetning av deler og Leibniz` individ som en fullstendig forestilling som består av alle hendelser i et subjekts liv.
Deretter diskuteres persepsjonens rolle hos Leibniz, individualisering gjennom forskjellige tydelige persepsjoner, samt persepsjonens affinitet med affeksjonen.
For individets del munner diskusjonene ut i en del om individets essens i form av dets begjær. Den siste delen diskuterer mangfoldet som et eget individ.
For kunnskapsintensive bedrifter er det viktig å jobbe aktivt med kunnskap, kunnskapsdeling og Knowledge Management (KM) for å være konkurransedyktige i dagens foranderlige marked. I denne studien har vi fokusert på eksisterende barrierer for kunnskapsdeling, bruk av IT som støtte, og hvordan motivasjon, belønning og straff påvirker kunnskapsdeling. Hindringer innen KM reduserer effektiviteten av hvordan ny kunnskap skapes, lagres og deles, noe som derfor må tas i betraktning og helst reduseres eller elimineres for å oppnå høyest mulig verdi for organisasjonen. For at bedrifter skal få størst mulig verdi av KM-arbeidet sitt, er det viktig at den blir en naturlig del av de ansattes hverdag. Derfor er det viktig å skape en indre langsiktig motivasjon gjennom for eksempel utdanning, belønning og arbeidslivsforutsetninger.
Basert på problemdiskusjonen ovenfor stiller vi oss spørsmålene "hvilke hindringer eksisterer?", "Hvordan brukes eksisterende IT som støtte?" og "hvilken innvirkning har motivasjon, belønning og straff på kunnskapsdeling?". Ved å gjennomføre en kvalitativ casestudie ved en kunnskapsintensiv bedrift i Huskvarna, vil vi svare på spørsmålene ovenfor og også gi anbefalinger om hvordan bedriften kan redusere hindringene vi kartlegger og derved skape betingelser for mer effektiv kunnskapsdeling. Vi gjennomførte et intervju og observasjon av hvordan en ansatt i bedriften jobbet med kunnskapsdeling.
Gjennom casestudien fant vi at bedriften arbeidet med kunnskapsdeling gjennom et diskusjonsforum og en CV-database på deres intranett. Vi var imidlertid i stand til å identifisere hindringer, og det viktigste var at personalet hadde lav bevissthet om verdien og fordelene med andre ansattes kunnskap, bedriften hadde ingen bevisst KM-strategi og IT-systemene bedriften brukte var ikke tilpasset personalets behov. Hovedkonsekvensen av hindringene er at bedriften ikke kan bruke kunnskapen mer effektivt, enda den er hovedressursen for at bedriften skal være konkurransedyktig. Siden motivasjon og forståelse av kunnskapsdeling er to av de viktigste faktorene for at ansatte naturlig ønsker å jobbe med kunnskapsdeling, anbefaler vi bedriften å innføre en eller annen form for belønningssystem kombinert med opplæring for å oppnå dette.
Gjennom denne oppgaven har vi lært at kunnskapsdeling skjer i alle bedrifter, med en bevisst eller ubevisst strategi, og med eller uten IT som støtte. Dermed er det også hindringer i alle bedrifter. Det er viktig å forstå at bedrifter må jobbe aktivt for å redusere eller fjerne hindringer, uansett om det er en eller flere. Kunnskap har i dag blitt en så viktig ressurs at ingen kunnskapsintensive virksomheter har råd til å ignorere dette faktum.
Miljøødeleggelser holder på å få altfor store proporsjoner, noe som blant annet gjennom drivhuseffekten fører til at planeten vår snart blir ubeboelig for mennesker.
Byggebransjens andel i miljøødeleggelsen er unødvendig stor gjennom transport, energibruk, maskinbruk og miljømessig dårlige materialer.
Spørsmålet vårt er: Er det mulig å erstatte de konvensjonelle byggematerialene med organiske? JM vil også få testet om de er så bra, miljømessig, som de tror. Dette vil besvares gjennom en analyse av tre økologiske materialer som deretter sammenlignes med konvensjonelle materialer for samme funksjon.
Newbeam er et materiale som er planlagt å gå i produksjon høsten 2007. Det består av autoklavert aspflis og ligninbasert lim som presses til profilerte bjelker i ønsket form. Dette produktet er blitt referert til i media som "stålbjelke av tre" på grunn av dets store styrke. Dets egenskaper er i mange henseender mer lik stålbjelker enn de tradisjonelle trebjelkene. Prisen på dette produktet er beregnet å være omtrent 20 % lavere enn tilsvarende priskonkurrenter. Det er beregnet for bruk til bærende konstruksjoner for gulvbjelker, innvendige og utvendige vegger og takstoler.
BioBased er et soyabasert isolasjonsmateriale som ligner på fugeskum. Det produseres i USA og er ennå ikke tilgjengelig i Sverige. Det sprutes på plass og er helt lufttett. Dermed blir BioBased installert i ett trinn, og man trenger ikke å installere dampsperre og vindbeskyttelse. Isolasjonsevnen tilsvarer Isovers glassullisolasjon.
Skumglass er et velprøvd isolasjonsmateriale med høy trykkfasthet, og ved hjelp av Koljerntekniken kan det brukes som plate på bakken. Imidlertid kan det bare brukes for belastinger opptil tilsvarende et fem-etasjes trehus.
I sammenligningen ble materialene gradert i henhold til malen vi laget.
Vi fant at Newbeam er et veldig godt alternativ til tre og stål, både økologisk og økonomisk. Imidlertid er det noen begrensninger. Det kan ikke erstatte stål som materiale i lange søyler og bjelker.
BioBased er også et akseptabelt alternativ, men det produseres i USA. Det er dette som får Isover til å vinne sammenligningen i klassen.
Skumglasset vant sammenligningen mot betong. Fordelene sammenlignet med betong er delvis at man unngår tørketider, skumglassets lette vekt og at det er resirkulerbart og gjenbrukbart. Skumglassplaten er i vår sammenligning mer enn dobbelt så dyr som en vanlig betongplate.
JM, som har valgt å takle miljøproblemer ved å bygge energieffektive hus, ligger godt an i sitt miljøarbeid. Imidlertid kan de gjøre mer ved for eksempel å bruke mer økologiske byggematerialer.
Vi har i rapporten kommet til at det er mulig å erstatte visse materialer med økologisk sett bedre materialer.
Arbeidet tar sikte på å undersøke muligheten for å bruke en moderne arbeidsmåte for å få en arbeidsflyt med kontinuerlige forbedringer i byggebransjen. Undersøkelsen er gjort ved hjelp av litteraturstudier på ISO 9000 og LEAN, samt studiebesøk hos to bedrifter, Hauler & Loaders Arvikafabriken (Volvo Wheel Loaders AB) og PartnerTech Karlskoga AB. Dette er bedrifter som har jobbet med disse problemene en stund og har oppnådd gode resultater.
Det ser ut til at ISO 9000 er veldig åpen og ikke detaljstyrende, men at det er gevinster å hente ved å bruke standarden. Kunder får en bekreftelse på at det aktuelle foretaket har overholdt et godt minimumsnivå, og det sertifiserende tredjepartsforetaket kan under eksterne revisjoner bidra til å forbedre kvalitetssystemet. LEAN er derimot mer håndgripelig, selv om den, akkurat som ISO 9000, inneholder mye visjon og filosofi.
Studiebesøkene har resultert i en rekke håndgripelige arbeidsmetoder klare til å tilpasses for tester i byggebransjen. Synlighet og klarhet gjennom 5S og visualisering er et godt grunnlag for videre arbeid. Deretter kan systemer for små kontinuerlige forbedringer som tag-systemet (et system som brukes av Hauler & Loaders Arvika-fabrikk for å ivareta ansattes ideer) benyttes. Kvalitetssirkler ser også ut til å være et godt arbeidsmønster.
Det er viktig å gradvis bygge opp kvalitetssystemet fra grunnen av. Det er urimelig straks å forsøke å bli den beste i verden, og et slikt forsøk vil mislykkes.
Objektorienterte mønstre og redesign er to forskjellige designstrategier som har et felles mål: å gjøre programvaresystemer mer foranderlige og mindre komplekse. Mønstre brukes for å forhindre utvikling av programvarekompleksitet. Omkonstruksjoner gjøres for å redusere kompleksiteten som allerede har oppstått i den interne strukturen til programvaren. Denne rapporten identifiserer fire grunnleggende strukturelle problemer som gjør programvare unødvendig kompleks og vanskelig å endre: duplikatkode, betinget logikk, lange metoder og mangel på innkapsling. Rapporten viser hvordan objektorienterte mønstre kan introduseres i programvare gjennom redesign og gjøre programvare mer foranderlig ved å redusere de fire nevnte strukturelle problemene. Som en casestudie om mønsterbasert redesign, er en del av INCA-systemet redesignet ved å tilpasse mønstrene Template Method og Strategy.
Bakgrunn og problemer: Revisjonsplikten ble innført i begynnelsen av 1983 med begrunnelsen at den hadde en forebyggende effekt mot økonomisk kriminalitet. Det diskuteres nå om revisjonsplikten bør avskaffes ettersom den medfører en altfor høy kostnad for små aksjeselskaper, og det arbeides for å forenkle reglene for disse selskapene. Hvilken effekt ville avskaffelsen av revisjonsplikten ha på arbeidet med å forhindre økonomisk kriminalitet?
Hensikt: Hensikten med undersøkelsen er å finne ut hvordan fjerning av revisjonsplikten for såkalte mikrobedrifter vil påvirke myndighetenes forebyggende arbeid mot økonomisk kriminalitet.
Avgrensninger: Oppgaven er avgrenset til kun å omfatte myndighetene som arbeider for å forebygge økonomisk kriminalitet ved hjelp av revisjonen og som berøres av en eventuell fjerning, dvs. Ekobrottsmyndigheten samt Skatteverket.
Metode: Undersøkelsen er basert på en kvalitativ tilnærming i form av personlige intervjuer med to respondenter fra hver myndighet. Datainnsamling har også skjedd via litteratursøk og databaser.
Konklusjon: Resultatene viser at revisjonen er viktig for myndighetene i deres forebyggende arbeid. Avskaffelse vil føre til en økning i uaktsomme lovbrudd ettersom det ikke lenger er en uavhengig granskning av revisjonen som kan forhindre disse.
Oppgaven fokuserer på å undersøke hvordan selgere tenker når de velger eiendomsmegler før boligsalg. Hensikten er dels å utvikle kunnskapen om selgers beslutningsprosess, og dels å evaluere hvordan meglervalget oppleves av selgeren. Gjennom ni intervjuer kom det frem på hvilket grunnlag selgerne valgte meglere, og om de var fornøyde med valget av megler eller ikke. Respondentenes førsteinntrykk av megleren var i de fleste tilfeller avgjørende for deres valg. Ifølge respondentene var det meglerens holdning som avgjorde valget. Om respondentene var fornøyde med megleren, var avhengig av flere faktorer. Den viktigste faktoren var hvor mye penger selgeren til slutt fikk for boligen sin.
Denne rapporten beskriver utviklingen av en Instant Messaging-klient implementert som en språkwrapper. Klienten bruker et kjent open source-bibliotek kalt libGaim for å få tilgang til chat-tjenester. Klienten fungerer som en språkwrapper for dette biblioteket, og lar andre applikasjoner bruke biblioteket gjennom et databasegrensesnitt. Arbeidet er utført for og på Evolve i Karlstad. Det utviklede systemet er i stand til å håndtere vanlige funksjoner for direktemeldinger, for eksempel å opprette en konto, koble fra, endre status, vise venneikoner og hente venneinformasjon.
Beskrivelsen av arbeidet med dette systemet gir bakgrunnsinformasjon om wrapper og direktemeldinger, og også om verktøyene og metodene som brukes, som konstruksjonsverktøyet SCons og utviklingsmetoden eXtreme Programming. Valget av løsning og design presenteres.
Som en del av arbeidet blir språkwrapper undersøkt ved hjelp av en rekke tester. Disse testene viste hvilke forskjeller som kan forventes avhengig av valget av språkwrapper. En språkgenerisk språkwrapper (som skaper et grensesnitt til flere språk) trenger ikke å utgjøre en stor ytelsesoverhead sammenlignet med en språkstatisk språkwrapper (som skaper et grensesnitt til ett språk).
Resultatet av arbeidet var et system som Evolve var fornøyd med, og som oppfylte alle kravene som ble stilt, helt eller delvis.
Bestanden av ørret består av både migrerende og stasjonære individer, og det ser ut til å være både genetiske og miljømessige faktorer som påvirker individets beslutning om å migrere eller ikke. Hensikten med denne studien var å teste effekten av mattilgjengelighet på vekst- og smoltingprosessen hos ørret (Salmo trutta). Min hypotese var at ørret med høy mattilgang vokser bedre og dermed ikke smoltifiseres i samme grad som ørret med liten mattilgang. Som en konsekvens av forskjeller i matforsyning, var det forventet at ATPas-aktiviteten, som indikerer smoltstatus, var lavere ved god mattilgang enn ved lav tilgang. Eksperimentet ble utført fra november 2003 til april 2004 ved oppdrettsanlegget i Brattfors, Värmland, hvor 2+ Klarälvsöringar ble utsatt for tre forskjellige matnivåer, med fire replikater av hvert matnivå. Hver 4-5 uke ble fisken fanget for å bli veid og målt, og til slutt ble det tatt en biopsi på ørretens gjeller for en analyse av Na +, K + -ATPa-aktivitet. På slutten av eksperimentet ble fisken klassifisert som parr eller smolt.
Parr hadde en signifikant lavere Na +, K + -ATPase-aktivitet enn smolt i de tre forskjellige matnivåene. Imidlertid viste Na +, K + -ATPase-aktivitet ingen signifikant forskjell mellom matnivåene. Parr hadde økt vekten og lengden mest i alle matnivåer, og den største forskjellen var i det laveste matnivået, parr hadde økt i gjennomsnitt 17 g og 3,5 mm mer enn smolt. Av de to høyeste matnivåene ble andelen klassifisert som smolt 37 % og ved det laveste matnivået var andelen smolt 76 %.
HENSIKT: For å finne ut hvordan identitetsskaping og fellesskap kommer til uttrykk i black metal-kulturen, for å få et innblikk i hvorfor mennesker blir tiltrukket av black metal, og hvilken funksjon den har for tilhengerne/utøverne.
METODE: Analyser av intervjuer foretatt av forfatterne. I tillegg brukes litteratur, hovedsakelig i bokform, for teorier.
RESULTATER: Vi har sett at det finnes black metal-fellesskap, til tross for en sterk individualisme i kulturen. Og døden er viktig for kulturens og individenes overlevelse.
Denne rapporten er en del i en høyskoleingeniørutdanning ved Teknisk høyskole i Jönköping. Arbeidet ble utført på Huskvarna Prototyper AB (HPAB). Oppgaven var å finne ut hvilke kvalitetskrav som er rimelige å stille til produsenter av små serier og hva produsentene av små serier kan gjøre for å oppfylle kravene.
Bilindustrien stiller i dag høye krav til underleverandørene. De må kunne vise at de har solide prosesser og at det ikke er kvalitetsmangler på detaljene de leverer. For å sikre høy kvalitet jobber mange bedrifter med statistiske metoder der man med stor sikkerhet kan vise at målevariasjonen endres innenfor et lite intervall.
Statistisk prosesskontroll (SPS) er et verktøy for å sikre god kvalitet. Gjennom vanlige målinger fremkommer verdier som legges inn i et kontrolldiagram. Ved hjelp av dette kontrolldiagrammet, som består av en øvre og en nedre kontrollgrense, kan det avleses når prosessen må justeres.
Bilindustrien krever at deres underleverandører har stabile prosesser. Dette kan vises ved å produsere en korrigert maskinkapasitetsverdi, Cpk. QS 9000 med sin godkjenningsprosess for produksjonsdeler (PPAP) er standarden som er utviklet av bilindustrien, den krever at prosessene har en CPC større enn 1,33 for at prosessen skal bli godkjent.
HPAB har et problem med detaljen Scuff Plate som er en detalj for Volvo XC90. Ved fire forskjellige anledninger er det utført maskinkapasitetstester på HPABs quintus-presse. I rapporten kan man følge hvordan Cpk-verdien ved den første observasjonen på 0,15 har økt til 1,34 ved den fjerde testen. At Cpk-verdien har økt, skyldes endringer i innstillingene mellom de forskjellige observasjonstilfellene.
Forfatterne har utviklet en mal for hvordan HPAB, som stort sett produserer små volumer, skal håndtere kravene som bilindustrien stiller til både lange og korte serier.
Luvata Sweden AB, Finspång, produserer tynne kobberbånd for bil- og elektronikkindustrien. Kobber har evnen til å reagere kjemisk med den omgivende luften. Dette får kobberet til å misfarges - det vil si at metallet får en annen farge. For å forhindre at kobber misfarges under transport til kunden, behandles båndene med en misfargingsbeskyttelse. I sjeldne tilfeller mislykkes imidlertid denne beskyttelsen, med misfornøyde kunder og klager som et resultat.
Hensikten med denne oppgaven er å undersøke muligheten for å redusere problemet med misfarging. Dette er gjort ved å undersøke muligheten for å innføre et nyutviklet kontrollutstyr, og til dels ved å forbedre produksjonsprosessen.
Muligheten for å bruke kontrollutstyret for akseptkontroll ble grundig undersøkt. Parametere som forekomsten av systematiske og tilfeldige feil ble undersøkt. Disse studiene viste at utstyret ikke er egnet for bruk som akseptanstest - delvis fordi utstyret er vanskelig å bruke og noen ganger gir feil resultater, men fremfor alt fordi produksjonsprøvene generelt har så dårlig misfargingsbeskyttelse at alle prøver mislykkes.
Mulige forbedringer av kontrollerbare parametere i produksjonsprosessen ble undersøkt. Dette ble gjort med et såkalt multi-factor experiment (DoE). Undersøkelsene viste at det er parametere som bør forbedres. Det er imidlertid ikke mulig å innføre foreslåtte forbedringer uten ganske omfattende endringer i prosessen.
Sammendrag
Formålet med denne C-avhandlingen er å markere hvilken innvirkning media har på brukerne. Spørsmålet er: Er det noen sammenheng mellom rapporteringen på Aftonbladet.se og det endelige resultatet i Melodifestival-finalen?
For å få svar på spørsmålet, har jeg gjort en undersøkelse i to deler. Den første er en kvantitativ innholdsanalyse der jeg har undersøkt hvor ofte og på hvilken måte bidragene blir presentert i artiklene. Andre del er en kvalitativ diskursanalyse der jeg har analysert språk og hierarki i artiklene. I undersøkelsen har jeg analysert 26 artikler fra Aftonbladet.se, som alle handler om ett eller flere bidrag fra finalen i Melodifestivalen. Artiklene er skrevet av journalister og er allment tilgjengelige på Internett.
Resultatet jeg har kommet til er at det er indikasjoner på at rapporteringen fra Aftonbladet.se kan ha påvirket utfallet av Melodifestivalen. Av artiklene som ble publisert uken før finalen, ble The Ark nevnt i det største antallet artikler, etterfulgt av Andreas Johnson og Måns Zelmerlöw. Det er også disse tre artistene/gruppene som er nevnt i kombinasjon med de mest verdiladede ordene.
Oppgaven handler om tre informanter som ble intervjuet om deres syn på alternative behandlinger og alternative diskurser i motsetning til dominerende diskurser i medisin og samfunn. Viktige avsnitt berører for eksempel hva det er som helbreder, hvordan en behandling kan foretas, grunnleggende synspunkter i alternative diskurser og hvordan man ser på sykdom.
Maskulinitet og følelser er historisk sett to fenomener som sjelden sammenkobles. Mannen har i stor grad blitt sett på som den rasjonelle og emosjonelt kjølige av de to kjønnene. Imidlertid er maskulinitetsidealet i endring, og både forskning og mine informanter mener at mannen i dag har lov til å vise følelser i mye større grad enn det som var tillatt i det tidligere maskuline idealet. I Sverige ser det ut til at vi nå har androgyni som den dominerende patriarkatfasen, noe som betyr mer likhet og individualisme. Dette ser ut til å bety mer frihet for mannen til å velge hvilke deler av maskulinitetsidealet han skal internalisere i livet sitt. Basert på mine informanters begrunnelse, antar jeg at det rådende maskulinitetsidealet for dem i stor grad er en bevisst mann som har kontakt med sitt følelsesliv og kan være seg selv.
Hensikten med denne rapporten var å undersøke hvilke kostnader som oppstår i forbindelse med reklamasjoner, f.eks. direkte kostnader som oppstår når de ansatte i Skandinaviska Byggelement AB (SBE) bruker tid på reklamasjoner. SBE i Katrineholm er et selskap som produserer prefabrikerte betongelementer i form av platelag og skallvegger. I produksjonsprosessen for disse elementene oppstår det noen ganger feil, noe som fører til reklamasjonskostnader for SBE. Vi har lokalisert og analysert disse kostnadene for å se hvilke feil som er vanligst og kostnadene for dem.
Mange feil blir gjort i prosjekteringsfasen når man på konstruksjonsavdelingen setter sammen retningene og dokumentene som kommer inn som underlag. Grunnen for feilen kan skyldes flere ulike involverte konsulenter eller andre parter og informasjon kan forsvinne underveis, slik tilfellet er med mange komplekse prosesser. Noen har oversett noe, eller ikke tenkt på hvordan de andre fungerer. Det er allment kjent i byggebransjen i dag at det er et gap mellom de forskjellige funksjonene som til sammen skal skape et hus. Kvalitetssystemer som er utviklet de siste 25 årene har kommet langt og fungerer bra, men det er overgangene fra delprosess til delprosess i hovedprosessen som ikke alltid fungerer.
I rapporten har vi fokusert på prosessen og kartlagt arbeidet fra konstruksjon til levering til kunden, for å skape en forståelse av komplikasjonene som kan oppstå i arbeidet mot kvalitetsforbedring. Til hjelp har vi hatt dokumentasjon fra en rekke prosjekter, permer med arbeidsbeskrivelser og intervjuer av de ansatte ved SBE. I løpet av arbeidet har vi også sett at erfaring går tapt på grunn av den store utskiftningen av personal man har på konstruksjonsavdelingen. I henhold til erfaringseffekten som er beskrevet under teoretisk bakgrunn, tar det tid før en ansatt begynner å bidra med full kapasitet til selskapet, som ansatt har man alltid en naturlig opplæringsperiode.
I undersøkelsen, i form av en spørreundersøkelse om hvor lang tid hver av de ansatte i SBE brukte på å jobbe med reklamasjoner, ble resultatet at det var 55,8 timer/uke totalt for de 18 personene, dvs. et gjennomsnitt på 3,1 timer/uke per person. Gjennom dette kom vi også frem til at det var prosjektlederne som står for størstedelen av denne tidsbruken, og etter dem var det konstruksjonssiden og produksjonsteknikeren.
Tiden som går med til å håndtere reklamasjoner, er en del av kostnadene for kvalitetsmangler, og i diskusjonen berører hvordan man kan miste goodwill ved reklamasjoner og hvor viktig det er at et produksjonsfirma hele tiden arbeider med forbedringer og opprettholder sitt kundefokus. Etter hvert som reklamasjonskostnadene øker, reduseres selskapets lønnsomhet, noe som kan motvirkes ved å redusere sløsing i form av reklamasjonskostnader.
I analysen av hvor stor andel reklamasjonskostnadene utgjorde av overskuddet, ser vi at det i gjennomsnitt er omtrent 8,6 %. Her ser vi også at det er store forskjeller mellom de forskjellige prosjektene, og at reklamasjonene noen ganger kan utgjøre så store deler som over 40 % av overskuddet.
Anxova de l'Escala
L'anxova és un peix blau i un ingredient emblemàtic de la dieta mediterrània. L'oli d'oliva també beneficia la salut humana.
El consum d'anxoves és molt recomanable per mantenir una dieta equilibrada, rica en Omega 3 que contribueix a reduir els nivells de colesterol. L'anxova es pot degustar de moltes maneres diferents, però sempre serà un producte molt saborós, gràcies a les seves propietats i sabor intens.
Als països mediterranis s'utilitza tradicionalment com un aperitiu excepcional, acompanyat de pa cruixent, untat amb tomàquet madur i esquitxat amb oli d'oliva a gust. També és un ingredient habitual en amanides, receptes de pasta, pizzes o plats més complexos. Hi ha innombrables combinacions.
Quan parlem de l'anxova ho estem fent del seitó preparat en salaó. La tècnica de salar els aliments per a poder conservar-los un temps perllongat, fou introduïda a casa nostra per les colònies gregues i perfeccionada posteriorment pels pobles romans. Algunes opcions de preparació: desespinades i rentades sota el raig d'aigua de l'aixeta per eliminar-ne l'excés de sal, es deixen solament els filets i s'amaneixen amb un bon raig d'oli d'oliva verge. A L'Escala, les anxoves és un dels productes locals amb més renom.
Postureig de Lleida
El Postureig de Lleida és una dinàmica emmarcada en el lleidatanisme del segle XXI que es començà a desenvolupar a partir de l'any 2013 a través de les xarxes socials. La iniciativa, dinamitzada per una figura anònima, el Sr. Postu. Combina l'humor sobre l'anomenat postureig (gestos o posicionaments que hom duu a terme guiat per les aparences i l'opinió aliena més que per una motivació genuïna), l'humor basat en tòpics lleidatans (així com l'autoafirmació d'un cert orgull lleidatà) i la realització d'accions solidàries i de recaptació de fons destinats a diverses associacions i entitats de Ponent. L'any 2018, després d'haver recaptat i destinat més de 100.000 euros a iniciatives solidàries, Postureig de Lleida va ser distingit amb una menció especial dels premis Empresa Solidària de Lleida.
Història De l'humor a les iniciatives solidàries El 23 de març de 2013, en plena proliferació de perfils a les xarxes socials dedicats a les diverses facetes del postureig, es crearen perfils a Twitter i Facebook dedicats al postureig de Lleida. Les primeres intervencions eren purament humorístiques i en clau clarament lleidatana, però ja al setembre d'aquell mateix any el dinamitzador d'aquests perfils aprofità l'embranzida de l'humor lleidatanista per reconduir un acudit semàntic (la publicació d'una imatge inspirada en l'icònic "I ♥ NY" de Milton Glaser amb el lema "I ♥ popes" -terme propi del català nord-occidental per referir-se als pits-) en una iniciativa solidària: la confecció i venda de xapes amb aquest lema per tal de destinar els beneficis obtinguts -3600 euros, que l'any 2014 ja s'havien incrementat fins a superar els 5000€- a ADIMA, l'Associació de Dones Intervingudes de Mama. La bona rebuda per part de la població va animar al dinamitzador dels perfils a repetir l'experiència tot dissenyant i posant a la venda una xapa amb el lema "I ♥ bigotis" -evocant la iniciativa Movember- per tal de destinar els beneficis obtinguts a l'Institut de Recerca Biomèdica i per crear una unitat funcional de càncer de pròstata a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova i a l'Hospital de Santa Maria.
La bona rebuda d'aquests gestos solidaris es veié seguida de la realització de quatre iniciatives més de disseny i venda de xapes amb diverses versions del lema "I ♥...", amb la intenció de destinar els beneficis a quatre entitats lleidatanes més. En aquest cas es tractà de les xapes "I ♥ Boira", "I ♥ Peluts", "I ♥ Aplec" i "I ♥ Somriures", amb les que s'aconseguí aplegar més de 20000 euros [a] que foren destinats respectivament a ajudar persones sense llar -a través de la Fundació Arrels de la comunitat de Sant Ignasi de Loiola de Lleida-, les protectores d'animals lleidatanes -Amics dels Animals del Segrià, la protectora Lydia Argilés i ProGat-, [b] a ajudar persones en risc d'exclusió social -a través de Creu Roja i Càritas Lleida- [c] i a ajudar Down Lleida, [d] una entitat lleidatana que vetlla pel benestar de persones amb Síndrome de Down i treballa per ajudar-les a incorporar-se de manera activa dins la societat.
Consolidació El perfil de Facebook del postureig de Lleida va superar els 10.000 seguidors el febrer de 2014, circumstància que va impulsar al dinamitzador a celebrar-ho amb una Postuparty, un esdeveniment festiu que aplegà 1500 persones en una sala de festes de Lleida i que se saldà amb la recaptació de 1000 euros que novament foren destinats a iniciatives solidàries. No obstant això, el salt qualitatiu a nivell de ressò mediàtic del postureig de Lleida tingué lloc l'estiu de 2014, quan la iniciativa #fruitadelleidachallenge esdevingué viral.
La proposta, clarament inspirada en l'Ice Bucket Challenge, consistia en compartir un vídeo o una fotografia consumint fruita produïda a Lleida i reptar a persones a repetir l'acció. Aquesta iniciativa tenia com a objectiu promoure el consum de fruita cultivada per agricultors i cooperatives de l'àrea de Lleida, fomentant el consum de proximitat i ajudant un sector que l'estiu d'aquell any es veié perjudicat per la crisi de preus i el veto rus a les exportacions de fruita d'Espanya. El fenomen esdevingué ràpidament viral gràcies al gran nombre d'adhesions i al ressò obtingut pel suport que hi donaren figures molt destacades tant del panorama català com espanyol, i fou el moment que el postureig de Lleida va passar a ésser conegut més enllà de les terres de Ponent.
Durant la campanya de Nadal de 2014 es va dur a terme una nova iniciativa solidària, aquest cop amb l'objectiu de recaptar fons pel Banc dels Aliments de Lleida mitjançant la venda de xapes amb el lema "I ♥ Allioli", amb les que s'aconseguí aplegar 1400€.
Lo #Postullibre L'èxit aplegat des del moment que es crearen els diversos perfils del postureig de Lleida a les xarxes socials va engrescar al seu dinamitzador a publicar un llibre on es repassa la història del postureig de Lleida mitjançant un recull de publicacions, comentaris, tweets i contextualitzacions del mateix dinamitzador d'aquests perfils.El llibre, titulat Sóc de l'Oest. Lo #Postullibre del Sr. Postu fou un èxit de vendes per Sant Jordi 2015 a Lleida, de tal manera que -ja abans de la diada- la primera edició, de 3000 exemplars, ja va haver d'ampliar-se amb una segona edició de 1500 llibres més per poder fer front a la demanda. Novament, i en la línia de les iniciatives solidàries que caracteritzen el Postureig de Lleida, part dels beneficis obtinguts per la venda del llibre es destinen a donatius a diverses entitats i associacions sense ànim de lucre de Ponent.
Època recent (2015-present) Un cop consolidat com un dels fenòmens més influents de Ponent dels darrers anys, Postureig de Lleida ha mantingut les activitats i el tarannà que l'han caracteritzat des dels seus inicis. Les iniciatives solidàries -acompanyades del preceptiu disseny i comercialització de xapes amb versions del lema "I ♥..."- continuen vertebrant la seva activitat tot i que actualment estan notablement diversificades, car ja s'ha arribat a la vintena de dissenys i entitats col·laboradores. A més, en aquesta època també es presentaren i comercialitzaren altres productes, com la postubirra o el postucaganer, creats amb la intenció de diversificar l'origen de les donacions. L'any 2016, el conjunt d'iniciatives solidàries resultà en una recaptació de 10.000 euros, una xifra que l'any següent s'enfilà fins als 25.000.
Paral·lelament, Postureig de Lleida ha continuat dinamitzant les xarxes socials amb aportacions humorístiques i reivindicatives de la realitat lleidatana, algunes d'alta viralitat. No obstant això, és en aquesta època que aquesta iniciativa transcendeix l'àmbit purament solidari, humorístic o de comentari per entrar als cercles del debat social i fins i tot polític. Així doncs, Postureig de Lleida ha estat incorporat com una faceta més a tenir en compte dins del fenomen del lleidatanisme més recent, i des de Postureig de Lleida també s'ha participat activament d'iniciatives relacionades amb el procés independentista català.
Sr. Postu L'activitat del postureig de Lleida és dinamitzada per una figura anònima, coneguda com Sr. Postu, que administra els perfils en les xarxes socials d'aquest moviment, crea continguts i lidera les diverses iniciatives que s'han anat duent a terme. Malgrat la seva popularitat a l'entorn lleidatà, l'anonimat es manté perquè a les aparicions públiques del Sr. Postu, aquest sempre vesteix una màscara de Spiderman, duu ulleres de sol i un barret de palla dels que hom acostuma a dur durant l'Aplec del Caragol. En diverses ocasions, el Sr. Postu ha manifestat que prefereix restar en l'anonimat tant per mantenir una certa privacitat -en tant que el Sr. Postu i qui hi ha darrere d'aquesta iniciativa no sempre comparteixen les visions i opinions que es manifesten públicament- i perquè la seva voluntat és que el protagonisme de les iniciatives solidàries i humorístiques del postureig de Lleida no recaigui en la persona que les dinamitza, sinó en l'efecte que s'aconsegueix.
Torres del Turó de Sant Francesc
Les torres del turó de Sant Francesc són tres torres de planta rodona construïdes al segle XIX al municipi d'Olot i declarades Bé cultural d'interès nacional. Una d'aquestes està situada a l'entorn del cràter del volcà del Montsacopa o de Sant Francesc i recorda les guerres carlines. La seva situació és totalment ruïnosa, igual que les seves bessones situades concretament al volcà de les Bisaroques i al volcà de Montolivet. Estan fetes amb pedra volcànica, tenien una porta d'accés i planta baixa i pis amb nombroses espitlleres. Són de planta rodona.
Història Olot es va veure sotmesa durant el primer terç del segle XIX a importants fets d'armes que condicionaren fortament el desenvolupament normal de la ciutat: la Guerra del Francès del 1808 i la Primera Guerra carlina, del 1833, fan de la ciutat objecte d'invasions, crema de convents i setges. Els francesos, en entrar a Olot, construiran diverses torres de defensa a Sant Francesc, que seran destruïdes a la seva retirada. Poc després, durant la Guerra carlista s'aixecaren aquestes tres torres actuals.
Enxaneta
L'enxaneta és el casteller que corona les estructures humanes anomenades castells. Un interessant article ens pot ajudar a entendre l'origen de la paraula.
Fins que l'enxaneta no arriba al capdamunt del castell i posa els dos peus sobre les espatlles dels dosos, el castell no es considera carregat, i en aquest moment, l'enxaneta fa l'aleta. En el cas dels pilars, no es considera carregat fins que no es deixa anar de les dues mans del casteller del pis inferior. Per norma general, l'enxaneta és un nen o nena, d'entre 5 i 10 anys. Contràriament al que hom sol pensar, actualment l'enxaneta no és el casteller més petit del castell, sinó que ho és l'aixecador, perquè l'enxaneta pugui passar més còmodament per sobre seu.
En els orígens dels castells, al segle XVIII i primera part del XIX, i tal com encara fan les moixigangues/muixerangues valencianes, l'aixecador era l'encarregat d'aixecar l'enxaneta, que s'havia posat sobre la seva esquena, i coronaven el castell posant-se drets tots dos. En alguns testimonis gràfics de l'anomenada època d'or del segle XIX, de la que eren protagonistes els Xiquets de Valls, encara s'hi pot veure l'enxaneta amb els dos peus sobre l'esquena de l'aixecador
Vies d'ascenció En un castell d'estructura de 3, com és per exemple el 3 de 9 amb folre, l'enxaneta puja per la rengla dreta (també anomenada plena) i baixa per la rengla del dos dret. En un castell d'estructura de 4, com en el 4 de 9 amb folre, l'enxaneta puja per la rengla per on no han pujat els dosos ni l'aixecador. En un castell d'estructura de 2, com el 2 de 8 amb folre, l'enxaneta puja per la rengla oposada a la de l'aixecador i baixa per la rengla per on no ha pujat. En un castell d'estructura de 5, com el 5 de 8, l'enxaneta puja per la rengla dreta, com en un tres, però després d'encavalcar-se sobre els dos aixecadors, fent les dues aletes corresponents, baixa per la rengla de descarregar del 2, o sigui, aquella per on no ha pujat l'aixecador del dos.
Festes de Maig (Badalona)
Les Festes de Maig són una de les festes majors de la ciutat de Badalona, les de més èxit i afluència, conformades d'un conjunt d'activitats lúdiques i culturals al llarg de tot el mes de maig. Les festivitats giren al voltant de la nit del 10 de maig, dita de Sant Anastasi, sant copatró de la ciutat, que té el seu clímax de les festes en la Cremada del Dimoni.
Tenen els seus orígens remots al segle XVII. El 1672 s'aprovà la festivitat local de sant Anastasi, que va ser nomenat copatró de la llavors vila, amb una major presència d'actes de caràcter religiós, no gaire diferents d'altres que se celebraven aleshores a Badalona. No obstant això, la festivitat no va prendre la seva forma actual fins després de la Guerra Civil, quan es gesta la tradició de cremar el dimoni, i la festa de sant Anastasi que fins aleshores havia anat en detriment, va tornar a agafar embranzida, especialment a partir de 1979, amb l'arribada de la democràcia, quan es van convertir veritablement en unes festes de caràcter popular i cultural obertes a tota la ciutadania, de fet, esdevenint la festa major de Badalona, agafant el relleu a l'antiga i tradicional festa major de Badalona, que encara se celebra a l'agost.
Història Orígens Els orígens més remots de les festes són les celebracions en honor a sant Anastasi al segle XVII. El 6 de maig de 1672, a petició de la Confraria de Sant Anastasi, el bisbe de Barcelona va decretar que el seu dia fos festa preceptiva a la vila de Badalona a tots els efectes, amb l'obligació de fer descans laboral i assistir als actes religiosos. A causa de la confusió d'Anastasi de Lleida amb el sant homònim persa el bisbe va disposar el dia festiu el 22 de gener, i després el corregí establint-la el 9 de maig; no es traslladà fins a la data actual de l'11 de maig fins a la fi del segle XVIII. Amb l'eufòria popular, el primer any de celebració, el consistori va fer un gran dispendi en les festes i, a més, va acordar declarar a sant Anastasi copatró de Badalona, juntament amb la Mare de Déu d'Agost.
Les descripcions de les antigues festes han arribat a través dels escrits del Calaix de Sastre, al darrer quart del segle XVIII, obra del baró de Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada, qui passava temporades a Can Peixau, el casal que tenia als afores del nucli urbà de Badalona, a l'antic terme de Llefià. Aleshores Badalona era una petita vila costanera, amb un petit nucli urbà al voltant de l'església de Santa Maria i de la plaça Major, amb una població dedicada principalment a l'agricultura i la pesca, amb la presència d'uns pocs menestrals i professionals liberals, i que, en termes generals, no sobrepassà els 2.000 habitants fins al 1816. Maldà esmenta les festes de maig, referint-se a la conjunció de les festes de la Mare de Déu del Roser i a les de Sant Anastasi, com una de les més importants de la vila. Els actes eren molts similars entre unes festes i altres, Maldà explica que les de sant Anastasi constaven dels següents actes: preparatius a la parròquia, repic de campanes anunciant els vespres de vigília a la parròquia, la missa matinal, l'ofici solemne amb música, un bon àpat, el repic de campanes i vespres, la processó amb l'estendard del sant i el tabernacle seguits de les autoritats civils i eclesiàstiques i els confrares, els balls a la plaça, moment en què també es feia la rifa de la gran Coca de Sant Anastasi, després encara continuava la gresca en alguns indrets a la zona del camí ral i a baix a mar, la zona de l'arenal, on avui hi ha el barri del centre.
Davallada Amb el temps el fervor de les festes de Sant Anastasi va davallar. Després de la Guerra del Francès, Badalona estava canviant, iniciava el seu camí vers la industrialització i arribaven immigrants d'altres llocs de Catalunya, i el centre de la vila deixava d'ésser a l'antiga sagrera i es trasllada al Baix a Mar. En aquests moments neixen conflictes entre la Confraria de Sant Anastasi, que ara es mou a l'entorn dels gremis de teixidors i corders, el rector i la Junta d'Obra de la parròquia a l'hora de recollir les almoines a l'església i a les seves pretensions d'engrandir la capella del sant. Ran del miracle del carrer del Pinzell, els veïns atribuïen la seva supervivència a l'epidèmia de còlera de 1885 a la devoció a sant Anastasi, aquell mateix any l'Ajuntament va patrocinar les festes del sant, que es van fer en uns envelats al costat de la platja, però les festes no van tenir èxit, la nova societat industrial deixa de banda les antigues festes. El 1905 la processó ja no es feia i el dia de sant Anastasi ja no era festa laboral, a més en aquells anys mossèn Gaietà Soler va desmentir l'existència històrica del sant. No obstant això, la confraria i el gremi de corders van intentar mantenir-la amb els anys, però eren una ombra del que havia sigut.
Revifalla Després de la Guerra Civil, el maig de 1939, el Patronat de Sant Anastasi i les restes del gremi de corders volien tornar l'esplendor al dia de Sant Anastasi, i a més amb la voluntat de tenir alguna cosa a celebrar després de la desfeta de la guerra. Per fer-ho es va idear un nou acte, que tingué la col·laboració de personalitats locals com l'antic alcalde Josep Vergés de Vallmajor, l'historiador local Josep Maria Cuyàs, entre altres. Basant-se en uns escrits del baró de Maldà, la vigília de la Diada de Sant Anastasi, el 10 de maig de 1940, al descampat de les excavacions, davant de l'actual Museu de Badalona, van col·locar una figura de 4 metre que representava un dimoni, construït per Francesc de Paula Giró i Prat, i el qual van cremar; aquest acte que ha donat a la tradicional Cremada del Dimoni, acte central de les actuals festes. El nou acte va cridar l'atenció dels badalonins i va prosseguir amb gran èxit els anys següents.
Amb l'èxit renovat de les festes de sant Anastasi, l'Ajuntament franquista es va interessar a patrocinar aquelles festivitats de caràcter popular. En primer lloc les autoritats van fer acte de presència als actes religioses com l'ofici solemne i les processons, però no van intervenir en primera instància en l'acte més popular, que era la Cremada del Dimoni. Dels anys 50 fins als 80 les festes de maig van anar prenent rellevància amb l'aparició d'altres celebracions complementàries, com concursos de fotografia, jocs florals, etc. Alhora, en aquelles dècades la ciutat es transformà profundament, la població a augmentar progressivament fins a arribar el 1983 als 230.000 habitants ran de la gran immigració arribada d'arreu d'Espanya. Amb la millora econòmica el consistori va anomenar oficialment les festes amb el nom de "Ferias i Fiestas de Primavera y de San Anastasio", i es plantejaren com una alternativa a la Festa Major tradicional, que aleshores davallava perquè queia en època estival.
L'arribada de la democràcia el 1979, es van voler recobrar les festes com un element d'expressió cultural popular, les Festes de Maig van ser esperades amb gran expectació. La festa com avui es concep neix en aquest moment, obra de la Taula de Cultura, un organisme unitari vinculat a l'Assemblea Democràtica de Badalona, formada per intel·lectuals, treballadors i activistes de diversos àmbits de la cultura que havia funcionat durant la transició i que preparà acuradament les noves festes, deixant de banda l'oficialisme que havia volgut imposar l'Ajuntament franquista, que havien d'ésser obertes a tots els badalonins i mostrar els aspectes del patrimoni cultural, popular, tradicional i creatiu badaloní. Per fer-ho es van voler descentralitzar els actes, que van ser també de caràcter molt divers més enllà de la Cremada i els actes religiosos es van programar molts altres de nous, per fer partícips tots els barris de la ciutat i tots els ciutadans.
El pregó Cada any després del toc d'inici, una crida als ciutadans i ciutadanes que avisa fins a tres vegades que la festa està a punt de començar, un personatge il·lustre relacionat amb la ciutat és l'encarregat de llegir el pregó de les festes. Tot seguit, l'alcalde convida tots els ciutadans i ciutadanes a participar en les Festes de Maig.
Com que l'any 2020 les Festes van coincidir amb el confinament pel COVID-19 el pregó va ser virtual, i es va convertir en un reconeixement al col·lectiu sanitari.
El mocador El mocador és tot un símbol de les Festes de Maig a Badalona. La tradició del mocador es remunta a l'any 1999, quan per primer cop se'n va fer un que es va repartir gratuïtament per la ciutat. Des de l'any 2005 es ven al preu d'un euro, i se'l considera un mocador solidari, ja que s'elabora amb criteris de Comerç Just, arran d'un acord signat amb Intermón Oxfam. La tria del color del mocador de les Festes de Maig del 2015, blau, va rebre nombroses crítiques, ja que va coincidir amb el color corporatiu del partit que governava l'Ajuntament de Badalona.
Actes Nit de Sant Anastasi El dia 10 de maig se celebra la Nit de Sant Anastasi, el dia central de les Festes. S'hi celebren diversos actes de cultura popular i tradicional. La Nit acaba amb la Cremada del Dimoni. Actualment, aquest acte final de la Nit de Sant Anastasi és precedit pel Ball a Plaça, el Seguici de la Ciutat, la Tanda de Lluïment, l'Acte Sacramental, el Ball de l'Àliga, el Piromusical.
Ball a plaça, seguici i tanda de lluïment Abans de començar el Seguici, els integrants fan el Ball a Plaça, una tanda de lluïment a la plaça de la Vila. Els elements festius que formen el Seguici de la Ciutat són: Castellers de Badalona, Ball de Miquelets, Ball de Diables, dragolins Xarop, Pomada i Xeringueta; drac Fumera de Pavillard, Ball de Kapaoltis, Ball de Bufons del Foc, Ball de Bastons, Danses de Maig, gegants Jofre, Clementina i Quimet; gegants Senyor i Senyora Ventós, Dimonieta, gegantons Tasi i Mariona, gegants Anastasi i Maria, i l'Àliga.
El Seguici de la Ciutat és format per diversos balls, balls parlats, figures i entremesos de la cultura tradicional i popular catalana de Badalona. Al llarg del recorregut, que transcorre pels carrers Francesc Layret, carrer de la Mercè i la Rambla, els elements festius de la ciutat aniran ballant al so de la música. A mesura que els elements festius integrants del Seguici de la Ciutat vagin arribant a la Rambla, faran una tanda de lluïment davant del monument a Roca i Pi.
Acte sacramental L'acte sacramental és un ball parlat de tradició centenària en el qual es representa la lluita entre el Bé (Sant Anastasi) i el Mal (Diables, Llucifer i la Diablessa). Escenifica, finalment, el triomf del Bé i, per tant, la necessitat de cremar el Dimoni. L'Àliga ballarà una dansa amb la qual defineix les formes d'un cercle i d'una creu, que simbolitzen la unió de tots els ciutadans i ciutadanes, escenificant amb el seu ball el comiat simbòlic del Dimoni per part dels ciutadans.
Ball de l'Àliga L'Àliga, en representació de tota la ciutadania fa el seu ball majestuós acompanyat de la Banda Simfònica de Badalona, acceptant la invitació del pregoner. Llavors els Onze Trons avisen als badalonins l'inici de la festa. A través d'un diàleg en vers o ball parlat, els Miquelets de Badalona es converteixen en guàrdia d'honor de la corporació municipal durant les festes, i conviden a la ciutadania a anar a posar el mocador, un altre símbol de les Festes, a sant Anastasi. Un petit seguici format per l'Àliga, les autoritats, els Miquelets de Badalona, els Castellers de Badalona, l'Esbart Sant Jordi i la Capella de Ministrers de Sant Anastasi, pujarà pel carrer de Sant Anastasi fins a arribar a la capella del sant. L'alcalde donarà el mocador de les Festes als administradors per tal que l'entitat el lliuri als Castellers que, amb un pilar de quatre, el col·locaran al sant.
Cremada del Dimoni Article principal: Cremada del Dimoni L'acte central i més emblemàtic de les Festes de Maig és la Cremada del Dimoni, i el primer acte que s'hi celebra el dia 1 de maig és la plantada del Dimoni a la platja dels pescadors. Des del 1999 la imatge del dimoni es crea a partir del Premi de Disseny del Dimoni de Badalona, Crema'l tu!. Tradicionalment, el disseny del dimoni té un contingut al·legòric evocador d'aspectes de la realitat actual o històrica.
Mitjançant el concurs El Dimoni a l'escola, en el que hi participen els nens i nenes d'educació primària i dels centres d'educació especial de Badalona, els infants de la ciutat l'homenatgen, fent altres dimonis petits que són col·locats a la base del dimoni gran, amb la voluntat que es converteixin en cendres durant la Cremada. És tradició a Badalona que alguns nens i nenes aprofitin les Festes de Maig per anar a deixar el xumet al dimoni.
Pastisset de moniato
El pastisset de moniato és una espècie de panada menuda o casqueta que conté una pasta de moniato al seu interior. Són habituals i típics en molts pobles del País Valencià. A les comarques del nord i centre valencià, com que és un dolç típic de Nadal, sovint són anomenats pastissos de Nadal.
Característiques El moniato es cou i després es fa una pasta triturant-lo. Este puré, el qual serà el farcit, s'endolceix amb sucre o almívar i s'aromatitza amb llima i canyella. Normalment la pasta es fa el dia anterior perquè repose i els sabors s'accentuen més. La pasta externa es fa de diverses maneres, sent en alguns llocs un milfulls o, més comunament, una pasta feta de farina, oli i cassalla. Amb la pasta estirada es fan cercles i al mig s'hi afegeix la confitura de moniato, tancant-los fent forma de pastissets o mitja lluna. En acabat s'enfornen i es poden menjar freds o tebis.
Jaleo
El jaleo o ball de cavalls menorquí és una manifestació festiva tradicional de Menorca i present a totes les festes patronals de l'illa, a la qual cavalls engalanats i genets demostren la seva elegància i destresa al so de la música.
Les festes populars de Menorca són protagonitzades pels cavalls (adornats amb llaços, brodats i clavells multicolors) i genets, entre els quals hi ha els "caixers" (genet que representa un dels estaments principals de poder) i els cavallers (la resta). Tant els cavalls com els genets van convenientment engalanats i aconjuntats, sovint en colors sobris per a destacar els brodats i clavells dels cavalls. Els adornos de cavalls i genets varia segons el municipi. Es reviu cada any un ritual que neix a principis del segle XIV i és d'origen religiós. Els diferents caixers representen els estaments socials. Els més importants són el caixer senyor, caixer batlle i el caixer capellà, però se'n poden trobar més modernament i a certes viles d'altres que poden representar gent del poble, com el caixer fadrí, sa capellana, pagesos, artesans diversos, etc.
Els caixers es van arreplegant amb el "fabioler" al capdavant i una vegada reunits van sortint a la plaça del poble a celebrar el tradicional "jaleo". Els caixers fan botar els seus cavalls mentre sona la música típica d'aquest. La gent participa d'aquesta festa ajudant a botar el cavall i donant ànims als seus genets.
El jaleo s'acaba amb l'entrega de canyes i una cullereta de plata. La música que sona és diferent a la d'abans. Aquestes festes se celebren al llarg de tot l'estiu menorquí als diferents pobles de l'illa. Cada poble té les seves particularitats a l'hora de celebrar la festa.
Les primeres festes a celebrar-se són les de Sant Joan a Ciutadella i les darreres les de la Mare de Déu de Gràcia a Maó. Aquestes són totes a l'estiu, entre fi de juny i primers de setembre, però al gener hi ha la festa de Sant Antoni, patró de l'illa, que se celebra a tot arreu.
Fira de Santa Llúcia
La Fira de Santa Llúcia és una fira de productes d'artesania i elements típics de les festes de Nadal que se celebra des del 1786 a la Plaça de la Catedral de Barcelona. Es celebra al voltant de la festivitat de Santa Llúcia, que és el 13 de desembre. De la importància d'aquesta fira, ja en van deixar testimoni, entre moltes més, dues personalitats de la cultura catalana: l'aristòcrata Rafael Amat, conegut com el Baró de Maldà, i el folklorista Joan Amades. Cada any, més de dues-centes parades omplen el pla de la Seu i l'avinguda de la Catedral, amb una àmplia varietat de productes. La fira s'hi instal·la a final de novembre o principi de desembre -sempre abans del dia 13, Santa Llúcia- i s'hi manté durant els dies de Nadal.
Les parades s'agrupen en quatre sectors principals. El de pessebres i figures ofereix complements del paisatge per al pessebre, coves, figures, espelmes i decoració nadalenca. A la secció de verd i vegetació, s'hi troben arbres naturals o artificials, molsa, tions, suro, branques d'eucaliptus i similars. Al sector d'artesania hi ha tota mena de productes artesanals i complements, com ara roba, joieria, objectes de decoració i regal i molts més. Finalment, el sector musical posa a disposició del visitant simbombes, panderetes i més instruments de la tradició nadalenca.
Mentre dura la Fira de Santa Llúcia es pot gaudir d'espectacles i d'activitats relacionats també amb els costums de Nadal, com ara cursets organitzats per l'Associació de Pessebristes de Barcelona, un tió gegant, la cercavila de la tradicional Carassa de Nadal, ballades d'esbarts i actuacions musicals.
Nit de Reis
La Nit de(ls) Reis se celebra arreu dels Països Catalans i també a Espanya, part de l'Amèrica del Sud i a altres llocs, sobretot aquells indrets on hi ha immigració hispana, durant la nit del 5 de gener, vigília del Dia de Reis o Epifania. Es tracta d'una festa cristiana que té el seu origen amb el Naixement de Jesús a Betlem. Segons aquesta tradició, el nen Jesús va rebre la visita de tres savis que seguint l'estrella d'Orient li van regalar or, encens i mirra.
Celebracions Territoris de parla catalana Des de mitjan segle XX es realitzen les cavalcades modernes, en les que els reis fan acte de presència i passegen en carrosses davant del públic. Cada municipi organitza la seva pròpia cavalcada. Unes de les més antigues de Catalunya són les d'Igualada (1895) i Sant Vicenç dels Horts, així com la de Barcelona que segons diverses fonts data del 1855. Del País Valencià destaca la d'Alcoi, la més antiga del país que data del 1866. A Mallorca no va popularitzar-se la cavalcada fins a la dècada dels 40. A Perpinyà també s'hi fa cavalcada; a més a més el batlle realitza la cerimònia dels bons desitjos. Els dies previs o durant les cavalcades, fan acte de presència els ajudants dels reis o patges, que es reparteixen pels pobles; uns dels més coneguts són en Pep Fumera (Empordà), el Patge Gregori i el Patge Xiu-Xiu. Durant la cavalcada és freqüent que els més menuts cantin la cançó dels Tres Reis (que varia segons l'indret) i lliurin la carta directament als Reis o als Patges Reials; en aquestes cartes hi ha llista amb els regals que desitgen i amb declaracions de bones intencions i també confessions de malifetes.
Altres municipis de l'àmbit catalanoparlant reben els reis amb torxes, atxes, teies o falles; també amb fanalets. Es creu que aquesta pràctica respon als ritus mil·lenaris de purificació, i té el seu origen modern a partir dels segles XVIII i XIX. Actualment encara hi ha municipis que mantenen aquesta tradició com ara: La Riera de Gaià, Taradell, Vandellòs i Catí; més modernament també s'organitzen baixades de torxes en algunes pistes d'esquí.
Durant la nit, en algunes cases es deixa menjar als reis i als camells; aquest menjar pot consistir en herba, pa o aigua. També es deixen les sabates a la porta, a la finestra o al balcó de casa perquè els reis hi deixin presents.
Espanya i Hispanoamèrica A Espanya i a l'Amèrica Llatina les celebracions són similars a les dels territoris de parla catalana però presenten algunes variacions. A la majoria de llocs també són freqüents les cavalcades i el lliurament de la carta als reis per part dels més menuts. També és usual deixar menjar als reis i al seu seguici. A Espanya les primeres cavalcades daten de mitjan segle XIX, mentre que a la capital, Madrid, no n'hi va haver fins al 1953. A molts països de l'Amèrica Llatina com ara l'Argentina, Mèxic, la República Dominicana, Puerto Rico, Paraguai i l'Uruguai se celebra també la nit de reis de manera semblant a Espanya, és a dir, els reis deixen presents als infants. A diferència d'Espanya, on els nens entreguen les cartes als reis o patges, a l'Argentina dipositen la llista amb els regals desitjats dins de les sabates; a Puerto Rico els més menuts recorren els parcs de les ciutats prenent trossos de gespa i herba per a deixar-los sota del llit durant la nit i així poder alimentar els camells.
Al Perú la tradició de regalar joguines als nens ha caigut en desús. Actualment la celebració consisteix en la Baixada de Reis (Bajada de Reyes), durant la qual una família o comunitat realitza una festa mentre es desmunta el pessebre. Malgrat això, al Perú també s'hi realitzen cavalcades amb els Reis com a protagonistes. Sovint es considera que la celebració de la Nit de Reis, així com el dia, a l'Amèrica Llatina té el seu origen a Espanya. Als Estats Units, algunes comunitats hispanes també realitzen cavalcades, com per exemple a la ciutat de Nova York.
Lusofonia Al Brasil, durant el segle XVII i XVIII se celebraven romeries nocturnes. L'escriptor i cronista brasiler José de Alencar descriu en un text el declivi d'aquesta tradició; en la crònica explica que en aquell moment (1855) durant la nit de reis ja només es realitzen banquets que res tenen a veure amb les celebracions que feien els seus pares. Malgrat això, durant el segle XIX no varen desaparèixer totes les manifestacions de l'antiga festa i la gent encara sortia als carrers durant les nits. Actualment encara hi ha grups de joves i de persones de diferents edats que es vesteixen de pastors i pastores i canten i ballen al ritme de la música que toquen amb violes, violins, tambors, castanyoles, triangles i altres instruments de petita mida que són fàcils de transportar. Els grups de joves es desplacen pels carrers de les ciutats i es van aturant davant les cases perquè, després de cantar, els convidin a menjar i beure. En algunes regions també se sol·liciten regals als propietaris de les cases on es canta que posteriorment seran donats per a finalitats socials. A Portugal durant la nit del dia 5 al 6 se solien cantar les janeiras (del portuguès janeiro -gener-), unes cançons que cantaven mentre es desplaçaven pels carrers de la ciutat.
Altres indrets A Itàlia hi ha una llegenda apòcrifa que explica que els Reis d'Orient es van perdre anant cap a Betlem. Com que estaven perduts, una bruixa anomenada Befana els va ajudar a trobar el camí. Els Reis la van convidar a unir-se a ells; ella refusà l'oferiment però se'n va acabar penedint. Per això la tradició mana que cada nit de Reis la bruixa sobrevola amb la seva escombra els pobles i ciutats italians, per mirar si pot trobar Melcior, Gaspar i Baltasar; la bruixa també deixa regals als nens.
Aureli Capmany i Farrés
Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 26 de febrer de 1868 - 9 d'octubre de 1954) fou un destacat folklorista de formació autodidacta.
Biografia Aureli Pau Pere Capmany i Farrés fou fill de Pau Capmany i Cumellas, de Rubí, i de la seva esposa, Maria Farrés i Viñolas, de Barcelona. Casat amb Maria Farnés i Pagès, filla de Sebastià Farnés i Badó, foren pares de la també escriptora Maria Aurèlia Capmany. S'interessà vivament en l'estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.
Destacà també en la seva activitat de promotor cultural i fou un dels fundadors de l'Orfeó Català el 1891 i de l'Esbart de Dansaires el 1907. També dirigí l'Esbart Català de Dansaires el 1909. Per als seus estudis sobre espectacles tradicionals i danses de tota mena va comptar amb la col·laboració de Pauleta Pàmies.
Treballà a l'Arxiu Municipal de Barcelona i col·laborà en les seves publicacions. Fou el fundador i el primer director de la revista infantil En Patufet el 1904. Col·laborà en altres publicacions infantils, com La Rondalla del Dijous el 1909, La Mainada (1921-23) i Plançons el 1933, i també en les revistes D'Ací i d'Allà i Esplai.
Fons Part del seu fons personal es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El fons està compost per documentació generada i reunida per Aureli Capmany. D'una banda, fotografies de caràcter personal, com ara retrats de familiars i persones de l'entorn del folklorista que presenten un ambient íntim i proper. De l'altra, material aplegat fruit de l'activitat professional que desenvolupà com a folklorista. Són fotografies que il·lustren temes d'estudi de l'interès de Capmany, com la dansa i els balls populars. Es troben retrats de músics, cantants, persones del món de la cultura i tipus populars. Així mateix, el fons conté fotografies de la ciutat que mostren la vida quotidiana i vistes d'edificis religiosos de poblacions catalanes.
Així mateix, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva part del fons personal d'Aureli Capmany que inclou documents vinculats al folklore, dibuixos i altres documents de temàtica variada.
Pemi Fortuny i Soler
Josep Maria Fortuny i Soler, més conegut com a Pemi Fortuny, (El Vendrell, 16 de setembre de 1965) és un músic i activista social català. És conegut principalment per haver estat durant vint anys el cantant de Lax'n'Busto.
Biografia Pemi Fortuny va néixer el 1965 al Vendrell, a la comarca del Baix Penedès. L'any 1986, juntament amb Pemi Rovirosa, Cristian Montenegro, Jimmy Piñol i Jesus Rovira formaria el grup Lax'n'Busto, que debutaria el 30 d'agost d'aquell any a Albinyana.
Fortuny va passar vint anys a Lax'n'Busto, on era el cantant del grup. En el transcurs d'aquest temps, Lax'n'Busto va editar tres discos, amb cançons com Mai diguis mai a un mai, La meva terra és el mar, Llença't, Emiliano Zapata, Més que la meva sang, Miami Beach, Amb tu, Trepitja fort o Toca'm els ous Maria. El 20 d'octubre de 2006, en el concert que tancava la gira dels 20 anys del grup del Vendrell, a la sala Mirona de Salt, Pemi Fortuny va anunciar que deixava Lax'n'Busto per realitzar projectes humanitaris. El seu substitut a Lax'n'Busto fou Salva Racero.
Apartada la música, a partir del 2006 Fortuny va dedicar-se, juntament amb la seva parella, a diversos projectes humanitaris, primer gràcies a ajudes estatals, com una ONG, i després promocionant el comerç internacional, finançant projectes controlats per ells mateixos. Així, l'ex-cantant ha realitzat projectes com un estudi sobre el funcionament del govern de Costa Rica (juntament amb la Universitat de Barcelona), la creació d'una ràdio a Sierra Leone, o fent camps de futbol a Libèria.
L'any 2015 Fortuny va tornar a pujar als escenaris per cantar a l'edició d'aquell any del Canet Rock, formant part de la Banda Impossible, juntament amb altres músics del panoramà artístic català com ara Lluís Gavaldà (Els Pets), Jofre Bardagí (Glaucs), Natxo Tarrés (Gossos), Quim Mandado (Sangtraït) o Cris Juanico (Ja t'ho diré). Paral·lelament, Fortuny també va participar en la cançó Junts anirem més lluny, versió del Viatge a Itaca de Lluís Llach, adaptada per Joan Reig (Els Pets), Pemi Rovirosa i Jimmy Piñol (Lax'n'Busto) per la campanya electoral de Junts pel Sí a les eleccions del Parlament de 2015.
Nit literària de Santa Llúcia
La Nit de Santa Llúcia o Festa de les Lletres Catalanes és considerada la vetllada literària més important en llengua catalana.
Història Els orígens es remunten a 1951, quan Josep M. Cruzet, editor i fundador de la Llibreria Catalònia, va decidir posar en marxa un certamen literari que anés més enllà dels dos únics premis que es lliuraven en aquella època: el Nadal i el Ciudad de Barcelona, tots dos destinats a obres escrites en castellà.
Amb la celebració de la Nit de Santa Llúcia, es volia recuperar l'esperit de les nits literàries que van celebrar-se en l'època de la Generalitat republicana i que anaven més enllà d'una festa estrictament literària, per convertir-se en punt de reunió i on es compartien aspiracions i projectes de promoció de la llengua i la cultura catalanes. El nom li ve donat per la data del 13 de desembre -festivitat de Santa Llúcia-, en la qual també s'havia adjudicat, anys abans, el premi Crexells, el primer guardó contemporani de novel·la catalana instituït en memòria de Joan Crexells, un dels membres més destacats de l'Ateneu Barcelonès que, casualment, va morir la nit de Santa Llúcia de 1926.
En la primera edició, el 13 de desembre de 1951, celebrada en la més profunda clandestinitat a l'interior de la llibreria Catalònia de Barcelona, només es va lliurar un premi, el Joanot Martorell, que va recaure en Josep Pla. Deu anys després, Òmnium Cultural, entitat que s'acabava de fundar, va fer-se càrrec de l'organització de l'esdeveniment, que va anar creixent en nombre d'obres presentades, en assistents a la nit i en premis a repartir. El 1970 la vetllada no va celebrar-se, en solidaritat amb els intel·lectuals tancats a Montserrat que protestaven pel judici de Burgos, però els guardons van lliurar-se de manera individualitzada als escriptors.
La 25a edició -la primera després de la mort de Franco-, del desembre de 1975, es va portar a terme al Palau Nacional a Montjuïc, Barcelona, davant de més de 4.000 assistents i sota una estreta vigilància governativa que no va impedir, però, la celebració de l'esdeveniment. Per commemorar aquella data, i coincidint amb el 50è aniversari, l'any 2000 va repetir-se la celebració al Palau de Montjuïc.
El 2002, el restaurant La Masia de Sant Cugat del Vallès va acollir la Nit, amb Jordi Porta com a nou president d'Òmnium Cultural i amb la presència destacada d'Eliseu Climent i Antoni Mir, responsables de les dues entitats germanes d'Òmnium al País Valencià i a les Illes Balears: Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, respectivament. El 2003, la Nit es va celebrar a Granollers, el 2004 a Badalona, el 2005 a la Seu d'Urgell, el 2006 a Girona i el 2007 a Reus. El 2008, els premis van tornar a Barcelona i es va aprofitar el ressò de la ciutat per canviar el format de l'acte. Així, els premis van lliurar-se en el transcurs d'una gala-espectacle retransmesa en directe per TV3 des de l'auditori del Centre de Congressos de Catalunya. Aquest format es va repetir el 2009 a l'auditori del Centre Cultural de Terrassa i, des d'aleshores, a l'Àtrium de Viladecans (2010), a l'Auditori de Barcelona (2011), al Teatre Tarragona (2012), al Kursal de Manresa (2013), al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (2014) i al pavelló firal de Tortosa (2015). Posteriorment va tenir lloc al Poliesportiu Municipal del Gornal de l'Hospitalet de Llobregat (2016), a Nou Barris de Barcelona (2017) i a la Fira Sabadell (2018).
Teresa Goday
Teresa Goday és un personatge de ficció de la novel·la Mirall trencat de Mercè Rodoreda, la qual fou publicada l'any 1974.
El personatge dins del context de l'obra Teresa Goday, nascuda a Barcelona vers el 1875, és filla d'una peixatera del Mercat de la Boqueria i la protagonista una trajectòria ascendent a través de la seua bellesa espectacular i de l'alçaprem que li suposen els matrimonis successius. Tingué un fill amb Miquel Masdéu i es casà en primeres núpcies amb Nicolau Rovira, home gran que havia fet una gran fortuna jugant a la borsa i que li proporciona el fet d'ésser presentada en societat i l'accés als cercles distingits de la ciutat. Revengué un gran fermall que ell li regalà, un cop casats, després de fer veure que l'havia perdut, cosa que provocà que ell n'hi comprés un altre: destinà els diners a l'educació de Jesús, el fill de Masdéu, a qui apadrinà en un gran bateig.
Quedà vídua aviat i es casà en segones núpcies amb el diplomàtic i terratinent Salvador Valldaura, un home de la seua edat, atractiu, educat i immesament ric. La cerimònia se celebrà a Santa Maria del Mar i passaren la lluna de mel en una finca de Vilafranca. Quan ell sabé que a ella no li agradava anar a París, on estava destinat, li féu construir, com a casa familiar, una gran torre a Sant Gervasi, on fou acollit Jesús Masdéu, que es dedicava a pintar tapissos. Tingueren una filla, a la qual posaren Sofia, que era el nom de la mare d'ell; la casaren amb Eladi Farriols, a qui, com que no volia estudiar, el seu pare associà amb una primera firma del tèxtil. Tingueren dos fills: primer Ramon i, tres anys després, Jaume. Eladi s'enamorà de la cupletista Pilar Segura, el nom artístic de la qual era Lady Godiva: tingueren una filla, Maria, que fou acollida a la torre com a parenta llunyana. Ramon i Maria s'enamoraren; quan saberen que eren germans, ell marxà de casa i ella se suïcidà. Ja en plena Segona República Espanyola, després de tres setmanes en què no li deixaven menjar res, morí.
Anàlisi del personatge Teresa, d'origen humil, aprofita totes les oportunitats i riqueses que el matrimoni amb Nicolau Rovira i després amb Salvador Valldaura li han proporcionat. Al llarg de la novel·la es fa referència a la seva vessant més hedonista: joies abundants, vi i dolços. Bru-Domínguez argumenta que Teresa és presentada com una femme fatale ja des del primer capítol, on utilitza la seva bellesa i encant per accedir a espais masculins i obtenir dels homes riquesa i estatus o plaer. És significatiu l'episodi on Teresa ven, en secret, el fermall que Nicolau li regala per obtenir diners pel seu fill Jesús. En clau simbòlica, Teresa moltes vegades apareix a Mirall trencat acompanyada de motius foscos com ombres associats al cànon de la femme fatale. Un exemple d'aquesta imatgeria el trobem al ball de carnaval: per una banda, Teresa duu una màscara; per l'altra, porta amb un ventall amb una poma pintada, símbol del pecat original i la seducció decadent.
Totes les relacions entre mares i filles a Mirall trencat són complicades, i la de Teresa i Sofia no n'és una excepció. En paraules de Marina Porras, "Teresa és una dona bona, però com que la força de viure sense trair-se li consumeix tota l'energia, quan té una filla no es pot donar incondicionalment a ella com dictaria l'instint maternal". Sofia creix a l'ombra de la seva mare, estimada i respectada per tothom. Eladi Farriols, futur marit de Sofia, pensa "De vegades d'una mare espaterrant en surt una filla descolorida".
Crítics literaris han llegit en el personatge de Teresa l'encarnació dels ideals modernistes de feminitat. Al llarg de l'obra el personatge apareix associat a les flors, la roba, teles, artesania i, sobretot, les joies. El primer capítol de la novel·la, anomenat "Una joia de valor" fa referència alhora a Teresa com a joia simbòlica, descrita com una "perla" per Nicolau, i al fermall. Quan Teresa decora la casa després de la mort del primer marit, ho fa seguint els cànons opulents modernistes. Per altra banda, però, aquesta relació no és del tot clara ja que Teresa és presentada com una bellesa natural i canònica més pròpia de la iconografia clàssica.
Àliga de Barcelona
L'Àliga de Barcelona és un element del bestiari popular català de la ciutat de Barcelona, al Barcelonès, on forma part del Seguici Popular de la Ciutat de Barcelona junt a altres elements com la Mulassa, el Lleó, el Drac o la Víbria. És junt amb els Gegants de Barcelona Ciutat el màxim representant protocol·lari de la ciutat de Barcelona. Quan no surt, es pot visitar al Palau de la Virreina, on és exposada permanentment. Alguns pensen que l'àliga simbolitza l'evangelista sant Joan, que d'ençà de l'edat mitjana s'ha representat iconogràficament amb aquest ocell.
Història L'Àliga de Barcelona està documentada des del segle xiv, i va viure la seva època més esplendorosa al segle XVI i al segle XVII, quan era responsabilitat del Consell Municipal i, per aquest motiu, s'havia de presentar a qualsevol cerimònia, festa oficial o acte on assistís qualsevol del membre del Consell en representació de la ciutat. També tenia el privilegi de poder ballar dins d'esglésies i a la processó de Corpus tenia el dret de desfilar just davant de la Custòdia.
La figura va tenir gran popularitat durant els primers segles d'activitat fins al XVIII. A partir de llavors, amb el Decret de Nova Planta (1716) i les prohibicions de 1771 minvaren els seus privilegis i simbolismes fins a arribar a la seva darrera referència l'any 1807 per les festes de canonització de sant Josep Oriol.
A l'agost de 1989, l'Àliga de Barcelona és recuperada com a element del Projecte de Recuperació de la Imatgeria Festiva de la Ciutat Vella sota responsabilitat de l'Associació de Festes de la Plaça Nova; aquesta va ser feta per Manel Caserras i Boix. Se'n va responsabilitzar l'Associació de Festes de la Plaça Nova i es va presentar aquell mateix any a l'agost, per les festes de Sant Roc de la Plaça Nova.
Des del 1993 forma part del Seguici Popular de Barcelona, i encara avui encapçala el bestiari, al costat del Lleó de la ciutat. El 1998, l'Associació de Festes de la Plaça Nova va cedir oficialment la peça a la ciutat i des de llavors torna a ser considerada entremès municipal. Té un protocol propi i representa Barcelona quan li ho requereixen. L'Àliga gaudeix d'un lloc privilegiat en el calendari festiu de la ciutat, sobretot per la Mercè i Santa Eulàlia. Tanmateix, l'Àliga de Barcelona que existeix avui la va construir l'artista imatger Xavier Jansana i Font el 1999.
La música que acompanya l'Àliga El Ball de l'Àliga, Ball per a ballar la aliga per xirimies" o "Ball per a ballar l'Àliga de Barcelona" és una composició en forma de dansa, que el document anomena "mantuano" fent referència a una melodia de baix molt popular des del renaixement i utilitzada en aquesta composició. És una partitura de dos seccions: una lenta de ritme binari simple (4x4) i una altra ràpida de ritme complex binari amb sensació ternària (6x4), a quatre veus i pensada per ser interpretada amb instruments de vent o fusta xeremia, continguda en un manuscrit de l'any 1756 que es conserva a l'Arxiu de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona (APSMP). Malgrat la datació del document sembla que la música del Ball de l'Àliga podria ser molt més antiga. Aquesta composició musical té grans semblances amb el ball de l'àliga de la Patum de Berga.
Ovella cartera
L'ovella cartera és una raça d'ovella autòctona de les serres del Maestrat al País Valencià. S'estén pel Maestrat i per les serres de Terol.
La raça Cartera és un exemple de nucli oví autòcton conservat en el seu particular entorn ecològic. Pertany al conjunt de races de llana entrefina, és la clàssica expressió d'una raça geogràfica o raça població que es manté amb certa superioritat sobre les altres dins del medi en què viu, sense més directrius de cria que l'afició i preferència dels seus criadors, per als quals, dins de la seua experiència, és la de major rendibilitat. A aquesta definició s'hauria d'afegir que és una raça estacional, que suporta els rigors de la muntanya i la bonança de la vall o plana de la costa mediterrània.
Descripció És una ovella blanca, d'aspecte amerinat i amb major corpulència i compacitat que les explotades a la zona. Amb l'edat va perdent llana i ofereix un aspecte més proper a la raça rasa aragonesa. En realitat, es tracta d'una raça obtinguda mitjançant l'encreuament realitzat, a mitjans del segle XX, de marrans merins sobre ovelles de raça rasa aragonesa, el creuament no va arribar a l'absorció, sinó que els mestissos es van barrejar entre si i van donar lloc a un animal blanc, de major producció càrnia i de velló més extens i dens, de fibra més fina i ondulada, que a més de suposar un major pes de llana, es defensa millor dels rigors hivernals de les serres del Maestrat.
Explotació La raça cartera està adscrita al model d'explotació extensiu. Pasta sempre que les condicions atmosfèriques no ho impedeixen i aprofita al màxim els recursos naturals i els residus agrícoles. La transhumància ha estat sempre un bon recurs per a la raça cartera, encara que hui està en franca regressió tot i que encara hi ha ramats que la practiquen, baixant a l'hivern cap a l'horta de Tarragona, València i Castelló o aprofitant pastures baixes de terres properes. La raça cartera és una raça de doble aptitud carn-llana, encara que només se li presta atenció a la producció de carn perquè el valor de la llana actualment està molt devaluat. La importància de la llana la mantenen el bestiar que a l'hivern romanen en la serra, principalment per suportar millor els rigors de l'hivern.
Artista faller
L'artista faller és l'ofici que s'encarrega de la creació de les Falles. És un professional amb un conjunt d'habilitats les quals fan possible la producció de les obres d'art efímeres i satíriques que es planten cada any a moltes localitats del País Valencià i més enlà dins de la celebració de la festa coneguda com les Falles. Entre aquestes destreses s'inclouen l'escultura, la pintura, l'arquitectura, la fusteria i el domini de tècniques artesanals com la manipulació del cartró pedra, la cera o el suro blanc.
Habitualment disposen d'un espai conegut com obrador o taller faller on durant tot l'any desenvolupen els ninots, remats i grans volums que formen la Falla i que es veuran al carrer en Març. A més de la part purament artesanal moltes d'aquestes instal·lacions disposen d'estudis on l'artista pensa i dissenya donant com a resultat l'esbós de la Falla, primera aproximació del que després evolucionarà i es definirà amb major detall al llarg de l'exercici.
A més de dedicar-se a la realització de cadafals fallers, l'artista faller també rep encàrrecs per fer decorats per a pel·lícules, fires i parcs d'atraccions, aparadors comercials, escenografies teatrals i treballs artístics diversos.
Granja J. Viader
La Granja J. Viader és una obra de Barcelona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció Establiment que ocupa tota la superfície de la planta baixa de l'edifici situat entre mitgeres al carrer Xuclà. A l'exterior s'hi situen dues obertures centrals i dos petits aparadors al lateral. La de la l'esquerre que s'utilitza com a porta principal d'accés, té un moble aparador arran de façana. En canvi, l'altra obertura habitualment no s'utilitza i funciona com si fos un aparador, disposa d'una porta central flanquejada per dos vidres tots decorats en conjunt. A la part superior amb un vidre a la zona alta hi ha el nom de l'establiment gravat a l'àcid. A la façana, al mateix nivell que el forjat es disposa d'una cornisa contínua que ocupa tota l'amplada de la façana. Sota la cornisa s'inscriu en una llarga tarja contínua el nom de l'establiment i el lloc de procedència en grans caràcters en relleu.
A l'interior conserva la barra expositora i les taules de marbre amb potes de ferro de fosa originals. Als murs hi ha un arrambador format per quarterons rectangulars de color marró amb els angles rombes. El paviment és de mosaic hidràulic format per un model geomètric. Història La història de la granja comença el 1870 al mateix lloc on hi ha ara l'establiment en un moment en el qual la ciutat s'anava obrint cap als barris fora de les muralles i s'introdueix un ús de la llet més ampli i també en adults. Cap el 1895, la mestressa de la botiga, Rafaela Coma, contracta a Marc Viader Bas, procedent de Cardedeu. Anys més tard, el 1904 es fa càrrec del negoci primer com a llogater i després com a propietari registrant-lo amb el nom de Granja M. Viader. La llet que comercialitzaven procedia del camp i al final passa a obrir la seva pròpia granja i a elaborar altres productes làctics com la nata muntada, la mantega, el mató els flams, la crema, etc. Després de viatjar i veure altres granges per territoris europeus funda l'empresa Letona S. A. Comença, per primera vegada a Espanya a tractar la llet amb els processos de pasteurització i d'esterilització i l'embotella per distribuir-la. Finalment, el 1970 es posa en venda l'empresa Letona, tot i que la granja del carrer Xuclà continua sent regentada per la família Viader.
Ratafia catalana
La ratafia catalana és un licor artesanal elaborat tradicionalment a les comarques de Catalunya, macerant nous verdes en aiguardent i que, per aromatitzar-ho, s'afegeixen a la maceració herbes i/o plantes que es recullen fresques la matinada del dia 24 de juny, festa de Sant Joan, als camps del voltant de qui l'elabora. La ratafia catalana té el distintiu reconegut Denominació d'Origen (DO) en el marc de la Unió Europea.
El Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya té classificat el licor anomenat ratafia catalana dins de les "Indicacions geogràfiques de begudes espirituoses" com beguda espirituosa produïda en tot el territori de Catalunya.
Recepta Ingredients Alcohol etílic de 95º Nous verdes Aigua Pell de llimona i de taronja Herbes aromàtiques
A cada recepta de ratafia hi ha les herbes i altres plantes que donen el gust particular que es vulgui, sense que hi hagi un gust dominant. Com a exemples: llorer, camamilla, alfàbrega, fonoll, clavells, orenga, figues... Hi ha receptes amb poques herbes o espècies i altres amb més de setanta.
La recepta més antiga que es coneix data de 1842 i prové de la comarca de La Selva. Tot i això, la ratafia a Catalunya té uns orígens molt anteriors. També hi ha ratafies que, sense deixar de ser catalanes, porten ingredients que són d'origen foraster: canyella, nou moscada, xeliàndria... Hi ha moltes varietats de ratafies en gran part per les herbes que a cada zona es poden recollir. Cada artesà té la seva recepta i fa les seves ratafies personals.
Els ingredients, en la proporció necessària per produir la quantitat que es vulgui, es posen a macerar en un contenidor, que pot ser de vidre o de ceràmica i es deixa a l'exterior permanentment durant 40 dies. Se'n diu "a sol i serena". Cada pocs dies es xinxolla el contenidor, si es pot; si el contenidor és molt gros, es remou el contingut amb un pal. Cada comarca i cada elaborador determina si la maceració ha de durar 40 dies o uns altres dies i si ha d'estar moltes hores al sol o menys hores.
Al final de la maceració es treuen i rebutgen els sòlids, per decantació, i per suavitzar-ne el gust aspre, s'hi posa xarop. La gradació d'alcohol no supera habitualment els 30º i s'aconsegueix amb l'addició d'aigua. Tradicionalment es feia amb aigua de pluja però actualment l'aigua mineral envasada és molt correcte. Per afinar el sabor de la ratafia es posa en botes de fusta de roure i es deixa envellir uns anys.
Història Els alcohols s'obtenen per destil·lació de vegetals fermentats (fruites com el raïm, les cireres, etc. i cereals com la malta o tubèrculs com les patates) i l'origen de l'alcohol data de quan la cultura àrab era en gran expansió i mitjançant la tècnica de la destil·lació s'obtenien productes cosmètics. La paraula "alcohol" és d'origen àrab i del segle xiii hi ha referència a Arnau de Vilanova i Ramon Llull que varen contribuir a l'estudi de la destil·lació i els productes resultants aplicats a la medicina. La recepta més antiga que es coneix a Catalunya data de 1842 i prové de la comarca de La Selva. Tot i això la ratafia a Catalunya té uns orígens de temps anteriors. Els alcohols utilitzats tradicionalment s'obtenen per destil·lació de brisa de raïm.
El nom és originari del crioll de les Antilles franceses, prové probablement d'un brindis al concloure un acord amb la locució llatina rata fiat (la cosa, el pacte es ratifiqui) i per metonímia la fórmula llatina va donar el seu nom a la beguda que acompanyava l'esdeveniment. A Catalunya hi ha empreses que comercialitzen ratafies de qualitat reconeguda. Cada any es convoquen fires que cada any a Besalú, Santa Coloma de Farners, Igualada, Centelles, etc. A d'altres països on hi ha nogueres es fa licor amb nous i se'n comercialitzen al mercat de consum. A Itàlia, del licor fet amb la maceració de nous, en diuen nocino.
Mosaic de Teseu i Ariadna
El mosaic de Teseu i Ariadna és un mosaic del segle III o IV es va trobar l'any 1877. Al descobrir-se se'l va anomenar Apol·lo i la Nimfa.
El primer intent d'extracció del mosaic va ser portar a terme per persones inexpertes, fet que va malmetre'n algunes parts. L'any 1930 es produeix una temptativa de compra del mosaic que és denunciada per Carles Rahola. Finalment el 15 de juliol de 1930 es ven el mosaic al Museu Arqueològic de Barcelona. L'ingrés al museu de Barcelona mai va fer-se realitat i el mes d'Octubre de 1941 el mosaic va instal·lar-se al Museu de Galligants, actual Museu Arqueològic de Catalunya, en seu a Girona.
Pel que fa a la datació del mosaic hi ha diverses teories: Balil mitjançant les semblances amb els altres dos paviments majors, datà el mosaic a mitjans s. III d.C. En canvi, Blázquez i altres el daten en el segle IV.
El mosaic de Teseu i Ariadna està situat al centre d'una composició geomètrica, tal com passa al mosaic de Bel·lerofont i la Quimera. També hi ha altres vincles amb els altres mosaics de Can Pau Birol com el Mosaic de Bel·lerofont i la Quimera i el Mosaic del Circ. Els rostres de Teseu i Ariadna són similars als dels aurigues del mosaic del circ, per tant, són fets per un mateix taller. Sobre un fons neutre hi ha dues figures mitològiques, sovint interpretades com a Teseu i Ariadna. Els personatges apareixen recolzats sobre un element rectangular que ha tingut diverses interpretacions: un pedestal o cipus, un pou, una columna o bé una pilastra cilíndrica.
La figura masculina apareix nua, només porta una clàmide a l'esquena i porta un atribut a la mà que també ha rebut diverses interpretacions: un bucrani, una troca o un objecte esfèric. El personatge femení, apareix vestit i no porta cap atribut, fet que dificulta la seva identificació. La primera interpretació iconogràfica, interpreta l'escena com una conversa entre Apol·lo i una nimfa. Hi ha una segona interpretació que recull que es tractava de Perseu i Andròmeda però el mateix autor va desmentir-ho en altres estudis posteriors.
Posteriorment, s'ha identificat l'obra com una escena de Teseu i Ariadna. A la part superior del mosaic hi ha dos elements idèntics identificats com a finestres o acrònims del propietari o el taller.
L'elecció d'un tema mitològic per la decoració d'una vil·la romana luxosa rau en el gust que tenia l'alta societat romana pels temes pagans.
Esbart dansaire
En cultura popular, un esbart dansaire és un grup o associació de persones que es dedica a la recuperació, el manteniment i la difusió de la dansa tradicional popular, i més generalment les tradicions folklòriques, de Catalunya i dels Països Catalans.
L'activitat més visible d'un esbart dansaire és la preparació i execució de danses populars catalanes, però sovint les activitats dels esbarts ultrapassen aquest marc estret, ja que també poden incloure tasques d'investigació, recuperació, compilació i conservació de la dansa, així com de la seva divulgació. Això es manifesta en diverses actuacions que no tenen per què limitar-se a les mostres de dansa: festivals, cursets, llibres, revistes, conferències, publicacions, etc.
Història Els orígens L'adopció del terme esbart es deu indirectament al poeta mossèn Jacint Verdaguer. Un grup de literats de la ciutat de Vic, amics dels costums tradicionals i de les velles coses, instaurà el 1867 unes reunions que tenien lloc a la font del Desmai, a Folgueroles. En aquelles reunions eren comentades les manifestacions literàries i artístiques de la Catalunya renaixent. Per iniciativa de Verdaguer aquell cenacle fou batejat amb el nom d'Esbart de Vic.
A mitjans de l'any 1901, entre els components del selecte esbart, s'inicià la idea de recollir i estudiar els balls tradicionals per a fer-los reviure o propagar-los i amb intenció de foragitar certes danses modernes, forasteres i de mal gust. A tal fi fou constituït un grup dins la societat Catalunya Vella amb el nom Esbart de Dansaires de Vic, que realitzà els primers treballs de restauració de la dansa popular catalana.
La sessió inaugural d'aquest esbart fou a primers de juliol del 1902 al Teatre Principal de Vic. Van interpretar el Ball pla d'Olot, el Ball del Ciri, l'Hereu Riera, un contrapàs, l'Esquerrana i un ball de cintes. Les principals autoritats vigatanes, entre les quals hi havia Lluís B. Nadal, Eduard Subirà i el Dr. Frederic Casimiro, van donar suport a la recerca de balls populars i a l'esbart de Vic també es recolliren la Bolangera, el Ballet, la Dansa de Castellterçol i el ballet Cerdà, entre d'altres.
La proposta va arribar a Barcelona, on un grup de joves folkloristes integrats en entitats com el Foment de la Sardana o l'Associació de Lectura Catalana van decidir continuar la tasca de convertir les velles danses catalanes en una eina d'educació nacional, més sentimental que política. No van trigar a néixer els primers esbarts. Així, el 1908 va aparèixer l'Esbart Dansaire de l'Associació de Lectura, el primer esbart de la capital catalana, creat per Aureli Capmany. Al cap de poc temps, Rafel Tudó i els germans Mas, escindint-se, van crear l'Esbart Català de Dansaires. La desaparició de l'Associació de Lectura va acabar amb la curta vida de l'esbart creat per Capmany, que juntament amb Joan Rigall van fundar l'Esbart Folklore de Catalunya. La finalitat de tots aquests esbarts era recuperar i difondre la dansa popular. Aviat, Felip Blasco, Joan Amades, Joan Rigall o Leandre Perecaula van madurar la idea i la van transportar a diferents punts del Principat. Aquest primers esbarts es dediquen a recuperar i difondre la dansa popular.
Guerra civil i postguerra En temps de la guerra civil espanyola l'activitat dels esbarts no es va aturar i es duien a terme ballades en suport als que lluitaven al front o a la rereguarda. No obstant, el nombre d'esbarts va anar disminuint amb el pas del temps, passant d'una vuitantena l'any 1936 a només una desena el 1939. En plena repressió franquista, l'activitat dels esbarts es veu molt limitada. En aquells moments els esbarts tenien molt poques opcions: passar a ser una secció d'un centre parroquial, convertir-se en un grup de Coros y danzas, integrar-se al sindicat Educación y descanso o desaparèixer.
El naixement de l'Esbart Verdaguer l'any 1945 va ser un marcat caràcter de resistència política de caire nacionalista. Josep Benet, activista polític, s'adonà que a través de grups de ballet com els esbarts es podia donar al poble català un senyal d'identitat. Amb el lema "Si no ens deixen parlar en català, ballarem en català" i sota la batuta d'un dels seus fundadors, el coreògraf autodidacte Manuel Cubeles, es decideix prendre la línia d'enaltir la dansa catalana: adaptar les danses populars, estilitzar-les i fer-ne espectacles conservant tota l'essència i catalanitat de les coreografies originals.
L'Esbart Verdaguer i l'entitat que van crear, l'Obra del Ballet Popular, van configurar-se com a alternativa política i cultural a les intencions monopolitzadores que el règim franquista pretenia imposar mitjançant els grups de "Coros y danzas". Es va estendre l'acció del recull de danses i entremesos tradicionals a totes les terres de parla catalana per reforçar la imatge d'unitat dels països catalans, i sempre que va ser possible van utilitzar la llengua catalana als escrits públics. Ben aviat molts esbarts van imitar el model i van començar a atraure gent pel seu signe catalanista. Per aquest motiu era habitual la presència de policia en actuacions dels esbarts.
L'arribada de Salvador Mel·lo al capdavant de l'Esbart Verdaguer l'any 1953 va accentuar la línia d'elevar la dansa dels esbarts a un nivell superior, i comença a sonar el projecte de la creació del Ballet Nacional Català. Al seu temps, l'Esbart Català de Dansaires va mantenir la seva tasca de recerca, tot prioritzant l'autenticitat per davant de l'espectacularitat. Això va fer aparèixer una dualitat entre partidaris de la recerca del rigor històric i partidaris de la producció de grans espectacles. Des de llavors, tots els esbarts s'han posicionat al llarg de l'eix generat per aquesta dualitat. Més enllà del rerefons polític i estils coreogràfics, la tasca dels esbarts va ser molt important en un moment de mancances culturals i de forts corrents d'immigració com a element de cohesió i participació popular. Els esbarts que van decidir convertir-se en grups de Coros y danzas es van dedicar a tasques de recerca, conservació i divulgació del patrimoni. Al tardofranquisme progressivament aquests grups van anar recuperant el seu nom original.
Finals de segle XX Durant els últims anys de dictadura i la transició alguns dels activites que havien exercit de mecenes van anar prenent partit en altres iniciatives fora del món dels esbarts. Tot i això, la restauració de la Generalitat de Catalunya va fer creure a molts dansaires i exdansaires que el somni del Ballet Nacional Català encara era possible i que es podia fer realitat amb l'arribada de la democràcia. Amb aquesta finalitat, Robert de Lanuza encapçala una delegació de persones vinculades al món dels esbarts que es dirigeixen al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb un dossier que recollia el més significatiu dels últims 30 anys de dansa, amb la voluntat clara d'impulsar definitivament el projecte. La resposta va ser negativa, i la proposta del Ballet Nacional Català es va veure reduït a la destinació d'uns recursos simbòlics al món dels esbarts.
A partir de la dècada dels 80 i seguint l'estela del Verdaguer, la feina de coreògrafs com Albert Sans, Joan Serra, Eduard Ventura, Leo Quintana, Joan Cruells, Lluís Calduch, David Martínez o Joan Manel Miquel es tradueix en un bon nombre d'espectacles i un creixement dels esbarts que dirigeixen. La seva obra demostra que el ballet català pot seguir viu sense un Ballet Nacional, amb més entusiasme i esforç que no pas suport i estabilitat institucional.
Fèlix o Llibre de meravelles
Llibre de meravelles és un llibre de l'autor mallorquí en llengua catalana Ramon Llull, escrit a París entre 1287 i el 1289. És una obra doctrinal que combina la narració i el diàleg entre mestre i deixeble, com era freqüent en la didàctica de l'edat mitjana, arrelada en models neoplatònics de discurs.
Al llarg dels deu apartats de l'obra, el protagonista, Fèlix, que és presentat simbòlicament com si fos el fill de Llull, viatja pel món descobrint la distància entre l'ordre diví de la creació i l'actitud que en realitat tenen els humans. Alhora, però, coneix ermitans i filòsofs que el fan entrar en contacte amb totes les branques del saber del segle xiii, des de Déu i l'infern fins a la natura, tot descrivint la cosmovisió de Ramon Llull. Alhora que d'altres exploren la filosofia natural, la moral destinada a la cort i l'especificitat de la persona com ésser que participa tant de la matèria com de l'esperit.
De les parts en les quals se'n divideix, la més coneguda es coneix amb el nom de Llibre de les bèsties. Llull hi empra el seu mètode habitual d'instruir amb exemples i semblances, en lloc de conduir el saber enciclopèdic de l'època envers uns objectius determinats i sistemàtics. Estava dirigida a un públic no acadèmic, motiu pel qual està escrit en llengua vulgar i no en la llengua culta del moment, el llatí. A la seva època el text també circulava en occità, francès, castellà i italià.
Motiu Ramon Llull es trobava a París, entristit i descoratjat per tan poc com la gent coneixia i estimava Déu. L'obra serà una mena d'enciclopèdia, de gran abast i amb una clara intenció doctrinal. Ramon Llull, però, per fer-la més atractiva per al públic l'embolcallarà amb una trama narrativa basada en el pelegrinatge espiritual i científic d'un jove, Fèlix, que és presentat com el fill del mateix autor. Fèlix errarà pel món admirant l'obra de Déu i sorprenent-se del pecat i de la ingratitud de la gent.
Argument El llibre està dividit en deu parts. El primer llibre o part, s'obre amb una pastorel·la d'estil diví. Fèlix inicia el seu itinerari trobant-se en el seu camí amb una pastora amb la qual té una breu conversa; després, quan ja s'allunya de l'indret sent els crits de la pastora. Fèlix corre cap a l'indret just a temps per veure com el llop, que s'ha menjat els seus anyells, se la menja a ella. A partir d'aquest moment comença a dubtar de l'existència de Déu; si Déu existís no hauria deixat que el llop s'hagués menjat la pobra pastora. Fèlix s'ha vist assaltat per la més greu de les temptacions. Un ermità li resoldrà tots els dubtes i Fèlix continuarà el seu camí amb les creences refermades.
El segon llibre és el dels àngels. Fèlix arriba a una església i hi veu una imatge pintada de sant Miquel pesant les ànimes amb unes balances. Fèlix pregunta a l'ermità pel significat de la imatge i mitjançant aquesta anècdota s'aprofita per parlar dels àngels i les seves qualitats. El tercer llibre comença quan Fèlix va pel bosc i el sorprèn una tempesta. Es refugia en una cova i allà es troba amb un pastor que l'il·lustrarà, a base d'exemples, sobre el cel i el firmament.
A la quarta part Fèlix i el pastor troben un rei i els seus dos fills, al més gran dels quals feia aprendre filosofia i al petit cavalleria. En aquest cas Fèlix aprendrà que en la vida és més important la saviesa i la veritat que les armes i la força. El cinquè llibre s'estructura per una conversa amb un gran mestre de filosofia, el qual ha abandonat riqueses i honors i s'ha reclòs en la solitud per tal d'estudiar les plantes i per mitjà d'això contemplar el seu Creador. El filòsof il·lustra Fèlix sobre la generació de les plantes, la corrupció dels arbres i la virtut dels vegetals.
En el sisè llibre el mateix filòsof li parla dels metalls: hi apareix la disputa entre el ferro i l'argent, de l'imant i li dona unes nocions d'alquímia. En la part setena no ens parla dels animals, com caldria esperar, sinó que aprofita per fer un apòleg polític i sociològic, el qual no parla de les condicions dels animals sinó de les dels humans. La història comença quan en un pla els animals es reuneixen per triar rei: mitjançant els personatges de Na Renard (la guineu), el Lleó, el Cavall, l'Ors (l'os), el Lleopard i els altres animals que protagonitzen la faula, Llull ens parla del poder i de la seva corrupció, de la gran responsabilitat que tenen els dirigents de la societat en tot el que afecta els seus súbdits i de la necessitat de no anteposar la mateixa ambició per sobre dels altres.
La part vuitena del Llibre de meravelles és dedicada a l'ésser humà. És la part més extensa del llibre i s'hi reflexiona sobre diversos aspectes de l'ésser com la covardia, l'honra, la caritat, la crueltat... A la novena i desena part Llull ens parla del Paradís i de l'Infern, respectivament. El Paradís és on va l'ànima quan el cos mor. Déu va crear el cos per poder conèixer el món físic que havia creat; l'ànima, però, és immortal i espera la resurrecció.
Un cop acabada l'obra hi trobem un epíleg en què Fèlix, continuant el seu pelegrinatge, arriba a una abadia on és amablement acollit per l'abat i els monjos, als quals explica els seus instructius viatges i les meravelles que hi ha vist i ha après. Acabat el relat, l'abat i tota la comunitat li preguen que es faci monjo d'aquella comunitat; l'abat li proposa de prendre l'hàbit i que, vestint-lo, vagi pertot arreu explicant el Llibre de meravelles. Quan està tot a punt, però, Fèlix pateix una malaltia mortal. Abans de morir s'encomana a Déu i li prega que li atorgui que un altre dugui el seu propòsit. Un cop mort, un monjo d'aquella abadia pren el càrrec de la missió i parteix a recórrer món explicant el Llibre de meravelles.
Els deu llibres 1. Sobre Déu 2. Sobre els àngels 3. Sobre el cel 4. Sobre els elements 5. Sobre les plantes 6. Sobre els metalls o minerals i l'alquímia 7. Sobre els animals 8. Sobre l'ésser humà en tots els seus aspectes 9. Sobre el Paradís 10. Sobre l'Infern
Fort Farell
En Fort Farell, conegut també amb el nom del Gegant del Pi, és el més popular gegant de la mitologia catalana. Això es deu principalment a la fama que va assolir, puix que va anar absorbint llegendes que originàriament pertanyien a altres gegants.
Diuen que era nascut a Caldes de Montbui, a una masia que es deia Can Farell però de tan fort que era tothom li deia Fort Farell. Era tan alt i gros que de vegades feia servir un pi com a bastó per caminar, d'aquí li vingueren els sobrenoms. És sabut que quan estava assedegat, s'acostava al riu Mogent i s'empassava tota l'aigua que duia d'un sol glop, de manera que riu avall feia l'efecte que s'havia assecat de sobte. Era pagès i un dia, mentre sembrava, una persona li demanà per un camí i, de tan gros i fort com era, va aixecar els bous i l'arada per assenyalar-li'l.
S'explica que quan en Colom va anar a Barcelona de tornada del seu viatge de les Amèriques ho va fer acompanyat d'uns indis negres enormes que van deixar meravellats els Reis Catòlics. La gent catalana, però, va dir que no estava pas tan impressionada, ja que ben a la vora hi havia un home que era més gros que tots aquells indis. Com que els presents no s'ho creien, el van avisar i en arribar volien que pagués la taxa de llenya, atès que no hi havia deixat el pi, però ell se'n va desempallegar llençant-lo per sobre de la muralla sense cap esforç. Per demostrar com n'era de superior al negre portat per en Colom, el va agafar tot cridant: "Aparteu-vos, gent d'Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!", i a força de músculs el va llançar amb tanta força que el negre va arribar fins a les Amèriques.
Una altra llegenda explica que en assabentar-se que Barcelona, la ciutat Pubilla de Catalunya, havia caigut sota el poder dels moros es va enrabiar tant que va arrencar un pi de soca-rel i amb unes poques passes es va plantar davant de la ciutat. Tot seguit va demanar al moro que governava la ciutat, popularment conegut com el Gegant de la Ciutat, de lluitar-hi, i ho varen fer. El va guanyar d'un cop de pi ben clavat, i així va quedar alliberada la ciutat. Hi ha una cançó molt popular que ho narra. La primera estrofa explica com s'acosta el Gegant del Pi a la ciutat i la segona com el Gegant de la Ciutat se n'escapa corrents per les teulades de Barcelona. També diuen que abans de tornar a casa en Fort Farell va parar a descansar a Collserola i durant la nit, mentre dormia, va fer tant de fred que es va quedar petrificat. Si hom s'hi fixa, encara és possible veure-hi el seu perfil.
La Monyos
Dolors Bonella i Alcánzar (Barcelona, 1851 - 15 de setembre de 1940), coneguda popularment com la Monyos, va ser un personatge icònic de la primera meitat del segle XX del perímetre comprès entre el Paral·lel, la Rambla i el nucli del Raval de Barcelona (llavors anomenat Barri Xino). Per la seva actitud lúdica, la seva indumentària i maquillatge extravagants i els monyos que duia -d'aquí el seu malnom- va esdevenir una celebritat habitual en la premsa de l'època i, posteriorment, un símbol de l'imaginari col·lectiu de la ciutat.
Context històric El personatge de la Monyos s'enquadra en una Barcelona caracteritzada per la transició del segle XIX al segle XX, en una situació de canvis constants en l'àmbit econòmic, sociopolític, urbà i demogràfic. La capital de Catalunya es trobava en un moment àlgid de progrés econòmic -a conseqüència de l'arribada de la Revolució Industrial al país- i començava a beneficiar-se de nous serveis com ara la implantació del ferrocarril, la Guàrdia Urbana, el Banc de Barcelona o el primer enllumenat de gas, que van esdevenir alguns dels precedents més directes del naixement de Dolors Bonella al Raval a principis de la dècada de 1850.
El seu naixement va coincidir, altrament, amb una acceleració del progrés urbà i un seguit d'avenços significatius tals com l'enderrocament de la muralla romana i el consegüent eixamplament de la ciutat a través del Pla Cerdà a finals de segle; també l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, que contribuiria a canviar la fisonomia de la ciutat i en concret el perímetre extern del Raval. Aquesta zona del centre històric i de caràcter popular (que no adoptaria el malnom de Barri Xino fins ben entrada la dècada de 1920) va experimentar un seguit d'operacions urbanístiques arran de les desamortitzacions dels convents: se'ls va privar de la propietat de les terres que posseïen per donar-los un ús diferent i van ser urbanitzades. El traçat dels carrers es va realitzar de manera rectilínia, sense places ni espais lliures i amb una trama edificatòria densa. Els habitatges (en mans de les classes burgeses, que els llogaven a les classes populars) eren molt austers i es van edificar sobre antics horts, amb pisos construïts per sobre de les cinc plantes reglamentàries, habitacions als terrats, patis interiors ocupats, etc.
Aquesta transformació social (que es va prolongar fins a finals del segle XIX, quan es va esgotar el sòl del barri) es va sumar a diverses onades d'immigració, que van convertir el Raval en un dels nuclis amb més densitat de població del món, tot assolint un valor de 103.060 habitants per quilòmetre quadrat. El barri no només tenia caràcter fabril, sinó que també estava ple de cafès, tavernes, teatres i locals dedicats a la prostitució. Afrontava amb La Rambla, que va esdevenir eix de la Barcelona vuitcentista i actuava com a principal espai comercial i lúdic de la ciutat. Hi convivia el contrast de la desigualtat social i la degradació física de l'espai, acompanyades per una progressiva pèrdua de funcions: l'aristocràcia barcelonina, aficionada primer al teatre i als concerts i -entrat el segle XX- als cinematògrafs, tenia en contraposició la vida que hi feien en precàries i insalubres condicions les classes més baixes, que a més a més patien el dia a dia d'un reguitzell d'activitats delictives i criminals com les que van protagonitzar altres personatges populars del Raval com la segrestadora Enriqueta Martí i Ripollés.
Biografia Dolors Bonella i Alcánzar -nom que consta als registres de l'època, malgrat que algunes investigacions apunten al fet que el seu nom real podria ser Dolors Vega i Massana o Dolors Bonella i Alcázar- va néixer el 1851 al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval). No se sap gaire sobre la seva vida: sembla que es dedicava a la costura i al servei domèstic d'una família benestant, immersa en la precarietat i la misèria de l'època.
La seva figura es va popularitzar temps més enllà de la mort de la seva filla única de quatre anys, que va morir atropellada per un carruatge de cavalls (de tipus Simón, propi de l'època) i va provocar l'embogiment i l'acomiadadament laboral de Bonella. Els rumors de l'època són dispars: algunes fonts sostenen que la mort de la criatura va ser premeditada per part de la família adinerada per la qual Dolors Bonella treballava; sobre la base d'una disputa que va tenir Bonella amb l'hereu a la porta del Liceu se sospita que ella i el primògenit de la família haurien pogut tenir una relació sentimental, i que la mort de la nena va ser una estratègia per a separar-lo d'una dona de classe social inferior. Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica.
A partir d'aquell moment, Dolors Bonella va començar a protagonitzar unes accions impròpies de la cultura de l'època i que li van atorgar una fama i el reconeixement de la població del Cap i Casal. Vestia amb bruses de colors cridaners i peces estrafolàries, portava faldilles llargues i també se la veia a vegades amb una mantellina o un ventall a la mà; duia uns monyos excèntrics sovint coronats amb flors i altres elements estrambòtics que recollia de terra; passejava per la Rambla amb rams de flors que li regalaven els floristes de l'avinguda i dedicava cançons, balls i paraules d'agraïment a tothom amb qui es creuava. Per bé que se la sobrenomenava La Monyos, tothom se li adreçava com a Lola. No solia allunyar-se gaire de la part alta del Raval i era freqüent trobar-la passejant pels carrers del Carme i de l'Hospital. La seva rutina era la de refrescar-se diàriament o bé en alguna de les Fonts Wallace ubicades en aquella zona des de 1888, o bé a la Font de Canaletes, i recórrer la Rambla o agafar la línia 52 del tramvia (suprimida el 1967) fins al barri de la Bordeta.
Amb aquesta actitud teatral i dement però alhora alegre, aviat va esdevenir un personatge icònic de la Barcelona de la Segona República. Mentre que per algunes persones era objecte de befa, per altres ho era d'admiració. Diversos intel·lectuals de l'època van parlar sobre ella, com ara Josep Andreu i Abelló i Teresa Pàmies, i coincidien a definir-la com "una precursora dels hippies", mentre que per Andreu Avel·lí Artís era resultat "de la crueltat col·lectiva que converteix disminuïts físics i mentals en objecte de riota". Maria Aurèlia Capmany creia que era una dona que "feia molta pena i que mai no va ser popular ni va tenir cap transcendència".
Els darrers anys de la seva vida, en plena Guerra Civil Espanyola, evitava protegir-se als refugis antiaeris quan hi havia bombardejos a la ciutat. A més a més, el periodista Josep Maria Lladó i Figueres va documentar que durant els Fets de maig de 1937 es va realitzar un alto al foc entre milicians de la CNT i de la UGT al creuament entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal perquè ella hi pogués passar, en vista de la seva intenció de travessar pel mig del foc creuat.
Dolors Bonella va morir el 15 de setembre de 1940 a l'Hospital del Mar de Barcelona després de ser acollida a les darreries a la Casa de la Caritat (actual complex museístic, docent i cultural format pel MACBA, CCCB i URL, entre altres). El seu funeral va esdevenir multitudinari i solemne per algú que en va pagar les despeses, fet que va alimentar encara més els rumors sobre el destí de la seva malaurada filla i la relació amb la família benestant per la qual havia treballat. El Noticiero Universal va publicar-ne un obituari al costat de notícies de transcendència internacional, com els bombardejos de l'Alemanya nazi contra Londres o l'entrevista d'Adolf Hitler amb Ramón Serrano Suñer -Ministre d'Exteriors de l'Espanya franquista.
Llegat Des del decenni de 1920 fins passada la seva mort, la peculiaritat de Dolors Bonella la Monyos es va introduir progressivament com una icona de Barcelona a través de la dedicació de comèdies i cançons sobre la seva figura i amb la popularització d'algunes expressions com "més vista que la Monyos", "més anys que la Monyos" o "més famosa que la Monyos".
El 9 d'octubre de 1922 es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès la tragicomèdia La Monyos, protagonitzada per Elvira Torrens i Soriano i dirigida per Victoriano Benedicto. Amb una inversó elevada en utillatge teatral i en vestuari, s'hi representava la llegenda de la cèlebre barcelonina durant el període comprès entre els anys 1860 i 1885, tot emprant escenaris reconeguts com la Font d'en Conna. També existeixen evidències posteriors d'altres representacions musicals i teatrals, com el cuplet que va protagonitzar l'actriu Matilde Xatart i Solà el 22 de juny de 1927 al Teatre Novedades -basades en la figura de la Monyos mentre estava en vida.
Pel que fa al llegat físic, Dolors Bonella té dedicat un autòmat de la marca Vichy-Triboulet amb el seu nom al Museu d'Autòmats del Tibidabo que, fabricat i concebut el 1913 com un pallasso musical, quan va arribar a Barcelona va ser adaptat i reanomenat pel personal del museu per causa de la seva semblança al personatge barceloní. També se n'exposa una figura al Museu de Cera de Barcelona, que periòdicament s'acomoda i s'exposa públicament a la Rambla.
En l'apartat musical, el 1954 el compositor garrotxí Narcís Paulís i Vila va compondre la sardana per a cobla La Monyos de Barcelona. Uns anys després, la seva vida va inspirar la cançó de xarleston de Vicens Sabater Recordant "La Moños", popularitzada per Rudy Ventura i el seu grup Rudy Ventura y su conjunto (EP 1960, Columbia Records) i que enaltia la seva coqueteria i la seva qualitat d'immortal en el record de la ciutat.
La dècada següent l'Ajuntament de Barcelona, que havia suprimit la línia 52 del tramvia el 1967, va posar en marxa un any després la línia 91 de microbusos entre la Rambla i la Bordeta, que es va batejar amb el malnom de La Moños -per la similitud al recorregut que ella feia amb l'antic tramvia. Aquesta línia, curiosament, patiria diversos conflictes amb el veïnat de la Bordeta, que es va mobilitzar en reiterades ocasions per evitar la seva supressió, en especial els anys 1993, 2012 (en què es va acabar suprimint diumenges i festius) i 2017.
Més endavant, el 1997, la directora de cinema Mireia Ros va rodar una pel·lícula dramàtica basada en el seu personatge, La Moños (1997). Aquest film, protagonitzat per Julieta Serrano i el cantant de Sau Carles Sabater, va rebre una nominació al Festival de Chicago de 1997 i una altra als premis Goya de 1998, totes dues com a millor director novell. Prenia com a tòpic la mater dolorosa del franquisme, en què Dolors Bonella va traçar una defensa psicològica i es va refugiar en una nova identitat en comptes de suïcidar-se. Posteriorment, entrat el segle XXI, es va recuperar de nou la seva figura per a l'obra de teatre musical La Monyos. El musical (2014), encarnada al Teatre del Raval per Itziar González i dirigida per Empar López.
Se'n conserven imatges obra de fotògrafs de renom com ara Josep Maria Sagarra i Plana, Gabriel Casas i Galobardes, Pablo Luis Torrents o Alessandro Merletti i Quaglia a l'Arxiu Nacional de Catalunya i a l'Arxiu Històric de Barcelona i dels seus barris (entre altres fons documentals).
Circ Cric
El Circ Cric és una companyia de circ fundada l'any 1981 per Jaume Mateu, més conegut amb el nom de Tortell Poltrona.
Primera etapa Va començar les seves activitats en el món del circ instal·lant una carpa al Parc de l'Escorxador de Barcelona. La iniciativa fou molt ben rebuda per part d'alguns artistes com Joan Miró, Joan Brossa o Charlie Rivel, els quals expressaren el seu suport, però la companyia va acabar dissolent-se l'any 1983 a causa de dificultats econòmiques.
Segona etapa Després que Poltrona fundés el mateix any Pallassos Sense Fronteres, amb Montserrat Trías Titat Craconi van fundar el CRAC, el Centre de Recerca de les Arts del Circ, un espai fix Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), amb el qual assessoren nous artistes i produeixen obres pròpies. Es refunda el Circ Cric en 2002 amb el suport de l'Institut Català de les Indústries Culturals de la Generalitat com a circ itinerant, que s'estableix demanera estable en Sant Esteve de Palautordera per les dificultats burocràtiques i la competència que suposa l'espectacle ititnerant. L'any 2005 el Circ Cric fou guardonat, en la seva primera edició, amb el Premi Nacional de Circ concedit per la Generalitat de Catalunya.
Fàbrica de riu
Una fàbrica de riu és un establiment industrial que utilitza l'energia hidràulica que extreu del corrent d'un riu proper per al funcionament de la maquinària fabril. En sentit genèric, aquesta designació s'utilitza per referir-se a qualsevol indústria que tingui la força motriu de l'aigua d'un riu com a font d'energia principal, habitualment mitjançant una resclosa i un canal que condueix l'aigua cap a una turbina. En sentit estricte, però, s'utilitza el terme fàbrica de riu en contraposició a colònia industrial, per designar aquelles organitzacions formades pels edificis industrials sense habitatges per als obrers (o bé que, tot i haver construït uns pocs habitatges, no inclou ni serveis ni infraestructures que permetin constituir un nucli de població autocentrat). A Catalunya les fàbriques de riu van començar a aparèixer a la primera meitat del segle XIX, tot i que va ser a la segona meitat del segle quan aquest tipus d'indústria va arribar al seu auge. Les fàbriques de riu a Catalunya eren, molt majoritàriament, dedicades a la indústria tèxtil, de la mateixa manera que les colònies industrials.
Origen L'aprofitament de l'energia hidràulica que proporciona el corrent d'un riu per al funcionament d'una fàbrica és un fet que caracteritza la segona industrialització a Catalunya, a la segona meitat del segle XIX, tot i que des dels inicis d'aquell segle ja s'estava aprofitant l'energia del riu per fer funcionar màquines. Els recursos miners del país eren insuficients per a la creixent demanda de carbó per a la indústria i de menor qualitat (mines de carbó de lignit), i el carbó d'hulla d'importació encaria la producció. En canvi, l'energia que proporcionen els rius, un cop tramitada la concessió d'utilització d'aigües i construïdes les infraestructures, suposava un cost inapreciable. Les característiques dels rius catalans també afavorien aquest aprofitament, sobretot en el seu curs mitjà, ja que tot i ser de poc cabal, presenten un desnivell considerable en la seva curta trajectòria. El principal inconvenient era la variabilitat del seu cabal, amb períodes de sequera (sobretot a l'estiu) i la possibilitat de riuades que podien inundar i malmetre la maquinària. Els rius on s'instal·laren fàbriques de riu pròpiament dites, com també colònies industrials, són el Ter i el Llobregat i els seus principals afluents, especialment el Cardener.
De la mateixa manera que les colònies, la fàbrica de riu solia tenir l'origen en una d'aquestes tres situacions: 1) un antic molí (que ja disposava de resclosa i canal) que s'aprofitava per fer funcionar al seu interior màquines de filar i/o teixir, o bé s'hi construïa un edifici nou aprofitant la infraestructura hidràulica existent; 2) un propietari rural que es procurava uns beneficis construint una fàbrica al riu que passava per la seva finca (ja sigui per llogar-la o per convertir-se en fabricant); 3) fabricants que, partint de tallers o establiments petits, buscaven ampliar els seus horitzons amb una fàbrica més gran.
És remarcable, també, que la iniciativa de construir una fàbrica de riu, al llarg del segle xix, no solia ser d'un industrial individualment, sinó que molt sovint s'unien diferents emprenedors per aixecar una infraestructura industrial. En alguns casos (especialment a principis del segle XIX) podien ser diferents petits fabricants que, un cop construïda la fàbrica compartien l'equipament per a les seves respectives empreses, fent un ús alternatiu de la infraestructura per torns (o bé simultani però parcel·lat). En altres casos, dos, tres o més emprenedors formaven una societat, en la qual s'unien, per exemple, el propietari del terreny, sense experiència industrial, i l'empresari experimentat, que ja tenia una o diverses petites fàbriques.
Estructura hidràulica Els elements comuns que caracteritzen totes les fàbriques de riu són l'existència d'una resclosa i un canal. La resclosa, perpendicular al curs del riu o lleugerament corbada, permet guanyar alçada d'aigua i alhora desviar la major part del cabal cap al canal. Aquest condueix l'aigua fins al punt on el desnivell permet aprofitar l'energia cinètica de l'aigua i aquesta és retornada al riu. A principis del segle XIX això es feia amb les rodes de calaixos, algunes aprofitades dels molins ubicats en aquell lloc amb anterioritat. Els avenços tècnics van permetre substituir les velles rodes de fusta per modernes turbines, i els arbres de transmissió de fusta es van canviar per gruixuts i valents arbres drets, estructures de ferro calibrat que s'enfilaven pel cor de la fàbrica i que, mitjançant un complex sistema de politges, corretges i embarrats, transmetien la força a les màquines. A partir de principis del segle XX es va començar a aplicar un alternador a la turbina, per tal de generar electricitat, més fàcilment transportable fins a les màquines, que funcionarien ràpidament amb aquest tipus d'energia. En tancar moltes d'aquestes fàbriques, la infraestructura ha continuat activa produint electricitat per vendre a les empreses distribuïdores.
Fàbriques de riu que no es consideren colònies La proliferació d'infraestructures industrials al costat dels rius per aprofitar-ne l'energia hidràulica va canviar substancialment el paisatge urbanístic i demogràfic a les darreries del segle XIX a les conques dels rius Ter i Llobregat, sobretot. En uns casos, la creació d'una indústria va donar lloc a la formació del que es va designar com a colònia industrial, i en altres, en canvi, es coneixia com a fàbrica de riu. Per tal que es pugui considerar una "colònia industrial" s'ha de donar la conjunció dels tres elements imprescindibles: edificis industrials, habitatges i serveis per als treballadors, i edificis simbòlics (església, torre de l'amo). Els motius pels quals una fàbrica de riu no va acabar desenvolupant una colònia podien ser, bàsicament, perquè no hi havia necessitat de generar habitatges per als treballadors, ja sigui pel fet que es tractava d'una fàbrica integrada dins un nucli urbà, o bé perquè, malgrat que disposés d'alguns habitatges (sovint només per a vigilants i directius) no s'oferien serveis per als treballadors (botiga, escola...), a causa de la proximitat relativa a una població. També hi ha alguns casos en què el propietari de la infraestructura la destinava a lloguer per a altres industrials i no estava interessat a invertir en habitatges o serveis per als treballadors.
Llista de fàbriques de riu La llista següent, que no és exhaustiva, correspon a les fàbriques de riu que no es consideren colònies industrials. Cal remarcar que la majoria d'aquestes indústries han deixat d'existir. En alguns casos l'edifici presenta un estat ruïnós o fins i tot han estat ja enderrocats, i en altres casos l'edifici està ocupat (parcialment) per altres indústries diferents de la que el van fer néixer o bé ha estat reutilitzat per altres finalitats, tals com centres culturals o biblioteques.
Història de l'hoquei sobre herba a Catalunya
Breu història de l'hoquei sobre herba a Catalunya
Història A Catalunya l'hoquei sobre herba fou introduït a principi del segle XX, sota la influència anglesa, per la joventut de la classe benestant. El 1907 es fundà el Barcelona Hockey Club, que entrenava en un camp davant de l'Hospital Clínic. Josep Omedes, promotor i capità de l'equip, és considerat l'introductor a Catalunya. Els anys 1907, 1908 ex alumnes de l'Ateneu Calassanç de Terrassa comencen a practicar aquest esport que ja practicava la colònia anglesa. El 1910 formen el Lawn Hoquei Club Calassanç, promogut per Antoni Escudé i Galí, reconegut com l'iniciador de l'hoquei a Terrassa.
L'hoquei herba es comença jugar de forma esporàdica el 1912. El 2 de juny es jugà el primer partit a Catalunya amb onze jugadors a cada equip entre el Lawn Hockey Club Calassanci i el Reial Club Deportiu Espanyol. Poc temps més tard el Polo J.C. venç l'Espanyol per 5 a 2. El 1915 el Calassanç s'uneix al Terrassa FC, adoptant aquest darrer nom. El 1920 passa a denominar-se Terrassa Hoquei Club.
No és fins al 1914-15 que l'Hoquei pren certa representativitat a Catalunya. Sorgeix la Societat Esportiva Pompeia (1914), qua acabarà sent el rival més perillós del Polo, i també l'Hoquei Club, una secció dels Lluïsos de Terrassa. El 1916 es disputa a Barcelona el primer campionat d'Espanya on el Polo venç l'Altetico de Madrid (0-0, 1-0). Sorgeixen nous clubs com el Badalona i l'Excelsior barceloní. El 1917 neix el Sarrià FC, que més tard serà conegut com a Júnior FC a Sant Cugat del Vallès, exemple de club poliesportiu modest per excel·lència, amb seccions entre les quals ha destacat la d'hoquei. El 1918 es crea la Federació Catalana de Hockey i es disputa el primer Campionat de Catalunya amb la següent classificació: Polo 10 punts, Pompeia 9, Espanyol 4 i Terrassa 1.
A partir de la dècada dels 20 apareixen els següents equips (sovint són seccions d'altres esports): Gimnàstic de Tarragona, FC Barcelona (1923), Galeno, Universitari HC, Catalunya de Les Corts, Iluro de Mataró. El Pompeia i l'Espanyol desapareixen. El 1920, l'Altético de Madrid guanya el campionat d'Espanya i el 1921 ho fa el Polo. No fou fins al 1923 que es constituí oficialment la Federació Espanyola d'Hoquei a Barcelona. Aquest any Espanya venç França a Sarrià per 5-0 en el seu primer partit internacional.
Durant el segon quart de segle trobem l'aparició de nous clubs d'hoquei herba. Alguns d'aquests foren el Gràcia, Ciència i Art, Club Sabadell i el Club Egara de Terrassa (1935 sota la denominació de CD Armonía Egara, en integrar-se a l'Armonia FC).
El 1943 es fusionen les federacions d'hoquei herba i hoquei patins dins la Federació de Patinatge. L'any 1954 hi ha una escissió a la Federació de Patinatge i la Federació d'Hoquei Herba pren vida pròpia novament. Del 1955 al 1960, amb Pau Negre al cap de la federació l'hoquei herba català aconsegueix un dels seus punts culminants. Comencen a sorgir els primers camps d'herba, entre els quals destaca el camp del Cinquantenari a Montjuïc, en commemoració dels cinquanta anys de l'hoquei herba a Catalunya (1960). El torneig internacional de Reis del Polo es consolida. I el punt culminant la medalla de bronze de la selecció espanyola als Jocs Olímpics de Roma'60 amb gran majoria de jugadors catalans. Els clubs catalans més destacats del moment són el Club Deportiu Terrassa (continuador del Terrassa HC), l'Educación y Descanso, que el 1952 esdevé Atlètic Terrassa Hockey Club, el Polo, l'Egara, el FC Barcelona, l'Armonía, el Júnior, el Pedralbes, i el AD Rimas de Terrassa. El Terrassa i el Polo aconsegueixen diversos campionats estatals. El Polo guanya la lliga espanyola de 1959 i l'Egara la del 1952.
L'Egara és l'entitat que domina l'hoquei herba a la dècada dels 60. L'entitat, que també es dedica al tennis, frontó, hípica i tir al plat, inaugurà el 1960 les seves actuals instal·lacions al Pla del Bon Aire i començà una gran dècada de domini dins els campionats català i espanyol, i aconsegueix guanyar la Copa d'Europa el 1969, vencent a la final el MD Roma per 1 a 0 a Brussel·les i el 1970 en què es venç als holandesos del Larensch a Terrassa per 2 a 0. L'Egara guanya els campionats d'Espanya de 1961, 1963, 1965, 1967, 1968 i 1969.
Destaquem, respecte als jugadors, cinc noms que han participat a 4 Jocs Olímpics (xifra difícil d'igualar). Aquests són: Joan Amat (del 68 al 80), Joan Arbós (del 72 al 84), Jaume Arbós (del 68 al 80), Francesc Fàbregas (del 68 al 80) i Joaquim Malgosa (del 88 al 00). A nivell de selecció, l'equip espanyol (català a la pràctica) aconsegueix el segon lloc al primer Campionat del Món disputat a casa nostra el 1971. Tres anys més tard, es guanya el Campionat d'Europa de nacions, confirmant-se la potència de l'hoquei català.
Durant els 70, el campionat de Catalunya se l'alternen el Polo i l'Egara, fins al 1980 en què venç l'Atlètic de Terrassa. L'Egara guanya les lligues espanyoles del 1971 al 1975 i el Polo la del 70.
Totes les lligues espanyoles durant el període 1975-1995 vénen a parar a Catalunya. El CD Terrassa venç el 1976, el RC Polo el 1977, 1978, 1980, 1981 i 1982, l'Egara el 1979, 1992 i 1993, i l'Atlètic Terrassa, gran dominador del moment, amb les lligues des del 1983 al 1991, i les del 1994 i 1995. A la copa hi ha triomfs de l'Atlètic Terrassa, Polo i Egara. Destaquem la temporada 78-79 en la que el Polo guanya la Copa i és finalista de la Copa d'Europa. El 1985 l'Atlètic venç la Copa d'Europa a la localitat alemanya de Fankenthal en derrotar l'equip del Klein per 4 a 0. A més l'equip ha estat molts cops finalista. La millor actuació de la selecció espanyola és a Moscou'80, on s'aconsegueix la medalla de plata; i el 1987 amb la cinquena posició al Campionat del Món de Londres.
Minyons Escoltes i Guies de Catalunya
Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG), també anomenat Minyons Escoltes - Guies Sant Jordi de Catalunya és una entitat d'educació en el lleure sense ànim de lucre que ofereix als nens, nenes i joves l'aventura de créixer i aprendre mitjançant el mètode escolta i guia. Aquest mètode educatiu pretén que cada noi i cada noia esdevingui protagonista del seu propi creixement i de les accions que treballa en equip, amb la finalitat que es formin com a persones solidàries i compromeses amb la societat que els envolta.
MEG té l'objectiu d'aconseguir que aquest col·lectiu sigui capaç de participar activament i críticament a la societat on viu i, per tant, pugui assumir les responsabilitats necessàries per ajudar a construir una societat més justa, solidària i sostenible en tots els punts de vista. Així mateix, seguint la proposta pedagògica i metodològica de l'escoltisme i el guiatge, a MEG es treballa per a l'educació integral de la persona a partir de l'experiència viscuda i de la transmissió de valors com el respecte, la tolerància, el diàleg, la interculturalitat, la sostenibilitat, treballant per tal de "deixar aquest món una mica millor del que l'hem trobat".
Història L'any 1945, en el marc de la represa de l'escoltisme català després de la guerra civil, es va crear de forma clandestina el Consell de la Institució Catalana d'Escoltisme que agrupava el conjunt d'agrupaments escoltes d'adscripció laica i de confessional que reprenien les seves activitats o es constituïen de nou. En aquest Consell participava Mn. Antoni Batlle que havia impulsat molts dels agrupaments escoltes d'adscripció confessional en les diverses parròquies i de fet n'actuava de consiliari. Entre 1948 i 1953, els agrupaments havien passat de 12 a 36. Però l'opressió del règim franquista feia témer per la seguretat dels infants, dels caps i dels responsables, i la situació va arribar a ser tan crítica, que l'any 1954 el Consell de la Institució va acordar suspendre les activitats. Tot i aquesta resolució, alguns agrupaments van continuar reunint-se.
En aquest context la mort el 1955 de Mn. Antoni Batlle que maldava des de feia anys per aconseguir l'empara de l'Església per tot l'escoltisme o si més no pels agrupament d'adscripció catòlica, actuà de catalitzador. Així l'agost de l'any 1956 el bisbe de Barcelona va crear la Delegació Diocesana d'Escoltisme més coneguda DDE, que va permetre que alguns agrupaments s'emparessin en la legalitat com moviment d'església. Poc després, els bisbes de Vic i de Girona també van crear les seves DDE a les seves diòcesis. La unió de totes elles va constituir el moviment MSC-Minyons Escoltes. Posteriorment se'ls hi afegiren les altres diòcesis catalanes (Tarragona, Lleida, Urgell, Solsona ...). Totes aquestes DDE'S actuaren de forma coordinada en els camps de la formació de caps, de la metodologia escolta, recursos pedagògics, branques escoltes (LLobatons, Minyons i Clan), publicacions, trobades, etc.
El 1959 es crea a Montserrat l'Associació Catalana d'Escoltisme, com a federació de les tres entitats (escoltisme de nois) resultants del trencament-dissolució de l'ICE: a) Minyons de Muntanya; b) Boy Scouts de Catalunya i c) Delegació Diocesana d'Escoltisme DDE (més endavant anomenada Minyons Escoltes). Aquesta estructura federativa preservava la unitat de l'escoltisme català i, al mateix temps, permetia l'actuació autònoma de tres diferents versions d'escoltisme.
Dins del guiatge(escoltisme de noies) també van sorgir discrepàncies quan els agrupaments catòlics, que eren la majoria, van aconseguir que se'ls reconegués el dret d'associació dins la Germanor de Noies Guies. Aquest fet va generar tensions que van culminar amb la separació definitiva dels agrupaments catòlics, que van crear Guies Sant Jordi amb una estructura federativa similar a la que tenien els escoltes.
Les dues organitzacions, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi van evolucionar de manera paral·lela com a espai de formació democràtica i de renovació pedagògica i es van convertir en una escola de democràcia i civisme. El treball conjunt entre ambdues associacions va portar que el 1977 es fusionessin en una de sola. D'aquesta manera, es va crear Minyons Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC), que introduïa definitivament el concepte de coeducació, un mateix projecte educatiu dirigit tant als nois com a les noies. Amb el nom de Siurana de l'Esperit, el primer Aplec de l'Esperit fou una iniciativa d'aquesta entitat, l'any 1978. Des d'aquell moment s'ha celebrat cada quatre o cinc anys convocat per la Conferència Episcopal Tarraconense.
Durant la transició va contribuir de forma destacada en la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya participant en la creació i desenvolupament de la Taula de Joves de Catalunya el 1976 i posteriorment el 1980 en la constitució del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya del que és membre de ple dret. Des d'aleshores, el Moviment ha continuat contribuint en l'educació de moltes generacions i actualment ha esdevingut una entitat dinàmica, capaç de mobilitzar 13.000 infants i joves, que ha sabut adaptar-se al llarg del temps a la realitat juvenil i a la societat catalana, apropant la proposta al jovent i aprofundint constantment en el mètode de treball que és propi de l'escoltisme i el guiatge per fer-ne una eina útil a les necessitats dels nostres dies.
Proposta educativa Educa els nois i les noies de Catalunya de cara al seu desenvolupament com a ciutadans compromesos. Adrecen la proposta educativa a tots els infants, adolescents, joves i adults, ja que tota persona té moltes coses a aprendre, un camí per recórrer cap a la transcendència i un país per entendre, estimar i transformar. La nostra proposta educativa es fonamenta en tres opcions bàsiques que representen tres angles d'actuació concrets en el terreny del servei a la societat. Aquestes tres opcions es concreten en una proposta de valors explícits a la llei escolta i guia. Al mateix temps, la proposta educativa no seria completa sense la definició d'una metodologia que defineix el nostre estil de fer, parlem de l'educació per a l'acció i de la Pedagogia del Projecte. A més a més, hem concretat els trets qualitatius que configuren el nostre mètode, són els anomenats dinamismes.
L'organització dels agrupament es fa en cinc unitats. El conjunt de totes les unitats d'un mateix interval d'edat dels diferents agrupaments del Moviment es coneix amb el nom de branques i cadascuna d'elles té un nom concret. Cada branca treballa independentment en els seus projectes, encara que es basen tots en una mateixa proposta metodològica que guia l'acció educativa. Cada grup és autònom i presenta iniciatives de grup, mitjançant l'anomenada Pedagogia del Projecte. El mètode escolta i guia està pensat per treballar progressivament amb infants i joves des dels 6 fins als 19 anys. En cadascuna d'aquestes etapes, l'infant creix i es forma fins a acabar el procés educatiu.
Agrupaments Durant el curs 2013-2014 tenia més de 13.500 infants i joves i uns 3.000 caps distribuïts en 150 agrupaments. Per poder dur a terme una bona gestió, MEG està distribuïda en demarcacions que engloben una o diverses comarques del principat de Catalunya. En total té 8 demarcacions que dinamitzen les decisions i la gestió de l'entitat d'educació en el lleure infantil i juvenil més gran de tot Catalunya.
Born Centre de Cultura i Memòria
El Born Centre de Cultura i Memòria, ubicat a l'antic Mercat del Born, és un equipament cultural del segle XXI que mostra la Barcelona viva i dinàmica del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió. Al jaciment es troben les restes del barri enderrocat per Felip V. Es tracta d'un espai polivalent d'accés públic amb una extensa programació que té l'objectiu de convidar a la reflexió sobre el passat, el present i el futur de Barcelona i de Catalunya. El Born Centre de Cultura i Memòria va ser l'epicentre dels actes de commemoració del Tricentenari a Barcelona, que van tenir lloc entre el setembre de 2013 i el setembre de 2014.
Història Les primeres excavacions es realitzaren el 1994, es repetiren el 2000-2001 i finalment, també a partir del 2007. El jaciment està protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional sota la classificació de zona arqueològica des del febrer de 2006. Específicament, l'Ajuntament de Barcelona protegeix l'edifici del Mercat del Born amb el nivell B de protecció des del 2000.
Inauguració El centre cultural fou inaugurat el 9 de setembre de 2013 a les 20 hores pel president de la Generalitat, Artur Mas. A l'acte també van assistir l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias; la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert; la vicepresidenta i titular del Departament de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega; el conseller de la Presidència, Francesc Homs; la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i el conseller de Justícia, Germà Gordó, entre altres autoritats. L'acte d'inauguració va marcar el punt de sortida dels actes del Tricentenari a la ciutat de Barcelona. El mateix dia es va representar l'espectacle Auca de Born, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, i que es va poder veure entre el 12 i el 28 de setembre. Durant els primers tres mesos en funcionament, el centre va rebre més de 580.000 visitants, doblant les expectatives inicials.
Edifici L'antic Mercat del Born és un dels primers i més importants edificis construïts amb ferro a Barcelona. Fou projectat el 1873 pel mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre i construït entre 1874 i 1876 per Josep Fontserè i l'enginyer Josep Cornet i Mas. L'estructura de columnes de fosa i cavalls metàl·lics va ser fabricada per La Maquinista Terrestre i Marítima.
Espais Jaciment El jaciment del Born és el nom amb què es coneix el conjunt de restes arqueològiques que es troben dins l'antic mercat del Born, al barri de la Ribera de Barcelona. Es tracta d'un dels jaciments més rellevants de Catalunya, on es presenta una trama urbana d'època medieval i moderna de més de 8.000 m². S'ha localitzat una xarxa de clavegueres, carrers, múltiples habitacions, cases i palaus. S'han documentat tallers d'artesans com ferreries, flassaderies, cellers, caldereries. També esquelets humans, els quals estarien relacionats amb una possible necròpolis musulmana, que es deuria datar entre els segles VIII i XI.
Destaca la presència del Rec Comtal, que actua com a eix vertebrador d'una zona, concretament la meitat oest del mercat. En aquesta part l'urbanisme es presenta irregular; en canvi, a la meitat est presenta major regularitat, amb un traçat ortogonal. S'han localitzat carrers com Ventres, na Rodés, Xuclés, Dies Feiners, Bonayre, Abella, Malla o Qui va del Born al Pla d'en Llull. L'ocupació romana es constata sols per la presència de material ceràmic, molt escàs i la documentació de la necròpolis, datada entre els segles IV i VII dC, excavada en el carrer Comerç (a tocar de l'Antic Mercat del Born).
Sala Villarroel La Sala Villarroel es troba a l'esquerra de l'accés a El Born CCM pel carrer Comercial, i s'estén des del vestíbul fins al límit de l'edifici pel carrer de la Ribera. És l'espai que acull l'exposició permanent Barcelona 1700, de les pedres a les persones. En els aproximadament 350 m2 de superfície disponible, es mostra una gran part dels objectes que es van localitzar al jaciment arqueològic i, a través de diversos materials expositius, s'ofereix al visitant la possibilitat d'aproximar-se a la vida quotidiana de la ciutat dels segles XVII i XVIII. La sala regula l'entrada de llum solar per les vidrieres de la façana exterior amb cortines.
Sala Casanova La Sala Casanova es troba a la dreta de l'accés a El Born CCM pel carrer Comercial, i s'estén des del vestíbul fins al límit de l'edifici pel carrer de la Fusina. És l'espai destinat a acollir les exposicions temporals del centre, amb tota la versatilitat de formats que permeten els aproximadament 350 m2 de superfície disponible. Està climatitzada i dotada de cortines per tal de regular l'entrada de llum solar per les vidrieres de la façana exterior.
Sala Moragues La Sala Moragues és un espai polivalent de 350 m2, adaptable a activitats de formats molt diversos, combinant de la manera més adequada per a cada cas els elements que la configuren: graderies telescòpiques, escenari modulable, cadires, taula de presidència, il·luminació per sectors, sistemes d'enfosquiment zenital i lateral, etc. Tècnicament, l'espai està equipat amb una cabina d'interpretació simultània, una pantalla motoritzada de 6 x 3,45 metres, projector, megafonia i cabina de control audiovisual. La capacitat de la sala varia segons la disposició dels equipaments i l'activitat que s'hi ha de realitzar. Es calcula que hi caben 280 persones com a màxim. A més del control tècnic, la sala disposa d'un segon edicle amb magatzem, lavabos adaptats i un petit espai per fer les funcions de vestidor i de camerino per als artistes. Entre els seus elements permanents, la sala disposa d'un piano de cua.
Carrer obert El Born Centre Cultural és un carrer obert de dimarts a diumenge de 10 del matí a 8 del vespre. En aquest horari, tothom que vulgui pot passar-hi lliurement i gaudir de l'estada en un espai que aglutina un doble valor patrimonial, el del jaciment i el de l'edifici del mercat. Des de la balconada que delimita els tres grans ulls del jaciment, es pot contemplar l'àrea arqueològica i el conjunt de l'antic mercat. La balconada compta amb més d'una vintena de plafons expositius per tal de posar el coneixement i el simbolisme del lloc a disposició de tothom.
Sala Castellví L'espai disposa d'oferta gastronòmica. L'Espai gastronòmic, actualment gestionat pel 300 del Born, abans per Moritz; anteriorment hi havia hagut la Llibreria-botiga, gestionada per Bestiari. Es tracta de dos espais amb els quals es volia a l'inaugurar el centre, segons els responsables del projecte que els visitants d'aquest equipament puguin percebre de manera inequívoca que es troben en un escenari memorable, testimoni de valors històrics i èpics que no només es mostren i prenen rellevància a través del jaciment, les exposicions i el programa d'activitats culturals, sinó també des d'aquests dos serveis integrats al centre i que compartiran la Sala Castellví. Tots dos espais han promogut també activitats emmarcades en els grans eixos del centre: la vida quotidiana a la Barcelona del 1700, els fets cabdals que el 1714 van canviar la història de Catalunya, i la història més recent d'aquest espai com a mercat.
Activitats El centre té un intens programa d'activitats, que inclou conferències i xerrades sobre història, sobre literatura, llengua i paraules. El centre ha acollit diversos esdeveniments, com: 2014 - 080 Barcelona Fashion: Del 27 al 31 de gener de 2014, el Born Centre Cultural va acollir una edició del 080 Barcelona Fashion, on es van presentar propostes d'una trentena de dissenyadors i marques per a la temporada tardor-hivern 2014-2015. L'elecció del recinte històric i cultural responia a la voluntat del 080 Barcelona Fashion d'escollir espais emblemàtics de la ciutat, i recórrer diferents districtes. En aquesta edició, es va ubicar en un barri, el de la Ribera, que concentra un elevat nombre de botigues de moda, disseny i tendències. Durant aquella setmana el centre va tancar les seves portes al públic en general del 25 de gener a l'1 de febrer de 2014.
2014 - The CraftRoom, la principal mostra d'exposició i venda de productes artesans catalans, de l'11 al 13 de juliol, amb un total de 108 d'expositors. A més d'esdevenir un gran espai de contacte entre artesans i el públic, el saló promociona la interacció de l'artesania amb altres sectors productius i creatius amb l'espai La Llotja de Negocis, i apropa el nou talent al mercat laboral.
Exposicions Exposició permanent L'exposició Barcelona 1700. De les pedres a les persones: És una exposició que rememora la societat barcelonina del segle XVIII, dinàmica i moderna, però també marcada per les guerres que la van assetjar del 1691 al 1714. L'exposició romandrà de manera permanent a la Sala Villarroel del Born Centre Cultural. Les intervencions arqueològiques efectuades dins del recinte de l'antic mercat del Born han fet possible conèixer amb detall un fragment de la trama urbana de Barcelona, així com trobar-hi rastres de la vida que s'hi desenvolupà. D'entre la gran quantitat de documentació conservada, els testaments dels veïns de la zona i els inventaris corresponents a moltes de les llars aparegudes ens han permès descobrir, de primera mà, com es vivia a la Barcelona del moment. L'exposició mostra uns 1.800 objectes que es van trobar durant la intervenció arqueològica al jaciment i que han aportat nous i valuosos coneixements per conformar un retrat de la vida quotidiana de com vivien els habitants de la Barcelona de fa tres segles. La immensa majoria dels objectes s'exposen a la gran vitrina de la Sala Villarroel i constitueixen, alhora, un gran homenatge als habitants del barri que van ser expulsats després del 1714. Aquells objectes que ells no es van poder endur el 1716 i el 1717 en ser foragitats de casa seva, la Barcelona del segle XXI els ha recuperat per mostrar-los al món.
Vinculats a l'exposició permanent, a peu de jaciment podran veure's també tres espais expositius amb objectes. El més remarcable és la Sala de la Guerra, on es mostrarà una selecció dels més de tres centenars de bombes de diverses dimensions, tipologies i materials que es van localitzar durant l'excavació. Aquesta sala es troba al final del recorregut pel jaciment, i a través d'un joc de miralls que reprodueixen les bombes fins a l'infinit, evoca l'horror dels bombardejos que els habitants d'aquest fragment de ciutat van haver de patir durant el setge del 1714. L'exposició s'estructura en cinc grans àmbits: La Gran Casa, La Ciutat pròspera La vida quotidiana, La Ciutat atacada i mutilada, La Ciutat refeta.
Exposicions temporals El centre organitza diverses exposicions temporals, entre les quals destaquen La Càbala i Espriu, Una poètica de la llum o per exemple El nostre món en guerra, i també l'exposició Amb les víctimes de la guerra. Fotografies de Jean Mohr, promogudes pel Consolat Suís a Barcelona i la Creu Roja a Catalunya per commemorar els 150 anys d'acció humanitària que tant el Govern Suís, com les institucions del Moviment Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna, han desenvolupat en contextos de sofriment i vulnerabilitat causada pels conflictes armats i altres situacions a tot el món.
Joan Tomàs i Parés
Joan Tomàs i Parés (Barcelona, 1896 - 1967) fou músic i folklorista, i sots-director de l'Orfeó Català. Autor d'una nombrosa producció coral i de notables harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes, va dur a terme una important tasca de recerca i recull de cançons i melodies del folklore català.
El cant coral i l'activitat pedagògica La seva sòlida formació musical i les seves aptituds pedagògiques el van portar a la direcció de la secció de nois de l'Orfeó Català l'any 1919. Joan Tomàs va dirigir nombrosos orfeons i grups corals a diferents poblacions del Barcelonès i del Vallès, entre els quals destaca l'Escola Coral de Terrassa i l'Orfeó Lluís Millet de Sant Andreu. Va treballar com a mestre de música a les escoles Blanquerna i a l'Acadèmia de Música de Barcelona, i l'any 1922 va ésser nomenat professor d'educació musical de les escoles de l'Ajuntament de Barcelona (Escola del Mar, Escola del Bosc, Grup Escolar Baixeras) i posteriorment a l'escola Pere Vila. Fins a la seva jubilació, va ser professor al Col·legi Sant Ignasi dels jesuïtes de Sarrià. Va treballar amb Joan Llongueres, i va contribuir a la introducció i aplicació a Catalunya del mètode Dalcroze, un innovador sistema d'ensenyament de la música que Llongueres havia conegut a Suïssa.
L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya L'any 1921 es va emprendre a Catalunya una iniciativa que proposava recollir el patrimoni musical en forma de cançons i melodies encara pervivents als territoris de parla catalana. Joan Tomàs, entre altres recercadors, fou designat per dur a terme una part d'aquesta tasca. Acompanyat per Joan Llongueres, per Bartomeu Llongueres, per Antoni Bonell, per Lluís M. Millet, per Esteve Albert (recerca del Maresme), per Joan Amades, per Joan Llongueres fill, i algunes vegades tot sol, va recórrer Catalunya, recollint directament les cançons i melodies de la gent dels pobles. Joan Tomàs era el responsable de la part musical de les seves recerques: escoltava, desxifrava i transcrivia les melodies interpretades per la gent, ja fos cantant, ja fos amb flabiols o altres instruments populars. El material original de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya es troba al monestir de Montserrat i es pot consultar microfilmat a la Biblioteca de Catalunya i al CPCPTC. Els tres primers volums es van publicar abans de l'any 1936, i la resta fins al setzè volum, han estat editats per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
La col·laboració amb Joan Amades. El Costumari. Joan Amades i Joan Tomàs van col·laborar molt estretament, i l'any 1927 van fer la primera recerca conjunta per al Cançoner Popular. Eren amics i veïns, i junts van recórrer les comarques catalanes. El mestre Tomàs va estudiar i revisar la part musical de les obres de Joan Amades Folklore de Catalunya (Volum II, Cançoner), i el Costumari Català. De fet, només cal obrir a l'atzar qualsevol pàgina dels cinc volums del Costumari per trobar el nom del mestre Joan Tomàs en la transcripció musical de les melodies.
La composició musical Joan Tomàs va compondre moltes melodies, sobretot peces per ser interpretades per corals i també obres per a piano, veu i piano i orquestra. Va destacar a més per les seves harmonitzacions de cançons populars profusament interpretades en l'àmbit del cant coral. Entre composicions i harmonitzacions, va signar prop de dues-centes obres.
Un recull de deu mil cançons En tota una vida de recerca, Joan Tomàs va recollir unes deu mil melodies, moltes de les quals es poden trobar als volums de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, al Costumari Català i a molts cançoners de música tradicional i folklòrica de Catalunya. La Guerra Civil espanyola va interrompre la recerca musicològica i les activitats de l'Orfeó Català. Joan Tomàs, però, no va deixar mai d'ensenyar música als infants i va seguir treballant per preservar i promoure el patrimoni musical català i l'amor a la música.
Observatori de l'Ebre
L'Observatori de l'Ebre, anteriorment Observatori de Física Còsmica de l'Ebre (OE), és un institut universitari i centre de recerca de la Universitat Ramon Llull (URL) associat i coordinat amb el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), des de l'inici d'aquest organisme. Creat el 1904, està ubicat al municipi de Roquetes, al Baix Ebre.
Va ser fundat el 1904 per Ricardo Cirera i Salse i Lluís Rodés i Campderà, depenent en aquell moment de la Companyia de Jesús. Es dedica a l'estudi de la influència de l'activitat solar en els fenòmens geofísics. Disposa de les seccions solar, magnètica, ionosfèrica, sísmica i meteorològica, que efectua sondatges aerològics i registra la radiació tèrmica del sol i el potencial electroestàtic de l'atmosfera. Ha estat capdavanter en la introducció de les noves teories i tècniques d'observació de la interacció sol-terra, cosa que li ha valgut el reconeixement internacional, però va patir greus desperfectes durant la Guerra civil espanyola. El director Antoni Romañà i Pujó (1939-1970) el va reconstruir i ampliar. El 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Els edificis on s'ubica són una obra del municipi de Roquetes (Baix Ebre) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Són edificis de diferents tipus i formats dins d'un bosc. Són de plantes quadrades o rectangulars. La major part d'aquests edificis són de petites dimensions, normalment d'un sol pis d'alçada, excepte l'edifici on es troben les oficines (de tres pisos i coberta plana, com la majoria d'ells), i, fonamentalment, l'anomenat pavelló Landerer (el primer que es troba al pujar per l'escala), de tres pisos d'alçada i d'un notable caire neoclàssic, amb columnes pseudodòriques al porxo d'entrada i pilastres pseudojòniques a les cantonades, així com quatre columnes amb capitells corintis situades a la gran sala quadrada interior, antiga sala museu.
Línies de treball El centre té com a línies prioritàries la modelització regional del camp geomagnètic, l'estudi de la variabilitat ionosfèrica i els estudis d'atenuació sísmica.
Història Origen L'Observatori de l'Ebre (OE) es va inaugurar, de forma privada, el 8 de setembre de 1904, com una institució de la Companyia de Jesús, ubicant-se a Roquetes (Baix Ebre), a prop de Tortosa, al costat del Seminari menor de Sant Josep, en uns terrenys de la seva propietat. La seva inauguració científica va tenir lloc el 30 d'agost de 1905, coincidint amb un eclipsi total de Sol, dins de la franja total es trobava Tortosa.
Ubicació Un cop es disposà de totes les dades sota les quals establí el nou Observatori, convingué escollir la ubicació més adient. Una ubicació que, forçosament, havia d'estar allunyada de les grans ciutats, per evitar les influències dels tramvies elèctrics, i que gaudís a la vegada d'unes condicions geològiques adequades per una instal·lació magnètica.
La fundació de l'Observatori aconsellà separar les Facultats de Filosofia i Teologia, i la Companyia de Jesús decidí traslladar la primera a la casa de camp de Sant Josep, que tenia a Roquetes des de 1888. A la rodalia d'aquest indret, entre els anys 1903 i 1904, començaren a aixecar-se els pavellons meteorològics, elèctrics, sísmics, magnètics i astrofísics. Els aparells necessaris per a totes aquestes observacions foren adquirits principalment a França, Anglaterra i Itàlia. Paral·lelament, s'inicià també llavors la construcció del Laboratori Químic de l'Ebre i de l'Institut Biològic de l'Ebre, centres que foren dirigits posteriorment pels P.P.J.J Eduard Vitoria i Jaume Pujiula, respectivament.
Primeres activitats Durant els primers cinc anys, l'activitat principal de l'Observatori se centrà a la determinació de les coordenades del centre, al calibratge in situ dels diversos aparells i, en general, a assegurar la veracitat de les dades obtingudes. L'any 1916, la Cia. de Jesús resolgué traslladar a Barcelona les facultats de Filosofia i Teologia, juntament amb el Laboratori Químic i l'Institut Biològic. Aquests dos últims donaren pas amb el temps a l'actual Institut Químic de Sarrià. La casa de Sant Josep fou llavors destinada a Col·legi per a joves aspirants a la Cia. de Jesús amb el nom de Seminari Menor de Sant Josep. A partir d'aquell moment, l'únic centre científic que restà a Roquetes fou l'Observatori de l'Ebre, les seccions del qual es trobaven ja a ple funcionament: la d'Heliofísica, dedicada a fotografiar i mesurar diàriament la posició de les taques solars, la de Geofísica, centrada en l'estudi del magnetisme terrestre, corrents tel·lúrics i moviments sísmics, i la Meteorològica que investigava els fenòmens elèctrics i atmosfèrics.
Per motius de salut, el Pare Cirera sol·licità anys més tard el relleu en la direcció de l'Observatori, i l'any 1920 fou substituït per un dels seus més directes col·laboradors, el Pare Lluís Rodés, qui en aquesta nova etapa dugué a terme importants millores en les instal·lacions, especialment en les de caràcter sismològic.
Publicacions La divulgació de tots els treballs realitzats per l'Observatori de l'Ebre s'ha realitzat a través de la publicació Boletín Mensual del Observatorio del Ebro, el primer número del qual aparegué l'any 2010. L'Observatori de l'Ebre també va ser el responsable de la revista Ibérica, dedicada a la divulgació científica ,que es va publicar entre els anys 1914 i 2005, i fou dirigida en un primer moment pel Pare Ricard Cirera i Salse.
Les Agulles (Montserrat)
Les Agulles es troba a Montserrat (Catalunya), la qual és una de les seues regions més espectaculars i una part essencial del seu paisatge.
Descripció Aquesta regió té el perfil més serrat de la muntanya, gràcies a una gran concentració de monòlits de conglomerat de forma cilíndrica i cim arrodonit. Per la seua personalitat destaquen, entre d'altres, la Roca Gran de la Portella, la Saca Gran, Les Bessones, La Mà i La Bola de la Partió. En la darrera agulla, el desgast erosiu ha originat una gran bola de conglomerat que, vista de lluny, sembla que faci equilibris sobre un pedestal. Aquesta excursió segueix una ruta pintoresca i poc freqüentada, que permet conèixer Les Agulles des de dins. Passant per sobre del Refugi Vicenç Barbé (890 m), seguirem el cim de la carena enllaçant els colls de la Portella i el Portell Estret. El camí serpenteja pel laberint de canals i replans que omplen els reduïts espais entre agulla i agulla, pujant i baixant constantment com una muntanya russa.
Accés Cal deixar el cotxe al Coll de Can Maçana (716 m) i pujar al pas de la Portella. Pugem en direcció nord per un pendent costerut fins a superar una canal molt curta i fàcil que acaba en un replà. Seguim avançant per camí poc marcat fins al peu de l'agulla del Sol Ponent i, després d'una baixada, entrem a l'alzinar. Sobtadament, el camí s'acaba al peu d'una paret força vertical que hem de superar amb l'ajuda de dues cordes fixes. El sender segueix per terreny força vertical i anem grimpant sobre conglomerat i arrels de savina fins a arribar al replà dels Merlets, on podrem gaudir d'una vista panoràmica de Les Agulles. Tornem a entrar a l'alzinar per fer-nos un tip d'anar amunt i avall, evitant agafar els camins que baixen fins al refugi. Passarem per tres llocs característics: una canal estreta i costeruda, que farem de baixada; un ressalt curt però vertical, que superarem amb l'ajuda d'arrels, i un collet molt estret entre les agulles de la Petitona i la Triroca. Després del collet, el camí baixa fins al Portell Estret (1.008 m), on girem a la dreta per a baixar per la canal Ampla. La sendera desemboca al camí del Pas del Príncep, que agafarem a la dreta per anar fins al refugi. Passat el refugi, seguim recte avall en direcció oest fins a arribar al torrent, on el camí fa un tomb a l'esquerra. Arribem a un trencall en què seguim recte per a retornar al pas de la Portella. A partir d'ací, desfem el camí fins a tornar al cotxe.
Observacions La sendera no sempre està ben marcada i haurem d'emprar la intuïció per no perdre el fil de la carena.
Casa del Gremi dels Revenedors
La Casa del Gremi dels Revenedors és una obra del municipi de Barcelona protegida com a bé cultural d'interès local.
Descripció La Casa del gremi dels revenedors s'emplaça al Barri Gòtic en el districte de Ciutat Vella. Afronta amb la plaça del Pi en la seva façana principal i al carrer Petritxol en la lateral. Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta rectangular que malgrat la seva ampla façana a la plaça disposa d'una parcel·la molt poc profunda. Aquest habitatge plurifamiliar està format de planta baixa, entresòl, principal i tres plantes superiors.
La façana que dóna a la plaça forma una composició simètrica d'obertures amb dos eixos de balconeres que ressalten la part central on s'ubica una fornícula amb la figura del patró del gremi; Sant Miquel, flanquejada per semicolumnes i entaulament amb frontó. Aquest conjunt és d'un classicisme rigorós per bé que està voltat de flors i garlandes. Envoltant a aquest grup de balcons centrals es situen la resta d'obertures; finestres amb emmarcaments de pedra de geometria extremadament austera. L'escala d'accés als pisos es situa a l'extrem dret expressant-se com un altre eix vertical, similar als altres però de finestres més reduïdes per il·luminació de l'escala. L'element més expressiu de la façana són els esgrafiats, datats de 1781. Aquests esgrafiats s'estructuren per plantes, separades per divisòries, i representen figures d'àngels sobre núvols, garlandes florals envoltant imatges d'instruments musicals i en la part central, a sobre del frontó, un túmul honorífic.
La façana lateral és molt simple en comparació amb la principal, disposant d'un únic eix d'obertures al fons de la parcel·la deixant un gran àrea cega on els esgrafiats són l'únic element expressiu. Val a dir que és en aquesta zona cega on encara es poden veure els esgrafiats anteriors a la restauració i que possiblement siguin originals. La seva coberta és plana amb un ampit d'obra que serveix de barana. Aquest coronament de l'edifici està format per una cornisa de pedra amb motllures de gola, sobre del qual es situa l'ampit, on destaquen els esgrafiats en forma de balustrada. L'estructura és trencada pel badalot de l'escala que sobresurt de la cornisa produint una discontinuïtat amb l'ampit corregut perimetral.
El revestiment de la planta baixa en la part que resta vista és un senzill esgrafiat representant una obra de fàbrica de carreus. L'element protagonista d'aquesta planta és la façana-aparador que sobresurt mig metre del pla de façana. Aquest element modernista superposat està construït completament amb fusta i vidre i ocupa la major part de l'amplada de la planta baixa.
Com a elements arquitectònics associats podem destacar el treball de ferro de forja de línies molt senzilles en la barana dels balcons i els seus suports. També destaca, en la façana del carrer Petritxol, una popular auca catalana en un panell de rajoles esmaltades; l'auca del Senyor Esteve.
Història El 1781 es va fer una profunda restauració i és quan probablement es van ornamentar les façanes amb els esgrafiats. Aquests, que probablement són uns dels més antics de la ciutat van ser restaurats a finals del segle XX quan es van simplificar algun detall i es van eliminar els grans gerros de l'última planta. La data de construcció, 1685 apareix al medalló als peus de la imatge de Sant Miquel. El 1916 la planta baixa es va convertir en un únic local comercial amb la ubicació d'un comerç de ganivets anomenat ganiveteria Serra o Sonigen que va construir-hi la façana-aparador actua L'escultura és moderna (1957), substitueix la que degué desaparèixer durant la guerra civil.
Port d'Arenys
El port d'Arenys és un dels més importants de la costa catalana i del Maresme. És l'exemple més evident de la llarga història i tradició marinera de la vila d'Arenys de Mar. La pesca i tota la indústria que es crea a l'entorn del port mouen gran part de l'activitat econòmica de la població. El port concentra gairebé tota la flota pesquera de la comarca. La subhasta del peix que té lloc cada tarda quan tornen els quillats i les barques és un espectacle pintoresc que atrau molts visitants. El peix que surt de la llotja d'Arenys és valorat a tot Catalunya, sobretot les gambes. Els restauradors locals i el consistori celebren, durant la tardor, un certamen gastronòmic, el Calamarenys, que té com a principal protagonista el calamar d'Arenys.
El port té un gran espai dedicat a les embarcacions esportives amb gran quantitat d'amarratges. Durant l'estiu molts velers hi fan estada en les seves singladures mediterrànies. Les drassanes continuen sent una important indústria local.
El port de pesca i esportiu està situat a llevant de la vila, davant la muntanya del Mal temps, en construir-se, es va destruir una gran part de la platja. Actualment el moll té dos braços, el de llevant, el més llarg, 830 metres d'extensió, i el de ponent, de 480 metres. És un dels ports de pesca i esportius de més relleu de la costa oriental catalana.
Història El port de refugi havia estat desitjat durant llarg temps per la gent d'Arenys de Mar, des de 1786, que a través del gremi de Sant Elm, havien proposat al govern que es fes un port, aprofitant els esculls del Portinyol. L'any 1917 fou concedida l'autorització per a la realització del port. El projecte, signat per l'enginyer Josep Maria Ortega el 16 de setembre de 1920 i posat a subhasta el 1922 fou adjudicat al constructor arenyenc Francesc Solé i Miró. El projecte va tenir molts entrebancs provinents de la pedrera de Can Bellsoleil d'Arenys de Munt i eren transportades amb vagonetes, per mitjà d'una petita via fèrria estesa al llarg de la riera. Fou acabat el 4 d'abril de 1961.
Els falutxos d'Arenys de Mar En l'època de la construcció naval de fusta hi havia drassanes a l'aire lliure en moltes viles costaneres. Les d'Arenys de Mar tingueren una fama especial. L'expert en pesca Antonio Sáñez Reguart citava expressament una certa mena de llaguts d'Arenys insinuant que serien l'origen de la denominació castellana de "faluchos" quan foren rebatejats a les costes andaluses. Aquells llaguts d'Arenys es construïen per a anar a pescar a Andalusia. D'antuvi només anaven amb una vela llatina única i, quan varen aparellar arbre de mitjana, mantingueren el nom foraster ("falutxo", falutx) i adoptaren el de barca de mitjana a Catalunya.
Els llaguts-falutxos d´Arenys de Mar tenien uns 11 metres d'eslora i anaven equipats amb 3 parells de rems de 25 pams cadascun (1 pam= 21 cm aproximadament). Les dimensions dels rems van associades al desplaçament de l'embarcació. En la barca de mitjana de la narració de Joaquim Ruyra ("El rem de trenta-quatre") el protagonista del relat és un rem de trenta-quatre pams.
Salines de la Trinitat
Les Salines de la Trinitat són unes salines de Sant Carles de la Ràpita (Montsià) protegides com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció Són les salines de major extensió al Delta (1000 Ha.), situades a la Punta de la Banya, davant de la població de la Ràpita, en plena mar oberta, al meridió del delta de l'Ebre, que tanca el port dels Alfacs. Es beneficien de l'escassa pluviositat i de l'elevat grau d'insolació. La major part de la seva extensió l'ocupen els dipòsits de concentració, units per compostes de fusta i les basses saladores; a la part de la costa tocant a l'Aluet hi ha habitatges, oficines, sales de màquines i les garberes. A la part del port dels Alfacs hi ha un antic moll de fusta.
Història Sabem que l'explotació de la sal era molt important, ja, a l'època àrab. En establir-se a la carta de poblament de Tortosa (1149) el novè de la sal reservat per al Comte. Però no és fins al segle XV que té una forta incidència a la conca de la Mediterrània occidental. Aquestes salines es creu que tenen el seu origen al segle XIV. El que s'anomenen Salines Vallès estaven a l'altra banda d'on estan les actuals, hi havia un moll de pedra que encara es pot veure, però se'l va engolir el mar. El moll actual fou fet cap a l'any 1905, inicialment de fusta i després reforçat amb ferro, avui dia en desús. L'any 1869 es suprimí el monopoli estatal de la sal. Isabel II concedí l'administració a perpetuïtat, de les Salines de la Trinitat, a la "Compañía Española de Investigación y Fomento Minero".
La seva producció, a la dècada del 1960, representava una mica menys del 4% de la producció nacional. Es venia a la regió i a l'Europa septentrional, amb destí a la indústria química i a l'agricultura. Són les úniques salines que resten en actiu al Delta.
Companyia Cervesera del Montseny
La Companyia Cervesera del Montseny és una empresa catalana que elabora cervesa artesana des del 2007 i situada als peus del Montseny a la localitat de Sant Miquel de Balenyà, al municipi de Seva. L'empresa està constituïda com a societat limitada laboral i hi treballen sis persones. La finalitat de la Companyia Cervesera del Montseny és fer una bona cervesa i amb una producció de cervesa artesanal fent servir ordi cerveser, malta d'ordi o malta de blat. Mitjançant el sistema d'elaboració tradicional anglès (amb maceració pel mètode d'infusió simple), el procés productiu és pràcticament manual, amb les mecanitzacions bàsiques imprescindibles. La microcerveseria està especialitzada en cerveses de la família de les Ales o d'alta fermentació.
L'activitat arrenca quan la microcerveseria anglesa Wolf Brewery es ven la seva maquinària per a comprar-li i poder començar així la seva pròpia producció de cervesa a Catalunya. Des d'aleshores tenen la capacitat d'elaborar 3000 litres de cervesa a cada producció, i a l'estiu del 2013 feien dues produccions per setmana, que equival a elaborar 24.000 litres de cervesa al mes. La microcerveseria preveu facturar més d'un milió d'euros el 2015. Produeixen fins a vuit varietats de cervesa: Lupulus, Malta, Negra, Blat, Hivernale, EcoLupulus, Malta Cuvée i Aniversari que es poden trobar a supermercats i botigues especialitzades, i recentment la microcervecera ha produït 9.000 ampolles d'una cervesa nova amb un 20% de castanya del Montseny.
Una activitat complementària a la producció de cervesa artesana són les visites guiades que permeten que totes les persones interessades en el món de la cervesa artesana puguin conèixer de primera mà el procés d'elaboració del producte. Durant l'any 2013, prop d'un miler de persones van passar per les instal·lacions de la cervesera osonenca. El 2016 van arribar a fregar la xifra de facturació del milió d'euros.
Història dels jocs de rol als Països Catalans
Els jocs de rol als Països Catalans es començaren a publicar els 80 del segle XX a les ciutats de Girona (Dalmau Carles Pla) i Barcelona (Joc Internacional i Diseños Orbitales). Durant els primers anys les empreses es dedicaven a la traducció de jocs estrangers, tot i que a poc a poc van anar creant jocs de rol propis.
La primera editorial dels Països Catalans en publicar un joc de rol va ésser la gironina Dalmau Carles Pla, que va publicar Dungeons & Dragons el 1985. Dalmau conservà el format de capsa original i els jugadors veterans castellanoparlants encara recorden aquest primer joc de rol en castellà sota el nom afectiu de "la caja roja" (la capsa vermella). Tres anys més tard, el 1988, l'editorial Barcelonina Joc Internacional traduí dos nous jocs de rol en castellà, La crida de Cthulhu i RuneQuest, i el 1989 traduí i publicà El Senyor dels Anells, el joc de la Terra Mitjana, el seu èxit més gran. Aquest mateix any una altra editorial barcelonina, Diseños Orbitales, introduí Traveller, un joc de rol de ciència-ficció, també en traducció castellana. A partir de l'any següent Joc Internacional començà tot un periple d'innovacions:
Publicació el 1990 del primer joc de rol català: Aquelarre realitzat per Ricard Ibáñez. Traducció i publicació el 1991 del primer joc de rol en viu en ésser editat als Països Catalans: Killer. Traducció i publicació el 1992 del primer joc de rol en català: El Senyor dels Anells, el joc de rol de la Terra Mitjana. Publicació el 1995 del primer joc de rol català i en català: Almogàvers.
El 1996 La Crida de Cthulhu fou traduït al català i Almogàvers conegué una continuació del seu sistema de joc amb Tirant lo Blanc, del mateix autor, Enric Grau, i publicat per la mateixa editorial, Joc Internacional. Pel que fa al rol en viu Catalunya fou pionera una vegada més amb la creació de Espada y brujería, juego de rol en vivo, publicat al desembre de 1995 per una editorial de Montmeló: Yggdrasil Jocs. Espada y brujería fou el primer joc de rol en viu creat als Països Catalans (Killer va ser publicat amb anterioritat per Joc Internacional però es tractava de la traducció d'un joc estatunidenc).
Cap a la fi dels anys 90 el mercat del rol a Catalunya, així com als Països Catalans en general, entra en un període de debilitament que fa tancar nombroses editorials (el gegant editorial Joc Internacional tanca el 1998, per exemple), en bona part pel fet que la joventut s'orienta cap a noves activitats lúdiques, especialment els jocs de cartes col·leccionables i més tard, des de principis dels anys 2000, els videojocs en línia. Tanmateix els anys 2000 s'assisteix al naixement d'editorials noves, com Proyectos Editoriales Crom (fundada a Barcelona el 2002 i desapareguda el 2004) i sobretot Devir Iberia. Aquesta editorial de Barcelona és una filial de Devir, un grup editorial brasiler present a cinc països diferents, i té els drets de traducció en portuguès i castellà del joc de cartes Magic i del joc de rol Dungeons & Dragons.
Des de l'any 2001 Devir Iberia ha començat de nou la traducció i publicació d'un gran nombre de jocs de rol, talment com ho feia Joc Internacional als anys 90, però a diferència de Joc, Devir no els publica en català. Aquest propòsit se li atribueix l'ambiciós projecte de Maqui Edicions, una editorial de Girona (curiosament la ciutat on nasqué el rol a Catalunya l'any 1985) fundada el 2006 i que publica en ambdues llengües, català i castellà. Els seus dos primers jocs de rol ja han estat traduïts i publicats el 2009: Tibet, el joc de rol (traduït al català a l'abril de 2009 i al castellà al setembre de 2009) i Cataus (traduït al català al desembre de 2009 a partir del joc Donjon, de Clinton R. Nixon).
Ball de gitanes de Sant Celoni
El Ball de Gitanes de Sant Celoni és un tradicional ball de gitanes que es fa cada any en les festes de Carnestoltes.
Història El ball de gitanes de Sant Celoni està documentat l'any 1767, tot i que les seves arrels estan en els ritus agraris ancestrals per afavorir la fertilitat de la terra. La música es realitzava amb els instruments tradicionals: tamborí, castanyoles, flabiol i sac de gemecs. Els que sabien tocar aquests instruments s'encarregaven de compondre les músiques. Al llarg dels anys ha passat per diferents etapes i ha viscut llargs períodes d'interrupcions. El ball es recuperà en els anys 50 i 60 i definitivament el 1981. Des d'aleshores es tornen a ballar les gitanes a Sant Celoni els diumenges de Carnestoltes, acompanyades dels elements tradicionals de la festa: els Diablots, el Vell i la Vella i el Capità de Cavalls.
La festa Tot comença a primera hora del matí de dissabte (pels petits) i diumenge (pels grans) de Carnestoltes amb l'esmorzar. La colla de diablots del ball de gitanes és l'encarregada d'organitzar i preparar aquest àpat destinat, principalment, a agafar força i energia per la jornada. La majoria d'assistents són diablots però algun ballador també s'hi deixa caure. Durant aquest esmorzar, els diablots aprofiten per acabar de preparar la seva sortida, organitzar-se i vestir-se. Els músics també fan cap a la plaça molt aviat, per aprofitar les primeres hores del diumenge per fer proves de so i repassar les partitures.
Quan tot sembla a punt, els diablots marxen carrer major amunt cap a la trobada. Aquest s'estableix al carrer Balmes, davant el local dels avis, on tots els balladors i components de les comparses es troben per ultimar els darrers detalls de vestuari i formar els grups per iniciar el cercavila, una passejada pels carrers de la ciutat, on els balladors, els músics i la comparsa són convidats a galetes, carquinyolis, vi... per establiments i particulars. El Capità de Cavalls amb els seus cavallers i el Vell i la Vella presideixen la comitiva, 1'orquestra toca durant tota la cercavila, els dansaires no se'n poden estar i fan alguns balls al mig del carrer. Els diablots provoquen el públic saltant, llençant farina, petards i sobretot, fent xivarri.
Al voltant de la Plaça de la Vila s'hi instal·len grades per al públic. És habitual que a primera hora del matí ja hi hagi gent desant llocs i buscant el millor emplaçament per gaudir de la festa. Cap als migdia arriben les comparses que formen el ball de gitanes i s'inicía el protocol per poder fer la ballada.
El primer a entrar serà el Capità de Cavalls i demana permís a les autoritats per ocupar-la. Un cop concedit entren el Vell i la Vella, uns personatges grotescos de la comparsa que presidiran l'acte. Ambdós representen l'hivern que ja s'acaba i és tradició que la vella simuli estar prenyada. Abans d'ocupar els llocs d'honor a les llotges, que els són reservats, fan un discurs, en forma de versots, on fan crítica satírica dels esdeveniments que s'han esdevingut al llarg de l'any.
En acabat és l'hora de donar entrada a plaça als diablots. Aquests ho faran com ho sempre, fent soroll i intentant fer alguna animalada. Cada any l'entrada a plaça dels diablots és diferent però acostuma a tenir un element comú. La presència de petards (en forma de traca). Darrerament s'ha institucionalitzat que els diablots ballin també una peça en aquesta entrada, la Polca de l'Antonio, tot i que moltes vegades no l'arriben a acabar...
Finalment, ara sí, arriba l'hora de que les colles del Ball de Gitanes entrin a la plaça amb el galop d'entrada. Prop d'una dotzena de balls componen el catàleg de danses que s'executaran a la plaça. Algunes les ballen els més petits i altres es reserven als balladors més experimentats. L'entrada de Ball, la Jota, la Contradansa, la Polca, la Frandola, el passeig de lletres, la trenkuta, la Rumba, la filferrada o el vals són algunes de les coreografies que es deixaran veure a plaça.
Cap a la mitja part del ball, es fa la parida, una representació en què els diablots surten a plaça per fer alguna escena satírica durant la qual, la vella es posa de part. Simbòlicament, en aquest moment, se celebra l'arribada de la primavera. Tradicionalment la vella ha de parir un animal que es mostarà a tots els presents amb orgull i satisfacció per part de la mare.
Abans d'acabar el ball de gitanes, i des de la ballada es fa un reconeixement a aquelles persones que en aquella edició compleixen 25 ballades, siguin balladors o components d'alguna de les comparses. Des de l'any 2017 aquest reconeixement es fa amb el ball de l'homenatge. El ball de gitanes es donarà per acabat quan tots els balladors entraran a plaça per fer el galop de sortida. També és tradició que el públic, en un moment donat de la polca, animi els balladors cridant "Ferro!"
Els balladors La roba dels balladors està inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vesteixen pantalons, camisa blanca i americana negra. Una faixa i un barret de color vermell. Als turmells hi porten picarols i cintes de colors. Les dones duen un vestit blanc curt i un mantó negre a l'esquena. Tant els balladors com les balladores toquen les castanyoles, fent dringar els picarols espanten els mals esperits.
La comparsa Els personatges de la comparsa són el Capità de Cavalls que cavalca acompanyat dels seus cavallers, vestits elegantment de negre i amb barret de copa. El Vell i la Vella són les autoritats de la Colla de Gitanes. El Vell és la personificació de l'hivern i de la Vella naixerà la nova estació: la primavera. Els representen dues persones disfressades còmicament com els avis d'abans. El Vell porta boina i bastó. La Vella porta un mocador al cap, manteleta, davantal i faldilles llargues.
Els diablots, grans i menuts, porten màscara amb banyes, roba vermella i una faixa negra d'on pengen els esquellots que amb el seu soroll invoquen els mals esperits. S'encarreguen d'esvalotar el públic durant la cercavila i de mantenir l'ordre a la plaça, on també fan befa d'algun esdeveniment que hagi passat durant l'any.
Oriol Puig i Bultó
Oriol Puig i Bultó (Barcelona, 12 de desembre de 1935) és un antic pilot de motociclisme català,[3] un dels pioners de les modalitats fora d'asfalt que van introduir-se a la península Ibèrica cap al final de la dècada de 1950 i començaments de la de 1960: motocròs, enduro (conegut aleshores com a Tot-Terreny) i trial. Durant la seva etapa d'activitat aconseguí diversos èxits en aquests esports, entre els quals tres Campionats d'Espanya de motocròs, un d'enduro, cinc medalles d'or als ISDT i diversos campionats de Catalunya. Nebot de Francesc Xavier Bultó i enginyer industrial de formació, al llarg de la seva vida ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat relacionats amb el món del motociclisme, essent fins al 2018 director de la Comissió Tècnica de la Federació Internacional de Motociclisme (FIM) i membre dels òrgans de govern la federació estatal (RFME). Fou també el director esportiu de Bultaco durant l'època en què aquesta empresa tingué activitat, encarregant-se del departament de competicions.
Trajectòria esportiva Començà a competir de ben jove en curses de velocitat com a pilot oficial de Montesa integrant un equip format, entre d'altres, pel seu cosí Joan Soler Bultó i altres històrics pilots catalans com ara Josep Maria Llobet "Turuta", Marcel Cama o els germans Elizalde. Ben aviat, però, es decantà per les noves modalitats de fora d'asfalt.
Motocròs Ja el 1959 participà en una cursa de motocròs a Manresa amb una Tralla 101 modificada, cursa que fou guanyada per l'aleshores pilot de Derbi Pere Pi, anys a venir un dels seus màxims rivals tant en curses de motocròs com en proves de trial. Oriol Puig progressà ràpidament en aquesta modalitat, guanyant el campionat estatal de 125 cc el 1960 i el de 250 cc els anys 1963 i 1964, aquests dos disputats a una sola cursa a Sant Sebastià i Burgos respectivament. Com a anècdota, el títol de 1963 el guanyà gràcies en part a la iniciativa del seu oncle Francesc Xavier Bultó, qui entre l'entrenament de dissabte i la cursa de diumenge féu fabricar, transportar per carretera de Barcelona a Sant Sebastià i muntar a la seva moto un joc de pinyons del canvi de marxes que li permetrien de guanyar mig segon per volta, amb la consegüent victòria i campionat. Pel que fa al títol de 1964, també el seu oncle hi tingué quelcom a veure, ja que li aconsellà de passar un doble salt de cop en comptes de fer-ho en dos salts, cosa que li permeté d'avançar a Pere Pi i aconseguir així la victòria. Puig Bultó va guanyar també dos campionats de Catalunya de motocròs (1961 i 1962).
Enduro La disciplina de l'enduro, aleshores anomenada Tot-Terreny, fou una de les que més aviat va provar Puig Bultó. El 1958 ja formà part de l'equip estatal "B" (al costat de Josep Raja, Josep Romeu i Enric Palero) per al Vas d'argent als Sis Dies Internacionals celebrats a Garmisch-Partenkirchen sota unes dures condicions climatològiques. En aquella ocasió pilotà una OSSA 164 cc, ja que decidí canviar de marca per solidaritat amb el seu oncle, que havia plegat de Montesa i encara no havia creat Bultaco.
El 1962, juntament amb José Sánchez (català d'origen murcià que aleshores començava a destacar en competicions de fora d'asfalt), decidiren de participar pel seu compte als ISDT, que tornaven a celebrar-se a Garmisch-Partenkirchen. El fet d'anar tots dos sols per mitja Europa en un petit cotxe amb un remolc on duien dues Sherpa S 175 i un motor de recanvi fou aleshores força complicat. Malgrat no tenir cap assistència de mecànics, ajudants ni mànagers guanyaren sengles medalles d'or a la prova, esdevenint així els dos primers catalans a aconseguir-ho. Com a anècdota, mentre es desplaçaven a Alemanya passaren per Itàlia on el seu oncle assistia als pilots de velocitat de Bultaco John Grace i Ramon Torras a Monza. Grace li suggerí a Don Paco que els sufragués econòmicament el viatge, i aquest els digué que els en pagaria el 50% de les despeses si aconseguien una medalla d'argent, i el total si era d'or. Així doncs, el viatge els sortí de franc.
Des d'aleshores, Oriol Puig sovintejà les seves participacions en els ISDT, aconseguint-hi un total de 9 medalles (de les quals, cinc d'or) en un total de deu participacions (nou de consecutives entre 1962 i 1970). Una de les seves millors actuacions fou a l'edició de 1966 a Villingsberg (Suècia) on juntament amb José Sánchez, Costa, Ferrer, Bordoy i Casimir Verdaguer es classificaren setens al Trofeu, aconseguint entre tots quatre medalles. Aquell mateix any, guanyà el segon Campionat d'Espanya de Tot-Terreny que es disputava.
Gràcies als seus èxits en aquestes competicions, Bultaco anà desenvolupant les seves motos de Tot-Terreny, inicialment derivades de la Sherpa S, que amb els anys donaren pas al model conegut com a Matador, aparegut cap a 1965.
Trial A començaments dels 60, la família Bultó tingué un paper clau en la introducció del trial a Catalunya i l'expansió internacional d'aquest esport arreu del món. El 1962, Oriol Puig i Joan Soler Bultó participaren en un trial que organitzà la FIM a París per tal d'investigar sobre el terreny aquella desconeguda disciplina i millorar els prototipus de la marca. Ja el 1964, Puig se n'anà amb un Seat 600 als Sis Dies d'Escòcia a provar els nous prototipus, més evolucionats, pilotant-ne un ell i l'altre el britànic Tom Ollerton. Puig Bultó abandonà, però el millor pilot de l'època, el nord-irlandès Sammy Miller, s'interessà per aquelles motos i arribà a provar-les, quedant-ne tan gratament impressionat que a finals d'estiu d'aquell any, 1964, viatjà a Cunit (a la finca particular de Francesc Xavier Bultó) per tal de participar en el desenvolupament de la moto que acabà esdevenint la revolucionària Bultaco Sherpa T.
Un cop Miller hagué enllestit el prototipus a Cunit i començà a fer-lo servir al Regne Unit, tingué problemes a les zones humides i enfangades, on la Bultaco no tenia tanta tracció com les motos de 4 temps (o fins i tot com la Greeves de 2 temps), de manera que Oriol Puig se n'hi anà carregat de components de motor, transmissió i suspensions, i després de quatre dies de proves deixaren la moto a gust del campió i llesta per a entrar en producció.
Poc després, a l'octubre, Oriol Puig participà en una prova promocional de trial a Grenoble, acompanyat entre altres catalans per Pere Pi, Manuel Giró i els seus parents Joan Soler, Jaume Marquès, Isidre Marquès i Ignasi Bultó. A partir d'aleshores, Oriol Puig Bultó fou un dels millors pilots de trial en la fase inicial d'aquest esport al país, competint per la victòria en diverses ocasions amb els seus cosins Joan Soler i Jaume Marquès, així com amb Pere Pi (gairebé l'únic pilot de Montesa capaç de plantar cara als oficials de Bultaco). El domini de la família Bultó era tan gran aleshores, que al I Campionat de Catalunya de trial (consistent en vuit proves disputades entre 1964 i 1965[22]), ocuparen les tres primeres posicions finals: Joan Soler Bultó, Manuel Marquès i Oriol Puig Bultó, per aquest ordre. Puig Bultó va acabar guanyant-ne el títol el 1969.
Trajectòria professional Bultaco El 1958, quan Francesc Xavier Bultó va crear Bultaco, Oriol Puig estava estudiant enginyeria industrial. El seu oncle li va proposar de participar en l'accionariat de la nova empresa i d'entrar-hi a treballar, primer a temps parcial i, un cop hagués acabat els estudis, a plena dedicació. Puig Bultó va acceptar i, al llarg dels anys, va exercir diverses funcions a l'empresa de Sant Adrià de Besòs: primer hi va fer d'enginyer de disseny-provador; després, de responsable del servei tècnic postvenda d'exportació i, més endavant, en fou durant anys director de competicions. Finalment, ja en els últims temps de crisi, hi va exercir de director comercial. Un cop va haver d'abandonar l'empresa familiar, va treballar uns anys de director general d'exportació a Derbi, concretament de 1981 a 1998.
FIM Oriol Puig va entrar a la FIM com a membre de Comissió al Congrés de 1973. El 1981, al Congrés de Tòquio, en fou elegit President de la Comissió Tècnica (CTI) per a un mandat de quatre anys. Finalitzat el període en fou reelegit, i així successivament cada quatre anys fins que el 31 de desembre del 2018, després de 45 anys a la FIM, va demanar a la federació espanyola (RFME) que no tornés a presentar la seva candidatura.
Com a president i director de la CTI, Puig Bultó va viatjar arreu del món, ja fos per a assistir a competicions, reunions o seminaris per la formació dels comissaris tècnics (els qui comproven que les motos que participen en competicions compleixen els reglaments tècnics i les normes de seguretat de la FIM). Durant aquella llarga etapa va compaginar la seva residència a Barcelona amb estades a Mies (Vaud), petita població prop de Ginebra on hi ha la seu de la FIM. Actualment, segueix passant llargues temporades a Ginebra, on la seva muller, Marta, treballa a l'Oficina de l'Organització de les Nacions Unides. El matrimoni té també una segona residència a Castellterçol, Moianès.
Club Piolet
El Club Piolet és el club infantil d'Andorra Televisió, nascut l'any 2005 de la necessitat de fidelitzar els nens amb una programació pròpia dins de la televisió pública. El projecte es va concretar el mes de desembre d'aquell any, amb la contractació dels serveis de la productora D'Occon Films, que va proposar com a mascota un isard vestit amb la samarreta d'Andorra. Amb tot, el nom inicial va ser "Clic", una proposta que la direcció de RTVA va desestimar. Per aquest motiu es va obrir un concurs perquè fossin els mateixos nens els qui proposessin noms per a l'isard. El concurs es va allargar fins a la Fira d'Andorra la Vella, on els nens podien pintar la mascota i seguir proposant noms. Finalment es van rebre més de 300 propostes i la guanyadora va ser la de Piolet. Segons la documentació interna de RTVA, el 26 de desembre de 2005 es va celebrar el bateig públic de la mascota, durant el Saló de la Infància d'Encamp. Durant aquell temps també es van començar a registrar els primers socis: van ser-ne més de 700 al mes de maig de 2006.
La primera emissió del Club Piolet va sortir en antena el 09 de gener de 2006. Es tractava d'una programa contenidor de dibuixos animats d'Andorra Televisió. Però també hi havia activitats al carrer, com la presència de la mascota a la cavalcada de Reis, o la Festa de la Neu -una mena de Festa dels Súpers- a l'estació de Pal, de Vallnord. La primera va ser el dia 1 d'abril de 2006. Més tard, es va crear la "Festa de l'Estiu", una serie d'activitats i espectacles per als seguidors i seguidores del Club Infantil. Podriem dir que es tracta de la Festa de la Neu, però en versió estiu.
De fet, el Club Piolet s'inspira en el Club Super 3 del canal juvenil de la televisió pública catalana, amb el qual es van establir nombrosos contactes per aprendre com fer créixer la nova aventura o per poder emetre algunes sèries de dibuixos. El Club Piolet té la seva pròpia revista, carnet de soci, pàgina web interactiva... i organitza trobades amb els petits de la casa que el veuen. Les activitats que organitza la Ràdio i Televisió d'Andorra (RTVA) amb el Club Piolet són sovint notícia a la premsa andorrana. Els principals personatges del programa són dos isards: El Piolet i la Violeta. Recentment s'ha incorporat un actor, de carn i ossos, Andi, interpretat per l'actor Joel Pla.
La darrera producció del Club Piolet és la sèrie d'animació Les coses de la Martina, que es va preestrenar en exclusiva per als socis el 09 de setembre de 2015. Per televisió, el primer capítol es va emetre el darrer dissabte del mes de setembre de 2015, coincidint amb el programa 3.500 del Club Piolet. Seguidament, al 2014 FEDACULTURA va afegir un altre personatge al Club anomenat Pau Pampalluga, aquest té la finalitat d'educar als més petits de la casa en estalvi i seguretat energètica.
Compte Club Piolet El compte Piolet, és un compte corrent per a nenes i nens d'entre 0 i 12 anys. Serveix per a que els més petits i petites puguin anar guardant els seus estalvis. Una vegada es contracta el compte Piolet, la nena o nen en qüestió obté la seva primera targeta anomenada PIOtarjeta. Basicament, es tracta d'una targeta d'estalivs gratuïta decorada amb els dibuixos de les mascotes del Club infantil, en Piolet i la Violeta. En aquesta tageta, s'hi poden ingressar els estalvis de l'infant des de qualsevol de les oficines de Crèdit Andorrà del país.
Can Batlló (Eixample)
La fàbrica de Can Batlló de Barcelona dedicada a les filatures de cotó va ser creada pels germans Feliu i Joan Batlló i Barrera a mitjan segle XIX. El conjunt d'edificis modernistes situat al carrer del Comte d'Urgell (n. 173-215), al barri de la Nova Esquerra de l'Eixample de la ciutat Barcelona va ser reconvertit a començaments del segle xx en l'Escola Industrial depenent de la Diputació de Barcelona.
Història Els germans Batlló i Barrera va ser una família d'empresaris olotins del tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del segle XIX. Dels quatre germans que varen iniciar l'activitat, dos d'ells en Jacint (1803-1866) i en Domènec († 1866) varen morir quan estaven planejant la creació d'aquesta gran fàbrica, i Feliu i Joan Batlló varen tirar endavant amb el projecte.
Un cop constituïda la societat varen construir una gran fàbrica on agrupar la producció dispersa que tenien fins a aquell moment. La fàbrica arrendada a Francesc Quer el 25 de novembre del 1858 a Cornellà, ho era per deu anys i vencia el 1868. Potser aquest fet els va acabar d'animar al procés d'integració. Entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El 13 d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867 (5 mujades, 14 mundines equivalents a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny del 1867 (1 mujada 6 mundines equivalents a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estadella; posteriorment adquiriren altres tres propietats més. El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins al 1897.
El 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica que es va inaugurar el 1870, moment en què tanquen la resta de fàbriques que teníem a Monistrol, Sitges i Tarragona. La fàbrica va néixer amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers en tissatge i entre 2.000 i 2.500 obrers. La fàbrica va ser dissenyada per l'enginyer Alejandro Mary i va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Rafael Guastavino qui, probablement, va dirigir la part arquitectònica. Aquest és un punt no confirmat, ja que no figura en el projecte i el mateix arquitecte va escriure al director del Diari de Barcelona que "el director del projecte de fàbrica és l'enginyer Mary, i que la part merament arquitectònica correspon a qui no li agrada que es publiqui el seu nom". Tot i aquesta mena de misteri és unànime entre els experts l'atribució de les solucions arquitectòniques a Guastavino.
Tot i la capacitat de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals de Can Batlló no serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es varen tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports del sud durant la guerra civil. Can Batlló va estar tancat uns dies el 1871 "per provocacions"; el 1873 es produeixen acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la policia. Els conflictes més forts d'aquesta època varen ser l'agost de 1874 quan varen suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors varen exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els Batlló no ho varen acceptar i varen denunciar al capità general el risc de disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica. Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de donar-se de baixa de la contribució industrial. El 1875 són acusats de treballar en condicions insalubres i d'explotació. L'any 1876 s'instal·la l'enllumenat elèctric per part de l'empresa de Tomàs Josep Dalmau i Garcia tant a la fàbrica com a les oficines del carrer Barbarà En el vessant comercial varen ser presents a l'exposició de Catalunya el 1871, a Vena el 1873 on varen obtenir la medalla del Progrés i el 1875 estan presents a l'exposició de Filadèlfia.
L'any 1876 es produí l'escissió de la societat; Feliu pensava jubilar-se i traspassar el negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels conflictes de la fàbrica del carrer Urgell. Joan, junt amb els seus nebots fills del seu germà Domènec mort el 1866, va muntar la fàbrica Can Batlló a Sants. La nova etapa de la fàbrica del carrer Urgell amb Feliu i els seus fills al front comença amb una medalla d'argent a l'Exposició de París de 1878, però la medalla d'or va ser per a un competidor directe: l'Espanya Industrial. Aquell mateix any que mor Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canvien la denominació per la de "Batlló i Batlló", tal com eren els seus dos cognoms.
Arran de la mort de Feliu Batlló es va publicar una síntesi de les característiques tècniques i productives que expliquen la fàbrica. El 1879 tornen els problemes i la baixa demanda els va portar a reduir el treball a quatre dies per setmana i més tard, a tres per setmana. En plena Febre d'Or la sensació d'eufòria econòmica no es corresponia amb la situació general del tèxtil. El 12 d'octubre de 1882 varen assassinar a la porta de la fàbrica al director de la secció de filats, l'Ermengol Porta i Solans i el febrer de 1883 es produeix un incendi al magatzem de cotó amb clares sospites d'haver estat provocat. Els propietaris varen començar a plantejar-se el tancament especialment després de la baixa demanda que els obligà a treballar dues setmanes per mes durant l'any 1887. Tot i la situació varen ser presents a l'Exposició Universal de 1888 amb un bon resultat, perquè va guanyar una medalla d'argent, tot i tenir la fàbrica aturada en aquell moment.
Es produí un atemptat amb un artefacte explosiu a les oficines que tenien a la rambla Catalunya de Barcelona el 18 de gener de 1889. Aquest fet que es va produir just davant del despatx d'Enric Batlló i va causar la mort d'un empleat va ser fonamental en la decisió de tancament definitiu La fàbrica tèxtil de Can Batlló fou tancada l'any 1889. L'any 1908 va ser adquirida per la Diputació de Barcelona on s'ubicà l'Escola Industrial de Barcelona, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904. L'any 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues escoles són predecessores, respectivament, de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte en l'actualitat.
Edifici Durant el gran desplegament industrial del segle XIX a Catalunya s'edificaren grans i importants fàbriques que es basaven en l'aplicació de la tècnica de voltes de maó amb tirants de ferro. Aquesta tècnica basada en la pràctica tradicional de l'arquitectura catalana va ser utilitzada de manera immillorable per l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Guastavino, que va fer altres fàbriques tèxtils a Barcelona actualment desaparegudes, com la fàbrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fàbrica "Carreras i fills" als carrers de Diputació i Casanovas (1878) abans d'emigrar als EUA el 1881, on es va fer molt famós realitzant diverses obres fins a la seva mort.
El recinte de Can Batlló ocupa 4 illes de l'Eixample de Barcelona, entre els carrers Urgell, Viladomat, Rosselló i Paris. A la fàbrica Batlló va construir l'edifici dels telers o edifici principal, anomenat actualment "l'edifici del rellotge", de cos paral·lelipèdic de maó i pedra al voltant de les finestres, amb una torre de secció quadrada en cada extrem de la façana i un pati central de columnes al seu interior.
L'extraordinària xemeneia també de maó, en forma de piràmide truncada de secció hexagonal, amb una base de seixanta m² i una alçada de seixanta metres. Encara avui es troba en perfecte estat i exemplifica a la perfecció l'embalum de la fàbrica que la contenia. Una peça molt interessant és la gran i àmplia nau de filatures que, per mantenir el grau d'humitat convenient, va ser construïda al soterrani on algunes voltes han estat convertides en claraboies per a obtenir una il·luminació perfectament homogènia en tot el recinte produïda per la llum zenital, creant un edifici funcional d'insòlita bellesa plàstica. Les seves grans dimensions, cent dos per setanta metres, amb tres-centes trenta-sis columnes de ferro colat i la llum aportada per les claraboies, donen com a resultat un espai uniforme i extraordinàriament equilibrat.
Font de les Escales
La Font de les Escales és una font pública de Santpedor (Bages) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció El Clot de les Aigües o font de les Escales es troba en ple nucli antic de la vila de Santpedor per allà on passa una veta d'aigua que havia abastit la població. Actualment la veta d'aigua està salinitzada per filtracions procedents del runam salí del Cogulló i no s'utilitza. L'antiga font de les Escales és la font més antiga de Santpedor. L'actual placeta de la Font es va construir l'any 1978 sobre el lloc de la surgència d'aigua. Aquesta surgència recollia aigua procedent de diverses mines. L'aigua sobrant recorria el subsòl de l'actual carrer Convent cap a la zona de l'horta nova, a la zona actual a partir del carrer Manresa i del convent dels Franciscans.
L'accés al conjunt es realitza a través d'una escala situada al lateral de la plaça. L'element principal és la mateixa surgència, ubicada al peu d'una fornícula d'arc de mig punt de pedra. Actualment encara es pot veure un espai que està travessat per tres murs de càrrega de formigó que suporten el carrer. A més, encara resten la fornícula de la font, dues fornícules d'arc rebaixat on segurament hi havia l'abeurador. També es conserva una cisterna, comunicada amb l'espai central, coberta amb sostre de volta i que encara acumula aigua provinent de la font i les mines. Altres elements són el pou i una canalització que segueix el carrer Clot de les Aigües, que conduïa l'aigua als antics abeuradors.
En la darrera intervenció de rehabilitació dels carrers i plaça, es va obrir un lluernari que permet l'entrada de llum natural a l'interior. A l'exterior hi ha informació històrica de la Font de les Escales i les mines, així com fotos antigues.
Història La font de les Escales era la font més antiga de Santpedor i, fins a finals del segle XIX, l'únic punt important d'aprovisionament d'aigua corrent al centre del poble. També hi havia un punt d'abastiment d'aigua al pou de la Mare de Déu del Bon Succés al carrer Ample, documentat al segle XVI. Des de l'edat mitjana els habitants de Santpedor utilitzaven l'aigua de la font per beure i per cuinar, i l'aigua que restava omplia abeuradors per al bestiar així com un safareig públic per fer la bugada i rentar les verdures i altres productes agrícoles com el cànem. Finalment s'utilitzava per regar els horts.
La font està documentada des del 1372, i fins a inicis del segle XX va ser el punt d'abastiment d'aigua més important de la vila. Segons la documentació històrica, al segle XVI hi havia una construcció al clot de la font que anomenaven "tanca", i que permetia controlar l'ús per regadiu de l'aigua de la font de les Escales. Mentre no s'utilitzava, l'aigua s'acumulava en uns abeuradors que es trobaven fora del recinte, coneguts com el Portal dels Abeuradors, al final del carrer del Clot de les Aigües (actual carrer Convent), i situats a una distància de 150 m de la font. L'emplaçament de la tanca no s'ha localitzat, tot i que sembla que estaria situada just després de la font. L'aigua sobrera d'aquests abeuradors anava cap al fossat exterior de la muralla del segle xiv, seguint el pendent del terreny.
Al segle XII sembla que els horts documentats a la vila, que estarien ubicats dins el recinte de la muralla, només podien ser regats amb les aigües freàtiques del subsòl de la vila, que sortien a la superfície de la placeta de la Font. Aquestes mateixes aigües de la font eren les que regaven els horts de l'horta nova al segle XVI. Un document de 1548, que informa de les tandes de regadiu dels horts, explica amb detall l'aprofitament de l'aigua procedent d'aquesta font (Arxiu Històric i Comarcal de Manresa, Com. Núm. 78, VII).
L'aigua sempre havia estat un bé escàs a la vila de Santpedor. L'existència d'aquesta font segurament va marcar l'emplaçament de la població. La distribució de l'aigua va ser una qüestió preocupant fins ben entrat el segle XX. Al llarg de la història veiem com el comú de la vila intenta buscar solucions per aconseguir més cabal d'aigua. Al 1771 es projectà la construcció una séquia per portar aigua del Llobregat (tal com feu la ciutat de Manresa al segle XIV) des de més a munt de Balsareny. Finalment no es va arribar a fer. La qualitat de l'aigua empitjorava en època de sequera, ja que es produïen filtracions dels femers que hi havia a les cases per adobar els camps. La mala qualitat de l'aigua va provocar epidèmies de còlera i tifus reiteradament. Per exemple l'any 1883 hi hagué 110 morts per aquesta causa. La mortaldat més gran es produí l'any 1894 quan s'infectaren uns 700 habitants dels 1900 que tenia el poble, i van morir 84 persones. Per tal de millorar el subministrament d'aigua, l'any 1909 es van fer nous pous, s'instal·laren sis fonts públiques, es van canalitzar les aigües i es va fer una xarxa de clavegueram.
Entre els anys 1931 i 1932 es va aconseguir la concessió d'aigües de la séquia de Manresa per l'abastament del poble. El 1932 es va inaugurar una font per commemorar l'arribada de l'aigua potable a Santpedor. L'any 1978 l'indret de la font es cobrí per obrir un nou carrer, conegut per carre del Clot de les Aigües. Amb tot, la font continua rajant i l'espai que ocupavatot el conjunt continua existint sota el subsòl del carrer.
Acciuga dell'Escala
L'acciuga è un pesce azzurro nonché un ingrediente simbolo della dieta mediterranea. Anche l'olio d'oliva apporta benefici alla salute umana.
Il consumo di acciughe è altamente consigliato per mantenere una dieta equilibrata e ricca di Omega 3 che aiutano a ridurre i livelli di colesterolo. L'acciuga può essere gustata in tanti modi diversi, ma sarà sempre un prodotto estremamente saporito, grazie alle sue proprietà e al sapore intenso.
Nei paesi del Mediterraneo è tradizionalmente utilizzata come uno straordinario stuzzichino, accompagnato da pane croccante, spalmato di pomodori maturi e cosparso di olio d'oliva a piacere. È inoltre un ingrediente comune in insalate, ricette di pasta, pizze o piatti più complessi. Innumerevoli sono le possibili combinazioni.
Quando parliamo di acciughe parliamo normalmente di alici sotto sale. La tecnica della salatura degli alimenti per conservarli a lungo venne introdotta nel nostro paese dalle colonie greche e fu successivamente perfezionata dai popoli romani. Alcune proposte per la preparazione: eliminare le spine e lavarle sotto l'acqua corrente per eliminare il sale in eccesso, lasciare solo i filetti e condire con un buon filo di olio extravergine di oliva. All'Escala le acciughe sono uno dei prodotti locali più rinomati.
Postureig de Lleida (La Postura di Lleida)
Il Postureig de Lleida (la Postura di Lleida) è una dinamica che si inquadra nell'ambito del movimento denominato "lleidatanisme" del XXI secolo che ha iniziato a svilupparsi dal 2013 attraverso i social network. L'iniziativa, è stata animata da una figura anonima, il Sig. Postu. Combina l'umorismo sull'anonimato posturale (gesti o posizioni che vengono compiuti sulla spinta dell'apparenza e dell'opinione altrui più che per una reale motivazione), l'umorismo di basa su cliché tipici di Lleida (al pari dell'autoaffermazione di un certo orgoglio locale) e la realizzazione di azioni di solidarietà e di raccolta di fondi destinate a diversi enti e associazioni del Ponente. Nel 2018, dopo aver raccolto e stanziato oltre 100.000 euro in iniziative di solidarietà, il Postureig de Lleida ha ottenuto una menzione speciale nei premi Empresa Solidària de Lleida.
Storia Dall'umorismo alle iniziative di solidarietà Il 23 marzo 2013, in piena proliferazione dei profili sui sociali network dedicati alle diverse sfaccettature della postura, sono stati creati dei profili in Twitter e Facebook dedicati alla postura di Lleida. I primi interventi erano di natura prettamente umoristica e in chiave chiaramente lleidana, però già nel settembre dello stesso anno il promotore di questo profilo sfruttò la spinta dell'umorismo lleidano per reindirizzare una battuta semantica (la pubblicazione di un'immagine ispirata all'iconico "I ♥ NY" di Milton Glaser con il motto "I ♥ popes" - termine proprio del catalano nord-occidentale per riferirsi al seno) in una iniziativa di solidarietà: la produzione e la vendita di piatti con questo motto con allocazione benefica dei profitti - 3.600 euro, che nel 2014 erano già aumentati fino a superare i 5.000 euro- ad ADIMA, l'Associazione delle Donne operate per un tumore al seno. La buona accoglienza da parte della popolazione incoraggiò l'animatore dei profili a ripetere l'esperienza progettando e vendendo una spilla con il motto "I ♥ bigotis" (Amo i baffi) che evoca l'iniziativa Movember - per destinare i profitti ottenuti all'Istituto di Ricerca Biomedica e creare un'unità funzionale per il cancro alla prostata presso l'Ospedale Universitario Arnau de Vilanova e l'Ospedale di Santa Maria.
Alla buona accoglienza di questi gesti di solidarietà ha fatto seguito la realizzazione di altre quattro iniziative di progettazione e vendita di piatti con diverse versioni del motto "I ♥...", con l'intento di destinare i proventi ad altre quattro organizzazioni di Lleida. In questo caso si tratta dei piatti "I ♥ Fog", "I ♥ Hairy", "I ♥ Gathering" e "I ♥ Smiles", con i quali è stato possibile raccogliere oltre 20.000 euro [a] destinati rispettivamente ad aiutare i senzatetto - attraverso la Fundació Arrels de la comunitat de Sant Ignasi de Loiola di Lleida, la protezione animali di Lleida - Amics dels Animals del Segrià, la protettrice Lydia Argilés e ProGat-, [b] ad aiutare le persone a rischio di esclusione sociale - attraverso la Croce Rossa e la Caritas di Lleida - [c] e ad aiutare l'associazione Down Lleida, un'organizzazione di Lleida che si occupa del benessere delle persone con sindrome di Down e lavora per aiutarle a renderle attivamente coinvolte nella società.
Consolidamento Il profilo Facebook del Postureig de Lleida ha superato i 10.000 follower nel febbraio del 2014, circostanza che ha spinto il promotore a celebrarlo con un Postuparty, un evento celebrativo che ha riunito 1.500 persone in un salone delle feste a Lleida e che si è concluso con la raccolta di 1.000 euro che ancora una volta sono stati a iniziative solidali. Tuttavia, il salto di qualità in termini di copertura mediatica del Postureig Lleida si è avuto nell'estate del 2014, quando l'iniziativa #fruitadelleidachallenge è diventata virale.
La proposta, chiaramente ispirata alla Ice Bucket Challenge, consisteva nel condividere un video o una fotografia consumando la frutta prodotta a Lleida e nello sfidare le persone a ripetere l'azione. Questa iniziativa volta a promuovere il consumo di frutta coltivata da agricoltori e cooperative nella zona di Lleida, andava nella direzione di incoraggiare il consumo locale e sostenere un settore che nell'estate di quell'anno stava risentendo della crisi dei prezzi e del veto russo sulle esportazioni di frutta dalla Spagna. Il fenomeno divenne rapidamente virale a causa del gran numero di adesioni e dell'eco ottenuta dal supporto dato da figure molto importanti sia del panorama catalano sia di quello spagnolo, e fu quello il momento in cui il Postureig de Lleida cominciò a essere conosciuto anche aldilà delle terre del Ponente.
Durante la campagna di Natale 2014 è stata realizzata una nuova iniziativa di solidarietà, questa volta con l'obiettivo di raccogliere fondi per il Banc dels Aliments de Lleida attraverso la vendita di spille con lo slogan "I ♥ Allioli", con conseguente raccolta di 1.400 euro.
Il #Postullibre Il successo ottenuto dal momento della creazione dei diversi profili del Postureig de Lleida nelle reti sociali spinge il suo promotore a pubblicare un libro in cui ripercorre la storia del Postureig de Lleida attraverso una raccolta di pubblicazioni, commenti, tweet e contestualizzazioni del promotore stesso di questo profilo. Il libro si intitola Sóc de l'Oest (Sono del Ponente). Il #Postullibre del Sig. Postu è stato un bestseller durante la fiera di Sant Jordi 2015 a Lleida, così che - prima di quel giorno- la prima edizione, stampata in 3.000 copie, aveva già dovuto essere incrementata con una seconda edizione da altre 1.500 copie per poter soddisfare le richieste. Anche in questo caso, e in linea con le iniziative di solidarietà che caratterizzano il Postureig de Lleida, parte degli utili ottenuti dalla vendita del libro sono stati destinati a donazioni per vari enti e associazioni no profit del Ponente.
Epoca recente (dal 2015 ad oggi) Una volta consolidatosi come uno dei fenomeni più influenti del Ponente negli ultimi anni, il Postureig de Lleida ha mantenuto le attività e il temperamento che l'hanno caratterizzato sin dall'inizio. Le iniziative solidali - accompagnate dal consueto design e dalla commercializzazione di piatti con le varie versioni del motto "I ♥..."- continuano a essere la spina dorsale della sua attività benché le stesse siano attualmente notevolmente diversificate, avendo ormai raggiunto la ventina di progetti e enti collaboratori. Inoltre, in questo periodo sono stati presentati e commercializzati anche altri prodotti, come il postubirra o il postucaganer, creati con l'intento di diversificare la provenienza delle donazioni. Nel 2016 l'insieme delle iniziative di solidarietà ha portato raccogliere 10.000 euro, cifra che l'anno successivo è salita a 25.000.
Al tempo stesso, il Postureig de Lleida ha continuato ad animare i social network con contributi umoristici e rivendicativi della realtà di Lleida, alcuni dei quali altamente virali. Tuttavia, è in questo periodo che questa iniziativa trascende la sfera puramente solidale, umoristica o di commento per entrare nei circoli del dibattito sociale e persino politico. Pertanto, il Postureig de Lleida è diventato un altro aspetto da tenere in considerazione all'interno del fenomeno del più recente nazionalismo di Lleida, e ha anche partecipato attivamente alle iniziative relative al processo di indipendenza catalana.
Il Sig. Postu L'attività del Postureig de Lleida è animata da una figura anonima, nota come il Sig. Postu, che gestisce i profili social del movimento, crea contenuti e guida le varie iniziative realizzate. Nonostante la sua popolarità nell'ambiente di Lleida, l'anonimato viene mantenuto perché nelle sue apparizioni pubbliche il Sig. Postu, indossa sempre una maschera di Spiderman, occhiali da sole e un cappello di paglia che tipicamente viene indossato durante l'Aplec del Caragol (evento annuale che si tiene a Lleida). In varie occasioni, il Sig. Postu ha dichiarato di preferire rimanere anonimo sia per mantenere una certa privacy - dato che il Sig. Postu e chi c'è dietro questa iniziativa non sempre condividono le visioni e le opinioni che vengono espresse pubblicamente - sia perché è sua volontà che il risalto dato alle iniziative solidali e umoristiche del Postureig de Lleida non ricada su chi lo anima, ma sull'effetto che se ne ottiene.
Torres del Turó de Sant Francesc (Torri della collina di Sant Francesc)
Le torri della collina di Sant Francesc sono tre torri a pianta circolare costruite nel XIX secolo nel comune di Olot e dichiarate bene culturale di interesse nazionale. Una di esse si trova nei pressi del cratere del vulcano di Montsacopa o di Sant Francesc e ricorda le guerre carliste. È completamente in rovina, al pari delle sue gemelle che si trovano presso il vulcano dei Bisaroques e il vulcano di Montolivet. Sono realizzate in pietra vulcanica, hanno una porta di accesso, mentre piano terra e primo piano sono muniti di numerose feritoie. Sono a pianta circolare.
Storia Olot fu teatro, nel primo terzo del XIX secolo, di importanti eventi bellici che condizionarono fortemente il normale sviluppo della città: la guerra di indipendenza spagnola del 1808 e la prima guerra carlista, del 1833, resero la città oggetto di invasioni, incendi di conventi e assedi. Quando entrarono nel territorio di Olot, i francesi costruirono diverse torri difensive a Sant Francesc, che vennero poi distrutte nel corso della loro ritirata. Poco dopo, durante la guerra carlista, vennero costruite le torri che vediamo ancora oggi.
Enxaneta
L'enxaneta è l'atleta che, sulla cima, completa le torri umane chiamate castelli. Un interessante articolo può aiutarci a comprendere l'origine della parola.
Finché l'enxaneta non raggiunge la sommità del castello e poggia i piedi sulle spalle dei "dosos" (i componenti che si trovano sotto), il castello non è considerato completo, e, a questo punto, l'enxaneta fa "l'aleta" (sventola la mano) Nel caso dei "pilars" (i pilastri), non sono considerati completi fino a quando non lasciano andare entrambe le mani del componente del piano inferiore. Come regola generale, l'enxaneta è un bambino o una bambina tra i 5 e i 10 anni. Contrariamente a quel che si potrebbe pensare, l'enxaneta non è oggi il componente più piccolo del castello, ma il più piccolo è "l'aixecador" (il sollevatore, cioè il componente che sta accucciato e fa da supporto), perché l'enxaneta può passare su di lui più comodamente.
Nelle origini dei castelli, nel XVIII secolo e nella prima parte del XIX, e come ancora oggi fanno a Valencia, l'aixecador era incaricato di sollevare l'enxaneta, che si poggiava sulla sua schiena, e i due coronavano il castello mettendosi entrambi in piedi. In alcune testimonianze grafiche della cosiddetta età dell'oro del XIX secolo, di cui furono protagonisti gli Xiquets de Valls, si può ancora vedere l'enxaneta con entrambi i piedi sulla schiena dell'aixecador.
Vie di ascensione In un castello con struttura a 3, come è per esempio il "3 de 9 amb folre" (3 per 9 con esterno), "l'enxaneta" sale dalla fila destra (chiamata anche "plena") e si abbassa dalla fila del "dos" destro. In un castello con struttura a 4, come è per esempio il "4 de 9 amb folre" (4 per 9 con esterno), "l'enxaneta" sale dalla fila dove non sono saliti né i "dos" né "l'aixecador". In un castello con struttura a 2, come il "2 de 8 amb folre" (2 per 8 con esterno), "l'enxaneta" sale per la fila opposta a quella che percorre "l'aixecador" e scende dalla fila da cui non è salito nessuno. In un castello con struttura a 5, come il "5 de 8", "l'enxaneta" sale dalla fila destra, come in un tre, però dopo essersi accavallato sui due "aixecadors", facendo le due relative "aletas", scende per la fila di discesa del due, cioè quella da cui non è salito "l'aixecador" del "dos".
Feste di maggio (Badalona)
Le Feste di maggio rappresentano uno dei più grandi festival della città di Badalona, il più riuscito e con maggior affluenza, costituito da una serie di attività ricreative e culturali che si sviluppano lungo tutto il mese di maggio. Le feste ruotano intorno alla notte del 10 maggio, detta notte di sant'Anastasio, santo compatrono della città, che vede l'apice dei festeggiamenti nella Cremada del Dimoni (il Rogo del Diavolo).
Affondano le proprie lontane origini nel XVII secolo. Nel 1672 venne approvata la festa di sant'Anastasio, nominato compatrono della città, con una maggior presenza di eventi a carattere religioso, non molto diversi da quelli che si celebravano all'epoca a Badalona. Nonostante ciò, la festa ha assunto le sue attuali caratteristiche al termine della guerra civile, quando si diffonde la tradizione del rogo del diavolo, e la festa di sant'Anastasio che fino a quel momento era entrata in crisi, riprende slancio, specialmente a partire dal 1979, con l'arrivo della democrazia, quando diventa davvero una festa di carattere popolare e culturale aperta a tutti i cittadini, diventando, di fatto, la festa più importante di Badalona e andando a sostituire l'antica e tradizionale festa grande di Badalona, che si celebra ancora oggi in agosto.
Storia Le origini Le origini più remote della festa sono le celebrazioni in onore di sant'Anastasio del XVII secolo. Il 6 maggio 1672, su richiesta della Confraternita di sant'Anastasio, il vescovo di Barcellona decretò che il giorno a lui dedicato diventasse a tutti gli effetti una festa di precetto nella città di Badalona, con l'obbligo di astenersi dal lavoro e assistere alle funzioni religiose. A causa della confusione tra Anastasi di Lleida con l'omonimo santo persiano il vescovo istituì come giorno festivo il 22 gennaio, salvo poi correggerlo con il 9 maggio; non venne spostato alla data attuale dell'11 maggio fino alla fine del XVIII secolo. Sull'onda dell'euforia popolare, durante il primo anno di celebrazione, l'amministrazione cittadina stanziò ingenti fondi per le feste e decise, inoltre, di proclamare sant'Anastasi compatrono di Badalona insieme alla Mare de Déu d'Agost.
Le descrizioni degli antichi festeggiamenti sono giunti a noi attraverso gli scritti del Calaix de Sastre, nell'ultimo quarto del secolo XVIII, per opera del barone di Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada, che trascorreva periodi a Can Peixau, la tenuta che possedeva fuori dal nucleo urbano di Badalona, nell'antico territorio comunale di Llefià. A quel tempo Badalona era un piccolo comune costiero, con un ridotto centro intorno alla chiesa di Santa Maria e alla Plaza Mayor, con una popolazione dedita principalmente all'agricoltura e alla pesca, con la presenza di pochi artigiani e liberi professionisti, e che, in termini generali, fino al 1816 non superava i 2.000 abitanti. Maldà parlò delle feste di maggio, riferendosi all'insieme dei festeggiamenti della Mare de Déu del Roser e a quelli di sant'Anastasio, come di uno degli eventi più importanti della città. Gli eventi dei due festeggiamenti erano molto simili gli uni agli altri, Maldà spiegò che quelli di sant'Anastasio consistevano nei seguenti passaggi: preparativi in parrocchia, suono delle campane che annunciava i vespri della vigilia in parrocchia, messa mattutina, servizio solenne con musica, un buon pasto, suono delle campane e vespri, processione con lo stendardo del santo e il tabernacolo seguita dalle autorità civili e religiose e dalle confraternite, balli in piazza, momento questo in cui avveniva anche la lotteria della gran Coca de sant'Anastasio, dopodiché la festa proseguiva in alcuni luoghi della zona del Camino Real e fino al mare, nella zona dell'arenile, dove oggi sorge il quartiere del centro.
Declino Col tempo il fervore delle feste di sant'Anastasio iniziò a declinare. Dopo la guerra di Francia, Badalona stava cambiando, iniziava il suo percorso verso l'industrializzazione e c'era un'ondata migratoria proveniente da altre parti della Catalogna, il centro della città smise di essere l'antica chiesa e venne trasferito a Baix a Mar. In questo periodo sorsero conflitti tra la Confraternita di sant'Anastasio, che al tempo si muoveva intorno alle corporazioni dei tessitori e dei pastori, il rettore e il Consiglio parrocchiale relativamente alla raccolta delle elemosine in chiesa e alla loro pretesa di ingrandire la cappella del santo. In seguito al miracolo di carrer del Pinzell, gli abitanti attribuirono la loro sopravvivenza all'epidemia di colera del 1885 alla devozione a sant'Anastasio, in quello stesso anno il Consiglio Comunale patrocina i festeggiamenti dedicati al santo, che si svolgono sotto i tendoni a fianco alla spiaggia, ma i festeggiamenti non ebbero successo, la nuova società industriale aveva messo da parte le antiche feste. Nel 1905 la processione ormai non si teneva più e il giorno di sant'Anastasio aveva smesso di essere festivo, oltretutto, in quegli anni, monsignor Gaietà Soler smentiva l'esistenza storica del santo. Nonostante ciò, la confraternita e la corporazione dei pastori cercò di conservare la tradizione nel corso degli anni, però era l'ombra di ciò che era stata.
Rinascita Al termine della guerra civile, nel maggio del 1939, il Patronato di sant'Anastasio e le spoglie della corporazione dei pastori vollero restituire splendore al giorno di sant'Anastasio, anche per il desiderio di avere qualcosa da festeggiare dopo la sconfitta patita in guerra. A questo scopo venne ideato un nuovo evento, che vide la collaborazione di personalità locali, tra cui, l'ex sindaco Josep Vergés de Vallmajor e lo storico locale Josep Maria Cuyàs. Basandosi su alcuni scritti del barone di Maldà, alla vigilia del giorno di sant'Anastasio, il 10 maggio 1940, nel campo aperto dagli scavi, davanti all'attuale Museu de Badalona, venne collocata una figura di 4 metri rappresentante un demone, costruita da Francesc de Paula Giró i Prat, a cui venne dato fuoco; da questo atto discende il tradizionale Rogo del diavolo, atto centrale delle attuali celebrazioni. La nuova manifestazione attirò l'attenzione della gente di Badalona e proseguì con grande successo negli anni successivi.
Con il rinnovato successo dei festeggiamenti di sant'Anastasio, il Consiglio comunale franchista ebbe interesse a patrocinare quelle feste popolari. All'inizio le autorità fecero atto di presenza agli atti religiosi come la funzione solenne e le processioni, ma in prima battuta non parteciparono all'atto più popolare, il Rogo del diavolo. Tra gli anni '50 e gli anni '80, le feste di maggio divennero sempre più importanti con l'apparizione di altri eventi complementari, come concorsi fotografici, giochi floreali, ecc. Al tempo stesso, in quei decenni, la città si trasformò profondamente, la popolazione aumentò gradualmente fino a raggiungere, nel 1983, i 230.000 abitanti in ragione dell'immigrazione su larga scala proveniente da tutta la Spagna. Grazie alla crescita economica il Comune chiamò ufficialmente i festeggiamenti con il nome di "Ferias i Fiestas de Primavera y de San Anastasio", che vennero presi in considerazione come alternativa alla Festa Grande, che da allora iniziò il proprio declino, da che cadeva d'estate.
Con l'arrivo della democrazia nel 1979, le feste vennero recuperate come momento di espressione culturale popolare e le Feste di Maggio vennero attese con grande trepidazione. La festa così come è concepita oggi nacque in questo periodo, per opera della Taula de Cultura (la Tavola della Cultura), un organo unitario legato all'Assemblea Democratica di Badalona, formato da intellettuali, lavoratori e attivisti appartenenti a diversi campi della cultura che aveva operato per tutto il tempo della transizione e che preparò con cura i nuovi festeggiamenti, lasciando da parte l'ufficialità che aveva voluto imporre il Consiglio comunale franchista, per creare un evento aperto a tutti i cittadini di Badalona che mostrasse gli aspetti del patrimonio culturale, popolare, tradizionale e creativo della città. Per ottenere questo si decise di decentralizzare gli eventi, aventi caratteristiche molto diverse che andavano oltre il Rogo e gli atti religiosi e se ne crearono molti altri nuovi, per coinvolgere tutti i quartieri della città e tutti i cittadini.
Il bando Ogni anno, dopo il tocco d'inizio, c'è una convocazione ai cittadini e alle cittadine che avvisa fino a tre volte che la festa sta per cominciare, un personaggio illustre legato alla città è incaricato di leggere il bando dei festeggiamenti. A seguire, il sindaco invita tutti i cittadini e le cittadine a partecipare alle Feste di Maggio.
Siccome nel 2020 le Feste hanno coinciso con il lockdown per il COVID-19 il bando è stato virtuale, e si è trasformato in un riconoscimento per il personale sanitario.
Il fazzoletto Il fazzoletto è un simbolo delle Feste di Maggio a Badalona. La tradizione del fazzoletto risale al 1999, anno in cui venne realizzato e distribuito gratuitamente in tutta la città. Dal 2005 viene venduto al prezzo di un euro, ed è considerato un fazzoletto solidale, in quanto realizzato con criteri del Commercio Equo, a seguito di un accordo firmato con Intermón Oxfam. La scelta del colore del fazzoletto per le Feste del Maggio del 2015, blu, ha ricevuto numerose critiche, in quanto coincideva con i colori del Partito che governava il Comune di Badalona.
Atti Notte di sant'Anastasio Il 10 maggio si celebra la Notte di sant'Anastasio, giorno centrale delle Feste. Durante la Notte si svolgono vari eventi di cultura popolare e tradizionale. La notte si conclude con il Rogo del diavolo. Attualmente, questo atto conclusivo della Notte di sant'Anastasio è preceduto dal Ballo in piazza, dalla Sfilata cittadina, dal Giro delle Luci, dall'Atto sacramentale, dal Ballo de l'Àliga, e dallo spettacolo Piromusicale.
Danza in piazza, sfilata e giro di luci Prima di iniziare la Sfilata, i membri eseguono il Ballo in piazza, uno spettacolo di luci in Plaça de la Vila. I personaggi allegorici che formano la Sfilata cittadina sono: Castellers de Badalona, Ball de Miquelets, Ball de Diables, dragolins Xarop, Pomada i Xeringueta; drac Fumera de Pavillard, Ball de Kapaoltis, Ball de Bufons del Foc, Ball de Bastons, Danses de Maig, gegants Jofre, Clementina i Quimet; gegants Senyor i Senyora Ventós, Dimonieta, gegantons Tasi i Mariona, gegants Anastasi i Maria e l'Àliga.
La Sfilata cittadina si compone di vari balli, balli parlati, figure e intermezzi della cultura tradizionale e popolare catalana propria di Badalona. Lungo il percorso, che attraversa carrer Francesc Layret, carrer de la Mercè e la Rambla, i personaggi allegorici della città balleranno a suon di musica. Man mano che i personaggi allegorici della città arrivano sulla Rambla, si esibiranno davanti al monumento a Roca i Pi.
Auto sacramentale L'auto sacramentale è una danza parlata di secolare tradizione in cui si rappresenta la lotta tra il Bene (sant'Anastasio) e il Male (i Diavoli, Lucifero e la Diavolessa). Mette in scena, infine, il trionfo del Bene e, quindi, la necessità di bruciare il Diavolo. L'Àliga (l'Aquila) ballerà una danza che definisce le forme di un cerchio e di una croce, che simboleggiano l'unione di tutti i cittadini e le cittadine, mettendo in scena con la loro danza il simbolico addio al Diavolo da parte dei cittadini.
Ball de l'Àliga L'Àliga (l'Aquila), in rappresentanza di tutta la cittadinanza esegue la sua danza maestosa accompagnata dall'Orchestra Sinfonica di Badalona, accettando l'invito dell'araldo. A quel punto, gli Undici tuoni avvisano gli abitanti di Badalona che la festa ha inizio. Attraverso un dialogo in versi una danza parlata, i Miquelets di Badalona diventano la guardia d'onore della corporazione municipale per tutta la durata delle feste, e invitano la cittadinanza ad andare a deporre il fazzoletto, altro simbolo delle Feste, a sant'Anastasio. Un piccolo corteo formato dall'Àliga, dalle autorità, dai Miquelets di Badalona, dai Castellers di Badalona, dall'Esbart Sant Jordi i dalla Cappella dei Ministri di sant'Anastasio, percorrerà il carrer di Sant'Anastasi fino a raggiungere la cappella del santo. Il sindaco consegnerà il fazzoletto delle Feste agli amministratori affinché questo organismo lo dia ai Castellers che, che con una torre a quattro, lo metteranno al santo.
Rogo del diavolo Articolo principale: Rogo del diavolo L'evento centrale e più emblematico delle Feste di maggio è il Rogo del diavolo, e il primo evento a celebrarsi, il 1° maggio, è la piantatura del Diavolo sulla spiaggia dei pescatori. A partire dal 1999 l'immagine del diavolo viene creata a partire dal Premio di disegno del diavolo di Badalona, brucialo tu! Tradizionalmente, il disegno del diavolo ha un contenuto allegorico evocativo di aspetti della realtà attuale o storica.
Attraverso il concorso El Dimoni a l'escola, a cui partecipano i bambini della scuola primaria e dei centri educativi speciali di Badalona, i bambini della città gli rendono omaggio, facendo altri piccoli demoni che sono collocati alla base del grande diavolo, con l'obiettivo che vengano ridotti in cenere durante il Rogo. A Badalona è tradizione che i bimbi e le bimbe approfittino delle Feste di maggio per andare a lasciare il loro ciuccio al diavolo.
Tortino di patate dolci
Il tortino di patate dolci è una sorta di tortello o panzarotto contenente una pasta di patate dolci al suo interno. È comune e tipico di molte città della Comunitat Valenciana. Nelle province settentrionali e centrali della Comunitat Valenciana, è considerato un dolce tipico natalizio, per cui viene spesso chiamato torta di Natale.
Caratteristiche La patata dolce viene cotta poi, una volta schiacciata, si riduce a un impasto. Questa purea, che sarà la farcitura, viene addolcita con zucchero o sciroppo e aromatizzata con lime o cannella. Di solito l'impasto viene preparato il giorno precedente affinché possa riposare e i sapori risultino più definiti. La pasta esterna può essere fatta in diversi modi, in alcuni luoghi è una millefoglie, in altri, più comunemente, una pasta fatta con farina, olio e "cassalla" (liquore tipico a base di anice). Una volta tirata la pasta si fanno dei cerchi e nel mezzo di ciascuno si aggiunge la purea di patate dolci, chiudendo poi il tutto a forma di mezzaluna. Una volta terminati, si mettono in forno e possono essere consumati sia freddi sia tiepidi.
Jaleo
Il Jaleo o Ballo dei cavalli di razza minorchina è una tradizionale manifestazione festiva di Minorca ed è presente in tutte le feste patronali dell'isola, nel corso delle quali i cavalli ornati a festa e i cavalieri mostrano la loro eleganza e destrezza al suono della musica.
Le feste popolari di Minorca hanno come protagonisti cavalli (adornati con fiocchi, ricami e garofani multicolore) e cavalieri, tra i quali si distinguono i "caixers" (i cassieri: rappresentanti delle classi sociali più potenti) e i cavalieri (il resto). Cavalli e cavalieri sono adeguatamente adornati e accoppiati, spesso con colori sobri per dare maggior enfasi ai ricami e ai garofani che recano i cavalli. Gli ornamenti di cavalli e cavalieri variano di comune in comune. Ogni anno viene riproposto un rito di origine religiosa nato all'inizio del XIV secolo. I diversi "caixers" (cassieri) rappresentano i ceti sociali. I più importanti sono il caixer signore, il caixer sindaco e il caixer cappellano, ma se ne possono trovare di più moderni e in alcuni villaggi ce ne possono essere altri che possono rappresentare gente del popolo, come il caixer scapolo, il cappellano, l'agricoltore, altri artigiani, ecc.
I caixers si radunano con lo "zufolatore" alla loro testa e una volta riunitisi escono dalla piazza del paese per celebrare il tradizionale "jaleo". I caixers fanno saltare i loro cavalli mentre suona la musica tipica. La gente partecipa alla festa aiutando a far saltare i cavalli e incoraggiando i propri cavalieri.
Il jaleo si conclude con la consegna del bastone e di un cucchiaio d'argento. La musica che risuona è diversa da quella di prima. Queste feste si celebrano durante tutta l'estate minorchina nei diversi villaggi dell'isola. Ogni villaggio ha le proprie specificità al momento della celebrazione della festa.
Le prime feste che si celebrano sono quelle di Sant Joan a Ciutadella mentre le ultime sono quelle della Mare de Déu de Gràcia a Maó. Sono tutte feste che si tengono d'estate, tra la fine di giugno e i primi di settembre, però a gennaio c'è la festa di Sant Antoni, patrono dell'isola, che si celebra ovunque.
Fiera di Santa Lucia
La Fiera de Santa Lucia è una fiera di prodotti artigianali ed elementi tipici delle festività natalizie che si tiene dal 1786 nella Piazza della Cattedrale a Barcellona. Si celebra nei giorni intorno alla festa di Santa Lucia, che cade il 13 dicembre. Hanno testimoniato l'importanza di questa fiera, tra gli altri, due personalità della cultura catalana: l'aristocratico Rafael Amat, detto il Barone di Maldà, e folclorista Joan Amades. Ogni anno, oltre duecento bancarelle riempiono il Pla de la Seu e l'Avinguda de la Catedral, con un'ampia varietà di prodotti. La fiera viene allestita alla fine di novembre o all'inizio di dicembre, sempre prima del 13, giorno di Santa Lucia, e prosegue nei giorni delle feste di Natale.
Le aree si possono raggruppare in quattro settori principali. Quello dedicato ai presepi e alle statuette offre accessori paesaggistici per il presepe, grotte, statuette, candele e addobbi natalizi. Nella sezione dedicata al verde e alla vegetazione sono presenti alberi naturali o artificiali, muschio, ceppi natalizi, sughero, rami di eucalipto e simili. Nel settore dell'artigianato ci sono tutti i tipi di prodotti e accessori artigianali, come vestiti, gioielli, articoli decorativi e da regalo e molti altri. Infine, il settore musicale mette a disposizione dei visitatori flauti, tamburelli e altri strumenti della tradizione natalizia.
Per tutta la durata della Fiera de Santa Lucia è possibile assistere a spettacoli e attività legate anche alle usanze natalizie, come i corsi organizzati dall'Associazione dei Presepi di Barcellona, un "tío gegant" (un "ceppo gigante", personaggio allegorico), la sfilata della tradizionale Carassa di Natale, danze di gruppo e spettacoli musicali.
Nit de Reis (La Notte dei Re Magi)
La Nit de(ls) Reis (la Notte dei Re Magi) si celebra in tutti i Paesi Catalani, ma anche in Spagna, in parte del Sud America e altrove, soprattutto in quei luoghi in cui c'è un immigrazione ispanica, durante la notte del 5 gennaio, alla vigilia del giorno dei Re Magi o Epifania. È una festa cristiana che affonda le proprie origini nella nascita di Gesù a Betlemme. Secondo questa tradizione, il bambin Gesù riceve la visita di tre saggi che seguendo la stella cometa gli portano in dono oro, incenso e mirra.
Celebrazioni Territori di lingua catalana Dalla metà del XX secolo si tengono le moderne sfilate, nel corso delle quali i Magi fanno la loro apparizione e sfilano su carri allegorici davanti al pubblico. Ciascun comune organizza la propria sfilata. Tra le più antiche della Catalogna troviamo quella di Igualada (1895) e di Sant Vicenç dels Horts, così come quella di Barcellona che secondo diverse fonti risale al 1855. Nella Comunità Valenciana spicca quella di Alcoi, la più antica della regione che risale al 1866. La sfilata non divenne popolare a Maiorca fino agli anni '40. Anche a Perpignan c'è una sfilata; inoltre il sindaco svolge la cerimonia degli auguri. Nei giorni che precedono la sfilata o nel corso della stessa, fanno la loro comparsa gli assistenti dei Magi o paggi, che si distribuiscono tra i villaggi; tra i più conosciuti troviamo Pep Fumera (Empordà), il Paggio Gregori e il Paggio Xiu-Xiu. Per tutta la durata della sfilata è frequente che i più piccini cantino la canzone dei tre Re Magi (che varia a seconda del luogo) e consegnino la loro lettera direttamente ai Re Magi o ai Paggi Reali; in queste lettere ci sono la lista dei regali che desiderano, dichiarazioni di buoni propositi e anche confessioni di marachelle.
Altri comuni dell'area di lingua catalana ricevono i Re Magi con torce, asce, falò e anche con lanterne. Si ritiene che questa pratica debba essere fatta risalire a riti di purificazione millenari e che abbia le sue origini moderne a partire dal XVIII e XIX secolo. Oggi ci sono ancora comuni che perpetuano questa tradizione, come: La Riera de Gaià, Taradell, Vandellòs i Catí; in epoca più recente, su alcune piste da sci, sono state anche organizzate discese con le fiaccole.
Durante la notte, in alcune case, si lascia del cibo per i Magi e per i cammelli; questo cibo può consistere in erba, pane o acqua. Inoltre, sulla porta, sulle finestre o sui balconi vengono lasciate scarpe affinché i magi possano depositarvi i regali.
Spagna e America Latina In Spagna e in America Latina le celebrazioni sono simili a quelle dei territori di lingua catalana, però presentano alcune differenze. Nella maggior parte delle località sono frequenti le sfilate e la lettura della lettera da parte dei più piccini. È inoltre consuetudine lasciare del cibo ai Re Magi e al loro seguito. In Spagna le prime sfilate risalgono alla metà del XIX secolo, mentre nella capitale, Madrid, non ve ne furono fino al 1953. In molti paesi dell'America Latina come Argentina, Messico, Repubblica Dominicana, Puerto Rico, Paraguay e Uruguay la notte dei Magi viene celebrata in maniera simile a quella spagnola, vale a dire che anche lì i Magi lasciano doni ai bambini. A differenza della Spagna, dove i bambini consegnano le lettere ai Re Magi o ai paggi, in Argentina lasciano la lista con i doni desiderati dentro le scarpe; a Puerto Rico i più piccoli girano per i parchi cittadini prendendo pezzi di erba da lasciare sotto il letto durante la notte e poter così nutrire i cammelli.
In Perù, la tradizione di regalare giocattoli ai bambini è caduta in disuso. Oggi la celebrazione consiste nella Discesa dei Re Magi (Bajada de Reyes), nel corso della quale una famiglia o una comunità dà una festa mentre si smonta il presepe. Nonostante ciò, anche in Perù si svolgono sfilate che vedono protagonisti i Re Magi. Spesso si ritiene che, in America Latina, la celebrazione della Notte dei Re, così come quella del giorno dell'Epifania, affondi le proprie radici in Spagna. Anche negli Stati Uniti, alcune comunità di origine ispanica organizzano sfilate, come ad esempio nella città di New York.
Lusofonia In Brasile, nel XVII e nel XVIII secolo, si celebravano pellegrinaggi notturni. Lo scrittore e cronista brasiliano José de Alencar descrive in un testo il declino di questa tradizione; nelle sue cronache spiega che a quel tempo (1855) durante la Notte dei Re si tenevano solo banchetti che non avevano nulla a che fare con i festeggiamenti che facevano i suoi genitori. Nonostante ciò, durante il XIX secolo, non tutte le manifestazioni della vecchia festa scomparvero e la gente scendeva ancora in piazza di notte. Ancora oggi ci sono gruppi di giovani e persone di diverse età che si travestono da pastori e cantano e ballano al ritmo della musica suonata con viole, violini, tamburi, nacchere, triangoli e altri piccoli strumenti facili da trasportare. Gruppi di giovani percorrono le strade delle città e si fermano davanti alle case dato che, dopo aver cantato, sono invitati a mangiare e bere. In alcune regioni vengono anche chiesti regali ai proprietari delle case in cui si canta, regali che verranno poi devoluti in beneficenza. In Portogallo, durante la notte che va dal 5 al 6, si cantavano le janeiras (dal portoghese janeiro - gennaio -), dei canti che venivano intonati mentre ci si muoveva per le vie della città.
Altri luoghi In Italia esiste una leggenda apocrifa che narra come i Re d'Oriente si fossero persi andando a Betlemme. Dato che si erano perduti, una strega chiamata Befana li aiutò a ritrovare la strada. I Re Magi la invitarono a unirsi a loro, lei rifiutò l'offerta, ma finì per pentirsene. Per questa ragione la tradizione narra che ogni Notte dei Re Magi la strega sorvola sulla sua scopa i paesi e le città italiani per vedere se riesce a trovare Melchiorre, Gaspare e Baldassarre lasciando, inoltre, doni ai bambini.
Aureli Capmany i Farrés
Aureli Capmany i Farrés (Barcellona, 26 febbraio 1868- 9 ottobre 1954) è stato un importante folclorista autodidatta.
Biografia Aureli Pau Pere Capmany i Farrés era figlio di Pau Capmany i Cumellas, di Rubí, e di sua moglie, Maria Farrés i Viñolas, di Barcellona. Sposato con Maria Farnés i Pagès, figlia di Sebastià Farnés i Badó, furono i genitori della scrittrice Maria Aurèlia Capmany. Si interessò intensamente allo studio dei costumi catalani, in particolare a favole, canti e danze popolari.
Si distinse anche per la sua attività di promotore culturale e fu uno dei fondatori dell'Orfeó Català nel 1891 e dell'Esbart de Dansaires nel 1907. Diresse anche l'Esbart Català de Dansaires nel 1909. Per i suoi studi su spettacoli tradizionali e balli di ogni genere si avvalse della collaborazione di Pauleta Pàmies.
Lavorò presso l'Archivio Municipale di Barcellona e collaborò alle sue pubblicazioni. Fu il fondatore e il primo direttore della rivista per bambini En Patufet nel 1904. Collaborò ad altre pubblicazioni per bambini, come La Rondalla del Dijous nel 1909, La Mainada (1921-23) e Plançons nel 1933, e anche alle riviste D'Ací e d'Allà i Esplai.
Collezione Parte della sua collezione personale è conservata nell'Archivio Fotografico di Barcellona. La collezione è costituita dalla documentazione prodotta e raccolta da Aureli Capmany. Da un lato, fotografie personali, come i ritratti di parenti e persone appartenenti alla cerchia del folclorista che presentano un'atmosfera intima e stretta. Dall'altro, materiale raccolto come risultato della sua attività professionale di studioso del folclore. Si tratta di fotografie che illustrano argomenti di studio che appartengono agli interessi di Capmany, come la danza e i balli popolari. Ci sono ritratti di musicisti, cantanti, persone del mondo della cultura e tipi popolari. La collezione contiene anche fotografie della città che mostrano la vita quotidiana e le vedute degli edifici religiosi nelle città catalane.
Allo stesso modo, l'Archivio Storico della Città di Barcellona conserva parte della collezione personale di Aureli Capmany che comprende documenti legati al folclore, disegni e altri documenti afferenti a diverse tematiche.
Pemi Fortuny i Soler
Josep Maria Fortuny i Soler, meglio noto come Pemi Fortuny, (El Vendrell, 16 settembre 1965) è un musicista e attivista sociale catalano. È noto soprattutto per essere stato per vent'anni il cantante dei Lax'n'Busto.
Biografia Pemi Fortuny è nato a Vendrell, provincia del Baix Penedès, nel 1965. Nel 1986, insieme a Pemi Rovirosa, Cristian Montenegro, Jimmy Piñol e Jesus Rovira forma il gruppo dei Lax'n'Busto, che debutta il 30 agosto dello stesso anno ad Albinyana.
Fortuny, cantante del gruppo, trascorre vent'anni con i Lax'n'Busto. Nel corso di questo periodo, i Lax'n'Busto pubblicano tre album, con canzoni come Mai diguis mai a un mai, La meva terra és el mar, Llença't, Emiliano Zapata, Més que la meva sang, Miami Beach, Amb tu, Trepitja fort o Toca'm els ous Maria. Il 20 ottobre 2006, nel concerto conclusivo della tournée per i 20 anni del gruppo di Vendrell, presso la sala Mirona de Salt, Pemi Fortuny annuncia la sua uscita dai Lax'n'Busto per dedicarsi a progetti umanitari. Il suo sostituto nei Lax'n'Busto sarà Salva Racero.
Lasciata la musica, a partire dal 2006 Fortuny si dedica, insieme alla sua compagna, a vari progetti umanitari, prima con l'aiuto di sovvenzioni statali, come una ONG, e successivamente promuovendo il commercio internazionale, finanziando progetti controllati da loro stessi. Così, l'ex-cantante ha realizzato progetti come uno studio sul funzionamento del governo del Costa Rica (insieme all'Università di Barcellona), la creazione di una radio in Sierra Leone, o la costruzione di campi da calcio in Liberia.
Nel 2015 Fortuny torna a calcare le scene per l'edizione di Canet Rock di quell'anno, facendo parte della Banda Impossible, insieme ad altri musicisti del panorama artistico catalano come Lluís Gavaldà (Els Pets), Jofre Bardagí (Glaucs), Natxo Tarrés (Gossos), Quim Mandado (Sangtraït) o Cris Juanico (Ja t'ho diré). Al tempo stesso, Fortuny partecipa anche alla canzone Junts anirem més lluny, versione del Viatge a Itaca di Lluís Llach, adattata da Joan Reig (Els Pets), Pemi Rovirosa e Jimmy Piñol (Lax'n'Busto) per la campagna elettorale "Junts pel Sí" (Insieme per il sì) durante le elezioni parlamentari del 2015.
Notte letteraria di Santa Lucia
La Notte di Santa Lucia o Festival della Letteratura Catalana è considerata la più importante serata letteraria in lingua catalana.
Storia Le sue origini risalgono al 1951, quando Josep M. Cruzet, editore e fondatore della Llibreria Catalònia, decise di istituire un concorso letterario differente dagli unici due premi assegnati in quel periodo: il Nadal e il Ciudad de Barcelona, entrambi destinati a opere scritte in castigliano.
Con la celebrazione della Notte di Santa Lucia, voleva recuperare lo spirito delle serate letterarie che si tenevano ai tempi della Generalitat repubblicana e che andavano oltre la celebrazione prettamente letteraria, per convertirsi in un momento di incontro in cui venivano condivise aspirazioni e progetti per la promozione della lingua e della cultura catalana. Il nome gli venne dato per la data del 13 dicembre - festa di Santa Lucia - data in cui anni prima era stato assegnato anche il premio Crexells, il primo premio contemporaneo per la letteratura catalana istituito in memoria di Joan Crexells, uno dei membri di maggior spicco dell'Ateneu Barcelonès che, per pura casualità, morì la notte di Santa Lucia del 1926.
Nel corso della prima edizione, il 13 dicembre 1951, celebrata nella più assoluta clandestinità all'interno della libreria Catalònia di Barcellona, venne assegnato un solo premio, il Joanot Martorell, che venne conferito a Josep Pla. Dieci anni dopo, Òmnium Cultural, un'associazione di recente fondazione, si fece carico dell'organizzazione dell'evento, che era cresciuto per numero di opere presentate, partecipanti alla serata e premi da distribuire. Nel 1970 la serata non venne celebrata, per solidarietà con gli intellettuali imprigionati a Montserrat che protestavano contro il processo di Burgos, ma i premi vennero comunque assegnati individualmente agli scrittori.
La 25a edizione - la prima dopo la morte di Franco -, nel dicembre del 1975, si tenne al Palau Nacional del Montjuïc, a Barcellona, davanti a oltre 4.000 partecipanti e sotto stretta sorveglianza governativa che non impedì, però, la celebrazione dell'evento. In ricordo di quella data, e in coincidenza con il 50° anniversario, nel 2000 la celebrazione si tenne nuovamente al Palau del Montjuïc.
Nel 2002, il ristorante La Masia di Sant Cugat del Vallès ospitò la Notte letteraria, con Jordi Porta come nuovo presidente di Òmnium Cultural e con la presenza di spicco di Eliseu Climent e Antoni Mir, responsabili delle due organizzazioni gemelle di Òmnium nella Comunitat Valenciana e alle Isole Baleari, rispettivamente: Acció Cultural del Pais Valencià e Obra Cultural Balear. Nel 2003, la Notte letteraria si tenne a Granollers, nel 2004 a Badalona, nel 2005 a Seu d'Urgell, nel 2006 a Girona e nel 2007 a Reus. Nel 2008, la premiazione tornò a Barcellona, sfruttando la risonanza cittadina per modificare il format dell'evento. Così, i premi vennero consegnati nel corso di uno spettacolo di gala trasmesso in diretta da TV3 dall'auditorium del Centro Congressi della Catalogna. Questo format è stato ripetuto nel 2009 nell'auditorium del Centro Culturale di Terrassa e, da allora, presso l'Àtrium di Viladecans (2010), l'Auditorium di Barcellona (2011), il Teatro di Tarragona (2012), il Kursal di Manresa (2013), il Gran Teatro del Liceu di Barcellona (2014) e il padiglione fieristico di Tortosa (2015). In seguito, si è svolto alla Polisportiva Municipale del Gornal di l'Hospitalet de Llobregat (2016), al Nou Barris di Barcellona (2017) e presso la Fiera di Sabadell (2018).
Teresa Goday
Teresa Goday è un personaggio di fantasia del romanzo Lo specchio rotto di Mercè Rodoreda, pubblicato nel 1974.
Il personaggio nel contesto dell'opera Teresa Goday, nata a Barcellona intorno al 1875, è figlia di una pescivendola del Mercato della Boqueria nonché la protagonista di un percorso in ascesa grazie alla sua spettacolare bellezza e al prestigio derivante dai suoi matrimoni. Ha un figlio con Miquel Masdéu e si sposa in prime nozze con Nicolau Rovira, un uomo anziano che aveva accumulato una grande fortuna giocando in borsa e che le permette di essere presentata in società nonché di accedere ai circoli frequentati dal bel mondo. Una volta sposati, vende una grande spilla che lui le regala, dopo avergli fatto credere di averla perduta, cosa che fa sì che lui gliene compri un'altra: destinerà il ricavato all'educazione di Jesús, il figlio di Masdéu, a cui fa da madrina in un grande battesimo.
Resta presto vedova e si sposa in seconde nozze con il diplomatico e proprietario terriero Salvador Valldaura, un suo coetaneo, attraente, educato e immensamente ricco. La cerimonia si svolge nella chiesa di Santa Maria del Mar e gli sposi trascorrono la luna di miele in una tenuta a Vilafranca. Quando lui scopre che lei non desidera andare a Parigi, città alla quale era destinato, le fa costruire, come casa di famiglia, una grande torre a Sant Gervasi, dove viene accolto Jesús Masdéu, che si dedica a dipingere arazzi. Hanno una figlia, che chiamano Sofia, come la madre di lei; la faranno sposare con Eladi Farriols, un giovane che non desidera studiare, e che il padre spinge a diventare socio di un'importante azienda tessile. Avranno due figli: prima Ramon e, tre anni dopo, Jaume. Eladi si innamora della cantante di cabaret Pilar Segura, il cui nome d'arte è Lady Godiva: avranno una figlia, Maria, che verrà accolta nella torre come una lontana parente. Ramon e Maria si innamorano; quando scopriranno di essere fratello e sorella, lui fuggirà di casa e lei si suiciderà. Ormai in piena Seconda Repubblica spagnola, dopo tre settimane in cui non gli viene concesso di mangiare nulla, muore.
Analisi del personaggio Teresa, di umili origini, sfrutta tutte le opportunità e le ricchezze che le vengono offerte prima dal matrimonio con Nicolau Rovira e poi da quello con Salvador Valldaura. Nel corso di tutto il romanzo, si fa riferimento al suo lato più edonistico: un trionfo di gioielli, vino e dolci. Bru-Domínguez sostiene che Teresa è presentata come una "femme fatale" fin dal primo capitolo, in cui utilizza la sua bellezza e il suo fascino per accedere all'universo maschile e ottenere dagli uomini ricchezza, status o piacere. Significativo è l'episodio in cui Teresa vende segretamente la spilla regalatale da Nicolau per ottenere il denaro per suo figlio Jesús. Simbolicamente, Teresa compare spesso ne Lo specchio rotto accompagnata da elementi oscuri a guisa di ombre associate al canone della femme fatale. Un esempio di questa immagine lo troviamo nel ballo di carnevale: da un lato, Teresa indossa una maschera; dall'altro porta un ventaglio con dipinta una mela, simbolo del peccato originale e della seduzione decadente.
Tutti i rapporti tra madri e figlie ne Lo specchio rotto sono complicati, e quello tra Teresa e Sofia non fa eccezione. Nelle parole di Marina Porras, "Teresa è una donna buona, ma poiché la forza di vivere senza tradire se stessa consuma tutte le sue energie, quando ha una figlia non può darsi a lei incondizionatamente come suggerirebbe l'istinto materno". Sofia cresce nell'ombra di sua madre, amata e rispettata da tutti. Eladi Farriols, futuro marito di Sofia, pensa "A volte da una madre straordinaria nasce una figlia incolore".
I critici letterari hanno letto nel personaggio di Teresa l'incarnazione degli ideali modernisti di femminilità. Nel corso dell'intero romanzo, il personaggio viene associato a fiori, vestiti, tessuti, artigianato e, soprattutto, gioielli. Il primo capitolo del romanzo, intitolato "Un gioiello di valore" si riferisce sia a Teresa come gioiello simbolico, descritta come una "perla" da Nicolau, sia alla spilla. Quando Teresa decora la casa dopo la morte del primo marito, lo fa seguendo gli opulenti canoni modernisti. D'altra parte, però, questo rapporto non è del tutto chiaro in quanto Teresa viene presentata come una bellezza naturale e canonica più propria dell'iconografia classica.
L'Àliga de Barcelona (L'Aquila di Barcellona)
L'Àliga di Barcellona è un elemento del bestiario popolare della città di Barcellona, nell'area circostante, dove fa parte del Seguici Popular de la Ciutat de Barcelona (Corteo Popolare della Città di Barcellona) insieme ad altri elementi come il Mulo, il Leone, il Drago o il Dragone. Insieme ai Gegants de Barcelona Ciutat (i Giganti di Barcellona), è la più alta rappresentante protocollare della città di Barcellona. Quando non è in prestito, può essere visitata al Palau de la Virreina, dove è in esposizione permanente. Alcuni pensano che l'aquila simboleggi l'evangelista San Giovanni, che sin dal Medioevo è stato iconograficamente rappresentato utilizzando questo uccello.
Storia L'Aquila di Barcellona è documentata sin dal XIV secolo, e visse la sua epoca di massimo splendore nei secoli XVI e XVII, quando era sotto la responsabilità del Consiglio Comunale e, per questo motivo, doveva comparire in qualsiasi cerimonia, festa ufficiale o evento a cui presenziasse, per conto della città, un qualsiasi membro del Consiglio. Aveva inoltre il privilegio di poter danzare all'interno delle chiese e nella processione del Corpus Domini aveva il diritto di sfilare proprio davanti alla Custodia.
La figura venne molto apprezzata nei primi secoli di attività sino al XVIII secolo. A partire da quel momento, con il Decreto di Nova Planta (1716) e le proibizioni del 1771 i suoi privilegi e i suoi simbolismi si ridussero fino alla sua ultima apparizione nel 1807 per i festeggiamenti per la canonizzazione di Sant Josep Oriol.
Nell'agosto 1989, l'Aquila di Barcellona è stata recuperata come elemento del Progetto per il Recupero delle Immagini Festive di Ciutat Vella sotto la responsabilità dell'Associazione delle Feste di Plaça Nova; questo è avvenuto per mano di Manel Caserras i Boix. L'Associazione delle Feste di Plaça Nova se ne assunse la responsabilità e la presentò nell'agosto di quello stesso anno, per le feste di Sant Roc di Plaça Nova.
Dal 1993 fa parte del Seguici Popular di Barcellona, e guida ancora il bestiario, a fianco del Leone della città. Nel 1998, l'Associazione delle Feste di Plaça Nova ha ufficialmente ceduto questo pezzo alla città e da allora è tornata a essere nuovamente considerata parte delle decorazioni municipali. Dispone di un proprio protocollo e, quando viene richiesto, rappresenta Barcellona. L'Aquila gode di una posizione priviliegiata nel calendario festivo della città, soprattutto per le feste della Mercè e di Santa Eulàlia. Tuttavia, l'Aquila di Barcellona oggi esistente è stata costruita dall'artista di immagini Xavier Jansana i Font nel 1999.
La musica che accompagna l'Aquila Il "Ball de l'Àliga, Ball per a ballar la aliga per xirimies" o "Ball per a ballar l'Àliga de Barcelona" è una composizione in forma di danza, che il documento definisce "mantovano" facendo riferimento a una melodia molto popolare fin dal rinascimento e utilizzata in questa composizione. È una partitura a due sezioni: una lenta a ritmo binario semplice (4x4) e un'altra veloce a ritmo binario complesso con sensazione ternaria (6x4), a quattro voci e pensata per essere interpretata con strumenti a fiato o una ciaramella in legno. La partitura è contenuta in un manoscritto del 1756 conservato nell'Archivio della Basilica di Santa Maria del Pi a Barcellona (APSMP). Al di là della datazione del documento sembra che la musica del Ballo dell'Aquila possa essere molto più antica. Questa composizione musicale ha una grande somiglianza con la danza dell'aquila della festa della Patum de Berga.
Pecora cartera
La pecora cartera è una razza di pecore autoctona della Sierra del Maestrat nella Comunitat Valenciana. Si estende lungo il Maestrat e le montagne di Teruel.
La razza cartera è un esempio di nucleo ovino autoctono conservato nel suo specifico ecosistema. Appartiene all'insieme delle razze di lana media ed è la classica espressione di una razza geografica o di una razza legata alla popolazione che mantiene una certa superiorità rispetto alle altre dell'ambiente in cui vive, senza altre linee guida di allevamento che non siano la passione e la preferenza dei suoi allevatori, per i quali, per esperienza, è quella più redditizia. A questa definizione va aggiunto che si tratta di una razza stagionale, che tollera i rigori della montagna e la mitezza della valle o della pianura della costa mediterranea.
Descrizione Si tratta di una pecora bianca, dall'aspetto di tipo merino e più grande e compatta rispetto alle altre allevate in zona. Con gli anni va perdendo la lana e mostra un aspetto più simile a quello della razza rasa aragonese. In realtà, si tratta di una razza ottenuta in virtù dell'incrocio effettuato, a metà del XX secolo, tra montoni merinos e pecore di razza aragonese, l'incrocio non arrivò a essere assorbito, perché i meticci si mescolarono tra loro dando origine a un animale bianco, che presentava una maggior produzione di carne e un vello più esteso e denso, con una fibra più fine e ondulata, il che oltre a supporre un maggior peso della lana, rappresenta una miglior difesa rispetto ai rigori invernali della Sierra del Maestrat.
Allevamento La razza cartera appartiene al modello di allevamento estensivo. Pascola finché le condizioni meteorologiche non lo impediscono e sfrutta al massimo le risorse naturali e gli scarti agricoli. La transumanza è sempre stata una buona risorsa per la razza cartera, sebbene oggi sia in forte calo anche se ci sono ancora mandrie che la praticano, scendendo in inverno nei campi di Tarragona, Valencia e Castellón o approfittando dei pascoli bassi delle terre vicine. La razza cartera è una razza a doppia attitudine, carne e lana, sebbene venga prestata attenzione solo alla produzione di carne perché il valore della lana è oggi fortemente svalutato. L'importanza della lana permane per il bestiame che in inverno rimane nella Sierra, soprattutto per resistere meglio ai rigori dell'inverno.
Artista delle Falles
L'artista delle Falles è il professionista responsabile della creazione delle cosiddette Falles. È un professionista con una serie di competenze che rendono possibile la produzione di opere d'arte effimere e satiriche che vengono presentate ogni anno in molte città della Comunitat Valenciana durante la celebrazione del festival noto come Falles. Queste abilità includono la scultura, la pittura, l'architettura, la falegnameria e la padronanza di tecniche artigianali come la manipolazione della cartapesta, della cera o del sughero bianco.
Di solito hanno uno spazio noto come laboratorio o bottega delle Falles in cui nel corso di tutto l'anno sviluppano i pupazzi, le strutture e i grandi volumi che costituiscono la Falla e che si vedranno per strada a marzo. Oltre alla parte puramente artigianale, molte di queste strutture hanno studi in cui l'artista può progettare uno schizzo della Falla, una prima approssimazione di ciò che in seguito si evolverà e sarà definito in maggior dettaglio durante lo svolgimento della lavorazione.
Oltre a dedicarsi alla realizzazione di carri per le Falles, all'artista di Falles vengono di solito commissionati anche set cinematografici, fiere e parchi di divertimento, vetrine commerciali, scenografie teatrali e varie opere d'arte.
Granja J. Viader [Latteria J. Viader]
La Granja J. Viader è un edificio di Barcellona che appartiene all'Inventario del Patrimonio Architettonico della Catalogna.
Descrizione Locale che occupa l'intera superficie del piano terra dell'edificio costruito in aderenza nel carrer Xuclà. All'esterno sono presenti due aperture centrali e due piccole vetrine laterali. Quella di sinistra, che funge da porta di accesso principale, presenta una vetrina adiacente alla facciata. Per contro, l'altra apertura, che non viene solitamente utilizzata e funge da vetrina, dispone di una porta centrale affiancata da due vetri tutti decorati in un tutt'uno. Nella parte superiore c'è un vetro nella zona alta con il nome del locale inciso con l'acido. Sulla facciata, allo stesso livello della lastra, è presente un cornicione continuo che ne occupa l'intera larghezza. Sotto il cornicione, con grandi caratteri in rilievo su una grande targa sono scritti il nome del locale e il luogo di origine.
All'interno conserva il bancone bar e i tavoli di marmo con le gambe originali in ghisa. Sui muri c'è una balaustra formata da riquadrature rettangolari di color marrone con angoli rombici. La pavimentazione è in mosaico idraulico che forma un modello geometrico. Storia La storia della latteria iniziò nel 1870. nello stesso luogo in cui sorge il locale, in un momento in cui la città si stava aprendo ai quartieri fuori le mura e stava introducendo un più ampio uso del latte anche tra gli adulti. Intorno al 1895, la proprietaria del negozio, Rafaela Coma, assunse Marc Viader Bas, che proveniva da Cardedeu. Anni dopo, nel 1904, questi rilevò l'attività prima come affittuario poi come proprietario, registrandola con il nome di Granja M. Viader. Il latte che il negozio vendeva proveniva dalle campagne e alla fine giunse ad aprire la propria azienda agricola e a elaborare altri prodotti a base di latte come la panna montata, il burro, la ricotta, la crema pasticcera, ecc. Dopo aver viaggiato e aver visto altre aziende agricole in altri territori europei fondò l'azienda Letona S.A. Iniziò, per la prima volta in Spagna, a trattare il latte utilizzando i processi di pastorizzazione e sterilizzazione e a imbottigliarlo per distribuirlo. Infine, nel 1970, l'azienda Letona venne messa in vendita, anche se la latteria del carrer Xuclà continua a essere gestita dalla famiglia Viader.
Ratafià catalana
La ratafià catalana è un liquore artigianale prodotto tradizionalmente nelle province della Catalogna, macerando noci verdi nell'acquavite e, per aromatizzarlo, vengono aggiunte alla macerazione erbe e/o piante che vengono raccolte fresche la mattina del 24 giugno, festa di Sant Joan, nei campi di chi la produce. La ratafià catalana vanta la Denominazione di Origine (DO) riconosciuta nel quadro dell'Unione Europea.
Il Dipartimento di Agricoltura, Allevamento, Pesca e Alimentazione della Generalitat de Catalunya ha classificato il liquore denominato ratafià catalana tra le "Indicazioni geografiche delle bevande a base di spirito" come bevanda a base di spirito prodotta in tutto il territorio della Catalogna.
Ricetta Ingredienti Alcol etilico a 95° Noci verdi Acqua Scorza di limone e arancia Erbe aromatiche
In ogni ricetta di ratafià ci sono erbe e altre piante che le conferiscono il particolare gusto desiderato, senza che vi sia un sapore predominante. Esempi: alloro, camomilla, basilico, finocchio, chiodi di garofano, origano, fichi... Ci sono ricette con poche erbe o spezie e altre che ne contano più di settanta.
La ricetta più antica conosciuta risale al 1842 e proviene dalla provincia di La Selva. Tuttavia, la ratafià in Catalogna ha origini molto più antiche. Ci sono anche ratafià che, sebbene ancora catalane, hanno ingredienti di origine straniera: cannella, noce moscata, coriandolo... Esistono numerose varietà di ratafià, che dipendono, in larga parte, dalle erbe che possono essere raccolte nelle diverse zone. Ogni artigiano ha la propria ricetta ed elabora una sua personale versione della ratafià.
Gli ingredienti, nelle proporzioni necessarie a produrre la quantità desiderata, vengono messi a macerare in un contenitore, che può essere in vetro o in ceramica e che viene lasciato costantemente all'esterno per 40 giorni. La chiamano "all'aria aperta". Ogni pochi giorni il contenitore viene smosso, se possibile; se il contenitore è molto grande, il contenuto viene rimestato con un bastone. Ogni provincia e ogni produttore stabiliscono se la macerazione debba durare 40 giorni o più e se debba stare più o meno ore al sole.
Al termine della macerazione le componenti solide vengono rimosse, per decantazione e per ammorbidirne il gusto aspro, viene aggiunto dello sciroppo. Di norma, la gradazione alcolica non supera i 30° e si ottiene attraverso l'aggiunta di acqua. Tradizionalmente era prodotta con acqua piovana, ma attualmente l'uso di acqua minerale in bottiglia è considerato del tutto corretto. Per affinarne il sapore, la ratafià viene messa in botti di rovere e lasciata invecchiare qualche anno.
Storia Gli alcolici si ottengono attraverso la distillazione di vegetali sottoposti a fermentazioni (frutta come uva, ciliegie, ecc., cereali come il malto o tuberi come le patate), l'origine dell'alcol viene fatta risalire a quando la cultura araba era in grande espansione e attraverso la tecnica della distillazione venivano ottenuti prodotti cosmetici. La parola "alcol" è di origine araba e a partire dal XIII secolo si fa riferimento a Arnaldo da Villanova e a Raimondo Lullo che contribuirono allo studio della distillazione e dei prodotti da essa derivanti applicati alla medicina. La ricetta più antica conosciuta in Catalogna risale al 1842 e proviene dalla provincia di La Selva. Tuttavia, la ratafià in Catalogna ha origini molto più antiche. Gli alcolici tradizionalmente utilizzati vengono ottenuti attraverso la distillazione di acini d'uva.
Il nome proviene dalla lingua creola parlata nelle Antille francesi e deriva, probabilmente, da un brindisi che avveniva alla conclusione di un accordo e che utilizzava la locuzione latina "rata fiat" (sia ratificato) e, per metonimia, la formula latina dava il proprio nome alla bevanda che accompagnava l'evento. In Catalogna ci sono aziende che commercializzano ratafià di riconosciuta qualità. Ogni anno si indicono fiere che hanno luogo a Besalú, Santa Coloma de Farners, Igualada, Centelles, ecc. In altri paesi dove sono presenti le noci vengono prodotti liquori a base di noci che vengono venduti sul mercato dei consumatori. In Italia il liquore ottenuto dalla macerazione delle noci viene chiamato nocino.
Mosaico di Teseo e Arianna
Il mosaico di Teseo e Arianna è un mosaico del III o IV secolo rinvenuto nel 1877. Al momento della sua scoperta venne denominato Apollo e la Ninfa.
Il primo tentativo di estrazione del mosaico fu effettuato da persone inesperte, che ne danneggiarono alcune parti. Nel 1930 vi fu un tentativo di acquisto del mosaico, denunciato da Carles Rahola. Infine, il 15 luglio 1930, il mosaico venne venduto al Museo Archeologico di Barcellona. L'installazione nel museo di Barcellona, tuttavia, non divenne mai realtà e nell'ottobre del 1941 il mosaico fu installato nel Museu de Galligants, ora Museo Archeologico della Catalogna, con sede a Girona.
Per quanto riguarda la datazione del mosaico esistono diverse teorie: Balil, in ragione delle somiglianze con gli altri due pavimenti maggiori, data il mosaico intorno alla metà del III secolo d.C. Blázquez e altri lo datano invece intorno al IV secolo.
Il mosaico di Teseo e Arianna si trova al centro di una composizione geometrica, come avviene anche nel mosaico di Bellerofonte e della Chimera. Ci sono inoltre ulteriori collegamenti con gli altri mosaici di Can Pau Birol come il Mosaico di Bellerofonte e la Chimera e il Mosaico del Circo. I volti di Teseo e Arianna sono simili a quelli degli aurighi nel mosaico del circo, quindi vennero realizzati nella medesima bottega. Su uno sfondo neutro si stagliano due figure mitologiche, spesso interpretate come Teseo e Arianna. I personaggi appaiono appoggiati su un elemento rettangolare che è stato oggetto di diverse interpretazioni: un piedistallo o "cippus", un pozzo, una colonna o un pilastro cilindrico.
La figura maschile appare nuda, portando sulla schiena solo una clamide e con in mano un attrezzo che è stato oggetto di diverse interpretazioni: un bucranio, una matassa o un oggetto sferico. Il personaggio femminile appare vestito e non reca alcun oggetto, il che ne rende difficile l'identificazione. La prima interpretazione iconografica interpreta la scena come una conversazione tra Apollo e una ninfa. C'è una seconda interpretazione che teorizza che si tratti di Perseo e Andromeda, ma lo stesso autore la nega in altri studi successivi.
Successivamente, l'opera è stata riconosciuta come una scena di Teseo e Arianna. Nella parte superiore del mosaico si trovano due elementi identici identificati come finestre o come acronimi del proprietario o della bottega.
La scelta di un tema mitologico per la decorazione di una lussuosa villa romana affonda le proprie radici nel gusto che l'alta società romana aveva per i temi pagani.
Esbart dansaire (gruppo danzante)
Nella cultura popolare, un esbart dansaire o gruppo danzante è un insieme di persone che si dedica al recupero, alla conservazione e alla diffusione della danza tradizionale popolare e, più in generale, delle tradizioni folcloristiche della Catalogna e dei Paesi Catalani.
L'attività più visibile di un esbart dansaire è la preparazione e l'esecuzione di danze popolari catalane, ma spesso le attività di tali associazioni vanno aldilà di questo ambito ristretto, dal momento che possono anche includere compiti di ricerca, recupero, compilazione e conservazione della danza, nonché di divulgazione. Questo si estrinseca in diverse attività non necessariamente limitate agli spettacoli di danza: festival, corsi, libri, riviste, conferenze, pubblicazioni, ecc.
Storia Le origini L'adozione del termine esbart (gruppo) è da ricondursi indirettamente al poeta Padre Jacint Verdaguer. Nel 1867, un gruppo di letterati della città di Vic, appassionati di costumi tradizionali e cose antiche, organizzarono alcune riunioni che si tenevano alla Fonte del Desmai, a Folgueroles. Durante quegli incontri si commentavano le manifestazioni letterarie e artistiche della Catalogna in rinascita. Su iniziativa di Verdaguer, quel cenacolo venne chiamato col nome di Esbart di Vic (Gruppo di Vic).
A metà del 1901, tra i componenti del selezionato gruppo, prese forma l'idea di raccogliere e studiare le danze tradizionali per farle rivivere o per divulgarle con l'intento di bandire certe danze moderne, straniere e di cattivo gusto. A tal fine, nell'ambito dell'associazione Catalunya Vella, venne costituito un gruppo che recava il nome di Esbart de Dansaires de Vic (Gruppo dei Danzatori di Vic), che si occuperà di svolgere i primi lavori volti alla restaurazione della danza popolare catalana.
La sessione inaugurale di questo gruppo si ebbe all'inizio di luglio del 1902 presso il Teatro Principale di Vic. Si esibirono nel Ballo pla d'Olot, nel Ballo del Ciri, nell'Hereu Riera, un contrappasso, nell'Esquerrana e in una danza con nastri. Le principali autorità di Vic, tra cui Lluís B. Nadal, Eduard Subirà e il Dr. Frederic Casimiro, diedero sostegno alla ricerca sulle danze popolari e il gruppo di Vic riunì, tra gli altri, anche la Bolangera, il Ballet, la Dansa de Castellterçol e il Ballet Cerdà.
La proposta giunse fino a Barcellona, dove alcuni giovani appassionati di folclore organizzati in associazioni come il Foment de la Sardana o l'Associació de Lectura Catalana decisero di proseguire nel compito di trasformare le antiche danze catalane in uno strumento di educazione nazionale, più sentimentale che politico. Non ci volle molto prima che nascessero i primi gruppi. Così, nel 1908 comparve l'Esbart Dansaire dell'Associació de Lectura, il primo gruppo della capitale catalana, fondato da Aureli Capmany. Poco tempo dopo, Rafel Tudó e i fratelli Mas, separandosi da loro, crearono l'Esbart Català de Dansaires. La scomparsa dell''Associació de Lectura pose fine alla breve vita del gruppo creato da Capmany, che insieme a Joan Rigall fondò l'Esbart Folklore de Catalunya. Il fine di tutti questi gruppi era recuperare e diffondere la danza catalana. Ben presto Felip Blasco, Joan Amades, Joan Rigall o Leandre Perecaula maturarono l'idea e la portarono in diversi punti del Principato. Questi primi gruppi si dedicarono al recupero e alla diffusione della danza popolare.
guerra civile e dopoguerra Durante la guerra civile spagnola l'attività dei gruppi non si fermò e si organizzavano balli a sostegno di chi combatteva al fronte o nelle retrovie. Nonostante ciò, il numero di gruppi si ridusse nel tempo passando da una ventina nel 1936 a solo una decina nel 1939. In piena repressione franchista, l'attività dei gruppi si vide molto limitata. A quel tempo non avevano molte opzioni: potevano diventare una sezione di un centro parrocchiale, convertirsi in associazioni di cori e danze, aderire al sindacato Educazione e Riposo o scomparire.
La nascita dell'Esbart Verdaguer nel 1945 ebbe un marcato carattere di resistenza politica di natura nazionalista. Josep Benet, un attivista politico, aveva compreso che attraverso associazioni di danza come gli "esbarts" si poteva dare al popolo catalano un segnale di identità. Con il motto "se non ci lasciano parlare in catalano, balleremo in catalano" e sotto la direzione di uno dei suoi fondatori, il coreografo autodidatta Manuel Cubeles, si decise di seguire la linea di esaltare la danza catalana: adattare i balli popolari, stilizzarli e realizzare spettacoli che conservavano tutta l'essenza e la catalanità delle coreografie originali.
L'Esbart Verdaguer e l'organismo che venne creato, l'Obra del Ballet Popular, si configurarono come un'alternativa politica e culturale alle intenzioni monopolizzatrici che il regime franchista cercava di imporre attraverso le associazioni di "Cori e Danze". L'azione di raccolta delle danze e degli intermezzi della tradizione venne estesa a tutte le terre di lingua catalana per rafforzare l'immagine di unità dei Paesi Catalani, e quando possibile utilizzarono la lingua catalana negli scritti pubblici. Ben presto molti gruppi imitarono questo modello e iniziarono ad attrarre gente per il loro tratto catalanista. Per questa ragione era abituale la presenza della polizia durante gli spettacoli.
L'arrivo di Salvador Mel·lo alla testa dell'Esbart Verdaguer nel 1953 accentuò la linea che intendeva elevare la danza degli "esbarts" a un livello superiore, e iniziò a sognare il progetto per la creazione del Ballet Nacional Català. Al tempo stesso, l'Esbart Català de Dansaires conservò il proprio compito di ricerca, privilegiando l'autenticità rispetto allo spettacolo. Da qui nacque una dualità tra sostenitori della ricerca del rigore storico e sostenitori della produzione di grandi spettacoli. Da allora, tutti i gruppi si posizionarono lungo l'asse generato da questa dualità. Al di là del background politico e degli stili coreografici, il lavoro dei gruppi fu molto importante in un momento di carenze culturali e forti correnti di immigrazione in quanto elemento di coesione e partecipazione popolare. I gruppi che decisero di diventare associazioni di Cori e Danze si dedicarono alla ricerca, alla conservazione e alla diffusione del patrimonio. Sul finire dell'era franchista queste associazioni riacquistarono gradualmente il loro nome originale.
Fine del XX secolo Durante gli ultimi anni della dittatura e nel periodo della transizione alcune delle attività che avevano agito come sponsor si stavano schierando in altre iniziative esterne al mondo dei gruppi di danza. Tuttavia, la restaurazione della Generalitat della Catalunya indusse molti ballerini ed ex ballerini a credere che il sogno del Ballet Nacional Catalan fosse ancora possibile e che potesse diventare realtà con l'avvento della democrazia. A tal fine, Robert de Lanuza si mise alla testa di una delegazione di persone legate al mondo dei gruppi di danza che si recò presso l'Assessorato alla Cultura della Generalitat de Catalunya con un dossier che raccoglieva i momenti più significativi degli ultimi 30 anni di danza, con la chiara volontà di spingere definitivamente il progetto. La risposta fu negativa e la proposta del Ballet Nacional Català si ridusse alla destinazione di risorse simboliche al mondo dei gruppi di danza.
A partire dagli anni '80 e sulle orme di Verdaguer, il lavoro di coreografi come Albert Sans, Joan Serra, Eduard Ventura, Leo Quintana, Joan Cruells, Lluís Calduch, David Martínez e Joan Manel Miquel si tradusse in un buon numero di spettacoli e in una crescita dei gruppi da loro guidati. Il loro lavoro dimostra che il balletto catalano può ancora vivere senza un Ballet Nacional, più con l'entusiasmo e l'impegno che non con il sostegno e la stabilità istituzionale.
Fèlix o Llibre de meravelles
Il Llibre de meravelles (Libro delle meraviglie) è un libro in lingua catalana del filosofo e scrittore maiorchino Raimondo Lullo, scritto a Parigi tra il 1287 e il 1289. Si tratta di un'opera dottrinale che combina narrazione e dialogo tra maestro e discepolo, come era comune nella didattica medievale, radicata in modelli di dialogo neoplatonico.
Nelle dieci parti che compongono l'opera, il protagonista, Fèlix, che viene simbolicamente presentato come se fosse il figlio di Lullo, viaggia per il mondo scoprendo la distanza tra l'ordine divino della creazione e il comportamento tenuto nella realtà dagli uomini. Nel contempo, però, conosce eremiti e filosofi che lo fanno entrare in contatto con tutte le branche del sapere del XIII secolo, da Dio e l'inferno fino alla natura, descrivendo pienamente la visione del mondo di Raimondo Lullo. Mentre altri esplorano la filosofia naturale, la moralità della corte e la specificità della persona come essere che partecipa sia alla materia sia allo spirito.
Delle parti in cui è suddiviso, la più nota è conosciuta come il Llibre de les bèsties (Libro degli animali). Lullo usa il suo abituale metodo di insegnamento attraverso esempi e similitudini, invece di condurre la conoscenza enciclopedica del tempo verso obiettivi determinati e sistematici. L'opera era diretta a un pubblico non accademico, ragion per cui era scritta in lingua volgare e non nella lingua colta dell'epoca, il latino. Ai suoi tempi il testo circolava anche in occitano, francese, spagnolo e italiano.
Finalità Raimondo Lullo si trovava a Parigi, triste e scoraggiato da quanto poco la gente conoscesse e amasse Dio. L'opera sarà una sorta di enciclopedia di ampia portata e con un chiaro intento dottrinale. Raimondo Lullo, però, per renderla più appetibile al pubblico la avvolgerà in una trama basata sul pellegrinaggio spirituale e scientifico di un giovane, Fèlix, che viene presentato come il figlio dell'autore stesso. Fèlix vagherà per il mondo ammirando l'opera di Dio e sorprendendosi per il peccato e per l'ingratitudine della gente.
Tema Il libro è diviso in dieci parti. Il primo libro, o parte, si apre con una pastorella in stile divino. Fèlix inizia il viaggio incontrando sul suo cammino una pastorella con cui intrattiene una breve conversazione; successivamente, quando è già lontano dal luogo sente le urla della pastorella. Fèlix corre sul posto in tempo per vedere come il lupo, che ha già divorato i suoi agnelli, si mangia anche la pastorella. Da questo momento inizia a dubitare dell'esistenza di Dio: se Dio fosse esistito non avrebbe permesso al lupo di mangiarsi la povera pastorella. Fèlix viene assalito dalla più grave delle tentazioni. Un eremita darà una soluzione a tutti i suoi dubbi e Fèlix proseguirà nel suo cammino con rinnovata fede.
Il secondo libro è quello degli angeli. Fèlix giunge in una chiesa e lì vede un'immagine dipinta di San Michele che pesa le anime con una bilancia. Fèlix domanda all'eremita il significato dell'immagine e attraverso questo aneddoto coglie l'occasione per parlare degli angeli e delle loro qualità. Il terzo libro inizia quando Fèlix attraversa i boschi e viene sorpreso da un temporale. Si rifugia in una grotta e lì incontra un pastore che, con degli esempi, gli illustrerà il cielo e il firmamento.
Nella quarta parte Fèlix e il pastore trovano un re e i suoi due figli, il re fa apprendere al maggiore la filosofia e al minore le regole della cavalleria. In questa occasione, Fèlix imparerà che nella vita sono più importanti la saggezza e la verità che le armi e la forza. Il quinto libro è strutturato su una conversazione con un grande maestro di filosofia, che ha abbandonato ricchezze e onori e si è ritirato in solitudine per studiare le piante e contemplare così il loro Creatore. Il filoso rende edotto Fèlix sulla generazione delle piante, la corruzione degli alberi e la virtù dei vegetali
Nel sesto libro lo stesso filosofo parla di metalli: vi compare la disputa tra ferro e argento, parla del magnete e fornisce alcune nozioni di alchimia. Nella settima parte l'autore non parla degli animali, come ci si potrebbe attendere, ma coglie l'occasione per fare un apologo politico e sociologico, in cui non descrive le condizioni degli animali, ma quelle dell'uomo. La storia inizia quando in una prateria gli animali si riuniscono per eleggere un re: attraverso i personaggi della Volpe, del Leone, del Cavallo, dell'Orso, del Leopardo e degli altri animali protagonisti della favola, Lullo parla del potere e della sua corruzione, della grande responsabilità che hanno coloro che sono a capo della società per tutto quel che concerne i loro sudditi e della necessità di non mettere la propria ambizione al di sopra degli altri.
L'ottava parte del Libro delle Meraviglie è dedicata agli esseri umani. È la parte più estesa del libro e vi si riflette su vari aspetti dell'essere umano come la codardia, l'onore, la carità, la crudeltà... Nella nona e nella decima parte Lullo ci parla rispettivamente del Paradiso e dell'Inferno. Il Paradiso è dove va l'anima quando il corpo muore. Dio ha creato il corpo per poter conoscere il mondo fisico da lui creato, l'anima però è immortale e attende la resurrezione.
Al termine dell'opera troviamo un epilogo in cui Fèlix, proseguendo il suo pellegrinaggio, giunge a un'abbazia dove è accolto con cortesia dall'abate e dai monaci, a cui narra i suoi istruttivi viaggi e racconta delle meraviglie che ha visto e imparato Al termine del racconto, l'abate e la comunità tutta lo pregano di diventare monaco di quella comunità; l'abate gli propone di prendere l'abito e, una volta indossatolo, di andare per il mondo spiegando il Libro delle meraviglie Quando tutto è pronto, però, Fèlix si ammala di una malattia mortale. Prima di morire si affida a Dio e lo prega di concedere a qualcun'altro di realizzare il suo progetto. Una volta morto, un monaco di quell'abbazia si fa carico della missione e si mette a viaggiare per il mondo spiegando il Libro delle Meraviglie.
I dieci libri 1. A proposito di Dio 2. A proposito degli angeli 3. A proposito del cielo 4. A proposito degli elementi 5. A proposito delle piante 6. A proposito di metalli o minerali e alchimia 7. A proposito degli animali 8. A proposito dell'essere umano in tutti i suoi aspetti 9. A proposito del Paradiso 10. A proposito dell'Inferno
Fort Farell
Fort Farell, noto anche con il nome di Gegant del Pi (Gigante del Pino), è il gigante più popolare della mitologia catalana. Ciò è dovuto principalmente alla fama raggiunta, dato che ha progressivamente assorbito leggende originariamente appartenute ad altri giganti.
Si narra che sia nato a Caldes de Montbui, in una fattoria nota come Can Farell, ma che fosse talmente forte che tutti lo chiamavano Fort Farell. Era così alto e grosso che talvolta usava un pino come bastone da passeggio, da cui deriverebbero i suoi soprannomi. È risaputo che quando aveva sete, si avvicinava al fiume Mogent e ingoiava in un sol sorso tutta la sua acqua, così che a valle sembrava che il fiume si fosse prosciugato all'improvviso. Faceva il contadino e un giorno, mentre era impegnato nella semina, una persona gli chiese un'indicazione e lui, da tanto grande e forte che era, sollevò i buoi e l'aratro per indicargli la strada.
Si narra che quando Colombo tornò a Barcellona dal suo viaggio nelle Americhe, lo fece accompagnato da enormi indiani dalla pelle scura che lasciarono di stucco i Re Cattolici. Il popolo catalano, tuttavia, disse di non essere rimasto così impressionato, perché proprio vicino a loro c'era un uomo più grosso di tutti quegli indiani. Dato che i presenti non vollero crederci, andarono ad avvisarlo e quando arrivò volevano che pagasse la tassa per la legna da ardere, dato che non aveva lasciato a casa il pino, ma lui se ne sbarazzò gettandolo oltre le mura di cinta senza fare alcuno sforzo. Per mostrare quanto fosse superiore all'indio portato da Colombo, afferrò quest'ultimo gridando: "Vattene, gente d'America, là dove cadrai schiaccerai ogni cosa!", e con la forza dei suoi muscoli, lo scagliò con tanta forza che l'indio giunse fino alle Americhe.
Un'altra leggenda narra che quando apprese che Barcellona, la città Pubilla della Catalogna, era caduta sotto il potere dei Mori, si adirò talmente tanto da sradicare un pino e, in pochi passi, giunse dinanzi alla città. Quindi chiese al Moro che governava la città, popolarmente conosciuto come il Gigante della Città, di combattere proprio lì, e così fecero. Gli inferse un colpo di pino ben assestato, e così la città venne liberata. C'è una canzone molto popolare che narra questa vicenda. La prima strofa parla di come il Gigante del Pino si avvicina alla città e la seconda racconta come il Gigante della Città fugga via correndo attraverso i tetti di Barcellona. Si narra anche che, prima di tornare a casa, Fort Farell si fermò a riposare a Collserola e durante la notte, mentre dormiva, fece così freddo che rimase pietrificato. Se si guarda con attenzione, è ancora possibile vedere il suo profilo.
La Monyos
Dolors Bonella i Alcánzar (Barcellona, 1851 - 15 settembre 1940), popolarmente conosciuta come La Monyos, era una figura iconica della prima metà del XX secolo nel perimetro tra il Paral·lel, la Rambla e il nucleo del Raval di Barcellona (allora chiamato Barri Xino, quartiere cinese). Per il suo atteggiamento ludico, i suoi abiti e il suo maquillage stravagante e i monyos (gli chignon) che portava - da cui il suo soprannome - divenne una celebrità abituale sulla stampa dell'epoca e, in seguito, un simbolo dell'immaginario collettivo della città.
Contesto storico Il personaggio della Monyos è parte integrante di una Barcellona caratterizzata dal passaggio dal XIX al XX secolo, in una situazione di continua mutazione economica, socio-politica, urbana e demografica. La capitale della Catalogna si trovava all'apice del progresso economico - grazie all'arrivo nel paese della Rivoluzione Industriale -e iniziava a trarre beneficio dai nuovi servizi come l'implementazione della ferrovia, della Guardia Urbana, del Banco di Barcellona o della prima illuminazione a gas, che furono alcuni degli eventi che precedettero la nascita di Dolors Bonella nel Raval all'inizio degli anni '50 dell'800.
La sua nascita, inoltre, coincise, con un'accelerazione dello sviluppo urbano e una serie di significativi progressi come l'abbattimento delle mura romane e il conseguente ampliamento della città attraverso il Pla Cerdà sul finire del secolo; anche l'Expo Universale di Barcellona del 1888, avrebbe contribuito a cambiare la fisionomia della città e in particolare il perimetro esterno del Raval. Questa zona del centro storico, di carattere popolare (che non avrebbe adottato il soprannome di Barri Xino fino agli anni '20 del '900 inoltrati) subì una serie di operazioni di natura urbanistica a seguito della confisca dei conventi: questi ultimi vennero privati della proprietà delle terre da loro possedute al fine di dare loro una diversa destinazione d'uso e venire urbanizzati. La planimetria delle strade fu tracciata in linea retta, senza piazze né spazi aperti e con una trama di edifici fitta. Le abitazioni (di proprietà delle classi borghesi, che le affittavano alle classi popolari) erano molto austere ed erano edificate su vecchi frutteti, con appartamenti costruiti al di sopra dei cinque piani regolamentari, stanze sui tetti, cortili interni occupati, ecc.
A questa trasformazione sociale (che si protrasse fino alla fine del XIX secolo, quando i terreni del quartiere si esaurirono) si sommarono diverse ondate migratorie, che fecero diventare il Raval una delle zone più densamente popolate al mondo, raggiungendo il valore di 103.060 abitanti per chilometro quadrato. Il quartiere non aveva solo un'impronta industriale, ma era anche pieno di caffè, taverne, teatri e case di tolleranza. Si affacciava sulla Rambla, che era diventata l'asse della Barcellona del XIX secolo e fungeva da principale spazio ludico e commerciale della città. Vi convivevano il contrasto tra la disuguaglianza sociale e il degrado fisico dello spazio, accompagnate da una progressiva perdita di funzioni: l'aristocrazia barcellonese, dapprima appassionata di teatro e concerti poi - con l'arrivo del XX secolo - di cinema, faceva da contraltare alla vita che conducevano, in condizioni precarie e insalubri, le classi sociali più basse, che oltretutto erano quotidianamente vittime di una serie di attività criminali come quelle di cui si resero protagonisti popolari personaggi del Raval come la sequestratrice Enriqueta Martí i Ripollés.
Biografia Dolors Bonella i Alcánzar - nome che compare nei registri dell'epoca, anche se alcune ricerche suggeriscono che il suo vero nome potrebbe essere Dolors Vega i Massana - nacque nel 1851 in Carrer de la Cadena (l'attuale Rambla del Raval). Non si sa molto della sua vita: sembra che, immersa nella precarietà e nella miseria del tempo, si dedicasse a lavori di cucito e fosse al servizio di una famiglia benestante.
La sua figura divenne popolare molto tempo dopo la morte della sua unica figlia di quattro anni, che morì investita da una carrozza trainata da cavalli (del tipo Simón, tipico dell'epoca) evento che provocò la follia di Bonella e la conseguente perdita del lavoro. Le voci dell'epoca sono contrastanti: alcune fonti sostengono che la morte della creatura fosse stata premeditata dalla ricca famiglia per cui Dolors Bonella lavorava; sulla base di una lite che Bonella ebbe con l'erede sulla porta del Liceu, si sospetta che lei e il primogenito della famiglia potessero aver avuto una relazione sentimentale e che la morte della bambina fosse una strategia per separarlo da una donna appartenente a una classe sociale inferiore. Altre versioni, tuttavia, affermano che fosse il suo amante a essere morto e che la figlia illegittima fosse stata strappata alla madre ed educata dalla nonna aristocratica.
A partire da quel momento, Dolors Bonella iniziò a rendersi protagonista di una serie di azioni improbabili per la cultura dell'epoca che le valsero la fama e il riconoscimento da parte della popolazione di Cap i Casal. Indossava camicette dai colori vivaci e abiti stravaganti, portava lunghe gonne e talvolta la si vedeva con una mantiglia o con in mano un ventaglio, portava monyos (chignon) eccentrici spesso coronati da fiori e altri bizzarri elementi che coglieva da terra; passeggiava lungo la Rambla con mazzi di fiori che le regalavano i fiorai del viale e dedicava canzoni, balli e parole di gratitudine a tutti quelli che incontrava. Sebbene fosse soprannominata La Monyos, tutti la chiamavano Lola. Non era solita allontanarsi dalla parte alta del Raval ed era frequente trovarla mentre camminava lungo i carrer del Carme e de l'Hospital. La sua routine era di rinfrescarsi ogni giorno o di bere a una delle Fontane Wallace che si trovavano in quella zona sin dal 1888, o anche alla Fontana di Canaletes, e passeggiare lungo la Rambla o prendere la linea tramviaria 52 (soppressa nel 1967) fino al quartiere della Bordeta.
Grazie a questo atteggiamento teatrale e folle, ma al contempo allegro, divenne presto una figura iconica della Barcellona della Seconda Repubblica. Mentre per alcuni era oggetto di scherno, per altri era una persona da ammirare. Diversi intellettuali dell'epoca parlarono di lei, come Josep Andreu i Abelló e Teresa Pàmies ed entrambi concordano nel definirla "una antesignana degli hippy", mentre per Andreu Avel·lí Artís era il risultato "della crudeltà collettiva che trasforma i disabili fisici e mentali in zimbelli". Maria Aurèlia Capmany riteneva che fosse una donna che "faceva molta pena e che non era mai stata popolare né aveva mai avuto particolare significato".
Durante i suoi ultimi anni di vita, in piena guerra civile spagnola, evitava di nascondersi nei rifugi antiaerei quando la città veniva bombardata. Oltre a ciò, il giornalista Josep Maria Lladó i Figueres ha documentato che durante i Fatti del maggio 1937 si concordò un cessate il fuoco tra la CNT e la UGT all'incrocio tra Passeig de Gràcia e Diagonal affinché lei potesse passare, vista la sua intenzione di attraversare il fuoco incrociato.
Dolors Bonella morì il 15 settembre 1940 all'Hospital del Mar di Barcellona dopo essere stata accolta, negli ultimi tempi, presso la Casa della Carità (attuale complesso museistico, didattico e culturale formato dal MACBA, CCCB e URL, tra gli altri). Il suo funerale fu un evento affollato e solenne di cui qualcuno pagò le spese, fatto che alimentò ulteriormente le voci sul destino della sua sventurata figlia e sulla relazione con la famiglia benestante per cui aveva lavorato. Il Noticiero Universal pubblicò il suo necrologio accanto a notizie di rilievo internazionale, come i bombardamenti della Germania nazista su Londra o l'incontro tra Adolf Hitler e Ramón Serrano Suñer - Ministro degli Esteri della Spagna franchista.
Eredità Dagli anni '20 fin dopo la sua morte, la peculiarità di Dolors Bonella detta La Monyos è andata progressivamente introducendosi come un'icona di Barcellona attraverso commedie e canzoni dedicate alla sua figura e grazie all'affermarsi di alcune espressioni come "più vista della Monyos", "più anni della Monyos" o "più famosa della Monyos".
Il 9 ottobre 1922 debutta al Teatro Circ Barcelonès la tragicommedia La Monyos, che vede come protagonista Elvira Torrens i Soriano ed è diretta da Victoriano Benedicto. Con un elevato investimento in attrezzature e costumi teatrali, vi si narra la leggenda della famosa donna barcellonese durante il periodo compreso tra il 1860 e il 1885, utilizzando ambientazioni famose come la Font d'en Conna. Vi sono inoltre successive testimonianze di altri spettacoli musicali e teatrali, come il couplet interpretato dall'attrice Matilde Xatart i Solà il 22 giugno 1927 al Teatro Novedades - basato sulla figura della Monyos mentre quest'ultima era ancora in vita.
Quanto all'eredità fisica, a Dolors Bonella è stato dedicato un automa della marca Vichy-Triboulet che porta il suo nome al Museu d'Autòmats del Tibidabo un oggetto che, fabbricato e progettato nel 1913 come clown musicale, quando arriva a Barcellona viene adattato e ribattezzato dal personale del museo per la sua somiglianza con il celebre personaggio barcellonese. Una sua figura, esposta al Museo delle Cere di Barcellona, viene anche regolarmente ospitata sulla Rambla e mostrata al pubblico.
Per la sezione musicale, nel 1954 il compositore della Garrotxa, Narcís Paulís i Vila, compone la sardana per "cobla" (orchestra che suona sardine) La Monyos de Barcelona. Alcuni anni dopo, la sua vita ispirerà la canzone charleston di Vicens Sabater Recordant "La Moños", resa popolare da Rudy Ventura e dal suo gruppo i Rudy Ventura y su conjunto (EP 1960, Columbia Records) che ne esaltava la civetteria e la sua qualità di immortale nel ricordo della città.
Nel decennio successivo l'Ajuntament di Barcellona, che aveva soppresso la linea 52 del tram nel 1967, lancia un anno dopo la linea 91 di minibus tra la Rambla e la Bordeta, linea che viene ribattezzata con il soprannome di La Moños - per la somiglianza con l'itinerario che lei percorreva con il vecchio tram. Curiosamente, questa linea avrà diversi conflitti con il quartiere della Bordeta, che si è più volte mobilitato per impedirne la soppressione, soprattutto nel 1993, nel 2012 (quando verrà soppressa la domenica e nei giorni festivi) e nel 2017.
Più tardi, nel 1997, la regista Mireia Ros girerà un film drammatico basato sul suo personaggio, La Moños (1997). Questo film, interpretato da Julieta Serrano e dal cantante di Sau Carles Sabater, riceverà una nomination al Festival de Chicago del 1997 e un'altra ai premi Goya del 1998, in entrambi i casi nella categoria miglior nuovo regista. Ha come argomento la mater dolorosa del franchismo, dove Dolors Bonella crea una difesa psicologica e si rifugia in una nuova identità invece di suicidarsi. In seguito, nel XXI secolo, la sua figura viene nuovamente recuperata per il musical teatrale La Monyos. Il musical (2014), è interpretato da Itziar González al teatro del Raval ed è diretto da Empar López.
Sue immagini, opera di fotografi di fama come Josep Maria Sagarra i Plana, Gabriel Casas i Galobardes, Pablo Luis Torrents o Alessandro Merletti i Quaglia, sono conservate presso l'Archivio Nazionale della Catalogna e l'Archivio Storico di Barcellona e dei suoi quartieri (tra le altre fonti documentali).
Circo Cric
Il Circo Cric è una compagnia circense fondata nel 1981 da Jaume Mateu, meglio conosciuto come Tortell Poltrona.
Primo periodo Inizia la sua attività nel mondo del circo installando un tendone nel Parc de l'Escorxador a Barcellona. L'iniziativa venne accolta molto bene da alcuni artisti come Joan Miró, Joan Brossa e Charlie Rivel, che espressero il loro sostegno, ma la compagnia finì per sciogliersi nel 1983 a causa di difficoltà finanziarie.
Secondo periodo Dopo che Poltrona fondò nello stesso anno Pallassos Sense Fronteres (Pagliacci senza frontiere), insieme a Montserrat Trías Titat Craconi creò il CRAC, il Circus Arts Research Center, uno spazio fisso a Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), dove si offre un supporto a nuovi artisti e si producono proprie opere. Rifonda il Circo Cric nel 2002 con il sostegno dell'Istituto Catalano delle Industrie Culturali della Generalitat come circo itinerante, che si stabilisce stabilmente a Sant Esteve de Palautordera a causa delle difficoltà burocratiche e della concorrenza che suppone un circo itinerante. Nel 2005 il Circ Cric è stato premiato, nella sua prima edizione, con il Premio Nazionale del Circo assegnato dalla Generalitat de Catalunya.
La fabbrica fluviale
Una fabbrica fluviale è un insediamento industriale che utilizza l'energia idraulica estratta dalla corrente di un fiume vicino per il funzionamento dei propri macchinari. In senso generico, questa definizione viene utilizzata per fare riferimento a una qualsiasi fabbrica che, come fonte di energia principale, tragga la forza motrice dall'acqua di un fiume, per il solito attraverso una diga e un canale che conduce l'acqua fino a una turbina. In senso stretto, però, si utilizza il termine fabbrica fluviale in contrapposizione al termine colonia industriale, per designare quegli insediamenti formati da edifici con destinazione industriale senza alloggi per gli operai (o che, pur avendo costruito poche case, non comprendano né servizi né infrastrutture che consentano di costituire un centro abitato autonomo). In Catalogna, le fabbriche fluviali cominciarono a sorgere nella prima metà del XIX secolo, anche se fu nella seconda metà del secolo che questo tipo di industrie raggiunse il proprio apice. Non diversamente dalla colonie industriali, le fabbriche fluviali catalane erano, per la maggior parte, dedicate all'industria tessile.
Origine L'utilizzo dell'energia idraulica fornita dalla corrente di un fiume per il funzionamento di una fabbrica è un dato che caratterizza la seconda industrializzazione catalana, nella seconda metà del XIX secolo, anche se l'utilizzo dell'energia fluviale per il funzionamento delle macchine avveniva fin da inizio secolo. Le risorse minerarie del Paese erano insufficienti rispetto alla crescente richiesta di carbone per uso industriale nonché di qualità inferiore (miniere di lignite), mentre il carbone di importazione rincarava la produzione. Per contro, l'energia fornita dai fiumi, una volta ottenuta la concessione per l'utilizzo delle acque e costruite le infrastrutture, aveva costi irrisori. Le caratteristiche dei fiumi catalani favorivano inoltre questo tipo di utilizzo, soprattutto a metà del loro percorso, poiché, pur essendo di scarsa portata, nel loro breve tragitto presentavano un considerevole dislivello. Il principale inconveniente era rappresentato dalla variabilità della loro portata, con periodi di siccità (soprattutto d'estate) e possibilità di inondazioni che potevano allagare e danneggiare i macchinari. I fiumi presso i quali furono insediate fabbriche fluviali propriamente dette, ma anche colonie industriali, sono il Ter e il Llobregat e i loro principali affluenti, in particolare il Cardener.
Al pari delle colonie industriali, la fabbrica fluviale aveva origine da una di queste tre condizioni: 1) un vecchio mulino (che disponeva già di una chiusa e di un canale) che veniva sfruttato per far funzionare all'interno i macchinari di filatura o di tessitura, oppure vi si costruiva un nuovo edificio utilizzando l'infrastruttura idraulica preesistente; 2) un proprietario terriero in cerca di profitti mediante la costruzione di una fabbrica sul fiume che attraversava la sua tenuta (sia per affittarla sia per diventare egli stesso un industriale); 3) imprenditori industriali che, partendo da laboratori o piccoli stabilimenti, cercavano di ampliare i propri orizzonti con una fabbrica più grande.
È inoltre da rilevare il fatto che, nel corso del XIX secolo, l'iniziativa di costruire una fabbrica fluviale non era solitamente dovuta a un singolo imprenditore, ma molto spesso era il risultato dell'unione di diversi soci che si riunivano per creare un'infrastruttura industriale. In alcuni casi (specialmente agli albori del XIX secolo) poteva trattarsi di diversi piccoli produttori che, una volta costruita la fabbrica, condividevano i macchinari per le rispettive aziende, utilizzando in alternanza la struttura mediante turni (o anche in simultanea, ma a lotti). In altri casi, due, tre o più imprenditori formavano una società, in cui si univano, per esempio, il proprietario del terreno, privo di esperienza industriale, e l'imprenditore esperto, che aveva già una o più piccole fabbriche.
Struttura idraulica Gli elementi comuni che caratterizzano tutte le fabbriche fluviali sono la presenza di una chiusa e di un canale. La chiusa, perpendicolare al corso del fiume o leggermente incurvata, consente di ottenere maggior altezza dell'acqua e al tempo stesso di deviare la maggior parte della portata verso il canale. Questo conduce l'acqua fino al punto in cui il dislivello consente di sfruttare l'energia cinetica della stessa e di restituirla al fiume. Agli albori del XIX secolo questo avveniva utilizzando le ruote idrauliche, alcune delle quali precedentemente in uso nei mulini preesistenti. I progressi della tecnica permisero di sostituire le vecchie ruote in legno con moderne turbine, mentre gli alberi di trasmissione in legno vennero sostituiti con cavi e robusti alberi diritti, strutture in ferro calibrato che si inserivano nel cuore della fabbrica e che, attraverso un complesso sistema di pulegge, cinghie e alberi di trasmissione trasmettevano la forza ai macchinari. A partire dal XX secolo, si iniziò ad applicare un alternatore alla turbina, per generare energia elettrica, più facilmente trasportabile fino alle macchine, che funzionavano più rapidamente con questo tipo di energia. Dopo la chiusura di molte di queste fabbriche, l'infrastruttura ha continuato a rimanere attiva, producendo energia elettrica che viene venduta alle società di distribuzione.
Fabbriche fluviali che non sono considerate colonie industriali Sul finire del XIX secolo, la proliferazione di infrastrutture industriali sulla riva dei fiumi per sfruttarne l'energia idraulica cambia sostanzialmente il paesaggio urbanistico e la composizione demografica, in particolare nei bacini del Ter e del Llobregat. In alcuni casi, la nascita di un'industria porta alla formazione di quella che viene definita una colonia industriale, in altri casi, invece, è nota come fabbrica fluviale. Per essere considerata una "colonia industriale" è necessaria la simultanea presenza di tre elementi imprescindibili: fabbricati industriali, abitazioni e servizi per i lavoratori ed edifici di natura simbolica (la chiesa, la villa padronale). Le ragioni per cui una fabbrica fluviale non arrivava a diventare una colonia potevano consistere, fondamentalmente, nel fatto che non c'era la necessità di creare alloggi per i lavoratori, o per il fatto che si trattava di una fabbrica integrata entro un centro abitato, o anche perché, nonostante disponesse di alcuni alloggi (spesso solo per i custodi e i dirigenti) non si offrivano servizi per i lavoratori (emporio, scuola...), in ragione della relativa prossimità di un centro abitato. Si davano, inoltre, casi in cui il proprietario dell'infrastruttura la destinava alla locazione ad altri industriali e non era pertanto interessato a investire in alloggi o servizi per i lavoratori.
Elenco delle fabbriche fluviali L'elenco a seguire, da considerarsi non esaustivo, corrisponde alle fabbriche fluviali che non sono considerate colonie industriali. Va notato che la maggior parte di queste industrie ha cessato la propria attività. In alcuni casi l'edificio si presenta in uno stato di fatiscenza o è stato addirittura demolito, mentre in altri è stato (in parte) occupato da altre industrie di natura diversa rispetto all'originaria o è stato riutilizzato per altre finalità, come centri culturali o biblioteche.
Storia dell'hockey su prato in Catalogna
Breve storia dell'hockey su prato in Catalogna
Storia In Catalogna, l'hockey su prato venne introdotto all'inizio del XX secolo, sotto influenza inglese, da giovani di classe agiata. Nel 1907 venne fondato il Barcelona Hockey Club, che si allenava in un campo di fronte all'Hospital Clínic. Josep Omedes, promotore e capitano della squadra, è considerato colui che introdusse questo sport in Catalogna. Negli anni tra il 1907 e il 1908, gli ex allievi dell'Ateneu Calassanç di Terrassa iniziarono a praticare questo sport che era già in voga nella colonia inglese. Nel 1910 formarono il Lawn Hockey Club Calassanç, promosso da Antoni Escudé i Galí, cui viene riconosciuto il merito di aver portato l'hockey a Terrassa.
L'hockey su prato iniziò a essere giocato sporadicamente nel 1912. Il 2 giugno venne disputata la prima partita in Catalogna, si affrontarono, con undici giocatori per squadra, il Lawn Hockey Club Calassanci e il Reial Club Deportiu Espanyol. Poco dopo il Polo JC sconfisse l'Espanyol 5-2. Nel 1915 il Calassanç si fuse con il Terrassa FC, adottando quest'ultimo nome. Nel 1920 iniziò a chiamarsi Terrassa Hoquei Club.
Fu solo nel 1914-15 che l'Hockey iniziò a essere rappresentativo in Catalogna. Nacque la Societat Esportiva Pompeia (1914), che finì per essere la rivale più agguerrita del Polo, e anche l'Hoquei Club, una sezione dei Lluïsos de Terrassa. Nel 1916 si disputò a Barcellona il primo campionato spagnolo, in cui il Polo sconfisse l'Atletico de Madrid (0-0, 1-0). Nacquero nuovi club come il Badalona e l'Excelsior barceloní. Nel 1917 nacque, a Sant Cugat del Vallès, il Sarrià FC, che in seguito sarà conosciuto come Júnior FC, un esempio di modesto club sportivo per eccellenza, con sezioni tra cui spiccò quella dell'hockey. Nel 1918 venne creata la Federazione Catalana di Hockey e si disputò il primo Campionato della Catalogna che terminò con la seguente classifica: Polo 10 punti, Pompei 9, Espanyol 4 e Terrassa 1.
Dagli anni '20 in poi comparvero le seguenti squadre (spesso sezioni di altri sport): il Gimnàstic di Tarragona, l'FC Barcelona (1923), Galeno, l'Universitari HC, il Catalunya de Les Corts, l'Iluro de Mataró. Scomparvero il Pompeia e l'Espanyol. Nel 1920 l'Altético de Madrid vinse il campionato spagnolo mentre nel 1921 trionfò il Polo. Fu solo nel 1923 che la Federazione Spagnola di Hockey venne ufficialmente costituita a Barcellona. In quell'anno la Spagna sconfisse la Francia 5-0 a Sarrià nella sua prima partita internazionale.
Nel secondo quarto del secolo comparvero nuovi club di hockey su prato. Tra essi vi furono il Gràcia, il Ciència i Art, il Club Sabadell e il Club Egara de Terrassa (dal 1935 con il nome di CD Armonía Egara, quando entrò a far parte dell'Armonia FC).
Nel 1943 le federazioni di hockey su prato e di hockey su pista confluirono nella Federazione di Pattinaggio. Nel 1954 vi fu una scissione all'interno della Federazione di Pattinaggio e la Federazione di Hockey su prato prese nuovamente vita. Tra il 1955 e il 1960, con Pau Negre a capo della Federazione, l'hockey su prato catalano raggiunse uno dei suoi apici. Iniziarono a sorgere i primi campi di hockey su prato, tra cui spicca il campo del Cinquantenari al Montjuïc, che commemora i cinquant'anni dell'hockey su prato in Catalogna (1960). Il torneo internazionale dei Re del Polo si consolidò. Il momento di massimo splendore coincise con la medaglia di bronzo della nazionale spagnola ai Giochi Olimpici di Roma '60 con un'ampia maggioranza di giocatori catalani. I club catalani più importanti all'epoca erano il Club Deportiu Terrassa (erede del Terrassa HC), l'Educación y Descanso, che nel 1952 era l'Atlètic Terrassa Hockey Club, il Polo, l'Egara, l'FC Barcelona, l'Armonía, il Júnior, il Pedralbes, l'AD Rimas de Terrassa. Il Terrassa e il Polo vinsero diversi campionati nazionali. Il Polo ottenne la Liga Spagnola del 1959 e l'Egara quella del 1952.
L'Egara è la squadra che dominò l'hockey su prato negli anni '60. La società, che si dedica anche a tennis, pelota, ippica e tiro al piattello, inaugurò nel 1960 le sue attuali strutture al Pla del Bon Aire dando inizio a un decennio di dominio nei campionati catalani e nazionali, vincendo la Coppa Europa nel 1969, battendo in finale l'MD Roma per 1 a 0 a Bruxelles e nel 1970 quando sconfisse a Terrassa gli olandesi del Larensch per 2 a 0. L'Egara vinse i campionati di Spagna del 1961, 1963, 1965, 1967, 1968 e 1969.
Tra i giocatori ricordiamo cinque nomi che parteciparono a 4 Olimpiadi (primato difficile da eguagliare). Sono: Joan Amat (dal 68 all'80), Joan Arbós (dal 72 all'84), Jaume Arbós (dal 68 all'80), Francesc Fàbregas (dal 68 all'80) e Joaquim Malgosa (dall'88 al 00). A livello di nazionale, la squadra spagnola (catalana in pratica) ottenne il secondo posto al primo Campionato del Mondo disputato in casa nel 1971. Tre anni dopo, vinse il Campionato Europeo delle Nazioni, confermando la potenza dell'hockey catalano.
Negli anni '70 il campionato catalano vide l'alternanza tra Polo ed Egara, fino al 1980 quando vinse l'Atlético de Terrassa. L'Egara vinse la Liga spagnola dal 1971 al 1975 mentre il Polo vinse quella del 1970.
Tutti i campionati spagnoli nel periodo che va dal 1975 al 1995 arrivarono in Catalogna. Il CD Terrassa vinse nel 1976, l'RC Polo nel 1977, 1978, 1980, 1981 e 1982, l'Egara nel 1979, 1992 e 1993, e l'Atlètic Terrassa, gran dominatore del momento, con i campionati dal 1983 al 1991, e quelli del 1994 e del 1995. In coppa vi furono i trionfi dell'Atlètic Terrassa, del Polo e dell'Egara. Segnaliamo la stagione 1978-79 quando il Polo vinse la Coppa e fu finalista in Coppa Europa. Nel 1985 l'Atlètic vinse la Coppa Europa nella città tedesca di Fankenthal battendo il Klein per 4 a 0. La squadra fu inoltre più volte finalista. La miglior prestazione della nazionale spagnola fu a Mosca '80, quando ottenne la medaglia d'argento; e nel 1987 con il quinto posto ai Mondiali di Londra.
Boy scout e Guide della Catalogna
Boy scout e Guide della Catalogna (Minyons Escoltes i Guies de Catalunya - MEG), detta anche Boy scout e Guide Sant Jordi di Catalogna (Minyons Escoltes - Guies Sant Jordi de Catalunya) è un'organizzazione educativa per il tempo libero senza scopo di lucro che offre a bambini e giovani la possibilità di crescere e imparare attraverso il metodo di scout e guide. Questo metodo educativo mira a far sì che ogni ragazzo e ogni ragazza diventi protagonista della propria crescita e delle azioni che compie nell'ambito del lavoro di squadra, con l'obiettivo di formarli come persone solidali e impegnate nella società che li circonda.
La MEG mira a garantire che questo gruppo sia in grado di partecipare attivamente e criticamente alla società in cui vive e che, quindi, possa assumersi le responsabilità necessarie per collaborare alla costruzione di una società più giusta, solidale e sostenibile sotto tutti i punti di vista. Allo stesso modo, seguendo la proposta pedagogica e metodologica dello scoutismo e del mondo delle guide, la MEG opera per un'educazione integrale della persona basata sull'esperienza vissuta e sulla trasmissione di valori quali il rispetto, la tolleranza, il dialogo, l'interculturalità, la sostenibilità, lavorando per "lasciare questo mondo un po' meglio di come l'abbiamo trovato".
Storia Nel 1945, nell'ambito della ripresa dello scoutismo catalano dopo la guerra civile, venne creato clandestinamente il Consiglio dell'Istituzione Scout Catalana, che raccoglieva l'insieme dei gruppi scout di ispirazione laica e confessionale che riprendevano le loro attività o si ricostituivano. Di questo Consiglio faceva parte Mons. Antoni Batlle che aveva favorito, nelle varie parrocchie, la creazione di molti gruppi scout di ispirazione confessionale e che di fatto fungeva da consigliere. Tra il 1948 e il 1953 i gruppi erano passati da 12 a 36. Però l'oppressione operata dal regime franchista faceva temere per la sicurezza dei bambini, dei capi e dei responsabili, e la situazione era diventata talmente critica che nel 1954 il Consiglio dell'Istituzione decise di sospendere le attività. Nonostante questa risoluzione, alcuni gruppi continuarono a riunirsi.
In questo contesto, la morte, avvenuta nel 1955, di Mons. Antoni Batlle, che da anni si adoperava per ottenere la protezione della Chiesa per tutto lo scoutismo o almeno per i gruppi di ispirazione cattolica, agì da catalizzatore. Così nell'agosto del 1956 il vescovo di Barcellona creò la Delegazione Scout Diocesana più conosciuta, la DDE, che consentiva ad alcuni gruppi di rientrare nella legalità come movimenti ecclesiastici. Poco dopo, i vescovi di Vic e di Girona crearono anch'essi le proprie DDE nelle loro diocesi. L'unione di tutte queste DDE andrà a costituire il movimento MSC-Minyons Escoltes. Successivamente si aggiunsero le altre diocesi catalane (Tarragona, Lleida, Urgell, Solsona...). Tutte queste DDE agivano in modo coordinato nell'ambito della formazione dei capi, della metodologia scout, delle risorse pedagogiche, delle branche scout (Lupetti, Esploratori e Clan), delle pubblicazioni, degli incontri, etc.
Nel 1959 venne creata a Montserrat l'Associazione Catalana di Scoutismo, una federazione delle tre entità (boy scout) risultanti dallo scioglimento dell'ICE: a) Esploratori della Montagna; b) Boy Scout della Catalogna e c) Delegazione Diocesana per lo Scoutismo DDE (in seguito denominata Boy Scout). Questa struttura di tipo federativo preservava l'unità dello scoutismo catalano e, al tempo stesso, permetteva a tre diverse versioni dello scoutismo di agire autonomamente.
Nell'ambito del guidismo (Girl Scout) emersero inoltre discrepanze quando i gruppi cattolici, che erano la maggioranza, ottennero il riconoscimento del loro diritto di associazione all'interno della Confraternita delle Guide Femminili. Questo fatto generò tensioni che culminarono con la definitiva separazione dei gruppi cattolici, che andarono a creare le Guide di Sant Jordi, con un struttura di tipo federativo simile a quella degli scout.
Le due organizzazioni, Esploratori Scout e Guide di Sant Jordi ebbero un'evoluzione parallela come spazio di formazione democratica e rinnovamento pedagogico e si convertirono in una scuola di democrazia e civismo. Il lavoro congiunto delle due associazioni fece sì che nel 1977 si fondessero in un'unica entità. Nacque così Esploratori Scout Guide Sant Jordi di Catalogna (MEGSJC), che introdusse definitivamente il concetto di co-educazione, uno stesso progetto educativo rivolto indistintamente sia ai ragazzi sia alle ragazze. Nel 1978, con il nome di Siurana dello Spirito, fu un'iniziativa di questa Associazione il primo Incontro dello Spirito. Da allora, su convocazione da parte della Conferenza Episcopale di Tarragona, questo incontro si celebra ogni quattro o cinque anni.
Nel periodo della transizione contribuì in modo significativo al recupero delle libertà democratiche e nazionali della Catalogna partecipando alla creazione e allo sviluppo del Tavolo dei Giovani della Catalogna nel 1976 e successivamente nel 1980 alla costituzione del Consiglio Nazionale della Gioventù della Catalogna, di cui è a pieno titolo membro. Da allora, il Movimento ha continuato a contribuire all'educazione di molte generazioni e oggi è diventato un'entità dinamica, in grado di mobilitare 13.000 bambini e ragazzi, che ha saputo adattarsi nel tempo alla realtà giovanile e alla società catalana, avvicinando la propria proposta ai giovani e approfondendo costantemente il metodo di lavoro tipico dello Scoutismo e del Guidismo per renderlo uno strumento utile alle esigenze dei nostri tempi.
Proposta educativa Educa i ragazzi e le ragazze catalane per quel che concerne il loro sviluppo come cittadini impegnati. Rivolge la proposta educativa a tutti i bambini, agli adolescenti, ai giovani e agli adulti, poiché ciascuno ha molte cose da imparare, un cammino da percorrere per giungere alla trascendenza e un paese da comprendere, amare e trasformare. La nostra proposta educativa si basa su tre opzioni fondamentali che rappresentano tre specifici angoli di azione nell'ambito del servizio alla società. Queste tre opzioni si concretano in una proposta di valori espliciti rispetto alla legge che governa scout e guide. Al tempo stesso, la proposta educativa non sarebbe completa senza la definizione di una metodologia che definisca il nostro modo di agire, parliamo di educazione all'azione e di Pedagogia del Progetto. Inoltre, abbiamo specificato le caratteristiche qualitative che compongono il nostro metodo, i cosiddetti dinamismi.
L'organizzazione dei gruppi avviene in cinque unità. L'insieme di tutte le unità appartenenti a una stessa fascia d'età dei diversi gruppo del Movimento è noto con il nome di branche e ciascuna di esse ha un nome specifico. Ciascuna branca lavora ai propri progetti in modo indipendente, sebbene tutti si fondino su un stessa proposta metodologica che guida l'azione educativa. Ciascun gruppo è autonomo e presenta iniziative di gruppo, attraverso la già citata Pedagogia del Progetto. Il metodo scout e guida è pensato per lavorare in modo progressivo con bambini e ragazzi dai 6 ai 19 anni. In ciascuna di queste fasi, il bambino cresce e si forma fino al completamento del processo educativo.
Gruppi Nel corso del 2013-2014 c'erano oltre 13.500 bambini e giovani e circa 3.000 capi distribuiti in 150 gruppi. Per poter svolgere una buona gestione, la MEG è distribuita in aree che comprendono una o più province della Comunità della Catalogna. Complessivamente si contano 8 aree che rendono dinamiche le decisioni e la gestione dell'organizzazione educativa per il tempo libero più grande di tutta la Catalogna.
Born Centro di Cultura e Memoria
Il Born Centro di Cultura e Memoria, che si trova nell'antico Mercat del Born, è una struttura culturale del XXI secolo che mostra la Barcellona viva e dinamica del 1700 e gli eventi del 1714 nel contesto della guerra di successione spagnola. All'interno del sito si trovano i resti del quartiere demolito da Filippo V. È uno spazio polifunzionale ad accesso pubblico con un vasto programma che mira a invitare alla riflessione sul passato, il presente e il futuro di Barcellona e della Catalogna. Il Born Centro di Cultura e Memoria è stato l'epicentro degli eventi commemorativi del Tricentenario a Barcellona, che si sono svolti tra settembre 2013 e settembre 2014.
Storia I primi scavi furono effettuati nel 1994, ripetuti nel 2000-2001 e infine, nuovamente a partire dal 2007. Dal febbraio 2006 il sito è tutelato come bene culturale di interesse nazionale con la classificazione di area archeologica. In particolare, il Comune di Barcellona protegge l'edificio Mercat del Born con una protezione di livello B fin dal 2000.
Inaugurazione Il centro culturale è stato inaugurato il 9 settembre 2013 alle ore 20:00 dal Presidente della Generalitat, Artur Mas. Tra le varie autorità, all'evento presenziarono anche il sindaco di Barcellona, Xavier Trias; il Presidente del Parlamento della Catalogna, Núria de Gispert; la vicepresidente e capo del dipartimento Governance e relazioni istituzionali, Joana Ortega; il consigliere alla Presidenza, Francesc Homs; la consigliera all'Istruzione, Irene Rigau; il consigliere alla Cultura, Ferran Mascarell, e il consigliere alla Giustizia, Germà Gordó. La cerimonia di inaugurazione segnò l'avvio degli eventi del Tricentenario nella città di Barcellona. Lo stesso giorno venne rappresentato lo spettacolo Auca de Born, scritto e diretto da Jordi Casanovas, a cui fu possibile assistere dal 12 al 28 settembre. Nei primi tre mesi di attività, il centro ha ricevuto oltre 580.000 visitatori, raddoppiando le aspettative iniziali.
Edificio L'antico Mercat del Born è uno dei primi e più importanti edifici costruiti con il ferro a Barcellona. Venne progettato nel 1873 dal capomastro Josep Fontserè i Mestre e costruito tra il 1874 e il 1876 da Josep Fontserè e dall'ingegnere Josep Cornet i Mas. La struttura delle colonne in ghisa e dei cavalli in metallo è stata prodotta da La Maquinista Terrestre i Marítima.
Spazi Sito Sito del Born è il nome dato all'insieme dei resti archeologici trovati nell'antico mercato del Born, nel quartiere della Ribera a Barcellona. Si tratta di uno dei siti più importanti della Catalogna, dove si può trovare uno schema urbano di epoca medievale e moderna di oltre 8.000 m². È stata individuata una rete di fogne, strade, stanze multiple, case e palazzi. Sono state documentate botteghe artigiane, come fucine, fiaschetterie, cantine e ramaioli. Anche scheletri umani, che sarebbero legati a una possibile necropoli musulmana, che dovrebbe datare tra l'VIII e l'XI secolo.
Spicca la presenza del Rec Comtal, che funge da spina dorsale di un'area, precisamente la metà occidentale del mercato. In questa parte l'urbanistica appare irregolare; nella metà orientale invece è più regolare, con pianta ortogonale. Sono state individuate strade come Ventres, na Rodés, Xuclés, Dies Feiners, Bonayre, Abella, Malla o Qui va del Born a Pla d'en Llull. L'occupazione romana è confermata solo dalla presenza di materiale ceramico, molto scarso, e dalla documentazione della necropoli, datata tra il IV e il VII secolo d.C., scavata in carrer Comerç (accanto all'Antico Mercat del Born).
Sala Villarroel La Sala Villarroel si trova a sinistra dell'accesso a El Born CCM passando dal carrer Comercial e si estende dall'atrio fino al bordo dell'edificio lungo Carrer de la Ribera. È lo spazio che ospita la mostra permanente Barcellona 1700, dalle pietre alle persone. Nei circa 350 mq di superficie disponibile, viene mostrata gran parte degli oggetti che erano presenti nel sito archeologico e, attraverso vari materiali espositivi, viene offerta al visitatore la possibilità di avvicinarsi alla vita quotidiana della città del XVII e XVIII secolo. La sala regola l'ingresso della luce solare attraverso le vetrate della facciata esterna mediante l'utilizzo di tende.
Sala Casanova La Sala Casanova si trova a destra dell'accesso a El Born CCM passando dal carrer Comercial, e si estende dall'atrio al bordo dell'edificio lungo carrer de la Fusina. È lo spazio destinato a ospitare le mostre temporanee del centro, con tutta la versatilità di formati che consentono i circa 350 mq di superficie a disposizione. È climatizzata e dotata di tende così da regolare l'ingresso della luce solare attraverso le vetrate della facciata esterna.
Sala Moragues La Sala Moragues è uno spazio polifunzionale di 350 mq, adattabile ad attività con formati molto diversi, combinando nel modo più appropriato a ciascun caso gli elementi che la compongono: gradinate telescopiche, palco modulare, sedie, tavolo presidenziale, illuminazione per settori, sistemi di oscuramento zenitale e laterale, ecc. Tecnicamente, lo spazio è dotato di una cabina per la traduzione simultanea, uno schermo motorizzato di 6 x 3,45 metri, un proiettore, un impianto di diffusione sonora e una cabina di controllo audiovisivo. La capienza della sala varia a seconda della disposizione delle attrezzature e dell'attività da svolgere. Si stima che abbia una capienza massima di 280 persone. Oltre al controllo tecnico, la sala dispone di una seconda cabina con ripostiglio, di servizi igienici adeguati e di un piccolo spazio che funge da spogliatoio e camerino per gli artisti. Tra i suoi elementi permanenti, la sala dispone di un pianoforte a coda.
Strada aperta Il Born Centro Culturale è una strada aperta dal martedì alla domenica dalle 10:00 alle 20:00. Durante questo orario, chiunque può passare liberamente da lì e godersi una sosta in uno spazio che unisce un doppio patrimonio, quello del sito e quello dell'edificio del mercato. Dal balcone che delimita le tre grandi viste del sito, è possibile contemplare l'area archeologica e l'antico mercato nel suo insieme. Il balcone conta oltre venti pannelli espositivi per mettere a disposizione di tutti le informazioni e la simbologia del luogo.
Sala Castellví Lo spazio dispone di un'offerta gastronomica. Lo spazio gastronomico è attualmente gestito dal 300 del Born, e prima ancora dal Moritz; precedentemente c'era la Libreria-negozio, gestita da Bestiari. Si tratta di due spazi con cui si voleva inaugurare il centro, affinché, secondo i responsabili del progetto, i visitatori di questa struttura potessero percepire in modo inequivocabile di trovarsi di fronte a uno scenario memorabile, testimone di valori storici ed epici che non solo vengono mostrati e assumono rilevanza attraverso il sito, le mostre e le attività culturali, ma anche che questi due servizi si integrano nel centro e condividono la Sala Castellví. Entrambi gli spazi hanno anche promosso attività inquadrate negli assi principali del centro: la vita quotidiana nella Barcellona del 1700, i principali eventi che nel 1714 hanno cambiato la storia della Catalogna e la storia più recente di questo spazio come mercato.
Attività Il centro ha un intenso programma di attività, che include lezioni e conferenze su storia, letteratura, lingua e parole. Il centro ha ospitato diversi eventi, quali: 2014 - 080 Barcelona Fashion: Dal 27 al 31 gennaio 2014, il Born Centro Culturale ha ospitato un'edizione di 080 Barcelona Fashion, dove sono state presentate le proposte di una trentina di stilisti e griffe per la stagione autunno-inverno 2014-2015. La scelta del sito storico e culturale ha risposto alla volontà di 080 Barcelona Fashion di scegliere spazi emblematici della città e di attraversare quartieri diversi. Nel corso di questa edizione, si situa in un quartiere, La Ribera, che concentra un gran numero di negozi di moda, design e tendenza. Durante quella settimana il centro ha chiuso i battenti al pubblico dal 25 gennaio al 1° febbraio 2014.
2014 - The CraftRoom, la principale esposizione e vendita di prodotti artigianali catalani, dall'11 al 13 luglio, con un totale di 108 espositori. Oltre a diventare un grande spazio di contatto tra artigiani e pubblico, il salone promuove l'interazione tra artigianato e altri settori produttivi e creativi attraverso lo spazio La Llotja de Negocis, apportando nuovi talenti al mercato del lavoro.
Mostre Esposizione permanente La mostra Barcellona 1700. Dalle pietre alle persone: è una mostra che rievoca la società della Barcellona del Settecento, dinamica e moderna, ma anche segnata dalle guerre che la assediarono dal 1691 al 1714. La mostra permarrà in modo permanente nella Sala Villarroel del Born Centro Culturale. Gli interventi archeologici effettuati all'interno del vecchio mercato del Born hanno permesso di conoscere in dettaglio un frammento del tessuto urbano di Barcellona, nonché di recuperare tracce della vita che vi si svolgeva. La grande quantità di documentazione conservata, i testamenti dei residenti della zona e gli inventari relativi a molte delle case comparse ci hanno consentito di scoprire, in prima persona, come si viveva a Barcellona all'epoca. La mostra espone circa 1.800 oggetti che sono stati rinvenuti nel corso dell'intervento archeologico nel sito e che hanno fornito nuove e preziose conoscenze per disegnare un ritratto della quotidianità e delle condizioni di vita degli abitanti di Barcellona tre secoli fa. La stragrande maggioranza degli oggetti è esposta nell'ampia vetrina che si trova nella Sala Villarroel ed è, allo stesso tempo, un grande omaggio agli abitanti del quartiere che furono espulsi dopo il 1714. Quegli oggetti, che non avevano potuto portare con sé quando vennero scacciati dalle loro case tra il 1716 e il 1717, sono stati recuperati dalla Barcellona del XXI secolo per essere mostrati al mondo.
Collegati alla mostra permanente, ai piedi del sito si possono vedere anche tre spazi espositivi con oggetti. La più notevole è la Sala della Guerra, dove viene esibita una selezione di oltre trecento bombe di diverse dimensioni, tipo e materiale che sono state rinvenute nel corso degli scavi. Questa sala si trova al termine del percorso del sito e attraverso un gioco di specchi che riproduce all'infinito le bombe, evoca l'orrore dei bombardamenti che gli abitanti di questa parte della città dovettero patire durante l'assedio del 1714. La mostra si struttura in cinque macro-aree: La Grande Casa, La Città prospera, La vità quotidiana, La Città attaccata e mutilata, La Città ricostruita.
Esposizioni temporanee Il centro organizza diverse esposizioni temporanee, tra cui spiccano La Càbala e Espriu, Una poetica della luce o, per esempio, Il nostro mondo in guerra, e anche l'esposizione Con le vittime della guerra. Fotografie di Jean Mohr, promosse dal Consolato svizzero a Barcellona e dalla Croce Rossa catalana per commemorare i 150 anni di azione umanitaria che sia il Governo svizzero sia gli organi del Movimento Internazionale della Croce rossa e della Mezza Luna, hanno sviluppato in contesti di sofferenza e vulnerabilità causati da conflitti armati e altre situazioni in tutto il mondo.
Joan Tomàs i Parés
Joan Tomàs i Parés (Barcellona, 1896-1967) è stato un musicista, studioso di musica tradizionale e vicedirettore dell'Orfeó Català. Autore di una vasta produzione corale e di notevoli armonizzazioni delle canzoni tradizionali catalane, ha svolto un importante compito di ricerca e raccolta di canzoni e melodie appartenenti al folclore catalano.
Canto corale e attività pedagogica Nel 1919, la sua solida formazione musicale e le sue capacità pedagogiche lo hanno portato alla direzione della sezione maschile dell'Orfeó Català. Joan Tomàs ha diretto numerosi cori e gruppi corali in diverse città del barcellonese e del Vallès, tra cui spiccano la Scuola Corale Terrassa e l'Orfeó Lluís Millet di Sant Andreu. Ha lavorato come insegnante di musica presso le scuole Blanquerna e presso l'Accademia di Musica di Barcellona, e nel 1922 è stato nominato professore di educazione musicale presso le scuole del Comune di Barcellona (Escola del Mar, Escola del Bosc, Grup Escolar Baixeras) e successivamente presso la scuola Pere Vila. Fino al suo pensionamento è stato insegnante presso il Col·legi Sant Ignasi dei gesuiti di Sarrià. Ha lavorato con Joan Llongueres e ha contribuito all'introduzione e all'applicazione in Catalogna del metodo Dalcroze, un sistema di insegnamento musicale innovativo che Llongueres aveva appreso in Svizzera.
L'Opera del Canzoniere Popolare di Catalogna Nel 1921 in Catalogna venne intrapresa un'iniziativa che aveva come finalità raccogliere il patrimonio musicale sotto forma di canzoni e melodie che ancora sopravvivevano nei territori di lingua catalana. Insieme ad altri ricercatori, Joan Tomàs venne incaricato di svolgere parte di questo compito. Accompagnato da Joan Llongueres, Bartomeu Llongueres, Antoni Bonell, Lluís M. Millet, Esteve Albert (ricerca del Maresme), Joan Amades, Joan Llongueres figlio, e talvolta da solo, viaggiò per la Catalogna, raccogliendo direttamente le canzoni e le melodie della gente dei villaggi. Joan Tomàs era responsabile della parte musicale delle sue ricerche: ascoltava, decifrava e trascriveva le melodie interpretate dalla gente, fossero esse cantate, accompagnate da zufoli o altri strumenti popolari. Il materiale originale dell'Opera del Canzoniere Popolare di Catalogna si trova nel monastero di Montserrat e i microfilm possono essere consultati presso la Biblioteca della Catalogna e presso il CPCPTC. I primi tre volumi sono stati pubblicati prima del 1936, mentre i restanti, fino al sedicesimo volume, sono stati pubblicati dalle Pubblicazioni dell'Abbazia di Montserrat.
La collaborazione con Joan Amades. Il Costumari. Joan Amades e Joan Tomàs ebbero una stretta collaborazione e nel 1927 realizzarono la prima ricerca congiunta per il Canzoniere Popolare. Erano amici e vicini di casa e girarono insieme le province catalane. Il maestro Tomàs si occupò di studiare e rivedere la parte musicale delle opere di Joan Amades, Folklore de Catalunya (Volume II, Canzoniere), e il Costumari Català. Difatti, è sufficiente aprire a caso una qualsiasi pagina dei cinque volumi del Costumari per trovare il nome del maestro Joan Tomàs nella trascrizione musicale delle melodie.
La composizione musicale Joan Tomàs ha composto molte melodie, soprattutto brani per corali e anche opere per pianoforte, voce e pianoforte e orchestra. Si è distinto anche per le sue armonizzazioni di canzoni popolari profusamente interpretate nel campo del canto corale. Tra composizioni e armonizzazioni, ha firmato circa duecento opere.
Una raccolta di diecimila canzoni Durante tutta una vita dedicata alla ricerca, Joan Tomàs ha raccolto circa diecimila melodie, molte delle quali si possono trovare nei volumi dell'Obra del Cançoner Popular de Cataluny, nel Costumari Català e in molti canzonieri di musica tradizionale e folcloristica della Catalogna. La guerra civile spagnola pone fine alla ricerca musicologica e alle attività dell'Orfeó Català. Joan Tomàs, tuttavia, non ha mai smesso di insegnare musica ai bambini e ha continuato a lavorare per preservare e promuovere il patrimonio musicale catalano e l'amore per la musica.
Osservatorio dell'Ebro
L'Osservatorio dell'Ebro, precedentemente Osservatorio di Fisica Cosmica dell'Ebro (OE), è un istituto universitario e un centro di ricerca dell'Università Ramon Llull (URL) associato e coordinato al Consiglio Superiore per la Ricerca Scientifica CSIC), sin dalla nascita di questa organizzazione. Creato nel 1904, si trova nel comune di Roquetes, nel Baix Ebre (Basso Ebro).
Venne fondato nel 1904 da Ricardo Cirera i Salse e da Lluís Rodés i Campderà, all'epoca appartenenti alla Compagnia di Gesù. Si dedica allo studio dell'influenza dell'attività solare sui fenomeni geofisici. Possiede una sezione solare, una sezione magnetica, una ionosferica, una sismica e una meteorologica, che esegue misurazioni aerologiche e registra la radiazione termica del sole e il potenziale elettrostatico dell'atmosfera. È stato all'avanguardia nell'introdurre nuove teorie e tecniche per l'osservazione dell'interazione sole-terra, cosa che gli è valsa il riconoscimento internazionale, ma ha subito gravi danni durante la guerra civile spagnola. Il direttore Antoni Romañà i Pujó (1939-1970) lo ricostruì e lo ampliò. Nel 1987 ha ricevuto la Creu de Sant Jordi (la Croce di Sant Jordi).
Gli edifici in cui è ubicato sono una struttura del comune di Roquetes (Baix Ebre) facente parte dell'Inventario del Patrimonio Architettonico della Catalogna. Si tratta di edifici di diversa tipologia e dimensioni costruiti all'interno di un bosco. Sono a pianta quadrata o rettangolare. La maggior parte di questi edifici è di dimensioni contenute, normalmente a un solo piano, eccezion fatta per gli stabili in cui si trovano gli uffici (a tre piani e con tetto piano, come la maggior parte di essi), e, fondamentalmente, il cosiddetto padiglione Landerer (il primo che si trova salendo le scale), a tre piani e con una notevole impronta neoclassica, con colonne pseudo-doriche sul portico di ingresso e lesene pseudo-ioniche agli angoli, nonché quattro colonne con capitelli corinzi situate nella grande sala quadrata interna, l'ex sala del museo.
Linee di lavoro Il centro ha come linee prioritarie la modellazione regionale del campo geomagnetico, lo studio della variabilità ionosferica e gli studi di attenuazione sismica.
Storia Origine L'Osservatorio dell'Ebro (OE) venne inaugurato, in forma privata, l'8 settembre 1904, come istituzione della Compagnia di Gesù, con sede a Roquetes (Baix Ebre), vicino a Tortosa, accanto al Seminario minore di Sant Josep, in un terreno di proprietà di quest'ultimo. La sua inaugurazione scientifica avvenne il 30 agosto 1905, in coincidenza con un'eclissi solare totale, posto che Tortosa si trovava all'interno della fascia di totalità.
Sede Una volta disponibili tutti i dati in base ai quali fu istituito il nuovo Osservatorio, si decise di scegliere la sede più appropriata. Una sede che, ovviamente, doveva essere lontano dalle grandi città, per evitare gli influssi dei tram elettrici, e che doveva al tempo stesso godere delle condizioni geologiche adeguate per un impianto magnetico.
La fondazione dell'Osservatorio suggerì di separare le Facoltà di Filosofia e Teologia e la Compagnia di Gesù decise di trasferire la prima nella casa di campagna di Sant Josep, che possedeva a Roquetes fin dal 1888. Nelle vicinanze di questo luogo, tra il 1903 e il 1904, iniziarono a essere eretti i padiglioni meteorologico, elettrico, sismico, magnetico e astrofisico. Le apparecchiature necessarie per tutte queste osservazioni furono acquistate principalmente in Francia, Inghilterra e Italia. Allo stesso tempo, iniziò anche la costruzione del Laboratorio Chimico dell'Ebro e dell'Istituto Biologico dell'Ebro, centri che vennero successivamente diretti, rispettivamente, dai padri gesuiti Eduard Vitori e Jaume Pujiula.
Prime attività Nel corso dei primi cinque anni, l'attività principale dell'Osservatorio si concentrò sulla determinazione delle coordinate del centro, sulla calibrazione in loco delle diverse apparecchiature e, in generale, sull'assicurare la veridicità dei dati ottenuti. Nell'anno 1916, la Compagnia di Gesù decise di trasferire a Barcellona le facoltà di Filosofia e Teologia, unitamente al Laboratorio Chimico e all'Istituto Biologico. Nel tempo, gli ultimi due cedettero il passo all'attuale Istituto Chimico di Sarrià. La casa di Sant Josep venne poi successivamente utilizzata come Collegio per giovani che aspiravano ad appartenere alla Compagnia di Gesù con il nome di Seminario Minore di Sant Josep. Da quel momento l'unico centro scientifico rimasto a Roquetes fu l'Osservatorio dell'Ebro, le cui sezioni erano già pienamente operative: quella di Eliofisica, dedicata a fotografare e misurare quotidianamente la posizione delle macchie solari, quella di Geofisica, centrata nello studio del magnetismo terrestre, delle correnti telluriche e dei movimenti sismici, e quella Meteorologica volta a investigare i fenomeni elettrici ed atmosferici.
Per motivi di salute, padre Cirera chiese anni più tardi di essere sollevato dalla direzione dell'Osservatorio, e nel 1920 venne sostituito da uno dei suoi più diretti collaboratori, padre Lluís Rodés, che in questa nuova fase apportò importanti migliorie alle strutture, soprattutto quelle di carattere sismologico.
Pubblicazioni La divulgazione di tutti i lavori svolti dall'Osservatorio dell'Ebro è avvenuta attraverso la pubblicazione Bollettino Mensile dell'Osservatorie dell'Ebro, il cui primo numero è apparso nel 2010. L'Osservatorio dell'Ebro è stato inoltre responsabile della rivista Iberica, dedicata alla divulgazione scientifica, che venne pubblicata tra il 1914 e il 2005 e che fu inizialmente diretta da padre Ricard Cirera i Salse.
Les Agulles (Montserrat)
Les Agulles si trova a Montserrat (Catalogna), è una delle sue regioni più spettacolari nonché parte essenziale del suo paesaggio.
Descrizione Questa regione ha la montagna dal profilo più frastagliato, grazie a una grande concentrazione di monoliti conglomerati di forma cilindrica e una cima arrotondata. Tra le sue caratteristiche spiccano, tra gli altri, la Roca Gran de la Portella, la Saca Gran, Les Bessones, La Mà e La Bola de la Partió. Sull'ultima cima, l'erosione ha creato una grande sfera di conglomerato che, vista da lontano, sembra stare in equilibrio su un piedistallo. Questa escursione segue un percorso pittoresco e poco frequentato, che permette di conoscere Les Agulles dall'interno. Superato il Rifugio Vicenç Barbé (890 m), seguiremo la sommità del crinale che collega i passi della Portella e del Portell Estret. Il percorso si snoda nel labirinto di canali e piane che riempiono i piccoli spazi tra cima e cima, salendo e scendendo costantemente come sulle montagne russe.
Accesso Si lascia l'auto a Coll de Can Maçana (716 m) e si sale al passo della Portella. Si risale in direzione nord lungo un ripido pendio fino a superare un brevissimo e facile canale che termina con una piana. Proseguiamo su sentiero poco segnalato fino ai piedi della cima del Sol Ponent e, dopo una discesa, entriamo nel bosco di lecci. All'improvviso, il sentiero si interrompe ai piedi di una parete abbastanza verticale che dobbiamo superare con l'ausilio di due corde fisse. Il sentiero prosegue su terreno piuttosto verticale e scavalchiamo conglomerati e radici di ginepro fino a raggiungere la piana dei Merlets, da cui si gode una vista panoramica di Les Agulles. Rientriamo nel lecceto per fare una specie di sali e scendi, evitando di prendere i sentieri che scendono al rifugio. Passeremo per tre luoghi caratteristici: uno stretto e ripido canale, che percorreremo in discesa; una sporgenza breve, ma verticale, che supereremo con l'aiuto delle radici, e un passo molto stretto tra le cime della Petitona e della Triroca. Dopo il passo, il sentiero scende al Portell Estret (1.008 m), dove si svolta a destra per scendere lungo il canale Ampla. Il sentiero termina al sentiero del Passo del Principe, che si prende sulla destra per andare al rifugio. Superato il rifugio, si prosegue dritti in direzione ovest fino a raggiungere il torrente, dove il sentiero svolta a sinistra. Si giunge a un bivio dove si prosegue dritti per tornare al passo della Portella. Da qui, si rifà il percorso per tornare alla macchina.
Osservazioni Il sentiero non è sempre ben segnalato e si dovrà usare l'intuito per non perdere il filo del crinale.
Casa del Gremi dels Revenedors
La Casa del Gremi dels Revenedors è un edificio che si trova nella città di Barcellona protetto quale bene culturale di interesse locale.
Descrizione La Casa del Gremi dels Revenedors si trova nel Barri Gòtic nel quartiere di Ciutat Vella. La facciata principale si affaccia su Plaça del Pi mentre quella laterale su carrer Petritxol. Si tratta di un edificio a pianta rettangolare in aderenza tra due edifici, che, malgrado l'ampia facciata sulla piazza, presenta un'estensione molto poco profonda. Questa abitazione multi-familiare è composta da un pianterreno, un mezzanino, un piano nobile e tre piani superiori.
La facciata prospiciente la piazza ha una composizione simmetrica di aperture con due assi di balconi che mettono in evidenza la parte centrale dove si trova una nicchia con la figura del santo patrono della Corporazione, San Michele, nicchia fiancheggiata da semicolonne e trabeazione con frontone. Benché circondato da fiori e ghirlande, l'insieme è ascrivibile a un classicismo rigoroso. Intorno a questo gruppo di balconi centrali si posizionano le restanti aperture: finestre con cornici in pietra dalla geometria estremamente austera. La scala che conduce ai piani superiori si trova sull'estrema destra e si presenta come un ulteriore asse verticale, simile agli altri, ma con finestre più piccole volte all'illuminazione della scala. L'elemento più espressivo della facciata è rappresentato dagli sgraffiti, risalenti al 1781. Questi sgraffiti sono strutturati per piano, separati da divisori, e rappresentano figure di angeli su nuvole, ghirlande floreali che circondano immagini di strumenti musicali e, nella parte centrale, sopra il frontone, un tumulo onorifico.
La facciata laterale è molto semplice se comparata con quella principale, posto che dispone di un unico asse di aperture sul fondo dell'edificio, che lascia un'ampia zona cieca dove gli sgraffiti rappresentano l'unico elemento espressivo. Vale la pena evidenziare che in questa zona cieca è ancora possibile vedere gli sgraffiti precedenti l'opera di restauro che sono forse originali. Il tetto è piano con un davanzale in muratura che funge da ringhiera. Il coronamento dell'edificio è formato da un cornicione in pietra con modanature a gola, sul cornicione poggia il davanzale su cui spiccano gli sgraffiti che simulano una balaustra. La struttura è spezzata dal vano scala che sporge dal cornicione creando una discontinuità con il davanzale perimetrale.
Il rivestimento del pianterreno, per la parte che resta visibile, è dato da un semplice sgraffito che rappresenta un'opera in muratura bugnata. L'elemento principale di questo piano è la facciata-vetrina che sporge per mezzo metro dal piano della facciata. Questo elemento modernista sovrapposto è costruito interamente in legno e vetro e occupa la maggior parte della larghezza del pianterreno.
Come elementi architettonici associati possiamo evidenziare la lavorazione in ferro battuto dalle linee molto semplici che troviamo nella ringhiera dei balconi e nei supporti di questi ultimi. Da segnalare anche, sulla facciata prospiciente a Carrer Petritxol, una popolare auca [striscia decorativa] catalana su un pannello di piastrelle smaltate: l'auca del Senyor Esteve.
Storia Una profonda opera di restauro venne eseguita nel 1781 e fu probabilmente in quell'occasione che le facciate vennero decorate con gli sgraffiti. Questi, probabilmente tra i più antichi della città, vennero restaurati alla fine del Novecento, in quell'occasione furono semplificati alcuni particolari e si rimossero le grandi fioriere dell'ultimo piano. La data di costruzione, il 1685, compare nel medaglione che si trova ai piedi dell'immagine di San Michele. Nel 1916 il pianterreno fu convertito in un unico locale commerciale dove venne collocato un negozio di coltelli chiamato Coltelleria Serra o Sonigen, che farà costruire la facciata che funge da vetrina. La scultura è moderna (1957), e sostituisce quella che deve essere scomparsa durante la guerra civile.
Porto di Arenys
Il porto di Arenys è uno dei più importanti della costa catalana e del Maresme. È l'esempio più evidente della lunga storia e della tradizione marittima della città di Arenys de Mar. Gran parte dell'attività economica della cittadina gira intorno alla pesca e a tutta l'industria sorta attorno al porto. Il porto concentra quasi tutta la flotta peschereccia della provincia. L'asta del pesce che si svolge tutti i pomeriggi al rientro dei barconi e delle barche da pesca è uno spettacolo pittoresco che attira molti visitatori. Il pesce che esce dal mercato di Arenys è apprezzato in tutta la Catalogna, i gamberi in particolare. Durante l'autunno, i ristoratori locali e il consiglio comunale tengono un evento gastronomico, il Calamarenys, che vede come protagonista principale il calamaro di Arenys.
Il porto dispone di un ampio spazio dedicato alle imbarcazioni sportive con un gran numero di ormeggi. Durante l'estate molte barche a vela vi sostano nel corso delle loro rotte nel Mediterraneo. I cantieri navali continuano a essere un importante settore dell'industria locale.
Il porto turistico e di pesca si trova a est della cittadina, di fronte alla montagna del Mal temps, nel corso della sua costruzione, una gran parte della spiaggia è andata distrutta. Attualmente il molo ha due bracci, quello orientale, il più lungo, di 830 metri, e quello occidentale, di 480 metri. È uno dei porti turistici e di pesca più importanti della costa orientale della Catalogna.
Storia Il porto di rifugio venne a lungo desiderato dalla gente di Arenys del Mar, fin dal 1786, quando, attraverso la corporazione di Sant Elm, fu proposta al governo la costruzione di un porto, sfruttando gli scogli di Portinyol. Nel 1917 l'autorizzazione per la costruzione del porto venne concessa. Il progetto venne firmato dall'ingegner Josep Maria Ortega il 16 settembre 1920 e la gara d'appalto indetta nel 1922 fu vinta dal costruttore di Arenys Francesc Solé i Miró. La realizzazione del progetto presentò molti contrattempi causati dalla cava di Can Bellsoleil d'Arenys de Munt dato che i materiali erano trasportati da vagoni, utilizzando un piccola ferrovia che si estendeva lungo il torrente. Venne completato il 4 aprile 1961.
Le feluche di Arenys de Mar All'epoca in cui per la costruzione delle navi si utilizzava il legno, nei villaggi costieri c'erano molti cantieri navali all'aperto. Quelli di Arenys de Mar godevano di una fama speciale. L'esperto di pesca Antonio Sáñez Reguart citava espressamente un certo tipo di "llaguts" [barche da pesca] di Arenys sostenendo che fossero all'origine della denominazione castigliana di "faluchos" [faluche] quando vennero rinominati sulle coste andaluse. Quei "llaguts" di Arenys vennero costruiti per andare a pescare in Andalusia. All'inizio navigavano con una sola vela latina e, quando aggiunsero un albero di mezzana, mantennero il nome straniero ("falutxo", feluca) e adottarono quello di barca di mezzana in Catalogna.
I llaguts-faluche di Arenys de Mar erano lunghi circa 11 metri ed erano dotati di 3 coppie di remi da 25 palmi ciascuno (1 palmo = circa 21 cm). Le dimensioni dei remi sono in relazione con lo spostamento della barca. Nella barca mezzana del racconto di Joaquim Ruyra ("Il remo da trentaquattro") il protagonista del racconto è un remo da trentaquattro palmi.
Salines de la Trinitat
Le Salines de la Trinitat sono saline che si trovano a Sant Carles de la Ràpita (Montsià) tutelate come beni culturali di interesse locale.
Descrizione Si tratta delle saline più grandi del Delta (1.000 ettari), si trovano a Punta de la Banya, di fronte al paese di La Ràpita, in mare aperto, a sud del delta dell'Ebro, che chiude il porto di Els Alfacs. Beneficiano delle scarse precipitazioni e di un elevato grado di insolazione. La maggior parte della loro estensione è occupata dalle vasche di concentrazione, unite da paratoie di legno e vasche di sale; nella parte di costa prossima all'Aluet troviamo abitazioni, uffici, sale macchine e addetti alla segatura. Nella parte verso il porto di Alfacs c'è un antico molo in legno.
Storia Sappiamo che lo sfruttamento del sale era molto importante, già in epoca araba. Nello statuto insediativo di Tortosa (1149) troviamo la nona parte di sale riservata al Conte. È solo però sul finire del XV secolo che ebbe una forte incidenza sul bacino del Mediterraneo occidentale. Si ritiene che queste saline affondino le proprie origini nel XIV secolo. Quelle che vengono chiamate Salines Vallès si trovavano dalla parte opposta rispetto alle attuali, c'era un molo in pietra che è ancora possibile vedere, ma che è stato inghiottito dal mare. L'attuale molo, costruito intorno al 1905, inizialmente in legno e successivamente rinforzato con ferro, è oggi dismesso. Nel 1869 venne abolito il monopolio di Stato sul sale. Isabella II concesse alla "Compañía Española de Investigación y Fomento Minero" l'amministrazione perpetua delle Salines de la Trinitat.
La loro produzione, negli anni '60, rappresentava poco meno del 4% della produzione nazionale. Il sale veniva venduto nella regione e nel Nord Europa ed era destinato all'industria chimica e all'agricoltura. Sono le uniche saline rimaste attive nel Delta.
Companyia Cervesera del Montseny
La Companyia Cervesera del Montseny è un'azienda catalana che produce birra artigianale dal 2007 e che si trova ai piedi del Montseny in località Sant Miquel de Balenyà, nel comune di Seva. L'azienda si configura come una società consortile a responsabilità limitata e vi lavorano sei persone. Scopo della Companyia Cervesera del Montseny è produrre una buona birra artigianale che utilizzi orzo, malto d'orzo o malto di frumento. Attraverso il tradizionale sistema di elaborazione inglese (con macerazione mediante il metodo della semplice infusione), il processo produttivo è praticamente manuale, con le essenziali meccanizzazioni imprescindibili. Il microbirrificio è specializzato in birre della famiglia Ale o ad alta fermentazione.
L'attività inizia quando il microbirrificio inglese Wolf Brewery vende i propri macchinari per acquistarli e poter così avviare la propria produzione di birra in Catalogna. Da allora sono in grado di erogare 3.000 litri di birra per ogni produzione e nell'estate del 2013 hanno realizzato due produzioni a settimana, il che significa erogare 24.000 litri di birra al mese. Il microbirrificio prevede di realizzare un fatturato di più di un milione di euro nel 2015. Producono fino a otto varietà di birra: Lupulus, Malta, Red, Wheat, Hivernale, EcoLupulus, Malta Cuvée e Anniversary che si possono trovare nei supermercati e nei negozi specializzati, e il microbirrificio ha recentemente prodotto 9.000 bottiglie di una nuova birra che utilizza un 20% di castagna di Montseny.
Attività complementare alla produzione di birra artigianale sono le visite guidate che consentono a tutte le persone che nutrono interesse nei confronti del mondo della birra artigianale di conoscere in prima persona il processo di fermentazione del prodotto. Nel 2013 circa un migliaio di persone ha visitato gli impianti del birrificio osonense. Nel 2016 è stato sfiorato un fatturato di un milione di euro.
Storia dei giochi di ruolo nei Paesi Catalani
I giochi di ruolo nei Paesi Catalani iniziarono a essere divulgati negli anni '80 nelle città di Girona (Dalmau Carles Pla) e Barcellona (International Game and Orbital Designs). Nei primi anni le società si dedicavano alla traduzione di giochi stranieri, anche se a poco a poco crearono i propri giochi di ruolo.
La prima casa editrice dei Paesi Catalani a pubblicare un gioco di ruolo è stata la Dalmau Carles Pla di Girona, che divulgò nel 1985 Dungeons & Dragons. Dalmau mantenne il formato della scatola originale e i giocatori veterani di lingua spagnola ricordano ancora questo primo gioco di ruolo in spagnolo con l'affettuoso nome di "la caja roja" (la scatola rossa). Tre anni dopo, nel 1988, la casa editrice Barcelonina Joc Internacional tradusse due nuovi giochi di ruolo in spagnolo, Il richiamo di Cthulhu e RuneQuest, e nel 1989 tradusse e pubblicò Il Signore degli Anelli, il gioco della Terra di Mezzo, il suo più grande successo. Nello stesso anno, un'altra casa editrice di Barcellona, Diseños Orbitales, introdusse Traveller, un gioco di ruolo di fantascienza, anche nella versione spagnola. A partire dall'anno successivo, Joc Internacional iniziò un percorso di innovazioni:
Pubblicazione nel 1990 del primo gioco di ruolo catalano, Aquelarre di Ricard Ibáñez. Traduzione e pubblicazione nel 1991 del primo gioco di ruolo dal vivo pubblicato nei Paesi catalani, Killer. Traduzione e pubblicazione nel 1992 del primo gioco di ruolo in catalano, Il Signore degli Anelli, il gioco di ruolo della Terra di mezzo. Pubblicazione nel 1995 del primo gioco di ruolo catalano e in catalano, Almogàvers.
Nel 1996 Il richiamo di Cthulhu venne tradotto in catalano e Almogàvers ebbe un seguito del suo sistema di gioco con Tirant lo Blanc, dello stesso autore, Enric Grau, e pubblicato dallo stesso editore, Joc Internacional. Per quanto riguarda i giochi di ruolo dal vivo, la Catalogna è stata ancora una volta pioniera con la creazione di Espada y brujería, un gioco di ruolo dal vivo, pubblicato nel dicembre 1995 da una casa editrice di Montmeló: Yggdrasil Jocs. Espada y brujería fu il primo gioco di ruolo dal vivo creato nei paesi catalani (Killer era stato precedentemente pubblicato da Joc Internacional, ma si trattava della traduzione di un gioco americano).
Verso la fine degli anni '90, il mercato dei giochi di ruolo in Catalogna, così come nei Paesi Catalani in generale, entrò in un periodo di crisi che vide la chiusura di molte case editrici (il colosso editoriale Joc Internacional chiuse i battenti nel 1998, ad esempio), crisi dovuta al fatto che i giovani si stavano orientando verso nuove attività per il tempo libero, in particolare i giochi di carte collezionabili e successivamente, a partire dai primi anni 2000, i videogiochi online. Tuttavia negli anni 2000 si assistette alla nascita di nuovi editori, come Proyectos Editoriales Crom (fondata a Barcellona nel 2002 e scomparsa nel 2004) e soprattutto Devir Iberia. Questa casa editrice di Barcellona è una filiale di Devir, un gruppo editoriale brasiliano presente in cinque diversi paesi, e possiede i diritti per tradurre in portoghese e spagnolo il gioco di carte Magic e il gioco di ruolo Dungeons & Dragons.
Dal 2001 Devir Iberia ha ricominciato a tradurre e pubblicare un gran numero di giochi di ruolo, proprio come faceva Joc Internacional negli anni '90, ma a differenza di Joc, Devir non li pubblica in catalano. In tal senso va segnalato l'ambizioso progetto di Maqui Edicions, una casa editrice di Girona (curiosamente la città in cui nacquero nel 1985 i giochi di ruolo in Catalogna) fondata nel 2006 e che pubblica in entrambe le lingue, spagnolo e catalano. I suoi primi due giochi di ruolo sono stati tradotti e pubblicati nel 2009: Tibet, il gioco di ruolo (tradotto in catalano nell'aprile 2009 e in spagnolo nel settembre 2009) e Cataus (tradotto in catalano nel dicembre 2009 partendo dal gioco Donjon, di Clinton R. Nixon).
Ballo dei gitani di Sant Celoni
Il Ballo dei gitani di Sant Celoni è una danza tradizionale zingara che si svolge ogni anno durante le feste di carnevale.
Storia Il Ballo dei gitani di Sant Celoni è documentato fin dal 1767, anche se le sue radici affondano negli ancestrali riti agrari per favorire la fertilità della terra. La musica veniva eseguita con strumenti tradizionali: tamburelli, nacchere, zufoli e cornamuse. Coloro che sapevano suonare questi strumenti erano incaricati di comporre le musiche. Nel corso degli anni ha attraversato diverse fasi e ha vissuto lunghi periodi di interruzione. Il Ballo venne recuperato negli anni '50 e '60 e poi in via definitiva dal 1981. Da allora i gitani tornano a danzare a Sant Celoni nelle domeniche di Carnevale, accompagnati dagli elementi tradizionali della festa: i Diavoli, il Vecchio, la Vecchia e il Capitano dei Cavalli.
La festa Tutto ha inizio alle prime ore della mattina del sabato (per i più piccoli) e della domenica (per i più grandi) di Carnevale con la colazione. Il gruppo dei diavoli del Ballo dei gitani è incaricato di organizzare e preparare questo pasto destinato, principalmente, ad accumulare forza ed energia per la giornata. La maggior parte dei partecipanti sono diavoli, ma vi collabora anche qualche ballerino. Durante questa colazione, i diavoli ne approfittano per finire di preparare la loro partenza, organizzarsi e vestirsi. Anche i musicisti si dirigono in piazza molto presto, per approfittare delle prime ore della domenica per fare le prove sonore e rivedere le partiture.
Quando tutto sembra pronto, i diavoli marciano lungo la strada principale fino al luogo dell'incontro. Il luogo di ritrovo è fissato in carrer Balmes, di fronte al locale dei nonni, dove tutti i ballerini e i componenti delle sfilate si incontrano per mettere a punto gli ultimi dettagli dei vestiti e per formare i gruppi così da dare inizio al passacaglia, una parata per le strade cittadine, dove ballerini, musicisti e gruppi sono invitati ad assaggiare biscotti, cantucci, vino... offerti dai locali e dai privati. Il Capitano dei Cavalli con i suoi cavalieri, il Vecchio e la Vecchia presiedono la processione, l'orchestra suona per tutta la parata, i ballerini non riescono a stare fermi e ballano in mezzo alla strada. I diavoli provocano il pubblico saltando, lanciando farina, petardi e soprattutto facendo rumore.
Intorno a Plaça de la Vila ci sono bancarelle per il pubblico. È normale che nelle prime ore del mattino ci siano già persone che prendono posto e cercano la posizione migliore per godersi la festa. Verso mezzogiorno arrivano i gruppi che formano il Ballo dei gitani e inizia il cerimoniale per l'esecuzione della danza.
Il primo a entrare sarà il Capitano dei Cavalli e chiederà il permesso alle autorità per occuparla. Una volta concesso il permesso, entrano il Vecchio e la Vecchia, personaggi grotteschi del gruppo che presiederanno l'evento. Entrambi rappresentano l'inverno che sta volgendo al termine ed è tradizione che la vecchia finga di essere incinta. Prima di occupare i posti d'onore nei palchi, a loro riservati, pronunciano un discorso, in versi, in cui fanno una critica satirica degli eventi che si sono succeduti durante l'anno.
Alla fine è il momento di far entrare in piazza i diavoli. Questi lo faranno alla solita maniera, con molto rumore e cercando di compiere qualche bestialità. Ogni anno i diavoli eseguono un'entrata in piazza diversa, ma di solito c'è sempre un elemento comune. La presenza di petardi (nello specifico le castagnole). Di recente si è instaurata la consuetudine secondo la quale, anche durante questa entrata, i diavoli ballino un pezzo, la Polka di Antonio, anche se molte volte non lo portano a termine...
Infine, giunge il momento in cui i gruppi del Ballo dei gitani entrano in piazza al galoppo. Il programma delle danze che verranno eseguite in piazza è composto da una dozzina di balli circa. Alcuni sono ballati dai più piccini, altri sono riservati ai ballerini più esperti. L'ingresso al Ballo, la Jota, la Contradanza, la Polka, la Farandola, il Passaggio delle lettere, la Trenkuta, la Rumba, la Filferrada o il Valzer sono alcune delle coreografie che si possono ammirare in piazza.
Verso metà del ballo, avviene il parto, una rappresentazione durante la quale i diavoli escono nella piazza per fare qualche scenetta satirica, nel corso della quale la vecchia partorisce. In questo momento, simbolicamente, si celebra l'arrivo della primavera. Secondo la tradizione, la vecchia deve partorire un animale che la madre mostrerà a tutti i presenti con orgoglio e soddisfazione.
Prima che il Ballo dei gitani volga al termine, e dopo la danza, viene dato un riconoscimento a coloro che, nel corso di quell'edizione, abbiamo eseguito i 25 balli, siano essi ballerini o componenti di un gruppo. A partire dall'anno 2017 questo riconoscimento viene assegnato durante la danza dell'omaggio. Il Ballo dei gitani verrà considerato concluso quando tutti i ballerini entreranno nella piazza per eseguire il galoppo d'uscita. È inoltre tradizione che il pubblico, in un dato momento della polka, incoraggi i ballerini gridando "Ferro!"
I ballerini Gli abiti dei ballerini si ispirano a costumi antichi, giunti fino a noi grazie alla documentazione fotografica e alle testimonianze orali. Gli uomini indossano pantaloni, camicia bianca e una giacca di colore nero. Una fusciacca e un berretto di colore rosso. Alle caviglie portano sonagli e nastri colorati. Le donne indossano un abito bianco corto e sulla schiena portano uno scialle nero. Sia i ballerini sia le ballerine suonano le nacchere e fanno tintinnare i sonagli per spaventare gli spiriti maligni.
La sfilata I personaggi della sfilata sono il Capitano dei Cavalli che cavalca accompagnato dai suoi cavalieri, vestiti elegantemente di nero e con un cappello a cilindro. Il Vecchio e la Vecchia sono le autorità della Combriccola dei Gitani. Il Vecchio impersona l'inverno, mentre dalla Vecchia nascerà la nuova stagione: la primavera. Sono rappresentati da due persone comicamente travestite da nonni del tempo passato. Il Vecchio indossa un basco e porta il bastone. La Vecchia indossa un fazzoletto in testa, una mantiglia, un grembiule e lunghe gonne.
I diavoli, grandi e piccini, indossano maschere con le corna, un abito rosso e una fusciacca nera da cui pendono scheletri che, con il loro rumore, invocano gli spiriti maligni. Hanno il compito di provocare il pubblico durante la parata e di mantenere l'ordine in piazza, dove inoltre si fanno beffe di eventi accaduti nel corso dell'anno.
Oriol Puig i Bultó
Oriol Puig i Bultó (Barcellona, 12 dicembre 1935) è un ex motociclista catalano, [3] uno dei pionieri delle modalità fuoristrada introdotte nella penisola iberica tra la fine degli anni '50 e l'inizio degli anni '60: motocross, enduro (allora noto come fuoristrada) e trial. Nel corso della sua carriera ha ottenuto diversi successi in questi sport, tra cui tre Campionati spagnoli di motocross, uno di enduro, cinque medaglie d'oro nell'ISDT e diversi Campionati di Catalogna. Nipote di Francesc Xavier Bultó e con una formazione da ingegnere industriale, nel corso della sua vita ha ricoperto diversi incarichi di responsabilità legati al mondo del motociclismo, essendo fino al 2018 direttore della Commissione Tecnica della Federazione Motociclistica Internazionale (FIM) nonché membro degli organi direttivi la federazione statale (RFME). Fu inoltre direttore sportivo della Bultaco e responsabile del reparto corse durante il periodo di attività di questa società.
Carriera sportiva Ha iniziato a gareggiare giovanissimo nelle competizioni di velocità come pilota ufficiale della Montesa, facendo parte di una squadra composta, tra gli altri, da suo cugino Joan Soler Bultó e da altri storici piloti catalani come Josep Maria Llobet "Turuta", Marcel Cama e i fratelli Elizalde. Ben presto, però, si orienta verso le nuove modalità fuoristrada.
Motocross Già nel 1959 partecipò a una gara di motocross a Manresa con una Tralla 101 modificata, gara vinta dall'allora pilota della Derbi, Pere Pi, che anni dopo sarà uno dei suoi massimi rivali sia nelle gare di motocross sia in quelle di trial. Oriol Puig progredì rapidamente in questa specialità, vincendo il campionato nazionale di 125 cc nel 1960 e quello di 250 cc nel 1963 e 1964, questi due vennero disputati in un'unica gara rispettivamente a San Sebastián e Burgos. Come aneddoto, vinse il titolo del 1963 grazie anche all'iniziativa di suo zio Francesc Xavier Bultó, che tra l'allenamento di sabato e la gara di domenica fece fabbricare, trasportare su strada da Barcellona a San Sebastián e assemblare sulla sua moto un set di marce che gli avrebbe permesso di conquistare mezzo secondo a giro, con conseguente vittoria e campionato. Quanto al titolo del 1964, c'entra anche qui suo zio, che gli consigliò di fare un doppio salto in una volta invece di due salti separati, il che gli permise di superare Pere Pi e ottenere così la vittoria. Puig Bultó vinse anche due campionati catalani di motocross (1961 e 1962).
Enduro La disciplina dell'enduro, allora chiamata fuoristrada, fu una di quelle che più provò Puig Bultó. Nel 1958 faceva già parte della squadra nazionale "B" (insieme a Josep Raja, Josep Romeu ed Enric Palero) per il Vaso d'Argento alle Sei Giornate Internazionali tenutesi a Garmisch-Partenkirchen in condizioni meteorologiche avverse. In quell'occasione guida una OSSA 164 cc, avendo deciso di cambiare marchio in solidarietà con lo zio, che aveva chiuso il rapporto con Montesa e non aveva ancora creato Bultaco.
Nel 1962, insieme a José Sánchez (catalano di origine murciana che cominciava allora a distinguersi nelle gare fuoristrada), decisero di prendere parte in proprio all'ISDT, che si disputò nuovamente a Garmisch-Partenkirchen. Il fatto di viaggiare per mezza Europa loro due soli con una piccola auto con un rimorchio che trasportava due Sherpa S 175 e un motore di ricambio era piuttosto complicato all'epoca. Pur non avendo l'aiuto di meccanici, assistenti o dirigenti vinsero entrambi la medaglia d'oro nella prova, diventando così i primi due catalani a ottenere questo risultato. Come aneddoto, mentre viaggiavano alla volta della Germania passarono attraverso l'Italia dove lo zio, a Monza, assisteva i piloti di velocità della Bultaco John Grace e Ramon Torras. Grace suggerì a Don Paco che finanziasse loro il viaggio, e lui disse loro che avrebbe pagato loro il 50% delle spese se avessero ottenuto una medaglia d'argento e la totalità se la medaglia fosse stata d'oro. Pertanto, il viaggio fu per loro gratuito.
Da allora Oriol Puig partecipò assiduamente all'ISDT, conquistando un totale di 9 medaglie (di cui cinque d'oro) su un totale di dieci partecipazioni (nove di fila tra il 1962 e il 1970). Una delle sue migliori prestazioni fu nell'edizione del 1966 a Villingsberg (Svezia) dove insieme a José Sánchez, Costa, Ferrer, Bordoy e Casimir Verdaguer si classificarono settimi nel Trofeo, conquistando tutte e quattro le medaglie. Nello stesso anno, vinse il secondo campionato spagnolo di enduro che si disputava.
Grazie ai suoi successi in queste competizioni, Bultaco sviluppò le sue moto da enduro, inizialmente derivate dalla Sherpa S, che negli anni cedettero il passo al modello noto come Matador, comparso intorno al 1965.
Trial All'inizio degli anni '60, la famiglia Bultó svolse un ruolo chiave nell'introduzione del trial in Catalogna e nell'espansione internazionale di questo sport in tutto il mondo. Nel 1962, Oriol Puig e Joan Soler Bultó parteciparono a una prova organizzata dalla FIM a Parigi per conoscere sul terreno quella disciplina sconosciuta e migliorare i prototipi del marchio. Già nel 1964 Puig si recò con una Seat 600 alla Sei Giorni di Scozia per testare i nuovi prototipi, più evoluti, pilotandone uno lui e uno il britannico Tom Ollerton. Puig Bultó si ritirò, però il miglior pilota dell'epoca, il nordirlandese Sammy Miller, si interessò a quelle motociclette e venne a provarle, rimanendo così piacevolmente colpito che alla fine dell'estate di quell'anno, nel 1964, si recò a Cunit (nella tenuta privata di Francesc Xavier Bultó) per prendere parte allo sviluppo della motocicletta che alla fine divenne la rivoluzionaria Bultaco Sherpa T.
Una volta che Miller ebbe allestito il prototipo a Cunit e iniziò a usarlo nel Regno Unito, ebbe problemi in zone umide e fangose, dove la Bultaco non aveva la stessa trazione delle motociclette a 4 tempi (o anche delle Greeves a 2 tempi), tanto che Oriol Puig si recò lì con componenti di motore, trasmissione e sospensioni, e dopo quattro giorni di test trasformarono la molto secondo le esigenze del campione e pronta per entrare in produzione.
Poco dopo, in ottobre, Oriol Puig partecipò a un test promozionale di trial a Grenoble, accompagnato da catalani come Pere Pi, Manuel Giró e dai suoi parenti Joan Soler, Jaume Marquès, Isidre Marquès e Ignasi Bultó. Da quel momento in poi, Oriol Puig Bultó è stato uno dei migliori piloti di trial nelle fasi iniziali di questo sport nel paese, gareggiando per la vittoria in diverse occasioni con i suoi cugini Joan Soler e Jaume Marquès, nonché con Pere Pi (praticamente l'unico pilota di Montesa in grado di sfidare i piloti ufficiali della Bultaco). Il predominio della famiglia Bultó fu così grande allora, che nel I Campionato di Catalogna di trial (composto da otto prove disputate tra il 1964 e il 1965[22]), occuparono al termine le prime tre posizioni: Joan Soler Bultó, Manuel Marquès e Oriol Puig Bultó, in quest'ordine. Puig Bultó vinse il titolo nel 1969.
Carriera professionale Bultaco Nel 1958, quando Francesc Xavier Bultó fondò la Bultaco, Oriol Puig stava studiando ingegneria industriale. Lo zio gli propose di diventare azionista della nuova società e di andarvi a lavorare, prima part-time, poi, una volta completati gli studi, a tempo pieno. Puig Bultó accettò e, negli anni, ricoprì diversi incarichi nell'azienda di Sant Adrià de Besòs: prima lavorò come progettista-collaudatore; in seguito si occupò del servizio tecnico post-vendita per l'export e, successivamente, fu per anni direttore della squadra corse. Infine, negli ultimi tempi di crisi, svolse l'incarico di direttore commerciale. Dopo aver lasciato l'azienda di famiglia, lavorò per alcuni anni come direttore generale per l'export in Derbi, precisamente dal 1981 al 1998.
FIM Oriol Puig entrò a far parte della FIM come membro della Commissione al Congresso del 1973. Nel 1981, al Congresso di Tokyo, venne eletto Presidente della Commissione Tecnica (CTI) con un mandato di quattro anni. Al termine del suo mandato fu rieletto, e così ogni quattro anni fino al 31 dicembre 2018, quando, dopo 45 anni alla FIM, chiese alla federazione spagnola (RFME) di non ripresentare la sua candidatura.
In qualità di presidente e direttore della CTI, Puig Bultó ha viaggiato in tutto il mondo, per assistere a gare, riunioni o seminari per la formazione dei commissari tecnici (coloro che verificano che le motociclette che partecipano alle competizioni siano conformi ai regolamenti tecnici e agli standard di sicurezza della FIM). Durante quel lungo periodo ha alternato periodi nella residenza a Barcellona e soggiorni a Mies (Vaud), una piccola città vicino a Ginevra dove si trova la sede della FIM. Attualmente continua a trascorrere lunghi periodi a Ginevra, dove sua moglie, Marta, lavora presso l'Ufficio delle Nazioni Unite. La coppia ha anche una seconda casa a Castellterçol, Moianès.
Club Piolet
Il Club Piolet è il club infantile di Andorra Televisió, nato nel 2005 dalla necessità di fidelizzare i bambini attraverso una programmazione dedicata a loro all'interno della televisione pubblica. Il progetto prende vita nel dicembre dello stesso anno, dopo essersi assicurati i servizi del produttore D'Occon Films, che propose come mascotte un camoscio vestito con la maglietta di Andorra. Tuttavia, il nome iniziale era "Clic", una proposta che la direzione di RTVA respinse. Per questa ragione venne indetto un concorso affinché fossero gli stessi bambini a proporre nomi per il camoscio. Il concorso proseguì fino alla Fiera di Andorra la Vella, dove i bambini potevano dipingere il camoscio e continuare a proporre i nomi. Alla fine, arrivarono più di 300 proposte e quella vincente risultò essere Piolet. Secondo la documentazione interna della RTVA, il 26 dicembre del 2005 si celebrò il battesimo pubblico della mascotte, nel corso del Salone dell'Infanzia di Encamp. In quel periodo iniziarono a registrarsi i primi soci: a maggio 2006 erano più di 700.
La prima trasmissione del Club Piolet andò in onda il 9 gennaio 2006. Si trattava di un programma-contenitore dedicato ai cartoni animati di Andorra Televisió. Però c'erano anche attività all'esterno, come la presenza della mascotte alla Processione dei Re Magi, o alla Festa della Neve - una sorta di Festa dels Súpers (una festa indetta dal canale televisivo catalano Super 3) - presso la stazione sciistica di Pal, a Vallnord. La prima si tenne il 1° aprile 2006. Successivamente, venne creata la "Festa dell'Estate", una serie di attività e spettacoli per i fan del Club Infantile. Si potrebbe dire che si tratta della Festa della Neve, ma in versione estiva.
Di fatto, il Club Piolet si ispira al Club Super 3 del canale per ragazzi della televisione pubblica catalana, con cui sono stati stabiliti numerosi contatti per imparare a far crescere la nuova avventura o per poter trasmettere alcune serie di cartoni animati. Il Club Piolet ha una propria rivista, una tessera associativa, una pagina web interattiva... e organizza incontri con i piccoli che lo vedono. Le attività organizzate da Ràdio i Televisió d'Andorra (RTVA) con il Club Piolet fanno spesso notizia sulla stampa andorrana. I personaggi principali del programma sono due camosci: El Piolet e la Violeta. Di recente si è unito a loro un attore in carne e ossa, Andi, interpretato dall'attore Joel Pla.
L'ultima produzione del Club Piolet è la serie di animazione Les coses de la Martina, che è stata presentata in esclusiva ai soci il 9 settembre 2015. In televisione, la prima puntata è andata in onda l'ultimo sabato di settembre del 2015, in concomitanza con la puntata numero 3.500 del Club Piolet. In seguito, nel 2014 FEDACULTURA ha aggiunto al Club un altro personaggio di nome Pau Pampalluga, con lo scopo di educare i piccoli di casa al risparmio e alla sicurezza energetica.
Conto Club Piolet Il conto Piolet è un conto corrente per ragazze e ragazzi tra 0 e 12 anni. Serve affinché i più piccoli possano conservare i propri risparmi. Una volta sottoscritto il conto Piolet, la ragazza o il ragazzo in questione ottiene la sua prima carta chiamata PIOtarjeta. In pratica, si tratta di una carta di risparmio gratuita con i disegni delle mascotte del Club Infantile, il Piolet e la Violeta. Presso qualsiasi filiale del Crèdit Andorrà del Paese, è possibile versare i risparmi dei bambini su questa carta.
Can Batlló (Eixample)
Lo stabilimento di Can Batlló a Barcellona dedicato alla filatura del cotone venne creato dai fratelli Feliu e Joan Batlló i Barrera a metà del XIX secolo. L'insieme degli edifici modernisti situati in Carrer del Comte d'Urgell (n. 173-215), nel quartiere di Nova Esquerra nell'Eixample a Barcellona, fu convvertito all'inizio del XX secolo nella Scuola Industriale che dipende dalla Diputació di Barcellona.
Storia I fratelli Batlló e Barrera appartenevano a una famiglia di imprenditori tessili di Olot che era giunta a Barcellona per lavorare nella prima metà del XIX secolo. Dei quattro fratelli che iniziarono l'attività, due di loro Jacint (1803-1866) e Domènec († 1866) morirono mentre la creazione di questa grande fabbrica era in fase di progettazione, mentre Feliu e Joan Batlló portarono avanti l'opera.
Una volta costituita l'azienda, edificarono un grande stabilimento per riunire la produzione che fino a quel momento era sparsa. La fabbrica, affittata il 25 novembre 1858 a Cornellà a Francesc Quer, aveva una locazione della durata di dieci anni che sarebbe scaduta nel 1868. Forse questo fatto finì per incoraggiarli nel processo di integrazione. Tra il 1867 e il 1872 effettuarono sei acquisti di terreni da diversi proprietari di tenute rurali in una località conosciuta come "l'Olivera Rodona" e successivamente come "Pla de Valldonzella". Il 13 aprile 1867 comprarono la proprietà di Claudi Negrevernis i Oller; acquistarono, il 13 maggio 1867 una seconda proprietà (5 moggia, 14 biolche equivalenti a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; e una terza proprietà il 21 giugno 1867 (1 moggio 6 biolche equivalenti a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estadella; in seguito acquisirono altre sei proprietà. Il terreno acquistato equivaleva a quattro isolati dell'Eixample elaborato da Cerdà e si trovava nel comune di Les Corts, che non passò a far parte del comune di Barcellona fino al 1897.
Nel 1868 iniziò la costruzione della fabbrica che fu inaugurata nel 1870, quando vennero chiusi gli altri stabilimenti che avevano a Monistrol, Sitges e Tarragona. La fabbrica nacque con la volontà di competere con la Espanya Industrial di proprietà della famiglia Muntadas che disponeva di 60.000 fusi da filatura, 1.500 telai per la tessitura e impiegava tra 2.000 e 2.500 operai. La fabbrica venne progettata dall'ingegner Alejandro Mary che si avvalse a sua volta della collaborazione dell'architetto Rafael Guastavino il quale, con ogni probabilità, si occupò di gestire la parte architettonica. Quest'ultimo punto non è confermato, dal momento che non figura nel progetto e lo stesso architetto scrisse al direttore del Diari de Barcelona che "il direttore del progetto della fabbrica è l'ingegner Mary, mentre la parte meramente architettonica è affidata a una persona che non desidera che il suo nome venga pubblicato". Nonostante questo alone di mistero, è unanime tra gli esperti l'attribuzione a Guastavino delle soluzioni architettoniche.
Al di là della capacità di creare posti di lavoro in una Barcellona in espansione, era quello un momento di forte instabilità sociale e, probabilmente, le condizioni di lavoro a Can Batlló non erano delle migliori. Inoltre, il settore era in crisi da quando, nel 1868, le importazioni di cotone dagli Stati Uniti vennero tagliate a causa del blocco dei porti meridionali avvenuto durante la guerra civile. Can Batlló rimase chiusa per alcuni giorni nel 1871 "per provocazioni", nel 1873 vi furono licenziamenti che dettero luogo a manifestazioni represse con durezza dalla polizia. I conflitti più forti di questo periodo si ebbero nell'agosto del 1874, quando venne sospeso il turno di notte con il blocco di 600 telai e gli operai chiesero che il lavoro venisse fraternamente suddiviso tra tutti senza che nessuno venisse licenziato. I Batlló non accettarono e denunciarono al capitano generale il rischio di rivolte, ottenendo che le truppe occupassero militarmente la fabbrica. Questo fatto provocò uno sciopero di tre mesi e una minaccia, da parte dei Batlló, di uscire dalla contribuzione industriale. Nel 1875 vennero accusati di sfruttamento e condizioni malsane di lavoro. Nel 1876 l'azienda di Tomàs Josep Dalmau i Garcia procedette all'installazione dell'illuminazione elettrica sia nella fabbrica sia negli uffici di carrer Barbarà. Sul versante commerciale presenziarono all'Expo della Catalogna nel 1871, a quella di Vienna nel 1873 quando ottennero la Medaglia per il Progresso mentre nel 1875 parteciparono all'Expo di Philadelphia.
Nel 1876 l'azienda si sciolse; Feliu stava pensando di ritirarsi e trasferire l'attività ai suoi figli mentre Joan voleva iniziarne una nuova lontano dai conflitti della fabbrica di carrer Urgell. Joan, con i suoi nipoti, i figli di suo fratello Domènec morto nel 1866, fondò la fabbrica Can Batlló a Sants. La nuova fase della fabbrica di carrer Urgell con Feliu e i suoi figli alla guida iniziò con una medaglia d'argento all'Expo di Parigi del 1878, ma la medaglia d'oro andò a un diretto concorrente: la Espanya Industrial. Nello stesso anno morì Feliu Batlló i Barrera e i suoi figli cambiarono la denominazione aziendale con quella di "Batlló i Batlló", come erano i loro due cognomi.
Dopo la morte di Feliu Batlló, venne pubblicata una sintesi delle caratteristiche tecniche e produttive dello stabilimento. Nel 1879 tornarono i problemi e il calo della domanda portò a ridurre il lavoro a quattro giorni alla settimana e, più tardi, a tre giorni alla settimana. In piena febbre dell'oro, la sensazione di euforia economica non corrispondeva alla situazione generale del comparto tessile. Il 12 ottobre 1882, il direttore della sezione filati, Ermengol Porta i Solans, venne assassinato all'ingresso della fabbrica mentre nel febbraio del 1883, nel magazzino del cotone, scoppiò un incendio che si sospettava essere di natura dolosa. I proprietari cominciarono a prendere in considerazione la chiusura, soprattutto dopo il calo della domanda che, nel 1887, li obbligò a lavorare due settimane al mese. Nonostante la situazione, si presentarono all'Expo Universale del 1888 con buoni risultati, perché ottennero una medaglia d'argento, anche se la fabbrica, in quel momento, era chiusa.
Il 18 gennaio 1889, avvenne un attentato, mediante un ordigno esplosivo, negli uffici che avevano sede a Barcellona, in rambla Catalunya. Questo avvenimento, che accadde proprio davanti all'ufficio di Enric Batlló e che causò la morte di un dipendente, si rivelò decisivo al momento di prendere la decisione di chiusura definitiva. La fabbrica tessile Can Batlló venne chiusa nel 1889. Nel 1908 venne acquistata dalla Diputació di Barcelona per situarvi la Scuola Industriale di Barcellona, che era stata creata con un Regio Decreto del 30 marzo 1904. Nel 1914 vi si inaugurò la Scuola Elementare del Lavoro. Questi due istituti erano, rispettivamente, i predecessori della Scuola Universitaria di Ingegneria Tecnica Industriale di Barcellona e della Scuola del Lavoro di Barcellona, che ancora oggi hanno sede in questo sito.
Edificio Durante il grande sviluppo industriale del XIX secolo in Catalogna, vennero costruite grandi e importanti fabbriche che si basavano sull'applicazione della tecnica delle volte in mattoni con tiranti in ferro. Detta tecnica, che si fonda sulla pratica tradizionale dell'architettura catalana, fu utilizzata in maniera impareggiabile dall'architetto Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Guastavino, a Barcellona, costruì altre fabbriche tessili ormai scomparse, come la fabbrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fabbrica "Carreras i fills" nei carrer de Diputació e Casanovas (1878) prima di emigrare negli Stati Uniti nel 1881, Paese in cui diventerà molto famoso realizzando varie opere fino alla sua morte.
Il sito di Can Batlló occupa 4 isolati dell'Eixample de Barcelona, tra i carrer Urgell, Viladomat, Rosselló e Paris. Nella fabbrica Batlló si occupò della costruzione dell'edificio dei telai o edificio principale, oggi chiamato "l'edificio dell'orologio", con un corpo a forma di parallelepipedo in mattoni e pietra intorno alle finestre, con una torre a sezione quadrata a ciascuna estremità della facciata e un cortile centrale con colonne al suo interno.
Lo straordinario camino, anch'esso in mattoni, era a forma di tronco di piramide a base esagonale, con una base di sessanta metri quadrati e un'altezza di sessanta metri. Ancora oggi si trova in perfette condizioni e rappresenta un perfetto esempio della struttura della fabbrica che lo conteneva. Un pezzo molto interessante è il grande e ampio capannone dedicato alla filatura che, per mantenere il giusto grado di umidità, venne costruito nel seminterrato dove alcune volte sono state convertite in lucernari per ottenere un'illuminazione perfettamente omogenea in tutto il recinto, prodotta dalla luce zenitale, creando un edificio funzionale di insolita bellezza plastica. Le sue grandi dimensioni, centodue metri per settanta, con trecentotrentasei colonne di ghisa e la luce fornita dai lucernari, danno come risultato uno spazio uniforme e straordinariamente equilibrato.
Font de les Escales
La Font de les Escales è una fontana pubblica a Santpedor (Bages) protetta come bene culturale di interesse locale.
Descrizione Il Clot de les Aigües o Font de les Escales si trova nel cuore del centro storico di Santpedor dove scorre un corso d'acqua che in passato riforniva il paese. La vena dell'acqua è attualmente salinizzata per infiltrazioni proveniente dal deflusso salino di Cogulló e non viene utilizzata. L'antica Font de les Escales è la fontana più antica Santpedor. L'attuale piazzetta della Font è stata costruita nel 1978 là dove si trova la sorgente d'acqua. Questa sorgente raccoglieva acque provenienti da diverse gallerie sotterranee. L'acqua in eccesso scorreva nel sottosuolo dell'attuale carrer Convent fino alla zona dei nuovi frutteti, nell'area che attualmente parte da carrer Manresa e dal convento dei Francescani.
L'accesso al complesso avviene tramite una scala posta a lato della piazza. L'elemento principale è la sorgente stessa, situata ai piedi di una nicchia ad arco semicircolare in pietra. Attualmente è ancora visibile uno spazio attraversato da tre muri portanti in cemento che sorreggono la strada. Inoltre, sono ancora presenti la nicchia della fontana e due nicchie con arco ribassato dove probabilmente si trovava l'abbeveratoio. È presente anche una cisterna, collegata allo spazio centrale, coperta da un tetto a volta che ancora accumula l'acqua della fontana e delle gallerie. Altri elementi sono il pozzo e un canale che costeggia carrer Clot de les Aigües, che portava l'acqua agli antichi abbeveratoi.
Nell'ultimo intervento di ristrutturazione delle strade e della piazza è stato aperto un lucernario che consente l'ingresso della luce naturale all'interno. All'esterno ci sono informazioni storiche sulla Font de les Escales e sulle gallerie, oltre a foto antiche.
Storia La Font de les Escales era la più antica fontana di Santpedor e, fino alla fine del XIX secolo, l'unico punto rilevante di approvvigionamento di acqua corrente nel centro del paese. C'era anche un punto di approvvigionamento idrico presso il pozzo della Mare de Déu del Bon Succés in carrer Ample, come risulta da documenti del XVI secolo. Fin dal Medioevo gli abitanti di Santpedor usavano l'acqua della fonte per bere e cucinare, mentre l'acqua rimanente riempiva abbeveratoi per il bestiame e un posto pubblico di lavaggio per fare il bucato e lavare verdure e altri prodotti agricoli come la canapa. Infine, veniva utilizzata per irrigare i frutteti.
La fontana risulta dalle documentazioni fin dal 1372 e fino all'inizio del XX secolo è stata il punto di rifornimento idrico più importante della città. Secondo la documentazione storica, nel XVI secolo fu realizzata una costruzione nella cavità della fonte detta "tanca" (barriera), che consentiva di controllare l'utilizzo irriguo dell'acqua proveniente dalla Font de les Escales. Quando non era utilizzata, l'acqua si accumulava in alcuni abbeveratoi che si trovavano fuori dall'area, noti come il Portal dels Abeuradors, alla fine di carrer Clot de les Aigües (l'attuale carrer Convent), che si trovavano a 150 metri di distanza dalla fontana. La posizione della barriera non è stata individuata anche se sembra che si trovasse subito dopo la fontana. L'acqua in eccesso proveniente da questi abbeveratoi andava a finire nel fossato esterno delle mura del XIV secolo, seguendo la pendenza del terreno.
Nel XII secolo sembra che i frutteti documentati nel borgo, che sarebbero stati entro la cinta muraria, potessero essere irrigati solo con l'acqua di falda del borgo, che giungeva in superficie dalla piazzetta della Font. Queste stesse acque della fontana erano quelle che nel XVI secolo irrigavano i frutteti dei frutteti nuovi. Un documento del 1548, che riporta le aree irrigate dei frutteti, spiega nel dettaglio l'utilizzo dell'acqua di questa sorgente (Arxiu Històric i Comarcal de Manresa, Com. Numero 78, VII).
L'acqua era sempre stata una merce rara nella città di Santpedor. L'esistenza di questa sorgente ha sicuramente segnato l'insediamento della popolazione. La distribuzione dell'acqua è stata fonte di preoccupazione fino al XX secolo. Nel corso della storia vediamo come il consiglio comunale abbia cercato di trovare soluzioni per ottenere un maggior flusso d'acqua. Nel 1771 venne progettata la costruzione di un fossato per trasportare l'acqua dal Llobregat (come fece la città di Manresa nel XIV secolo) a monte fino a Balsareny. Alla fine non venne mai realizzato. La qualità dell'acqua peggiorava nei periodi di siccità, dal momento che si producevano infiltrazioni dal letame presente nelle case per fertilizzare i campi. La scarsa qualità dell'acqua provocò ripetute epidemie di colera e tifo. Per fare un esempio, nel 1883 vi furono 110 morti per questa ragione. Il maggior tasso di mortalità si ebbe nel 1894 quando si infettarono circa 700 dei 1900 abitanti che aveva il villaggio, di questi 84 morirono. Per migliorare l'approvvigionamento idrico, nel 1909 vennero costruiti nuovi pozzi, vennero installate sei fontane pubbliche, le acque vennero canalizzate e si costruì una rete fognaria.
Tra il 1931 e il 1932 si ottenne la concessione delle acque del canale Manresa per l'approvvigionamento del paese. Nel 1932 venne inaugurata una fontana per celebrare l'arrivo dell'acqua potabile a Santpedor. Nel 1978 il sito della sorgente venne coperto per aprire una nuova strada, conosciuta come Clot de les Aigües. Tuttavia, la sorgente continua a scorrere e lo spazio che occupava il complesso continua a essere presente sotto la strada.
Anchòia de l'Escala
L'anchòia es un peis blau e un ingredient emblematic de la dièta mediterranèa. L'òli d'oliva beneficia tanben la santat umana.
La consomacion d'anchòias es fòrça recomanable per manténer una dièta equilibrada, rica en Omega 3 que contribuïsca a redusir los nivèls de colesteròl. L'anchòia se pòt degustar de fòrça manièras divèrsas, mas serà totjorn un produch fòrça saborós, mercés a las siás proprietats e sabor intens.
Dins los païses mediterranèus s'emplega tradicionalament coma un aperitiu excepcional, acompanhat de pan cruississent, onchat amb tomata madura e gisclat amb òli d'oliva al gost. Es tanben un ingredient abitual en ensaladas, recèptas de pasta, pizzas o plats mai complèxes. I a innombrablas combinacions.
Quand parlam de l'anchòia sovent sèm a parlar de l'anchòia en salason. La tecnica de salar los aliments per los poder conservar un temps esperlongat, foguèt introdusida en cò nòstre per las colònias grègas e perfeccionada posteriorament pels pòbles romans. Qualques opcions de preparacion: desespinadas e lavadas jol rai d'aiga del robinet per n'eliminar l'excès de sal, se daissan solament los filets e s'asasonan amb un brave rajòl d'òli d'oliva vèrge. A l'Escala, las anchòias es un dels produches locals mai renommats.
Postureig De Lhèida
Lo "Postureig" (far semblant) de Lhèida es una dinamica dins lo quadre del lheidatanisme del sègle XXI que se comencèt a desvolopar a comptar de l'an 2013 per mejan de las rets socialas. L'iniciativa, dinamizada per una figura anonima, lo Sr. Postu. Combina l'umor sul nommat postureig (gèstes o posicionaments qu'òm mena a tèrme guidat per las aparèncias e l'opinion d'autres mai que per una motivacion autentica), l'umor basada en topics lheidatans (e tanben l'autoafirmacion d'una cèrta fiertat lheidatana) e la realizacion d'accions solidàrias e de collècta de fons destinats a divèrsas associacions e entitats de Ponent. L'an 2018, après aver collectat e destinat mai de 100.000 èuros a iniciativas solidàrias, Postureig de Lhèida foguèt distinguit amb una mencion especiala dels prèmis Empresa Solidària de Lhèida.
Istòria De l'umor a las iniciativas solidàrias Lo 23 de març de 2013, en plena proliferacion de perfils dins las rets socialas consacrats a las divèrsas facietas del postureig, se creèron de perfils a Twitter e Facebook consacrats al postureig de Lhèida. Las primièras intervencions èran purament umoristicas e en clau clarament lheidatana, mas ja en setembre d'aquel meteis an lo dinamizador d'aqueles perfils profechèt lo vam de l'umor lheidatanista per recondusir un remoquet semantic (la publicacion d'un imatge inspirat en l'iconic "I ♥ NY" de Milton Glaser amb lo lèma "I ♥ popes" -tèrme pròpri del catalan nòrd-occidental per far referéncia a las popas-) en una iniciativa solidària: la confeccion e venda de badges tipe macaron amb aquel lèma per'mor de destinar los beneficis obtenguts -3600 èuros, que l'an 2014 avián ja aumentat fins despassar los 5000€- a ADIMA, l'Associacion de femnas intervengudas de càncer de sen. La bona aculhida de la part de la populacion atirèt al dinamizador dels perfils a repetir l'experiéncia en tot dessenhant e en metent en venda un macaron amb lo lèma "I ♥ bigotis" (mostachas) -en evocant l'iniciativa Movember- per'mor de destinar los beneficis obtenguts a l'Institut de Recèrca Biomedica e per crear una unitat foncionala de càncer de prostata dins l'Espital Universitari Arnau de Vilanova e dins l'Espital de Santa Maria.
La bona aculhida d'aqueles gèstes solidaris foguèt seguida de la realizacion de quatre iniciativas de mai de dessenh e venda de macarons amb divèrsas versions del lèma "I ♥...", Amb l'intencion de destinar los beneficis a quatre entitats lheidatanas de mai. En aquel cas s'agiguèt dels macarons "I ♥ Boira" (bruma), "I ♥ Peluts", "I ♥ Aplec" (L'aplec del cargol, cagaraulada annadièra) e "I ♥ Somriures", amb las qu'òm capitèt d'amassar mai de 20000 èuros [a] que foguèron destinats respectivament a ajudar personas sens ostal -per mejan de la Fundació Arrels de la comunitat de Sant Ignasi de Loiòla de Lhèida-, las organizacions de proteccion d'animals lheidatans -Amics dels Animals del Segrià, la protectritz Lydia Argilés e ProGat-, [b] a ajudar de personas en risc d'exclusion sociala -per mejan de Crotz Roja e Càritas Lhèida- [c] e a ajudar Down Lhèida, [d] una entitat lheidatana que velha pel benèster de personas amb Sindròm de Down e trabalha per las ajudar a s'incorporar de manièra activa dins la societat.
Consolidacion Lo perfil de Facebook del postureig de Lhèida superèt los 10.000 seguidors en febrièr de 2014, circonstància qu'impulsèt al dinamizador a o celebrar amb una Postuparty, un eveniment festiu qu'amassèt 1500 personas dins una sala de fèstas de Lhèida e que se soldèt amb la collècta de 1000 èuros que foguèron tornar destinats a iniciativas solidàrias. Totun, lo saut qualitatiu a nivèl de resson mediatic del postureig de Lhèida se debanèt l'estiu de 2014, quora l'iniciativa #fruitadelleidachallenge venguèt virala.
La proposicion, clarament inspirada de la Ice Bucket Challenge, consistissiá en partejar un vidèo o una fotografia en consomant frucha produsida a Lhèida e a interpelar a autras personas a repetir l'accion. Aquela iniciativa aviá per tòca promòure la consomacion de frucha cultivada per agricultors e cooperativas de l'airal de Lhèida, en promòure la consomacion de proximitat e en ajudant un sector que l'estiu d'aquel an se vegèt prejudiciat per la crisi de prèses e lo veto rus a las exportacions de frucha d'Espanha. Lo fenomèn venguèt rapidament viral mercés al grand nombre d'adesions e al resson obtengut pel sosten que i donèron figuras fòrça destacadas tant del panorama catalan coma espanhòl, e foguèt lo moment que lo postureig de Lhèida passèt a èsser conegut al delà de las tèrras de Ponent.
Pendent la campanha de Nadal de 2014 se metèt en plaça una nòva iniciativa solidària, aquel còp amb la tòca de collectar fons pel Banc dels Aliments de Lhèida mejançant la venda de macarons amb lo lèma "I ♥ Allioli", amb las qu'òm atenguèt a amassar 1400€.
Lo #Postullibre Lo succès agut dempuèi lo moment que se creèron los divèrses perfils del postureig de Lhèida dins las rets socialas atirèt al sieu dinamizador a publicar un libre ont se exlica l'istòria del postureig de Lhèida mejançant un escapolon de publicacions, comentaris, tweets e contextualizacions del meteis dinamizador d'aqueles perfils.Lo libre, titulat Sóc de l'Oest. Lo #Postullibre del Sr. Postu foguèt un succès de vendas per Sant Jòrdi 2015 a Lhèida, de manièra que -ja abans de la jornada- la primièra edicion, de 3000 exemplars, li calguèt èsser seguida d'una segonda edicion de 1500 libres de mai per poder far cap a la demanda. Tornar, e dins la dralha de las iniciativas solidàrias que caracterizan lo Postureig de Lhèida, una partida dels beneficis obtenguts per la venda del libre se destinan a dons a divèrsas entitats e associacions sens tòca lucrativa de Ponent.
Epòca recenta (2015-present) Un còp consolidat coma un dels fenomèns mai influents de Ponent dels darrièrs ans, Postureig de Lhèida a mantengut las activitats e lo caractèr que l'an caracterizat dempuèi los sieus inicis. Las iniciativas solidàrias -acompanhadas del preceptiu dessenh e comercializacion de macarons amb versions del lèma "I ♥..."- contunhan d'articular la siá activitat malgrat que son a l'ora d'ara notablament diversificadas, per çò que s'es ja arribat a la vintena de dessenhs e entitats collaboratrices. De mai, en aquela epòca se presentèron tanben e comercializèron d'autres produches, coma la postubirra o lo postucaganer, creats amb l'intencion de diversificar l'origina de las donacions. L'an 2016, l'ensems d'iniciativas solidàrias abotiguèt en una collècta de 10.000 èuros, una chifra que l'an seguent montèt fins als 25.000.
Parallèlament, Postureig de Lhèida a contunhat de dinamizar las rets socialas amb aportacions umoristicas e reivindicativas de la realitat lheidatana, qualques unas de nauta viralitat. Totun, es en aquela epòca qu'aquela iniciativa transcendís lo domeni purament solidari, umoristic o de comentari per dintrar dins los cercles del debat social e quitament politic. Aital, Postureig de Lhèida es estat assumit coma una facieta de mai a prene en compte dins del fenomèn del lheidatanisme mai recent, e dempuèi Postureig de Lhèida òm a participat tanben activament dins d'iniciativas restacadas al procès independentista catalan.
Sr. Postu L'activitat del postureig de Lhèida es dinamizada per una figura anonima, coneguda jol chafre de Sr. Postu, qu'administra los perfils dins las rets socialas d'aquel movement, crèa de contenguts e lidera las divèrsas iniciativas qu'òm mena a tèrme. Malgrat la siá popularitat dins l'entorn lheidatan, l'anonimat se manten per çò que pendent las aparicions publicas del Sr. Postu, aquel vestís totjorn una masca de Spiderman, pòrta de lunetas de solelh e un capèl de palha d'aqueles qu'òm acostuma a cargar pendent l'Aplec del Caragol. En divèrsas escasenças, lo Sr. Postu a manifestat qu'aima mai de demorar dins l'anonimat tant per manténer una cèrta intimitat -en tant que lo Sr. Postu e qui i a darrièr d'aquela iniciativa partejan pas totjorn las visions e opinions qu'òm manifèsta publicament- e per çò que la siá volontat es que lo protagonisme de las iniciativas solidàrias e umoristicas del postureig de Lhèida tombe pas sus la persona que las dinamiza, mas sus l'efièch qu'òm atenh.
Tors del Tuc de Sant Francesc
Las tors del tuc de Sant Francesc son tres tors de planta redonda bastidas al sègle XIX dins lo municipi d'Olot e declaradas Ben cultural d'interès nacional. Una d'aquelas es plaçada dins l'entorn del cratèr del volcan del Montsacopa o de Sant Francesc e remembra las guèrras carlinas. Son estat es totalament roïnós, coma per las siás bessonas plaçadas concrètament dins lo volcan de las Bisaroques e lo volcan de Montolivet. Son fachas de pèira volcànica, avián una pòrta d'accès e planpè e estanci amb nombrosas balestièras. Son de planta redonda.
Istòria Olot se vegèt somesa pendent lo primièr tèrç del sègle XIX a importants faches d'armas que condicionèron fòrtament lo desvolopament normal de la vila: la Guèrra del Francés del 1808 e la Primièra Guèrra carlina, del 1833, fan de la vila objècte d'invasions, cremason de convents e sètges. Los franceses, en dintrar a Olot, bastiràn divèrsas tors de defensa a Sant Francesc, que seràn destrusidas a la siá retirada. Pauc après, pendent la Guèrra carlina se levèron aquelas tres tors actualas.
Enxaneta
L'enxaneta es lo castelhièr que corona las estructuras umanas nommats castells (castèls). Un interessant article nos pòt ajudar a comprene l'origina del mot.
Fins que l'enxaneta arriba a la cima del castèl e met los dos pès sus las espatlas dels dosos (doses), lo castèl se considèra pas cargat, e en aquel moment, l'enxaneta fa l'aleta. Per çò dels pilars, se considèra pas cargat fins que se daissa anar de las doas mans del castelhièr de l'estatge inferior. Coma nòrma generala, l'enxaneta es un dròlle o una dròlla, d'entre 5 e 10 ans. Contràriament a çò qu'òm sòl pensar, a l'ora d'ara l'enxaneta es pas lo castelhièr mai pichon del castèl, aquel es l'aixecador (levaire), per tal que l'enxaneta pòsca passar mai comodament per subre d'el.
A las originas dels castèls, dins lo sègle XVIII e primièra partida del XIX, e tal coma fan encara las moixigangues/muixerangues valencianas, l'aixecador èra l'encargat de levar l'enxaneta, que s'èra mes sus la siá esquina, e coronavan lo castèl en se metent dreches totes dos. Dins qualques testimònis grafics de la nommada epòca d'aur del sègle XIX, de la qu'èran protagonistas los Xiquets de Valls, s'i pòt encara veire l'enxaneta amb los dos pès sus l'esquina de l'aixecador
Vias de ascencion Dins un castell d'estructura de 3, coma es per exemple lo 3 de 9 amb folre (folradura), l'enxaneta monta per la renga drecha (tanben nommada plena) e davala per la renga del dos drech. Dins un castell d'estructura de 4, coma lo 4 de 9 amb folre, l'enxaneta monta per la renga per ont an pas montat los dosos ni l'aixecador. Dins un castell d'estructura de 2, coma lo 2 de 8 amb folre, l'enxaneta monta per la renga opausada a la de la aixecador e davala per la renga per ont a pas montat. Dins un castèl d'estructura de 5, coma lo 5 de 8, l'enxaneta monta per la renga drecha, coma en un tres, mas après de s'encavalcar sus los dos aixecadors, en fasent las doas aletas correspondentas, davala per la renga de descargar del 2, aquò's dire, aquela per ont a pas montat l'aixecador del dos.
Fèstas de Mai (Badalona)
Las Fèstas de Mai son una de las vòtas de la vila de Badalona, las de mai succès e afluéncia, conformadas d'un ensems d'activitats ludicas e culturalas al cors de tot lo mes de mai. Las festivitats viran al torn de la nuèch del 10 de mai, dicha de Sant Anastasi, sant copatron de la vila, qu'a son climax de fèstas per la Cremada del Demòni.
An las siás originas londanas al sègle XVII. En 1672 foquèt adoptada la festivitat locala de sant Anastasi, que foguèt nommat copatron de l'alavetz vila, amb una màger preséncia d'actes de caractèr religiós, pas gaire diferents d'autres que se celebravan d'aquel temps a Badalona. Totun, la festivitat prenguèt pas la siá forma actuala fins aprèp de la Guèrra Civila, quand nais la tradicion de cremar lo demòni, e la fèsta de sant Anastasi que fins al moment èra en decadència, tornèt prene de vam, mai que mai a comptar de 1979, amb l'arribada de la democracia, quand venguèron vertadièrament unas fèstas de caractèr popular e cultural dubèrtas a tota la ciutadanetat, en fach, en venent la granda fèsta de Badalona, en prenent lo relèu a l'anciana e tradicionala fèsta màger de Badalona, que se celèbra encara en agost.
Istòria Originas Las originas mai londanas de las fèstas son las celebracions en onor a sant Anastasi al sègle XVII. Lo 6 de mai de 1672, a la demanda de la Confrariá de Sant Anastasi, l'avesque de Barcelona decretèt que lo sieu jorn foguèsse fèsta preceptiva a la vila de Badalona a totes los efièches, amb l'obligacion de far repaus del trabalh e assistir als actes religioses. A causa de la confusion de Anastasi de Lhèida amb lo sant omonim persan l'avesque dispausèt lo jorn festiu lo 22 de genièr, e lo corregiguèt après en l'establint lo 9 de mai; se transportèt pas fins a la data actuala de l'11 de mai fins a la fin del sègle XVIII. Amb l'euforia populara, lo primièr an de celebracion, lo consistòri faguèt un grand degalhatge per las fèstas e, de mai, acordèt declarar a sant Anastasi copatron de Badalona, amassa amb la Maire de Dieu d'Agost.
Las descripcions de las ancianas fèstas son arribadas per mejan dels escriches del Calaix de Sastre, del darrièr quatren del sègle XVIII, òbra del baron de Maldà, Rafael d'Amat i de Cortada, que passava de sasons en Can Peixau, lo mas qu'aviá als entorns del nuclèu urban de Badalona, a l'ancian tèrme de Llefià. Alavetz Badalona èra una pichona vila litorala, amb un pichon nuclèu urban a l'entorn de la glèisa de Santa Maria e de la plaça Majora, amb una populacion consacrada principalament a l'agricultura e a la pesca, amb la preséncia de qualques paucs mesterials e de professionals liberals, e que, en tèrmes generals, passèt pas dels 2.000 estatjants fins al 1816. Maldà mençona las fèstas de mai, en fasent referéncia a la conjuncion de las fèstas de la Maire de Dieu del Rosièr e a las de Sant Anastasi, coma una de las mai importantas de la vila. Los actes èran fòrça similars entre unas fèstas e autras, Maldà explica que las de sant Anastasi constavan dels seguents actes: preparatius a la parròquia, repic de campanas en anonciant los sers de vigília a la parròquia, la messa matinala, l'ofici solemne amb musica, un bon repais, lo repic de campanas e vèspras, la procession amb l'estendard del sant e lo tabernacle seguits de las autoritats civilas e eclesiasticas e los confraires, los bals dins la plaça, moment que se fasiá tanben la tiratge al sòrt de la granda Còca de Sant Anastasi, après encara contunhava la tantarra dins qualques endreches dins la zòna del Camin reial a Baix a Mar, la zòna de l'Arenal, ont i a uèi lo quartièr del Centre.
Decadéncia Amb lo temps lo fervor de las fèstas de Sant Anastasi s'encaminèt al declin. Après la Guèrra del Francés, Badalona cambiava, entamenava son camin vèrs l'industrializacion e arribavan d'immigrants d'autres luòcs de Catalonha, e lo centre de la vila quita d'èsser dins l'ancian sacrat e se desplaça a Baix a Mar. En aqueles moments naisson conflictes entre la Confrariá de Sant Anastasi, que vira ara a l'entorn de las corporacions de teisseires e cordièrs, lo rector e lo Conselh d'Òbra de la parròquia a l'ora de reculhir las almòinas a la glèisa e per las siás pretensions de agrandir la capèla del sant. En causa del miracle de la carrièra del Pinzell, los vesins atribuissián la siá subrevivença a l'epidemia de colerà de 1885 a la devocion a sant Anastasi, aquel meteis an la Comuna patronèt las fèstas del sant, que se faguèron dins unas tendas al bòrd de la plaja, mas las fèstas aguèron pas succès, la nòva societat industriala daissa de costat las ancianas fèstas. Lo 1905 la procession se fasiá pas mai e lo jorn de sant Anastasi èra pas mai jorn festiu, de mai en aqueles ans l'abat Gaietà Soler desmentiguèt l'existéncia istorica del sant. Totun, la confrariá e la corporacion de cordièrs ensagèron de la manténer bèl temps, totun, èran una ombra de çò qu'èra estada.
Reviscòl Après la Guèrra Civila, en mai de 1939, lo Patronat de Sant Anastasi e las rèstas de la corporacion de cordièrs volián tornar l'esplendor al jorn de Sant Anastasi, e de mai amb la volontat d'aver quicòm a celebrar après la desfacha de la guèrra. Per o far, òm inventèt un nòu acte, qu'aguèt la collaboracion de personalitats localas coma l'ancian cònsol Josep Vergés de Vallmajor, l'istorian local Josep Maria Cuyàs, demest d'autras. En se basant en d'escriches del baron de Maldà, la vigília de la Jornada de Sant Anastasi, lo 10 de mai de 1940, sus l'èrm de las excavacions, davant l'actual Musèu de Badalona, placèron una figura de 4 mètres que representava un demòni, bastit per Francesc de Paula Giró i Prat, e lo cremèron; aquel acte es a la naissença de la tradicionala Cremada del Demòni, acte central de las actualas fèstas. Lo novèl acte atirèt l'atencion dels badalonins e contunhèt amb grand succès los ans seguents.
Amb lo succès renovelat de las fèstas de sant Anastasi, la Comuna franquista s'interessèt a patronar aquelas festivitats de caractèr popular. D'en primièr, las autoritats faguèron acte de preséncia als actes religioses coma l'ofici solemne e las processions, mas intervenguèron pas a un primer moment a l'acte mai popular, qu'èra la Cremada del Demòni. De las annadas 50 fins las annadas 80 las fèstas de mai prenguèron de mai en mai importància amb l'aparicion d'autras celebracions complementàrias, coma concorses de fotografia, jòcs florals, etc. A l'encòp, en aqueles decènnis la vila se transformèt prigondament, la populacion aumentèt progressivament fins a arribar lo 1983 als 230.000 estatjant en causa de la granda immigracion arribada de pertot d'Espanha. Amb lo melhorament economic lo consistòri nommèt oficialament las fèstas jol nom de "Ferias y Fiestas de Primavera y de San Anastasio", e se prepausèron coma una alternativa a la Vòta tradicionala, qu'era en decadència alavetz per çò que tombava en epòca estivala.
Amb l'arribada de la democracia lo 1979, se volguèron recobrar las fèstas coma un element d'expression culturala populara, las Fèstas de Mai foguèron esperadas amb granda expectacion. La fèsta coma se concep uèi nais en aquel moment, òbra de la Taula de Cultura, un organisme unitari ligat a l'Assemblada Democratica de Badalona, formada per d'intellectuals, trabalhaires e activistas de divèrses domenis de la cultura qu'aviá foncionat pendent la transicion e qu'aprestèt menimosament las nòvas fèstas, en daissant de caire l'oficialisme qu'aviá volgut impausar la Comuna franquista, que devián èsser dobèrtas a totes los badalonins e que devián mostrar los aspèctes del patrimòni cultural, popular, tradicional e creatiu badalonin. Per o far se volguèron descentralizar los actes, que foguèron tanben de caractèr fòrça divèrs al delà de la Cremada e los actes religioses se programèron fòrça d'autres de nòus, per far participants totes los quartièrs de la vila e totes los ciutadans.
La crida Cada an après lo tòc d'inici, un apèl als ciutadans e ciutadanas qu'avertís fins a tres còps que la fèsta es prèsta per començar, un personatge illustre ligat a la vila es l'encargat de legir la crida de las fèstas. Seguidament, lo cònsol convida totes los ciutadans e las ciutadanas a participar de las Fèstas de Mai.
Puèi que l'an 2020 las Fèstas coincidiguèron amb lo confinhament pel COVID-19 la crida foguèt virtuala, e abotiguèt en una reconeissença al collectiu sanitari.
Lo mocador Lo mocador es tot un simbòl de las Fèstas de Mai a Badalona. La tradicion del mocador remonta a l'an 1999, quand se'n faguèt un pel primièr còp un que se repartiguèt gratuïtament per la vila. Dempuèi l'an 2005 se vend al prètz d'un èuro, e es considèrat un mocador solidari, per çò que s'elabòra amb critèris de Comèrci Just, aprèp d'un acòrdi signat amb Intermón Oxfam. La causida de la color del mocador de las Fèstas de Mai del 2015, blau, recebèt nombrosas criticas, per çò que coincidiguèt amb la color corporativa del partit que governava la Comuna de Badalona.
Actes Nuèch de Sant Anastasi Lo 10 de mai se celèbra la Nuèch de Sant Anastasi, lo jorn central de las Fèstas. S'i celèbran divèrses actes de cultura populara e tradicionala. La Nuèch s'acaba amb la Cremada del Demòni. A l'ora d'ara, aquel acte final de la Nuèch de Sant Anastasi es precedit pel Bal a la Plaça, lo Cortègi de la Vila, lo Torn de Lusiment, l'Acte Sacramental, lo Balh de l'Agla, lo Piromusical.
Bal a plaça, cortègi e torn de lusiment Abans de començar lo Cortègi, los integrants fan lo Bal a Plaça, un torn de lusiment sus la plaça de la Vila. Los elements festius que constituïsson Lo Cortègi de la Ciutat son: Castelhièrs de Badalona, Balh de Miquelets, Ball de Diables, dragolins Xarop, Pomada e Xeringueta; drac Fumera de Pavillard, Bal de Kapaoltis, Bal de Bufons del Fòc, Bal de Bastons, Danças de Mai, gigants Jofre, Clementina e Quimet; gigants Sénher e Dòna Ventós, Dimonieta, gigantons Tasi e Mariona, gigants Anastasi e Maria, e l'Agla.
Lo Cortègi de la Ciutat es format per divèrses bals, danças parladas, figuras e peçòtas teatralas de la cultura tradicionala e populara catalana de Badalona. Al long del trajècte, que passa per las carrièras Francesc Layret, carrièra de la Mercè e la Rambla, los elements festius de la vila dançaràn al son de la musica. A flor e mesura que los elements festius compausants del Cortègi de la Ciutat arriben a la Rambla, faràn un torn de lusiment davant lo monument a Roca i Pi.
Acte sacramental L'acte sacramental es una dança parlada de tradicion centenària que representa la lucha entre lo Ben (Sant Anastasi) e lo Mal (Diables, Lucifèr e la Diablessa). Met en scèna, fin finala, lo triomf del Ben e, doncas, lo besonh de cremar lo Demòni. L'Agla farà una dança per mejan de la qual definirà las formas d'un cercle e d'una crotz, que simbolizan l'union de totes los ciutadans e ciutadanas, metent en scèna amb sa dança lo comjat simbolic del Demòni de la part dels ciutadans.
Bal de l'Agla L'Agla, en representacion de tota la ciutadanetat fa la siá dança majestuosa acompanhada de la Banda Sinfonica de Badalona, en acceptant l'invitacion del precon. Alavetz los Onze Trons avertisson los badalonins del començament de la fèsta. A travèrs d'un dialòg en vèrs o dança parlada, los Miquelets de Badalona se convertisson en garda d'onor de la corporacion municipala pendent las fèstas, e convidan la ciutadanetat a anar a metre lo mocador, un autre simbòl de las Fèstas, a sant Anastasi. Un pichon cortègi format per l'Agla, las autoritats, los Miquelets de Badalona, los Castelhièrs de Badalona, l'Esbart Sant Jòrdi e la Capèla de Ministrers de Sant Anastasi, pujarà per la carrièra de Sant Anastasi fins arribar a la capèla del sant. Lo cònsol donarà lo mocador de las Fèstas als administradors per'mor que l'entitat lo liure als Castelhièrs que, amb un pilar de quatre, lo metràn al sant.
Cremada del Demòni Article principal: Cremada del Demòni L'acte central e mai emblematic de las Fèstas de Mai es la Cremada del Demòni, e lo primièr acte que s'i celèbra l'1 de mai es la plantada del Demòni sus la plaja dels pescadors. Dempuèi lo 1999 l'imatge del demòni se crèa a comptar del Prèmi de Dessenh del Demòni de Badalona, Crema'l tu!. Tradicionalament, lo dessenh del demòni a un contengut allegoric evocador d'aspèctes de la realitat actuala o istorica.
Mejançant lo concors Lo Demòni a l'escòla, que i participan los dròlles e dròllas d'educacion primària e dels centres d'educacion especiala de Badalona, los enfants de la vila l'omenatjan, en fasent d'autres demònis pichons que son plaçats a la basa del demòni bèl, amb la volontat que se convertiscan en cendres pendent la Cremada. Es tradicion a Badalona que qualques drollets e drolletas profièchen las Fèstas de Mai per anar daissar lo chuquet al demòni.
Pastisset de moniato
Lo pastisset de moniato (pastisson de patata doça) es una espècia de panada pichona, tanben dicha casqueta, que conten una pasta de patata doça a l'interior. Son abituals e tipics dins fòrça pòbles del País Valencian. Dins las comarcas del nòrd e centre valencian, puèi qu'es un lepetitge tipic de Nadal, son sovent nommats pastissos de Nadal.
Caracteristicas La patata doça se còi e òm ne fa après una pasta en l'espotissent. Aquela purèa, que ne serà lo farcit, s'adocís amb sucre o siròp e s'aromatiza amb citron e canèla. Normalament la pasta s'aprèsta lo jorn anterior per çò que se pause e las sabors s'accentuen mai. La pasta extèrna se fa de divèrsas manièras, en essent en qualques luòcs un milafuèlhas o, mai comunament, una pasta facha de farina, òli e aniseta. Amb la pasta estirada se fan cercles e al mièg s'i apond la confitura de patata doça, puèi se barran en balhant forma de pastissons o mièja luna. En acabat se enfornan e se pòdon manjar freges o tebeses.
Jaleo
Lo jaleo o balh de cavals menorquin es una manifestacion festiva tradicionala de Menòrca e presenta dins totas las fèstas patronalas de l'isla, dins la quala cavals garnits e cavalièrs demòstran la siá elegància e aptesa al son de la musica.
Las fèstas popularas de Menorca son protagonizadas pels cavals (garnits amb lacets, brodariás e clavèls multicolors) e cavalièrs, e demest aquels los "caixers" (cavalièr que representa un dels estats principals de poder) e los cavalièrs (la rèsta). Tant los cavals coma los cavalièrs son convenentament garnits e vestisson armonizats, sovent en colors sòbris per far destacar las garniduras e clavèls dels cavals. Los garniments de cavals e cavalièrs vàrian segon la municipalitat. Òm fa reviure cada an un ritual que nais a la debuta del sègle XIV e es d'origina religiosa. Los diferents caixers representan los estats socials. Los mai importants son lo caixer senhor, caixer cònsol e lo caixer capelan, mas se'n pòdon trobar mai modernament e dins de cèrtas vilas d'autres que pòdon representar gents del vilatge, coma lo caixer fadrin, la capelana, pageses, artesans divèrses, etc.
Los caixers començan de s'amassar amb lo "fabioler" (flabiolaire) al davant e un còp amassats sortisson a la plaça del vilatge a celebrar lo tradicional "jaleo". Los caixers fan sautar los sieus cavals pendent que sona la musica tipica. Las gents participan d'aquela fèsta en ajudant a sautar lo caval e en encoratjant los cavalièrs.
Lo jaleo s'acaba amb l'autrejament de canas e un culhieret d'argent. La musica que sona es diferenta a la d'abans. Aquelas fèstas se celèbran al long de tot l'estiu menorquin dins los divèrses vilatges de l'isla. Cada vilatge a las siás particularitats a l'ora de celebrar la fèsta.
Las primièras fèstas a se celebrar son las de Sant Joan a Ciutadella e las darrièras las de la Maire de Dieu de Gràcia a Maó. Aquelas son totas a l'estiu, entre la fin de junh e debuta de setembre, mas en genièr i a la fèsta de Sant Antòni, patron de l'isla, que se celèbra pertot.
Fièira de Santa Lúcia
La Fièira de Santa Llúcia es una fièira de produches d'artesania e elements tipics de las fèstas de Nadal que se celèbra dempuèi lo 1786 dins la Plaça de la Catedrala de Barcelona. Se celèbra a l'entorn de la festivitat de Santa Lúcia, qu'es lo 13 de decembre. De l'importància d'aquela fièira, ne faguèron ja testimòni, démets fòrça d'autres, doas personalitats de la cultura catalana: l'aristocrata Rafael Amat, conegut coma lo Baron de Maldà, e lo folclorista Joan Amades. Cada an, mai de dos cents estaudèls emplisson lo Plan de la Seu (sièti espiscopal) e l'avenguda de la Catedrala, amb una granda varietat de produches. La fièira s'i installa a fin de novembre o començament de decembre -totjorn abans del jorn 13, Santa Lúcia- e s'i manten pendent los jorns de Nadal.
Los estaudèls s'agropan en quatre sectors principals. Lo de presèps e figuras ofrís complements del païsatge pel presèp, caunas, figuras, candèlas e decoracion nadalenca. Dins la seccion de verd e vegetacion, s'i tròban arbres naturals o artificials, mofa, socs de Nadal, siure, brancas de eucaliptus e similars. Dins lo sector d'artesanat i a tota mena de produches artesanals e complements, coma farda, joielariá, objèctes de decoracion e regal e fòrça mai. Fin finala, lo sector musical met a disposicion del visitant bramatopins, tamborins e mai instruments de la tradicion nadalenca.
Pendent que dura la Fièira de Santa Lúcia òm pòt gausir d'espectacles e d'activitats estacadas tanben a las costumas del Nadal, coma corses organizats per l'Associacion de Presepistas de Barcelona, un soc de Nadal gigant, lo passacarrièra de la tradicionala Carassa de Nadal, dançadas de grops florclorics e interpretacions musicalas.
Nuèch de Reis
La Nuèch de(ls) Reis se celèbra pertot dels Païses Catalans e tanben en Espanha, una partida de l'America del Sud e dins d'autres luòcs, sustot en aqueles endreches ont i a immigracion ispana, pendent la nuèch del 5 de genièr, vigília del Jorn de Reis o Epifania. S'agís d'una fèsta crestiana qu'a son origina en la Naissença de Jèsus a Betleèm. Segon aquela tradicion, l'enfant Jèsus recebèt la visita de tres savis arribats en seguissent l'estela d'Orient. Li regalèron aur, encens e mirra.
Celebracions Territòris de lenga catalana Dempuèi mitat del sègle XX se realizan las cavalcadas modèrnas, ont los reis fan acte de preséncia e passejan en carròças davant lo public. Cada municipalitat organiza la siá pròpria cavalcada. Unas de las mai ancianas de Catalonha son las d'Igualada (1895) e Sant Vicenç dels Horts, e tanben la de Barcelona que segon divèrsas fonts data del 1855. Del País Valencian destaca la d'Alcoi, la mai anciana del país que data del 1866. En Malhòrca se popularizèt pas la cavalcada fins al decènni dels 40. A Perpinhan s'i fa tanben cavalcada; de mai de mai lo cònsol realiza la ceremònia dels bons desirs. Los jorns prealables o pendent las cavalcadas, fan acte de preséncia los assistents dels reis o pages, que se repartisson pels vilatges; demest los mai coneguts i a en Pep Fumera, (Empordan), lo Page Gregòri e lo Page Xiu-Xiu. Pendent la cavalcada es frequent que los mai pichons canten la cançon dels Tres Reis (que vària segon l'endrech) e liuran la letra dirèctament als Reis o als Pages Reials; dins aquelas letras i a la lista amb los presents que vòlon e amb declaracions de bonas intencions e tanben de confessions de malafachas.
Autras municipalitats del domeni catalanofòn recebon los reis amb entòrchas, achas, tesas o falhas; tanben amb fanals. Se crei qu'aquela practica respond als rites millenaris de purificacion, e a la siá origina modèrna a comptar dels sègles XVIII e XIX. A l'ora d'ara encara i a de municipalitats que mantenon aquela tradicion coma: La Riera de Gaià, Taradell, Vandellòs e Catí; mai modernament s'organizan tanben davaladas d'entòrchas en qualques pistas d'esquí.
Pendent la nuèch, dins qualques ostals òm daissa manjar pels reis e pels camèls; aquel manjar pòt consistir en èrba, pan o aiga. Se daissan tanben las sabatas a la pòrta, a la fenèstra o al balcon de l'ostal per çò que los reis i daissen presents.
Espanha e Ispanoamerica En Espanha e en America Latina las celebracions son similaras a las dels territòris de lenga catalana mas presentan qualques variacions. Dins la majoritat de luòcs son tanben frequentas las cavalcadas e la remesa de la letra als reis de la part dels mai pichons. Es tanben usual daissar manjar als reis e al sieu cortègi. En Espanha las primièras cavalcadas datan de mitat del sègle XIX, del temps que dins la capitala, Madrid, n'i aguèt pas fins al 1953. Dins fòrça païses de l'America Latina coma Argentina, Mexic, la Republica Dominicana, Puerto Rico, Paraguai eUruguai se celèbra tanben la nuèch de reis del meteis biais qu'en Espanha, aquò's dire, los reis daissan presents als enfants. A diferéncia d'Espanha, ont los dròlles balhan las letras als reis o pages, en Argentina estreman la lista amb los presents volguts dins de las sabatas; en Puerto Rico los mai pichons percorrisson los parcs de las vilas en prenent de tròces de tepa e èrba per los daissar jol lièch pendent la nuèch e aital poder noirir los camèls.
En Peró la tradicion de regalar djoguets als mainats es tombada en desuetud. A l'ora d'ara la celebracion consistís en la Davalada de Reis (Bajada de Reyes), pendent la quala una familha o comunautat realiza una fèsta pendent qu'òm desmonta lo presèp. E totun, en Peró s'i realizan tanben cavalcadas amb los Reis coma protagonistas. Òm considèra sovent que la celebracion de la Nuèch de Reis, aital coma lo jorn, en l'America Latina a la siá origina en Espanha. Als Estats Units, qualques comunitats ispanas realizan tanben cavalcadas, coma per exemple dins la vila de Nòva Yòrk.
Lusofonia En Brasil, pendent lo sègle XVII e XVIII se celebravan romavatges nocturns. L'escrivan e cronicaire brasilian José de Alencar descriu dins un tèxt la decadéncia d'aquela tradicion; dins la cronica conta qu'en aquel moment (1855) pendent la nuèch de reis ja solament se realizan taulejadas que res an a veire amb las celebracions que fasián los sieus parents. Malgrat aiçò, pendent lo sègle XIX desapareguèron pas totas las manifestacions de l'anciana fèsta e las gents sortissián encara per carrièras pendent las nuèches. A l'ora d'ara encara i a de grops de joves e de personas de totas las edats que se vestisson de pastres e pastressas e cantan e dançan al ritme de la musica que jogan amb viòlas, violons, tambors, castanhòlas, triangles e autres instruments de pagèla pichona que son facils de transportar. Los grops de joves se desplaçan per las carrièras de las vilas e s'arrèstan davant los ostals per tal que, après cantar, los conviden a manjar e a beure. Dins qualques regions se sollicitan tanben presents als proprietaris dels ostals ont se canta que seràn posteriorament donats per fins socials. En Portugal pendent la nuèch del jorn 5 al 6 òm soliá cantar las janeiras (del portugués janeiro -genièr-), unas cançons que cantavan pendent que se desplaçavan per las carrièras de la vila.
Autres endrechs En Itàlia i a una legenda apocrifa que conta que los Reis d'Orient se perdèron en anant cap a Betleèm. Puèi qu'èran perduts, una masca nommada Befana los ajudèt a trobar lo camin. Los Reis la convidèron a se jónher a eles; ela refusèt l'ofèrta mas se'n pentiguèt a la fin. Per aquò la tradicion ditz que cada nuèch de Reis la masca vòla amb la siá balaja per subre dels vilatges e vilatjons italians, per veire se pòt trobar Marquior, Gaspar e Baltasar; la masca daissa tanben presents pels enfants.
Aureli Capmany i Farrés
Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 26 de febrièr de 1868 - 9 d'octòbre de 1954) foguèt un destacat folclorista de formacion autodidacta.
Biografia Aureli Pau Pere Capmany i Farrés foguèt filh de Pau Capmany i Cumellas, de Rubí, e de la siá esposa, Maria Farrés i Viñolas, de Barcelona. Maridat amb Maria Farnés i Pagés, filha de Sebastià Farnés i Badó, foguèron los parents de la tanben escrivana Maria Aurèlia Capmany. S'interessèt vivament en l'estudi de las costumas catalanas, mai que mai pels contes tradicionals, las cançons e las danças popularas.
Destaquèt tanben en la siá activitat de promotor cultural e foguèt un dels fondators de l'Orfeon Catalan lo 1891 e de l'Esbart de Dançaires lo 1907. Dirigiguèt tanben l'Esbart Catalan de Dançaires lo 1909. Per los sieus estudis sus espectacles tradicionals e danças de tota sòrta comptèt sus la collaboracion de Pauleta Pàmies.
Trabalhèt dins l'Archiu Municipal de Barcelona e collaborèt en las siás publicacions. Foguèt lo fondator e lo primièr director de la revista infantila En Patufet lo 1904. Collaborèt dins d'autras publicacions infantilas, coma La Rondalla del Dijous lo 1909, La Mainada (1921-23) e Plançons lo 1933, e tanben dins las revistas D'Aquí i d'Allà e Esplai.
Fons Part del sieu fons personal se consèrva dins l'Archiu Fotografic de Barcelona. Lo fons es integrat per documentacion generada e amassada per Aureli Capmany. D'un costat, fotografias de caractèr personal, coma retraches de familhals e personas de l'entorn del folclorista que presentan un ambient intim e amical. De l'autre, material amassat fruch de l'activitat professionala que desvolopèt coma folclorista. Son de fotografias qu'illustran subjèctes d'estudi de l'interès de Capmany, coma la dança e los bals populars. Se tròban de retraches de musicians, cantaires, personas del mond de la cultura e tipes populars. Tanben, lo fons conten fotografias de la vila que mòstran la vida quotidiana e vistas de bastiments religioses de populacions catalanas.
Tanben, l'Archiu Istoric de la Ciutat de Barcelona consèrva part del fons personal d'Aureli Capmany que compren documents en relacion al folclòr, dessenhs e autres documents de tematica variada.
Pemi Fortuny i Soler
Josep Maria Fortuny i Soler, mai conegut coma Pemi Fortuny, (El Vendrell, 16 de setembre de 1965) es un musician e activista social catalan. Es conegut principalament per èsser estat pendent vint ans lo cantaire de Lax'ne Busto.
Biografia Pemi Fortuny nasquèt lo 1965 al Vendrell, dins la comarca del Bas Penedés. L'an 1986, amassa amb Pemi Rovirosa, Cristian Montenegro, Jimmy Piñol e Jesús Rovira formariá lo grop Lax'ne Busto, que debutariá lo 30 d'agost d'aquel an a Albinyana.
Fortuny passèt vint ans dins Lax'ne Busto, ont èra lo cantaire del grop. Pendent aquel temps, Lax'ne Busto editèt tres disques, amb cançons coma Mai diguis mai a un mai, La meva terra és el mar, Llença't, Emiliano Zapata, Més que la meva sang, Miami Beach, Amb tu, Trepitja fort o Toca'm els ous Maria. Lo 20 d'octòbre de 2006, pendent lo concèrt que clavaca lo torn dels 20 ans del grop del Vendrell, dins la sala Mirona de Salt, Pemi Fortuny anoncièt que quitava Lax'ne Busto per realizar projèctes umanitaris. Lo sieu substitut a Lax'ne Busto foguèt Salva Racero.
Daissada la musica de caire, a comptar del 2006 Fortuny se consacrèt, amassa amb son parelh, a divèrses projèctes umanitaris, primièr gràcias a d'ajudas estatalas, coma una ONG, e en fasent promocion après del comèrci internacional, en finançant de projèctes contrarotlats per eles meteisses. Aital, l'ex-cantaire a realizat projèctes coma un estudi sul foncionament del govèrn de Còsta Rica (amassa amb l'Universitat de Barcelona), la creacion d'una ràdio a Sierra Leone, o en fasent de camps de fotbòl a Libèria.
L'an 2015 Fortuny tornèt montar sus la scèna per cantar per l'edicion d'aquel an del Canet Rock, en fasent partida de la Banda Impossible, amassa amb d'autres musicians del panoramà artistic catalan coma Lluís Gavaldà (Els Pets), Jofre Bardagí (Glaucs), Natxo Tarrés (Gossos), Quim Mandado (Sangtraït) o Cris Juanico (Ja t'ho diré). Parallèlament, Fortuny participèt tanben a la cançon Junts anirem més lluny, version del Viatge a Itaca de Lluís Llach, adaptada per Joan Reig (Els Pets), Pemi Rovirosa e Jimmy Piñol (Lax'ne Busto) per la campanha electorala d'Amassa per l'Òc a las eleccions del Parlament de 2015.
Nuèch literària de Santa Lúcia
La Nuèch de Santa Lúcia o Fèsta de las Letras Catalanas es considerada la velhada literària mai importanta en lenga catalana.
Istòria Las originas se remontan a 1951, quand Josep M. Cruzet, Editor e fondator de la Librariá Catalònia, decidiguèt lançar un concors literari qu'anèsse al delà dels dos unics prèmis que se liuravan en aquela epòca: lo Nadal e lo Ciudad de Barcelona, totes dos destinats a òbras escrichas en castelhan.
Amb la celebracion de la Nuèch de Santa Lúcia, òm voliá recuperar l'esperit de las nuèches literàrias que se celebrèron en l'epòca de la Generalitat republicana e qu'anavan al delà d'una fèsta estrictament literària, per venir un ponch de reünion e ont se partejavan aspiracions e projèctes de promocion de la lenga e la cultura catalana. Lo nom ven donat per la data del 13 de decembre -festivitat de Santa Lúcia-, que s'èra autrejat tanben, ans abans, lo prèmi Crexells, lo primièr guerdon contemporanèu de roman catalan instituït en memòria de Joan Crexells, un dels membres mai destacats de l'Atenèu Barcelonés que, casualament, moriguèt la nuèch de Santa Lúcia de 1926.
Per la primièra edicion, lo 13 de decembre de 1951, celebrada dins la mai prigonda clandestinitat al dedins de la librariá Catalònia de Barcelona, se liurèt solament un prèmi, lo Joanot Martorell, que tombèt sus Josep Pla. Dètz ans après, Òmnium Cultural, entitat que veniá de se fondar, prenguèt carga de l'organizacion de l'eveniment, que creisseriá de mai en mai pel nombre d'òbras presentadas, pel d'assistents a la nuèch e pel prèmis a autrejar. Lo 1970 la velhada se celebrèt pas, en solidaritat amb los intellectuales embarrats a Montserrat que protestavan pel jutjament de Burgos, mas la remesa de guerdons se faguèt de manièra individualizada als escrivans.
La 25a edicion -la primièra après la mòrt de Franco-, de decembre de 1975, se menèt a tèrme dins lo Palai Nacional a Montjuïc, Barcelona, davant mai de 4.000 assistents e jos una estrecha vigilància governativa qu'empediguèt pas, ça que la, la celebracion de l'eveniment. Per commemorar aquela data, e en coïncident amb lo 50n anniversari, l'an 2000 se repetiguèt la celebracion al Palai de Montjuïc.
Lo 2002, lo restaurant La Masia de Sant Cugat del Vallès aculhiguèt la Nuèch, amb Jordi Porta coma nòu president d'Òmnium Cultural e amb la preséncia destacada de Eliseu Climent e Antoni Mir, responsables de las doas entitats sòrres d'Òmnium al País Valencian e a las Islas Balearas: Acció Cultural del País Valencià e Obra Cultural Balear, respectivament. Lo 2003, la Nuèch se celebrèt a Granollers, lo 2004 a Badalona, lo 2005 a la Seu d'Urgell, lo 2006 a Girona e lo 2007 a Reus. Lo 2008, los prèmis tornèron a Barcelona e òm profiechèt del resson de la ciutat per cambiar lo format de l'acte. Aital, los prèmis se liurèron pendent lo debanament d'una gala-espectacle transmesa en dirècte per Tv3 dempuèi l'auditòri del Centre de Congrèsses de Catalonha. Aquel format se repetiguèt lo 2009 dins l'auditòri del Centre Cultural de Terrassa e, dempuèi d'alavetz, dins l'Àtrium de Viladecans (2010), dins l'Auditòri de Barcelona (2011), dins lo Teatre Tarragona (2012), dins lo Kursal de Manresa (2013), dins lo Grand Teatre del Licèu de Barcelona (2014) e dins lo pabalhon fieiral de Tortosa (2015). Se debanèt posteriorament dins lo Poliesportiu Municipal del Gornal de l'Hospitalet de Llobregat (2016), dins Nou Barris de Barcelona (2017) e dins Fira Sabadell (2018).
Teresa Goday
Teresa Goday es un personatge de ficcion del roman Mirall trencat de Mercè Rodoreda, que foguèt publicat l'an 1974.
Lo personatge dins lo contèxt de l'òbra Teresa Goday, nascuda a Barcelona vèrs lo 1875, es filha d'una peissonièra del Mercat de la Boqueria e protagoniza una trajectòria ascendenta per mejan de la siá espectaclosa beutat e del solevament que li supausan los matrimònis successius. Aguèt un filh amb Miquel Masdéu e se maridèt en primièra nòça amb Nicolau Rovira, òme atjat qu'aviá amassat una granda fortuna en jogant a la borsa e que li porgís lo fach d'èsser presentada en societat e l'accès als cercles distinguits de la ciutat. Revendèt un grand fermalh qu'el li aviá regalat, un còp maridats, après de far creire que l'aviá perdut, çò qu'entraïnèt qu'el n'i crompèsse un autre: destinèt los sòus a l'educacion de Jesús, lo filh de Masdéu, al qual pairinegèt en un grand bateg.
Veusèt lèu e se maridèt en segondas nòças amb lo diplomatic e proprietari Salvador Valldaura, un òme de son atge, atractiu, educat e immensament ric. La ceremònia se celebrèt a Santa Maria de la Mar e passèron la luna de mèl dins una proprietat de Vilafranca. Quand el sabèt qu'a ela li agradava pas anar a París, ont èra destinat, li faguèt bastir, coma ostal familhal, un ostalàs a Sant Gervasi, ont foguèt aculhit Jesus Masdéu, que se consacrava a pintar de tapisses. Aguèron una filha, que l'apelèron Sofia, qu'èra lo nom de la maire d'el; la maridèron amb Eladi Farriols, al qual, puèi que voliá pas estudiar, lo sieu paire associèt amb una primièra firma del textil. Aguèron dos filhs: primièr Ramon e, tres ans après, Jaume. Eladi tombèt amorós de la vedeta Pilar Segura, que son nom artistic èra Lady Godiva: aguèron una filha, Maria, que foguèt aculhida dins l'ostalàs coma familha de luènh. Ramon e Maria s'enamorèron; quand sabèron qu'èran fraires, el partiguèt de l'ostal e ela se suïcidèt. Ja en plena Segonda Republica Espanhòla, après tres setmanas que li daissavan pas manjar res, moriguèt.
Analisi del personatge Teresa, d'origina umila, profiècha totas las oportunitats e riquesas que lo matrimòni amb Nicolau Rovira e après amb Salvador Valldaura li an porgit. Al long del roman se fa referéncia al sieu caire mai edonista: de jòias en abondi, vin e doces. Bru-Domínguez argumenta que Teresa es presentada coma una femme fatale ja dempuèi lo primièr capítol, ont utiliza la siá beutat e son gaubi per accedir a espacis masculins e obténer dels òmes riquesa e estatut o plaser. Es significatiu l'episòdi ont Teresa vend, en secrèt, lo fermalh que Nicolau li regala per obténer de sòus pel sieu filh Jesús. En clau simbolica, Teresa fòrça còps apareis a Mirall trencat acompanhada de motius escurs coma ombras associadas al canon de la femme fatale. Un exemple d'aquela imatjariá lo trobam al bal de carnaval: d'un costat, Teresa pòrta una masca; de l'autre, pòrta un ventalh amb una poma pintrada, simbòl del pecat original e la seduccion decadenta.
Totas las relacions entre maires e filhas dins Mirall trencat son complicadas, e la de Teresa e Sofia n'es pas una excepcion. Al dire de Marina Porras, "Teresa es una femna bona, mas puèi que la fòrça de viure sens se traïr li consomís tota l'energia, al moment qu'a una filha se pòt pas liurar incondicionalment a ela coma dictariá l'instint maternal". Sofia creis a l'ombra de la siá maire, aimada e respectada per totes. Eladi Farriols, Futur marit de Sofia, pensa "De còps d'una maire esbleugissenta ne sortís una filha descolorida".
Critics literaris an legit dins lo personatge de Teresa l'incarnacion dels ideals modernistes de feminitat. Al long de l'òbra lo personatge apareis associat a las flors, la farda, telas, artesanat e, sustot, los joièls. Lo primièr capítol del roman, titolat "Una joia de valor" fa referéncia a l'encòp a Teresa coma joièl simbolic, descrich coma una "pèrla" per Nicolau, e al fermalh. Quand Teresa decòra l'ostal après la mòrt del primièr marit, o fa en seguissent los canons opulents modernistas. Mas, ça que la, aquela relacion es pas del tot clara per çò que Teresa es presentada coma una beutat naturala e canonica mai pròpria de l'iconografia classica.
Agla de Barcelona
L'Agla de Barcelona es un element del bestiari popular catalan de la ciutat de Barcelona, en Barcelonés, ont fa partida del Cortègi Popular de la Ciutat de Barcelona amassa amb d'autres elements coma la Mulassa, lo Leon, lo Dragon o la Víbria. Es, amassa amb los Gigants de Barcelona Ciutat, lo mai grand representant protocolari de la ciutat de Barcelona. Quand sortís pas, se pòt visitar al Palai de la Virreina, ont es expausada permanentament. Qualques unes pensan que l'agla simboliza lo evangelista sant Joan, qu'a comptar de l'edat mejana es representat iconograficament amb aquel ausèl.
Istòria L'Agla de Barcelona es documentada dempuèi lo sègle XIV, e visquèt la siá epòca d'esplendor dins lo sègle XVI e dins lo sègle XVII, quand èra responsabilitat del Conselh Municipal e, per aquela rason, caliá que se presentèsse a quina ceremònia que foguèsse, fèsta oficiala o acte ont assistiguèsse quin que siá membre del Conselh en representacion de la ciutat. Aviá tanben lo privilègi de poder dançar dins de glèisas e per la procession de Còrpus aviá lo drech de desfilar just davant la Custòdia.
La figura aguèt granda popularitat pendent los primièrs sègles d'activitat fins al XVIII. A comptar d'alavetz, amb lo Decrèt de Nòva Planta (1716) e las proïbicions de 1771 demesiguèron los sieus privilègis e simbolismes fins arribar a la siá darrièra referéncia l'an 1807 per las fèstas de canonizacion de sant Josèp Oriòl.
En agost de 1989, l'Agla de Barcelona es recuperada coma element del Projècte de Recuperacion de l'Imatjariá Festiva de la Ciutat Vièlha jos la responsabilitat de l'Associacion de Fèstas de la Plaça Nòva; aquesta foguèt facha per Manel Caserras i Boix. Se'n responsabilizèt l'Associacion de Fèstas de la Plaça Nòva e se presentèt aquel meteis an en agost, per las fèstas de Sant Ròc de la Plaça Nòva.
Dempuèi lo 1993 fa partida del Cortègi Popular de Barcelona, e encara uèi dirigís lo bestiari, al costat del Leon de la ciutat. L'an 1998, l'Associacion de Fèstas de la Plaça Nòva cediguèt oficialament la pèça a la ciutat e dempuèi d'aquel moment torna èsser considerada entremés municipal. A un protocòl pròpri e representa Barcelona quand òm li o requerís. L'Agla gaudís d'un luòc priviliegiat dins lo calendari festiu de la ciutat, sustot per la Mercè e Santa Eulàlia. Totun, l'Agla de Barcelona qu'existís uèi la bastiguèt l'artista imatgièr Xavier Jansana i Font l'an 1999.
La musica qu'acompanha l'Agla Lo Bal de l'Agla, Bal per dançar l'agla per calamina" o "Bal per dançar l'Agla de Barcelona" es una composicion jos forma de dança, que lo document nomma "mantuano" en fasent referéncia a una melodia de bas fòrça populara dempuèi la renaissença e utilizada en aquela composicion. Es una particion de doas seccions: una lenta de ritme binari simple (4x4) e una autra rapida de ritme complèx binari amb sensacion ternària (6x4), a quatre voses e pensada per èsser interpretada amb instruments de vent o fusta calamina, contenuda dins un manuscrich de l'an 1756 conservat dins l'Archiu de la Basilica de Santa Maria del Pi de Barcelona (APSMP). Malgrat la datacion del document sembla que la musica del Bal de l'Agla poiriá èsser fòrça mai anciana. Aquela composicion musicala a de grandas semblanças amb lo bal de l'Agla de la Patum de Berga.
Feda cartèra
La feda cartèra es una raça de feda autoctòna de las sèrras del Maestrat al País Valencian. S'estend pel Maestrat e per las sèrras de Teròl.
La raça Cartèra es un exemple de nuclèu ovin autoctòn conservat dins lo sieu particular entorn ecologic. Aperten a l'ensems de raças de lana entrefina, es la classica expression d'una raça geografica o raça populacion que se manten amb cèrta superioritat sus las autras dins del mitan ont viu, sens mai directrises d'elevatge que l'aficion e preferéncia dels sieus elevaires, que, per la siá experiéncia, es la de màger rendabilitat. A aquela definicion caldriá apondre qu'es una raça sasonièra, que supòrta las rigors de la montanha e la bonança de la val o plana de la còsta mediterranèa.
Descripcion Es una feda blanca, d'aspècte semblant a la merina e amb màger corpuléncia e compacitat que las espleitadas dins la zòna. Amb l'atge pèrd lana e ofrís un aspècte mai prèp a la raça rasa aragonesa. En realitat, s'agís d'una raça obtenguda mejançant lo crosament realizat, a mejans del sègle XX, de marres merins sus fedas de raça rasa aragonesa, lo crosament arribèt pas a l'absorcion, los mestisses se mesclèron entre eles e donèron luòc a un animal blanc, de màger produccion carnica e de toison mai espandit e dens, de fibra mai fina e ondulada, qu'en mai de supausar un màger pes de lana, se defend melhor de las rigors ivernalas de las sèrras del Maestrat.
Espleitacion La raça cartèra es adscricha al modèl d'espleitacion extensiva. Pastura cada còp que las condicions atmosfericas o empedisson pas e profiècha al maximum los recorses naturals e los residús agricòlas. La transumància es totjorn estat un bon recors per la raça cartèra, e mai se uèi es en franca regression malgrat que i a encara còp que la practican, davalant l'ivèrn cap a l'òrta de Tarragona, Valéncia e Castelló o en tot profiechar las pasturas bassas de tèrras prèpas. La raça cartèra es una raça de dobla aptitud carn-lana, e mai s'òm rend solament atencion a la produccion de carn per çò que la valor de la lana es a l'ora d'ara fòrça devaluat. L'importància de la lana la manten lo bestial qu'a l'ivèrn demòran a la sèrra, principalament per suportar melhor las rigors de l'ivèrn.
Artista faller
L'artista faller (falhièr) es lo mestièr que se carga de la creacion de las Falles. Es un professional amb un ensems d'abiletats que fan possible la produccion de las òbras d'art efimèras e satiricas qu'òm plaça cada an dins fòrça localitats del País Valencian e endacòm per la celebracion de la fèsta coneguda coma les Falles (las Falhas). Entre aquelas abiltats òm compren l'escultura, la pintura, l'arquitectura, la fustariá e lo domeni de tecnicas artesanalas coma la manipulacion de la pasta de papièr, la cera o lo polistirèn.
Dispausan abitualament d'un espaci conegut coma obrador o talhièr falhièr ont pendent tot l'an desvolòpan los ninots (monacas), acabaments e grands volums que forman la Falha e que se veiràn sus la carrièra en Març. En mai de la part purament artesanala fòrça d'aquelas installacions dispausan d'estudis ont l'artista pensa e dessenha en donant coma resultat l'esbòç de la Falha, primièra aproximacion de çò quèevolucionarà après e se definirà amb mai de detalh al long de l'exercici.
En mai de se consacrar a la realizacion de cadafalcs falhièrs, l'artista falhièr recep tanben comandas per far de decòrs per films, fièiras e parcs d'atraccions, veirinas comercialas, scenografias teatralas e trabalhs artistics divèrses.
Granja J. Viader
La Granja J. Viader es una òbra de Barcelona compresa dins l'Inventari del Patrimòni Arquitectonic de Catalonha.
Descripcion Establiment qu'ocupa tota la superfícia del planpè del bastiment plaçat entre mejancièras dins la carrièra Xuclà. A l'exterior son plaçadas doas duberturas centralas e doas pichonas veirinas sul lateral. La de la l'esquèrra qu'òm utiliza coma pòrta principala d'accès, a un mòble veirina al ran de faciada. Per contra, l'autra dubertura abitualament s'utiliza pas e fonciona coma s'èra una veirina, dispausa d'una pòrta centrala costejada per doas vitras totas decoradas ensemble. Dins la part superiora amb una vitra dins la zòna nauta i a lo nom de l'establiment gravat a l'acid. Sus la faciada, al meteis nivèl que lo fargat òm dispausa d'una cornissa continua qu'ocupa tota la largor de la faciada. Jos la cornissa s'inscriu dins una longa cartocha continua lo nom de l'establiment e lo luòc de procedéncia en grands caractèrs en relèu.
Conserva al dedins la banca-expositor e las taulas de marbre amb patas de fèrre de fonda originalas. Als murs i a una balustrada formada de quarterons rectangulars de color marron amb los angles en lausange. Lo pasiment es de mosaic idraulic format per un modèl geometric. Istòria L'istòria de la granja comença lo 1870 al meteis luòc ont i a ara l'establiment a un moment que la ciutat se dobrissiá cap als quartièrs al defòra de las muralhas e s'introdusís un usatge del lach mai larg e tanben pels adultes. Cap al 1895, la mestressa de la botiga, Rafaela Coma, recruta Marc Viader Bas, procedent de Cardedeu. Ans aprèp, lo 1904 pren en carga lo negòci primièr coma locatari e après coma proprietari en l'enregistrant amb lo nom de Granja M. Viader. Lo lach que comercializavan veniá de la campanha e fin finala dobrís la siá pròpria granja ont elabòra d'autres produches lactics coma la crèma foetada, lo burre, la calhada, los flans, la crèma, etc. Après de viatjar e veire d'autras granjas per territòris europèus fonda l'entrepresa Letona S. A. Comença, pel primièr còp en Espanha a tractar lo lach amb los procèsses de pasteurizacion e de esterilizacion e l'embotelha per lo distribusir. Fin finala, lo 1970 se met a la venda l'entrepresa Letona, malgrat que la granja de la carrièra Xuclà contunha d'èsser administrada per la familha Viader.
Ratafia Catalana
La ratafia catalana es una licor artesanala elaborada tradicionalament dins las comarcas de Catalonha, en tot macerar noses verdas en aigardent e que, per l'aromatizar, s'apondon a la maceracion d'èrbas e/o de plantas qu'òm recuèlh frescas la matinada del jorn 24 de junh, fèsta de Sant Joan, pels camps de l'environ d'aquel que l'elabòra. La ratafia catalana a lo labèl reconegut Denominacion d'Origina (DO) dins lo quadre de l'Union Europèa.
Lo Departament d'Agricultura, Elevatge, Pesca e Alimentacion de la Generalitat de Catalonha a classat lo licor nommat ratafia catalana dins de las "Indicacions geograficas de bevendas espirituosas" coma bevenda espirituosa produsida dins tot lo territòri de Catalonha.
Recèpta Ingredients Alcoòl etilic de 95º Noses verdas Aiga Pèl de citron e d'irange Èrbas nolentas
Dins cada recèpta de ratafia i a las èrbas e d'autras plantas que donan lo gost particular qu'òm se vòlga, sens que i aja un gost dominant. Coma exemples: laurièr, camomilha, baselic, fenolh, giròfle, majorana, figas... I a recèptas amb paucas èrbas o espècias e d'autras amb mai de setanta.
La recèpta mai anciana que se coneis data de 1842 e proven de la comarca de la Selva. Totun, la ratafia a Catalonha a unas originas fòrça anterioras. I a tanben ratafias que, sens quitar d'èsser catalanas, pòrtan d'ingredients que son d'origina estrangièra: canèla, muscat, coriandre... I a fòrça varietats de ratafias en granda partida per las èrbas que dins cada zòna se pòdon reculhir. Cada artesan a la siá recèpta e fa las siás ratafias personalas.
Los ingredients, en la proporcion necessària per produsir la quantitat que se vòlga, se meton a macerar dins un conteneire, que pòt èsser en veire o ceramica e se daissa a l'exterior permanentament pendent 40 jorns. Se'n ditz "a sol i serena" (al solelh e a la serena). Cada paucs jorns òm chambuta lo conteneire, que pòt èsser en veire o ceramica; se lo conteneire es fòrça gròs, òm remena lo contengut amb un pal. Cada comarca e cada elaborador determina se la maceracion deu durar 40 jorns o unes autres jorns e se deu passar fòrça oras al solelh o mens d'oras.
A la fin de la maceracion se trason e refusan los solids, per decantacion, e per n'adocir lo gost aspre, òm i met de siròp. La gradacion d'alcoòl despassa pas abitualament los 30º e s'atenh amb l'addicion d'aiga. Se fasiá tradicionalament amb d'aiga de pluèja mas a l'ora d'ara l'aiga minerala embotelhada es fòrça corrècta. Per afinar la sabor de la ratafia se met en barricas de fusta de roire e se daissa envielhir qualques ans.
Istòria Los alcoòls s'obtenon per destillacion de vegetals fermentats (fruchas coma lo rasim, las cerièras, etc. e de cerealas coma la malta o tuberculs coma las patanas) e l'origina de l'alcoòl data de quora la cultura araba èra en granda expansion e mejançant la tecnica de la destillacion òm obteniá de produches cosmetics. La paraula "alcoòl" es d'origina araba e del sègle XIII i a referéncias dins Arnau de Vilanova e Ramon Llull que contribuiguèron a l'estudi de la destillacion e los produches resultants aplicats a la medecina. La recèpta mai anciana que se coneis a Catalonha data de 1842 e proven de la comarca de la Selva. Totun la ratafia en Catalonha a unas originas de tempses anteriors. Los alcoòls emplegats s'obtenon tradicionalament per destillacion de raca de rasim.
Lo nom es originari del creòl de las Antilhas francesas, proven probablament d'un brinde en conclusent un acòrdi amb la locucion latina rata fiat (la causa, lo pache, se ratifique) e per metonimia la formula latina donèt lo sieu nom a la bevenda qu'acompanhava l'eveniment. En Catalonha i a d'entrepresas que comercializan ratafias de qualitat reconeguda. Cada an se convòcan de fièiras a Besalú, Santa Coloma de Farners, Igualada, Centelles, etc. Dins d'autres païses ont i a noguièrs se fa licor amb noses e se'n comercializan al mercat de consomacion. En Itàlia, de la licor facha amb la maceracion de noses, ne dison nocino.
Mosaïc de Tesèu e Ariana
Lo mosaïc de Tesèu e Ariana es un mosaïc del sègle III o IV. Se trobèt l'an 1877. En èsser descobèrt foguèt apellat Apollon e la Nimfa.
Lo primièr ensag d'extraccion del mosaïc foguèt menat a tèrme per personas inexpèrtas, que ne degalhèron qualques parts. L'an 1930 se produsís una ensag de crompa del mosaïc qu'es denonciada per Carles Rahola. Fin finala lo 15 de julhet de 1930 se vend lo mosaïc al Musèu Arqueologic de Barcelona. L'intrada al musèu de Barcelona se faguèt jamai realitat e lo mes d'Octòbre de 1941 lo mosaïc s'installèt dins lo Musèu de Galligants, actual Musèu Arqueologic de Catalonha, que son sèti es a Girona.
Per çò qu'es de la datacion del mosaïc i a de divèrsas teorias: Balil, mejançant las semblanças amb los autres dos paviments màgers, datèt lo mosaïc vèrs mitan s. III d.C. Per contra, Blázquez e d'autres lo datan vèrs lo sègle IV.
Lo mosaïc de Tesèu e Ariana es plaçat al centre d'una composicion geometrica, parièr a çò qu'arriba amb lo mosaïc de Bellerofont e la Quimèra. I a tanben d'autres ligams amb los autres mosaïcs de Can Pau Birol coma lo Mosaïc de Bellerofont e la Quimèra e lo Mosaïc del Circ. Las caras de Tesèu e Ariana son similaras a las dels aurigas del mosaïc del circ; donc, son faches per un meteis talhièr. Sus un fons neutre i a doas figuras mitologicas, sovent interpretadas coma Tesèu e Ariana. Los personatges apareisson apiejats sus un element rectangular qu'a agut de divèrsas interpretacions: un pedestal o cipus, un potz, una colonna o ben un pilastre cilindric.
La figura masculina apareis nusa, pòrta solament una clamide sus l'esquina e pòrta un atribut a la man qu'a recebut tanben divèrsas interpretacions: un bucrani, una madaissa o un objècte esferic. Lo personatge femenin, apareis vestit e pòrta pas cap d'atribut, çò que dificulta la siá identificacion. La primièra interpretacion iconografica, interpreta la scèna coma una convèrsa entre Apollon e una nimfa. I a una segonda interpretacion que recuèlh que s'agissiá de Persèu e Andromèda mas lo meteis autor o desmentiguèt dins d'autres estudis posteriors.
Posteriorament, òm a identificat l'òbra coma una scèna de Tesèu e Ariana. Dins la part superiora del mosaïc i a dos elements identics identificats coma fenèstras o acronims del proprietari o lo talhièr.
L'eleccion d'un tèma mitològic per la decoracion d'un massage roman luxós es visible en lo gost qu'aviá la nauta societat romana pels subjèctes pagans.
Esbart dançaire
En cultura populara, un esbart dançaire es un grop o associacion de personas que se consacra a la recuperacion, la mantenença e la difusion de la dança tradicionala populara, e mai generalament las tradicions folcloricas, de Catalonha e dels Païses Catalans.
L'activitat mai visibla d'un esbart dansaire es la preparacion e execucion de danças popularas catalanas, mas sovent las activitats dels esbarts despassan aquel quadre estrech, per çò que pòdon tanben comprene de prètzfaches d'investigacion, recuperacion, collectatge e conservacion de la dança, e tanben la siá divulgacion. Aquò se manifèsta en divèrsas accions que son pas forçadament limitadas a las mòstras de dança: festenals, corses, libres, revistas, conferéncias, publicacions, etc.
Istòria Las originas L'adopcion del tèrme esbart se deu indirèctament al poèta abat Jacint Verdaguer. Un grop de literats de la vila de Vic, amics de las costumas tradicionalas e de las vièlhas causas, instaurèt lo 1867 unas reünions que se debanavan a la font de la Malagana, a Folgueroles. Dins aquelas reünions èran comentadas las manifestacions literàrias e artisticas de la Catalonha de la Renaissença. Per iniciativa de Verdaguer aquel cenacle foguèt batejat amb lo nom d'Esbart de Vic.
A mitan de l'an 1901, entre los compausants del selecte esbart, s'inicièt l'idèa de reculhir e estudiar las danças tradicionalas per las far reviure o las escampilhar e amb intencion de fòrabandir cèrtas danças modèrnas, estrangièras e de marrit gost. A tala fin foguèt constituït un grop dins la societat Catalunya Vella amb lo nom Esbart de Dansaires de Vic, que realizèt los primièrs trabalhs de restauracion de la dança populara catalana.
La session inaugurala d'aquel esbart foguèt a la debuta de julhet del 1902 al Teatre Principal de Vic. Interpretèron lo Bal plan d'Olot, lo Bal del Ciri, l'Hereu (eiretièr) Riera, un contrapàs, l'Esquerrana e un balh de ribans. Las principalas autoritats vigatanas, demest las qualas i aviá Lluís B. Nadal, Eduard Subirà e lo Dr. Frederic Casimiro, sostenguèron la recèrca de danças popularas e dins l'esbart de Vic se reculhiguèron tanben la Bolangera, lo Balet, la Dança de Castellterçol e lo balet Cerdan, demest d'autras.
La proposicion arribèt a Barcelona, ont un grop de joves folcloristas integrats dins entitats coma lo Foment de la Sardana o l'Associacion de Lectura Catalana decidiguèron contunhar lo prètzfach de convertir las vièlhas danças catalanas en una aisina d'educacion nacionala, mai sentimentala que politica. Foguèron pas tardièrs a nàisser los primièrs esbarts. Aital, lo 1908 apareguèt l'Esbart Dansaire de l'Associacion de Lectura Catalana, lo primièr esbart de la capitala catalana, creat per Aureli Capmany. Al cap de pauc temps, Rafel Tudó e los fraires Mas, en s'escindint, creèron l'Esbart Català de Dansaires. La desaparicion de l'Associacion de Lectura clavèt la corta vida de l'esbart creat per Capmany, qu'amassa amb Joan Rigall fondèron l'Esbart Folklore de Catalunya. La tòca de totes aqueles esbarts èra recuperar e difusar la dança populara. Lèu, Felip Blasco, Joan Amades, Joan Rigall o Leandre Perecaula madurèron l'idèa e la transportèron a divèrses ponches del Principat. Aqueles primièrs esbarts se consacran a recuperar e difusar la dança populara.
Guèrra civila e postguèrra En temps de la guèrra civila espanhòla l'activitat dels esbarts s'arrestèt pas e se menavan a tèrme bals en sosten a aqueles que luchavan al front o a la rèiregarda. Malgrat tot, lo nombre de esbarts s'amendriguèt amb lo temps, en passant d'una ochantena l'an 1936 a solament una desena lo 1939. En plena repression franquista, l'activitat dels esbarts se vei fòrça limitada. En aqueles moments los esbarts avián fòrça paucas opcions: passar a èsser una seccion d'un centre parroquial, se convertir en un grop de Coros y danzas, s'aderir al sindicat Educación y descanso o desaparéisser.
La naissença de l'Esbart Verdaguer l'an 1945 aguèt un marcat caractèr de resisténcia politica de caire nacionalista. Josep Benet, activista politic, s'avisèt que per mejan de grops de balet coma los esbarts òm podiá balhar al pòble catalan un senhal d'identitat. Amb lo lèma "s'òm nos daissa pas parlar en catalan, dançarem en catalan" e jos la lata d'un dels sieus fondators, lo coreograf autodidacte Manuel Cubeles, se decidís prene la dralha de enaurar la dança catalana: adaptar las danças popularas, estilitzar-las e ne far d'espectacles en conservant tota l'esséncia e la catalanitat de las coreografias originalas.
L'Esbart Verdaguer e l'entitat que creèron, l'Obra del Ballet Popular, se configurèron coma alternativa politica e culturala a las intencions monopolitzadoras que lo regim franquista preteniá impausar mejançant los grops de "Coros y danzas". S'estendèt l'accion del recuèlh de danças e entremeses tradicionals dins totas las tèrras de lenga catalana per refortir l'imatge d'unitat dels Païses Catalans, e cada còp que foguèt possible utilizèron la lenga catalana dins los escriches publics. Plan e lèu fòrça esbarts imitèron lo modèl e comencèron a atraire de gents pel sieu signe catalanista. Per aquela rason èra abitual la preséncia de la polícia en accions dels esbarts.
L'arribada de Salvador Mel·lo a la tèsta de l'Esbart Verdaguer l'an 1953 accentuèt la dralha d'enautir la dança dels esbarts a un nivèl superior, e se comença de parlar del projècte de la creacion del Balet Nacional Catalan. Al sieu torn, l'Esbart Català de Dansaires mantenguèt lo sieu prètzfach de recèrca, tot en priorizant l'autenticitat per davant l'espectacularitat. Aquò faguèt aparéisser una dualitat entre partidaris de la recèrca de la rigor istorica e partidaris de la produccion de grands espectacles. Dempuèi d'aquel moment, totes los esbarts se son plaçats al long de l'ais entraïnat per aquela dualitat. Al delà del fons politic e estils coreografics, lo prètzfach dels esbarts foguèt fòrça important en un moment de mancanças culturalas e de fòrts corrents d'immigracion coma element de coesion e de participacion populara. Los esbarts que decidiguèron venir en grops de Coros y danzas se consacrèron a prètzfaches de recèrca, conservacion e divulgacion del patrimòni. Dins lo tardofranquisme progressivament aqueles grops recuperèron lo sieu nom original.
Finals de sègle XX Pendent los darrièrs ans de dictatura e la transicion qualques unes dels activistas qu'avián exercit de mecenas comencèron a prene partida dins d'autras iniciativas en defòra del mond dels esbarts. Totun, la restauracion de la Generalitat de Catalonha faguèt creire a fòrça dançaires e exdançaires que lo sòmi del Balet Nacional Catalan èra encara possible e que se podiá far realitat amb l'arribada de la democracia. Amb aquela fin, Robert de Lanuza dirigís una delegacion de personas restacadas al mond dels esbarts que se dirigisson al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalonha amb un dorsièr que reculhissiá çò de mai significatiu dels darrièrs 30 ans de dança, amb la volontat clara d'impulsar definitivament lo projècte. La responsa foguèt negativa, e la proposicion del Balet Nacional Catalan se vegèt redusida a la destinacion de qualques recorses simbolics pel mond dels esbarts.
A comptar del decènni dels 80 e en seguissent l'estela del Verdaguer, lo trabalh de coreografs coma Albert Sans, Joan Serra, Eduard Ventura, Leo Quintana, Joan Cruells, Lluís Calduch, David Martínez o Joan Manel Miquel se tradusís en un bon nombre d'espectacles e un creissement dels esbarts que dirigisson. La siá òbra demòstra que lo balet catalan pòt seguir viu sens un Balet Nacional, amb mai d'estrambòrd e esfòrç que non pas sosten e estabilitat institucionala.
Fèlix o Libre de meravilhas
Libre de meravilhas es un libre de l'autor malhorquin en lenga catalana Ramon Llull, escrich a París entre 1287 e 1289. Es una òbra doctrinala que combina la narracion e lo dialòg entre mèstre e discipol, coma èra frequent dins la didactica de l'edat mejana, enrasigada dins de modèls neoplatonics de discors.
Al long dels dètz apartats de l'òbra, lo protagonista, Fèlix, qu'es presentat simbolicament coma se foguèsse lo filh de Llull, viatja pel mond en descobrissent la distància entre l'òrdre divin de la creacion e l'actitud qu'en realitat an los umans. A l'encòp, pr'aquò, coneis d'ermitans e de filosòfs que lo meton en contacte amb totas las brancas del saber del sègle XIII, dempuèi Dieu e l'enfèrn fins a la natura, tot en descrivent la cosmovision de Ramon Llull. A l'encòp que d'autres explòran la filosofia naturala, la morala destinada a la cort e l'especificitat de la persona coma èsser que participa tant de la matèria coma de l'esperit.
De las partidas que lo conforman, la mai famosa es aquela que se coneis jol nom de Libre de las bèstias. Llull i emplega lo sieu metòde abitual de instruïr amb d'exemples e de semblanças, luòga de condusir lo saber enciclopedic de l'epòca de cap a unes objectius determinats e sistematics. Es destinat a un public non academic, e aquela es la rason que fa qu'es escrich en lenga vulgara e non en la lenga cultivada del moment, lo latin. A la siá epòca lo tèxt circulava tanben en occitan, francés, castelhan e italian.
Motiu Ramon Llull se trobava a París, trist e descoratjat del tan pauc que las gents coneissián e aimavan Dieu. L'òbra serà una sòrta d'enciclopedia, de granda portada e amb una clara intencion doctrinala. Ramon Llull, pr'aquò, per lo far mai atractiu pel public l'estroparà amb una trama narrativa basada en lo pelegrinatge esperital e scientific d'un jove, Fèlix, qu'es presentat coma lo filh del meteis autor. Fèlix errarà pel mond en admirant l'òbra de Dieu e en s'estonant del pecat e de la ingratitud de las gents.
Argument Lo libre es dividit en dètz partidas. Lo primièr libre o partida, se dobrís amb una pastorèla d'estil divin. Fèlix inícia son itinerari en se trobant pel sieu camin amb una pastressa qu'a un brèva convèrsa amb el; après, quand s'es aluenhat ja de l'endrech entend los crits de la pastressa. Fèlix cor cap a l'endrech just a temps per veire coma lo lop, qu'a manjat los anhèls, es ara a manjar la pastressa. A comptar d'aquel moment comença a dobtar de l'existéncia de Dieu; se Dieu existiguèsse auriá pas permés que lo lop se mangèsse la paura pastressa. Fèlix s'es vist assautat per la mai grèva de las temptacions. Un ermitan li resolverà totes los dobtes e Fèlix contunharà lo sieu camin amb las cresenças renfortidas.
Lo segond libre es lo dels àngels. Fèlix arriba dins una glèisa e i vei un imatge pintat de sant Miquèl en pesant las armas amb unas balanças. Fèlix demanda a l'ermitn lo significat de l'imatge e mejançant aquela anecdòta profiècha per parlar dels àngels e las siás qualitats. Lo tresen libre comença quand Fèlix va pel bòsc e lo suspren a una tempèsta. Cèrca abric dins una cauna e es ailà que rescontra un pastre que l'esclairarà, a basa d'exemples, sul cèl e lo firmament.
Dins la quatrena partida Fèlix e lo pastre rescontran un rei e los sieus dos filhs, qu'al mai grand li fasiá aprene filosofia e al pichon cavalariá. Per aquel cas Fèlix va aprene qu'en la vida es mai important la saviesa e la vertat que las armas e la fòrça. Lo cinquen libre s'estructura per una convèrsa amb un grand mèstre de filosofia, qu'a abandonat riquesas e onors e s'es reclaus en la solitud per tal d'estudiar las plantas e per mejan d'aquò contemplar lo sieu Creador. Lo filosòf esclaira Fèlix sus la generacion de las plantas, la corrupcion dels arbres e la vertut dels vegetals.
Dins lo sieisen libre lo meteis filosòf li parla dels metals: i apareis la disputa entre lo fèrre e l'argent, de l'asimant, e li balha qualques nocions de alquimia. Dins la part setena nos parla pas dels animals, coma caldriá esperar, mas profiècha per far un apològ politic e sociologic, que parla pas de las condicions dels animals mas de las dels umans. L'istòria comença quand sus un plan los animals s'amassan per causir rei: mejançant los personatges de Na Renard (lo rainal), lo Leon, lo Caval, l'Ors, lo Leopard e los autres animals que protagonizan la fabla, Llull nos parla del poder e de la siá corrupcion, de la granda responsabilitat qu'an los dirigents de la societat per tot çò que concernís los sieus subjèctes e del besonh d'antepausar pas la pròpria ambicion per dessús dels autres.
La partida ochena del Libre de meravilhas es consacrada a l'èsser uman. Es la partida mai vasta del libre e ont òm i sosca a prepaus de divèrses aspèctes de l'èsser uman coma la coardiá, l'onor, la caritat, la cruseltat... Dins la novena e desena partida Llull nos parla del Paradís e de l'Infèrn, respectivament. Lo Paradís es lai ont vai l'arma quand lo còs morís. Dieu creèt lo còs per poder conéisser lo mond fisic qu'aviá creat; l'arma, pr'aquò, es immortala e espèra la resurreccion.
Un còp acabada l'òbra i trobam un epilòg ont Fèlix, en contunhant lo sieu pelegrinatge, arriba a una abadiá ont es aimablament aculhit per l'abat e los monges, als quals conta los sieus instructius viatges e las meravilhas que i a vist e a aprés. Acabat lo raconte, l'abat e tota la comunitat li pregan que se faga monge d'aquela comunitat; l'abat li prepausa de prene l'abit e que, en lo vestissent, ane pertot en contant lo Libre de meravilhas. Ça que la, quand tot es prèst, Fèlix patís una malautiá mortala. Abans de morir se confia a Dieu e li prega que li autrege qu'un autre entreprenga lo sieu prètzfach. Un còp mòrt, un monge d'aquela abadiá pren la carga de la mission e partís a recórrer mond en contant lo Libre de meravilhas.
Los dètz libres 1. Sus Dieu 2. Suls àngels 3. Sul cèl 4. Suls elements 5. Sus las plantas 6. Suls metals o minerals e l'alquimia 7. Suls animals 8. Sus l'èsser uman dins totes los sieus aspèctes 9. Sul Paradís 10. Sul l'infèrn
Fòrt Farell
En Fòrt Farell, conegut tanben pel nom del Gigant del Pin, es lo gigant mai popular de la mitologia catalana. Aquò se deu principalament a la reputacion qu'obtenguèt, per çò qu'al cors del temps absorbiguèt legendas que originàriament apertenián a d'autres gigants.
Dison qu'èra nascut a Caldes de Montbui, dins un mas que s'apelava Can Farell mas de tan fòrt qu'èra totes li disián Fòrt Farell. Èra tan bèl e gròs qu'emplegava de còps un pin coma baston per caminar, d'aquí li venguèron los escaisnoms. Es sabut que quand èra assedat, se sarrava del riu Mogent e se'n beviá tota l'aiga que portava d'un sol glop, de sòrta que riu aval fasiá l'efièch que s'èra secat subte. Èra pagés e un jorn, pendent que semenava, una persona li demandèt per un camin e, de tan gròs e fòrt coma èra, enlevèt los buòus e l'arada per o li mostrar.
Se conta que quand Cristòl Colomb venguèt a Barcelona de retorn del sieu viatge de las Americas o faguèt acompanhat d'unes indians negres enòrmes que daissèron meravelhats los Reis Catolics. Las gents catalanas, pr'aquò, diguèron qu'èran pas tan impressionats qu'aquò, per çò que plan del prèp i aviá un òme qu'èra mai gròs que totes aqueles indians. Puèi que los presents i cresián pas,l'avertiguèron e en arribar volián que paguèsse la taxa de la lenha, per çò qu'aviá pas daissat lo pin, mas el se'n desembarrasèt en lo lançant per dessús de la muralha sens cap de esfòrç. Per demostrar cossí èra superior al negre portat per Colomb, lo prenguèt tot en cridant: "Tiratz-vos del mièg, gents d'America, que lai ont tombarà tot o espotirà!", e a fòrça de muscles lo lancèt amb tanta fòrça que lo negre arribèt fins a las Americas.
Una autra legenda conta qu'en s'assabentar que Barcelona, la ciutat Pobilha de Catalonha, èra tombada jol poder dels arabs s'encolerèt tant que desrabèt un pin cap e tot e en paucas cambadas se plantèt al davant de la ciutat. Puèi aprés demandèt a l'arab que governava la ciutat, conegut coma Gigant de la Ciutat, de luchar, e aquò faguèron. Lo ganhèt d'un còp de pin plan balhat, e es aital que foguèt liberada la ciutat. I a una cançon fòrça populara qu'o narra. La primièra estròfa conta cossí se sarra lo Gigant del Pin de la ciutat e la segonda cossí lo Gigant de la Ciutat fugís en corrent pels tets de Barcelona. Dison tanben qu'abans de tornar al sieu en Fòrt Farell s'arrestèt per se pausar a Collserola e pendent la nuèch, pendent que dormiá, faguèt tant de freg que se petrifiquèt. S'òm i agacha, es encara possible d'i veire lo sieu perfil.
La Monyos
Dolors Bonella i Alcánzar (Barcelona, 1851 - 15 de setembre de 1940), coneguda popularament coma la Monyos, foguèt un personatge iconic de la primièra mitat del sègle XX del perimètre comprés entre l'Avenguda Paral·lel, la Rambla e lo nuclèu del Raval de Barcelona (nommat d'aquel temps Barri Xino, quartièr chinés). Per la siá actitud ludica, son abilhament e maquilhatge extravagants e los tinhons que portava -d'aicí son chafre- venguèt una celebritat abituala dins la premsa de l'epòca e, posteriorament, un simbòl de l'imaginari collectiu de la ciutat.
Contèxt istoric Lo personatge de la Monyos se enquadra dins una Barcelona caracterizada per la transicion del sègle XIX al sègle XX, dins una situacion de cambiaments constants dins los encastres economic, sociopolitic, urban e demografic. La capitala de Catalonha se trobava dins un moment fòrt de progrès economic -a consequéncia de l'arribada de la Revolucion Industriala dins lo país- e començava de se beneficiar de novèls servicis coma l'implantacion del camin de fèrre, la Gàrdia Urbana, lo Banc de Barcelona o lo primièr enlumenat de gas, que foguèron unes dels precedents mai dirèctes de la naissença de Dolors Bonella al Raval a la debuta de la decennia de 1850.
La siá naissença coincidiguèt, atanben, amb una acceleracion del progrès urban e una seguida d'avançadas significativas talas coma lo deroïment de la muralha romana e lo consecutiu alargament de la ciutat per mejan del Plan Cerdà de finals de sègle; tanben l'Exposicion Universala de Barcelona de 1888, que contribuiriá a cambiar la figura de la ciutat e en concrèt lo perimètre extèrn del Raval. Aquela zòna del centre istoric e de caractèr popular (qu'adoptariá pas lo chafre de Barri Xino fins plan dintrada la decennia de 1920) visquèt una seguida d'operacions urbanisticas consequéncia de las desamortizacions dels convents: òm los privèt de la proprietat de las tèrras que possedissián per i balhar un usatge diferent e foguèron urbanizadas. Lo traçat de las carrièras se realizèt de manièra rectilinèa, sens plaças ni espacis liures e amb una trama edificatòria densa. Los lotjaments (en mans de las classas burgesas, que los logavan a las classas popularas) èran fòrça austèrs e s'edifiquèron sus d'ancians òrts, amb d'estatges bastits pel dessús dels cinc estatges reglamentaris, cambras suls tets, corts interioras ocupadas, etc.
Aquela transformacion sociala (que s'esperlonguèt fins a finalas del sègle XIX, quand s'agotèt lo sòl del quartièr) se somèt a divèrsas ondadas d'immigracion, que convertiguèron lo Raval en un dels nuclèus amb mai densitat de populacion del mond, en atenhent una valor de 103.060 estatjants per quilomètre carrat. Lo quartièr aviá non solament caractèr industrial, èra tanben plen de cafès, tavèrnas, teatres e locals consacrats a la prostitucion. Confrontava amb La Rambla, que venguèt l'ais de la Barcelona del sègle XIX e agissiá coma principal espaci comercial e ludic de la ciutat. I conviviá lo contrast de l'inegalitat sociala e la degradacion fisica de l'espaci, acompanhadas per una progressiva pèrda de foncions: l'aristocracia barcelonesa, afeccionada d'en primièr al teatre e als concèrts e -dintrat lo sègle XX- als cinematografs, aviá per oposicion la vida en precarietat e insalubritat de condicions de las classas mai bassas, que de mai de mai patissián lo cadajorn d'una cordelada d'activitats delictivas e criminalas coma las que protagonizèron d'autres personatges populars del Raval coma la raptaira Enriqueta Martí i Ripollés.
Biografia Dolors Bonella i Alcánzar -nom que figura dins los registres de l'epòca, malgrat que qualques investigacions indican que lo sieu nom real poiriá èsser Dolors Vega i Massana o Dolors Bonella i Alcázar- nasquèt lo 1851 dins la carrièra de la Cadena (actuala Rambla del Raval). Se sap pas gaire sus la siá vida: semblariá que se consacrava a la cosedura e al trabalh domestic d'una familha amonedada, immergida dins la precarietat e la misèria de l'epòca.
La siá figura se popularizèt temps aprèp de la mòrt de la siá filha unica de quatre ans, que moriguèt renversada per una veitura de cavals (de tipe Simon, pròpri de l'epòca) çò que entrïnèt la foliá e lo licenciament del trabalh de Bonella. Las rumors de l'epòca son desparièras: qualques fonts sostenon que la mòrt de la fantona foguèt premeditada per la part de la familha amonedada pel quals Dolors Bonella trabalhava; sus la basa d'una disputa qu'aguèt Bonella amb l'eretièr a la pòrta del Licèu òm sospiècha qu'ela e l'ainat de la familha aurián pogut aver una relacion sentimentala, e que la mòrt de la drollèta foguèt una estrategia per lo separar d'una femna de classa sociala inferiora. Autras versions, per contra, afirman que aquò's lo sieu amant que moriguèt e que la filha illegítima foguèt desrrabada de la siá maire e educada per la siá menina aristocratica.
A comptar d'aquel moment, Dolors Bonella comencèt a protagonizar d'accions impròpies de la cultura de l'epòca e que li balhèron una reputacion e la reconeissença de la populacion del Cap i Casal. Vestissiá amb blòdas de colors vius e de pèças extravagantas, cargava jupas longas e òm la vesiá tanben de còps amb una mantilha o un ventalh a la man; portava tinhons extravagants sovent coronats de flors e autres elements extravagants que reculhiá de pel sòl; se passejava per la Rambla amb ramèls de flors que li regalavan los floristas de l'avenguda e consacrava de cançons, bals e mots de reconeissença a totes aqueles que crosava. Per ben qu'òm l'escaisnommava La Monyos, totes s'i dirigissián coma Lola. Aviá pas la costuma de s'aluenhar gaire de la part nauta del Raval e èra frequent de la trobar en passejant per las carrièras del Carme e de l'Hospital. La siá rotina èra la de se refregir cada jorn o ben en qualques unas de las Fonts Wallace plaçadas dins aquela zòna dempuèi 1888, o ben a la Font de Canaletes, e recórrer la Rambla o prene la linha 52 del tramvia (suprimida lo 1967) fins al quartièr de la Bordeta.
Amb aquela actitud teatrala e dementa mas a l'encòp gaujosa, venguèt lèu un personatge iconic de la Barcelona de la Segonda Republica. Del temps que per qualques personas èra objècte d'escarniment, per d'autras o èra d'admiracion. Divèrses intellectuals de l'epòca ne parlèron, coma Josep Andreu i Abelló e Teresa Pàmies, e coincidissián a la definir coma "una precursora dels hippies", del temps que per Andreu Avel·lí Artís èra resultat "de la cruseltat collectiva que convertís impedits fisics e mentals en objècte de trufariá". Maria Aurèlia Capmany cresiá qu'èra una femna que "fasiá fòrça pietaat e que jamai foguèt populara ni aguèt cap de transcendéncia".
Los darrièrs ans de la siá vida, en plena Guèrra Civila Espanhòla, evitava de s'aparar dins los refugis antiaerians quand i aviá de bombardaments sus la ciutat. De mai, lo jornalista Josep Maria Lladó i Figueres documentèt que pendent los Faches de mai de 1937 se realizèt un alt-al-fuòc entre milicians de la CNT e de l'UGT sul crosament de Passeig de Gràcia e la Diagonal per tal que ela poguèsse passar, en vista de la siá intencion de traversar pel mièg del fuòc crosat.
Dolors Bonella moriguèt lo 15 de setembre de 1940 dins l'Espital del Mar de Barcelona après d'èsser aculhida al darrièr moment dins la Casa de la Caritat (actual complèxe museistic, d'ensenhament e cultural format del MACBA, CCCB e URL, demest d'autres). Las siás funeralhas venguèron multitudinàrias e solemnas per çò que qualqu'un ne paguèt las despensas, çò qu'alimentèt encara mai las rumors sul destin de la siá malaürosa filha e la relacion amb la familha amonedada per la quala aviá trabalhat. Lo Noticiero Universal ne publiquèt un obituari al bòrd de notícias de transcendéncia internacionala, coma los bombardaments de l'Alemanha nazi contra Londres o l'entrevista d'Adolf Hitler amb Ramón Serrano Suñer -Ministre d'Exteriors de l'Espanha franquista.
Legat Dempuèi la decennia de 1920 fins passada la siá mòrt, la peculiaritat de Dolors Bonella la Monyos s'introdusiguèt progressivament coma una icòna de Barcelona per mejan de la dedicacion de comèdias e cançons sus la siá figura e amb la popularizacion de qualques expressions coma "mai vist que la Monyos", "mai ans que la Monyos" o "mai famosa que la Monyos".
Lo 9 d'octòbre de 1922 s'estrenèt al Teatre-Circ Barcelonés la tragi-comèdia La Monyos, protagonizada per Elvira Torrens i Soriano e dirigida per Victoriano Benedicto. Amb un investiment naut en espleches teatrals e en vestiari, s'i representava la legenda de la celèbra barcelonesa pendent lo periòde comprés entre los ans 1860 e 1885, tot en emplegant de scenaris reconeguts coma la Font d'en Conna. Existisson tanben d'evidéncias posterioras d'autras representacions musicalas e teatralas, coma lo coblet que protagonizèt l'actritz Matilde Xatart i Solà lo 22 de junh de 1927 al Teatre Novedades -basadas en la figura de la Monyos pendent qu'èra en vida.
Per çò qu'es del legat fisic, Dolors Bonella a consacrat un automat de la marca Vichy-Triboulet amb lo sieu nom al Musèu de Automats del Tibidabo que, fabricat e concebut lo 1913 coma un palhassa musical, quand arribèt a Barcelona foguèt adaptat e renommat pel personal del musèu per causa de la siá semblança al personatge barcelonés. Se n'expausa tanben una figura al Musèu de Cera de Barcelona, que periodicament se acomoda e s'expausa publicament a la Rambla.
Per l'apartat musical, lo 1954 lo compositor garrochenc Narcís Paulís i Vila compausèt la sardana per còbla La Monyos de Barcelona. Qualques ans après, la siá vida inspirèt la cançon de charleston de Vicens Sabater Recordant "La Moños", popularizada per Rudy Ventura e lo sieu grop Rudy Ventura y su conjunto (EP 1960, Columbia Records) e que ennautava la siá cocareliá e la siá qualitat de immortala dins lo remembre de la ciutat.
La decennia seguenta l'Ajuntament de Barcelona, qu'aviá suprimit la linha 52 del tramvia lo 1967, avièt un an après la linha 91 de microbuses entre la Rambla e la Bordeta, que se bategèt amb lo chafre de la Moños -per la similitud amb lo recorregut qu'ela aviá fach amb l'ancian tram. Aquela linha, curiosament, patiriá divèrses conflictes amb los vesins de la Bordeta, que se mobilizèron en reïteradas escasenças per evitar la siá supression, mai que mai los ans 1993, 2012 (que fuguèt suprimida dimenges e festius) e 2017.
Mai enavant, lo 1997, la directritz de cinèma Mireia Ros rodèt una film dramatic basat sus lo sieu personatge, La Moños (1997). Aquel film, protagonizat per Julieta Serrano e lo cantaire de Sau Carles Sabater, recebèt una nominacion al Festival de Chicago de 1997 e una autra als prèmis Goya de 1998, totas doas coma melhor director novèl. Preniá coma topic la mater dolorosa del franquisme, ont Dolors Bonella tracèt una defensa psicologica e se refugièt dins una novèla identitat luòga de se suïcidar. Posteriorament, dintrat lo sègle XXI, se recuperèt tornar la siá figura per la pèça de teatre musical La Monyos. Lo musical (2014), encarnat al Teatre del Raval per Itziar González e dirigida per Empar López.
Se'n conservan imatges òbra de fotògrafs de renom coma Josep Maria Sagarra i Plana, Gabriel Casas i Galobardes, Pablo Luis Torrents o Alessandro Merletti i Quaglia dins l'Archiu Nacional de Catalonha e dins l'Archiu Istoric de Barcelona e dels sieus quartièrs (entre d'autras fonts documentàrias).
Circ Cric
Lo Circ Cric es una companhiá de circ fondat l'an 1981 per Jaume Mateu, mai conegut jol nom de Tortell Poltrona.
Primièra estapa Comencèt las siás activitats dins lo mond del circ en installant una tenda de circ al Parc de l'Escorjador de Barcelona. L'iniciativa foguèt fòrça plan recebuda de la part de qualques artistas coma Joan Miró, Joan Brossa o Charlie Rivel, que i exprimiguèron lor sosten, mas la companhiá se disolvèt fin finala l'an 1983 en causa de dificultats economicas.
Segonda estapa Après que Poltrona fondèsse aquel meteis an Pallassos Sense Fronteres, amb Montserrat Trías (Titat Craconi) fondèron lo CRAC, lo Centre de Recèrca de las Arts del Circ, un espaci fix a Sant Esteve de Palautordera (Valhés Oriental), amb lo qual balhan assisténcia als novèls artistas e produsisson d'òbras pròprias. Se refonda lo Circ Cric en 2002 amb lo sosten de l'Institut Catalan de las Indústrias Culturalas de la Generalitat coma circ itinerant, que s'establís de manièra estable a Sant Esteve de Palautordera per las dificultats burocraticas e la competéncia que supausa l'espectacle ititnerant. L'an 2005 lo Circ Cric foguèt guerdonat, en la siá primièra edicion, amb lo Prèmi Nacional de Circ decernit per la Generalitat de Catalonha.
Fabrica de riu
Una fabrica de riu es un establiment industrial qu'emplega l'energia idraulica que trai del corrent d'un riu prèp pel foncionament de la maquinària industriala. En sens generic, aquela designacion s'emplega per far referéncia a quina indústria que siá qu'aja la fòrça motritz de l'aiga d'un riu coma font d'energia principala, abitualament per mejan d'un barratge e un canal que condusís l'aiga cap a una turbina. En sens estricte, pr'aquò, òm'utiliza lo tèrme fabrica de riu en oposicion a ciutat obrièra, per designar aquelas organizacions formadas pels bastiments industrials sens apartaments pels obrièrs (o ben que, malgrat aver bastit qualques paucs lotjaments, compren pas ni de servicis ni d'infrastructuras que permetan constituir un nuclèu de populacion autocentrat). En Catalonha las fabricas de riu comencèron a aparéisser a la primièra mitat del sègle XIX, malgrat que foguèt a la segonda mitat del sègle quand aquela sòrta d'indústria arribèt al sieu apogèu. Las fabricas de riu en Catalonha èran, fòrça majoritàriament, consacradas a l'indústria texila, de la meteissa manièra que las ciutats obrièras industrialas.
Origina L'aprofechament de l'energia idraulica que porgís lo corrent d'un riu pel foncionament d'una fabrica es un fach que caracteriza la segonda industrializacion en Catalonha, a la segonda mitat del sègle XIX, malgrat que dempuèi los inicis d'aquel sègle òm aprofechava ja l'energia del riu per far foncionar de maquinas. Las ressorsas minièras del país èran insufisentas per la creissenta demanda de carbon per l'indústria e de mendre qualitat (minas de carbon de lignit), e l'olha d'importacion fasiá montar lo prètz de la produccion. Per contra, l'energia que porgisson los rius, un còp tramitada la concession d'utilizacion d'aigas e bastidas las infrastructuras, supausava un còst inapreciable. Las caracteristicas dels rius catalans favorissián tanben aquel aprofechament, sustot dins lo sieu cors mejan, per çò que a malgrat que son de pauc debit, presentan un desnivèl considerable en la siá corta trajectòria. Lo principal inconvenient èra la variabilitat del son debit, amb periòdes de secada (sustot a l'estiu) e la possibilitat d'aigats que podián inondar e degalhar la maquinariá. Los rius ont s'installèron de fabricas de riu pròpriament dichas, e tanben de ciutats obrièras, son lo Ter e lo Llobregat e los sieus principals afluents, mai que mai lo Cardener.
De la meteissa manièra que las ciutats obrièras, la fabrica de riu soliá aver l'origina en una d'aquelas tres situacions: 1) un ancian molin (que dispausava ja de respalma e canal) qu'òm aprofechava per far foncionar dins son interior maquinas de filar e/o téisser, o ben s'i bastissiá un bastiment novèl en aprofechant l'infrastructura idraulica existenta; 2) un proprietari rural que se procurava qualque benefici en bastissent una fabrica al riu que passava per la siá proprietat (siá per la logar o sin per venir fabricant); 3) de fabricants que, en partissent de talhièrs o establiments pichons, cercavan d'alargar los sieus orizonts amb una fabrica mai bèla.
Es remarcable, tanben, que l'iniciativa de bastir una fabrica de riu, al cors del sègle XIX, soliá pas venir d'un industrial individualament, fòrça sovent se jonhián diferents entrepreneires per levar una infrastructura industriala. Dins qualques cases (mai que mai a la debuta del sègle XIX) podián èsser diferents pichons fabricants que, un còp bastida la fabrica partejavan l'equipament per las siás respectivas entrepresas, en fasent un usatge alternatiu de l'infrastructura per torns (o ben simultanèu mas lotejat). Dins d'autres cases, dos, tres o mai entrepreneires formavan una societat, que s'i jonhián, per exemple, lo proprietari del terren, sens experiéncia industriala, e l'entrepreneire experimentat, qu'aviá ja una o divèrsas pichonas fabricas.
Estructura idraulica Los elements comuns que caracterizan totas las fabricas de riu son l'existéncia d'una respalma e un canal. La respalama, perpendiculara al cors del riu o leugièrament crocuda, permet ganhar nautor d'aiga e a l'encòp desviar la màger part del debit cap al canal. Aquel condusís l'aiga fins al ponch ont lo desnivèl permet aprofechar l'energia cinetica de l'aiga e aquela es retornada al riu. A la debuta del sègle XIX aquò se fasiá amb las ròdas de tiradors, qualques unas aprofechadas dels molins plaçats en aquel luòc amb anterioritat. Las avançadas tecnicas permetèron substituir las vièlhas ròdas de fusta per modèrnas turbinas, e los arbres de transmission de fusta se cambièron contra espesses e valents arbres dreches, estructuras de fèrre calibrat qu'escalavan pel còr de la fabrica e que, per una mena d'un complèx sistèma de carrèlas, correjas e arbres de transmission, transmetián la fòrça a las maquinas. A comptar de començamanent del sègle XX òm comencèt a aplicar un alternador a la turbina, per'mor de generar electricitat, mai facilament transportable fins a las maquinas, que foncionarián rapidament amb aquela sòrta d'energia. Un còp barradas fòrça d'aquelas fabricas, l'infrastructura a contunhat activa en produsissent electricitat per vendre a las entrepresas distributrices.
Fabricas de riu qu'òm considèra pas ciutats obrièras La proliferacion d'infrastructuras industrialas al bòrd dels rius per n'aprofechar l'energia idraulica cambièt substancialament lo païsatge urbanistic e demografic a la fin del sègle XIX a las concas dels rius Ter e Llobregat, sustot. Dins d'unes cases, la creacion d'una indústria donèt luòc a la formacion de çò qu'òm apelèt "colònia industrial" (ciutat obrièra), e en d'autres, per contra, se coneissiá coma fabrica de riu. Per'mor qu'òm pòsca considerar de "ciutat obrièra" cal la conjuncion dels tres elements indispensables: de bastiments industrials, lotjaments e servicis pels trabalhadors, e bastiments simbolics (glèisa, ostal del patron). Los motius qu'una fabrica de riu acabèsse pas per desvolopar una ciutat obrièra podián èsser, basicament, per çò que i aviá pas agut lo besonh de generar d'apartaments pels obrièrs, siá pel fach que s'agissiá d'una fabrica integrada dins un nuclèu urban, o ben siá perque, malgrat que dispausèsse de qualques lotjaments (sovent solament per velhaires e directius) s'i ofrissián pas servicis pels trabalhadors (botiga, escòla...), en causa de la proximitat relativa a una populacion. I a tanben qualques cases que lo proprietari de l'infrastructura la destinava a loguièr per autres industrials e èra pas interessat a investir en lotjaments o servicis pels obrièrs.
Lista de fabricas de riu La lista seguenta, qu'es pas exaustiva, correspond a las fabricas de riu qu'òm considèra pas ciutats obrièras. Cal remarcar que la majoritat d'aquelas indústrias an quitat d'existir. Dins qualques cases lo bastiment presenta un estat roïnós o quitament son estats deroïts, e en d'autres cases lo bastisment es ocupat (parcialament) per d'autras indústrias diferentas de la que lo faguèron nàisser o ben es estat reutilizat per d'autras finalitats, talas coma centres culturals o bibliotècas.
Istòria de l'oquei pelena en Catalonha
Brèu istòria de l'oquei pelena en Catalonha
Istòria En Catalonha l'oquei pelena foguèt introdusit a la debuta del sègle XX, jos l'influéncia anglesa, per la joventut de la classa amonedada. En 1907 se fondèt lo Barcelona Hockey Club, que s'entraïnava dins un camp davant l'Espital Clinic. Josep Omedes, promotor e capitani de l'equipa, n'es considerat l'introductor en Catalonha. Pendent los ans 1907, 1908 ex escolans de l'Atenèu Calassanç de Terrassa començan de practicar aquel espòrt que practicava ja la colònia anglesa. En 1910 constituïsson lo Lawn Hoquei Club Calassanç, promogut per Antoni Escudé i Galí, reconegut coma l'iniciador de l'oquei a Terrassa.
L'oquei pelena comença de se jogar de forma esporadica en 1912. Lo 2 de junh se joguèt lo primièr rescontre en Catalonha amb onze jogaires per cada equipa entre lo Lawn Hockey Club Calassanç e lo Reial Club Deportiu Espanyol. Pauc aprèp lo Polo J.C. Venç l'Espanyol per 5 a 2. En 1915 lo Calassanç se jonh al Terrassa FC, en adoptant aqueste darrièr nom. En 1920 passa a se nommar Terrassa Hoquei Club.
Es pas fins al 1914-15 que l'oquei aquerís cèrta representativitat en Catalonha. Sorgís la Societat Esportiva Pompeia (1914), que amb lo temps vendrà lo rival mai dangierós del Polo, e tanben l'Hoquei Club, una seccion dels Lluïsos de Terrassa. En 1916 se disputa a Barcelona lo primièr campionat d'Espanha ont lo Polo venç l'Atlético de Madrid (0-0, 1-0). En 1917 nais lo Sarrià FC, que mai tard serà conegut coma Júnior FC a Sant Cugat del Vallès, exemple de club pòliesportiu modèst per referéncia, amb seccions demest las qualas a destacat la d'oquei. Sorgisson clubs novèls coma lo Badalona e l'Excelsior barcelonin. En 1918 se crèa la Federacion Catalana de Hockey e se disputa lo primièr Campionat de Catalonha amb lo seguent classament: Polo 10 ponches, Pompeia 9, Espanyol 4 e Terrassa 1.
A comptar de la decennia dels 20 apareisson las seguentas equipas (son sovent seccions d'autres espòrts): Gimnàstic de Tarragona, FC Barcelona (1923), Galeno, Universitari HC, Catalunya de les Corts, Iluro de Mataró. Lo Pompeia e l'Espanyol desapareisson. En 1920, lo Atlético de Madrid ganha lo campionat d'Espanha e en 1921 o fa lo Polo. Foguèt pas fins al 1923 que se constituiguèt oficialament la Federacion Espanhòla d'Oquei a Barcelona. Aquel an Espanha venç França a Sarrià per 5-0 dins lo sieu primièr rescontre internacional.
Pendent lo segond quatren de sègle trobam l'aparicion de novèls clubs d'oquei pelena. Qualques unes serián lo Gràcia, Ciència i Art, Club Sabadell e lo Club Egara de Terrassa (1935 jos la denominacion de CD Armonia Egara, en s'integrar dins l'Armonia FC).
Lo 1943 se fusionan las federacions d'oquei pelena e oquei patins dins la Federacion de Patinatge. L'an 1954 i a una scission dins la Federacion de Patinatge e la Federacion d'Oquei Pelena pren tornar vida pròpria. Del 1955 al 1960, amb Pau Negre al cap de la federacion l'oquei pelena catalan atenh un de los sieus ponches culminants. Començan de grelhar los primièrs camps de pelena, demest los quals destaca lo camp del Cinquantenari a Montjuïc, en commemoracion dels cinquanta ans de l'oquei pelena a Catalonha (1960). Lo torneg internacional de Reis del Polo se consolida. E lo ponch culminant es la medalha de bronze de la seleccion espanhòla als Jòcs Olimpics de Roma'60 amb granda majoritat de jogaires catalans. Los clubs catalans mai destacats del moment son lo Club Deportiu Terrassa (contunhaire del Terrassa HC), lo Educación y Descanso, que lo 1952 ven Atlètic Terrassa Hockey Club, lo Polo, l'Egara, lo FC Barcelona, l'Armonia, lo Júnior, lo Pedralbes, e lo AD Rimas de Terrassa. Lo Terrassa e lo Polo atenhon de ganhar divèrses campionats estatals. Lo Polo ganha la liga espanhòla de 1959 e l'Egara la del 1952.
L'Egara es l'entitat que domina l'oquei pelena a la decennia dels 60. L'entitat, que se consacra tanben al tennis, fronton, ipica e baltrap, inaugurèt lo 1960 las siás actualas installacions al Plan del Bon Aire e comencèt una granda decennia de domeni dins los campionats catalans e espanhòls, e atenh de ganhar la Copa d'Euròpa en 1969, en vencent a la finala lo MD Roma per 1 a 0 a Brussèlas e en 1970 qu'òm venç als olandeses del Larensch a Terrassa per 2 a 0. L'Egara ganha los campionats d'Espanha de 1961, 1963, 1965, 1967, 1968 e 1969.
Destacam, per çò qu'es dels jogaires, cinc noms qu'an participat dins 4 Jòcs Olimpics (chifra malaisida d'egalizar). Aqueles son: Joan Amat (del 68 al 80), Joan Arbós (del 72 al 84), Jaume Arbós (del 68 al 80), Francesc Fàbregas (del 68 al 80) e Joaquim Malgosa (del 88 al 00). A nivèl de seleccion, l'equipa espanhòla (catalana practicament) atenh lo segond luòc al primièr Campionat del Mond disputat en cò nòstre en 1971. Tres ans mai tard, òm ganha lo Campionat d'Euròpa de nacions, en se confirmant la poténcia de l'oquei catalan.
Pendent las annadas 70, al campionat de Catalonha s'alternan lo Polo e l'Egara, fins al 1980 que venç l'Atlètic de Terrassa. L'Egara ganha las ligas espanhòlas del 1971 al 1975 e lo Polo la del 70.
Totas las ligas espanhòlas pendent lo periòde 1975-1995 arriban a Catalonha. Lo CD Terrassa venç en 1976, lo RC Polo en 1977, 1978, 1980, 1981 e 1982, l'Egara en 1979, 1992 e 1993, e l'Atlètic Terrassa, grand dominant del moment, amb las ligas dempuèi lo 1983 al 1991, e las del 1994 e 1995. Per la copa i a trionfes de l'Atlètic Terrassa, Polo e Egara. Destacam la sason 78-79 quora lo Polo ganha la Copa e es finalista de la Copa d'Euròpa. En 1985 l'Atlètic venç la Copa d'Euròpa a la localitat alemanda de Fankenthal en derrotar l'equipa del Klein per 4 a 0. De mai l'equipa es estada fòrça còps finalista. La melhora accion de la seleccion espanhòla es a Moscòu'80, onte s'atenh la medalha d'argent; e lo 1987 amb la cinquena posicion al Campionat del Mond de Londres.
Minyons Escoltes i Guies de Catalunya
Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (Enfants Escoltistas e Guidas de Catalonha (MEG), tanben nommats Minyons Escoltes - Guies Sant Jordi de Catalunya es una entitat d'educacion dins lo léser sens tòca lucrativa qu'ofrís als enfants, enfantas e joves l'aventura de créisser e aprene per mejan del metòde escota e guida. Aquel metòde educatiu preten que cada enfant e cada enfanta venga protagonista del sieu pròpri creissement e de las accions que trabalha en equipa, amb la tòca que se formen coma personas solidàrias e engatjadas amb la societat que ne fan partida.
MEG A la tòca d'aténher qu'aquel collectiu siá capable de participar activament e criticament dins la societat ont viu e, doncas, pòsca assumir las responsabilitats necessàrias per ajudar a bastir una societat mai justa, solidària e sostenible dins totes los senses. Tanben, en seguissent la proposicion pedagogica e metodologica de l'escoltisme e lo guiatge, dins MEG se trabalha per l'educacion integrala de la persona a comptar de l'experiéncia viscuda e de la transmission de valors coma lo respècte, la tolerància, lo dialòg, l'interculturalitat, la sostenibilitat, en trabalhant per'mor de "daissar aqueste mond un pauc melhor qu'aquel que nos èrem trapats".
Istòria L'an 1945, dins lo quadre de la represa de la escoltisme catalan après la guèrra civila, se creèt de forma clandestina lo Conselh de l'Institucion Catalana d'Escoltisme qu'agropava l'ensems de agropaments escoltistas d'assignacion laïca e confessionala que reprenián las siás activitats o se tornavan constituir. Dins aquel Conselh participava l'abat Antoni Batlle qu'aviá impulsat fòrça dels agropaments escoltistas d'assignacion confessionala dins las divèrsas parròquias e n'agissiá en fach de conselhièr. Entre 1948 e 1953, los agrupaments èran passats de 12 a 36. Mas l'opression del regim franquista fasiá témer per la seguretat dels enfants, dels caps e dels responsables, e la situacion arribèt a èsser tan critica, que l'an 1954 lo Conselh de l'Institucion acordèt suspéner las activitats. Malgrat aquela resolucion, qualques agropaments contunhèron de s'amassar.
Dins aquel contèxt la mòrt lo 1955 de l'abat Antoni Batlle que s'esperforçava dempuèi d'annadas per obténer l'aparament de la Glèisa per tot l'escoltisme o se que non pels agropament d'assignacion catolica, agiguèt de catalisador. Aital en agost de l'an 1956 l'avesque de Barcelona creèt la Delegacion Diocesana de Escoltisme mai coneguda coma DDE, que permetèt que qualques agropaments s'emparèsson de la legalitat coma movement de glèisa. Pauc après, los avesques de Vic e de Girona creèron tanben las siás DDE dins las siás diocèsis. L'union de totas constituiguèt lo movement MSC-Minyons Escoltes. Posteriorament s'i apondèron las autras diocèsis catalanas (Tarragona, Lhèida, Urgelh, Solsona ...). Totas aquelas DDE'S agiguèron de forma coordinada per los camps de la formacion de caps, de la metodologia escoltista, de ressorsas pedagogicas, brancas escoltistas (Lobats, Enfants e Clan), publicacions, amassadas, etc.
Lo 1959 se crèa a Montserrat l'Associacion Catalana de Escoltisme, coma federacion de las tres entitats (escoltisme d'enfants) resultants de la trencadura-dissolucion de la ICE: a) Enfants de Montanha; b) Boy Scouts de Catalonha e c) Delegacion Diocesana de Escoltisme DDE (mai enavant nommada Minyons Escoltes). Aquela estructura federativa preservava l'unitat de l'escoltisme catalan e, a l'encòp, permetiá l'accion autonòma de tres versions desparièras d'escoltisme.
Dins del Guidatge (escoltisme de filhas) sorgiguèron tanben discordàncias quand los agropaments catolics, qu'èran la majoritat, atenguèron qu'òm los reconeguèsse lo drech d'associacion dins la Frairetat de Filhas Guidas. Aquel fach entraïnèt de tensions que culminèron amb la separacion definitiva dels agropaments catolics, que creèron de Guidas Sant Jòrdi amb una estructura federativa similara a la que avián los escoltistas.
Las doas organizacions, Enfants Escoltistas e Guidas Sant Jòrdi evolucionèron de manièra parallèla coma espaci de formacion democratica e de renovacion pedagogica e venguèron una escòla de democracia e civisme. Lo trabalh conjonch entre ambedoas associacions menèt a que lo 1977 se fusionèsson dins una de sola. D'aquela manièra, se creèt Minyons Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC), qu'introdusissiá definitivament lo concèpte de coeducacion, un meteis projècte educatiu de cap als enfants coma per las enfantas. Amb lo nom de Siurana de l'Esperit, la primièra Amassada de l'Esperit foguèt una iniciativa d'aquela entitat, l'an 1978. Dempuèi d'aquel moment s'es celebrada cada quatre o cinc ans convocats per la Conferéncia Episcopala Tarraconense.
Pendent la transicion contribuiguèt de forma destacada a la recuperacion de las libertats democraticas e nacionalas de Catalonha en participant a la creacion e desvolopament de la Taula de Joves de Catalonha en 1976 e posteriorament en 1980 a la constitucion del Conselh Nacional de la Joenessa de Catalonha d'ont es membre de plen drech. Dempuèi alavetz, lo Movement a contunhat de contribuir a l'educacion de fòrça generacions e es vengut a l'ora d'ara una entitat dinamica, capabla de mobilizar 13.000 enfants e joves, qu'a sabut s'adaptar al cors del temps a la realitat juvenila e a la societat catalana, en aprochant la prepausa al jovent e en aprigondint constantament dins lo metòde de trabalh qu'es pròpri de l'escoltisme e lo guidatge per ne far una aisina utils als besonhs dels nòstres jorns.
Prepausa educativa Educa los enfants e las enfantas de Catalonha dins la dralha del sieu desvolopament coma ciutadans engatjats. Adreçan la prepausa educativa a totes los enfants, adolescents, joves e adults, per çò que tota persona a fòrça causas a aprene, un camin per recórrer cap a la transcendéncia e un país per comprene, aimar e transformar. La nòstra prepausa educativa es basada en tres opcions basicas que representan tres angles d'accion concrèta dins lo terren del servici a la societat. Aquelas tres opcions se concrètan en una prepausa de valors explicitas dins la lei escota e guida. A l'encòp, la prepausa educativa seriá pas completa sens la definicion d'una metodologia que definís lo nòstre estil de far, parlam de l'educacion per l'accion e de la Pedagogia del Projècte. De mai, avèm concretizat los traches qualitatius que configuran lo nòstre metòde, son los apelats dinamismes.
L'organizacion dels agropaments se fa en cinc unitats. L'ensems de totas las unitats d'un meteis interval d'atge dels diferents agropaments del Movement se coneis jol nom de brancas e caduna d'elas a un nom concrèt. Cada branca trabalha independentament a sos projèctes, e mai se se basan totes sus una meteissa prepausa metodologica que guida l'accion educativa. Cada grop es autonòm e presenta iniciativas de grop, per mejan de l'apelada Pedagogia del Projècte. Lo metòde escota e guida es pensat per trabalhar progressivament amb d'enfants e de joves dempuèi los 6 fins als 19 ans. Dins caduna d'aquelas estapas, l'enfant creis e se forma fins a acabar lo procès educatiu.
Agropaments Pendent lo cors 2013-2014 i aviá mai de 13.500 enfants e joves e aperquí 3.000 caps distribuits en 150 agropaments. Per poder menar a tèrme una bona gestion, MEG es distribuida en demarcacions que comprenon una o divèrsas comarcas del principat de Catalonha. En total ten 8 demarcacions que dinamizan las decisions e la gestion de l'entitat d'educacion dins lo léser infantil e juvenil mai grand de tota Catalonha.
Born Centre de Cultura e Memòria
Lo Bòrn Centre de Cultura e Memòria, plaçat dins l'ancian Mercat del Born, es un equipament cultural del sègle XXI que mòstra la Barcelona viva e dinamica del 1700 e los faches de 1714 dins lo contèxt de la Guèrra de Succession. Al jaciment se tròban las rèstas del quartièr desrocat per Felip V. S'agís d'un espaci polivalent d'accès public amb una vasta programacion qu'a la tòca de convidar a la reflexion sul passat, lo present e lo futur de Barcelona e de Catalonha. Lo Bòrn Centre de Cultura e Memòria foguèt l'epicentre dels actes de commemoracion del Tricentenari a Barcelona, que se debanèron entre setembre de 2013 e setembre de 2014.
Istòria Las primièras catacions se realizèron lo 1994, se repetiguèron lo 2000-2001 e fin finala, tanben a comptar del 2007. Lo jaciment es protegit coma Ben Cultural d'Interès Nacional jol classament de zòna arqueologica dempuèi febrièr de 2006. Especificament, l'Ajuntament de Barcelona protegís l'edifici del Mercat del Born amb lo nivèl B de proteccion dempuèi lo 2000.
Inauguracion Lo centre cultural foguèt inaugurat lo 9 de setembre de 2013 a las 20 oras pel president de la Generalitat, Artur Mas. A l'acte assistiguèron tanben lo cònsol de Barcelona, Xavier Trias; la presidenta del Parlament de Catalonha, Núria de Gispert; la vice-presidenta e titulara del Departament de Governacion e Relacions Institucionalas, Joana Ortega; lo conselhièr de la Presidéncia, Francesc Homs; la conselhièra d'ensenhament, Irene Rigau; lo conselhièr de Cultura, Ferran Mascarell, e lo conselhièr de Justícia, Germà Gordó, demest d'autras autoritats. L'acte d'inauguracion marquèt lo ponch de sortida dels actes del Tricentenari dins la ciutat de Barcelona. Lo meteis jorn se representèt l'espectacle Auca de Born, escrit e dirigit per Jordi Casanovas, e que se poguèt veire entre lo 12 e lo 28 de setembre. Pendent los primièrs tres meses en foncionament, lo centre recebèt mai de 580.000 visitants, en doblant las expectativas inicialas.
Edifici L'ancian Mercat del Bòrn es un dels primièrs e mai importantas edificis bastits en fèrre a Barcelona. Foguèt projectat lo 1873 pel mèstre d'òbras Josep Fontserè i Mestre e bastit entre 1874 e 1876 per Josep Fontserè e l'engenhaire Josep Cornet i Mas. L'estructura de colonnas de fondariá e cavals metallics foguèt fabricada per La Maquinista Terrestre y Marítima.
Espacis Jaciment Lo jaciment del Bòrn es lo nom qu'òm coneis l'ensems de rèstas arqueologicas que se tròban dins l'ancian mercat del Bòrn, dins lo quartièr de la Ribièra de Barcelona. S'agís d'un dels jaciments mai considerables de Catalonha, ont se presenta una trama urbana d'epòca medievala e modèrna de mai de 8.000 m². S'es localizada una ret de doats, carrièras, multiplas cambras, ostals e palais. Se son documentats talhièrs d'artesans coma fargas, flaçadariás, cerièrs, pairolariás. Tanben esqueletas umanas, que serián en relación amb una possibla necropòli musulmana, que se deuriá datar entre los sègles VIII e XI.
Destaca la preséncia del Rèc Comtal, qu'agís coma un ais articulador d'una zòna, concrètament la mitat oèst del mercat. Dins aquela partida l'urbanisme se presenta irregular; per contra, dins la mitat èst presenta una màger regularitat, amb un traçat ortogonal. Se son localizadas de carrièras coma Ventres, na Rodés, Xuclés, Dies Feiners, Bonayre, Abella, Malla o Qui va del Born al Pla d'en Llull. L'ocupacion romana se constata solament per la preséncia de material ceramic, fòrça escàs e la documentacion de la necropòli, datada entre los sègles IV e VII dC, catada dins la carrièra Comerç (plan al prèp de l'Ancian Mercat del Bòrn).
Sala Villarroel La Sala Villarroel se tròba a l'esquèrra de l'accès al Born CCM per la carrièra Comercial, e s'estend dempuèi lo vestibul fins a la limita de l'edifici per la carrièra de la Ribera. Es l'espaci qu'acuèlh l'exposicion permanenta Barcelona 1700, de las pèiras a las personas. En los aperaquí 350 m² de superfícia disponibla, se mòstran una granda part dels objèctes que se localizèron al jaciment arqueologic e, per mejan de divèrses materials expositius, s'ofrís al visitant la possibilitat de s'aprochar a la vida quotidiana de la ciutat dels sègles XVII e XVIII. La sala regula l'intrada de lum solara per las veirièiras de la façada exteriora amb cortinas.
Sala Casanova La Sala Casanova se tròba a la drecha de l'accès al Bòrn CCM per la carrièra Comercial, e s'estend dempuèi lo vestibul fins a la limita de l'edifici per la carrièra de la Fusina. Es l'espaci destinat a aculhir las exposicions temporalas del centre, amb tota la versatilitat de formats que permeton los aperaquí 350 m² de superfícia disponibla. Es climatitzada e dotada de cortinas per'mor de regular l'intrada de lum solara per las veirièiras de la façada exteriora.
Sala Moragues La Sala Moragues es un espaci polivalent de 350 m², adaptable a activitats de formats fòrça divèrses, en combinant de la manièra mai apropriada per cada cas los elements que la configuran: grasas telescopicas, scenari modulable, cadièras, taula de presidéncia, illuminacion per sectors, sistèmas de escuriment zenital e lateral, etc. Tecnicament, l'espaci es equipat amb una cabina d'interpretacion simultanèa, un ecran motorizat de 6 x 3,45 mètres, projector, megafonia e cabina de contraròtle audiovisual. La capacitat de la sala vària segon la disposicion dels equipaments e l'activitat que s'i deu realizar. Òm calcula que i cabon 280 personas al pus mai. En mai del contraròtle tecnic, la sala dispausa d'un segond edicul amb magasèm, comuns adaptats e un pichon espaci per far las foncions de vestiari e de camerino pels artistas. Demest los elements permanents, la sala dispausa d'un piano de coa.
Carrièra dobèrta Lo Bòrn Centre Cultural es una carrièra dobèrta de dimars a dimenge de 10 del matin a 8 del ser. Dins aquel orari, totes los que vòlgan pòdon i passar liurament e gausir del sojorn dins un espaci que aglutina una dobla valor patrimoniala, lo del jaciment e lo de l'edifici del mercat. Dempuèi la balconada que delimita los tres grands uèlhs del jaciment, òm pòt contemplar l'airal arqueologic e l'ensems de l'ancian mercat. La balconada compta amb mai d'una vintena de plafons expositius per'mor de metre la coneissença e lo simbolisme del luòc a disposicion de totes.
Sala Castellví L'espaci dispausa d'ofèrta gastronomica. L'Espaci gastronomic, a l'ora d'ara gerit pel 300 del Born, abans per Moritz; i aviá agut anteriorament la Librariá-botiga, gerida per Bestiari. S'agís de dos espacis amb los quals òm voliá en inaugurar lo centre, segon los responsables del projècte, que los visitants d'aquel equipament pòscan percebre de manièra indobtabla que se tròban dins un scenari memorable, testimòni de valors istoricas e epicas que se mòstran non solament e prenon importància per mejan del jaciment, las exposicions e lo programa d'activitats culturalas, mas tanben dempuèi aqueles dos servicis integrats al centre e que partejaràn la Sala Castellví. Totes dos espacis an promogut tanben activitats enquadradas dins los grands aises del centre: la vida quotidiana a la Barcelona del 1700, los faches principals qu'en 1714 cambièron l'istòria de Catalonha, e l'istòria mai recenta d'aquel espaci coma mercat.
Activitats Lo centre a un intens programa d'activitats, que compren de conferéncias e de charradas sus istòria, sus literatura, lenga e paraulas. Lo centre a aculhit divèrses eveniments, coma: 2014 - 080 Barcelona Fashion: Del 27 al 31 de genièr de 2014, lo Bòrn Centre Cultural aculhiguèt una edicion del 080 Barcelona Fashion, que s'i presentèron las prepausas d'una trentena de dessenhaires e de marcas per la sason tardor-ivèrn 2014-2015. L'eleccion de l'encencha istorica e culturala respondiá a la volontat del 080 Barcelona Fashion de causir espacis emblematics de la ciutat, e de recórrer diferents districtes. Per aquela edicion, se placèt dins un quartièr, lo de la Ribièra, que concentra un naut nombre de botigas de mòda, dessenh e tendéncias. Pendent aquela setmana lo centre barrèt las siás pòrtas al public en general del 25 de genièr a l'1 de febrièr de 2014.
2014 - The CraftRoom, la principala mòstra d'exposicion e venta de produches artesans catalans, del 11 al 13 de julhet, amb un total de 108 expositors. En mai de venir un grand espaci de contacte entre artesans e lo public, lo salon promòu l'interaccion de l'artesania amb autres sectors productius e creatius amb l'espaci La Lòtja de Negòcis, e apròcha lo novèl talent al mercat de trabalh.
Exposicions Exposicion permanenta L'exposicion Barcelona 1700. De las pèiras a las personas: Es una exposicion que rememoria la societat barcelonesa del sègle XVIII, dinamica e modèrna, mas tanben marcada per las guèrras que l'assetgèron del 1691 al 1714. L'exposicion demorarà de manièra permanenta dins la Sala Villarroel del Bòrn Centre Cultural. Las intervencions arqueologicas efectuadas dins de l'encencha de l'ancian mercat del Bòrn an fach possible conéisser amb detalh un fragment de la trama urbana de Barcelona, e tanben trobar de traças de la vida que s'i desvolopèt. Demest la granda quantitat de documentacion conservada, los testaments dels vesins de la zòna e los inventaris correspondents a fòrça dels ostals apareguts nos an permés descobrir, de primièra man, cossí se viviá a la Barcelona del moment. L'exposicion mòstra aperaquí 1.800 objèctes que se trobèron pendent l'intervencion arqueologica al jaciment e qu'an aportat nòvas e preciosas coneissenças per conformar un retrach de la vida quotidiana de coma vivián los estatjants de la Barcelona de fa tres sègles. L'immensa majoritat dels objèctes s'expausan dins la granda veirièira de la Sala Villarroel e constituisson, a l'encòp, un grand omenatge als estatjants del quartièr que foguèron expulsats après lo 1714. Aqueles objèctes qu'eles poguèron pas cargar lo 1716 e lo 1717 en èsser fòrabandits de cò sieu, la Barcelona del sègle XXI los a recuperats per los mostrar al mond.
Ligats a l'exposicion permanenta, a pè de jaciment se poiràn veire tanben tres espacis expositius amb objèctes. Çò de mès remarcable es la Sala de la Guèrra, ont se mostrarà una seleccion dels mai de tres centenats de bombas de divèrsas dimensions, tipologias e materials que se localizèron pendent la catacion. Aquela sala se tròba a la fin del recorregut pel jaciment, e per mejan d'un jòc de miralhs que reprodusisson las bombas fins a l'infinit, evoca l'orror dels bombardaments que los estatjants d'aquel fragment de ciutat lor calguèt patir pendent lo sètge del 1714. L'exposicion s'estructura en cinc grands domenis: Lo Grand Ostal, La Ciutat prospèra La vida quotidiana, La Vila atacada e mutilada, La Ciutat refacha.
Exposicions temporalas Lo centre organiza divèrsas exposicions temporalas, demest las qualas destacan La Càbala e Espriu, Una poetica de la lutz o, per exemple, Lo nòstre mond en guèrra, e tanben l'exposicion Amb las victimas de la guèrra. Fotografias de Jean Mohr, promogudas pel Consolat Soís a Barcelona e la Crotz Roja en Catalonha per commemorar los 150 ans d'accion umanitària que tant lo Govèrn Soís, coma las institucions del Movement Internacional de la Crotz Roja e la Mièja Luna, an desvolopat dins de contèxtes de sofriment e vulnerabilitat causadas pels conflictes armats e autras situacions dins tot lo mond.
Joan Tomàs i Parés
Joan Tomàs i Parés (Barcelona, 1896 - 1967) foguèt musician e folclorista, e sosdirector de l'Orfeó Català. Autor d'una nombrosa produccion corala e de notablas armonizacions de cançons tradicionalas catalanas, menèt a tèrme un important prètzfach de recèrca e collectatge de cançons e melodias del folclòre catalan.
Lo cant coral e l'activitat pedagogica La siá solida formacion musicala e las siás aptituds pedagogicas lo menèron a la direccion de la seccion de dròlles de l'Orfeó Català l'an 1919. Joan Tomàs dirigiguèt nombroses orfeons e grops corals dins diferentas populacions del Barcelonés e del Valhés, demest las qualas destaca l'Escola Coral de Terrassa e l'Orfeó Lluís Millet de Sant Andreu. Trabalhèt coma mèstre de musica dins las escòlas Blanquerna e a l'Academia de Musica de Barcelona, e l'an 1922 foguèt designat professor d'educacion musicala de las escòlas de l'Ajuntament de Barcelona (Escòla del Mar, Escòla del Bòsc, Grop Escolar Baixeras) e posteriorament de l'escòla Pere Vila. Fins a la siá retirada, foguèt professor al Collègi Sant Ignasi, dels jesuïtas de Sarrià. Trabalhèt amb Joan Llongueres, e contribuiguèt a l'entrada e aplicacion en Catalonha del metòde Dalcroze, un innovador sistèma d'ensenhament de la musica que Llongueres aviá conegut en Soïssa.
L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya L'an 1921 s'entamenèt a Catalonha una iniciativa que prepausava collectar lo patrimòni musical en forma de cançons e melodias encara en vida dins los territòris de lenga catalana. Joan Tomàs, demest autres cercaires, foguèt designat per menar a tèrme una partida d'aquel prètzfach. Acompanhat per Joan Llongueres, per Bartomeu Llongueres, per Antoni Bonell, per Lluís M. Millet, Per Esteve Albert (recèrca del Maresme), per Joan Amades, per Joan Llongueres filh, e qualques còps tot sòl, recorreguèt Catalonha, en collectant dirèctament las cançons e melodias de las gents dels vilatges. Joan Tomàs èra lo responsable de la partida musicala de las siás recèrcas: escotava, deschifrava e transcrivia las melodias interpretadas per las gents, foguèsse en cantant, foguèsse amb flaviòls o d'autres instruments populars. Lo material original de l'Òbra del Cançonièr Popular de Catalonha se tròba dins lo monastèri de Montserrat e se pòt consultar microfilmat dins la Bibliotèca de Catalonha e dins lo CPCPTC. Los tres primièrs volums se publiquèron abans de l'an 1936, e lo rèste fins al setzen volum, son estats editats per las Publicacions de la Abadia de Montserrat.
La collaboracion amb Joan Amades. Lo Costumari. Joan Amades e Joan Tomàs collaborèron sarradament, e l'an 1927 faguèron la primièra recèrca conjoncha pel Cançonièr Popular. Èran amics e vesins, e amassa recorreguèron las comarcas catalanas. Lo mèstre Tomàs estudièt e revisèt la partida musicala de las òbras de Joan Amades Folklore de Catalunya (Volum II, Cançonièr), e lo Costumari Catalan. En fach, cal solament dobrir a l'azard quina pagina que siá dels cinc volums del Costumari per trobar lo nom del mèstre Joan Tomàs per la transcripcion musicala de las melodias.
La composicion musicala Joan Tomàs compausèt fòrça melodias, sustot pèças per èsser interpretadas per coralas e tanben d'òbras per piano, votz e piano e orquèstra. Destaquèt de mai per las siás armonizacions de cançons popularas largament interpretadas dins lo domeni del cant coral. Comptant composicions e armonizacions, signèt al près de dos-cents òbras.
Un collectatge de dètz mila cançons Dins tota una vida de recèrca, Joan Tomàs collectèt aperaquí dètz mila melodias, fòrça se'n pòdon trobar dins los volums de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, dins lo Costumari Català e dins fòrça cançonièrs de musica tradicionala e folclorica de Catalonha. La Guèrra Civila espanhòla interrompèt la recèrca musicologica e las activitats de l'Orfeó Català. Joan Tomàs, totun, daissèt pas jamai d'ensenhar musica als enfants e contunhèt de trabalhar per preservar e promòure lo patrimòni musical catalan e l'amor a la musica.
Observatòri de l'Èbre
L'Observatòri de l'Èbre, anteriorament Observatòri de Fisica Cosmica de l'Èbre (OE), es un institut universitari e centre de recèrca de l'Universitat Ramon Llull (URL) associat e coordinat amb lo Conselh Superior d'Investigacions Scientificas (CSIC), dempuèi l'inici d'aquel organisme. Creat lo 1904, es plaçat dins la municipalitat de Roquetes, en Bas Èbre.
Foguèt fondat lo 1904 per Ricardo Cirera i Salse e Lluís Rodés i Campderà, en dependent en aquel moment de la Companhiá de Jèsus. Se consacra a l'estudi de l'influéncia de l'activitat solara sus los fenomèns geofisics. Dispausa de las seccions solaras, magnetica, ionosferica, sismica e meteorologica, qu'efectua sondatges aerologics e enregistra la radiacion termica del solelh e lo potencial electroestatic de l'atmosfèra. Es estat capdavantièr per çò de l'introduccion de las novèlas teorias e tecnicas d'observacion de l'interaccion solelh-tèrra, çò que li a balhat la reconeissença internacionala, mas patiguèt grèus damatges pendent la Guèrra civila espanhòla. Lo director Antoni Romañà i Pujó (1939-1970) lo rebastiguèt e agrandiguèt. Lo 1987 recebèt la Crotz de Sant Jòrdi.
Las bastiments ont es plaçat son una òbra de la municipalitat de Roquetes (Bas Èbre) compresa dins l'Inventari del Patrimòni Arquitectonic de Catalonha. Son bastiments de diferentas sòrtas e formats dins d'un bòsc. Son de basas cairadas o rectangularas. La màger part d'aqueles bastiments son de pichonas dimensions, normalament d'un sol estatge de nautor, a l'excepcion del bastiment ont se tròban los burèus (de tres estatges e cobèrt plan, coma la màger part), e, fondamentalament, l'apelat pabalhon Landerer (lo primièr qu'òm se tròba en pujant per l'escalièr), de tres estatges de nautor e d'un notable aire neoclassic, amb de colonnas pseudodoricas dins lo pòrge d'en primièr e pilastres pseudojonics dins las cantonadas, e tanben quatre colonnas amb capitèls corintis plaçats dins la granda sala cairada interiora, anciana sala musèu.
Linhas de trabalh Lo centre a coma linhas prioritàrias la modelizacion regionala del camp geomagnetic, l'estudi de la variabilitat ionosferica e los estudis de atenuacion sismica.
Istòria Origina L'Observatòri de l'Èbre (OE) s'inaugurèt, de forma privada, lo 8 de setembre de 1904, coma una institucion de la Companhiá de Jèsus, en se plaçant a Roquetes (Bas Èbre), près de Tortosa, al bòrd del Seminari minor de Sant Josep, dins unes terrens de la siá proprietat. Son inauguracion scientifica se debanèt lo 30 d'agost de 1905, en coincidint amb un eclipse total de Solelh, que dins de la franja totala se trobava Tortosa.
Ubicacion Un còp òm dispausèt de totas las donadas jos las qualas s'establiguèt lo novèl Observatòri, convenguèt causir l'ubicacion mai convenable. Un plaçament que, forçadament, deviá èsser luenh de las grandas vilas, per evitar las influéncias dels tramvais electrics, e que gaudiguèsse a l'encòp d'unas condicions geologicas apropriadas per una installacion magnetica.
La fondacion de l'Observatòri aconselhèt separar las Facultats de Filosofia e Teologia, e la Companhiá de Jèsus decidiguèt transferir la primièra dins l'ostal de camp de Sant Josep, que teniá a Roquetes dempuèi 1888. A l'entorn d'aquel endrech, pendent los ans 1903 e 1904, comencèron de se levar los pabalhons meteorologics, electrics, sismics, magnetics e astrofisics. Los espleches necessaris per totas aquelas observacions foguèron aquerits principalament en França, Anglatèrra e Itàlia. Parallèlament, s'inicièt tanben alavetz lo bastiment del Laboratòri Quimic de l'Èbre e de l'Institut Biologic de l'Èbre, centres que foguèron dirigits posteriorament pels paires jesuïtas Eduard Vitòria e Jaume Pujiula, respectivament.
Primièras activitats Pendent los primièrs cinc ans, l'activitat principala de l'Observatòri foguèt centrat sus la determinacion de las coordenadas del centre, sul calibratge in situ dels divèrses espleches e, en general, en assegurar la veracitat de las donadas obtengudas. L'an 1916, la Cia. De Jèsus resolguèt transportar a Barcelona las facultats de Filosofia e Teologia, amassa amb lo Laboratòri Quimic e l'Institut Biologic. Aquestes dos darrièrs donèron luòc amb lo temps a l'actual Institut Quimic de Sarrià. L'ostal de Sant Josèp foguèt alavetz destinat a Collègi per joves aspirants a la Cia. De Jèsus jol nom de Seminari Minor de Sant Josep. A comptar d'aquel moment, l'unic centre scientific que demorèt a Roquetes foguèt l'Observatòri de l'Èbre, que sas seccions se trobavan ja en plen foncionament: la d'Eliofisica, consacrada a fotografiar e mesurar cada jorn la posicion de las tacas solaras, la de Geofisica, dins la dralha de l'estudi del magnetisme terrèstre, corrents telluricas e movements sismics, e la Meteorologica qu'investigava los fenomèns electrics e atmosferics.
Per motius de salut, lo Paire Cirera sollicitèt qualques annadas aprèp la relèva de la direccion de l'Observatòri, e l'an 1920 foguèt substituit per un dels sieus mai dirèctes collaboradors, lo Paire Lluís Rodés, qu'en aquela nòva estapa menèt a tèrme importants melhoraments de las installacions, mai que mai en aquelas de caractèr sismologic.
Publicacions La divulgacion de totes los trabalhs realizats per l'Observatòri de l'Èbre s'es realizada per mejan de la publicacion Boletín Mensual del Observatorio del Ebro, que son primièr numèro apareguèt l'an 2010. L'Observatòri de l'Èbre foguèt tanben lo responsable de la revista Ibérica, consacrada a la divulgacion scientifica, que se publiquèt pendent los ans 1914 a 2005, e foguèt dirigida en un primièr moment pel Paire Ricard Cirera i Salse.
Les Agulles (Montserrat)
Les Agulles (Las Agulhas) se tròba a Montserrat (Catalonha), qu'es una de sas regions mai espectacularas e una partida essenciala del sieu païsatge.
Descripcion Aquela region a lo perfil mai ressegat de la montanha, mercés a una granda concentracion de monolits de conglomerat de forma cilindrica e crest arredondit. Per la siá personalitat destacan, demest d'autras, la Roca Gran de la Portella, la Saca Gran, Les Bessones, La Mà e La Bola de la Partió. A la darrièra agulha, l'usura per erosion a originat una granda bòla de conglomerat que, vista de luènh, sembla que faga d'equilibris sus un pedestal. Aquela excursion seguís una rota pintoresca e pauc freqüentada, que permet conéisser Las Agulhas dempuèi son interior. En passant per dessús del Refugi Vicenç Barbé (890 m), seguirem lo crest de la carena en religant los còls de la Portella e lo Portell Estret. Lo camin serpateja pel laberint de canalas e replans qu'emplisson los redusits espacis entre agulha e agulha, en pujant e en davalant constantament coma una montanha russa.
Accès Cal daissar la vitura al Còl de Can Maçana (716 m) e montar al passatge de la Portella. Montam en direccion nòrd per un penjant esquiu fins passar una canala fòrça corta e facila que s'acaba en un replan. contunham d'avançar per un camin pauc marcat fins al pè de l'agulha del Sol Ponent e, après d'una davalada, dintram dins l'eusièra. Sobte, Lo camin s'acaba al pè d'una paret força verticala que nos cal susmontar amb l'ajuda de doas còrdas fixas. Lo sendièr seguís per terren força vertical e anam en escalabrant sus conglomerat e raïses de sabina fins a arribar al replan dels Merlets, onte poirem gaudir d'una vista panoramica de las Agulhas. Tornam dintrar dins l'eusièra per prene nòstre sadol d'anar de naut a bas, en evitant prene los camins que davalan fins al refugi. Passarem per tres luòcs caracteristics: una canala estrecha e esquiva, que farem en davalant; un salhent cort mas vertical, que passarem amb l'ajuda de raïses, e un colet fòrça estrech entre las agulhas de la Petitona e la Triroca. Après lo colet, lo camin davala fins al Portell Estret (1.008 m), ont viram a drecha per davalar per la canala Ampla. Lo sendièr desboca al camin del Pas del Príncep, que prendrem a drecha per anar fins al refugi. Passat lo refugi, seguissèm drech aval en direccion oèst fins a arribar al torrent, ont lo camin fa un torn a l'esquèrra. Arribam a un acorchi que seguirem tot drech per retornar al passatge de la Portella. A comptar d'aquí, desfasèm lo camin fins a tornar a la veitura.
Observacions Lo senièr es pas totjorn plan marcat e nos caldrà emplegar l'intuïcion per pèrdre pas lo fial de la carena.
Ostal del Grèmi dels Revendeires
L'Ostal del Grèmi dels Revendeires es una òbra de la municipalitat de Barcelona protegida coma ben cultural d'interès local.
Descripcion L'Ostal del grèmi dels revendeires se plaça dins lo Quartièr Gotic dins lo districte de Ciutat Vièlha. Es acarada a la plaça del Pi en la siá faciada principala e a la carrièra Petritxol per la laterala. S'agís d'un bastiment entre mejancièras de planta rectangulara que malgrat la siá ampla faciada sus la plaça dispausa d'una parcèla plan pauc prigonda. Aquel lotjament plurifamiliar es format de planpè, entresòl, principal e tres estatges superiors.
La faciada que dona sus la plaça forma una composicion simetrica de duberturas amb dos aisses de pòrtas-fenèstras que ressautan la partida centrala ont se plaça una nicha amb la figura del patron del grèmi; Sant Miquèl, costejada per semicolonnas e entaulament amb fronton. Aquel ensems es d'un classicisme rigorós per ben qu'es enrodat de flors e garlandas. En enrodant aquel grop de balcons centrals se plaçan la rèsta de duberturas; de fenèstras amb enquadraments en pèira de geometria extrèmament austèra. L'escalièr d'accès als estatges se plaça sus l'extrèm drech en s'exprimint coma un autre ais vertical, similar als autres mas de fenèstras mai redusidas per illuminacion de l'escalièr. L'element mai expressiu de la faciada son los sgrafits, datats de 1781. Aqueles sgrafits s'estructuran per estatges, separats per divisòries, e representan figuras d'àngels sus nívols, garlandas floralas enrodant imatges d'instruments musicals e dins la partida centrala, pel dessús del fronton, un tumulus onorific.
La faciada laterala es fòrça simpla en comparason amb la principala, en dispausant d'un unic ais de duberturas al fons de la parcèla en daissant un grand airal òrb ont los sgrafits son l'unic element expressiu. Cal dire qu'es sus aquela zòna òrba ont se pòdon encara veire los sgrafits anteriors a la restauracion e que possiblament son originals. Son cobert es plat amb una parabanda d'òbra que servís de baranda. Aquel coronament del bastiment es format d'una cornissa en pèira amb motladuras en docina, que pel dessús se plaça la parabanda, ont destacan los sgrafits en forma de balustrada. L'estructura es rota per la gàbia de l'escalièr que ressortís de la cornissa en produsissent una discontinuïtat amb la parabanda correguda perimetrala.
Lo revestiment del planpè sus la partida que demòra visible es un simple sgrafit en representant una òbra de fabrica de carrèls. L'element protagonista d'aquel estatge es la faciada-veirina que ressortís mièg mètre del plan de faciada. Aquel element modernista superpausat es bastit entièrament amb fusta e veire e ocupa la màger part de la largor del planpè.
Coma elements arquitectonics associats podèm destacar lo trabalh en fèrre de fonta de linhas fòrça simplas sus la baranda dels balcons e los sieus supòrts. Destaca tanben, sus la faciada de la carrièra Petritxol, una populara auca catalana dins un panèl de teulas esmaltadas; l'auca del Senhor Esteve.
Istòria En 1781 se faguèt una prigonda restauracion e es alavetz quand probablament s'ornamentèron las faciadas amb los sgrafits. Aqueles, que son probablament unes dels mai ancians de la ciutat foguèron restaurats a la fin del sègle XX quand se simplifiquèron qualques detalhs e s'eliminèron los grands vases del darrièr estatge. La data de bastiment, 1685 apareis dins lo medalhon als pès de l'imatge de Sant Miquèl. En 1916 lo planpè venguèt un unic local comercial amb lo plaçament d'un comèrci de cotèls apelat ganiveteria Serra o Sonigen que i bastiguèt la faciada-veirina actuala. L'escultura es modèrna (1957), substituís la que segurament desapareguèt pendent la guèrra civila.
Pòrt d'Arenys
Lo pòrt d'Arenys es un dels mai importants de la còsta catalana e del Maresme. Es l'exemple mai evident de la longa istòria e tradicion marinièra de la vila d'Arenys de Mar. La pesca e tota l'indústria que se crèa a l'entorn del pòrt mòvon una granda parida de l'activitat economica de la populacion. Lo pòrt concentra gaireben tota la flòta de pesca de la comarca. L'enquant del peis que se debana cada serada quand tòrnan las quilhas e las barcas es un espectacle pintoresc qu'atrai fòrça visitaires. Lo peis que sortís de la lòtja d'Arenys es apreciat en tota Catalonha, sustot las cambaròtas. Los restauradors locals e lo consistòri celèbran, pendent la tardor, un concors gastronomic, lo Calamarenys, qu'a coma principal protagonista lo calamar d'Arenys.
Lo pòrt a un grand espaci consacrat a las embarcacions esportivas amb granda quantitat de amarratges. Pendent l'estiu fòrça velièrs i fan sojorn en sos viatges mediterranèus. Los obradors navals contunhan d'èsser una importanta indústria locala.
Lo pòrt de pesca e esportiu es plaçat dins lo levant de la vila, davant la montanha del Mal Temps, per lo construir, se destruiguèt una granda partida de la plaja. A l'ora d'ara lo cai a dos braces, lo de levant, lo mai long, 830 mètres d'extension, e lo de ponent, de 480 mètres. Es un dels pòrts de pesca e esportius mai importants de la còsta orientala catalana.
Istòria Lo pòrt de refugi èra estat desirat pendent long temps per las gents d'Arenys de Mar, dempuèi 1786, que per mejan de la corporacion de Sant Elme, avián prepausat al govèrn que se faguèsse un pòrt, en aprofechant los escuèlhs del Portinyol. L'an 1917 foguèt concedida l'autorizacion per la realizacion del pòrt. Lo projècte, signat per l'engenhaire Josep Maria Ortega lo 16 de setembre de 1920 e metut sus l'enquant lo 1922 foguèt atribuït al constructor arenhenc Francesc Solé i Miró. Lo projècte aguèt fòrça entravas. Las pèiras, provenentas de la peirièra de Can Bellsoleil d'Arenys de Munt, èran transportadas en vagonets, mejançant un pichon camin de fèrre estendut al long de l'ensarriada. Foguèt acabat lo 4 d'abril de 1961.
Las felocas d'Arenys de Mar Dins l'epòca del bastiment naval en fusta i aviá obradors navals a l'aire liure dins fòrça vilas litoralas. Los d'Arenys de Mar aguèron una reputacion especiala. L'expèrt en pesca Antonio Sáñez Reguart citava justament una cèrta sòrta de laüts d'Arenys en insinuant que serián l'origina de la denominacion castelhana de "faluchos" quand foguèron rebatejats a las còstas andalosas. Aqueles laüts d'Arenys se bastissián per anar a pescar a Andalosia. Bel primièr anavan solament amb una vela latina unica e, quand aparelhèron arbre de mejana, mantenguèron lo nom estrangièr ("falutxo", falutx) e adoptèron lo de "barca de mitjana" en Catalonha.
Los laüts-felocas d´Arenys de Mar avián aperaquí 11 mètres de longor e èran equipats amb 3 parelhs de rems de 25 palms cadun (1 palm= 21 cm aperaquí). Las dimensions dels rems van associadas al desplaçament de l'embarcacion. A la barca de mejana de la narracion de Joaquim Ruyra ("El rem de trenta-quatre") lo protagonista del títol de la novèlla es un rem de trenta quatre palms.
Salinas de la Trinitat
Las Salinas de la Trinitat son unas salinas de Sant Carles de la Ràpita (Montsià) protegidas coma Ben Cultural d'Interès Local.
Descripcion Son las salinas de màger extension del Dèlta (1000 A.), plaçadas a la Punta de la Banya (de la bana), fàcia a la populacion de la Ràpita, en plen mar dubèrt, sul meridion del Dèlta de l'Èbre, que barra lo pòrt dels Alfacs. Se benefician de l'escassa pluviositat e del naut gra de insolacion. La màger part de la siá extension l'ocupan los depauses de concentracion, jonches per bacas de fusta e los pesquièrs saladors; sus la part de la còsta al prèp de l'Aluet i a de lotjaments, burèus, salas de maquinas e las garbièras. Sus la partida del pòrt dels Alfacs i a un ancian cai de fusta.
Istòria Sabèm que l'espleitacion de la sal èra fòrça importanta, ja, en epòca araba. En s'establir per la carta de poblament de Tortosa (1149) lo noven de la sal reservada pel Comte. Mas es pas fins al sègle XV qu'aurà una fòrta incidéncia sus la conca de la Mediterranèa occidentala. Aquelas salinas òm crei qu'an la siá origina dins lo sègle XIV. Çò qu'òm nomma Salines Vallès èran sus l'autre costat d'ont son las actualas, i aviá un cai de pèira que se pòt encara veire, mas l'engoliguèt la mar. Lo cai actual foguèt fach cap a l'an 1905, inicialament de fusta e après reforçat amb fèrre, uèi lo jorn en desuetud. L'an 1869 se suprimiguèt lo monopòli estatal de la sal. Isabel II concediguèt l'administracion a perpetuïtat, de las Salinas de la Trinitat, a la "Compañía Española de Investigación y Fomento Minero".
La siá produccion, per la decennia del 1960, representava un pauc mens del 4% de la produccion nacionala. Se vendiá a la region e a l'Euròpa septentrionala, amb destinacion a l'indústria quimica e a l'agricultura. Son las unicas salinas que son encara en actiu dins lo Dèlta.
Companyia Cervesera del Montseny
La Companhiá Cervesera del Montseny (companhiá braçaira del Montseny) es una entrepresa catalana qu'elabòra cervesa artesanala dempuèi 2007 e a son sèti als pès del Montseny a la localitat de Sant Miquel de Balenyà, a la municipalitat de Seva. L'entrepresa es constituïda jos la forma de societat limitada de trabalh e i trabalhan sièis personas. La tòca de la Companyia Cervesera del Montseny es far una bona cervesa e amb una produccion de cervesa artesanala en emplegant òrdi cervesièr, malt d'òrdi o malt de blat. Mejançant lo sistèma d'elaboracion tradicionala anglesa (amb maceracion pel metòde de infusion simpla), lo procès productiu es practicament manual, amb las mecanizacions basicas indispensablas. La microbraçariá es especializada en cervesas de la familha de las Ales o de nauta fermentacion.
L'activitat s'avia quand òm profiècha que la microbraçariá anglesa Wolf Brewery se vend la siá maquinària per li la crompar e poder començar aital la siá pròpria produccion de cervesa en Catalonha. D'alavetz ençà an la capacitat d'elaborar 3000 litres de cervesa per cada produccion, e per l'estiu del 2013 fasián doas produccions per setmana, qu'equival a elaborar 24.000 litres de cervesa al mes. La microbraçariá prevei facturar mai d'un milion d'èuros en 2015. Produsisson fins a uèch varietats de cervesa: Tantaravèl, Malt, Negra, Blat, Hivernale, EcoLupulus, Malta Cuvée e Anniversari que se pòdon trobar en supermercats e botigas especializadas, e recentament la microbraçariá a produsit 9.000 botelhas d'una cervesa nòva amb 20% de castanha del Montseny.
Una activitat complementària a la produccion de cervesa artesana son las visitas guidadas que permeton que totas las personas interessadas al lo mond de la cervesa artesana pòscan conéisser de primièra man lo procès d'elaboracion del produch. Pendent l'an 2013, près d'un milièr de personas passèron per las installacions de la braçariá ausonenca. En 2016 arribèron a fretar la chifra de facturacion del milion d'èuros.
Istòria dels jòcs de ròtle als Païses Catalans
Los jòcs de ròtle als Païses Catalans se comencèron a publicar pendent las annadas 80 del sègle XX a las ciutats de Girona (Dalmau Carles Pla) e Barcelona (Joc Internacional e Diseños Orbitales). Pendent los primièrs ans las entrepresas se consacravan a la traduccion de jòcs estrangièrs, malgrat que pauc a cha pauc comencèron de crear jòcs de ròtle pròpris.
Lo primièr ostal d'edicion dels Païses Catalans en publicar un jòc de ròtle foguèt la gironina Dalmau Carles Pla, que publiquèt Dungeons & Dragons en 1985. Dalmau conservèt lo format de bóstia originala e los jogaires veterans ispanofòns remembran encara aquel primièr jòc de ròtle en castelhan jol nom afectiu de "la caja roja" (la bóstia roja). Tres ans mai tard, en 1988, l'ostal d'edicion Barcelonés Joc Internacional tradusiguèt dos nòus jòcs de ròtle al castelhan, La crida de Cthulhu e RuneQuest, e en 1989 tradusiguèt e publiquèt El Senyor dels Anells, el joc de rol de la Terra Mitjana, que foguèt son succès mai bèl. Aquel meteis an un autre postal d'edicion barcelonés, Diseños Orbitales, introdusiguèt Traveller, un jòc de ròtle de sciéncia-ficcion, tanben en traduccion castelhana. A comptar de l'an seguent Joc Internacional comencèt tot un periple d'innovacions:
Publicacion en 1990 del primièr jòc de ròtle catalan: Aquelarre realizat per Ricard Ibáñez. Traduccion e publicacion en 1991 del primièr jòc de ròtle en viu editat als Païses Catalans: Killer. Traduccion e publicacion en 1992 del primièr jòc de ròtle en catalan: El Senyor dels Anells, el joc de rol de la Terra Mitjana. Publicacion en 1995 del primièr jòc de ròtle catalan e en catalan: Almogàvers.
En 1996 La Crida de Cthulhu foguèt tradusit al catalan e Almogàvers coneguèt un continuament del sieu sistèma de jòc amb Tirant lo Blanc, del meteis autor, Enric Grau, e publicat pel meteis ostal d'edicion, Joc Internacional. Per çò qu'es del ròtle en viu, Catalonha foguèt precursora encara un còp amb la creacion de Espada y brujería, juego de rol en vivo, publicat en decembre de 1995 per un ostal d'edicion de Montmeló: Yggdrasil Jocs. Espada y brujería Foguèt lo primièr jòc de ròtle en viu creat als Païses Catalans (Killer foguèt publicat amb anterioritat per Joc Internacional mas s'agissiá de la traduccion d'un jòc estatunidenc).
Cap a la fin de las annadas 90 lo mercat del ròtle en Catalonha, aital coma pels Païses Catalans en general, dintra dins un periòde d'aflaquiment que fa barrar nombroses ostals d'edicion (lo gigant editorial Joc Internacional barra en 1998, per exemple), en granda partida pel fach que lo jovent s'orienta cap a nòvas activitats ludicas, mai que mai los jòcs de cartas colleccionablas e mai tard, dempuèi la debuta de las annadas 2000, los videojòcs en linha. Totun los ans 2000 assistisson a la naissença d'ostals d'edicion novèls, coma Proyectos Editoriales Crom (fondat a Barcelona en 2002 e desaparegut en 2004) e sustot Devir Iberia. Aquel ostal d'edicion de Barcelona es una filiala de Devir, un grop editorial brasilian present dins cinc païses, e ten los dreches de traduccion al portugués e castelhan del jòc de cartas Magic e del jòc de ròtle Dungeons & Dragons.
Dempuèi l'an 2001 Devir Iberia a començat de nòu la traduccion e publicacion d'un grand nombre de jòcs de ròtle, talament coma aviá fach Joc Internacional per las annadas 90, mas a diferéncia de Joc, Devir los publica pas en catalan. Aquel prepaus lo s'atribuís l'ambiciós projècte de Maqui Edicions, un ostal d'edicion de Girona (curiosament la vila ont nasquèt lo ròtle en Catalonha l'an 1985) fondat lo 2006 e que publica en ambedoas lengas, catalan e castelhan. Los sieus dos primièrs jòcs de ròtle son ja estats tradusits e publicats lo 2009: Tibet, el joc de rol (tradusit al catalan en abril de 2009 e al castelhan en setembre de 2009) e Cataus (tradusit al catalan en decembre de 2009 a comptar del jòc Donjon, de Clinton R. Nixon).
Bal de gitanas de Sant Celoni
Lo Bal de Gitanas de Sant Celoni es un tradicional bal de gitanas que se fa cada an dins las fèstas de Carnaval.
Istòria Lo bal de gitanas de Sant Celoni es documentat l'an 1767, malgrat que las siás raïses se trapan dins los rites agraris ancestrals per favorir la fertilitat de la tèrra. La musica se realizava amb los instruments tradicionals: tamborin, castanhòlas, flaviòl e cabreta. Los que sabián jogar aqueles instruments èran los que se cargavan de compausar las musicas. Al cors dels ans es passat per diferentas estapas e a viscut de longs periòdes d'interrupcions. Lo bal se recuperèt dins las annadass 50 e 60 e definitivament lo 1981. D'ençà se tòrnan dançar las gitanas a Sant Celoni los dimenges de Carnaval, acompanhadas dels elements tradicionales de la fèsta: los Diablòts, lo Vièlh e la Vièlha e lo Capitani de Cavals.
La fèsta Tot comença a primièra ora del matin de dissabte (pels pichons) e dimenge (pels grands) de Carnaval amb lo dejunar. La còla de diablòts del bal de gitanas es l'encargada d'organizar e aprestar aquel repais destinat, principalament, a trapar las forças e l'energia per la jornada. La majoritat d'assistents son diablòts mas qualque dançaire i va far candela tanben. Pendent aquel dejunar, los diablòts aprofèchan per acabar d'aprestar la siá sortida, s'organizar e se vestir. Los musicians arriban tanben a la plaça plan d'ora, per aprofechar las primièras oras del dimenge per far las pròvas de son e revisar las particions.
Quand tot sembla prèst, los diablòts partisson carrièra Major amont cap al rescontre. Aquel s'establís sus la carrièra Balmes, davant lo local dels pepins, ont totes los dançadors e compausants de las comparsas se tròban per clavar los darrièrs detalhs de vestiari e formar los grops per iniciar lo passacarrièra, una passejada per las carrièras de la vila, ont los dançaires, los musicians e la comparsa son convidats a galetas, carquinyolis (crocants), vin... per d'establiments e particulars. Lo Capitani de Cavals amb los sieus cavalièrs e lo Vièlh e la Vièlha presidisson lo cortègi, l'orquèstra joga pendent tot la passacarrièra, los dançaires se'n pòdon pas passar e fan qualques bals al mièg de la carrièra. Los diablòts provòcan lo public en saltant, en lançant farina, petards e sustot, en fasent calivari.
A l'entorn de la Plaça de la Vila òm i plaça de grasas pel public. Es abitual qu'a primièra ora del matin i aja ja de gents gardant plaças e cercant lo melhor plaçament per gaudir de la fèsta. Cap al miègjorn arriban las comparsas que forman lo bal de gitanas e s'inicía lo protocòl per poder far la dançada.
Lo primièr a dintrar serà lo Capitani de Cavals e demanda permís a las autoritats per l'ocupar. Un còp concedit dintran lo Vièlh e la Vièlha, unes personatges grotesques de la comparsa que presidiràn l'acte. Ambedós representan l'ivèrn que es a mand de s'acabar e es tradicion que la vièlha simule èsser prens. Abans d'ocupar los luòcs d'onor dins las lòtjas, que lor son reservats, fan un discors, en forma de versòts, ont fan critica satirica dels eveniments que se son venguts al long de l'an.
Fin finala es l'ora de permetre l'intrada dins la plaça als diablòts. Aqueles o faràn coma o fan totjorn, en fasent de bruch e en ensajant far qualque asenada. Cada an l'intrada a la plaça dels diablòts es diferenta mas es costuma que i aja un element comun. La preséncia de petards (en forma de cordelada de petards). S'es darrièrament institucionalizat que los diablòts dancen tanben una pèça pendent aquela intrada, la Pòlca de l'Antònio, malgrat que fòrça còps l'arriban pas a acabar...
Fin finala, ara òc, arriba l'ora de que las còlas del Bal de Gitanas dintren dins la plaça amb lo galaup d'en primièr. Près d'una dotzena de bals compausan lo catalòg de danças que s'executaràn dins la plaça. Qualques unas las dançan los mai pichons e d'autras se resèrvan als dançaires mai experimentats. L'intrada de Bal, la Jòta, la Contradança, la Pòlca, la Farandòla, lo Passeig o Lletres, la Trenkuta, la Rumba, la Filferrada o lo Vals son qualques unas de las coreografias que se daissaràn veire sus la plaça.
Cap a la mièja part del bal, se fa la parida (l'enfantament), una representacionen la quala los diablòts sortisson a la plaça per far qualque scèna satírica e, mentretant, la vièlha se met a enfantar. Simbolicament, en aquel moment, òm celèbra l'arribada de la prima. Tradicionalament la vièlha deu enfantar un animal que se mostarà a totes los presents amb orgulh e satisfaccion de la part de la maire.
Abans d'acabar lo bal de gitanas, e dempuèi la dançada òm fa una reconeissença a aquelas personas qu'en aquela edicion complisson 25 dançadas, siá de dançaires o de compausants de qualques unas de las comparsas. Dempuèi l'an 2017 aquela reconeissença se fa amb lo bal de l'omenatge. Lo balh de gitanas se considerarà clavat quand totes los dançaires dintraràn a la plaça per far lo galaup de sortida. Es tanben tradicion que lo public, a un moment de la pòlca, encoratge los dançaires en cridant "Ferro!"
Los dançaires Lo costume dels dançaires es inspirat dels vestits ancians, coneguts per la documentacion fotografica e per testimònis orals. Los òmes vestisson braias, camisa blanca e vèsta americana negra. Una talhòla e un capèl de color roge. A las cavilhas i pòrtan esquilons e ribans de colors. Las femnas cargan una rauba blanca corta e un mantelet negre a l'esquina. Tant los dançaires coma las dançairas jogan las castanhòlas, en fasent tindar los esquilons espantan los marrits esperits.
La comparsa Los personatges de la comparsa son lo Capitani de Cavals que cavalca acompanhat dels sieus cavalièrs, abilhats elegantament en negre e amb capèl montat. Lo Vièlh e las Vièlhas son las autoritats de la Còla de Gitanas. Lo Vièlh es la personificacion de l'ivèrn e de la Vièlha naisserà la nòva sason: la prima. Los representan doas personas desgissadas còmicament coma los pepins d'abans. Lo Vièlh pòrta berret e baston. La Vièlha pòrta un mocador al cap, mantelet, davantal e gonèla longa.
Los diablòts, grands e menuts, pòrtan masqueta amb banas, farda roja e una talhòla negra d'ont penjan las esquilas qu'amb lo sieu bruch invòcan los marrits esperits. Son cargats de tarabastar lo public pendent lo passacarrièra e de manténer l'òrdre dins la plaça, ont fan tanben escarniment de qualque eveniment viscut pendent l'annada.
Oriol Puig i Bultó
Oriol Puig i Bultó (Barcelona, 12 de decembre de 1935) es un ancian pilòt de motociclisme catalan, un dels primadièrs de las modalitats defòra d'asfalt que s'introdusiguèron en la peninsula Iberica cap a la fin de la decennia de 1950 e començaments de la de 1960: motocròs, enduro (conegut alavetz coma Tot-Terren) e trial. Pendent la siá estapa d'activitat atenguèt mantun succès en aqueles espòrts, demest los quals tres Campionats d'Espanha de motocròs, un d'enduro, cinc medalhas d'aur als ISDT e divèrses campionats de Catalonha. Nebot de Francesc Xavier Bultó e engenhaire industrial de formacion, al cors de la siá vida a ocupat divèrses cargues de responsabilitat relacionats amb lo mond del motociclisme, en essent fins al 2018 director de la Comission Tecnica de la Federacion Internacionala de Motociclisme (FIM) e membre dels organismes de govèrn de la federacion estatala (RFME). Foguèt tanben lo director esportiu de Bultaco pendent l'epòca qu'aquela entrepresa aguèt activitat, en se cargant del departament de competicions.
Trajectòria esportiva Comencèt a competir plan jove dins de corsas de velocitat coma pilòt oficial de Montesa en integrant una equipa formada, entre d'autres, pel sieu cosin Joan Soler Bultó e d'autres istorics pilòts catalans coma Josep Maria Llobet "Turuta", Marcel Cama o los fraires Elizalde. Plan lèu, ça que la, foguèt atirat per las nòvas modalitats de defòra d'asfalt.
Motocròs Ja lo 1959 participèt dins una corsa de motocròs a Manresa amb una Tralla 101 modificada, corsa que foguèt ganhada per l'alavetz pilòt de Derbi Pere Pi, qu'ans a venir vendriá un dels sieus rivals màgers tant en corsas de motocròs coma en competicions de trial. Oriol Puig progressèt rapidament dins aquela modalitat, en ganhant lo campionat estatal de 125 cc lo 1960 e lo de 250 cc los ans 1963 e 1964, aqueles dos disputats a una sola corsa a Sant Sebastian e Burgos respectivament. Coma anecdòta, lo títol de 1963 lo ganhèt gràcias en partida a l'iniciativa del sieu oncle Francesc Xavier Bultó, lo qual entre l'entraïnament de dissabte e la corsa de dimenge faguèt fabricar, transportar per rota dempuèi Barcelona a Sant Sebastian e montar per la siá mòto un jòc de pinhons de la bóstia de velocitats que li permetrián de ganhar mièg segond per torn, amb la consecutiva victòria e campionat. Per çò qu'es del títol de 1964, tanben lo sieu oncle i aguèt quicòm a veire, per çò que li aconselhèt de passar un doble saut de còp luòga d'o far en dos salts, çò que li permetèt d'avançar a Pere Pi e aténher aital la victòria. Puig Bultó ganhèt tanben dos campionats de Catalonha de motocròs (1961 e 1962).
Enduro La disciplina de l'enduro, d'aquel temps apelada Tot-Terren, foguèt una de las que mai convenguèt a Puig Bultó. Lo 1958 faguèt partida ja de l'equipa estatala "B" (cotria amb Josep Raja, Josep Romeu e Enric Palero) pel Vas d'argent als Sièis Jorns Internacionals celebrats a Garmisch-Partenkirchen jos unas duras condicions climaticas. En aquela escasença pilotèt una OSSA 164 cc, per çò que decidiguèt cambiar de marca per solidaritat amb lo sieu oncle, qu'aviá clavat amb Montesa e aviá creat pas encara Bultaco.
En 1962, amassa amb José Sánchez (catalan d'origina murciana que començava alavetz a destacar en competicions de defòra d'asfalt), decidiguèron de participar per compte pròpri als ISDT, que se tornavan celebrar a Garmisch-Partenkirchen. Lo fach d'anar totes dos sols per mièja Euròpa dins una pichona veitura amb una remorca onte portavan doas Sherpa S 175 e un motor de recambi foguèt força complicat alavetz. Malgrat d'aver pas cap d'assisténcia de mecanicians, d'ajudaires ni de managers ganhèron una medalhas d'aur per cadun a la pròva, en venent aital los dos primièrs catalans a o aténher. Coma anecdòta, mentre se desplaçavan a Alemanha passèron per Itàlia ont lo sieu oncle balhava assisténcia als pilòts de velocitat de Bultaco John Grace e Ramon Torras a Monza. Grace li suggeriguèt a Dòn Paco que los cobriguèsse los fraisses del viatge, e aquel lor diguèt que lor pagariá lo 50% de las despensas s'atenhián una medalha d'argent, e lo total s'èra d'aur. Aital donc, lo viatge los costèt gratis.
Dempuèi alavetz, Oriol Puig frequentèt las siás participacions als ISDT, en i atenhent un total de 9 medalhas (d'ont cinc d'aur) d'un total de dètz participacions (nòu de consecutivas entre 1962 e 1970). Una de las siás melhoras performanças foguèt a l'edicion de 1966 a Villingsberg (Suècia) ont amassa amb José Sánchez, Costa, Ferrer, Bordoy e Casimir Verdaguer se classifiquèron setens al Trofèu, en atenhent entre totes quatre medalhas. Aquel meteis an, ganhèt lo segond Campionat d'Espanha de Tot-Terren que se disputava.
Mercés als sieus succèsses en aquelas competicions, Bultaco desvolopèt las siás mòtos de Tot-Terren, inicialament derivadas de la Sherpa S, qu'amb los ans donèron pas al modèl conegut coma Matador, aparegut cap a 1965.
Trial A començaments dels 60, la familha Bultó aguèt un ròtle clau per l'introduccion del trial a Catalonha e l'expansion internacionala d'aquel espòrt pertot del mond. En 1962, Oriol Puig e Joan Soler Bultó participèron a un trial qu'organizèt la FIM a París per investigar sul terren aquela desconeguda disciplina e melhorar los prototipes de la marca. Ja lo 1964, Puig se n'anèt amb un Seat 600 als Sièis Jorns d'Escòcia a provar los nòus prototipes, mai evolucionats, en ne pilotant un El meteis e l'autre lo britanic Tom Ollerton. Puig Bultó abandonèt, mas lo melhor pilòt de l'epòca, lo nòrd-irlandés Sammy Miller, s'interessèt per aquelas mòtos e arribèt a las provar, e ne foguèt tan gratament impressionat qu'a la fin de l'estiu d'aquel an, 1964, viatgèt a Cunit (a la bòria particulara de Francesc Xavier Bultó) per dire de participar al desvolopament de la mòto que fin finala venguèt la revolucionària Bultaco Sherpa T.
Un còp Miller aguèt alestit lo prototipe a Cunit e comencèt de l'emplegar al Reialme Unit, aguèt de problèmas dins las zònas umidas e enfangadas, ont la Bultaco aviá pas tanta traccion coma las mòtos de 4 tempss (o quitament coma la Greeves de 2 temps), de sòrta qu'Oriol Puig se'n i anèt tot cargat de compausants de motor, transmission e suspensions, e après quatre jorns de pròvas daissèron la mòto al gost del campion e prèsta per dintrar en produccion.
Pauc après, en octòbre, Oriol Puig participèt a una pròva promocionala de trial a Grenòble, acompanhat entre autres catalans per Pere Pi, Manuel Giró e los sieus familhals Joan Soler, Jaume Marquès, Isidre Marquès e Ignasi Bultó. A comptar d'alavetz, Oriol Puig Bultó foguèt un dels melhors pilòts de trial en la fasa iniciala d'aquel espòrt al país, en concorrent per la victòria en divèrsas escasenças amb los sieus cosins Joan Soler e Jaume Marquès, e tanben amb Pere Pi (gaireben l'unic pilòt de Montesa capable de s'acarar als oficials de Bultaco). Lo domeni de la familha Bultó èra tan grand alavetz, qu'al'I Campionat de Catalonha de trial (consistent en uèch pròvas disputadas entre 1964 e 1965), ocupèron las tres primièras posicions finalas: Joan Soler Bultó, Manuel Marquès e Oriol Puig Bultó, per aquel òrdre. Puig Bultó acabèt per ne ganhar lo títol lo 1969.
Trajectòria professionala Bultaco Lo 1958, quand Francesc Xavier Bultó creèt Bultaco, Oriol Puig estudiava engenhariá industriala. Lo sieu oncle li prepausèt de participar a l'accionariat de la nòva entrepresa e d'i dintrar a trabalhar, primièr a temps parcial e, un còp aguèsse clavat los estudis, a plena dedicacion. Puig Bultó acceptèt e, al cors dels ans, exerciguèt divèrsas foncions dins l'entrepresa de Sant Adrià de Besòs: primièr i faguèt d'engenhaire de dessenh-testador; après, de responsable del servici tecnic postvenda d'exportacion e, mai endavant, ne foguèt pendent d'annadas director de competicions. Fin finala, ja dins los darrièrs temps de crisi, i exerciguèt de director comercial. Un còp li calguèt abandonar l'entrepresa familhala, trabalhèt qualques ans coma director general d'exportacion a Derbi, concrètament de 1981 a 1998.
FIM Oriol Puig dintrèt a la FIM coma membre de Comission dins lo Congrès de 1973. Lo 1981, dins lo Congrès de Tòquio, ne foguèt elegit President de la Comission Tecnica (CTI) per un mandat de quatre ans. Finalizat lo periòde ne foguèt reelegit, e aital successivament cada quatre ans fins que lo 31 de decembre del 2018, amb 45 ans a la FIM, demandèt a la federacion espanhòla (RFME) que tornèsse pas presentar la siá candidatura.
Coma president e director de la CTI, Puig Bultó viatgèt pertot del mond, siá ja per assistir a competicions, reünions o seminaris per la formacion dels comissaris tecnics (los que verifican que las mòtos que participan a competicions complisson los reglaments tecnics e las nòrmas de seguretat de la FIM). Pendent aquela longa estapa concilièt la siá residéncia a Barcelona amb sojorns a Mies (Vaud), pichona populacion près de Genèva ont i a la sedença de la FIM. A l'ora d'ara, contunha de passar de longas sasons a Genèva, ont la siá femna, Marta, trabalha al Burèu de l'Organizacion de las Nacions Unidas. Lo matrimòni a tanben una segonda residéncia a Castellterçol, Moianés.
Club Piolet
Lo Club Piolet es lo club infantil d'Andorra Televisió, nascut l'an 2005 del besonh de fidelizar los dròlles amb una programacion pròpria dins de la television publica. Lo projècte se concretèt lo mes de decembre d'aquela annnada, amb lo contracte pels servicis de la productritz De Occon Films, que prepausèt coma mascòta un isard vestit amb la camiseta d'Andòrra. Amb tot, lo nom inicial foguèt "Clic", una prepausa que la direccion de RTVA rebutèt. Per aquela rason se dobriguèt un concors perque foguèsson los meteisses dròlles los que prepausèsson de noms per l'isard. Lo concors s'alonguèt fins a la Fièra d'Andòrra la Vièlha, ont los dròlles podián pintar la mascòta e contunhar de prepausar de noms. Se recebèron fin finala mai de 300 prepausas e la ganhanta foguèt la de Piolet. Segon la documentacion intèrna de RTVA, lo 26 de decembre de 2005 se celebrèt lo bateg public de la mascòta, pendent lo Salon de l'Enfància d'Encamp. Pendent aquel temps òm comencèt tanben d'enregistrar los primièrs sòcis: ne foguèron mai de 700 al mes de mai de 2006.
La primièra emission del Club Piolet foguèt en antena lo 09 de genièr de 2006. S'agissiá d'una programa conteneire de dessenhs animats d'Andorra Televisió. Mas i aviá tanben d'activitats sus la carrièra, coma la preséncia de la mascòta a la cavalcada de Reis, o la Fèsta de la Nèu -una sòrta de Fèsta dels Súpers- a l'estacion de Pal, de Vallnord. La primièra foguèt lo jorn 1 d'abril de 2006. Mai tard, se creèt la "Fèsta de l'Estiu", una seria d'activitats e espectacles pels seguidors e seguidoras del Club Infantil. Poiriam dire que s'agís de la Fèsta de la Nèu, mas en version estiu.
En fach, lo Club Piolet s'inspira del Club Super 3 del canal juvenil de la television publica catalana, que s'i establiguèron nombroses contactes per aprene cossí far créisser la nòva aventura o per poder emetre qualques serias de dessenhs animats. Lo Club Piolet a la siá pròpria revista, carta de sòci, pagina web interactiva... E organiza d'amassadas amb los pichons de l'ostal que lo veson. Las activitats qu'organiza la Ràdio e Televisió d'Andorra (RTVA) amb lo Club Piolet son sovent notícia dins la premsa andorrana. Los principals personatges del programa son dos isards: Lo Piolet e la Violeta. S'es incorporat recentament un actor, de carn e d'òs, Andi, interpretat per l'actor Joel Pla.
La darrièra produccion del Club Piolet es la seria d'animacion Les coses de la Martina, que se preestrenèt en exclusivitat pels sòcis lo 09 de setembre de 2015. Per television, lo primièr capítol s'emetèt lo darrièr dissabte del mes de setembre de 2015, en coincidissent amb lo programa 3.500 del Club Piolet. Seguidament, en 2014, FEDACULTURA apondèt un autre personatge al Club apelat Pau Pampalluga, aquel a la fin d'educar los mai pichons de l'ostal en estalvi e seguretat energetica.
Compte Club Piolet Lo compte Piolet, es un compte corrent per enfants e enfantas d'entre 0 e 12 ans. Servís a que los mai pichons e pichonas pòscan gardar los sieus estalvis. Un còp òm contracta lo compte Piolet, l'enfant o enfanta en question obten la siá primièra carta nomenada PIOtargeta. Basicament, s'agís d'una carta de estalvis gratuïta decorada amb los dessenhs de las mascòtas del Club infantil, lo Piolet e la Violeta. En aquela tageta, s'i pòdon depausar los estalvis de l'enfant dempuèi quin que siá dels burèus de Crèdit Andorrà del país.
Can Batlló (Eixample)
La fabrica de Can Batlló de Barcelona consacrada a las filaturas de coton foguèt creada pels fraires Feliu i Joan Batlló i Barrera a mitat del sègle XIX. L'ensems de bastiments modernistas plaçats dins la carrièra Comte d'Urgell (n. 173-215), dins lo quartièr de la Nòva Esquèrra de l'Eixample de la ciutat de Barcelona foguèt reconvertit a començament del sègle XX en l'Escòla Industriala dependenta de la Deputacion de Barcelona.
Istòria Los fraires Batlló i Barrera foguèron una familha d'entrepreneires olotins del texil que trabalhèron a Barcelona pendent la primièra mitat del sègle XIX. Dels quatre fraires qu'entamenèron l'activitat, dos d'eles, Jacint (1803-1866) e Domènec († 1866) moriguèron quand èran a planificar la creacion d'aquela granda fabrica, e Feliu e Joan Batlló avièron lo projècte.
Un còp constituida la societat bastiguèron una granda fabrica ont agropar la produccion dispersada qu'avián fins an aquel moment. La fabrica arrendada a Francesc Quer lo 25 de novembre del 1858 a Cornellà, o èra per dètz ans e venciá lo 1868. Benlèu aquel fach los encoratgèt a far avant amb lo procès d'integracion. Entre 1867 e 1872 realizèron sièis crompas de terrens a diferents proprietaris de terrens agricòlas dins un endrech conegut coma "l'Olivera Rodonda" (oliu redond) e posteriorament "Pla de Valldonzella". Lo 13 d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segonda, lo 13 de mai de 1867 (5 mujadas, 14 mondinas equivalentas a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; e la tresena lo 21 de junh del 1867 (1 mujada 6 mondinas equivalentas a 6.899 m²) a Beneta Santomà e Estadella; aqueriguèron posteriorament d'autres tres proprietats mai. Lo terren aquerit equivaliá a quatre ilons de l'Eixample Cerdà e se plaçava dins lo tèrme municipal de Les Corts, que s'integrèt pas a Barcelona fins qu'al 1897.
Lo 1868 s'inicièt lo bastiment de la fabrica que s'inaugurèt lo 1870, moment que barran lo rèste de fabricas qu'avian a Monistrol, Sitges e Tarragona. La fabrica nasquèt amb la volontat de far concurréncia a l'Espanya Industrial de la familha Muntadas e comptava amb 60.000 conolhas, 1.500 telièrs en tricotatge e entre 2.000 e 2.500 obrièrs. La fabrica foguèt dessenhada per l'engenhaire Alejandro Mary e comptèt amb la collaboracion de l'arquitècte Rafael Guastavino que, probablament, dirigiguèt la partida arquitectonica. Aquel es un ponch pas confirmat, per çò que figura pas dins lo projècte e lo meteis arquitècte escriguèt al director del Diari de Barcelona que "lo director del projècte de fabrica es l'engenhaire Mary, e que la partida purament arquitectonica correspond a aquel que li agrada pas que se publique son nom". A malgrat d'aquela sòrta de mistèri es unanim entre los expèrts l'atribucion de las solucions arquitectonicas a Guastavino.
Malgrat la capacitat de crear luòcs de trabalh dins una Barcelona en expansion, èra un moment de fòrta inestabilitat sociala e, probablament, las condicions de trabalh de Can Batlló serián pas las melhoras. De mai, lo sector èra en crisi d'ençà que lo 1868 se copèron las importacions de coton dels Estats Units pel blocatge dels pòrts del sud pendent la guèrra civila. Can Batlló Foguèt barrat qualques jorns lo 1871 "per provocacions"; lo 1873 se produsisson de licenciaments e se produsisson manifestacions fòrtament reprimidas per la polícia. Los conflictes mai fòrts d'aquela epòca foguèron en agost de 1874 quora se suspendèt lo torn de nuèch en arrestant 600 telièrs e los trabalhadors exigiguèron de partejar fraternalment lo trabalh sens qu'òm licencièsse degun. Los Batlló o acceptèron pas e denoncièron al capitani general lo risc de trebles en atenhent que las tropas s'apoderèsson militarment de la fabrica. Aquel fach entraïnèt una cauma de tres meses e una menaça dels Batlló de se desabonar de la contribucion industriala. Lo 1875 son acusats de trabalhar dins de condicions insalubras e d'espleitacion. L'an 1876 s'installa l'enluminament electric de la part de l'entrepresa de Tomàs Josep Dalmau i Garcia tant dins la fabrica coma dins los burèus de la carrièra Barbarà. Per la partida comerciala foguèron presents a l'exposicion de Catalonha lo 1871, a Viena lo 1873 ont obtenguèron la medalha del Progrès e lo 1875 son presents a l'exposicion de Filadèlfia.
L'an 1876 se produsiguèt la scission de la societat; Feliu pensava a prene la retirada e traspassar lo negòci als sieus filhs e Joan voliá entamenar un novèl negòci luènh dels conflictes de la fabrica de la carrièra Urgell. Joan, amassa amb los sieus nebots filhs del sieu fraire Domènec mòrt lo 1866, montèt la fabrica Can Batlló a Sants. La nòva estapa de la fabrica de la carrièra Urgell amb Feliu e los sieus filhs a la tèsta comença amb una medalha d'argent a l'Exposicion de París de 1878, mas la medalha d'aur foguèt per un concurrent dirècte: l'Espanya Industrial. Aquel meteis an morís Feliu Batlló i Barrera e los sieus filhs càmbian la denominacion contra la de "Batlló i Batlló", qu'èran los sieus dos noms de familha.
Ran de la mòrt de Feliu Batlló se publiquèt una sintèsi de las caracteristicas tecnicas e productivas qu'explican la fabrica. Lo 1879 tòrnan los problèmas e la bassa demanda los portèt a redusir lo trabalh a quatre jorns per setmana e mai tard, a tres per setmana. En plena Fèbre d'Aur la sensacion d'euforia economica aviá pas res a veire amb la situacion generala del texil. Lo 12 d'octòbre de 1882 assassinèron a la pòrta de la fabrica al director de la seccion de filats, l'Ermengol Porta i Solans e en febrièr de 1883 se produsís un incendi dins lo magazim de coton amb claras sospèchas d'èsser estat volontari. Los proprietaris comencèron a considerar lo barrament mai que mai après la bassa demanda que los obliguèt a trabalhar doas setmanas per mes pendent l'an 1887. Malgrat la situacion foguèron presents a l'Exposicion Universala de 1888 amb un bon resultat, per çò que ganhèron una medalha d'argent, malgrat aver la fabrica arrestada en aquel moment.
Se produsiguèt un atemptat amb un engenh explosiu dins los burèus qu'avián a la rambla Catalonha de Barcelona lo 18 de genièr de 1889. Aquel fach que se produsiguèt just davant lo burèu d'Enric Batlló e causèt la mòrt d'un trabalhador foguèt fondamental en la decision de barrament definitiu La fabrica texila de Can Batlló foguèt barrada l'an 1889. L'an 1908 foguèt aquerida per la Deputacion de Barcelona ont se placèt l'Escòla Industriala de Barcelona, qu'èra estat creada per un Reial Decrèt del 30 de març de 1904. L'an 1914 s'i inaugurèt l'Escòla Elementària del Trabalh. Aquelas doas escòlas son predecessoras, respectivament, de l'Escòla Universitària d'Engenhariá Tecnica Industriala de Barcelona e de l'Escòla del Trabalh de Barcelona, que son encara plaçadas dins l'encencha a l'ora d'ara.
Bastiment Pendent lo grand desplegament industrial del sègle XIX en Catalonha se bastiguèron grandas e importantas fabricas qu'avián sa basa en l'aplicacion de la tecnica de vòlta de malon amb tirants de fèrre. Aquela tecnica basada en la practica tradicionala de l'arquitectura catalana foguèt utilizada de manièra magistrala per l'arquitècte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Guastavino, que faguèt d'autras fabricas texilas a Barcelona a l'ora d'ara desaparegudas, coma la fabrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fabrica "Carreras i filhs" sus las carrièras de Diputació e Casanovas (1878) abans de emigrar als USA lo 1881, ont se faguèt fòrça famós en realizant divèrsas òbras fins a la siá mòrt.
L'encencha de Can Batlló ocupa 4 ilons de l'Eixample de Barcelona, entre las carrièras Urgell, Viladomat, Rosselló e París. Per la fabrica Batlló bastiguèt lo bastiment dels telièrs o bastiment principal, apelat a l'ora d'ara "l'edifici del relòtge", de còs parallelipedic de malon e pèira a l'entorn de las fenèstras, amb una tor de seccion cairada per cada extrèm de la façada e una cort centrala de colonnas dins lo sieu interior.
L'extraordinària chemenèia tanben de malon, en forma de piramida troncada de seccion exagonala, amb una basa de seissanta m² e una nautor de seissanta mètres. Encara uèi se tròba en perfièch estat e exemplifica a la perfeccion l'embalum de la fabrica qu'albergava. Una pèça plan interessanta es la granda e espaciosa nau de filaturas que, per manténer lo gra d'umiditat convenenta, foguèt bastida dins lo sosterranh ont qualques vòltas son estadas convertidas en lucanas per obténer una illuminacion perfièchament omogenèa dins tota l'encencha produsida per la lutz zenitala, en creant un bastiment foncional d'insolita beutat plastica. Las siás grandas dimensions, cent dos per setanta mètres, amb tres cents trenta sièis colonnas de fèrre fondut e la lutz porgida per las lucanas, balhan per resultat un espaci unifòrme e extraordinàriament equilibrat.
Font de les Escales
La Font de les Escalas es una font publica de Santpedor (Bages) protegida coma Ben Cultural d'Interès Local.
Descripcion Lo Clòt de las Aigas o font de las escalas se tròba en plen centre ancian de la vila de Santpedor per ailà ont passa una vena d'aiga qu'aviá provesit la populacion. La vena d'aiga a l'ora d'ara es salinizada per filtracions procedentas dels escombres salins del Cogulló e s'utiliza pas. L'anciana font del las escalas es la font mai anciana de Santpedor. L'actual placeta de la Font se bastiguèt l'an 1978 sus la sorga. Aquela sorgent reculhiá d'aiga procedenta de divèrsas minas. L'aiga restanta recorriá lo sòtol de l'actuala carrièra Convent cap a la zòna de l'òrta nòva, dins la zòna actuala a comptar de la carrièra Manresa e del convent dels Franciscans.
L'accès a l'ensems se realiza per mejan d'un escala plaçada sul lateral de la plaça. L'element principal es lo meteis sorgent, plaçat al pè d'una nicha d'arc de mièg ponch en pèira. A l'ora d'ara encara se pòt veire un espaci qu'es traversat per tres murs de carga en beton que supòrtan la carrièra. De mai, rèstan encara la nicha de la font, doas nichas d'arc rebaissat ont i aviá agut segurament lo abeurador. Se consèrva tanben una cistèrna, comunicada amb l'espaci central, tampa amb tet de vòlta e qu'acumula encara d'aiga provenenta de la font e las minas. Autres elements son lo potz e una canalizacion que seguís la carrièra Clot de les Aigües, que condusissiá l'aiga als ancians abeuradors.
A la darrièra intervencion de reabilitacion de las carrièras e plaça, se dobriguèt una lucana que permet l'intrada de lum naturala al dedins. A l'exterior i a informacion istorica de la Font de les escalas e las minas, e tanben fotografias ancianas.
Istòria La font de las Escalas èra la font mai anciana de Santpedor e, fins a la fin del sègle XIX, l'unic ponch important d'aprovesiment d'aiga correnta al centre de la vila. I aviá tanben un ponch d'aprovesiment d'aiga al potz de la Maire de Dieu del Bon Succés sul Carrer Ample, documentat al sègle XVI. Dempuèi l'edat mejana los abitants de Santpedor utilizavan l'aiga de la font per beure e per cosinar, e l'aiga que ne restava emplissiá abeuradors pel bestial e tanben un lavador public per far la bugada e lavar las verduras e d'autres produches agricòlas coma lo cambe. S'utilizava fin finala per asagar los òrts.
La font es documentada dempuèi lo 1372, e fins a començaments del sègle XX foguèt lo ponch de provesiment d'aiga mai importanta de la vila. Segon la documentacion istorica, al sègle XVI i aviá una construccion al clòt de la font qu'òm apelava "tanca", e que permetiá contrarotlar l'usatge per irrigacion de l'aiga de la font de las escalas. Pendent que s'emplegava pas, l'aiga s'acumulava dins unes abeuradors que se trobavan defòra de l'encencha, coneguts coma lo Portal dels Abeuradors, a la fin de la carrièra del Clot de les Aigües (actuala carrièra Convent), e plaçats a una distància de 150 m de la font. L'emplaçament de la barralha s'es pas localizat, malgrat que sembla que seriá plaçada just darrièr de la font. L'aiga restanta d'aqueles abeuradors anava cap al valat exterior de la muralha del sègle XIV, en seguissent lo pendís del terren.
Al sègle XII sembla que los òrts documentats a la vila, que serián plaçats dins l'encencha de la muralha, podián solament èsser asaigats amb las aigas freaticas del sòtol de la vila, que sortissián a la superfícia de la placeta de la Font. Aquelas meteissas aigas de la font èran las qu'asaigavan los òrts de l'òrta nòva al sègle XVI. Un document de 1548, qu'informa dels torns de regadiu dels òrts, explica amb detalh lo profechament de l'aiga procedenta d'aquela font (Archiu Istoric e Comarcal de Manresa, Com. Num. 78, VII).
L'aiga èra totjorn estada un ben escàs a la vila de Santpedor. L'existéncia d'aquela font marquèt segurament l'emplaçament de la populacion. La distribucion de l'aiga foguèt una question preocupanta fins plan dintrat lo sègle XX. Al cors de l'istòria vesèm coma la comuna de la vila ensaja de trobar solucions per aténher mai debit d'aiga. En 1771 se projectèt lo bastiment d'una robina per portar aiga del Llobregat (tal coma aviá fach la vila de Manresa al sègle XIV) dempuèi mai a al subre de Balsareny. Finalament se faguèt pas. La qualitat de l'aiga empejorava en epòca de secaresa, per çò que se produsissián filtracions dels femorièrs que i aviá dins los ostals per adobar los camps. La marrida qualitat de l'aiga provoquèt epidèmias de colerà e tifus repetidament. Per exemple l'an 1883 i aguèt 110 mòrts per aquela causa. La mortalatge mai grand se produsiguèt l'an 1894 quand s'infectèron aperaquí 700 abitants dels 1900 que i aviá al vilatge, e moriguèron 84 personas. Per'mor de melhorar lo porgiment d'aiga, l'an 1909 se faguèron de poses novèls, s'installèron sièis fonts publicas, se canalizèron las aigas e se faguèt una ret de toats.
Entre los ans 1931 e 1932 s'atenguèt la concession d'aigas de la robina de Manresa per l'aprovesiment de la vila. En 1932 s'inaugurèt una font per commemorar l'arribada de l'aiga potabla a Santpedor. L'an 1978 l'endrech de la font se cobriguèt per dobrir una nòva carrièra, coneguda per Carrer del Clot de les Aigües. Amb tot, la font contunha de rajar e l'espaci que ocupava tot l'ensems contunha d'existir jol sòtol de la carrièra.
Anșoa din Escala
Anșoaul este un pește albastru și un ingredient emblematic al dietei mediteraneene. Uleiul de măsline este benefic pentru sănătatea umană.
Consumul de anșoa este foarte recomandat pentru menținerea unei diete echilibrate, bogate în Omega 3, care ajută la reducerea nivelului de colesterol. Anșoaul poate fi gătit în numeroase feluri, menținând întotdeauna gustul delicios, datorită proprietăților sale și a aromei intense.
În țările mediteraneene este folosit în mod tradițional ca un excelent aperitiv, alături de pâine crocantă, unsă cu roșii coapte și pe care s-a turnat ulei de măsline, după gust. Este, de asemenea, un ingredient obișnuit în salate, rețete de paste, pizza sau feluri de mâncare mai complexe. Există nenumărate opțiuni.
Când vorbim de anșoa ne referim la hamsia păstrată în saramură. Tehnica de păstrare în saramură a alimentelor pentru a le conserva pentru un tip mai îndelungat a fost introdusă pe teritoriul nostru de coloniile grecești și a fost perfecționată, mai apoi, de romani. Unele opțiuni de pregătire: curățați-le de solzi și spălați-le sub jet de apă de la robinet pentru a elimina excesul de sare, extrageți fileurile și serviți-le cu ulei de măsline virgin. În Escala, anșoaurile sunt unul dintre cele mai renumite produse locale.
Postureig din Lleida
Curentul Postureig din Lleida (a se citi, a ieși în evidență inițiat în Lleida) este o dinamică din cadrul leidatanismului secolului XXI, care a început să se dezvolte în 2013 prin intermediul rețelelor sociale. Inițiativa, promovată de un personaj anonim, domnul. Postu... combină umorul asupra ceea ce se numește postureig (gesturi sau poziționări adoptate mai degrabă pe baza aparențelor și a opiniilor celorlalți decât pe o motivație sinceră), umorul bazat pe stereotipuri din Lleida (precum afișarea unei anumite mândrii de a fi din Lleida) și desfășurarea de acțiuni solidare și de strângere de fonduri destinate pentru mai multe asociații și entități de zona Ponent. În 2018, după ce a strâns și alocat mai mult de 100.000 de euro inițiativelor solidare, Postureig din Lleida a primit o mențiune specială în cadrul premiilor Firme Solidare din Lleida.
Istorie De la umor la inițiative caritabile Pe 23 martie 2013, în timp ce rețelele de socializare creșteau și se creau tot mai conturi dedicate diferitelor fațete ale acestui tip de ieșire în evidență, s-au creat conturi, pe Twitter și Facebook, dedicate curentului postureig din Lleida. Primele apariții au fost pline de umor și aveau ca punct de plecare obiceiurile din Lleida, dar, foarte rapid, în luna septembrie a aceluiași an responsabilul pentru promovarea acestor profiluri profită de umorul tipic din zona Lleida pentru a recrea o glumă semantică (publicarea unei imagini inspirate de iconicul „I ♥ NY” de Milton Glaser cu sloganul „I ♥ popes” -un termen tipic din zona de nord-vest a Cataloniei, unde înseamnă sâni-) într-o inițiativă caritabilă: fabricarea și vânzarea de insigne cu acest motto și alocarea beneficiilor obținute (3.600 euro), care oricum ajunseseră în 2014 la peste 5.000 euro, către ADIMA, Asociația femeilor care au suferit o operație la sân. Reacția bună a populației îl încurajează pe creator să repete experiența prin crearea designului și comercializarea unei insigne cu textul "I ♥ mustăți", ceea ce amintea de inițiativa Movember (joc de cuvinte între Moustache și November)- cu scopul de a destina profiturile obținute către Institutul de Cercetare Biomedicală și de a crea o unitate destinată cancerului de prostată în Spitalul Universitar Arnau de Vilanova și în Spitalul Santa Maria.
După buna primire de care s-au bucurat aceste gesturi de solidaritate, proiectul a continuat prin desfășurarea a încă patru inițiative de creare și vânzare a insignelor cu diverse versiuni ale motto-ului „I ♥ ...”, cu intenția de a destina fondurile obținute către alte patru entități din Lleida. În acest caz era vorba de insignele "I ♥ Ceață", "Și ♥ Păroși", "Și ♥ Întâlnire" și "I ♥ Surâsuri", care au reușit să strângă un total de peste 20.000 de euro [a] care s-au ocupat de întrajutorarea persoanelor fără adăpost -prin intermediul Fundației Rădăcini a comunității Sant Ignasi din Loiola de Lleida-, căminele de protecție a animalelor din Lleida -Prietenii Animalelor din Segrià, căminele Lydia Argilés și ProGat-, [b] acordarea de ajutor pentru persoane aflate în risc de excludere socială -prin Crucea Roșie și Càritas Lleida- [c] și a ajuta Down Lleida, [d] o entitate din Lleida care se ocupă de bunăstarea persoanelor cu Sindromul Down și a care are ca obiect de activitate acela de a le ajuta să se încadreze în mod activ în societate.
Consolidare Contul de Facebook al curentului postureig din Lleida a depășit 10.000 de urmăritori în februarie 2014, fapt care l-a convins pe creatorul său să sărbătorească printr-o Postuparty, un eveniment festiv care a reunit 1500 de persoane într-un club din Lleida și care a dus la colectarea a 1000 de euro care au fost din nou alocați inițiativelor caritabile. Totuși, saltul calitativ la nivel de reacție mediatică al inițiativei postureig de Lleida s-a înregistrat în vara anului 2014, când inițiativa #fructeledinlleidachallenge a devenit virală.
Propunerea, în mod clar inspirată de Ice Bucket Challenge, a constat în distribuirea unui videoclip sau a unei fotografii în care cineva consumă fructe cultivate în Lleida și a-i provoca pe ceilalți să facă la fel. Această inițiativă a avut ca scop promovarea consumului de fructe cultivate de fermierii și cooperativele din zona Lleida, încurajând consumul local și ajutând un sector care în vara acelui an a fost afectat de criza prețurilor și de embargoul rus asupra exporturilor de fructe din Spania. A devenit rapid un fenomen viral datorită numărului mare de persoane care i se alăturau și datorită reacției obținute prin susținerea afișată de personaje foarte proeminente, atât pe scena catalană, cât și pe cea spaniolă. Acesta a fost momentul în care curentul postureig de Lleida a început să fie cunoscut dincolo de zona Ponent.
În cadrul campaniei de Crăciun din 2014 s-a desfășurat o nouă inițiativă caritabilă, de data aceasta cu scopul strângerii de fonduri pentru Fondul de alimente din Lleida prin vânzarea de insigne cu sloganul „I ♥ Allioli”, în urma căreia s-au strâns 1400€.
Lo #Postullibre Înregistrarea unui succes tot mai mare de la crearea diferitelor profiluri ale curentului postureig de Lleida pe rețelele sociale l-a determinat pe inițiatorul său să publice o carte în care povestește istoria curentului postureig de Lleida printr-o serie de publicații, comentarii, tweet-uri și întâmplări ale autorului, creator al acestor profiluri. Cartea se intitulează Eu sunt din Occident. #Postullibre al domnului Postu a fost un bestseller de Sant Jordi 2015 la Lleida, astfel încât - înainte de această sărbătoare - prima sa ediție, care număra 3000 de exemplare, a trebuit deja suplimentată cu o a doua ediție de încă 1500 de cărți pentru a putea satisface cererea. Din nou, și în conformitate cu inițiativele caritabile pe care se fundează inițiativa Postureig de Lleida, o parte din profiturile obținute din vânzarea cărții sunt donate către diferite entități și asociații non-profit din Ponent.
Epoca actuală (2015-prezent) După ce a devenit unul dintre cele mai influente fenomene din regiunea Ponent din ultimii ani, Postureig de Lleida a rămas fidel activităților și principiilor care l-au caracterizat încă de la începuturile sale. Inițiativele caritabile - alături de proiectarea și comercializarea insignelor cu diferite versiuni ale sloganului „I ♥...” - își consolidează activitatea, deși în prezent sunt deosebit de diversificate, deoarece s-a ajuns deja la douăzeci de modele și entități colaboratoare. De asemenea, în acest moment au fost prezentate și comercializate alte produse, cum ar fi postubirra sau postucaganer, create cu intenția de a diversifica sursa donațiilor. În 2016, ansamblul inițiativelor caritabile a permis strângerea a 10.000 de euro, cifră care, în anul următor, a crescut la 25.000 de euro.
În același timp, Postureig de Lleida a continuat să publice pe rețelele de socializare conținuturi pline de umor și care promovau obiceiuri din Lleida. Unele dintre aceste conținuturi au devenit virale. În acest moment această inițiativă însă nu se mai limitează doar la domeniul caritabil, de umor sau de simple comentarii, ci a un devenit subiect al dezbaterilor sociale și chiar politice. Astfel, Postureig din Lleida a devenit altă fațetă din cadrul curentului recent al lleidtanismului. În plus, Postureig din Lleida s-a implicat activ, de asemenea, în inițiative legate de procesul de independență al societății catalane.
Dn. Postu Activitatea curentului postureig din Lleida este promovată de un personaj anonim, cunoscut sub numele de Dl. Postu, care administrează conturile pe rețelele de socializare ale acestei mișcări, creează conținut și conduce diversele inițiative care au fost întreprinse. În ciuda popularității sale în zona Lleida, acesta își păstrează anonimatul deoarece, în aparițiile publice, domnul. Postu poartă întotdeauna o mască Spiderman, ochelari de soare și o pălărie de paie, purtată, de obicei, în timpul culesului melcilor. În mai multe ocazii, dl. Postu a declarat că preferă anonimatul pentru a păstra o anumită intimitate, deoarece atât domnul. Postu, cât și cei din spatele acestei inițiative nu împărtășesc întotdeauna viziunile și opiniile exprimate public și pentru că își dorește ca protagonismul activităților caritabile și a inițiativelor pline de umor ale postureig din Lleida să nu fie acordat persoanei care le promovează, ci efectului obținut.
Turnurile de pe dealul Sant Francesc
Turnurile de pe dealul Sant Francesc sunt trei turnuri cu bază circulară construite în secolul XIX, în orașul Olot și declarate patrimoniu cultural de interes național. Unul dintre acestea este situat în jurul craterului vulcanului Montsacopa sau Sant Francesc și amintește de războaiele carliste. În acest moment se află în ruine, la fel ca și celelalte două turnuri situate la vulcanul Bisaroques și la vulcanul Montolivet. Ele sunt construite din piatră vulcanică, au avut o ușă de acces, parter și etaj cu numeroase ambrazuri. Au o structură circulară.
Istorie Olot a suferit, în prima treime a secolului al XIX-lea, importante evenimente armate care au afectat puternic dezvoltarea normală a orașului: În timpul războiului francez din 1808 și al primului război carlist din 1833, orașul a fost invadat, s-au ars și s-au asediat mănăstiri. Francezii, imediat după pătrunderea lor în Olot, au construit mai multe turnuri de apărare în Sant Francesc, care au fost distruse după retragerea lor. La scurt timp după aceea, în timpul războiului carlist, s-au construit aceste trei turnuri.
Enxaneta
Enxaneta este persoana care încoronează structurile umane numite castele. Un articol interesant ne poate ajuta să înțelegem originea cuvântului.
Până când enxaneta nu ajunge în vârful castelului și nu pune ambele picioare pe umerii persoanele care ocupă etajul doi (dos), castelul nu este considerat încărcat (reușit); în acest moment, enxaneta ridică brațul (fa l'aleta). În cazul stâlpilor (structură formată dintr-un singur rând de persoane, una pe umerii celeilalte), acesta nu este considerat încărcat până când persoana situată la ultimul nivel nu își desprinde ambele mâini și îi dă drumul persoanei care ocupă nivelul imediat următor. În general, enxaneta este un băiat sau o fată, cu vârsta cuprinsă între 5 și 10 ani. Contrar credinței populare, enxaneta nu este cel mai tânăr membru al castelului, ci aixecador-ul (persoana care ocupă nivelul imediat inferior), pentru a-i permite enxanetei să ajungă mai ușor pe umerii săi.
În perioada inițială a castelelor, în secolul al XVIII-lea și în prima parte a secolului al XIX-lea, și așa cum se întâmplă încă în timpul moixigangues / muixerangues (dansuri populare în care se creează structuri umane verticale) din regiunea Valenciei, aixecador-ul avea ca funcție ridicarea enxanetei, care i se urcase în spate. Apoi, terminau castelul ridicându-se amândoi în picioare. În unele mărturii grafice ale așa-numitei epoci de aur a secolului al XIX-lea, în care Xiquets de Valls (organizație populară care se dedică construcției de castele umane) erau protagoniști, puteți vedea încă enxaneta cu ambele picioare pe spatele aixecador-ului
Modalități de urcare Într-un castel cu o structură de 3, așa cum este de exemplu 3 cu 9 cu folre (persoane care alcătuiesc nivelul doi, deasupra bazei castelului), enxaneta urcă pe rândul din dreapta (numit plena) și coboară pe rândul dos (etajul doi, începând din vârful castelului) din dreapta. Într-un castel cu structură de 4, ca în 4 cu 9 cu folre, enxaneta urcă pe rând prin locul pe unde nu au urcat nici persoanele din grupul dos (persoanele din etajul doi), nici aixecador-ul. Într-un castel cu structură de 2, ca în 2 cu 8 cu folre, enxaneta urcă pe rândul opus aixecador-ului și coboară pe rândul pe unde nu a urcat. Într-un castel cu o structură de 5 (format, în realitate, din 2 castele, unul de 3 și unul de 2), precum cel de 5 cu 8, enxaneta urcă pe rândul din dreapta, dar după ce s-a urcat pe umerii celor doi aixecadori și a ridicat ambele brațe, coboară pe rândul pe unde vor coborî cei din castelul de 2, adică cel pe unde a urcat aixecador-ul din castelul de 2.
Festivitățile din mai (Badalona)
Festivitățile din mai sunt unele dintre cele mai mari sărbători din orașul Badalona, cele mai celebrate și care se bucură de cea mai mare participare din partea populației. În cadrul lor se organizează un ansamblu de activități recreative și culturale care au loc în luna mai. Festivitățile sărbătoresc noaptea de 10 mai, numită Sfântul Anastasi, unul dintre cei doi patroni ai orașului, și au ca punct culminant Arderea Diavolului.
Sărbătorile își au originile în secolul al XVII-lea. În 1672, a fost aprobată festivitatea locală de Sfântul Anastasi, care a fost numit cel de-al doilea-patron al orașului de atunci. Sărbătoarea includea mai multe acte religioase, dar nu era cu mult diferită de alte festivități organizate în acea vreme în Badalona. Cu toate acestea, festivalul nu și-a conturat forma actuală decât după Războiul Civil, când se instituie tradiția arderii diavolului, iar sărbătoarea Sfântului Anastasi, care până acum fusese într-un con de umbră, a recâștigat importanță, mai ales începând cu 1979, odată cu instaurarea democrației, când a devenit cu adevărat o sărbătoare populară și culturală, deschisă tuturor cetățenilor. A devenit astfel principala sărbătoare a Badalonei, întrecând vechea festivitate tradițională din Badalona, care încă se sărbătorește în august.
Istorie Origini Originile cele mai îndepărtate ale festivităților sunt sărbătorile în cinstea Sfântului Anastasie din secolul al XVII-lea. Pe 6 mai 1672, la cererea Frăției Sfântului Anastasi, episcopul Barcelonei, a decretat această zi drept sărbătoare obligatorie în orașul Badalona cu tot ceea ce acest lucru presupune, cu obligația de a fi zi nelucrătoare și de a se participa la acte religioase. Episcopul a confundat această zi a Sfântului Anastasi din Lleida cu sfântul persan cu același nume, și a decretat sărbătoarea pe 22 ianuarie, corectând mai apoi greșeala și proclamând-o pe data de 9 mai; schimbarea sa pe data de 11 mai se va produce abia la sfârșitul secolului al XVIII-lea. Datorită bunei primiri în rândul populației, în primul an în care acestea s-au sărbătorit, consiliul a cheltuit enorm și a fost de acord să-l declare pe Sfântul Anastasi drept al doilea patron al Badalonei, alături de Fecioara Maria din luna august.
Descrierile vechilor festivități au fost transmise prin scrierile numite Calaix de Sastre, din ultimul sfert al secolului al XVIII-lea, opera baronului din Maldà, Rafael d'Amat și cele ale lui Cortada, care a petrecut lungi perioade de timp în Can Peixau, casa pe care o avea în afara orașului Badalona, în perimetrul localității Llefià. În vremea aceea, Badalona era un mic oraș la malul mării, cu centrul restrâns, în jurul bisericii Santa Maria și cu o piață principală, Plaza Mayor, cu o populație care se ocupa în principal cu agricultura și pescuitul, cu câțiva meșteșugari și liber profesioniști și care nu depășea numărul de 2.000 de locuitori până în 1816. Maldà menționează manifestările din mai, referindu-se la ansamblul festivităților Fecioarei Maria a Trandafirului și a celor de Sfântul Anastasi, pe care o identifică drept una dintre cele mai importante din oraș. Momentele erau foarte asemănătoare între festivități, iar Maldà explică faptul că cele de Sfântul Anastasi includeau din următoarele acte: pregătiri în parohie, trasul clopotelor care anunțau ajunul sărbătorii în parohie, liturghia de dimineață, slujba solemnă cu muzică, o masă bună, clopotele și liturghia de seară, procesiunea cu steagul sfântului și cu tabernacolul, urmat de alaiul autorităților civile și ecleziastice și de frății, dansurile din piață, moment în care se organizează și tombola marii prăjituri de Sfântul Anastasi. Festivitățile continuau apoi în unele locuri din zona pârâului și pe malul mării, pe plajă, unde se află astăzi cartierul central al orașului.
Declinul În timp, amploarea festivităților de Sfântul Anastasi a scăzut. După războiul francez, Badalona era în plină schimbare, făcând primul pas spre industrializare, și destinația pentru multi imigranți care soseau din alte părți ale Cataloniei. Centrul orașului nu mai era în jurul vechiul altar și se mutase pe malul mării . În acest moment apar conflictele între Frăția Sfântului Anastasi, formată din breslele de țesători și pielari, și rectorul și Comitetul de lucrări al parohiei în ceea ce privește strângerea donațiilor în biserică și pretențiile sale de a mări capela sfântului. Ca urmare a minunii petrecute pe strada Pinzell, vecinii considerau că au supraviețuit epidemiei de holeră din 1885 datorită devoțiunii lor pentru Sfântul Anastasi; în același an, Consiliul municipal sponsorizează festivitățile sfântului, care au avut loc în corturi pe plajă. Acestea nu au avut însă succes, noua societate industrială neacordându-le importanță. În 1905, procesiunea nu mai avea loc, iar sărbătoarea Sfântului Anastasi nu mai era zi nelucrătoare. De asemenea, în acea perioadă, preotul Gaietà Soler a negat existența istorică a sfântului. Cu toate acestea, frăția și breasla fabricanților de frânghii au încercat să o păstreze de-a lungul anilor, deși devenise o simplă umbră a festivităților de altădată.
Revenirea După Războiul Civil, în mai 1939, frăția Sfântului Anastasi și ceea ce mai rămăsese din breasla fabricanților de frânghii și-au dorit să recupereze splendoarea zilei de Sfântul Anastasi și, de asemenea, să instituie o sărbătoare după terminarea războiului. Pentru a face acest lucru, s-a conceput un nou eveniment, prin colaborarea cu personalități locale precum fostul primar Josep Vergés din Vallmajor, istoricul local Josep Maria Cuyàs, printre alții. Pe baza unor scrieri ale baronului din Maldà, în ajunul zilei de Sfântul Anastasi, pe 10 mai 1940, în câmpul unde se efectuau săpături, în fața actualului Muzeu din Badalona, s-a amplasat o statuie de 4 metri care reprezenta un demon, construit de Francesc de Paula Giró i Prat și pe care l-au ars. Acest act este originea festivității tradiționale de Ardere a Demonului, actul central al sărbătorilor în prezent. Noul eveniment a atras atenția locuitorilor Badalonei și a continuat cu mare succes în anii următori.
Văzând succesul de care se bucurau din nou sărbătorile Sfântului Anastasi, Consiliul municipal franchist a devenit interesat să sponsorizeze aceste festivități populare. În primul rând, autoritățile apăreau la actele religioase, cum ar fi slujba oficială și procesiunile, dar nu participau, în primă instanță, în actul cel mai popular, care era Arderea Diavolului. Din anii 1950 până în anii 1980, festivitățile din mai au devenit din ce în ce mai importante odată cu apariția altor sărbători complementare, precum concursurile de fotografie, jocurile florale etc. În același timp, în acea perioadă, orașul a fost transformat din temelii, populația crescând treptat până în 1983 când a ajuns la 230.000 de locuitori ca urmare a afluxului mare de imigranți din toată Spania. Odată cu progresul economic, primăria a numit oficial festivitățile „Ferias i Fiestas de Primavera y de San Anastasio”, care erau considerate drept o alternativă la tradiționala Festa Major (Sărbătoarea principală) și care nu avea la fel de mult succes, fiind organizată în perioada verii.
Odată cu instituirea democrației în 1979, s-a dorit recuperarea sărbătorilor ca un element cultural popular, iar Festivitățile din mai au fost așteptate cu nerăbdare. Sărbătoarea, în sensul pe care îl are astăzi, se naște în acel moment, creată de Taula de Cultura, un organism unitar care aparținea Adunării Democrate din Badalona, format din intelectuali, muncitori și activiști din diferite domenii ale culturii, care a continuat să funcționeze în timpul tranziției și care a pregătit cu atenție noile festivități, lăsând deoparte caracterul lor oficial pe care primăria din regimul franchist și-a dorit să-l impună. Astfel, sărbătorile urmau să devină accesibile tuturor locuitorilor și să arate aspectele patrimoniului cultural, popular, tradițional și creativ al Badalonei. Pentru a face acest lucru, s-a dorit descentralizarea evenimentelor, care erau acum, diverse și cuprindeau mult mai multe acte în afara Arderii diavolului și a evenimentelor religioase, programându-se multe acte noi, pentru a implica toate cartierele orașului și toți cetățenii.
Discursul vornicului În fiecare an după imnul care anunță începerea festivităților, un apel către cetățeni ce anunță de până la trei ori că festivitățile sunt pe cale să înceapă, o persoană cunoscută în oraș citește anunțul de începere a sărbătorii. Primarul îi invită apoi pe toți cetățenii să participe la Festivitățile din mai.
Întrucât în anul 2020, Festivățile au coincis cu carantinarea orașului din cauza pandemiei COVID-19, anunțul a fost virtual și s-a transformat într-o modalitate de recunoștință pentru personalul medical.
Eșarfă Eșarfa este un adevărat simbol al Festivităților din mai din Badalona. Tradiția eșarfei datează din 1999, când a fost creată și distribuită gratuit în tot orașul. Din 2005, aceasta are prețul de un euro și este considerată o eșarfă caritabilă, deoarece este realizată în urma unor activități comerciale echitabile, în urma unui acord semnat cu Intermón Oxfam. Alegerea culorii eșarfei pentru Festivitățile din mai 2015, albastrul, a primit numeroase critici, deoarece a coincis cu culoarea corporativă a partidului care se afla la conducerea Primăriei din Badalona.
Evenimente Noaptea Sfântului Anastasi Pe 10 mai, se sărbătorește Noaptea Sfântului Anastasi, evenimentul central al festivităților. În cadrul său sunt organizate diverse evenimente de cultură populară și tradițională. Noaptea se încheie cu Arderea Diavolului. În prezent, acest eveniment final al Nopții Sfântului Anastasi este precedat de dansul în piață, procesiunea cu elementele festive tipice, parada de onoare, evenimentul sacru, dansul acvilei, piromuzicalul (focurile de artificii sincronizate cu muzică).
Dans în piață, procesiunea și parada câștigătorilor Înainte de a începe procesiunea, participanții la dansul în piață, iau parte la parada de onoare în piața centrală. Elementele festive care participă la procesiunea din oraș sunt: Asociația participanților la castelele umane din Badalona, Ball de Miquelets, Ball de Diables, dragolins Xarop, Pomada i Xeringueta; drac Fumera de Pavillard, Ball de Kapaoltis, Ball de Bufons del Foc, Ball de Bastons, Danses de Maig, gegants (figuri din lemn de proporții uriașe) Jofre, Clementina și Quimet; gegants Senyor și Senyora Ventós, Dimonieta, gegantons Tasi și Mariona, gegants Anastasi și Maria, și Acvila.
Procesiunea acestor elemente festive tipice include din diferite dansuri, dansuri recitate, figuri și gustări din cultura catalană tradițională și populară din Badalona. De-a lungul traseului, care străbate străzile Francesc Layret, strada Mercè și Rambla, elementele festive ale orașului dansează pe ritmul muzicii. Pe măsură ce elementele festive ajung pe Rambla, fac o parada de onoare în fața monumentului Roca i Pi.
Evenimentul sacru Evenimentul sacramental este un dans în care participanții recită. Este vorba de o tradiție veche, de secole, în care se recreează lupta dintre Bine (Sfrântul Anastasi) și Rău (Diavoli, Lucifer și Diavolița). În cele din urmă, se încheie cu triumful Binelui și, prin urmare, nevoia de a arde Diavolul. Acvila va dansa un dans care „desenează” conturul unui cerc și al unei cruci, ce simbolizează unirea tuturor cetățenilor, indicând prin dansul său și îndepărtarea simbolică a Diavolului de către cetățeni.
Dansul acvilei Acvila, care îi reprezintă pe toți cetățenii, dansează maiestos pe ritmul muzicii cântate de formația simfonică din Badalona, acceptând invitația vornicului. Apoi cei 11 Tronuri îi anunță pe locuitorii Badalonei că festivitatea poate să înceapă. Printr-un dialog în versuri sau dans recitat, Miquelets din Badalona devin gardieni de onoare ai orașului în timpul festivităților și invită publicul să-i pună eșarfa, un alt simbol al festivităților, Sfântului Anastasi. O mică procesiune formată din acvilă, autorități, grupul Miquelets din Badalona, asociația persoanelor care participă la castele în Badalona, Esbart Sant Jordi și Capela muzicienilor Sfântului Anastasi, va urca pe strada Sfântului Anastasi până ajunge la capela sfântului. Primarul va înmâna eșarfa festivității administratorilor pentru ca entitatea să o dea mai departe persoanelor care formează castelele care, construind un stâlp de patru, i-o vor așeza sfântului.
Arderea demonului Articol principal: Arderea demonului Evenimentul central și cel mai emblematic al Festivităților din mai este Arderea demonului, iar primul eveniment care are loc pe 1 mai este amplasarea Diavolului pe plaja pescarilor. Începând cu 1999, imaginea demonului a fost creată de câștigătorul Premiul de creare a demonului din Badalona, Crema'l tu!. (Arde-l!). În mod tradițional, figura diavolului are un conținut alegoric care evoacă aspecte ale realității actuale sau istorice.
Prin concursul El Dimoni a l'escola (Demonul la școală), la care participă copii din școlile primare și din centrele de educație specială din Badalona, copiii orașului îi aduc un omagiu, făcând alți demoni mai mici care se așază la baza marelui demon, cu scopul de a se transforma în cenușă în timpul Arderii. Este o tradiție în Badalona că unii copii, cu ocazia Festivităților din mai, să meargă și să-și lase suzeta lângă diavol.
Prăjitura cu cartofi dulci
Prăjitura cu cartofi dulci este un fel de rulou mic sau de corn care conține în interior o pastă din cartofi dulci. Acestea sunt des întâlnite și tipice în multe orașe din comunitatea Valenciană. În regiunile nordice și centrale din Valencia, deoarece este un desert tipic de Crăciun, acestea sunt adesea numite prăjituri de Crăciun.
Caracteristici Cartofii dulci se coc și apoi se zdrobesc pentru a forma o pastă. Acest piure, care va fi umplutura, este îndulcit cu zahăr sau sirop și aromatizat cu lămâie verde și scorțișoară. De obicei, umplutura se face cu o zi înainte, astfel încât să se odihnească și aromele să fie mai intense. Aluatul se realizează în mai multe moduri, fiind în unele locuri un foietaj sau, mai obișnuit, un aluat făcut din făină, ulei și cassalla (băutură alcoolică). Aluatul se întinde, se taie în forme rotunde care se umplu în mijloc cu gem de cartofi dulci, care se rulează apoi în formă de cornulețe sau semilune. Apoi se bagă la cuptor și pot fi consumate reci sau calde.
Jaleo
Jaleo sau dansul de cai din Menorca este o sărbătoare tradițională din Menorca și prezentă în toate festivitățile în cinstea patronului insulei, în timpul căreia caii și călăreții decorați își demonstrează eleganța și priceperea pe ritmul muzicii.
Festivitățile populare din Menorca sunt însoțite de cai (împodobiți cu panglici, broderii și garoafe multicolore) și călăreți, printre care se numără „caixerii” (călăreț care reprezintă una dintre principalele clase ale puterii) și cavalerii (restul). Atât caii, cât și călăreții sunt împodobiți și se asortează unul cu celălalt, adesea în culori sobre, menite să scoată în evidență broderia și garoafele cailor. Ornamentele cailor și călăreților sunt diferite în funcție de localitate. În fiecare an se rememorează un ritual care s-a născut la începutul secolului al XIV-lea și este de origine religioasă. Cavalerii diferiți reprezintă clasele sociale. Cei mai importanți sunt cavalerul nobil, cavalerul perceptor și cavalerul preot, dar, în ultima vreme și în anumite sate, alți cavaleri care pot reprezenta oamenii satului, cum ar fi cavalerul aristocrat și soția sa , țăranii, diverși meșteșugari etc. .
Cavalerii se adună laolaltă, conduși de „fabioler” și apoi în piața orașului pentru a sărbători tradiționalul „jaleo”. Cavalerii îi îndeamnă pe cai să se ridice în două picioare în timp ce se aude muzica tipică a acestui eveniment. Oamenii participă la acest festival încurajând călăreții și ajutându-i să-i facă pe cai să se ridice în două picioare.
Sărbătoarea Jaleo se încheie prin înmânarea unor trestii și a unei linguri de argint. Muzica din acest moment este diferită față de cea de mai înainte. Aceste festivități sunt sărbătorite pe tot parcursul verii în Menorca, în diferite sate ale insulei. Fiecare sat își are propriile obiceiuri, pe care le incorporează în sărbătoare.
Primele festivități care vor fi sărbătorite sunt cele cu ocazia Sant Joan, în Ciutadella și ultimele festivități ale Fecioarei de Gràcia în Maó. Acestea au loc vara, între sfârșitul lunii iunie și începutul lunii septembrie, dar în ianuarie are loc festivalul Sant Antoni, sfântul patron al insulei, care este sărbătorit peste tot.
Târgul de Sfânta Lucia
Târgul de Sfânta Lucia este un târg de produse artizanale și elemente tipice ale sărbătorilor de Crăciun care a își are originile în 1786 și, care are loc în fiecare an în Piața Catedralei din Barcelona. Se sărbătorește în preajma zilei de Sf. Lucia, de pe 13 decembrie. Importanța acestui târg a fost deja consemnată, printre multe altele, de două personalități ale culturii catalane: aristocratul Rafael Amat, cunoscut sub numele de baronul din Maldà, și folcloristul Joan Amades. În fiecare an, zona Pla de la Seu și Avinguda de la Catedral se umplu cu peste două sute de tarabe unde sunt expuse produse de mare varietate. Târgul începe la sfârșitul lunii noiembrie sau începutul lunii decembrie - întotdeauna înainte de 13, ziua Sfintei Lucia - și durează până la sfârșitul zilelor de Crăciun.
Tarabele sunt grupate în patru sectoare principale. Reprezentările cu nașterea pruncului Iisus și figurile decorative oferă accesorii pentru împodobirea reprezentărilor tipice cu iesle, peșteri, figuri, lumânări și decorațiuni de Crăciun. În secțiunea de verdeață și plante, se vând brazi naturali sau artificiali, mușchi, reprezentări numite „Tió” (un buștean învelit cu o pătură care aduce copiilor daruri de Crăciun), plută, ramuri de eucalipt și altele produse similare. În sectorul cu artizanat sunt expuse numeroase produse și accesorii artizanale, precum haine, bijuterii, articole decorative, cadouri și multe altele. În cele din urmă, sectorul muzical pune la dispoziția vizitatorilor tobe, tamburine și mai multe instrumente tradiționale de Crăciun.
Pe durata Târgului de Sfânta Lucia, vă puteți bucura de spectacole și activități legate de obiceiurile de Crăciun, cum ar fi cursuri organizate de Asociația Reprezentațiilor cu nașterea pruncului Iisus din Barcelona, un „tió” uriaș, parada tradiționalei calești de Crăciun, dansuri populare „esbarts” și concerte.
Noaptea Regilor Magi
Noaptea Regilor Magi se sărbătorește în toate Țările Catalane și, de asemenea, în Spania, o parte a Americii de Sud și alte locuri, în special acele locuri unde există imigrație de origine hispanică, în noaptea de 5 ianuarie, numită ajunul Zilei Regilor Magi sau a Bobotezei. Este o sărbătoare creștină care își are originile la momentul Nașterii lui Iisus în Betleem. Conform acestei tradiții, pruncul Iisus a fost vizitat de trei înțelepți care, urmând Steaua de la Răsărit, i-au adus în dar aur, tămâie și smirnă.
Festivități Teritorii în care se vorbește limba catalană Începând cu jumătatea secolului al XX-lea, au avut loc parade moderne, la care participă regii și defilează în calești în fața publicului. Fiecare localitate organizează propria paradă. Unele dintre cele mai vechi parade din Catalonia sunt cele din Igualada (1895) și Sant Vicenç dels Horts, precum și cea din Barcelona, care, potrivit diferitelor surse, datează din 1855. În comunitatea Valenciei se remarcă cea din Alcoy, cea mai veche din regiune, datând din 1866. Parada nu a devenit populară în Mallorca decât în anii 1940. Și a Perpignan se organizează această paradă; în plus, primarul oficiază ceremonia urărilor de bine. În zilele dinaintea sau din timpul paradelor, ajutoarele Regilor sau pajilor vizitează diferite localități; unele dintre cele mai cunoscute astfel de ajutoare sunt Pep Fumera (Empordà), pajul Gregori și pajul Xiu-Xiu. În timpul paradei se obișnuiește ca cei mici să cânte cântecul celor Trei Regi Magi (care este diferit în funcție de localitate) și să înmâneze scrisoarea direct Regilor sau Pajilor Regali; aceste scrisori cuprind o listă cu darurile pe care copiii și le doresc și cu declarații de bune intenții precum și, mărturisiri ale boacănelor făcute.
Alte localități din zonele în care se vorbește limba catalană îi întâmpină pe regii cu torțe, topoare, făclii „teies” sau bușteni arzând „fallas”; și, de asemenea, cu felinare. Se crede că această tradiție rememorează ritualurile antice de purificare și își are originile moderne în secolele al XVIII-lea și al XIX-lea. Există încă și astăzi localități care păstrează această tradiție, precum: La Riera de Gaià, Taradell, Vandellòs și Catí; în ultimii ani, coborârea torțelor se organizează și pe unele pârtii de schi.
Pe timpul nopții, în unele case, se lasă mâncare pentru regi și cămile; această mâncare poate fi iarbă, pâine sau apă. De asemenea, pantofii se lasă la ușă, la fereastră sau la balconul casei pentru ca regii să pună în ele cadourile.
Spania și America Latină În Spania și America Latină sărbătorile sunt similare cu cele din teritoriile în care se vorbește limba catalană, dar prezintă mici modificări. În majoritatea locurilor sunt tradiționale, de asemenea, paradele și este tipic ca cei mici să le înmâneze scrisori Regilor. Totodată, se obișnuiește să se lase mâncare Regilor și alaiului lor. În Spania, primele parade datează de la mijlocul secolului al XIX-lea, în timp ce în capitală, în Madrid, primele parade încep în 1953. În multe țări din America Latină precum Argentina, Mexic, Republica Dominicană, Puerto Rico, Paraguay și Uruguay, noaptea Regilor Magi este, de asemenea, sărbătorită în mod asemănător tradiției din Spania, adică Regii Magi aduc daruri copiilor. Spre deosebire de Spania, unde copiii trimit scrisori către regi sau paji, în Argentina, aceștia își lasă în pantofi lista cu cadourile dorite; în Puerto Rico cei mici se plimbă prin parcurile orașelor și rup iarbă și gazon pe care îl așează sub pat pe timpul nopții pentru ca astfel să poată hrăni cămilele.
În Peru, tradiția de a oferi jucării copiilor este astăzi desuetă. În zilele noastre, sărbătoarea constă în Coborârea Regilor (Bajada de Reyes), în timpul căreia o familie sau o comunitate organizează o petrecere în timp ce strânge figurile din reprezentarea nașterii pruncului Iisus. Chiar și așa, în Peru există parade care îi au pe Regi ca protagoniști. Se consideră adesea că sărbătoarea Nopții Regilor Magi, precum și ziua acestora, în cazul Americii Latine, își are originile în Spania. În Statele Unite, unele comunități hispanice organizează, de asemenea, parade, precum cele din New York.
Lusofonia În Brazilia, în secolele al XVII-lea și al XVIII-lea se sărbătoreau pelerinaje nocturne. Scriitorul și cronicarul brazilian José de Alencar descrie într-un text declinul acestei tradiții; în această cronică, explică faptul că în acea perioadă (1855) în noaptea regilor se organizau doar banchete care nu aveau nimic de-a face cu sărbătorile pe care le cinsteau părinții săi. În ciuda acestui fapt, în timpul secolului al XIX-lea, nu au dispărut încă toate actele vechilor festivități și oamenii încă ieșeau pe stradă noaptea. Astăzi mai există grupuri de tineri și oameni de diferite vârste care se îmbracă ca păstori și cântă și dansează în ritmul muzicii pe care o intrerpretează cu viole, viori, tobe, castanete, triunghiuri și alte instrumente mici care se pot transporta cu ușurință. Grupurile de tineri merg pe străzile orașelor și se opresc în fața caselor pentru ca, după ce au cântat, să fie invitați înăuntru să mănânce și să bea. În unele regiuni, de asemenea, proprietarii caselor unde se cântă trebuie să le facă daruri tinerilor, care vor fi apoi donate în scopuri caritabile. În Portugalia, în noaptea de 5 spre 6, se cântau janeiras (din cuvântul portughez janeiro -gener-), cântece care se cântau în timpul deplasării pe străzile orașului.
Alte locuri În Italia există o legendă apocrifă care explică faptul că Regii din Orient s-au rătăcit în drum spre Betleem. O vrăjitoare pe nume Befana i-a ajutat să-și găsească drumul. Regii au invitat-o să li se alăture; ea le-a refuzat oferta, dar a regretat apoi decizia. De aceea tradiția spune ca în fiecare Noapte a Regilor Magi vrăjitoarea să zboare peste satele și orașele italiene pe mătura sa, în căutarea lui Melchior, Gaspar și Balthasar; vrăjitoarea aduce și ea cadouri copiilor.
Aureli Capmany i Farrés
Aureli Capmany i Farrés (Barcelona, 26 februarie 1868 - 9 octombrie 1954) a fost un important folclorist autodidact.
Biografie Aureli Pau Pere Capmany i Farrés era fiul lui Pau Capmany i Cumellas, din Rubí, și al soției sale, Maria Farrés i Viñolas, din Barcelona. S-a căsătorit cu Maria Farnés i Pagès, fiica lui Sebastià Farnés i Badó, și au fost părinții scriitoarei Maria Aurèlia Capmany. A fost foarte interesat de studiul obiceiurilor catalane, în special de fabule, cântece și dansuri populare.
Totodată, s-a remarcat prin activitatea sa de promotor cultural și a fost unul dintre fondatorii Orfeó Català în 1891 și al Esbart de Dansaires în 1907. De asemenea, a regizat Esbart Català de Dansaires în 1909. În studiile sale despre spectacolele tradiționale și tot felul de dansuri, a colaborat cu Pauleta Pàmies.
A lucrat la Arhiva Municipală din Barcelona și a colaborat la publicațiile acesteia. A fost fondatorul și primul director al revistei pentru copii En Patufet în 1904. A colaborat cu alte publicații pentru copii, precum La Rondalla del Dijous în 1909, La Mainada (1921-23) și Plançons în 1933, precum și cu revistele D'Ací și d'Allà i Esplai.
Colecție O parte din colecția sa personală este păstrată în Arhiva Fotografică din Barcelona. Colecția cuprinde materiale din documentația creată și colectată de către Aureli Capmany. Pe de o parte, fotografii personale, cum ar fi portrete ale rudelor și ale persoanelor din cercul folcloristului, care prezintă o atmosferă intimă și apropiată. Pe de altă parte, materialul a fost colectat ca urmare a activității sale profesionale de folclorist. Acestea sunt fotografii care ilustrează subiecte de studiu care îl interesau pe Capmany, precum dansul și dansurile populare. Există portrete de muzicieni, cântăreți, oameni din lumea culturii și reprezentanți ai culturii populare. Colecția conține, de asemenea, fotografii ale orașului care arată viața de zi cu zi și fațadele clădirilor religioase din orașele catalane.
În plus, Arhiva Istorică a orașului Barcelona păstrează o parte din colecția personală a lui Aureli Capmany, care include documente legate de folclor, desene și alte documente pe diferite teme.
Pemi Fortuny i Soler
Josep Maria Fortuny i Soler, mai cunoscut sub numele de Pemi Fortuny, (El Vendrell, 16 septembrie 1965) este un muzician și un activist pe probleme sociale catalan. Este cunoscut mai ales pentru ca fiind solistul Lax'n'Busto timp de douăzeci de ani.
Biografie Pemi Fortuny s-a născut în 1965 în El Vendrell, în regiunea Baix Penedès. În 1986, alături de Pemi Rovirosa, Cristian Muntenegru, Jimmy Piñol și Jesus Rovira, formează grupul Lax'n'Busto, care a debutat pe 30 august a acelui an în Albinyana.
Fortuny a petrecut douăzeci de ani în sânul formației Lax'n'Busto, unde a fost cântăreț al grupului. În tot acest timp, Lax'n'Busto a lansat trei albume, cu melodii precum Mai diguis mai a un mai, La meva terra és el mar, Llença't, Emiliano Zapata, Més que la meva sang, Miami Beach, Amb tu, Trepitja fort sau Toca'm els ous Maria. Pe 20 octombrie 2006, în concertul care încheia turneul celor 20 de ani ai grupului Vendrell, în camera Mirona de Salt, Pemi Fortuny a anunțat că pleacă de la Lax'n'Busto pentru a se dedica proiectelor umanitare. Înlocuitorul său la Lax'n'Busto a fost Salva Racero.
După renunțarea la muzică în 2006 Fortuny s-a dedicat, împreună cu soția sa, diverselor proiecte umanitare, mai întâi datorită ajutorului dat de stat, precum un ONG, și apoi promovând comerțul internațional, finanțând proiecte pe care le gestiona. Astfel, fostul cântăreț a realizat proiecte precum un studiu privind funcționarea guvernului din Costa Rica (împreună cu Universitatea din Barcelona), înființarea unui post de radio în Sierra Leone sau construirea de terenuri de fotbal în Liberia.
În 2015, Fortuny a revenit pe scenă pentru a cânta în ediția din acel an a Canet Rock, făcând parte din Impossible Band, alături de alți muzicieni de pe scena artistică catalană, cum ar fi Lluís Gavaldà (Els Pets), Jofre Bardagí (Glaucs), Natxo Tarrés (Gossos), Quim Mandado (Sangtraït) sau Cris Juanico (Ja t'ho diré). În același timp, Fortuny a participat și la piesa Junts anirem més o versiune a Viatge a Itaca a lui Lluís Llach, adaptată de Joan Reig (Els Pets), Pemi Rovirosa și Jimmy Piñol (Lax'n'Busto) pentru campania electorală. a partidului Junts pel Sí la alegerile parlamentare din 2015.
Noaptea literară de Sfânta Lucia
Noaptea sărbătorii de Sfânta Lucia sau Sărbătoarea literaturii catalane este considerată cea mai importantă seară literară în limba catalană.
Istorie Originile sale datează din 1951, când Josep M. Cruzet, editor și fondator al librăriei Catalònia, a decis să organizeze un concurs literar care să depășească nivelul singurelor două premii care se acordau în acel moment: cel de Crăciun și cel al Barcelonei, ambele pentru opere scrise în limba spaniolă.
Prin sărbătorirea Nopții Sfintei Lucia, s-a dorit recuperarea spiritului nopților literare care erau organizate pe vremea guvernării republicane și care nu erau strict literare, ci deveneau un punct de întâlnire unde se împărtășeau aspirațiile și proiectele pentru promovarea limbii și a culturii catalane. Numele provine de la data de 13 decembrie -a sărbătorii Sfintei Lucia-, zi în care se acorda cu ani în urmă premiul Crexells, primul premiu pentru romanul contemporan catalan, instituit în memoria lui Joan Crexells , unul dintre cei mai proeminenți membri ai Ateneului din Barcelona care, paradoxal, a murit chiar în noaptea Sfintei Lucia în 1926.
La prima ediție, pe 13 decembrie 1951, organizată în cel mai clandestin mod cu putință în librăria Catalonia din Barcelona, a fost acordat un singur premiu, Joanot Martorell, care i-a revenit lui Josep Pla. Zece ani mai târziu, Òmnium Cultural, o organizație ce tocmai fusese înființată, a preluat responsabilitatea pentru organizarea evenimentului, care a strâns un număr din ce în ce mai mare de lucrări, participanți la seara literară și premii care urmau să fie acordate. În 1970 seara nu a avut loc, în semn de solidaritate cu intelectualii închiși la Montserrat din cauza protestelor lor împotriva procesului din Burgos, dar premiile le-au fost acordate scriitorilor separat.
A 25-a ediție - prima după moartea lui Franco -, din decembrie 1975, a avut loc la Palatul Național din Montjuïc, Barcelona, în fața a peste 4.000 de participanți și sub atenta supraveghere din partea guvernului, care nu a împiedicat, însă celebrarea evenimentului. Pentru a comemora această dată și întâmplându-se ca, tot atunci, în 2000, să fie și (la aceeași dată ) aniversarea a 50 de ani de la înființare, sărbătoarea a fost organizată din nou la Palatul din Montjuïc.
În 2002, restaurantul La Masia din Sant Cugat del Vallès a găzduit această Noapte, cu Jordi Porta ca nou președinte la Òmnium Cultural și cu prezența lui Eliseu Climent și Antoni Mir, aflați în fruntea celor două entități surori ale Òmnium în comunitatea valenciană și insulele Baleare: Acțiunea culturală a comunității valenciene și, respectiv, operele culturale baleare. În 2003, Noaptea a avut loc în Granollers, în 2004 în Badalona, în 2005 în La Seu d'Urgell, în 2006 în Girona și în 2007 în Reus. În 2008, premiile s-au întors în Barcelona și s-a ținut cont de răspunsul pozitiv al orașului pentru a schimba formatul evenimentului. Astfel, premiile au fost acordate în cadrul unei gale transmise în direct de TV3 de la auditoriul Centrului de Congrese din Catalonia. Acest format a fost repetat în 2009 în auditoriul Centrului Cultural din Terrassa și, de atunci, în Atriumul Viladecans (2010), în Auditoriul din Barcelona (2011), în Teatrul din Tarragona (2012), în Kursal din Manresa (2013), în Gran Teatre del Liceu din Barcelona (2014) și la pavilionul pentru târguri din Tortosa (2015). Ulterior a avut loc la Centrul Sportiv Municipal Gornal din L'Hospitalet de Llobregat (2016), în Nou Barris din Barcelona (2017) și la Fira Sabadell (2018).
Teresa Goday
Teresa Goday este un personaj de ficțiune din romanul lui Mercè Rodoreda intitulat „Oglindă spartă” și publicat în 1974.
Personajul în contextul piesei Teresa Goday, născută în Barcelona în jurul anului 1875, este fiica unei vânzătoare de pește în piața Boqueria și protagonista unei traiectorii ascendente datorată incredibilei sale frumuseți și a unei temeri enorme insuflate de căsătoriile succesive. A avut un fiu cu Miquel Masdéu și s-a căsătorit prima dată cu Nicolau Rovira, un bătrân care strânsese o mare avere jucând la bursă, cel care îi oferă dreptul de a fi prezentată în societate și de a pătrunde în cercurile înalte ale orașului. Vinde o broșă mare, primită în dar de la soțul său, după ce se preface că a pierdut-o, convingându-l astfel să-i cumpere alta: banii îi folosește pentru educația lui Jesús, fiul lui Masdéu, pe care îl botează cu mare fast.
La scurt timp rămâne văduvă și se recăsătorește cu diplomatul și latifundiarul Salvador Valldaura, un bărbat de vârsta ei, atrăgător, politicos și extrem de bogat. Ceremonia a avut loc la Sfânta Maria del Mar și și-au petrecut luna de miere la o fermă din Vilafranca. Când soțul său află că soției nu-i plăcea să meargă la Paris, unde era destinat, hotărăște să-i construiască o casă și un turn mare în Sant Gervasi, unde va locui Jesús Masdéu, care se ocupa cu vopsirea covoarelor. Au o fiică, Sofia, după numele mamei sale; o căsătoresc cu Eladi Farriols, pe care, fiindcă nu-i plăcea școala, tatăl ei îl face asociat al unei firme de textile. Au doi copii: pe Ramon și, trei ani mai târziu, pe Jaume. Eladi se îndrăgostește de cântăreața de cuplé, Pilar Segura, al cărei nume de scenă era Lady Godiva, cu care are o fiică, pe Maria, care este primită să locuiască în turn ca fiind o rudă îndepărtată. Ramon și Maria se îndrăgostesc; când află că sunt frați, băiatul pleacă de acasă, iar fata se sinucide. În timpul celei de-a doua republici spaniole, după trei săptămâni în care nu i se permite să mănânce nimic, se stinge din viață.
Analiza personajului Teresa, de origine umilă, profită de toate ocaziile și bogățiile pe care i le oferă căsătoria cu Nicolau Rovira și, mai târziu, cu Salvador Valldaura. Pe parcursul romanului se face referire la latura sa hedonistă: bijuterii ostentative, vin și dulciuri. Bru-Domínguez susține că Teresa este prezentată drept o „femme fatale” încă din primul capitol, unde își folosește frumusețea și farmecul pentru a intra în spații masculine și a obține de la bărbați bogăție și statut sau plăcere. Este important episodul în care Teresa vinde în secret broșa pe care i-o dă Nicolau pentru a obține bani pentru fiul ei, Jesús. În mod simbolic, Teresa este prezentată adesea în romanul „Oglindă spartă” însoțită de motive întunecate, cum ar fi umbrele, care sunt simbol al imaginii de „femme fatale”. Un exemplu al acestei imagini poate fi găsit în dansul organizat de carnaval: pe de o parte, Teresa poartă o mască; iar pe de altă parte, poartă un evantai decorat cu un măr, simbol al păcatului originar și al seducției decadente.
Toate relațiile dintre mame și fiice din romanul „Oglindă spartă” sunt dificile, iar cea dintre Teresa și Sofia nu este nici ea altfel. După cum spune Marina Porras, „Teresa este o femeie bună, dar, întrucât efortul pe care îl depune pentru a trăi fără a trăda îi consumă toată energia, atunci când are o fiică nu i se poate dedica necondiționat, așa cum îi dictează instinctul său matern”. Sofia crește în umbra mamei sale, iubită și respectată de toată lumea. Eladi Farriols, viitorul soț al Sofiei, crede că „Uneori, o mamă uimitoare poate avea o fiică gri”.
Criticii literari au interpretat personajul Teresei drept întruchiparea idealurilor moderniste de feminitate. De-a lungul romanului, personajul este asociat cu flori, haine, țesături, meșteșuguri și, mai presus de toate, cu bijuterii. Primul capitol al romanului, numit „O bijuterie de valoare” se referă atât la Teresa ca la o bijuterie simbolică, descrisă ca „perlă” de Nicolau, cât și la broșă. Când Teresa decorează casa după moartea primului ei soț, o face urmând canoanele opulente moderniste. Pe de altă parte, însă, această asociere nu este clară pe deplin, deoarece Teresa este prezentată ca o frumusețe naturală și canonică tipică mai degrabă iconografiei clasice.
Acvila din Barcelona
Acvila din Barcelona este un element care face parte din patrimoniul catalan de figuri al orașului Barcelona, în Barcelonès, parte a alaiului popular al orașului Barcelona, împreună cu alte elemente precum Măgarul, Leul, Dragonul sau Víbria (personaj fantastic reprezentat printr-o figură cu cap de șarpe și trup femeiesc). Alături de figurile uriașe numite Gegants din orașul Barcelona, este cel mai înalt reprezentant în tradiția populară a orașului Barcelona. Când nu este purtată în alaiul popular, poate fi admirată la Palau de la Virreina, unde este expusă pe tot parcursul anului. Unii cred că acvila îl simbolizează pe evanghelistul Sfântul Ioan, care încă din Evul Mediu a fost reprezentat iconografic prin această pasăre.
Istorie Existența acvilei din Barcelona a fost documentată încă din secolul al XIV-lea și a înregistrat perioada de cea mai înaltă splendoare în secolele al XVI-lea și al XVII-lea, când s-a aflat sub responsabilitatea Consiliului local și, din acest motiv, a trebuit să fie prezentă în cadrul tuturor ceremoniilor, sărbătorilor sau evenimentelor oficial la care participa orice membru al Consiliului în numele orașului. De asemenea, a avut privilegiul de a putea dansa în interiorul bisericilor și în procesiunea Corpus Christi, în trad. „Trupul lui Cristos”, având dreptul să defileze chiar în fața elementului numit Custòdia (statuie care îl reprezintă pe Iisus).
Figura s-a bucurat de o mare popularitate în primele secole de la apariția sa și până în secolul al XVIII-lea. De atunci, odată cu Decretul Nova Planta (1716) și interdicțiile din 1771, privilegiile și simbolismul său s-au diminuat până la înregistrarea ultimei sale referințe în 1807 la festivitățile de canonizare a Sfântului Josep Oriol.
În august 1989, Acvila din Barcelona a fost recuperată ca element al Proiectului de recuperare a imaginii festive a Ciutat Vella (orașul antic) sub responsabilitatea Asociației Festivalului din Plaça Nova; aceasta a fost realizată de Manel Caserras i Boix. Asociația Festivalului din Plaça Nova a fost condus această acțiune și a prezentat Víbria în același an în august, la festivitățile Sant Roc din Plaça Nova.
Din 1993 face parte din Alaiul Popular al Barcelonei și încă este și în acest moment elementul care deschide parada, alături de Leul orașului. În 1998, Asociația Festivalului din Plaça Nova a cedat în mod oficial această figură orașului și de atunci a fost considerată, din nou, ca făcând parte din patrimoniul orașului. Are propriul protocol și reprezintă Barcelona, atunci când este necesar. Acvila se bucură de un loc privilegiat în calendarul de sărbători al orașului, în special la festivitățile de ziua Mercè și Sfânta Eulàlia. Cu toate acestea, acvila din Barcelona care există astăzi a fost construită de artistul popular Xavier Jansana i Font în 1999.
Muzica care însoțește Acvila El Ball de l'Àliga, dansul pe care îl face acvila pe ritmul instrumentului numit „xirimies” (asemănător cu flautul) sau" „Dansul Acvila din Barcelona” este o compoziție sub formă de dans, pe care documentul o numește" mantuano " referindu-se la o melodie cu bas, foarte populară încă din perioada Renașterii și folosită în această compoziție. Este o partitură cu două secțiuni: una lentă, cu ritm binar simplu (4x4), și alta rapidă, cu ritm binar complex, care dă impresia unui ritm ternar (6x4), pe patru voci și conceput pentru a fi interpretat cu instrumente de suflat sau „xeremia” din lemn, conținut într-un manuscris din anul 1756 care este păstrat în Arhiva Bazilicii Santa Maria del Pi din Barcelona (APSMP). În ciuda datei documentului, se pare că muzica Dansului acvilei poate fi mult mai veche. Această compoziție muzicală seamănă foarte mult cu dansul acvilei care are loc în cadrul sărbătorii Patum, organizată în Berga.
Oaia cartera
Oile numite cartera sunt o rasă de ovine originare din zona muntoasă din Maestrat, din regiunea valenciană. Este prezentă în toată zona Maestratului și cea a munților din Teruel.
Rasa Cartera este un exemplu de oaie autohtonă, conservat în mediul său ecologic. Aparține raselor cu lână cu un nivel mediu de moliciune și este exemplul clasic a unei rase geografice sau a unei rase care păstrează o anumită superioritate față de altele din mediul în care trăiește. Nu există alte recomandări în ceea ce privește creșterea lor în afară de hobby-ul și preferința crescătorilor, care o consideră, potrivit experienței lor, cea mai profitabilă. Această definiție trebuie să se completeze cu precizarea că este o rasă sezonieră, care rezistă la dificultățile din zona de munte și se bucură de mediul unei lunci sau a câmpiei pe de coasta mediteraneeană.
Descriere Este o oaie albă, cu aspect merinos și cu statură mai mare decât celelalte crescute în această zonă. Cu vârsta, îi cade lâna și este mai asemănătoare cu rasa aragoneză. De fapt, este o rasă obținută prin încrucișarea făcută, la mijlocul secolului al XX-lea, între berbeci merinos cu oi de rasă aragoneză, încrucișare care nu a ajuns la absorbire; metișii s-au amestecat între ei și au dat naștere unui animal alb, cu o producție mai mare de carne și cu lână mai lungă și mai deasă, cu fibre mai fine și ondulate, care, pe lângă faptul că presupune o cantitate mai mare de lână, apără mai bine împotriva vicisitudinilor iernilor din lanțurile montane Maestrat.
Creștere Rasa cartera face parte din modelul de exploatare pe scară largă. Paște atât timp cât condițiile meteorologice i-o permit și valorifică la maximum resursele naturale și deșeurile agricole. Transhumanța a fost întotdeauna o resursă bună pe care o folosește rasa cartera, cu toate că astăzi este într-un declin accentuat, deși există încă turme care o practică, coborând iarna la livezile din Tarragona, Valencia și Castellón sau profitând de pășunile joase ale ținuturilor din apropiere. Rasa cartera este o rasă cu beneficii duble, de carne și lână, în ciuda faptului că se acordă atenție doar producției de carne, deoarece lâna nu are în prezent mare valoare. Importanța lânii continuă să existe pentru turmele care iernează la munte, în principal pentru a rezista mai bine greutăților iernii.
Artist Faller
Artistul Faller este responsabilul pentru crearea Falles. Este un profesionist cu abilități care îi permit să creeze opere de artă efemere, satirice, care se expun în fiecare an în multe orașe din regiunea valenciană și în timpul festivalului cunoscut sub numele de Fallas. Aceste abilități includ sculptura, pictura, arhitectura, tâmplăria și stăpânirea tehnicilor meșteșugărești, cum ar fi manipularea papier-mache-ului, a cerii sau al plutei albe.
De obicei, are un spațiu cunoscut sub numele de atelier sau atelier faller unde creează, pe tot parcursul anului, păpuși, atât finisajele, cât și structurile de mari dimensiuni mari, care alcătuiesc Falla și care pot fi admirate pe străzi în martie. În plus față de partea pur artizanală, multe dintre aceste instalații au studiouri unde artistul concepe și proiectează, creând o schiță a statuetei numită Falla, un desen inițial care să stea la baza creației ulterioare și se va concretiza pe parcursul procesului creativ.
În afară de implicarea în realizarea structurilor, artistul faller primește comenzi pentru realizarea de decoruri pentru filme, târguri și parcuri de distracții, vitrine comerciale, decoruri de teatru și diverse opere de artă.
Granja J. Viader
La Granja J. Viader este o construcție din Barcelona inclusă în Inventarul patrimoniului arhitectural al Cataloniei.
Descriere Cafeneaua ocupă întreaga suprafață a parterului clădirii situate pe strada Xuclà. În exterior, există două căi de acces centrale și două vitrine mici în lateral. Cea din stânga, care este utilizată ca ușă principală de acces, are un dulap lângă fațadă. Cealaltă cale de acces, în schimb, nu se folosește în mod obișnuit și funcționează drept vitrină, are o ușă centrală, mărginită de două ferestre, ambele decorate. În partea de sus, cu o fereastră în zona superioară, se află numele unității gravat în acid. La același nivel cu placa, se află o cornișă continuă pe întreaga lățime a fațadei. Sub cornișă, sunt inscripționate cu caractere mari, în relief numele unității și originea pe o placă lungă.
În interior, se păstrează barul și mesele de marmură cu picioare originale din fontă. Pereții sunt, în jumătatea inferioară, îmbrăcați cu lambriuri formate din plăci dreptunghiulare maro cu unghiuri rombice. Podeaua este din mozaic hidraulic și are un model geometric. Istoria Istoria cafenelei începe în 1870, în același loc în care se află și acum clădirea, în momentul în care orașul se extindea spre cartierele situate din afara zidurilor și se introducea consumul laptelui pe o scară mai largă și la adulți. În jurul anului 1895, negustorul, Rafaela Coma, l-a angajat pe Marc Viader Bas, din Cardedeu. Câțiva ani mai târziu, în 1904, a preluat afacerea mai întâi în calitate de chiriaș și apoi ca proprietar, înregistrând-o ca Granja M. Viader. Laptele pe care îl utiliza provenea din mediul rural. În cele din urmă, și-a deschis propria fermă și a început să fabrice și alte produse lactate, cum ar fi frișcă, unt, caș, cremă, smântână etc. După ce a călătorit și a văzut alte ferme din teritoriile europene, a fondat compania Letona S. A. Începe, pentru prima dată în Spania, să prelucreze laptele prin procesele de pasteurizare și sterilizare și să-l distribuie în recipiente din sticlă. În sfârșit, în 1970, compania Letona a fost scoasă la vânzare, deși cafeneaua de pe strada Xuclà este încă administrată de familia Viader.
Ratafia catalană
Ratafia catalană este o băutură artizanală, produsă în mod tradițional în zonele din Catalonia, obținută prin macerarea nucilor verzi în coniac. Băutura este aromatizată cu ierburi și / sau plante proaspete care se culeg în dimineața zilei de 24. din iunie, de Sfântul Ioan, de pe câmpurile din împrejurimi. Ratafia catalană are certificarea de denumire de origine (DO), recunoscută în cadrul Uniunii Europene.
Departamentul pentru Agricultură, Creșterea Animalelor, Pescuitul și Alimentația al guvernului catalan, Generalitat de Catalunya, a clasificat băutura numită ratafia catalană în „Indicațiile geografice ale băuturilor spirtoase” ca băutură spirtoasă produsă pe întreg teritoriul Cataloniei.
Rețetă Ingrediente Alcool etilic 95º Nuci verzi Apă Coaja de lămâie și portocală Ierburi aromatice
Fiecare rețetă de ratafie include ierburi și alte plante care îi dau gustul dorit, fără a exista însă un gust dominant. De exemplu: dafin, mușețel, busuioc, fenicul, garoafe, oregano, smochine ... Există rețete care includ puține ierburi sau condimente și altele cu peste șaptezeci.
Cea mai veche rețetă datează din 1842 și provine din regiunea La Selva. Cu toate acestea, ratafia din Catalonia are origini străvechi. Există, de asemenea, ratafii care, cu toate că sunt catalane, au ingrediente de origine străină: scorțișoară, nucșoară, coriandru... Există multe feluri de ratafii, în mare parte datorită varietății plantelor care pot fi culese în fiecare zonă. Fiecare fabricant își are propria rețetă și își face propriile ratafii.
Ingredientele, în proporția necesară pentru a produce cantitatea dorită, sunt macerate într-un recipient, care poate fi din sticlă sau din ceramică, și care este lăsat afară în permanență, timp de 40 de zile. Se numește „sub cerul liber”. După fiecare câteva zile, se mișcă recipientul, dacă este posibil; dacă recipientul este foarte mare, se amestecă conținutul cu un băț. Fiecare regiune și fiecare fabricant decide dacă macerarea ar trebui să dureze 40 de zile sau să aibă altă durată și cât de mult timp ar trebui să fie lăsată să stea la soare .
La sfârșitul macerării, se îndepărtează și se elimină resturile solide, prin decantare, iar pentru a îndulci gustul amar, se adaugă sirop. Conținutul de alcool nu depășește, de obicei, 30 ° și se obține prin adăugarea apei. În mod tradițional, ratafia se obținea din apă de ploaie, dar acum apa minerală îmbuteliată este deosebit de bună. Pentru a rafina gustul ratafiei, băutura se depozitează în butoaie de stejar și se lasă la învechit câțiva ani.
Istorie Băuturile alcoolice sunt obținute prin distilarea elementelor vegetale fermentate (fructe precum struguri, cireșe etc. și cereale precum malț sau tuberculi precum cartofii), iar originea alcoolului datează de pe vremea expansiunii culturii arabe, în timpul căreia se obțineau produse cosmetice prin distilare. Cuvântul „alcool” este de origine arabă și din secolul al XIII-lea există o referință la Arnau de Vilanova și Ramon Llull care au contribuit la studiul distilării și a produselor rezultante în domeniul medicinii. Cea mai veche rețetă care se cunoaște în Catalonia este din 1842 și provine din județul La Selva. Cu toate acestea, originile ratafiei în Catalonia sunt mai timpurii. Tipurile de alcool utilizate în mod tradițional sunt obținute prin distilarea strugurilor.
Numele este originar din limba creolă vorbită în Antilele Franceze și provine, probabil, din numele unui toast făcut la încheierea unui acord, folosindu-se sintagma latină rata fiat (lucrul, pactul este ratificat). Prin metonimie, expresia latină a dat numele băuturii care se consuma în timpul unui astfel de eveniment. În Catalonia există companii care vând ratafia a cărei calitate este recunoscută. În fiecare an se organizează târguri în Besalú, Santa Coloma de Farners, Igualada, Centelles etc. În alte țări în care există nuci, lichiorul se face cu nuci și se vinde pe piața de consum. În Italia, lichiorul obținut prin macerarea nucilor se numește nocino.
Mozaicul Tezeu și Ariadna
Mozaicul Tezeu și Ariadna este un mozaic care datează din secolul al III-lea sau al IV-lea și care a fost găsit în 1877. În momentul descoperirii sale a fost numit Apollo și nimfa.
Prima încercare de extracție a mozaicului a fost efectuată de persoane fără experiență, care au deteriorat unele părți. În 1930, are loc o încercare de achiziționare a mozaicului, fapt denunțat de Carles Rahola. În cele din urmă, pe 15 iulie 1930, mozaicul este vândut Muzeului Arheologic din Barcelona. Mozaicul nu a ajuns însă niciodată să facă parte din muzeul din Barcelona, iar în octombrie 1941 mozaicul a fost expus la muzeul Galligants, acum Muzeul Arheologic al Cataloniei, cu sediul în Girona.
Există mai multe teorii cu privire la originea mozaicului: Balil susține, potrivit asemănării între acesta și două pavaje mai mari, că mozaicul datează de la mijlocul secolului III d.C. În schimb, Blázquez și alții consideră că el datează din secolul al IV-lea.
Mozaicul lui Tezeu și al Ariadnei este situat în centrul unei compoziții geometrice, la fel ca și mozaicul care îi înfățișează pe Belerofon și Himera. De asemenea, există alte asemănări cu celelalte mozaicuri ale Can Pau Birol, cum ar fi mozaicul Belerofon și Himera și mozaicul Circului. Chipul lui Tezeu și cel al Ariadnei seamănă cu fețele sclavilor din mozaicul Circului, ceea ce ne face să credem că am fost realizate de același atelier. Cele două figuri mitologice, deseori interpretate ca Tezeu și Ariadna, apar pe un fundal negru. Cele două personaje par să se sprijine pe un element dreptunghiular care a avut multe interpretări: un piedestal sau un monument funerar, o fântână, o coloană sau un pilastru în formă cilindrică.
Personajul masculin apare nud, cu spatele acoperit doar cu o clamidă, și ține în mână un obiect care a primit, de asemenea, mai multe interpretări: un bucraniu, un ghem sau un obiect sferic. Personajul feminin apare îmbrăcat și nu este prezentat alături de niciun obiect, ceea ce face dificilă identificarea sa. Prima interpretare iconografică interpretează scena ca pe o conversație între Apollo și o nimfă. Există și o a doua interpretare care afirmă că a mozaicul îi înfățișează pe Perseu și pe Andromeda, dar același autor a negat această posibilitate în studii sale ulterioare.
Mai târziu, opera a fost considerată o scenă care îi prezenta pe Tezeu și pe Ariadna. În partea de sus a mozaicului există două elemente identice, interpretate ca fiind două ferestre sau acronime ale proprietarului sau ale atelierului.
Alegerea unei teme mitologice pentru decorarea unei luxoase vile romane demonstrează gustul societății romane aristocratice pentru motivele păgâne.
Trupa de dans (în original, „esbart dansaire”)
În cultura populară, o trupă de dans este un grup sau asociație de persoane care au ca activitate recuperarea, păstrarea și promovarea dansului popular tradițional și, în general, a tradițiilor populare din Catalonia și Țările Catalane.
Cea mai importantă activitate a unei trupe de dans este pregătirea și dansul propriu-zis al dansurilor populare catalane. Adesea însă activitățile trupelor sunt mult mai vaste, putând include și sarcini de cercetare, recuperare, culegere și conservare de informații cu privire la dans, precum și promovarea acestuia. În acest scop, se desfășoară numeroase activități în afara spectacolelor de dans: festivaluri, cursuri, cărți, reviste, conferințe, publicații etc.
Istorie Originile Adoptarea termenului de trupă se datorează, în mod indirect, preotului poet pe nume Jacint Verdaguer. În 1867, un grup de scriitori din orașul Vic, mari iubitori ai obiceiurilor tradiționale și a orânduirii de altădată, au început să organizeze întâlniri care aveau loc la fântâna Desmai din Folgueroles. În cadrul acestor întâlniri se discutau manifestările literare și artistice ce aveau loc pe teritoriul Cataloniei, aflată într-o perioadă de renaștere. La inițiativa lui Verdaguer, cenaclul a primit numele Esbart din Vic (Trupa din Vic).
La mijlocul anului 1901, membrii acestui grup select dau naștere ideii de a culege și a studia dansurile tradiționale pentru a le readuce la viață și a le promova, încercând astfel să alunge anumite dansuri moderne, străine și vulgare. În acest scop, s-a înființat un grup, în cadrul asociației Catalunya Vella, numit Esbart de Dansaires de Vic, care a organizat prima încercare de revenire la dansul popular catalan.
Sesiunea inaugurală a acestui grup a avut loc la începutul lunii iulie 1902, la Teatrul Principal din Vic. S-au interpretat diferite dansuri printre care se numărau Ball pla d'Olot, Ball del Ciri, Hereu Riera, un vechi dans catalan numit contrapàs, Esquerrana și un dans cu panglici. Principalele autorități din Vic, din care făceau parte personalități precum Lluís B. Nadal, Eduard Subirà și Dr. Frederic Casimiro, au susținut recuperarea dansurilor populare, iar trupa din Vic a inclus, de asemenea, dansuri precum Bolangera, Baletul, Dansul Castellterçol și Baletul Cerdà, printre altele.
Propunerea a fost prezentată la Barcelona, unde un grup de tineri folcloriști, membri ai diferitelor organizații precum Foment de la Sardana (Asociația de sprijin al dansului popular „sardana”) sau Asociația de lectură catalană, a decis să ducă mai departe sarcina de a transforma dansurile catalane vechi într-un instrument educativ la nivel național, cu o valoare mai degrabă emoțională și nu politică. Primele trupe au apărut la scurt timp după aceea. Astfel, în 1908 a apărut trupa de dansatori a Asociației de lectură catalană, prima trupă din capitala catalană, creată de Aureli Capmany. Puțin timp mai târziu, Rafel Tudó și frații Mas părăsesc trupa și fundează Trupa de dans catalană (Esbart Català de Dansaires). Dispariția asociației de lectură pune capăt vieții scurte a grupului creat de Capmany, care, împreună cu Joan Rigall, fundează apoi Grupul de folclor din Catalonia. Scopul tuturor acestor grupuri era recuperarea și promovarea dansului popular. În scurt timp, Felip Blasco, Joan Amades, Joan Rigall și Leandre Perecaula preiau această idee și o instituie pe tot teritoriul principatului catalan. Aceste grupuri au ca scop recuperarea și răspândirea pe scară largă a dansurilor populare.
Războiul civil și perioada postbelică În timpul războiului civil spaniol, trupele continuă să-și desfășoare activitatea și organizează spectacole de dans ca dovadă de sprijin pentru cei ce luptau pe front sau în arierguardă. Cu toate acestea, numărul trupelor scade în timp, de la optzeci câte se înregistrau în 1936 la doar zece în 1939. Trupele se văd nevoite să-și limiteze activitatea din cauza represiunii franchiste. În aceea perioadă, opțiunile lor erau extrem de limitate: fie să devină o parte a unui centru parohial, transformându-se într-un grup de coruri și dansuri care aparținea sindicatului de Educație și odihnă, fie să dispară.
Apariția trupei Verdaguer în 1945 a reprezentat un element esențial al rezistenței politice de natură naționalistă. Un activist politic, Josep Benet, își dă seama că grupurile de balet din care fac parte și trupele contribuie la construirea unei identități a poporului catalan. După mottoul „Dacă nu avem voie să vorbim în catalană, atunci vom dansa în catalană” și sub conducerea unuia dintre fondatorii săi, coregraful autodidact Manuel Cubeles, se decide modernizarea dansul catalan: Astfel, încearcă să se adapteze dansurile populare, să le stilizeze și să le transforme în adevărate spectacole, păstrând totodată întreaga esență și caracterul profund catalan al coregrafiilor originale.
Trupa Verdaguer și entitatea pe care au creat-o, Obra del Ballet Popular, se organizează ca o alternativă politică și culturală care să contraatace intențiile de monopolizare pe care regimul franchist încearcă să le impună prin grupurile „Coros y danzas”. Acțiunea de documentare a dansurilor și aperitivelor tradiționale se extinde în toate teritoriile unde se vorbește limba catalană pentru a consolida imaginea unității teritoriilor și, ori de câte ori se poate, catalana este limba folosită în documentele publice. În scurt timp, multe grupuri imită modelul și încep să atragă din ce în ce mai mulți oameni datorită ideologiei catalaniste pe care o reprezentau. Din acest motiv, se obișnuia ca poliția să fie prezentă la spectacolele grupurilor.
După ce Salvador Mel·lo ajunge la conducerea trupei Verdaguer în 1953, linia modernizării dansului se accentuează din ce în ce mai mult, iar proiectul pentru crearea Baletului Național Catalan începe să prindă contur. În toată această perioadă, Grupul Catalan de dansatori își continuă activitatea de cercetare, axându-se mai ales pe caracterul autentic și nu atât de mult pe spectacolul de dans. Acest lucru duce la apariția unei dualități între persoanele care susțineau ideea unei rigori istorice și partizanii ideii de spectacol. Începând de atunci, toate grupurile au adoptat diferite posturi în funcție de poziția pe care o ocupau de-a lungul axei generate între acești doi poli. Dincolo de ideologia politică de fond și de stilurile coregrafice, activitatea trupelor a fost foarte importantă într-un moment de lipsuri la nivel cultural și de puternice curente migratorii care aduceau pe teritoriul catalan imigranți, fiind un element de coeziune și participare populară. Grupurile care au decis să devină grupuri de coruri și dansuri s-au axat pe conservarea și transmiterea patrimoniului cultural. La sfârșitul epocii franchiste însă, aceste grupuri își recapătă treptat obiectivul original.
Sfârșitul secolului al XX-lea În ultimii ani ai dictaturii și pe durata tranziției, unii dintre activiștii care jucaseră un important rol în sponsorizarea acestor activități încep să se implice și în alte domenii. Cu toate acestea, reinstaurarea guvernului catalan (Generalitat de Catalunya) i-a determinat pe mulți dansatori și foști dansatori să creadă că visul baletului național catalan era încă posibil și că acesta s-ar putea împlini odată cu apariția democrației. Pentru înfăptuirea acestui obiectiv, Robert de Lanuza se va afla în fruntea unei delegații de reprezentanți din lumea dansului, care vor merge împreună la Ministerul de cultură al guvernului catalan pentru a prezenta un dosar care cuprinde cele mai importante momente din ultimii 30 de ani de dans și care urmărea aprobarea definitivă a proiectului. Inițiativa a fost însă denegată, iar propunerea de înființare a Baletului Național Catalan a fost redusă la alocarea unor resurse simbolice pentru asociațiile de dansatori.
Începând cu perioada anilor 80 și călcând pe urmele lui Verdaguer, activitatea coregrafilor precum Albert Sans, Joan Serra, Eduard Ventura, Leo Quintana, Joan Cruells, Lluís Calduch, David Martínez și Joan Manel Miquel dă naștere unui număr ridicat de spectacole și a creșterii numărului de grupuri. Toate activitățile desfășurate arată că lumea baletului catalan poate să supraviețuiască fără un balet național, cu un entuziasm și o capacitate de efort mult mai decât sprijinul și stabilitatea instituțională.
Felix sau Cartea minunilor
Cartea minunilor este o carte a autorului catalan de origini din insula Mallorca, scrisă în catalană de Ramon Llull, Paris între 1287 și 1289. Este o lucrare doctrinară, care combină narațiunea și dialogul între profesor și discipol, după stilul specific didacticii Evului Mediu, cu originea în modelele discursului neoplatonic.
De-a lungul celor zece capitole ale operei, protagonistul, Fèlix, care este prezentat simbolic ca fiul lui Llull, călătorește prin lume descoperind distanța dintre ordinea divină a creației și atitudinea pe care o au, de fapt, în realitate oamenii. În același timp, însă, se întâlnește cu pustnici și filozofi care îl fac să intre în contact cu toate ramurile cunoașterii secolului al XIII-lea, de la Dumnezeu și infern până la natură, descriind astfel viziunea asupra lumii din perspectiva lui Ramon Llull. Alte capitole se adâncesc în filosofia naturală, morala curții din acea vreme și specificul persoanei ca ființă care este formată atât din materie, cât și din spirit.
Dintre părțile care compun opera, cea mai cunoscută este cea intitulată Cartea Bestiilor. Pe parcursul său, Llull folosește metoda sa consacrată de propovăduire prin exemple și asemănări, în loc să dirigeze cunoștințele enciclopedice ale vreme către niște obiective clare și sistematice. Se adresează unui public non-academic, motiv pentru care este scrisă în limbaj vulgar și nu în limba cultă a vremii, latina. Pe vremea sa, textul circula și în occitană, franceză, spaniolă și italiană.
Motiv Ramon Llull se afla în Paris, întristat și descurajat de cât de puțini oameni îl cunoșteau și îl iubeau pe Dumnezeu. Intenționa ca lucrarea sa să fie un fel de enciclopedie, disponibilă publicului larg și cu o intenție doctrinară clară. Cu toate acestea, Ramon Llull, pentru a o face mai atractivă publicului, o va încheia cu un complot narativ bazat pe pelerinajul spiritual și științific al unui tânăr, Fèlix, care este prezentat drept fiu al autorului. Felix va rătăci prin lume admirând creația lui Dumnezeu și fiind surprins de păcatul și nerecunoștința oamenilor.
Intriga Cartea este împărțită în zece capitole. Prima carte, sau partea sa, se deschide cu o pastorela (scriere tipică a genului literar occitan) în stil religios. Fèlix își începe călătoria prin întâlnirea cu o ciobăniță cu care are o scurtă conversație; apoi, când este deja departe, aude strigătele păstoriței. Fèlix aleargă spre locul de unde veneau strigătele și vede cum o mănâncă lupul, care i-a mâncat mieii. Din acel moment începe să se îndoiască de existența lui Dumnezeu; dacă Dumnezeu ar exista, nu l-ar fi lăsat pe lup să o mănânce pe biata păstorită. Fèlix s-a văzut supus uneia dintre cele mai mari tentații. Un pustnic îi va oferi răspunsuri la toate întrebările sale și Fèlix își va continua drumul cu credința și mai puternică.
A doua carte este cea a îngerilor. Felix ajunge la o biserică și vede o imagine pictată a Sfântului Mihail cântărind sufletele pe un cântar. Fèlix îl întreabă pe pustnic ce semnificație are această imagine. Călugărul profită de ocazie pentru a-i vorbi despre îngeri și trăsăturile lor. A treia carte începe cu Fèlix străbătând o pădure când se abate asupra sa o furtună. Se refugiază într-o peșteră și acolo întâlnește un cioban care îi va explica, pe baza unor exemple, semnificațiile cerului și a boltei cerești.
În partea a patra, Fèlix și păstorul se întâlnesc cu un rege și cei doi fii ai săi. Cel mai mare dintre fii învăța filozofia, iar cel mai mic, arta cavaleriei. În acest caz, Fèlix va afla că în viață înțelepciunea și adevărul sunt mai importante decât armele și puterea. Cea de-a cincea carte este structurată sub forma unei conversații cu un mare maestru al filozofiei, care a abandonat bogățiile și onorurile și s-a retras în singurătate pentru a studia plantele și a-l contempla pe Creatorul său. Filosoful îl învață pe Fèlix despre creșterea plantelor și proprietățile lor, precum și despre bolile arborilor.
În a șasea carte, același filosof îi vorbește despre metale: apare lupta dintre fier și argint, îi explică despre magnet și îl învață câteva noțiuni de alchimie. În partea a șaptea nu ne vorbește despre animale, cum ne-am aștepta, ci profită de ocazie pentru a face o apologie politică și sociologică, care nu vorbește despre condițiile animalelor, ci despre oameni. Povestea începe atunci când animalele se adună pe un câmp pentru a alege un rege: prin personaje precum Renard (vulpea), Leul, Calul, Ursul, Leopardul și restul animalelor care apar în fabulă, Llull ne vorbește despre putere și corupție, despre marea responsabilitate pe care o au liderii societății asupra întregii vieți a supușii lor și despre nevoia de a face ca ambiția să nu devină mai puternică decât orice altceva.
A opta parte a Cărții Minunilor este dedicată oamenilor. Este partea cea mai extinsă a cărții și cuprinde reflexiuni asupra diferitelor aspecte ale ființei umane, precum lașitatea, onoarea, caritatea, cruzimea... În a noua și a zecea parte, Llull ne vorbește despre Rai și, respectiv, despre Infern. Raiul este locul unde merg sufletele atunci când corpul moare. Dumnezeu a creat trupul astfel încât să poată cunoaște lumea fizică pe care a creat-o; sufletul, însă, este nemuritor și așteaptă învierea.
Odată terminată lucrarea, găsim un epilog în care Fèlix, continuându-și pelerinajul, ajunge la o mănăstire unde este întâmpinat cu bunătate de către stareț și călugări, cărora le explică învățămintele din călătoriile sale și minunile pe care le-a văzut. Când le termină de povestit toate aceste întâmplări, starețul și întreaga comunitate îi cer să devină călugăr al acelei comunități; starețul îi propune să îmbrace straie călugărești și să străbată întreaga lume explicând Cartea minunilor. Din păcate, când totul este gata, Fèlix cade pradă unei boli mortale. Înainte de a muri, el se încredințează lui Dumnezeu și se roagă să vină cineva în urma sa care să îndeplinească obiectivul său. După moartea sa, un călugăr din acea mănăstire se va însărcina de această misiune și pleacă să călătorească în lume pentru a explica tuturor Cartea Minunilor.
Cele Zece Cărți 1. Despre Dumnezeu 2. Despre îngeri 3. Despre cer 4. Despre elemente naturale 5. Despre plante 6. Despre metale sau minerale și alchimie 7. Despre animale 8. Despre om în toate aspectele sale 9. Despre Rai 10. Despre Infern
Farell cel puternic
Farell cel puternic, cunoscut și sub numele de Uriașul Pinului, este cel mai popular uriaș (figura de proporții mari care imită diferite animale, personaje, etc.) din mitologia catalană. Acest lucru se datorează în principal faimei pe care a dobândit-o, deoarece personajul său a înglobat legende care aparțineau, inițial, altor uriași.
Se spune că s-a născut în Caldes de Montbui, într-o fermă numită Can Farell. Era atât de puternic încât toată lumea îi zicea Farell cel puternic. Era extrem de înalt și de gras, încât uneori folosea un pin ca baston care să îl ajute în timpul mersului, de unde i se trăgeau și poreclele sale. Se spune că, atunci când îi era sete, se apropia de râul Mogent și bea toată apa dintr-o singură înghițitură, astfel încât, în aval, părea că râul a secat dintr-o dată. Era fermier și într-o zi, în timp ce semăna, o persoană i-a cerut să-i arate un drum. Mare și puternic cum era, a ridicat boii și plugul pentru a-i indica direcția în care trebuia să meargă.
Se spune că după ce Columb s-a întors în Barcelona după călătoria sa în America a venit însoțit de indieni negri uriași care i-au impresionat pe Regii Catolici ai acelor vremi. Cu toate acestea, poporul catalan nu a fost la fel de impresionat, deoarece cunoșteau un om mai mare decât toți acei indieni. Deoarece cei prezenți nu credeau acest lucru, l-au chemat pe Farell astfel că, atunci când au ajuns să-l vadă, au vrut să-l pună să plătească taxa pentru lemnul de foc, deoarece plătise pinul. Acesta însă a scăpat de pedeapsă aruncând bastonul peste zid fără niciun efort. Pentru a arăta cât de superior era bărbatului negru care îl însoțea pe Columb, l-a apucat strigând: "Feriți-vă, oameni din America, că acolo unde va cădea va zdrobi totul!", și, cu toată forța brațelor sale, îl va arunca până în America.
O altă legendă explică faptul că, atunci când a aflat că Barcelona, orașul emblematic al Cataloniei, căzuse în brațele maurilor, s-a înfuriat atât de tare încât a scos din rădăcini un pin și, făcând câțiva pași, s-a prezentat în fața orașului. L-a rugat apoi pe maurul care conducea orașul, cunoscut popular ca Uriașul Orașului, să se lupte, provocare pe care acesta o acceptă fără să stea pe gânduri. Farell câștigă învingându-și adversarul cu o lovitură puternică de pin și eliberează orașul. Există o melodie foarte populară care povestește această luptă. Prima strofă explică modul în care Uriașul pinului se apropie de oraș, iar cea de-a două prezintă modul în care Uriașul orașului reușește să scape luând-o la fugă pe acoperișurile Barcelonei. De asemenea, se spune că înainte de a se întoarce acasă în fortul Farell, s-a oprit să se odihnească în Collserola, iar noaptea, în timp ce dormea, a fost atât de frig încât a rămas pietrificat. Cine se uită atent, încă îi poate vedea conturul siluetei sale.
Doamna Monyos
Dolors Bonella i Alcánzar (Barcelona, 1851 - 15 septembrie 1940), cunoscută popular sub numele de Monyos (în traducere, Cocuri), a fost un personaj emblematic din prima jumătate a secolului al XX-lea din zona cuprinsă între bulevardul Paralel, Rambla și centrul cartierului Raval din Barcelona (pe atunci numit Cartierul Chinezesc). Datorită atitudinii sale jucăușe, a îmbrăcămintei și a machiajului extravagant și a cocurilor pe care le purta (de unde i se trage porecla) a devenit un personaj faimos în presa acelei vremi și, mai târziu, un simbol al imaginației colective a orașului.
Contextul istoric Caracterul lui Monyos face parte dintr-o Barcelonă caracterizată prin tranziția de la secolul al XIX-lea la secolul al XX-lea, într-o situație de schimbare constantă pe plan economic, socio-politic, urban și demografic. Capitala Cataloniei înregistra un progres economic fără precedent -ca urmare a începutului Revoluției Industriale- și începea să se bucure de noi servicii precum implementarea căii ferate, Guàrdia Urbana, Banca din Barcelona sau primul iluminat cu gaz, unele dintre cele mai importante evenimente înregistrate înainte de nașterea lui Dolors Bonella în cartierul Raval, la începutul anilor 1850.
Nașterea sa a coincis, în plus, cu o accelerare a progresului la nivel urbanistic și cu o serie de progrese semnificative, cum ar fi demolarea zidului roman și lărgirea consecutivă a orașului prin Planul de reforme Cerdà, de la sfârșitul secolului; de asemenea, Expoziția Universală din Barcelona din 1888, care ar contribui la schimbarea aspectului orașului și, în special, a zonei limitrofe a cartierului Raval. Această zonă a centrului istoric și popular (care nu va fi numit Cartierul Chinezesc până în anii 1920) a suferit o serie de transformări arhitecturala ca urmare a confiscării mănăstirilor: li s-au confiscat terenurile pentru a fi folosite în scop urbanistic. Amenajarea străzilor a urmărit o structură în linie dreaptă, fără piețe sau spații deschise și cu o densitate ridicată a construcțiilor. Casele (aflate în proprietatea claselor burgheze, care le închiriau claselor populare) erau foarte austere și erau construite pe suprafețe unde se aflau odată grădini, cu apartamente construite deasupra celor cinci etaje permise, cu camere de pe acoperiș, curți interioare locuite etc.
Această transformare socială (care a durat până la sfârșitul secolului al XIX-lea, când nu a mai rămas teren edificabil în cartier) a avut loc în vremea diferitelor valuri de imigrație, ceea ce a făcut din Raval una dintre zonele cu cea mai mare densitate a populației din lume, ajungând la o valoare de 103.060 locuitori pe kilometru pătrat. Cartierul nu era doar asemănător unei fabrici, ci și plin de cafenele, taverne, teatre și clădiri dedicate prostituției. Cartierul se învecina cu Rambla, care a devenit axa Barcelonei din secolul al XIX-lea și a funcționat drept principalul spațiu comercial și de agrement al orașului. Era un loc al contrastului dintre inegalitățile sociale și degradarea fizică a orașului, fenomene însoțite și de o pierdere progresivă a funcțiilor: aristocrația Barcelonei, în primul rând pasionată de teatru și concerte și -la începutul secolului al XX-lea - de cinematografe, era în antiteză cu viața claselor inferioare care trăiau în condiții precare și nesănătoase, victime zilnice ale activităților infracționale și criminale, precum cele pe care le desfășurau alte personaje populare din Raval, cum ar fi infractoarea Enriqueta Martí i Ripollés care se ocupa cu răpirile.
Biografie Dolors Bonella i Alcánzar -un nume care apare în registrele vremii, deși unele cercetări arată că numele său real ar putea fi Dolors Vega i Massana sau Dolors Bonella i Alcázar- s-a născut în 1851 în strada Cadena ( actuala strada Rambla din cartierul Raval). Nu se știu prea multe despre viața sa: se pare că se ocupa cu croitoria și îngrija casa unei familii înstărite, în precaritatea și mizeria acelor timpuri.
A devenit populară după moartea singurei sale fiice la vârsta de patru ani, care a fost lovită de o trăsură trasă de cai (de rasa Simon, tipică în acea vreme), eveniment în urma căruia Bonella și-a pierdut mințile și a fost concediată. Zvonurile vremii sunt diferite: unele surse susțin că moartea copilei a fost premeditată de familia înstărită pentru care Dolors Bonella lucra; din cauza unei cerți pe care Bonella a avut-o cu moștenitorul familiei la ușa teatrului Liceu, se suspectează că ea și fiul cel mare al familiei ar fi putut avea o relație sentimentală și că moartea fetei a fost o strategie pusă la cale de familia băiatului pentru a-l separa de o femeie de clasă socială inferioară. Cu toate acestea, sunt și versiuni care susțin că iubitul său ar fi murit și că fiica nelegitimă a fost smulsă din brațele mamei și educată de bunica sa din familia aristocratică.
Din acel moment, Dolors Bonella a început să aibă acțiuni nepotrivite pentru cultura vremii și care i-au adus faima și o recunoașterea din partea populației din Cap i Casal. Purta bluze viu colorate și veșminte ciudate, fuste lungi și, uneori, era văzută și cu o mantilă (șal de damă) sau ținând un evantai în mână; purta părul strâns în cocuri excentrice adesea împodobite cu flori și cu alte obiecte bizare pe care le găsea pe jos; se plimba pe Rambla ținând buchete de flori oferite de florarii de pe bulevard și cântându-le cântece, dansând și adresându-le cuvinte de recunoștință tuturor celor pe care îi întâlnea. Deși a fost poreclită Monyos, toată lumea îi spunea Lola. Nu se îndepărta niciodată prea mult de zona Ravalului și se plimba de obicei pe străzile Carme și Hospital. Obișnuia să se răcorească într-una dintre Fântânile Wallace situate în acea zonă începând din 1888 sau la fântâna Canaletes, și să meargă de-a lungul Ramblei sau să ia linia de tramvai 52 (desființată în 1967) spre cartierul Bordeta.
Cu această atitudine teatrală și nebună, dar în același timp veselă, a devenit în curând un personaj emblematic al Barcelonei din perioada celei de-a doua republici. În timp ce unii o considerau ridicolă, alții o admirau. Câțiva intelectuali ai vremii au vorbit despre ea, cum ar fi Josep Andreu i Abelló și Teresa Pàmies, ambii numind-o „un precursor al generației hippie”, în timp ce pentru Andreu Avel·lí Artís întruchipa rezultatul unei cruzimi colective care transforma persoanele cu handicapuri fizice sau mentale în motiv de râs”. Maria Aurèlia Capmany o considera o femeie care „era foarte tristă și care nu a fost niciodată populară și nu a avut niciodată niciun fel de importanță”.
În ultimii ani de viață, în mijlocul războiului civil spaniol, evita să se refugieze în adăposturile antiaeriene atunci când aveau loc bombardamente în oraș. În plus, jurnalistul Josep Maria Lladó i Figueres a relatat că în timpul evenimentelor din mai 1937 a avut loc o încetare a focului între milițienii CNT și cei de la UGT la intersecția dintre Passeig de Gràcia și Diagonal pentru ca dumneaei să poată trece, având în vedere intenția sa de a traversa focul încrucișat.
Dolors Bonella a murit pe 15 septembrie 1940 la Spitalul Mar din Barcelona după ce fusese internată la Casa de la Caritat (actualul muzeu, complex didactic și cultural format din MACBA, CCCB și URL, printre altele) . La înmormântarea sa a participat multă lume și a fost organizat un act solemn, cheltuielile fiind suportate de cineva necunoscut, ceea ce a alimentat și mai mult zvonurile despre soarta nefericitei sale fiice și despre relația sa cu familia înstărită pentru care lucrase. Ziarul vremii, Noticiero Universal, i-a publicat un necrolog alături de știri de importanță internațională, cum ar fi bombardamentele Germaniei naziste împotriva Londrei sau interviul lui Adolf Hitler cu Ramón Serrano Suñer - Ministrul de Externe al Spaniei franchiste.
Moștenire Începând cu anii 1920 și până la moartea sa, caracterul unic al lui Dolors Bonella la Monyos a devenit treptat un personaj renumit al Barcelonei. În onorea sa s-au creat comedii și cântece și expresii populare precum „mai cunoscut decât Monyos”, „mai mulți ani decât Monyos” sau „mai faimoasă ca Monyos”.
Pe 9 octombrie 1922, a avut premiera tragicomedia Monyos la teatrul Circ Barcelonès, cu Elvira Torrens i Soriano, în regia lui Victoriano Benedicto. Piesa a reprezentat o investiție mare în echipamente și costume de teatru. Legenda celebrei femei din Barcelona a fost reprezentată în perioada anilor 1860 și 1885, în decoruri bine cunoscute precum fântâna d'en Conna. Există, de asemenea, dovezi ulterioare ale altor spectacole muzicale și teatrale, cum ar fi cupletul care o avea ca protagonistă pe actrița Matilde Xatart i Solà, din 22 iunie 1927, la Teatrul Novedades - rememorări ale vieții lui Monyos.
În ceea ce privește moștenirea fizică, marca Vichy-Triboulet i-a dedicat lui Dolors Bonella o mașinărie, expusă în Muzeul de Mașinării din Tibidabo, care a fost fabricată și concepută în 1913 ca un clovn muzical. Când a ajuns în Barcelona, personalul muzeului a rebotezat-o datorită asemănării sale cu personajul din Barcelona. De asemenea, o altă statuie este expusă la Muzeul de Ceară din Barcelona, care se organizează în mod periodic și este expus publicului pe Rambla.
În ceea ce privește muzica, în 1954 compozitorul din zona La Garrotxa, Narcís Paulís i Vila i-a compus o sardana (cântec și dans tipic catalan) pentru orchestra La Monyos din Barcelona. Câțiva ani mai târziu, viața sa a inspirat melodia de tip charleston de Vicens Sabater „ În amintirea lui Moños”, care a devenit populară în interpretarea lui Rudy Ventura și grupul său Rudy Ventura y su conjunto (EP 1960, Columbia Records) și care lăuda cochetăria și caracterul său nemuritor pentru Barcelona.
În deceniul următor, Consiliul municipal al Barcelonei, care a desființat linia de tramvai 52 în 1967 și care, un an mai târziu, a lansat linia 91 de microbuze între La Rambla și La Bordeta, care a fost numită La Moños - prin asemănarea cu traseul pe care îl parcurgea femeia cu tramvaiul. Această linie va fi cauza, în mod surprinzător, a mai multor conflicte din cartierul La Bordeta, care s-a mobilizat în mod repetat pentru a împiedica să fie desființată, în special în 1993, 2012 (când s-a decis să nu mai circule duminica și de sărbători) și în 2017.
Mai târziu, în 1997, regizoarea Mireia Ros a produs un film dramatic bazat pe personajul ei, La Moños (1997). Acest film, cu Julieta Serrano în rolurile principale și cântărețul Sau, Carles Sabater, a primit o nominalizare la Festivalul de la Chicago din 1997 și o alta la premiile Goya din 1998, ambele pentru cel mai bun regizor nou. Subiectul avea la bază viața dureroasă din timpul regimului franchist, în timpul căruia Dolors Bonella și-a construit o formă de protecție la nivel psihologic și s-a refugiat într-o nouă identitate în loc să se sinucidă. Mai târziu, în secolul XXI, personajul său a fost recuperat și reprezentat în piesa muzicală La Monyos. Muzicalul (2014), jucat la Teatrul Raval, o are în rolul principal pe Itziar González și este regizat de Empar López.
Se păstrează imagini ale sale, operele unor fotografi renumiți precum Josep Maria Sagarra i Plana, Gabriel Casas i Galobardes, Pablo Luis Torrents și Alessandro Merletti i Quaglia în Arhiva Națională a Cataloniei și în Arhiva Istorică a Barcelonei și a cartierelor sale ( printre alte colecții documentare).
Circ Cric
Circ Cric este o companie de circ fondată în 1981 de Jaume Mateu, cunoscut mai ales sub numele de Tortell Poltrona.
Prima etapă Și-a început activitatea în lumea circului instalând un cort în parcul Escorxador din Barcelona. Inițiativa a fost foarte bine primită de unii artiști precum Joan Miró, Joan Brossa și Charlie Rivel, care și-au exprimat sprijinul, însă compania s-a desființat în 1983 din cauza dificultăților financiare.
A doua etapă După ce Poltrona a fondat Clovni fără frontiere în același an, fondează, alături de Montserrat Trías Titat organizația CRAC, centrul de studii pentru arta circului, spațiu fix în localitatea Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental), prin care le oferă sprijin noilor artiști și produce propriile spectacole. Circul Cric a fost refondat în 2002 cu sprijinul Institutului catalan al industriilor culturale condus de Generalitat (guvernul catalan) sub forma unui circ ambulant, care se va stabili apoi în Sant Esteve de Palautordera din cauza dificultăților birocratice și a competiției din lumea spectacolelor itinerante. În 2005, Circul Cric a fost distins, la prima sa ediție, cu Premiul Național de Circ acordat de Generalitat de Catalunya.
Hidrocentrală
O hidrocentrală este o unitate industrială care folosește energia hidraulică pe care o extrage din curentul unui râu din apropiere cu scopul de a o folosi pentru utilajele de producție. În general, această denumire este utilizată pentru a se referi la orice industrie care utilizează forța apei unui râu ca sursă principală de energie, de obicei printr-un baraj și un canal care conduce apa spre o turbină. Cu toate acestea, strict vorbind, termenul hidrocentrală este folosit în opoziție cu așezările industriale, care desemnează acele ansambluri formate din clădiri industriale fără locuințe pentru muncitori (sau care, în ciuda faptului că s-au construit câteva case, nu include servicii și nici infrastructuri care să permită constituirea unei zone centrale în care să se acumuleze populația). În Catalonia, hidrocentralele au început să apară în prima jumătate a secolului al XIX-lea, deși această industrie va atinge apogeul abia în a doua jumătate a acestui secol. Hidrocentralele din Catalonia erau, în cea mai mare parte, dedicate industriei textile, la fel ca și așezările industriale.
Origine Utilizarea energiei hidraulice furnizate de curentul unui râu pentru a permite funcționarea unei fabrici este un fapt care caracterizează a doua etapă a industrializării din Catalonia, în a doua jumătate a secolului al XIX-lea, deși încă de la începutul acestui secol se utiliza deja energia hidraulică ca sursă de funcționare a utilajelor. Resursele miniere ale țării erau insuficiente, având în vedere creșterea cererii de cărbune pe care o genera industria, și aveau o calitate inferioară (mine de lignit), iar cărbunele dur importat ar fi scumpit producția. Pe de altă parte, energia furnizată de râuri, după aprobarea cererii de utilizare a apei și construirea infrastructurilor, reprezenta un cost insesizabil. De asemenea, râurile catalane permit, prin caracteristicile lor, o astfel de utilizare, în special în cursul lor mijlociu, deoarece, deși au un debit redus, prezintă o diferență considerabilă de nivel într-o traiectorie scurtă. Principalul dezavantaj a fost variabilitatea fluxului său, cu perioade de secetă (în special vara) și apariția inundațiilor care putea inunda și deteriora utilajele. Râurile pe care s-au construit hidrocentrale și în jurul cărora s-au pus bazele așezărilor industriale sunt Ter și Llobregat, alături de afluenții lor principali, în special Cardener.
La fel ca și în cazul cartierelor, hidrocentrala își avea originea în una dintre aceste trei situații: 1) o moară veche (care avea deja o ecluză și un canal) care a fost utilizată pentru a adăposti în interiorul său mașini de filat și / sau țesut sau a fost construită o clădire nouă care să utilizeze infrastructura hidraulică existentă; 2) proprietar al unui teren care încerca să obțină beneficii economice prin construirea unei centrale pe râul care trecea prin moșia sa (fie pentru a o închiria, fie pentru a deveni el însuși producător); 3) producătorii care, pornind de la mici ateliere sau unități, au căutat să-și extindă orizontul cu o fabrică mai mare.
De asemenea, este de remarcat faptul că inițiativa de a construi o hidrocentrală, de-a lungul secolului al XIX-lea, nu aparținea de obicei unei singure persoane, ci, de foarte multe ori, diferiți antreprenori se uneau pentru a construi o infrastructură industrială. În unele cazuri (în special la începutul secolului al XIX-lea), putea fi vorba despre producători mici care, odată construită fabrica, urmau să folosească împreună echipamentele în scopul companiilor proprii, utilizând infrastructura în schimburi (sau simultan, dar fiecare un alt utilaj). În alte cazuri, doi, trei sau mai mulți antreprenori înființau o companie, la care se alăturau, de exemplu, proprietarului terenului, fără experiență industrială, și antreprenorul cu experiență, care avea deja una sau mai multe fabrici mici.
Structura hidraulică Elementele comune care caracterizează toate centralele hidroelectrice sunt ecluza și canalul. Ecluza, construită perpendicular sau ușor curbată pe cursul râului, permite o mai mare înălțime a apei și, în același timp, dirijarea debitului spre canal. Prin canal, apa este transportată până ajunge în punctul în care diferența de nivel permite valorificarea energiei cinetice a apei și este, apoi, vărsată din nou în râu. La începutul secolului al XIX-lea, acest lucru se făcea cu roțile sertarelor, dintre care unele erau folosite anterior în morile situate acolo. Progresele tehnice au făcut posibilă înlocuirea vechilor roți din lemn cu turbine moderne.Arborii de transmisie din lemn au fost și ei înlocuiți cu arbori drepți și puternici, structuri de fier calibrate care ajungeau până în centrul fabricii și care, prin intermediul unui sistem complex de scripeți, curele și arbori de transmisie, întrebuințau forța utilajelor. La începutul secolului al XX-lea s-a început folosirea unui alternator la turbină pentru a genera electricitate, mai ușor de transportat către utilaje, care, la rândul lor, ar funcționa rapid cu acest tip de energie. Prin închiderea multor astfel de centrale electrice, infrastructura a continuat să fie activă producând energie electrică pentru a o vinde companiilor de distribuție.
Hidrocentralele care nu sunt considerate așezări industriale Creșterea numărului de infrastructuri industriale de-a lungul râurilor pentru a utiliza energia hidraulică a acestora a schimbat semnificativ peisajul urban și demografic de la sfârșitul secolului al XIX-lea, în special, bazinele râurilor Ter și Llobregat. În unele cazuri, crearea unei industrii a dus la formarea a ceea ce se va numi o așezare industrială, în timp ce, în alte cazuri, a rămas la stadiul de hidrocentrală. Pentru a fi considerat o „așezare industrială”, trebuie să existe în mod obligatoriu următoarele trei elemente: clădiri industriale, locuințe și servicii pentru muncitori și clădiri simbolice (biserică, turnul în care locuia proprietarul). Motivele pentru care o hidrocentrală hidroelectrică nu a devenit o așezare industrială putea fi, în linii mari, lipsa necesității de a crea locuințe pentru muncitori, fie pentru că era o fabrică integrată într-o zonă urbană, fie pentru că, chiar existau unele locuințe (adesea doar pentru agenții de pază și directori), nu se ofereau servicii pentru muncitori (magazin, școală ...), din cauza apropierii de o populație. Există, de asemenea, unele cazuri în care proprietarul infrastructurii le-a închiriat-o altor industriași și nu a dorit să investească în locuințe sau servicii pentru muncitori.
Lista hidrocentralelor Următoarea listă, neexhaustivă, include hidrocentralele care nu sunt considerate așezări industriale. Trebuie remarcat faptul că majoritatea acestor industrii nu mai există în momentul de față. În unele cazuri, clădirea se află într-o stare deteriorată sau chiar a fost demolată, iar în altele, clădirea este ocupată (parțial) de alte industrii decât cea pentru care a fost destinată inițial sau a fost refolosită în alte scopuri, devenind un centru cultural sau o bibliotecă.
Istoria hocheiului pe iarbă în Catalonia
Scurtă istorie a hocheiului pe iarbă în Catalonia
Istorie Hocheiul pe iarbă a fost introdus în Catalonia la începutul secolului al XX-lea, prin influența engleză, de către tinerii clasei înstărite. În 1907 se fundează Barcelona Hockey Club, care se antrena pe un teren din fața Spitalului Clínic. Josep Omedes, promotor și căpitan al echipei, este considerat pionierul hocheiului pe iarbă în Catalonia. În anii 1907, 1908, foști studenți ai Ateneului Calassanç din Terrassa au început să practice acest sport care era deja practicat de colonia engleză. În 1910 au format Clubul de hochei Lawn Calassanç, promovat de Antoni Escudé i Galí, cunoscut acum drept inițiatorul hocheiului în Terrassa.
Hocheiul pe iarbă a început să se joace în 1912. Pe 2 iunie, a avut loc primul meci disputat în Catalonia, cu unsprezece jucători de partea fiecărei echipe care se înfruntau: Lawn Hockey Club Calassanci și Real Club Deportiu Espanyol. La scurt timp, Polo J.C. câștigă în fața echipei Espanyol cu 5-2. În 1915 Calassanç s-a alăturat echipei Terrassa FC, adoptând numele acesteia din urmă. În 1920 capătă numele de Terrassa Hockey Club.
Abia în 1914-1915 hocheiul începe să aibă o anumită reprezentare în Catalonia. Apare Societatea Sportivă din Pompei (1914), care va deveni cel mai periculos rival al lui Polo și, de asemenea, Clubul de hochei, o parte a Lluïsos din Terrassa. În 1916, are loc în Barcelona primul campionat spaniol, unde Polo câștigă în fața lui Altetico de Madrid (0-0, 1-0). Apar noi cluburi precum Badalona și Excelsior din Barcelona. În 1917, apare și Sarrià FC, care mai târziu va fi cunoscut sub numele de Júnior FC în Sant Cugat del Vallès, un exemplu de club sportiv modest prin excelență, cu diferite secțiuni, dintre care hocheiul a fost cea care s-a remarcat cel mai mult. În 1918 se creează Federația Catalană de Hochei și se dispută primul Campionat al Cataloniei care sfârșește cu următorul clasament: Polo 10 puncte, Pompei 9, Espanyol 4 și Terrassa 1.
Începând cu anii 1920, au apărut următoarele echipe (adesea secțiuni ale altor sporturi): Gimnàstic de Tarragona, FC Barcelona (1923), Galeno, Universitari HC, Catalunya de Les Corts, Iluro de Mataró. Dispar clubul Pompeia și Espanyol. În 1920, Altético de Madrid câștigă campionatul spaniol, iar în 1921 îl câștigă Polo. Abia în 1923 se înființează oficial Federația Spaniolă de Hochei la Barcelona. Anul acesta Spania a învins Franța cu 5-0 la Sarrià în primul meci internațional.
Pe parcursul celui de-al doilea sfert al secolului vor apărea noi cluburi de hochei pe iarbă. Unele dintre acestea au fost Gràcia, Ciència i Art, Club Sabadell și Club Egara de Terrassa (1935 sub numele de CD Armonía Egara, când s-a unit cu clubul Armonia FC).
În 1943, federațiile de hochei pe iarbă și hochei pe role s-au unit și au consituit Federația de patinaj. În 1954 Federația de patinaj se separă și Federația de hochei pe iarbă se înființează iarăși. Din 1955 până în 1960, cu Pau Negre în fruntea federației, hocheiul catalan pe iarbă atinge apogeul. Încep să apară primele terenuri de iarbă, inclusiv terenul Cinquantenari din Montjuïc, în comemorarea a cincizeci de ani de la apariția hocheiului pe iarbă în Catalonia (1960). Se consolidează turneul internațional Reis del Polo. Punctul culminant se atinge atunci când Spania câștigă medalia de bronz la olimpiada din Roma în anii 60, marea majoritate a echipei fiind formată din jucători catalani. Cele mai importante cluburi catalane ale momentului sunt Clubul Deportiu Terrassa (continuatorul Terrassa HC), Educación y Descanso, care în 1952 deveni Atlètic Terrassa Hockey Club, Polo, Egara, FC Barcelona, Armonía, Junior, Pedralbes și AD Rimas de Terrassa. Terrassa și Polo câștigă mai multe campionate naționale. Polo câștigă campionatul spaniol în 1959, iar Egara în 1952.
Egara este entitatea care a dominat hocheiul pe iarbă în anii '60. Compania, care este, de asemenea, dedicată tenisului, frontonului, echitației și aruncarea discului, inaugurează în 1960 actualele sale facilități Pla del Bon Aire și marchează începutul unui deceniu de dominație în campionatele catalane și spaniole. Câștigă Cupa Europei din 1969, învingând MD Roma cu 1-0 în finala de la Bruxelles, și 1970 când îi înving pe olandezii de la Larensch la Terrassa cu 2-0. Egara câștigă campionatele din Spania din 1961, 1963, 1965, 1967, 1968 și 1969.
În ceea ce privește jucătorii, trebuie menționate numele a cinci jucători care au participat la 4 Jocuri Olimpice (cifră dificil de egalat). Acestea sunt: Joan Amat (de la 68 la 80), Joan Arbós (de la 72 la 84), Jaume Arbós (de la 68 la 80), Francesc Fàbregas (de la 68 la 80) și Joaquim Malgosa (de la 88 la 00). În ceea ce privește echipa națională, echipa spaniolă (catalană, de fapt) obține locul doi în primul meci al Campionatului Mondial, acasă, în 1971. Trei ani mai târziu, câștigă Campionatul European al Națiunilor, demonstrând încă p dată puterea hocheiului catalan.
În anii 70, campionatul catalan a fost câștigat, alternativ, de Polo și Egara, până în 1980 când a câștigat Atlético de Terrassa. Egara a câștigat campionatul Spaniei din 1971 până în 1975, iar Polo a câștigat campionatul din '70.
Toate campionatele spaniole din perioada 1975-1995 sunt câștigate de echipe din Catalonia. CD Terrassa a câștigat în 1976, RC Polo în 1977, 1978, 1980, 1981 și 1982, Egara în 1979, 1992 și 1993 și Atlètic Terrassa, marele dominator al momentului, campionul din 1983 până în 1991. , și din 1994 și 1995. În Cupă, ies învingătoare Atlètic Terrassa, Polo și Egara. Dorim să amintim sezonul 78-79 în care Polo câștigă Cupa și este finalistă în Cupa Europei. În 1985, Atlético câștigă Cupa Europei în orașul german Fankenthal, învingându-o pe Klein cu 4-0. În plus, echipa a fost finalistă de multe ori. Cea mai bună performanță a echipei spaniole este cea de la Moscova din 1980, unde câștigă medalia de argint; iar în 1987, termină pe locul cinci la Campionatele Mondiale de la Londra.
Minyons Escoltes și Guies de Catalunya
Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG), numită și Minyons Escoltes - Guies Sant Jordi de Catalunya este o organizație non-profit care urmărește educația în timpului liber și care le oferă copiilor și tinerilor posibilitatea să se dezvolte și să învețe prin metoda de cercetare și îndrumare. Această metodă educațională își propune ca fiecare băiat și fată să devină protagonistul propriei dezvoltări personale și al acțiunilor la care lucrează în echipă, cu scopul de a forma persoane solidare și dedicate societății în care trăiesc.
MEG își propune să se asigure că acest grup este capabil să participe activ și critic în societatea în care trăiește și, prin urmare, să își asume responsabilitățile necesare pentru a contribui la construirea unei societăți mai corecte, cu mai mult spirit de solidaritate și mai durabile din toate punctele de vedere. Astfel, urmând propunerea pedagogică și metodologică de cercetare și ghidare, MEG lucrează pentru educarea integrală a persoanei pe baza experienței trăite și a transmiterii unor valori precum respectul, toleranța, dialogul, interculturalitatea, durabilitatea, lucrând pentru „a lăsa această lume puțin mai bună decât am găsit-o”.
Istorie În 1945, după Războiul Civil spaniol, se reia tradiția grupurilor de cercetași și se creează, de formă clandestină, Consiliul Instituției catalane pentru cercetași, care includea grupurile de cercetași laice și grupurile cercetașe religioase care își reluau astfel activitatea sau se constituiau din nou. La acest Consiliu participa preotul Antoni Batlle, care promovase multe dintre grupurile de cercetași cu caracter religios în diferitele parohii și unde, de fapt, avusese rolul de consilier. Între 1948 și 1953, grupurile au crescut de la 12 la 36. Însă opresiunea regimului franchist a stârnit temeri în ceea ce privește siguranța copiilor, a liderilor și a funcționarilor, iar situația a devenit atât de critică încât în 1954 Consiliul instituției a fost de acord să suspende activitățile. În ciuda acestei decizii, unele grupuri au continuat să se întâlnească.
În acest context, moartea în anul 1955 a preotului Antoni Batlle, care se străduia de ani de zile să obțină protecția Bisericii pentru toate grupurile cercetașe sau, cel puțin pentru grupurile de caracter religios, a acționat drept catalizator. Astfel, în august 1956, Episcopul Barcelonei a creat cea mai cunoscută Delegație diecezană pentru cercetași, DDE, care a permis legalizarea unor dintre aceste grupuri pe motivul unei manifestări bisericești. La scurt timp după aceea, episcopii din Vic și Girona și-au creat și ei delegații de tip DDE în eparhii. Ansamblul tuturor acestora se constituie în mișcarea MSC-Minyons Escoltes. Ulterior, s-au alăturat și alte eparhii catalane (Tarragona, Lleida, Urgell, Solsona ...). Toate aceste grupuri DDE desfășurau acțiuni coordonate în domeniile formării liderilor, metodologiei de ascultare, resurselor pedagogice, ramurilor de ascultare (LLobatons, Minyons i Clan), publicații, întâlniri etc.
În 1959, se naște la Montserrat Asociația catalană a grupurilor de cercetași, ca federație a celor trei entități (grupuri de cercetași băieți) rezultate din destrămarea ICE: a) Minyons de Muntanya; b) Boy Scouts de Catalunya și c) Delegație diecezană pentru cercetași DDE (care se va numi în viitor Minyons Escoltes). Această structură federală a păstrat unitatea grupurilor de cercetași catalane și, în același timp, a permis desfășurarea independentă a trei versiuni diferite ale activității cercetașilor.
În cadrul îndrumării (grupuri de cercetașe fete), discrepanțele au apărut și atunci când grupurile catolice, care reprezentau majoritatea, au primit dreptul de asociere recunoscut în cadrul Frăției grupurilor de cercetașe fete. Acest fapt a generat tensiuni care au culminat cu separarea definitivă a grupurilor catolice, care au creat Guies Sant Jordi, o structură federală similară cu cea a cercetașilor.
Cele două organizații, Minyons Escoltes și Guies Sant Jordi, au evoluat în paralel, ca spații de pregătire democratică și reînnoire pedagogică și au devenit școli ale democrației și educației civice. Colaborarea dintre cele două asociații a dus la fuzionarea lor într-o singură entitate în 1977. Apare astfel grupul Minyons Escoltes Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC), care a introdus definitiv conceptul de coeducare, ce presupunea același proiect educațional destinat atât băieților, cât și fetelor. Prima întâlnire din ciclul Aplec de l'Esperit (Întâlnirea valorilor), inițiativă a acestei entități, a avut loc în 1978 sub numele de Siurana de l'Esperit. De atunci a avut loc la fiecare patru sau cinci ani, convocată de Conferința episcopală din Tarragona.
În timpul tranziției, întâlnirea a contribuit în mod semnificativ la recuperarea libertăților democratice și naționale ale Cataloniei prin participarea la crearea și dezvoltarea asociației Taula de Joves de Catalunya în 1976 și, mai târziu, în 1980 la constituirea Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (Consiliului Național al Tineretului din Catalonia), care este membru cu drepturi depline. De atunci, Mișcarea a continuat să contribuie la educația multor generații și a devenit acum o entitate dinamică, capabilă să mobilizeze 13.000 de copii și tineri. Știind să se adapteze de-a lungul timpului la condițiile actuale ale tinerilor și ale societății catalane, mișcarea a ajuns mai aproape de tineri și și-a dezvoltat în mod constant o metodă de lucru tipică cercetării și îndrumării, pe care a transformat-o într-un instrument util pentru nevoile zilelor noastre.
Propunere educațională Educă băieții și fetele din Catalonia pentru dezvoltarea lor ca cetățeni implicați. Propunerea educațională se adresează tuturor copiilor, adolescenților, tinerilor și adulților, întrucât toată lumea are multe de învățat, un drum de parcurs și o țară de înțeles, iubit și transformat. Propunerea noastră educațională se bazează pe trei opțiuni de bază care reprezintă trei modalități specifice de acțiune în domeniul serviciilor către societate. Aceste trei opțiuni sunt încorporate într-o propunere de valori care definesc principiile activității cercetașe și de ghidare. În același timp, propunerea educațională nu ar fi completă fără definirea unei metodologii care ne definește stilul de a educa, de a vorbi despre educația pentru acțiune și pedagogia proiectului. În plus, am stabilit caracteristicile calitative care alcătuiesc metoda noastră, sunt așa-numitele mișcări.
Organizarea grupurilor se face în cinci unități. Ansamblul tuturor grupurilor de aceeași vârstă al diferitelor grupări ale Mișcării poartă numele de ramuri și fiecare dintre acestea are un nume specific. Fiecare ramură lucrează independent la proiectele sale, deși toate se bazează pe aceeași propunere metodologică care ghidează acțiunea educațională. Fiecare grup este autonom și prezintă inițiative de echipă, prin așa-numita pedagogie a proiectului. Metoda de activitate cercetașă și îndrumare este concepută pentru a lucra progresiv cu copii și tineri de la 6 la 19 ani. În fiecare dintre aceste etape, copilul crește și se formează până când finalizează procesul educațional.
Grupuri În cursul anului universitar 2013-2014, peste 13.500 de copii și tineri și aproximativ 3.000 de lideri erau membri ai celor 150 de grupuri. Pentru o mai bună gestiune, MEG este distribuit în regiuni care includ unul sau mai multe județe din Principatul Cataloniei. În total, cuprinde 8 regiuni care propun activități și gestionează activitatea celei mai mari entități care urmărește educarea în timpul liber pentru copiii și tinerii din întreaga Catalonie.
Centrul de cultură și comemorare Born
Centrul de cultură și comemorare Born, situat în antica piață Mercat del Born, este o organizație culturală din secolul XXI care recuperează imaginea unei Barcelone vii și dinamice din 1700 și în timpul evenimentelor din 1714, în contextul războiului de succesiune. Centrul adăpostește rămășițele cartierului, demolat de Filip al V-lea. Este un spațiu multifuncțional, cu acces public, cu un program extins care își propune să invite la reflecții asupra trecutului, prezentului și viitorului Barcelonei și Cataloniei. Centrul de cultură și comemorare Born a fost epicentrul actelor care comemorează cei trei sute de ani de la evenimentele petrecute în Barcelona în timpul războiului de succesiune. Aceste acte au avut loc între septembrie 2013 și septembrie 2014.
Istorie Primele săpături au avut loc în 1994, s-au repetat în 2000-2001 și, în cele din urmă, din nou începând cu 2007. Situl arheologic a fost protejat ca patrimoniu de interes național în cadrul clasificării drept zonă arheologică în februarie 2006. Mai exact, Consiliul municipal al Barcelonei protejează clădirea Mercat del Born cu o protecție de nivel B, instaurată în 2000.
Inaugurarea Centrul cultural a fost inaugurat pe 9 septembrie 2013 la ora 20 de către președintele guvernului catalan (la Generalitat), Artur Mas. La eveniment au participat și primarul Barcelonei, Xavier Trias; președinta Parlamentului Cataloniei, Núria de Gispert; vicepreședinta și șefa Departamentului pentru guvernare și relații instituționale, Joana Ortega; consilierul prezidențial, Francesc Homs; ministra educației, Irene Rigau; ministrul culturii, Ferran Mascarell, și ministrul justiției, Germà Gordó, printre alte autorități. Ceremonia de inaugurare a marcat, în Barcelona, startul evenimentelor de sărbătorire a celor trei sute de ani. În aceeași zi, a avut loc spectacolul Auca de Born, scris și regizat de Jordi Casanovas și care a putut fi văzut între 12 și 28 septembrie. În primele trei luni de funcționare, centrul a primit peste 580.000 de vizitatori, dublând așteptările inițiale.
Clădirea Fosta piață Mercat del Born este una dintre primele și cele mai importante clădiri construite cu fier din Barcelona. A fost proiectată în 1873 de șeful de șantier, Josep Fontserè i Mestre, și construit între 1874 și 1876 de Josep Fontserè și inginerul Josep Cornet i Mas. Structura coloanelor din fontă și a elementelor de susținere metalice a fost fabricată de La Maquinista Terrestre y Marítima.
Spații Situl arheologic Situl Born este numele dat ansamblului de rămășițe arheologice găsite în vechea piață Born, în cartierul Ribera din Barcelona. Este unul dintre cele mai importante situri din Catalonia, unde este reprezentată o suprafață de peste 8.000 m² a orașului din epoca medievală și modernă . A fost localizată o rețea de canalizare, străzi, diferite incinte, case și palate. Au fost reconstituite atelierele meșteșugarilor, cum ar fi fierării, crame și ateliere pentru fabricarea cazanelor. De asemenea, schelete umane, care par să indice o posibilă necropolă musulmană, ar putea data din secolele VIII și XI.
Se remarcă prezența unui canal de irigații (Rec Comtal), care reprezenta centrul unei zone, în special în jumătatea de vest a pieței. În această parte urbanismul prezintă caracteristici neregulate; pe de altă parte, în jumătatea estică este mai regulat, cu un aspect ortogonal. Au fost localizate străzi precum Ventres, na Rodés, Xuclés, Dies Feiners, Bonayre, Abella, Malla și Qui va del Born în Pla d'en Llull. Ocupația romană este reprezentată de un singur material ceramic foarte rar și de documentele referitoare la necropolă, care își are originile între secolele IV și VII d.Hr., excavată în Carrer Comerç (lângă Antic Mercat del Born).
Sala Villarroel Sala Villarroel se află în partea stângă la intrarea în El Born CCM de-a lungul străzii Carrer Comercial și se întinde din hol până în capătul celălalt al clădirii, de-a lungul străzii Carrer de la Ribera. Este spațiul care găzduiește expoziția permanentă Barcelona 1700, de la pietre la oameni. În cei aproximativ 350 m2 de suprafață disponibilă, sunt expuse o mare parte din obiectele care au fost recuperate din situl arheologic și, prin diverse materiale care s-au creat pentru această expoziției, vizitatorului i se oferă posibilitatea de a-și imagina viața de zi cu zi a orașului în secolele al XVII-lea și al XVIII-lea. Sala reglează cantitatea de lumină naturală care pătrunde prin vitraliile fațadei exterioare cu ajutorului unor perdele.
Sală Casanova Sala Casanova se află în partea dreaptă a intrării în El Born CCM de pe stradă Comercial, și se întinde din hol până în celălalt capăt al clădirii, pe strada Fusina. Este spațiul care găzduiește expozițiile temporare ale centrului, în formate versatile, după cum permit cei aproximativ 350 m2 de suprafață disponibilă. Este dotată cu aer condiționat și are perdele pentru a controla cantitatea de lumină care intră prin vitraliile de pe fațada exterioară.
Sala Moragues Sala Moragues este un spațiu multifuncțional de 350 m2, care se poate adapta la diferite tipuri de activități, combinând în cel mai potrivit mod, pentru fiecare caz în parte, elementele de care dispune: tribune de dimensiuni reglabile, scenă modulară, scaune, masă de prezentare, iluminat sectorial, sisteme de întunecare centrală și laterală etc. Din punct de vedere tehnic, spațiul este echipat cu o cabină de interpretare simultană, un ecran motorizat de 6 x 3,45 metri, un proiector, un sistem de sunet și o cabină de control audiovizual. Capacitatea sălii diferă în funcție de aspectul echipamentului și de activitatea care urmează să se desfășoare. Capacitatea maximă este estimată la 280 de persoane. În afară de camera de control al aspectelor tehnice, sala include și o incintă cu garderobă, toalete adaptate și un spațiu mic pentru a îndeplini funcțiile de dressing și camere ale artiștilor. Ca element permanent, sala adăpostește un pian cu coadă.
Stradă deschisă Centrul Cultural Born este o stradă deschisă de marți până duminică între orele 10.00 și 20.00. În acest interval, oricine poate trece liber și poate admira un spațiu care are o valoare patrimonială dublă, cea a sitului și cea a clădirii pieței. De la balconul care delimitează cele trei mari părți ale sitului, se poate admira zona arheologică și vechea piață, în ansamblul său. În balcon sunt expuse peste douăzeci de panouri pentru a explica tuturor informațiile și simbolismul locului.
Sala Castellví Spațiul include o ofertă gastronomică. Spațiul gastronomic, administrat în prezent de 300 del Born, fusese administrat în prealabil de Moritz; anterior, fusese locul unde se afla Librăria-magazin, administrată de Bestiari. Acestea sunt cele două spații cu care s-a dorit inaugurarea centrului, potrivit responsabililor de proiect. Vizitatorii acestui edificiu își dau seama imediat că se află într-un cadru memorabil, o dovadă a valorilor istorice și legendare, care sunt afișate și capătă importanță prin intermediul sitului arheologic, a expozițiilor și a programului de activități culturale, dar și prin aceste două servicii integrate în centru și care vor fi găzduite de Sala Castellví. În ambele spații s-au promovat și activități specifice obiectivelor principale ale centrului: viața de zi cu zi din Barcelona anului 1700, evenimentele cheie care au schimbat istoria Cataloniei în 1714 și istoria mai recentă a acestui spațiu care avea rolul de piață.
Activități Centrul are un program intens de activități, care include conferințe și discuții pe teme precum istoria, literatura, limba și cuvintele. Centrul a găzduit numeroase evenimente precum: 2014 - 080 Barcelona Fashion: În perioada 27 - 31 ianuarie 2014, Centrul Cultural Born a găzduit evenimentul 080 Barcelona Fashion, unde s-au prezentat creații ale aproximativ treizeci de designeri și mărci pentru sezonul toamnă-iarnă 2014-2015. Alegerea edificiului istoric și cultural se încadra în filozofia 080 Barcelona Fashion care dorea alegerea unor spații emblematice ale orașului și trecerea prin diferite cartiere. Această ediție s-a desfășurat într-un cartier, La Ribera, unde se află un număr mare de magazine de modă, design și tendințe. În acea săptămână, centrul și-a închis porțile pentru publicul larg, în perioada 25 ianuarie 1 februarie 2014.
2014 - CraftRoom, expoziția principală cu vânzare de produse artizanale catalane, în perioada 11-13 iulie, cu un total de 108 expozanți. Pe lângă faptul că este un spațiu excelent pentru ca meșterii să intre în contact cu publicului, târgul promovează interacțiunea meșteșugurilor cu alte sectoare productive și creative în spațiul La Llotja de Negocis și aduce noi persoane talentate pe piața muncii.
Expoziții Expoziție permanentă Expoziția Barcelona 1700. De les pedres a les persones: Este o expoziție care amintește de societatea dinamică și modernă a Barcelonei din secolul al XVIII-lea, dar și marcată de războaiele pe care le-a suferit în perioada 1691-1714. Expoziția va rămâne permanent în Sala Villarroel a Centrului Cultural Born. Săpăturile arheologice efectuate în interiorul vechii piețe Born au făcut posibilă cunoașterea în detaliu a unui fragment din societatea urbană a Barcelonei, precum și găsirea unor dovezi cu privire la viața care se trăia în acest loc. Din cantitatea mare de documentație păstrată, testamentele locuitorilor din zonă și inventarele corespunzătoare multor case care au apărut ne-au permis să descoperim, având informații chiar de la sursă, modul în care locuiau oamenii în Barcelona acelei vremi. Expoziția prezintă aproximativ 1.800 de obiecte care au fost găsite în timpul săpăturilor arheologice și care au oferit informații noi și valoroase pentru a forma un portret al vieții de zi cu zi al modului în care se locuia în Barcelona, în urmă cu trei secole. Marea majoritate a obiectelor sunt expuse în vitrina mare din Sala Villarroel și reprezintă, în același timp, un mare omagiu adus locuitorilor din cartier care au fost izgoniți după 1714. Acele obiecte, pe care nu le-au putut lua cu ei în 1716 și 1717 atunci când au trebuit să-și părăsească casele, au fost recuperate de Barcelona din secolul XXI pentru a le arăta lumii.
Legate de expoziția permanentă, la poalele sitului pot fi admirate și trei expoziții cu obiecte. Cea mai impresionantă este Sala de la Guerra (Camera de război), care expune o selecție a celor peste trei sute de bombe de diferite dimensiuni, tipuri și materiale, care s-au descoperit în timpul săpăturilor. Această cameră se află la capătul sitului și, printr-un joc de oglinzi care reproduc bombele care par să cadă la nesfârșit, evocă groaza bombardamentelor pe care locuitorii din această parte a orașului au suferit-o în timpul asediul din 1714. Expoziția este structurată în cinci domenii principale: Marea casă, Viața de zi cu zi a orașului prosper, Orașul atacat și mutilat, Orașul reconstruit.
Expoziții temporare Centrul organizează diverse expoziții temporare, dintre care cele mai importante sunt La Càbala și Espriu, Una poètica de la llum (Apologia luminii) sau El nostre món en guerra (Lumea noastră în război) și expoziția intitulată Alături de victimele războiului. Fotografii de Jean Mohr, promovate de Consulatul Elveției la Barcelona și Crucea Roșie din Catalonia pentru a comemora cei 150 de ani de acțiune umanitară pe care atât Guvernul Elvețian, cât și instituțiile Mișcării Internaționale a Crucii Roșii și a Semilunei au realizat-o în contexte de suferință și vulnerabilitate cauzate de conflictele armate și alte situații din întreaga lume.
Joan Tomàs i Parés
Joan Tomàs i Parés (Barcelona, 1896 - 1967) a fost muzician și folclorist și directorul adjunct al Orfeó Català. Autor al unor numeroase compoziții corale și armonizări inspirate din cântecele tradiționale catalane a depus o muncă susținută de cercetare și culegere de melodii din folclorul catalan.
Participarea în coruri și activitatea pedagogică Pregătirea muzicală solidă și abilitățile sale pedagogice l-au ajutat să devină în 1919 directorul secției de băieți din Orfeó Català. Joan Tomàs a condus numeroase coruri și grupuri corale din diferite orașe din regiunea Barcelonès și Vallès, inclusiv Școala Corală Terrassa și Corul Lluís Millet din Sant Andreu. A lucrat ca profesor de muzică la școlile Blanquerna și la Academia de muzică din Barcelona, iar în 1922 a fost numit profesor de educație muzicală la școlile Consiliului municipal al Barcelonei (Escola del Mar, Escola del Bosc , Grup Escolar Baixeras) și mai târziu la școala Pere Vila. A lucrat ca profesor la școala Col·legi Sant Ignasi al iezuiților din Sarrià până când a ajuns la vârsta de pensionare. A colaborat cu Joan Llongueres și a ajutat la introducerea și aplicarea în Catalonia a metodei Dalcroze, un sistem inovator de predare a muzicii, tehnică pe care Llongueres o cunoscuse în Elveția.
Opera Cançoner Popular de Catalunya (Colecție a cântecelor populare din Catalonia) În 1921 ia naștere în Catalonia o inițiativă care prevedea colectarea patrimoniului muzical sub formă de cântece și melodii care încă supraviețuiau în teritoriile unde se vorbește limba catalană. Lui Joan Tomàs i-a revenit, alături de alți cercetători,o parte din această sarcină. Însoțit de Joan Llongueres, Bartomeu Llongueres, Antoni Bonell, Lluís M. Millet, de Esteve Albert (cercetarea Maresmei), de Joan Amades, de fiul lui Joan Llongueres și, uneori, singur, a vizitat întreaga Catalonie, culegând cântece și melodii direct de la oamenii din sate. Joan Tomàs a fost responsabil pentru partea muzicală a cercetării sale: asculta, descifra și transcria melodiile interpretate de oameni, fie cântând, fie interpretând la flaut sau alte instrumente populare. Materialul original de la Obra del Cançoner Popular de Catalunya se află astăzi la mănăstirea Montserrat, iar documentarul poate fi accesat la Biblioteca de Catalunya și CPCPTC. Primele trei volume au apărut înainte de 1936, iar restul, până la al șaisprezecelea volum, au fost publicate de Publicațiile Abației din Montserrat.
Colaborarea cu Joan Amades. Obiceiuri. Colaborarea dintre Joan Amades și Joan Tomàs a fost una foarte strânsă, iar în 1927 au desfășurat prima cercetare comună pentru a scrie Cançoner Popular. Au fost prieteni și vecini și împreună au vizitat toate județele catalane. Maestrul Tomàs a studiat și verificat partea muzicală a operelor lui Joan Amades, Folklore de Catalunya (Volumul II, Cançoner) și Costumari Català (Obiceiurile catalane). De fapt, puteți deschide, la întâmplare, la orice pagină, din cele cinci volume ale Obiceiurilor pentru a găsi numele maestrului Joan Tomàs în transcrierea muzicală a melodiilor.
Melodiile compuse Joan Tomàs a compus numeroase melodii, în special piese care să fie interpretate de coruri, precum și lucrări pentru pian, voce și pian și orchestră. De asemenea, s-a remarcat prin armonizările sale ale cântecelor populare interpretate de către coruri. Este autorul a peste două sute de opere care includ compoziții proprii și armonizări.
O culegere de zece mii de cântece De-a lungul întregii sale vieți pe care a dedicat-o cercetării, Joan Tomàs a cules aproximativ zece mii de melodii, multe dintre acestea putând fi găsite în volumele opera Cançoner Popular de Catalunya, în Costumari Català și în multe cântece de muzică tradițională și în folclorul Cataloniei. Războiul civil spaniol a întrerupt cercetările muzicale și activitățile Orfeó Català. Totuși, Joan Tomàs nu a încetat să predea muzică copiilor și a continuat să lucreze pentru a păstra și promova moștenirea muzicală catalană și dragostea pentru muzică.
Observatorul din zona Ebrului
Observatorul din zona Ebrului, cunoscut în urmă cu ceva timp cu numele de Observatorul fizicii cosmice din zona Ebrului (OE), este un institut universitar și un centru de cercetare al Universității Ramon Llull (URL) în asociere și coordonat de Consiliul Superior de „Cercetare științifică (CSIC), încă de la crearea acestui organism. Creat în 1904, este situat în localitatea Roquetes, în Baix Ebre.
A fost înființat în 1904 de Ricardo Cirera i Salse și Lluís Rodés i Campderà, care depindea atunci de Ordinul iezuit. Are ca activitate studiului influenței activității solare asupra fenomenelor geofizice. Include secțiuni solare, magnetice, ionosferice, seismice și meteorologice, care efectuează sondaje aerologice și înregistrează radiația termică a soarelui și potențialul electrostatic al atmosferei. El a fost un lider în introducerea de noi teorii și tehnici pentru observarea interacțiunii sol-pământ, ceea ce i-a adus recunoaștere internațională, dar a suferit daune grave în timpul războiului civil spaniol. Directorul Antoni Romañà i Pujó (1939-1970) l-a reconstruit și i-a mărit suprafața. Primește premiul Creu de Sant Jordi în 1987.
Clădirile în care se află acum au fost construite de locuitorii din Roquetes (Baix Ebre) și sunt incluse în Inventarul patrimoniului arhitectural al Cataloniei. Sunt clădiri de diferite tipuri, care au fost ridicate într-o pădure. Au forme pătrate sau dreptunghiulare. Majoritatea acestor clădiri sunt mici, de obicei cu un etaj, cu excepția clădirii în care sunt amplasate birourile (cu trei etaje și acoperiș plat, ca majoritatea) și cel mai important, așa-numitul pavilion Landerer (primul din capul scărilor), înalt de trei etaje și de natură remarcabil neoclasică, cu coloane pseudorice la intrare și pilaștri pseudoionici în colțuri, precum și patru coloane cu capiteluri corintice situate în sala mare pătrată interioară, fostă cameră a muzeului.
Sectoare de lucru Centrul are ca sectoare prioritare modelarea regională a câmpului geomagnetic, studiul variabilității ionosferice și studierea atenuării nivelului seismic.
Istorie Origine Observatorul din zona Ebrului (OE) a fost inaugurat, într-o ceremonie privată, pe 8 septembrie 1904, ca instituție a Companyia de Jesús, situată în Roquetes (Baix Ebre), lângă Tortosa , lângă Seminarul Minor din Sant Josep, pe un teren deținut de el. Inaugurarea sa științifică a avut loc la 30 august 1905. În acea zi a avut loc și o eclipsă totală de soare, în Tortosa putându-se observa în totalitate acest fenomen.
Locație Odată ce toate datele pentru înființarea noului Observator au fost disponibile, s-a convenit să se aleagă locația cea mai potrivită. O locație care, desigur, trebuia să fie departe de marile orașe, pentru a evita influențele tramvaielor electrice, și care să se bucure în același timp de condiții geologice adecvate pentru o instalație magnetică.
Fundația Observatorului a recomandat separarea Facultăților de Filozofie și de Teologie, iar Ordinul iezuit a decis să se instaleze prima în casă care aparținea seminarului Sant Josep, care se afla în Roquetes din 1888. În vecinătatea acestui loc, între 1903 și 1904, au început să se construiască pavilioanele meteorologice, electrice, seismice, magnetice și astrofizice. Dispozitivele necesare tuturor acestor observații au fost achiziționatu în principal din Franța, Anglia și Italia. În același timp, a început și construcția Laboratorului chimic din regiunea Ebrului și a Institutului biologic, centre care au fost ulterior conduse de PPJJ Eduard Vitoria și, respectiv, Jaume Pujiula.
Primele activități În primii cinci ani, activitatea principală a Observatorului se axează pe stabilirea coordonatelor centrului, calibrarea la fața locului a diferitelor dispozitive și, în general, pe asigurarea veridicității datelor obținute. În 1916, Ordinul iezuit decide să mute Facultățile de Filozofie și Teologie la Barcelona, împreună cu Laboratorul chimic și Institutul biologic. Acestea din urmă vor da naștere, în timp, actualului Institut Chimic din Sarrià. Casa Sant Josep a fost apoi folosită ca școală, cu numele de Seminar Minor din San Jose, pentru tinerii care își doreau să facă parte din Ordinul iezuit. Începând de atunci, singurul centru științific rămas în Roquetes a fost Observatorul din regiunea Ebrului, ale cărui secții se aflau deja în plină funcționare: heliofizica, dedicată fotografierii și măsurării zilnice a poziției petelor solare, geofizica, axată pe studiul magnetismului Pământului, cutremurelor și mișcărilor seismice și meteorologia, care se ocupa cu studiul fenomenelor electrice și atmosferice.
Din motive de sănătate, părintele Cirera a cerut câțiva ani mai târziu să renunțe la conducerea Observatorului, iar în 1920 a fost înlocuit de unul dintre colaboratoriii săi cei mai apropiați, părintele Lluís Rodés, care în această nou etapă a îmbunătățit considerabil instalațiile, în special pe cele cu caracter seismologic.
Publicații Transmiterea tuturor lucrărilor realizate de Observatorul din regiunea Ebrului s-a făcut prin intermediul publicației Boletín Mensual del Observatorio del Ebro (Buletinul lunar al Observatorului din regiunea Ebrului), primul număr apărând în 2010. Observatorul din regiunea Ebrului a fost, de asemenea, coordonatorul revistei Ibérica, dedicată popularizării științei, care a fost publicată între 1914 și 2005 și a fost condusă, inițial, de părintele Ricard Cirera i Salse.
Les Agulles (Montserrat)
Les Agulles este situat în Montserrat (Catalonia) și una dintre cele mai spectaculoase regiuni și o parte esențială a peisajului natural din zona Montserrat.
Descriere Această regiune este o zonă muntoasă înaltă, datorită unei prezențe ridicate de monoliți din conglomerate, cu vârf rotunjit. Peisajul său este format, printre altele, de Roca Gran de la Portella, Saca Gran, Les Bessones, La Mà și La Bola de la Partió. În cazul ultimului vârf muntos, eroziunea a dus la apariția unei roci mari de conglomerat care, văzută de la distanță, pare să facă exercițiu de echilibristică pe un piedestal. Excursia urmează un traseu pitoresc și este puțin frecventată, fapt ce vă permite să cunoașteți Les Agulles din interior. Mergând pe poteca care lasă în urmă cabana Vicenç Barbé (890 m), ne vom continua drumul pe creasta montană care leagă pasul Portella și Portell Estret. Traseul șerpuiește prin labirintul de poteci și zone plane care ocupă spațiile mici dintre două culmi muntoase, urcând și coborând constant ca un montagne-russe.
Acces Trebuie să parcați mașina la Coll de Can Maçana (716 m) și să urcați la trecătoarea Portella. Urcăm spre nord, de-a lungul unei pante abrupte, până când ajungem la o potecă foarte scurtă și ușoară care dă într-un platou. Continuăm de-a lungul unei cărări nemarcate până la poalele muntelui Sol Ponent și, după o coborâre, pătrundem în pădurea de stejar. Dintr-o dată, poteca se termină la poalele unui masiv destul de vertical pe care trebuie să îl urcăm ajutându-ne de două frânghii fixe. Poteca continuă de-a lungul unui teren destul de vertical și urcăm prinzându-ne de rocile de conglomerate și de rădăcinile de ienupăr până ajungem în platoul Merlets, unde ne putem bucura de o vedere panoramică a masivului Les Agulles. Intrăm din nou în pădurea de stejar pentru a ne continua urcarea și coborârea, evitând să o luăm pe cărările care coboară spre cabană. Vom trece prin trei locuri caracteristice: o potecă îngustă, abruptă, pe care vom coborî; o creastă scurtă, dar verticală, pe care o vom trece prinzându-ne de rădăcini, și o trecere foarte îngustă între acele Petitona și Triroca. După trecere, poteca coboară spre Portell Estret (1.008 m), unde facem dreapta pentru a coborî pe poteca Ampla. Drumul se sfârșește cu drumul Pas del Príncep, pe care o să mergem spre dreapta pentru a ajunge la cabană. După ce trecem de cabană, coborâm drept, luând-o spre vest, până când ajungem la albia unui fost râu, unde poteca o ia la stânga. Ajungem la o intersecție unde continuăm drept pentru a ne întoarce la pasul Portella. De aici, ne întoarcem spre mașină.
Observații Traseul nu este întotdeauna bine marcat și trebuie să ne folosim intuiția pentru a nu ne abate de la drumul către vârf.
Casa del Gremi dels Revenedors
Casa del Gremi dels Revenedors (Casa asociației de revânzători) este o operă a Consiliului Municipal din Barcelona și este protejată drept patrimoniu cultural de interes local.
Descriere Casa del Gremi dels Revenedors este situată în Cartierul Gotic din districtul Ciutat Vella. Are în față piața Plaça del Pi și, în lateral, strada Petritxol. Este o clădire dreptunghiulară cu pereți despărțitori care, deși are o fațadă amplă care dă direct în piață, acoperă o suprafață foarte mică. Această casă destinată pentru mai multe familii este formată din parter, mezanin, etajul principal și trei etaje superioare.
Fațada orientată spre piață are o compoziție simetrică, cu balcoane de-o parte și de alta a axului central care evidențiază partea centrală unde se află o mică nișă în perete care adăpostește statuia sfântului breslei; Sfântului Mihail, flancat de semicoloane și cu antablament cu fronton. Această structură urmează cu rigurozitate stilul clasic, deși este împodobit de flori și ghirlande. În jurul acestui grup de balcoane centrale se află restul deschiderilor; ferestre cu rame de piatră, cu o geometrie extrem de austeră. Scara care duce la etaje este situată în partea laterală din dreapta, constituind, de fapt, o altă axă verticală, similară celorlalte, dar cu ferestre mai mici care să oferă lumină scării. Cel mai expresiv element al fațadei este sgraffitoul, care datează din 1781. Acestă tehnică a sgraffitoului este diferită pentru fiecare etaj și reprezintă figuri de îngeri pe nori, ghirlande florale care înconjoară imagini ale instrumentelor muzicale și în partea centrală, deasupra frontonului, o mormânt onorifică.
Fațada laterală este foarte simplă în comparație cu cea principală, având o singură axă de deschideri în partea de jos, lăsând o mare zonă întunecoasă, unde sgraffitoul este singurul element decorativ. Trebuie precizat că tocmai în această zonă pot fi admirate sgraffitourile dinaintea restaurării care sunt, probabil, originale. Acoperișul său este plat, cu un brâu de zidărie care servește drept balustradă. Acoperișul clădirii este format dintr-o cornișă de piatră cu pervaz, pe care este așezat brâul, unde sgraffitoul joacă rolul de balustradă. Structura este întreruptă de casa scării care iese din cornișă producând o discontinuitate față de brâul care continuă lineal.
Decorarea părții de la parter care rămâne vizibilă se face cu un simplu sgraffito care este o operă a unei zidării în blocuri de piatră. Elementul principal al acestui etaj este fereastra-fațadă care iese cu jumătate de metru în afara planului fațadei. Acest element modernist suprapus este construit în întregime din lemn și sticlă și ocupă cea mai mare parte a lățimii parterului.
Ca elemente arhitecturale asociate putem evidenția elementele din fier forjat, cu linii foarte simple, pe balustrada balcoanelor și de pe suporturile acestora. Este, de asemenea, de remarcat faptul că pe fațada clădirii care dă în strada Petritxol, există niște plăci de faianță pe care au fost desenate o populară auca (desen tipic din zona Cataloniei), auca domnului Esteve.
Istorie Clădirea a fost restaurată din temelii în 1781 când fațadele sunt, probabil, decorate cu sgraffitouri. Acestea, care sunt probabil una dintre cele mai vechi din oraș, au fost restaurate la sfârșitul secolului al XX-lea, când unele detalii au fost simplificate și vazele mari de la ultimul etaj au fost aruncate. Data construcției, 1685, apare pe medalionul din partea de jos a imaginii Sfântului Mihail. În 1916, parterul s-a transformat într-un spațiu comercial, găzduind un magazin de cuțite numit Serra sau magazinul de cuțite Sonigen care a construit fațada-vitrină. Sculptura este modernă (1957) și o înlocuiește cea care a dispărut, probabil, în timpul războiului civil.
Portul Arenys
Portul Arenys este unul dintre cele mai importante de pe coasta catalană și din Maresme. Este exemplul cel mai evident al lungii istorii și tradiții maritime a orașului Arenys de Mar. Pescuitul și toată industria care se creează în jurul portului reprezintă o mare parte din activitatea economică a populației. Portul găzduiește aproape toate ambarcațiunile de pescuit din regiune. Licitația de pește, care are loc în fiecare după-amiază când se întorc bărcile, este un spectacol pitoresc care atrage mulți vizitatori. Peștele care se vinde la hala de pește din Arenys este apreciat în toată Catalonia, în special, creveții. În toamnă, proprietarii restaurantelor și consiliul local organizează un eveniment gastronomic, Calamarenys, al cărui principal protagonist este calmarul din Arenys.
Portul include un spațiu mare unde sunt ancorate bărcile de agrement. În timpul verii, multe bărci cu pânze ancorează în acest port în călătoriile lor mediteraneene. Șantierele navale continuă să reprezinte o industrie locală importantă.
Pescuitul și portul de agrement se află la est de oraș, în fața muntelui Mal temps. La construirea portului o mare parte a plajei a fost distrusă. În prezent, debarcaderul are două brațe, cel spre est, cel mai lung, care măsoară 830 metri, și cel spre vest, de 480 de metri. Este unul dintre cele mai importante porturi de pescuit și de agrement de pe coasta de est a Cataloniei.
Istorie Locuitorii din Arenys de Mar își doriseră de mult un port și, încă din 1786, prin breasla Sant Elm, îi propuseseră guvernului să-l construiască un port, profitând de recifele din Portinyol. În 1917, s-a obținut permisul pentru construirea portului. Proiectul, conceput de inginerul Josep Maria Ortega la 16 septembrie 1920 și scos la licitație în 1922, a fost atribuit constructorului Francesc Solé i Miró din Arenys de Mar. Proiectul a întâmpinat numeroase probleme. Printre ele, se numără și problema pietrei care se extrăgea din cariera Can Bellsoleil din Arenys de Munt și se transporta în vagoane, prin intermediul unei mici căi ferate de-a lungul pârâului. Construcția sa a fost finalizată pe 4 aprilie 1961.
Falutxos (bărci din lemn) din Arenys de Mar În timpul construcțiilor navale din lemn, existau șantiere navale în aer liber în multe sate de la malul mării. Șantierele din Arenys de Mar erau unele dintre cele mai renumite. Expertul în pescuit Antonio Sáñez Reguart amintea în mod expres un anumit tip de ambarcațiuni din Arenys, considerând că acestea au fost originea a ceea ce se va numi în castiliană „faluchos”, atunci când au fost redenumite în zona Andalusiei. Ambarcațiunile din Arenys au fost construite pentru a merge la pescuit în Andaluzia. La început, navigau cu o singură pânză. Apoi, s-a incorporat un al doilea catarg, iar ambarcațiunile și-au păstrat numele străin („falutxo”, falutx) și au adoptat numele „barca de mitjana” în restul Cataloniei.
Ambarcațiunile numite „llaguts-falutxos” din Arenys de Mar aveau aproximativ 11 metri lungime și erau echipate cu 3 perechi de vâsle, fiecare de 25 de palme (1 palmă = aproximativ 21 cm). Viteza de deplasare a ambarcațiunilor depinde de dimensiunile vâslelor. În „barca de mitjana” din narațiunea lui Joaquim Ruyra („Vâsla de treizeci și patru”), protagonistul poveștii este o vâslă de treizeci și patru de palme.
Salinele Trinitat
Salinele Trinitat sunt saline situate în Sant Carles de la Ràpita (Montsià) și sunt protejate ca patrimoniu cultural de interes local.
Descriere Acestea sunt cele mai mari saline din Delta Ebrului (1000 Ha), situate în Punta de la Banya, în fața orașului La Ràpita, în larg, la sud de deltă, și închid portul Alfacs. Se bucură de precipitații scăzute și de mult soare. Cea mai mare parte a suprafeței este ocupată de rezervoare de depozitare, unite de porți-ecluze din lemn, și de iazuri sărate; în partea de pe malul mării, lângă Aluet, există case, birouri, instalații unde se pătrează utilajele și hambare pentru sarea extrasă. În partea dinspre portul Alfacs se află un vechi debarcader din lemn.
Istorie Știm că exploatarea sării era deja foarte importantă în era arabă. Se reflectă astfel, perioada în care Tortosa primește statutul de așezare (1149) și intră în vigoare impozitul prin care a noua parte obținută prin exploatarea sării îi revenea contelui. Însă abia în secolul al XV-lea, salinele joacă un rol important asupra bazinului vestic al Mediteranei. Se crede că aceste saline au apărut în secolul al XIV-lea. Salinele numite Salines Vallès se aflau de cealaltă parte a locului în care se află acum salinele Trinitat. Exista, de asemenea, un debarcader de piatră care încă se mai poate vedea, deși marea l-a acoperit. Debarcaderul actual a fost construit în jurul anului 1905, inițial din lemn și apoi armat cu fier. Este dezafectat acum. În 1869 monopolul statului asupra sării este abolit. Izabel a II-a atribuie administrarea perpetuă a salinelor Trinitat către „Compañía Española de Investigación y Fomento Minero” (Compania spaniolă a cercetării și dezvoltării miniere).
Producția sa, în anii 1960, a reprezentat puțin sub 4% din producția națională. Sarea obținută din salinele de la Trinitat se vindea în regiune și în nordul Europei, pentru industria chimică și agricultură. Sunt singurele saline care continuă să funcționeze în Delta Ebrului.
Berăria din Montseny
Berăria din Montseny este o companie catalană care fabrică bere artizanală începând din 2007, situată la poalele Montseny, în orașul Sant Miquel de Balenyà, în municipiul Seva. Compania este constituită ca o societate cu răspundere limitată și are șase angajați. Berăria din Montseny lucrează pentru a face o bere bună și a avea o producție de bere artizanală folosind orz de bere, malț de orz sau malț de grâu. Prin intermediul sistemului tradițional de elaborare de origine engleză (cu macerare prin metoda infuziei simple), procesul productiv este, practic, manual, cu automatizări doar în aspectele absolut necesare. Microberăria este specializată în beri din familia Ales sau beri cu fermentație ridicată.
Activitatea începe atunci când microberăria engleză Wolf Brewery își vinde utilajele. Berăria din Montseny intră în posesia lor și poate începe propria producție de bere în Catalonia. De atunci, are capacitatea de a pregăti 3.000 de litri de bere la fiecare producție, iar în vara anului 2013 au avut loc, săptămânal, două producții, ceea ce echivalează cu fabricarea a 24.000 de litri de bere pe lună. Microberăria se aștepta să înregistreze câștiguri de peste un milion de euro în 2015. Produce până la opt soiuri de bere: Lupulus, Malta, Negra, Grâu, Hivernale, EcoLupulus, Malta Cuvée și Aniversari pot fi găsite în supermarketuri și magazine specializate, iar recent fabrica de bere a produs 9.000 de sticle dintr-o bere nouă cu 20% castane din Montseny.
O activitate complementară producției de bere artizanală sunt tururile turistice cu ghid, care permit tuturor persoanelor interesate de lumea berii artizanale să cunoască din sursa cea mai potrivită procesul de fabricare a produsului. În cursul anului 2013, aproximativ o mie de persoane au vizitat instalațiile fabricii de bere din Osona. În 2016, s-a ajuns la o cifră de afaceri de aproape un milion de euro.
Istoria jocurilor de rol din țările catalane
Jocurile de rol din țările catalane au apărut în anii 1980 în orașele Girona (Dalmau Carles Pla) și Barcelona (Joc Internacional i Diseños Orbitales). În primii ani, companiile s-au dedicat traducerii jocurilor străine, deși, încetul cu încetul, au început să-și creeze propriile jocuri de rol.
Prima editură din țările catalane care a publicat un joc de rol a fost Dalmau Carles Pla din Girona, care a publicat Dungeons & Dragons în 1985. Dalmau a păstrat formatul original al cutiei, iar jucătorii veterani vorbitori de limba spaniolă își amintesc încă de acest prim joc de rol în spaniolă cu numele de „la caja roja” (cutia roșie). Trei ani mai târziu, în 1988, editura Barcelonina Joc Internacional a tradus două noi jocuri de rol în spaniolă, Chemarea lui Cthulhu și RuneQuest, iar în 1989 a tradus și publicat Stăpânul inelelor, jocul de rol al Pământului de Mijloc, jocul său cel mai de succes. În același an, o altă editură din Barcelona, Diseños Orbitales, a introdus Traveler, un joc de rol științifico-fantastic, de asemenea, tradus în spaniolă. Începând cu anul următor, Joc Internacional a demarat o serie de noi inițiative:
Publicarea în 1990 a primului joc de rol catalan: Aquelarre realizat de Ricard Ibáñez. Traducerea și publicarea în 1991 a primului joc de rol în direct ,publicat în țările catalane: Killer. Traducerea și publicarea în 1992 a primului joc de rol în catalan: Stăpânul inelelor, jocul de rol al Pământului de Mijloc. Publicarea în 1995 a primului joc de rol catalan: Almogàvers.
În 1996, Chemarea lui Cthulhu a fost tradus în catalană, iar, în cazul jocului Almogàvers, se publică o continuare a sistemului său de joc prin Tirant lo Blanc, de același autor, Enric Grau, și publicat de același editor, Joc Internacional. În ceea ce privește jocul de rol în direct, Catalonia a fost din nou o deschizătoare de drumuri prin crearea Espada y brujería, un joc de rol în direct, publicat în decembrie 1995, de o editură Montmeló: Yggdrasil Jocs. Espada y brujería a fost primul joc de rol în direct, creat în țările catalane (Killer fusese publicat înainte de editura Joc Internacional, dar era traducerea unui joc american).
Spre sfârșitul anilor 1990, piața jocurilor de rol din Catalonia, precum și din regiunile unde se vorbește limba catalană în general, a intrat într-un declin care a dus la închiderea multor edituri (gigantul editorial Joc Internacional a închis în 1998, de exemplu), în mare parte din cauza faptului că tinerii se îndreaptă spre noi activități de agrement, în special jocuri de cărți care se pot colecționa și mai târziu, la începutul anilor 2000, spre jocurile video online. Cu toate acestea, în anul 2000 apar noi edituri, precum Proyectos Editoriales Crom (înființată în Barcelona în 2002 și închisă în 2004) și, mai ales, Devir Iberia. Această editură din Barcelona este o filială a Devir, un grup editorial din Brazilia, prezent în cinci țări diferite și care are drepturile de a traduce în portugheză și spaniolă jocul de cărți Magic și jocul de rol Dungeons & Dragons.
Începând cu 2001 Devir Iberia a reluat traducerea și publicarea unui număr mare de jocuri de rol, la fel cum făcuse Joc Internacional în anii 1990, dar spre deosebire de Joc, Devir nu le publică în catalană. Rolul de a le publica în catalană îi revine proiectului ambițios al Maqui Editions, o editură din orașul Girona (în mod paradoxal, chiar locul în care s-a născut jocul de rol în Catalonia, în 1985), creată în 2006 și care publică jocurile în ambele limbi, spaniolă și catalană. Primele sale două jocuri de rol au fost deja traduse și publicate în 2009: Tibet, jocul de rol, (tradus în catalană în aprilie 2009 și spaniolă în septembrie 2009) și Cataus (tradus în catalană în decembrie 2009 după jocul Donjon de Clinton R. Nixon).
Ball de gitanes (Dansul țigăncilor) din Sant Celoni
Dansul țigăncilor din Sant Celoni este un dans tradițional al țiganilor care are loc în fiecare an în timpul carnavalului.
Istorie Primele documente referitoare la dansul țigăncilor din Sant Celoni apar în 1767, deși originile dansului se află în ritualurile agricole ancestrale menite să asigure fertilitatea pământului. Muzica se interpreta cu instrumente tradiționale: tamburină, castaniete, flabiol (instrument de tip flaut) și sac de gemecs (instrument asemănător cimpoiului). Persoanele care știau să cânte la aceste instrumente erau, de asemenea, cele care compuneau muzica. De-a lungul anilor, dansul țigăncilor a trecut prin diferite etape și a avut lungi întreruperi. Dansul revine în anii '50 și '60 și în 1981. Începând cu 1981, se dansează din nou în Sant Celoni, în fiecare duminică din perioada carnavalului, alături de elementele tradiționale ale sărbătorii: Diavolii, figurile gigante el Vell i la Vella (Bătrânul și bătrâna) și Capità de Cavalls (Căpitanul de cai).
Sărbătoarea Totul începe la primele ore ale zilei, sâmbătă dimineața (pentru cei mici) și duminica (pentru cei mari) zilei de carnaval cu micul dejun. Grupul de diavoli (asociație din regiunea catalană care dansează și defilează prezentând diferite spectacole pirotehnice) al dansului țigănesc este însărcinat cu organizarea și pregătirea acestei mese, pentru a aduna forță și energie pentru ziua respectivă. Cei mai mulți participanți sunt diavoli, dar și unii dansatori. În timpul acestui mic dejun, diavolii profită de ocazie pentru a termina de pregătit modul în care vor deschide sărbătoarea, se organizează și se îmbracă în costumele tipice. De asemenea, muzicienii se îndreaptă spre piață foarte devreme, pentru a profita de primele ore ale zilei de duminică pentru probele de sunet și pentru a repeta partiturile.
Când totul pare gata, diavolii merg pe strada principală spre punctul de întâlnire. Acesta este pe strada Balmes, în fața sălilor destinate pentru activitățile pentru persoanele de vârsta a treia, unde se întâlnesc toți dansatorii și toate caleștile grupurilor pentru a pune la punct ultimele detalii ale costumelor și pentru a forma grupurile pentru a începe parada, o plimbare pe străzile orașului, unde dansatori, muzicieni și trupa sunt invitați la prăjituri, carquinyolis (prăjitură tipică catalană), vin ... de către diferite comerțuri și persoane. Căpitanul cailor cu cavalerii săi și Bătrânul și Bătrâna deschid alaiul, însoțiți pretutindeni de ritmul muzicii cântate de prima orchestră. Dansatorii nu se opresc din mișcare și dansează în mijlocul străzii. Diavolii provoacă publicul sărind, aruncând făină, petarde și mai presus de toate, făcând zgomot.
Există tribune pentru public de jur împrejurul pieței Plaça de la Vila. Există oameni care ies de la primele ore ale dimineții să-și rezerve locuri și care caută cea mai bună locație de unde se pot bucura de petrecere. În jurul prânzului, sosesc grupurile care alcătuiesc dansul țiganilor și se începe pregătirea dansului.
Primul care deschide dansul este Căpitanul Cailor și cere permisiunea autorităților pentru a-și ocupa locul. După ce autoritățile îi acordă permisul, intră în scenă Bătrânul și Bătrâna, personaje grotești ale alaiului, care vor prezida evenimentul. Ambele personaje întruchipează iarna care se apropie de sfârșit și obiceiul cere că bătrâna să se prefacă că este însărcinată. Înainte de a-și ocupa locurile de cinste în lojele care le sunt rezervate, țin un discurs în versuri, sub forma unei satire a evenimentelor care au avut loc de-a lungul anului.
La sfârșit, le cedează locul diavolilor. Aceștia își fac apariția ca de obicei, cu zgomot și tot felul de năzbâtii. În fiecare an, diavolii își fac apariția în piață în diferite moduri, care au însă un element comun. Prezența petardelor (sub formă unui spectacol în care se pocnesc multe petarde în același timp). În ultima vreme, tradiția cere ca diavolii să danseze o piesă atunci când își fac intrarea, Polca lui Antonio, deși de multe ori nu reușesc să-l termine ...
În sfârșit, acum, este timpul pentru grupurile care dansează dansul țiganilor intră în piață prin ceea ce se numește „galopul de intrare” (intrarea cu fast a tuturor grupurilor de dansatori). Dansurile care vor fi interpretate în piață sunt aproape douăsprezece la număr. Unele sunt dansate de cei mici, iar altele sunt rezervate pentru dansatorii mai experimentați. L'entrada de Ball, la Jota, la Contradansa, la Polca, la Frandola, el passeig de lletres, la trenkuta, la Rumba, la filferrada sau valsului sunt câteva dintre coregrafiile care pot fi admirate în piață.
La mijlocul spectacolului are loc nașterea, moment în care diavolii ies în piață pentru a reprezenta o scenă satirică în timpul căreia bătrâna naște. În mod simbolic, în acest moment, este sărbătorită sosirea primăverii. În mod tradițional, bătrâna trebuie să nască un animal pe care îl va arăta tuturor celor prezenți cu mândrie și satisfacție.
Înainte de sfârșitul dansului se aduce un omagiu acelor persoane care în acea ediție ating 25 de participări, fie ca dansatori sau membrii ai unuia dintre grupuri. Începând cu 2017 această recunoaștere se face prin dansul omagiului. Dansul țigăncilor se va încheia când toți dansatorii vor intra în piață pentru a face „galopul de ieșire”, ceea ce înseamnă a saluta publicul și a-și lua la revedere. Tradiția cere ca publicul, în timp ce se dansează polca, să-i încurajeze pe dansatori strigând „Fier!”
Dansatorii Îmbrăcămintea dansatorilor este inspirată de costumele tradiționale, cunoscute din documentația fotografică și din mărturiile orale. Bărbații poartă pantaloni, cămașă albă și sacou negru. O centură roșie și o pălărie. Ei poartă clopoței și panglici colorate pe glezne. Femeile poartă rochii albe scurte și un șal negru pe spate. Dansatorii și dansatoarele cântă la castaniete și făcând zgomot din clopoței pentru a alunga spiritele rele.
Alaiul Personajele trupei sunt Căpitanul cailor, care călărește însoțit de cavalerii săi, îmbrăcat elegant în negru și purtând un joben. Bătrânul și Bătrâna sunt conducătorii grupului de dansatori. Bătrânul este personificarea iernii, iar Bătrâna va da naștere noului anotimp: primăvara. Sunt reprezentați de doi oameni costumați vesel ca bunicii de altădată. Bătrânul poartă boina (beretă catalană) și baston. Bătrâna poartă batic, șal, șorț și fuste lungi.
Diavolii, mari și mici, poartă măști cu coarne, haine roșii și o centură neagră de care atârnă zurgălăi care, prin zgomotul lor, invocă duhurile rele. Aceștia au rolul de a agita publicul în timpul paradei și de a păstra ordinea în piață, unde iau peste picior orice eveniment care s-a întâmplat în cursul anului.
Oriol Puig i Bultó
Oriol Puig i Bultó (Barcelona, 12 decembrie 1935) este un fost motociclist catalan, [3] unul dintre pionierii modalităților off-road care a fost introdus în peninsula Iberică la sfârșitul deceniului 1950 și începutul celui din 1960: motocross, enduro (pe atunci cunoscut sub numele de off-road) și trial. Cariera sa a fost încununată de succes în aceste sporturi, fiind câștigătorul a trei campionate spaniole de motocross, un enduro, cinci medalii de aur în ISDT și mai multe campionate în Catalonia. Nepotul lui Francesc Xavier Bultó și cu studii de inginer industrial, de-a lungul vieții a ocupat diferite funcții de conducere în lumea motociclismului, fiind până în 2018 director al Comisiei tehnice a Federației Internaționale de Motociclism (FIM) și membru a organismelor de conducere a federației naționale (RFME). A fost, de asemenea, directorul sportiv al Bultaco în perioada în care această companie avea activitate, fiind managerul departamentului de competiții.
Cariera sportivă A început să concureze de la o vârstă fragedă la cursele de viteză ca pilot oficial al Montesa, formând o echipă formată, printre alții, din vărul său, Joan Soler Bultó, și alți piloți catalani emblematici, precum Josep Maria Llobet "Turuta", Marcel Cama sau frații Elizalde. În curând, însă, a optat pentru noile modalități off-road.
Motocross Încă din 1959, participă la o cursă de motocross, organizată în Manresa, cu o motocicletă Tralla 101 modificată, cursă câștigată de pilotul Pere Pi, care reprezenta Derbi, Pere Pi, și care avea să devină unul dintre cei mai mari rivali ai săi atât în cursele de motocross, cât și în cursele de trial. Oriol Puig a evoluat rapid în această modalitate, câștigând campionatul național de 125 cc în 1960 și cel de 250 cc în 1963 și 1964. Aceste două campionate din urmă au avut loc într-o singură cursă la San Sebastián și, respectiv, la Burgos. Ca anecdotă, a câștigat titlul din 1963 parțial datorită inițiativei unchiului său, Francesc Xavier Bultó, care între antrenamentul de sâmbătă și cursa de duminică i-a fabricat, transportat de la Barcelona la San Sebastián și asamblat pe motocicletă un set de pinioane pentru schimbarea vitezelor care îi permitea să câștige o jumătate de secundă pe tur, ceea ce a dus la victoria sa și la câștigarea campionatului. În ceea ce privește titlul din 1964, unchiul său a jucat din nou un rol important, întrucât l-a sfătuit să facă o dublă săritură în loc de două sărituri, ceea ce i-a permis să-l depășească pe Pere Pi și să câștige. Puig Bultó a câștigat, de asemenea, două campionate catalane de motocross (1961 și 1962).
Enduro Disciplina enduro, pe atunci numită Off-Road, a fost una dintre cele pe care Puig Bultó le-a încercat foarte devreme. În 1958 făcea deja parte din echipa națională „B” (alături de Josep Raja, Josep Romeu și Enric Palero) care concura pentru vasul argint în timpul întrecerii Cele șase zile internaționale desfășurată la Garmisch-Partenkirchen, în condiții meteorologice dure. Cu acea ocazie, conduce un OSSA de 164 cm3, deoarece a decis să-și schimbe marca în solidaritate cu unchiul său, care plecase de la Montesa și nu crease încă Bultaco.
În 1962, împreună cu José Sánchez (un catalan născut în Murcia, care începea atunci să exceleze în competițiile off-road), decid să participe singuri la ISDT, care avea loc din nou la Garmisch-Partenkirchen. Au mers singuri prin Europa, într-o mașină mică cu o remorcă care transporta două Sherpa S 175 și un motor de rezervă, ceea ce a fost destul de complicat la acea vreme. În ciuda faptului că nu au avut asistență tehnică din partea mecanicilor, asistenții sau managerii, au obținut două medalii de aur la acea competiție, devenind primii doi catalani care câștigă acest titlu. Ca anecdotă, în drumul lor spre Germania, cei doi trec prin Italia, unde unchiul lor lucra în echipa piloților de viteză John Grace, la Bultaco, și Ramon Torras, la Monza. Grace i-a sugerat lui Don Paco să le plătească călătoria însă acesta le-a spus că le va plăti 50% din cheltuieli dacă vor obține o medalie de argint sau integral călătoria dacă medalia va fi una de aur. Astfel, călătoria a fost gratis.
De atunci, Oriol Puig începe să participe mai des la ISDT, câștigând un total de nouă medalii (dintre care cinci de aur) într-un total de zece participări (nouă consecutive, între 1962 și 1970). Una dintre cele mai bune performanțe ale sale a fost la ediția din 1966 de la Villingsberg (Suedia) unde împreună cu José Sánchez, Costa, Ferrer, Bordoy și Casimir Verdaguer s-a clasat pe locul șapte în Trofeu, câștigând un total de patru medalii. În același an, câștigă al doilea campionat spaniol de off-road.
Datorită succesului pe care l-a înregistrat în aceste competiții, Bultaco își îmbunătățește bicicletele off-road, inspirate inițial de Sherpa S și care, de-a lungul anilor, i-a cedat locul modelului cunoscut sub numele de Matador, care a apărut în jurul anului 1965.
Trial La începutul anilor 1960, familia Bultó a jucat un rol cheie în introducerea competițiilor trial în Catalonia și în promovarea internațională a acestui sport în întreaga lume. În 1962, Oriol Puig și Joan Soler Bultó participă la un trial organizat de FIM la Paris pentru a afla cât mai multe informații despre acea disciplină necunoscută și a îmbunătăți prototipurile mărcii. În 1964, Puig merge cu un Seat 600 la cele Șase Zile în Scoția pentru a testa noile prototipuri, mai evoluate, pilotând unul dintre ele chiar el, iar pe celălalt pilotându-l britanicul Tom Ollerton. Puig Bultó se retrage, dar cel mai bun pilot al acelei vremi, nord-irlandezul Sammy Miller începe să fie interesat de aceste motociclete și vine să le încerce, fiind atât de impresionat încât la sfârșitul verii acelui an, în 1964, se deplasează la Cunit (pe proprietatea privată a lui Francesc Xavier Bultó) pentru a participa la dezvoltarea motocicletei care a devenit în cele din urmă revoluționara Bultaco Sherpa T.
După ce Miller finalizează prototipul la Cunit și începe să-l folosească în Marea Britanie, întâmpină probleme cu zonele umede și noroioase, unde Bultaco nu avea la fel de multă tracțiune ca motocicletele în 4 timpi (sau chiar Greeves, de 2 timpi), astfel încât Oriol Puig este nevoit să vină încărcat cu componente pentru motor, transmisie și suspensii. După patru zile de testare, lasă bicicleta pe placul campionului și gata să intre în producție.
La scurt timp după aceea, în octombrie, Oriol Puig participă la un trial promoțional la Grenoble, însoțit de catalani precum Pere Pi, Manuel Giró și rudele sale Joan Soler, Jaume Marquès, Isidre Marquès și Ignasi Bultó. Începând din acest moment, Oriol Puig Bultó devine unul dintre cei mai buni piloți de trial, în perioada inițială a acestui sport la nivel național, concurând în mai multe rânduri cu verii săi Joan Soler și Jaume Marquès, precum și cu Pere Pi ( aproape singurul pilot Montesa capabil să-i înfrunte pe reprezentanții Bultaco). Dominația familiei Bultó era atât de mare în acel moment, încât la I Campionat de trial al Cataloniei de probă (format din opt etape disputate între 1964 și 1965[22]), au ocupat primele trei poziții finale: Joan Soler Bultó, Manuel Marquès și Oriol Puig Bultó, în această ordine. Puig Bultó a câștigat titlul în 1969.
Experiență profesională Bultaco În 1958, când Francesc Xavier Bultó pune bazele companiei Bultaco, Oriol Puig era student la inginerie industrială. Unchiul său îi propune să facă parte din acționariatul noii companii și să lucreze acolo, mai întâi cu jumătate de normă și, după ce își termină studiile, cu normă întreagă. Puig Bultó acceptă și, de-a lungul anilor, ocupă diferite funcții în compania din Sant Adrià de Besòs: a lucrat mai întâi ca inginer-tester în departamentul de proiectare; mai târziu, a fost responsabilul departamentului tehnic de export post-vânzări și, apoi ocupat ani la rând, funcția de director al competițiilor. În cele din urmă, deja în ultima perioadă a crizei pe care o traversa, a lucrat ca director comercial. După ce a părăsit afacerea familiei, a lucrat câțiva ani ca director general pentru exporturi la Derbi, mai exact din 1981 până în 1998.
FIM Oriol Puig se alătură FIM în calitate de membru al Comisiei la Congresul din 1973. În 1981, la Congresul de la Tokyo, a fost ales președintele Comisiei tehnice (ITC) pentru un mandat de patru ani. La sfârșitul mandatului său a fost reales și s-a întâmplat la fel la fiecare patru ani până la 31 decembrie 2018, când, după 45 de ani la FIM, a cerut federației spaniole (RFME) să nu-și mai prezinte candidatura.
În calitate de președinte și director al CTI, Puig Bultó a călătorit în întreaga lume, fie participând la competiții, întâlniri sau seminarii pentru pregătirea inspectorilor tehnici (care verifică dacă motocicletele care participă la competiții respectă reglementările tehnice și standardele de siguranță ale FIM). În acea lungă perioadă, a locuit în Barcelona, dar a petrecut mult timp în Mies (Vaud), un orășel lângă Geneva, unde se află sediul FIM. În prezent, el continuă să petreacă perioade lungi la Geneva, unde soția sa, Marta, lucrează la Biroul Națiunilor Unite. Cuplul are și o a doua casă în Castellterçol, Moianès.
Clubul Piolet
Clubul Piolet este clubul pentru copii al televiziunii din Andorra, creat în 2005 din nevoia de a-i face pe copii să fie telespectatori fideli ai programelor oferite de televiziunea publică. Proiectul a început să prindă contur în decembrie a aceluiași an, prin contractarea producătorului D'Occon Films, care a propus ca mascotă o capră îmbrăcată cu tricoul Andorrei. Numele inițial a fost „Clic”, o propunere pe care conducerea RTVA (Radio televiziunea din Andorra) a respins-o. Din acest motiv, a luat naștere un concurs în care copiii înșiși erau invitați să propună un nume caprei. Competiția a durat până la târgul Fira d'Andorra la Vella, timp în care copiii puteau colora mascota și îi propuneau, în continuare, un nume. În cele din urmă, au fost primite peste 300 de propuneri, iar numele care a ieșit câștigător a fost Piolet (topor pe care alpiniștii îl folosesc pentru a sparge gheața). Conform documentației interne a RTVA, animalul a avut parte de un botez public, pe 26 decembrie 2005, în cadrul târgului Saló de la Infància d'Encamp. Au început să apară și primii membri: în mai 2006 erau peste 700.
Prima transmisiune a clubului Piolet a fost difuzată pe 9 ianuarie 2006. Emisiunea era organizată sub formatul unui program de desene animate al Andorra Televisió. Existau însă și activități stradale, cum ar fi participarea animalului la parada Regilor Magi sau la Sărbătoarea zăpezii - un fel de sărbătoare a clubului de copii din Catalonia numit els Súpers - în stațiunea Pal, din Vallnord. Prima astfel de activitate a avut loc pe 1 aprilie 2006. Ulterior a fost creată „Sărbătoarea verii” care cuprindea numeroase activități și spectacole pentru fanii Clubului. Am putea spune că era un fel de Sărbătoare a Zăpezii, dar în versiunea de vară.
De fapt, Club Piolet s-a inspirat în Clubul Super 3 al canalului pentru tineret al televiziunii publice catalane. Organizatorii clubului din Andorra au luat legătura cu producătorii catalani în repetate rânduri pentru a învăța cum să promoveze noua aventură sau pentru a putea difuza câteva serii de desene animate. Clubul Piolet are propria revistă, card de membru, site interactiv ... și organizează întâlniri cu cei mici care îi urmăresc de acasă. Activitățile organizate de Radio televiziunea din Andorra (RTVA) prin Clubul Piolet apar adesea ca știri în presa din Andorra. Personajele principale din program sunt două capre: Piolet și Violeta. Lor li s-a alăturat recent un actor, în carne și oase, Andi, interpretat de actorul Joel Pla.
Cea mai recentă producție a Clubului Piolet este seria de desene animate Les coses de la Martina (Lucrurile Martinei), care a avut premiera exclusiv pentru membri pe 9 septembrie 2015. La televizor, primul episod a fost difuzat în ultima sâmbătă din septembrie 2015, pe aceeași data la care s-a aniversat și emisiunea Clubului Piolet cu numărul 3.500. Apoi, în 2014 FEDACULTURA a adăugat un alt personaj Clubului numit Pau Pampalluga, care urmărea să-i educe pe cei mici în ceea ce privește economisirea și siguranța energetică.
Cont Club Piolet Contul Piolet este un cont curent pentru fete și băieți cu vârste între 0 și 12 ani. Scopul contului este ca cei mici să-și poată păstra economiile. La deschiderea unui astfel de cont, fata sau băiatul respectiv obține primul său card numit PIOtarjeta (Pio-card). Practic, acesta este un card de economii gratuit, decorat cu desene ale animalelor Clubului Copiilor, Piolet și Violeta. Economiile copilului pot fi introduse direct pe card, de la oricare sucursală a băncii Crèdit Andorrà din țară.
Can Batlló (Eixample)
Fabrica Can Batlló din Barcelona, dedicată filării bumbacului, a fost creată de frații Feliu și Joan Batlló i Barrera la mijlocul secolului al XIX-lea. Ansamblul de clădiri moderniste situate în Carrer del Comte d'Urgell (nr. 173-215), în cartierul Nova Esquerra din Eixample, în Barcelona, a fost transformat la începutul secolului al XX-lea într-o școala industrială, care depinde de guvernul local al provinciei Barcelona.
Istorie Frații Batlló și Barrera veneau dintr-o familie de oameni de afaceri din industria textilă din Olot, care a lucrat în Barcelona în prima jumătate a secolului al XIX-lea. Dintre cei patru frați care au pus bazele afacerii, doi dintre ei, Jacint (1803-1866) și Domènec († 1866), au murit în faza de proiectarea a acestei mari fabrici, iar Feliu și Joan Batlló au continuat să ducă mai departe proiectul.
După fondarea companiei, frații au construit o fabrică mare pentru a grupa producția pe care, până atunci, o aveau împărțită între mai multe locații. Fabrica îi fusese închiriată lui Francesc Quer la 25 noiembrie 1858, în Cornellà, pe o durată de zece ani, perioadă care finaliza în 1868. Poate că și acest fapt i-a încurajat pe frați să lucreze în acest proces de integrare. Între 1867 și 1872 au achiziționat șase terenuri de la diferiți proprietari de moșii rurale într-un loc care se cunoștea sub numele de „Olivera Rodona” și, mai târziu, „Pla de Valldonzella”: pe 13 aprilie 1867, achiziționează terenul lui Claudi Negrevernis i Oller; pe 13 mai 1867 achiziționează terenul lui Antoni Cortada i Juncà (5 mujades, 14 mundine, unități de măsură agrare spaniole, echivalente cu 28.939 m²); pe 21 iunie 1867 cumpără terenul lui Beneta Santomà i Estadella (1 mujada și 6 mundines echivalent cu 6.899 m²) ; ulterior au dobândit încă trei proprietăți. Terenul achiziționat avea o suprafață egală cu patru blocuri de locuinți din Eixample Cerdà și se situa pe suprafața municipiului Les Corts, care nu forma parte din Barcelona înainte de 1897.
Construcția fabricii începe în 1868, iar fabrica se inaugurează în 1870, când s-au închis celelalte centre pe care le aveau în Monistrol, Sitges și Tarragona. Fabrica apare din dorința de a concura cu Spania industrială a familiei Muntadas și avea 60.000 mașini de tors, 1.500 de războaie de țesut și între 2.000 și 2.500 de muncitori. Fabrica a fost proiectată de inginerul Alejandro Mary, în colaborare cu arhitectului Rafael Guastavino, care probabil s-a ocupat de arhitectura uzinei. Această împărțire a sarcinilor este confirmată, deoarece Rafeal Gustavino nu este inclus în proiec. El însuși i-a scris directorului ziarului Diari de Barcelona pentru a-i transmite că „directorul proiectului fabricii este inginerul Mary și că partea pur arhitecturală îi revine celor cărora nu le place să apară cu numele”. În ciuda acestui tip de mister, experții sunt cu toții de acord că sarcinile arhitecturale i-au revenit lui Guastavino.
În ciuda capacității de a crea locuri de muncă într-un oraș al Barcelonei aflat în expansiune, perioadă era una de instabilitate socială puternică, iar condițiile de muncă la fabrica Can Batlló nu erau deloc cele mai bune. În plus, sectorul traversa o criză acută de la sistarea importurilor de bumbac din SUA în 1868 ca urmare a inactivității porturilor din sud pe perioada războiului civil. Can Batlló a fost închisă câteva zile în 1871 „din cauza provocărilor”; în 1873 au avut loc concedieri și demonstrații care au fost înnăbușite prin forță de către poliție. Cele mai puternice conflicte din această perioadă s-au produs în august 1874, când muncitorii au întrerupt activitatea din tura de noapte prin oprirea a 600 de războaie de țesut și au cerut ca munca să fie împărțită tuturor, în mod egal, fără ca cineva să fie concediat. Batllo nu au acceptat propunerea și l-au anunțat pe căpitanului general că în fabrică exista riscul producerii unor altercații, reușind astfel ca trupele să preia controlul militar al fabricii. Acest lucru a provocat o grevă care a dura trei luni de zile. În acest timp, familia Batlló amenință că nu va mai plăti impozitului impus activităților industriale. În 1875, frații Batlló sunt acuzați că lucrează în condiții nesănătoase și de exploatare. În 1876, compania lui Tomàs Josep Dalmau i Garcia se ocupă de instalația electrică atât în fabrică, cât și în birourile de pe Carrer Barbarà. Fabrica își continua activitatea comercială prin prezența la expozițiile din Catalonia în 1871, din Vena în 1873, unde au câștigat Medalia Progresului, și în Philadelphia, în 1875.
În 1876 compania se destramă; Feliu se gândea să se pensioneze și să lase afacerea copiilor săi, iar Joan dorea să înceapă o nouă afacere, departe de conflictele de la fabrica de pe strada Urgell. Joan, împreună cu nepoții săi, fiii fratelui său Domènec, care a murit în 1866, au înființat fabrica Can Batlló în Sants. Noua etapă a fabricii de pe Carrer Urgell, sub conducerea lui Feliu și a fiilor săi, începe cu o medalie de argint la Expoziția de la Paris din 1878. Cu toate acestea, câștigătorul medaliei de aur a fost chiar concurentul său direct: Spania industrială. În același an în care moare Feliu Batlló i Barrera, copiii săi schimbă numele fabricii care devine „Batlló i Batlló”, după cele două nume de familie ale acestora.
După moartea lui Feliu Batlló, vede lumina tiparului o sinteză a caracteristicilor tehnice și productive ale fabricii. În 1879 problemele apar din nou și, ca urmare a unei cereri reduse, munca în fabrică se reduce la patru zile pe săptămână și mai târziu, la trei. În mijlocul „febrei de aur” (perioadă de înflorire economice a clasei aristocrate catalane), sentimentul de euforie economică nu se oglindea în situația generală din industria textilă. Pe 12 octombrie 1882, directorul secției de țesături, Ermengol Porta i Solans, a fost asasinat la ușa fabricii, iar în februarie 1883 a izbucnit un incendiu în depozitul de bumbac, existând suspiciuni clare că ar fi fost provocat. . Proprietarii încep să ia în considerare închiderea fabricii, mai ales după ce reducerea drastică a cererii îi obligă să lucreze două săptămâni pe lună în anul 1887. În ciuda situației, fabrica participă la Târgul Mondial din 1888 cu un rezultat bun, deoarece câștigă o medalie de argint, în ciuda faptului că fabrica era închisă la acea vreme.
Pe 18 ianuarie 1889 are loc un atac cu un dispozitiv exploziv la birourile pe care le dețineau pe Rambla Catalunya din Barcelona. Acest eveniment, care s-a produs chiar în fața biroului lui Enric Batlló și a provocat moartea unui angajat, a fost motivul final care a dus la închiderea definitivă a fabricii. Fabrica de textile Can Batlló a fost închisă în 1889. În 1908 a fost achiziționată de guvernul local al regiunii Barcelona și devine sediul școlii industriale din Barcelona, care fusese înființată printr-un Decret regal, pe 30 martie 1904. În 1914, a fost inaugurată școala primară a muncii. Aceste două școli sunt instituțiile predecesoare școlii universitare de inginerie tehnică industrială din Barcelona și a școlii muncii din Barcelona, care se află și astăzi în fosta fabrică.
Clădire În timpul marii dezvoltări industriale a secolului al XIX-lea în Catalonia, s-au construit fabrici mari și importante, care aveau la baza tehnica bolților de cărămidă cu structuri de fier. Această tehnică, bazată pe practica tradițională din arhitectura catalană, a fost utilizată în mod excepțional de către arhitectul Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908). Guastavino, care a construit în Barcelona și alte fabrici textile, dispărute acum, precum fabrica „Muntadas, Aparicio i Cia” din Sant Martí de Provençals (1875) sau fabrica „Carreras i fill” din străzile Diputației și Casanovas (1878) înainte de a emigra în S.U.A. în 1881, unde a devenit foarte faimos prin construcțiile pe care le realiza.
Clădirea Can Batlló ocupă suprafața a 4 blocuri de locuințe din Eixample din Barcelona, între străzile Urgell, Viladomat, Rosselló și Paris. În cadrul fabricii Batlló, Guastavino construiește clădirea care adăpostea războiul de țesut sau clădirea principală, numită astăzi „clădirea ceasului”, ce are o structură paralelipipedică de cărămidă și piatră în jurul ferestrelor, cu un turn cu secțiune pătrat la fiecare capăt al fațadei și o curte interioară mărginită de coloane în centru.
Extraordinarul coș de cărămidă, în formă de piramidă trunchiată de secțiune hexagonală are o bază de șaizeci de m² și o înălțime de șaizeci de metri. Chiar și astăzi se află în perfectă stare și exemplifică perfect activitatea fabricii în care se află. Un spațiu foarte interesant este hala mare și largă destinată țesutului, care, pentru a menține gradul adecvat de umiditate, a fost construită la subsol, unde unele bolți au fost transformate în ferestre pentru a obține un iluminat perfect omogen în întreaga incintă. Lumina care pătrunde prin tavan creează o clădire funcțională de o frumusețe artistică neobișnuită. Dimensiunile sale mari, de o sută două pe șaptezeci de metri, cele trei sute treizeci și șase de coloane de fontă și lumina care intră prin ferestre creează senzația unui spațiu uniform și extraordinar de echilibrat.
Fântâna Scărilor
Fântâna scărilor (Font de les Escales) este o fântână stradală din Santpedor (Bages) protejată ca bun cultural de interes local.
Descriere Puțul cu apă sau fântâna scărilor se află în centrul vechi al orașului Santpedor, pe cursul unui pârâu care fusese utilizat pentru a furniza apă populației. În prezent, pârâul este salinizat prin filtrațiile de sare care provin din masivul de sare din Cogulló și nu este utilizat. Fosta fântână a scărilor este cea mai veche fântână din Santpedor. Actuala piața Plaza de la Font (Piața fântânii) a fost construită în 1978 în locul de unde izvora apa. În pârâu se vărsau ape care izvorau din diferite mine. Excesul de apă curgea pe sub actuala stradă Convent până în zona noii grădini, adică ceea ce acum este strada Manresa și mănăstirea Franciscanilor.
Accesul în mânăstire se face printr-o scară situată în partea laterală a pieței. Elementul principal este izvorul în sine, situat la poalele unei nișe cu boltă semicirculară în perete (de obicei, locul unde se așează o statuetă religioasă). În prezent, se poate încă admira un spațiu care este traversat de trei pereți de susținere din beton. În plus, se poate observa încă nișa fântânii, alte două nișe cu arc frânt, care adăpostea, probabil, adăpătoarea. Există, de asemenea, un bazin, conectat la spațiul central, acoperit cu un acoperiș cu bolte, unde se colectează apa de la fântână și de la mine. Alte elemente sunt puțul și un canal care trece strada Clot de les Aigües, care ducea apa le vechile adăpătoare.
La ultimele lucrări de reabilitarea a străzilor și a pieței, s-a construit o fereastră pe acoperiș care permită intrarea luminii naturale. Afară sunt afișate informații despre istoria Fântânii scărilor și despre mine, precum și fotografii vechi.
Istorie Fântâna scărilor era cea mai veche fântână din Santpedor și, până la sfârșitul secolului al XIX-lea, singurul punct important de aprovizionare cu apa curentă din centrul orașului. A existat, de asemenea, un punct de alimentare cu apă la puțul Maicii Domnului a faptelor bune, pe strada Ample, documentată în secolul al XVI-lea. Încă din Evul Mediu locuitorii din Santpedor foloseau apa din fântână pentru băut și gătit, iar apa rămasă, o utilizau pentru a umple jgheaburile animalelor, precum și o spălătorie unde toți locuitorii puteau să-și spele îmbrăcămintea, legumele și alte produse agricole precum cânepa. Nu în ultimul rând, apa era folosită și pentru udatul grădinilor.
Fântâna a fost documentată încă din 1372 și până la începutul secolului al XX-lea a fost cel mai important punct de alimentare cu apă a orașului. Potrivit documentelor istorice, în secolul al XVI-lea a existat o construcție în adâncul fântânii numită „gard”, care permitea controlul utilizării apei de la fântâna scărilor. Atunci când nu era folosită, apa se acumula în jgheaburile din afara complexului, cunoscut sub numele de Portal dels Abeuradors, la capătul străzii Clot de les Aigües (acum, strada Convent) și situat la o distanță de 150 m de fântână. Locul unde se situa „gardul” nu a fost identificat, deși se pare că ar fi fost amplasat imediat lângă fântână. Excesul de apă din aceste jgheaburi se golea în șanțul din exteriorul zidului care exista în secolul al XIV-lea, urmând panta terenului.
În secolul al XII-lea se pare că grădinile orașului, care se pare că se situat în interiorul zidurilor, puteau fi irigate doar cu apa subterană din oraș, care ajungea la suprafață în pieța Fântânii. Aceeași sursă de apă a fost folosită și la udatul grădinilor nou apărute în secolul al XVI-lea. Un document din 1548 care relatează sistemul de irigare a acestor grădini explică în detaliu utilizarea apei de la această fântână (Arhiva istorică locală din Manresa, Com. Nr. 78, VII).
Apa fusese întotdeauna un bun rar în orașul Santpedor. Existența acestei fântâni a fost, în mod sigur, decisivă pentru modul în care locuiau oamenii. Distribuția apei a fost îngrijorătoare până în secolul XX. De-a lungul istoriei vedem cum primăria a încercat să găsească soluții pentru a obține un debit mai mare al apei. În 1771, se pun bazele unui proiect pentru construcția unui șanț care să transporte apă din Llobregat (așa cum a făcut orașul Manresa în secolul al XIV-lea), din regiunea Balsareny. Proiectul nu a fost implementat niciodată. Calitatea apei s-a înrăutățit în perioadele de secetă, deoarece gunoiul de grajd, folosit drept îngrășământ pentru câmp, ajungea în apă. Calitatea proastă a apei a provocat în mod repetat epidemii de holeră și tifos. De exemplu, în 1883 s-au înregistrat 110 decese din această cauză. Cea mai mare rată a mortalității a avut loc în 1894, când aproximativ 700 de locuitori, din cei 1900 cât avea orașul în acest moment, s-au infectat și 84 de persoane au murit. Pentru a îmbunătăți alimentarea cu apă, în 1909 au fost construite noi fântâni, au fost instalate șase fântâni stradala, s-a construit o rețea de canalizare și de alimentare cu apă.
Între 1931 și 1932 s-a obținut concesiunea apei din canalul Manresa pentru aprovizionarea orașului. În 1932 a fost inaugurată o fântână pentru a comemora sosirea apei potabile în Santpedor. În 1978, locul unde se afla fântâna a fost acoperit pentru a se putea construi o nouă stradă, cunoscută sub numele de Clot de les Aigües (Puțul apelor). Cu toate acestea, fântâna continuă să aibă apă și spațiul pe care îl ocupa întreaga construcție continuă să existe în subsolul străzii.